Una proposta d’Eduard Gil Segura.
Poques vegades una producció independent aconsegueix convertir-se en un fenomen global abans fins i tot de fer el salt als cinemes. És el cas de Backrooms, un projecte nascut a YouTube de la mà de Kane Parsons, un creador que amb només setze anys va començar a construir un univers inquietant que ràpidament va captivar milions d’espectadors. Aquell primer curtmetratge, presentat fa quatre anys, supera avui els 80 milions de visualitzacions i ha acabat donant peu a una adaptació cinematogràfica que, a més de l’èxit de crítica entre una part del públic, ha esdevingut un triomf comercial inesperat. La pel·lícula tenia un pressupost d’uns deu milions de dòlars i ja ha superat àmpliament els 200 milions de recaptació mundial en poques setmanes.
La pregunta, doncs, és inevitable: què explica aquest fenomen? Probablement hi influeix el context actual d’una indústria cada vegada més dominada per seqüeles, remakes i franquícies que prioritzen la seguretat comercial. En aquest panorama Backrooms destaca per oferir una proposta original que no es limita a entretenir, sinó que busca generar preguntes.
Més que una pel·lícula de terror
Etiquetar Backrooms exclusivament com una pel·lícula de terror seria reduir-ne l’abast. És cert que hi ha moments de tensió molt efectius, especialment durant les seqüències rodades amb càmera en mà que recuperen alguns dels elements més característics del found footage. Parsons demostra una notable habilitat per construir angoixa a partir dels espais buits, del silenci i de la sensació constant de desorientació.
També és encertada la decisió de no abusar d’aquest format visual. La pel·lícula l’utilitza quan és necessari, però evita convertir tota l’experiència en una successió d’imatges tremoloses que podrien acabar saturant l’espectador. D’aquesta manera, la tensió es manté viva sense esgotar els seus recursos.
Però el terror és només una de les capes de la proposta. Allò que diferencia Backrooms és la seva voluntat d’anar més enllà del sobresalt i de la por immediata. La pel·lícula funciona també com una exploració psicològica dels seus personatges, individus emocionalment perduts que es mouen per espais infinits que semblen reflectir el seu propi estat interior.
Tenia un pressupost de deu milions de dòlars i ja ha superat els 200 milions de recaptació mundial en poques setmanes
Una de les virtuts més destacables és la seva negativa a oferir respostes tancades. Backrooms prefereix suggerir abans que explicar i deixa nombroses qüestions obertes a la interpretació de cada espectador. Aquesta decisió pot generar frustració en una part del públic que espera una explicació clara de tot allò que veu, però alhora és el que converteix la pel·lícula en una experiència especialment estimulant.
No és estrany sortir de la sala amb la necessitat de comentar-la. Més que una història que es consumeix i s’oblida, és una obra que continua present després dels crèdits finals. Les lectures possibles són múltiples i, en bona mesura, depenen de les experiències i inquietuds de cadascú.
El ritme tampoc respon del tot als estàndards habituals del cinema de terror contemporani. Backrooms no busca encadenar ensurts ni mantenir una tensió constant durant tota la projecció. Alterna moments d’angoixa molt efectius amb d’altres de més contemplatius, en què l’atmosfera i la construcció dels espais adquireixen més protagonisme. Això no vol dir que sigui una pel·lícula lenta, sinó que prefereix prendre’s el temps necessari perquè les seves idees respirin i perquè l’espectador s’endinsi en el seu univers.
Aquesta aposta pot desconcertar aquells que esperin una successió ininterrompuda de situacions extremes o explicacions immediates. Tanmateix, és precisament aquest equilibri el que permet que els moments de tensió resultin especialment impactants i que la sensació d’infinit i desorientació que defineix la pel·lícula acabi deixant empremta.
També és una proposta recomanable per a espectadors que habitualment no se senten atrets pel cinema de terror. Tot i que conté escenes capaces de generar inquietud i angoixa, el seu interès principal no rau en espantar, sinó en allò que planteja després. Les reflexions sobre la solitud, la pèrdua, la identitat o la manera com les persones afronten els seus propis laberints emocionals tenen molt més pes del que podria suggerir la seva aparença de pel·lícula de gènere.
L’error seria apropar-se a Backrooms esperant una simple pel·lícula de terror. Ho és en alguns moments, però la seva ambició és molt més gran. En una indústria que sovint sembla haver renunciat al risc, la proposta de Parsons destaca per la seva capacitat per generar debat, interpretacions i reflexions. I això, en el panorama cinematogràfic actual, ja és un mèrit prou destacable per justificar l’atenció que està rebent.
Autor
insight redacció
