Ismael Peña-López (Mataró, 1973) és el director de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya. Treballa per apropar el Govern als ciutadans i que aquest sigui el més transparent possible. Va ser responsable de moltes de les decisions de les darreres eleccions al Parlament celebrades el 14 de febrer. Peña-López reflexiona en aquesta entrevista sobre com va viure els comicis i quins objectius té per apropar les institucions a la ciutadania. Entre les seves tasques principals hi ha la d’aconseguir que la interacció entre ciutadans i govern sigui el més estreta possible.
Pregunta: Com és el moment en el qual s’acaben les eleccions i se sap que tot ha sortit bé?
Resposta: Hi ha tres moments de final d’eleccions: les onze del matí del 14-F, quan sabem la dada de participació; el segon avenç de participació, amb el qual sabíem que superàvem el 50% i, sobretot, el dimarts 2 de març.
P: Per què aquesta data?
R: És la més important perquè, si bé al cap de 14 dies no hi havia un canvi de tendència de les dades de la pandèmia atribuïble a les eleccions, aquell dia vam rebre les dades de l’estudi encapçalat per Josep Maria Argimon. Allà, després de seguir a dos terços dels membres de les meses i comparar-los amb un grup de control, s’evidencia que no hi ha una diferència en els contagis.
P: Què va ser el més difícil a l’hora d’organitzar les eleccions en el context de pandèmia?
R: Tot va ser complicat. El dispositiu electoral és enorme -acostuma a moure més de 100.000 persones, 1.000 ajuntaments i més de 12 milions d’euros- en condicions normals, però en aquest cas hi ha dos factors més: la salut i que no hi hagués contagis per votar. Era un repte logístic enorme i hi havia una important capa política, que era el fet que pocs vots podien decidir les eleccions.
P: Què era el que més temíeu que fallés?
R: Moltes coses. Ens podríem haver trobat amb moltes meses tancades i s’haurien d’haver anul·lat les eleccions amb els problemes pertinents. També estàvem preparats per deixar de donar dades al recompte si era necessari. La participació també preocupava. El rècord de participació a la baixa era del 58%, així que amb un 52% hem estat al límit. En el cas que hagués votat un 20% de la població, s’hauria d’haver convocat la mesa de partits i decidir com actuar. Però la gran preocupació era que el 15 de febrer ningú dubtés que les eleccions van ser netes.
P: Aquesta participació del 52% la considereu bona?
R: S’ha de valorar la part qualitativa i no la quantitativa. La caiguda de vots va ser proporcional en tots els col·lectius i, per tant, les eleccions van ser representatives. Partíem amb la referència de les eleccions del 2012 o del 2015, encara que no ens vam marcar cap xifra. L’anàlisi que fem és que part de la davallada es deu a la COVID-19 i una altra part a la desmobilització de l’independentisme.
P: Es podrien afrontar noves eleccions a Catalunya?
R: Qui més fàcil ho té per afrontar-les és la Generalitat, perquè els protocols existeixen, no va haver-hi un impacte pel que fa a la sanitat i només haurien de tornar a fer els contractes. Ara bé, els ajuntaments haurien de gastar molts diners. Deixant de banda també el fet de si es poden gastar 35 milions d’euros. Els diners hi són, però estarien millor invertits en vacunes o en reforçar l’ensenyament. Per una part és fàcil, però el desgast psicològic ho faria inassolible per la gent. Vam tenir 30.000 al·legacions a les meses i no m’imagino quantes en tindríem en cas de repetició.
“Els diners per unes noves eleccions estarien millor invertits en vacunes”
P: Com es pot evitar un nombre d’al·legacions tan elevat?
R: El més convincent és dir a les persones que poden acabar amb antecedents penals, una multa i penes de presó. Cada cop hi ha més feines en les quals necessites un certificat de penals i si a algú l’adverteixes d’aquesta situació, serà més efectiu que la pedagogia actual. A Galicia, per exemple, va haver-hi un home que va haver de pagar 6.000 euros i va ser condemnat a 18 mesos de presó. Considero que la feina dels mitjans i els ajuntaments per explicar el funcionament va ser important, però se n’hauria d’haver fet més.
