Una entrevista d’Agnès Casamajó i Villaró.
Mariona Badenas Agustí (Barcelona, 1994) és una astrofísica catalana, llicenciada en Astrofísica per la Universitat de Yale i amb un màster en Astrofísica, Cosmologia i Física d’Altes Energies per la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya. A més, és doctora en Ciències Planetàries per la Massachusetts Institute of Technology (MIT). Badenas és la confundadora de l’Assocació Hypatia Mars, a través de la qual va comandar la missió Hypatia I, en què set científiques catalanes van passar dues setmanes simulant les condicions de Mart a la Mars Desert Research Station (desert de Utah, Estats Units). L’objectiu de la missió era promoure la recerca aeroespacial i també fomentar les vocacions científico-tècniques entre les noves generacions.
Què la va inspirar a dedicar-se a l’astrofísica i l’exploració espacial?
Sempre m’ha agradat la ciència i he tingut clar que volia dedicar-m’hi. Tot el que té a veure amb el món de l’espai em fascina, tant des del punt de vista de l’enginyeria com de la ciència pura. Amb la meva família solíem passar les vacances d’estiu al sud d’Espanya i allà, com que no hi ha gaire contaminació lumínica, podíem veure el cel molt clar. Mirar les estrelles en aquest entorn, segurament, va contribuir a reforçar el meu interès per l’astrofísica.
Ha estudiat a institucions prestigioses dels Estats Units com la Universitat de Yale o el Massachusetts Institute of Technology (MIT). Com ha estat l’experiència?
Per mi va ser un somni fet realitat. Un dels aspectes que més m’agraden del sistema educatiu americà és la flexibilitat de les universitats conegudes com a d’arts lliberals. En aquestes institucions, no només t’especialitzes en la teva carrera, sinó que a més pots combinar els teus estudis amb assignatures d’altres disciplines. En el meu cas, vaig estudiar Astrofísica i vaig poder aprofundir el meu interès en la Història de l’Art.
Com s’ho ha fet per entrar a aquestes universitats?
Quan tenia 14 anys vaig enviar un correu al MIT preguntant què havia de fer per estudiar allà. Em van recomanar un programa d’estiu per estudiants de 17-18 anys i em van donar una sèrie de passos per poder-hi arribar. Em vaig esforçar molt per poder participar en aquest programa científic, i un cop ho vaig aconseguir, aquest va actuar com a plataforma per estudiar a Yale. No sé fins a quin punt va ser determinant, però segur que em va ajudar molt. Entrar-hi va requerir molta feina i determinació i, sens dubte, de molta sort!
Creu que la dinàmica d’estudi als Estats Units és molt diferent a la nostra?
Les universitats d’arts liberals permeten estudiar ciència, però també explorar humanitats i ciències socials; els interessa que tinguis una educació de 360 graus que permeti descobrir diferents camps i que t’exposi a diferents mentalitats, a diferent disciplines, més enllà del que estudies com a carrera principal.
“Faig “arqueologia extrasolar” per reconstruir la història d’altres sistemes planetaris”
En què consisteix la seva recerca?
El meu camp d’estudi dins l’astrofísica són els exoplanetes (planetes que orbiten fora del sistema solar), especialment el que queda d’ells quan les seves estrelles es fan grans i moren. Una estrella com el Sol, que ara és adulta, d’aquí a uns milions d’anys es farà més gran i, en aquest procés, podria engolir els planetes més propers, com Mercuri, Venus, i segurament la Terra. Després, es contraurà i es convertirà en una nana blanca, un cos molt petit i dens. El que jo estudio és, precisament, les restes d’aquests planetes engolits en les atmosferes de les nanes blanques
Com s’estudien aquestes restes d’exoplanetes?
Una de les tècniques més potents és l’espectroscopia, que ens permet estudiar les atmosferes de nanes blanques i derivar les propietats dels cossos que han engolit. D’aquesta manera, fem una mica “d’arqueologia extrasolar” per entendre com eren els exoplanetes que orbitaven al seu voltant.
“El més emocionant que he viscut és descobrir un sistema exoplanetari amb observacions del telescopi TESS de la NASA”
Quin ha estat el descobriment o projecte més emocionant en el qual ha participat fins ara?
Poster descobrir un sistema exoplanetari! Al primer any del meu doctorat, vaig tenir l’oportunitat de treballar amb dades de la missió de la NASA, Transiting Exoplanet Survey Satellite (TESS), que es dedica a la cerca d’exoplanetes. Juntament amb altres col·laboradors, vam utilitzar aquestes dades per descobrir un sistema extrasolar multiplanetari compost, com a mínim, de tres sub-Neptuns (planetes una mica més grans que la Terra, però més petits que Neptú).
