Una crònica d’Abril Sucarrat Anglada.
La Casa Cremada, Can Curtils o l’antic hostal de bandolers de Sant Pere de Torelló (Osona). Aquests són alguns dels noms que ha rebut al llarg de la seva història la masia que avui reconstrueixen la Marta i en Josep Maria. Després de travessar finques, alzines i alguns camins emporlanats, es poden veure els dos pisos que d’aquí a un termini (tot i que no els agrada gaire aquesta paraula), serà la seva futura llar.
Un tractor fa força soroll als voltants de la casa, mentre la Marta neteja les rajoles i en Josep Maria treballa al pis de dalt. Així doncs, l’encarregat de rebre les visites és en Bled, el gos dels dos joves que arriba amb un pal a la boca, disposat a jugar amb qui es decideixi a llançar-lo lluny del seu abast.
La Marta i en Josep Maria van comprar un terreny agrícola on el coneixement popular deia que hi havia un antic hostal de bandolers
Passen uns minuts de les cinc de la tarda i el sol comença a caure, esgotant també les hores de feina de què disposen la Marta i en Josep Maria. Per travessar a la part del darrere de la casa, cal passar per una de les dues bigues de fusta situades a terra. La decisió pot semblar poc transcendent, però cal tenir en compte que n’hi ha una de més resistent que l’altra.
La troballa de la masia
Després de passar per la biga correcta (tant la Marta com en Josep Maria i també en Bled ho han adoptat com una rutina), els dos joves s’asseuen en una pedra que els serveix de banc. Des d’allà, poden contemplar la casa i també tota la vall del Ges. “Ens va costar bastant de trobar perquè vam passar per aquí amb el cotxe i, com que no es veia, vam haver d’excavar una mica”, diu la Marta.
Tot just s’acaba d’asseure a la pedra i en Bled ja demana la seva atenció, lladrant i esperant que la seva mestressa llenci un dels pals que envolten la casa. “Aquí on ara hi ha la casa, només era un turonet; vam venir un dia amb la desbrossadora i l’aixada i en vam anar trobant el contorn”, recorda en Josep Maria, mentre amb els braços dibuixa la forma del perímetre.
Els dos joves buscaven una masia per reconstruir i, després de picar les portes d’alguns propietaris que sovint no estan disposats a vendre o llogar els seus terrenys, els va arribar aquesta informació. “El veí que ens en va parlar sabia que això era la carena dels Curtils, i després va sortir la història de l’hostal de bandolers”, afirmen. La Marta explica com van dedicar hores a buscar documentació que no van trobar, de manera que tot el que saben ara és fruit del coneixement popular que els van proporcionar els veïns de la zona.
Amb una retroexcavadora, van remoure el terreny i van aconseguir destapar les parets de la masia antiga
Ara, recorden el primer dia que van desplaçar-se a veure el terreny, sense estar gaire esperançats. “Topàvem amb un trosset de teula i li fèiem una foto, per si no trobàvem res més”, diu la Marta rient. Llavors, van començar a trobar les parets i les cantonades, i cada vegada que hi anaven es convertia en un dia emocionant en què la frase més repetida era “a veure què trobem avui”.
El veí que els havia explicat informació de la casa els va ensenyar tres pedres arrenglerades i els dos joves van haver d’exercitar la imaginació per veure-hi les parets. “Al principi, fèiem servir l’aixada per seguir les pedres i, la setmana següent, ja vam venir amb una retroexcavadora”, afirmen. El mateix veí els va deixar aquest aparell i, de fet, ell va encarregar-se de descolgar la primera setmana i després ja la van fer servir ells.
La masia, avui
El sol ja fa una estona que cau sobre la carena dels Curtils, però ara hi ha un punt més de foscor pels núvols que tapen el cel a la vall del Ges. Des de la part del darrere, la casa té tres finestres a cadascun dels dos pisos, amb una petita teulada de 20 metres de llarg al mig de l’edifici. En aquest punt, un arbre envoltat de sacs i runes, però amb les arrels intactes, s’ha convertit en un element més de la casa. En Josep Maria i la Marta han anat avançant en el projecte però sempre n’han respectat el perímetre.