P: Hauria canviat alguna cosa per augmentar la participació?
R: És una pregunta que m’he fet molts cops. Vam fer-ho tot i probablement es podria haver intentat alguna cosa més, però és molt complicat pensar en què. La nostra posició respecte a la del Col·legi de Metges era similar, però, des del punt de vista legal, s’havia de deixar votar a tothom.
P: Es va contemplar alguna alternativa perquè votés tothom de forma telemàtica?
R: No va ser possible perquè la Junta Electoral Central (JEC) no ho va permetre. La JEC hauria d’haver estat molt més flexible i fer excepcions. Hi ha exemples com Alemanya amb el vot per correu, Macedònia amb una votació repartida per dies o el vot subrogat que es va implantar a Croàcia per les eleccions que van celebrar tots aquests països.
P: Què s’ha de fer, doncs, perquè s’instauri el vot telemàtic?
R: S’ha de canviar la llei. Ara comença una nova legislatura i, si de mi depengués, canviaria la llei electoral per permetre el vot telemàtic. La COVID-19 ha servit per sensibilitzar-nos sobre el vot telemàtic per evitar que la gent es mogui.
P: Creu que es podrà implantar?
R: És relativament fàcil promoure entre la gent les votacions d’aquest tipus i hi ha moltes oportunitats com en clubs esportius, les eleccions sindicals o els comicis agraris. Pel que fa a la implantació de la llei, proposaria fer només el procediment. També es pot crear la llei per la computació dels vots, però són dues lleis que poden anar separades i no depenen l’una de l’altra.
P: Què proposaria?
R: Optaria per utilitzar el model d’Estònia, que és amb un ordinador o un mòbil.
P: Com funciona aquest model?R: Mitjançant una aplicació web, que s’obre entre set i deu dies abans dels comicis, els ciutadans poden votar diversos cops i el darrer vot prevaldrà per sobre de la resta. La llei és la part més fàcil, però el més complicat seria promoure un hàbit en els catalans perquè les eleccions del 2025 siguin digitals. Crec que vindria molt bé acostumar la població i que en els pròxims quatre anys hagin participat en dues eleccions telemàtiques per entendre el funcionament.
“La pandèmia ha posat de relleu tant la importància de cuidar allò públic com la necessitat que la seva gestió sigui eficaç i eficient.”
P: Quan la pandèmia passi, i donat que les noves tecnologies van evolucionant, veu en un futur unes institucions que incentivin la participació ciutadana a través d’internet?
R: La participació ve d’abans de la pandèmia i el seu futur no depèn massa d’aquesta. Si bé és cert que han sortit certes iniciatives autoorganizades i de suport mutu, que hi hagi un impuls decidit a la participació depèn de si transforma a fons el funcionament de l’Administració. Era d’esperar que la pandèmia hagi posat de relleu això últim, tant la importància de cuidar allò públic com la necessitat que la seva gestió sigui eficaç i eficient.
P: És la transparència un element clau perquè augmenti la participació ciutadana?
R: És, simplement, essencial. No només en termes quantitatius, sinó també qualitatius perquè no hi ha participació ciutadana real sense transparència. I aquesta inclou des de la dada oberta fins les infraestructures, metodologies, procediments o tecnologia oberts.
P: Estem a prop d’un govern electrònic?
R: Ja tenim un govern força electrònic, però no el tenim digital. S’ha canviat paper per bits, però molts procediments són encara exactament iguals i la diferència és que s’utilitzen ordinadors i Internet. És en aquest canvi de processos on encara anem força endarrerits. Dit això, la transformació de l’Administració no només és urgent, sinó inexorable. Perquè, o hi ha transformació de l’Administració, digitalitzant processos i repensant-los pràcticament de zero, o bé no hi haurà Administració, ja que el paper de l’Estat s’aprimarà fins la irrellevància.
P: Què caldria a Catalunya per poder avançar cap a una relació entre els ciutadans i els seus representants més interactiva?
R: Sobretot aquesta nova visió de l’Administració. Una visió que concep l’Administració com una plataforma, com un actor que articula i facilita un ecosistema on les decisions públiques poden prendre’s de forma molt més distribuïda, sempre vetllant per l’interès comú.