Un reportatge d’Agnès Casamajó i Villaró.
Dimecres al migdia els passadissos de l’edifici C de la Universitat de Vic deixen de ser simples corredors universitaris per convertir-se en un túnel sonor. Des de 2/4 de 2 del migdia una melodia persistent s’escapa entre portes, escala parets i guia estudiants i professors i curiosos fins a una aula amagada a la planta -1. Allà la música no només es practica, es viu.
Un cop a dins la imatge sorprèn. Una trentena de persones envolten el director amb instruments a les mans i il·lusió als ulls. El mestre d’orquestra, Lluís Solé Salas, gesticula amb energia i empatia. Amb els braços marca el compàs, però amb el somriure dirigeix tot un projecte de vida: que la música soni i que, com ell diu, “es reconegui la cançó que s’està tocant”.
L’Orquestra Inclusiva de la UVic no és una orquestra qualsevol. Aquí s’hi barregen edats, capacitats, trajectòries i nivells musicals. El que els uneix no és la tècnica, sinó l’esperit: fer música sense barreres. “El projecte va néixer per incloure persones amb diversitat funcional, aficionats i professionals en un mateix espai de creació”, explica Solé. I en aquest espai el talent es mesura en empatia i no en virtuositat.
Cada assaig és un exercici col·lectiu d’aprenentatge. Es nota en la paciència, en les mirades de complicitat i en els somriures compartits després d’un acord reeixit. “La música uneix persones i genera emocions sense necessitat de paraules”, afegeix el director. I aquí aquesta frase no és un tòpic: és un fet.
Hi ha qui toca per primer cop, sense por ni vergonya. D’altres, amb anys d’experiència, troben en aquest entorn una nova manera de sentir les notes. “És molt bonic veure com els músics experimentats aprenen dels altres i com els més novells s’atreveixen a provar”, destaca Solé.
Concerts fora de l’aula
I la música de l’orquestra no es queda dins l’aula. Surt al carrer, puja als escenaris i es presenta davant el món. Al llarg del curs actuen en festivals, auditoris i espais simbòlics. Una de les fites més recordades és el concert a la basílica de Santa Maria del Mar, però també han passat per Ripoll, per l’Aliança del Poblenou i cada any fan vibrar la plaça de la Catedral de Vic a final de curs. “Intentem fer tres o quatre concerts cada any”, comenta el director.
El repertori s’adapta a les possibilitats de cadascú. Des de clàssics fins a temes més actuals, cada peça es tria amb l’objectiu de sumar, no de complicar. “Volem que tothom pugui participar i que les cançons emocionin tant els músics com el públic”, apunta Solé. I sembla que ho aconsegueixen: “Moltes persones surten dels concerts emocionades. Entenen que aquí l’important no és la perfecció, sinó l’energia que transmetem”.
L’orquestra també és un altaveu pedagògic. Cada actuació és una lliçó viva sobre inclusió, diversitat i respecte. “Les barreres, sovint, només són a la nostra percepció”, resumeix. I aquesta realitat es fa evident en cada acord, en cada pausa, en cada aplaudiment sincer. Amb el projecte consolidat, ara l’objectiu és créixer. Solé vol teixir xarxa amb altres entitats i estendre aquest model a altres poblacions. De fet, ja lidera una orquestra semblant a Centelles. El missatge és clar: la música és un dret universal i tothom hi té un lloc.
L’Orquestra Inclusiva de la Universitat de Vic no és només un grup de gent que toca instruments. És un espai de resistència alegre, transformació i connexió humana. Quan les últimes notes ressonen per l’edifici i la porta es torna a tancar un pot pensar que potser la inclusió, a vegades, sona com un acord ben tocat. I aquí en saben molt.
Autor
insight redacció