Els dos joves miren ara la construcció, recordant els esforços i processos per què han hagut de passar. La seva iniciativa tenia una doble cara i tots dos n’eren conscients. Si trobaven la casa, aconseguirien revalorar el terreny i assolir el somni de viure en una masia, però també es podia quedar en un no res. “Havíem signat un contracte d’arres amb el propietari i, si no teníem sort, ens hagués tornat la paga i senyal”, expliquen.
Paperassa
La Marta i en Josep Maria defineixen el procés de reconstrucció de la masia com a “complicat”. “Burocràticament, ha estat difícil obtenir la llicència, però finalment ho hem aconseguit”. Avui, la casa s’assembla a la masia original, perquè els dos joves n’han respectat el contorn i la volumetria. “Nosaltres ja ho hauríem fet així, però a més ens ho demanaven”, explica la Marta. Els metres quadrats de superfície són els mateixos, però segurament no ho és l’alçada de cadascuna de les plantes, perquè “s’ha de respectar el codi tècnic de l’edificació, i els pisos han de ser de dos metres i mig com a mínim”.
Obtenir la llicència per reconstruir el mas “ha estat difícil”, però ho han aconseguit i mantindran la volumetria i els materials
Pel que fa als materials, han pogut aprofitar la part de pedra que tenia la masia original. “L’hem tornat a ajuntar amb morter de calç i, com que no n’hi havia prou per fer tota la casa, hem fet servir la tàpia”, una antiga tècnica de construcció de murs amb terra argilosa. Expliquen que el morter de calç barreja calç amb sorra i aigua i era un material utilitzat en la majoria de les masies de la zona, que aporta confort tèrmic.
El projecte és “il·lusionant” per tots dos, perquè el fet de treballar autònomament en la reconstrucció els permet veure com es va forjant la seva futura llar. Aquesta il·lusió, però, està directament vinculada a un gran nombre d’hores de feina. Al començament, un hi era al matí i l’altra a la tarda, perquè els seus horaris laborals es combinaven d’aquesta manera. Ara, en Josep Maria hi és tot el dia, i considera que “econòmicament compensa, perquè tenir molta gent treballant es nota a l’hora de pagar”.
Autosuficiència i sostenibilitat
Si haguessin d’escollir dues característiques per definir el projecte, probablement serien “autosuficiència” i “sostenibilitat”. Després de valorar propostes per connectar-se a la xarxa elèctrica, han decidit que no és viable econòmicament i, per tant, apostaran per les plaques solars.
Connectar-se a la xarxa elèctrica no és viable i tindran plaques solars, faran servir llenya per escalfar-se i trauran l’aigua d’un pou
Per a la calefacció, faran servir llenya, aprofitant així els recursos forestals de la zona, i el pou de què disposen els permetrà no haver de portar aigua del poble. “És evident que som aquí al costat i depenem una mica de tot, però si ens podem anar espavilant sols, millor”, afirmen. L’autosuficiència també la posaran en pràctica en termes alimentaris, perquè tenen un hort, gallines i han demanat una llicència al departament d’agricultura per tenir vedelles, però, una vegada més, “és complicat, perquè sempre falta algun paper”.
Els joves es troben avui a mig camí de la reconstrucció i, quan acabin, seran una masia més. “Ja ens estan reconeixent com a santperencs”, diuen, perquè fa poc va visitar-los un regidor, i comprometre’s a posar-los el cartell amb el nom de la casa. El seu objectiu és anar avançant sense marcar-se gaires terminis perquè “sempre s’acaben posposant”. “Volem venir a viure a la masia a finals del 2025, però ja es veurà”.
Són les sis de la tarda. Els joves s’aixequen de la pedra que feia de banc i es disposen a esgotar els darrers moments de llum. En Josep Maria puja a treballar a la planta superior, mentre la Marta recupera la seva feina netejant les rajoles en una taula. Com si no hagués passat l’estona, tots els futurs residents de la masia de Can Curtils tornen a la mateixa posició. També en Bled, que retroba el pal amb què jugava en un principi i comença a córrer pel camí, fins que es para en un punt determinat i es queda mirant a l’horitzó, com si digués “a reveure”.
Autor
insight redacció