Com valora el paper de les dones en el món de la ciència? Ha trobat obstacles pel fet de ser dona en aquest camp?
Personalment, he tingut molta sort perquè sempre he tingut bones mentores dones i, tot i que a classe era de les poques noies, sempre m’hi he sentit còmode. Tanmateix, és cert que en els àmbits científics i tecnològics les dones som una minoria, amb només un 20-30% de representació. I és evident que cal seguir lluitant perquè això canviï i encoratjar més noies perquè es dediquin a la ciència i carreres tecnològiques.
Per què és important explorar nous planetes?
Crec que hi ha diverses raons per les quals ho hem de fer. D’una banda, des d’un punt de vista més filosòfic, la humanitat sempre ha volgut explorar i entendre el que hi ha més enllà de la Terra. Per altra banda, el nostre planeta no existirà per sempre. Sabem que d’aquí a milions d’anys el Sol morirà i engolirà la Terra, així que en algun moment haurem de desenvolupar tècniques per viure en altres mons. Però per viatjar fora del sistema solar hauríem de tenir una tecnologia molt avançada, i per això és essencial explorar-los.
Ha format part d’una simulació de missió a Mart. Com va ser aquesta experiència i quins reptes va enfrontar?
He tingut l’oportunitat de participar en dues missions anàlogues (LATAM III i Hypatia I) al centre Mars Desert Research Station (MDRS). L’objectiu és simular una missió a Mart durant dues setmanes, encara que una de real duraria com a mínim un any i presentaria moltes més dificultats. Al MDRS, també es realitzen projectes científics i divulgatius que apropen l’exploració espacial a la societat.
Creu que en un futur pròxim veurem humans viatjant a Mart? Quines són les principals dificultats?
Crec que sí. De fet, hi ha companyies com SpaceX, els Estats Units, que estan desenvolupant coets per intentar arribar-hi. No sé exactament quan serà, però crec que haurem d’esperar molts anys. Encara volem tornar a la Lluna i es diu des dels Estats Units que hi tornarem en dos o tres anys, però veurem si és així amb missions com l’Artemis de la NASA.
“Crec que arribarem a Mart en un futur, però encara hi ha reptes per afrontar i abans es vol tornar a la Lluna”
De què depèn?
Trobo que primer hauríem de consolidar aquestes missions a la Lluna i després anar més lluny, però ho veig factible i crec que serà una cosa que passarà en el nostre futur, segur. No obstant, hi ha molts reptes per afrontar perquè és un territori diferent. Per exemple, l’atmosfera de Mart és molt fina, comparada amb la de la Terra, així que la radiació és un problema. També hauríem d’aprendre a cultivar aliments en un entorn hostil, amb temperatures molt variades i adaptar-nos a una gravetat diferent, cosa que afectarà al cos humà. A més, el viatge és llarg i requerirà molta tecnologia i preparació.
Considera que la ciència hauria de tenir més presència als mitjans de comunicació?
Absolutament, sobretot la ciència en femení perquè la visibilització del rol de la dona en carreres científiques i tecnològiques és fonamental. Si una nena veu que hi ha una dona científica, hi ha més probabilitats que també ho acabi sent. Els mitjans de comunicació juguen un paper molt important a l’hora de democratitzar la ciència perquè tothom s’hi senti inclòs.
“Animo a les nenes i noies interessades en ciència i tecnologia a seguir endavant, perquè les necessitem”
Quin missatge donaria a les nenes i noies que volen seguir una carrera en ciència i tecnologia?
Les animaria a seguir endavant, perquè les necessitem. Si d’aquí uns anys segueixo dedicant-me a la ciència, m’agradaria coincidir amb moltes de les nenes que tot just ara comencen a tenir el primer contacte amb assignatures més científiques a l’escola.
Té algun referent que l’hagi inspirat al llarg de la teva carrera?
En tinc molts. Aquí a Catalunya, curiosament és un home, el Dr. Ignasi Ribas, el qual em va introduir en el camp dels exoplanetes. Als Estats Units, la Dra. Debra Fisher va ser una gran influència per a mi durant la meva etapa a Yale, així com també la Dra Sara Seager, la meva supervisora del doctorat a MIT. També m’inspiren figures històriques com Amelia Earhart, una pionera de l’aviació.
Quin és el seu somni o projecte personal que encara té pendent de realitzar?
Si em donessin l’oportunitat, m’encantaria viatjar a l’espai i ser astronauta; soc molt conscient que és un somni molt difícil d’aconseguir, però, precisament per això, és un somni. Estic fent allò que m’agrada i si resulta que en algun moment de la meva vida puc arribar a complir-lo, seré molt feliç. S’ha de fer allò que ens agrada perquè si no es poden complir els somnis, almenys estarem satisfets amb el que hem fet.
Autor
insight redacció
