Una entrevista de Carla Turiella Alemán.
“Jo em vaig quedar la meva samarreta del partit i vaig aconseguir la d’en Witsel (Girona). Li vaig demanar a mig partit per assegurar-me-la. La tinc aquí a casa emmarcada, amb la firma d’uns quants jugadors de l’Atlètic”, explica Roger Cunill (Vic, 1998). És un dels jugadors de la Unió Esportiva Vic que el 31 d’octubre de 2024, ara fa un any, va viure l’històric partit de la copa del rei contra l’Atlètic de Madrid, davant més de 6000 persones a l’estadi Hipòlit Planàs. L’equip osonenc va perdre per 0-2 per un doblet de Julián Álvarez als últims deu minuts, però va plantar cara davant un equip de Champions que juga cinc categories amunt. Cunill treballa com a professor a una escola de Vic, però ha hagut de deixar les aules i els camps de futbol per uns mesos degut a una greu lesió de genoll. Es va fer viral un video de l’entrenador, Ramon Carrascal, denunciant que la lesió es devia al mal estat de l’estadi vigatà. Respon per telèfon perquè el genoll encara no el deixa sortir gaire de casa.
Ja fa un any del partit contra l’Atlètic de Madrid. Què és el primer que et ve al cap quan el recordes?
Sobretot el que recordo són coses molt bones. Personalment és la millor experiència futbolística de la meva vida. Totes les setmanes prèvies i el moment del partit i després va ser un període de temps brutal.
Com vas viure el dia del sorteig?
No el vaig poder viure amb els companys perquè jo estava treballant a l’escola i no m’ho podia muntar pels horaris. Però va ser molt, molt especial veure que a l’escola tothom estava parlant del sorteig i després que ens toqués l’Atlètic de Madrid ho va fer encara més especial.
Quin ambient hi havia al vestuari abans del partit?
La veritat és que les setmanes abans tothom estava bastant tranquil, perquè ens vam focalitzar bastant en la lliga. Però va ser una setmana molt especial perquè fèiem coses que no havíem fet mai a la nostra vida i que probablament no tornarem a fer, com entrevistes pels diaris, per la ràdio.
Hi havia algun jugador de l’Atlètic de Madrid al qual t’il·lusionava especialment
enfrontar-te?
En general tots, però sí que després, al camp, quan tens a prop en Griezmann i sobretot en Julián Alvarez sents aquella aura especial. Els has vist a la tele i de cop els tens allà al costat i els estàs marcant tu. Fa respecte.
El resultat va ser d’empat fins al minut 81. Vau arribar a creure que podíeu donar la sorpresa?
Jo crec que sí. Però és que jo crec que l’equip hi creia desde el minut zero. Juguem a la sisena o la setena categoria estatal, però crec que ells van anar veient que nosaltres érem un bon equip i que jugàvem bé i anaven passant els minuts i ells es posaven nerviosos i nosaltres teniem encara més ganes. Ens anàvem envalentonant i entre els minuts 50 i 70 vam tenir dues o tres arribades per guanyar. Quan van passant els minuts dius: “Ostres, i si en fem un?”. Ho veus a prop. Llàstima del penal [0-1], però sí, sí, vam estar realment molt a prop.
Com recordes l’ambient de l’estadi, amb més de 6.000 persones?
Després del seu segon gol tot el camp es va posar a aplaudir. Ho recordo com un moment molt especial i molt maco, perquè la gent valorava l’esforç que havíem fet. Molta gent, com era normal, pensaven que l’Atlètic de Madrid ens guanyaria de molta diferència. Quan vaig acabar el partit va ser una bogeria, tenia el mòbil ple de gent felicitant-me pel que havíem fet i els dies següents també.
Si haguessis de definir aquell dia amb una paraula quina seria?
Inoblidable.
Un any després com veus al Vic?
Està clar que allò va ajudar molt perquè tothom conegués Vic, gent de fora, de tot Catalunya i d’Espanya. I també va ajudar molt al futbol base perquè es va sentir súper identificat. El camp estava ple de nens. Tot i no jugar a Primera Divisió crec que també ens veien com uns referents en certa mesura i als següents partits ens venia més gent a veure. A més vam acabar la temporada pujant a Tercera. Ha sigut un salt en tots els aspectes.
Fa poques setmanes vas patir una lesió important. Com està sent el procés de
recuperació fins ara, tant físic com mentalment?
Doncs primer el moment va ser dur. Més o menys ja et vas coneixent i ja vas sabent quan tens mal de veritat o no i en aquell moment ja vaig veure que havia passat alguna cosa. Ara ja fa unes setmanes que em van operar i ja he passat la part més dura, que són els primers dies. Ara cada dia ja sóc més autònom. Ara la idea és preparar-me per l’any que ve i intentar ajudar a l’equip d’una altra manera. No puc ajudar des dins del camp, però seré per allà ajudant d’una altra manera.
L’entrenador i alguns responsables del club van assegurar que l’estat del camp havia estat la causa de la lesió. Què en penses? Creus que la lesió es podria haver evitat?
Clar, jo ara no puc tornar enrere, fer que treguin tot el cautxú que hi havia al camp i comprovar-ho. Està clar que durant la setmana ja es veia claríssim que hi havia una quantitat de cautxú al camp que no era normal i que tampoc era normal com estava repartit. Mai seré capaç de trobar algú que em pugui asegurar si sí o si no, però està clar que, per mala sort, just la setmana que van posar aquella quantitat de cautxú em vaig reventar el genoll. No ho sabré mai. Mai sabràs amb certesa si va ser al cent per cent això, però jo crec que alguna cosa hi va tenir a veure segur, perquè el camp votava de manera irregular. No era el mateix camp on portava jugant cinc temporades seguides, això segur.
Autor
insight redacció
