Un reportatge d’Eduard Gil Segura.
“Vaig deixar el cinema per trobar-me a mi mateixa, però ara torno a interpretar”, explica Marina Comas (Torelló,1996). Amb només 13 anys, va irrompre al cinema català amb una força inesperada: Pa negre (2010) li va valdre un Goya i un Gaudí i la va situar com una de les joves actrius més prometedores del país. Però, mentre tothom li projectava un futur brillant davant les càmeres, ella va triar un camí molt diferent. Va deixar enrere els rodatges, els photocalls i la pressió mediàtica per estudiar Biologia i dedicar-se a la vida que sempre l’havia envoltat: la pagesia, els animals i la muntanya osonenca, escenari que també havia marcat el seu debut cinematogràfic.
Durant anys, va viure lluny del focus, construint casa seva, cuidant cavalls i ovelles, i mantenint una relació cada cop més distant amb aquella nena que havia captivat el públic i critica. Precisament aquest distanciament és el que retrata el documental Marina, dirigit per Marta Brichs i guanyador del Premi Vila de Puigcerdà al Millor Curtmetratge Espanyol 2025 al Cerdanya Film Festival. El curtmetratge captura un moment molt concret de dubte i replantejament vital: la protagonista s’interroga sobre les decisions preses, sobre la fama i sobre qui és. En el documental, Comas explica que durant anys va tenir el Goya oblidat a casa dels seus pares, gairebé com un record aliè, un objecte que pertanyia més a una etapa passada que no pas a la persona que és avui.
Paradoxalment, aquest mateix documental ha acabat obrint un futur inesperat. Ha recuperat l’interès per la interpretació i, després d’anys centrada en la biologia, torna a formar-se com a actriu. En aquest punt de renaixement personal i professional, rep visita d’Insights per repassar la seva trajectòria i en veure en quin punt es troba actualment. Continua vivint a la plana de Vic: “No tinc intenció de marxar. Em mouré a Barcelona o Madrid quan tingui feina, però casa meva és aquí”.
Recordes quin va ser el teu primer paper de text als Pastorets?
Diria que va ser als Pastorets de Borgonyà, fent d’Isabeló amb en Jordi Pla. Els van titular Uns pastorets de cine, perquè acabava d’estrenar-se Pa negre i hi sortíem tots dos. Era la versió llarga, de tres hores, amb gags. Després vaig passar als Pastorets de Torelló. Allà vaig fer de Lucifer i no sé si de pecat capital també. Els Pastorets sempre
són divertits, però al final requereixen molt temps. Vaig decidir plegar, igual que també vaig deixar tot allò del cinema. Vaig pensar: “S’ha acabat”.
Veient el documental pot quedar la sensació que era només una primera part. Què ha passat després?
Ens ho diu molta gent als festivals: “i ara què?”. El documental es va gravar fa dos anys i mig i només retrata un mes o dos de la meva vida. És una fotografia molt concreta, i des de llavors ha plogut molt.
En quin punt et trobaves aleshores?
La Marta Brichs ho va captar molt bé: jo estava a l’inici d’una crisi existencial. No estava ni bé ni malament, però sabia que m’havia de moure. Aquest tipus de crisis, tot i que són incòmodes, et fan buscar. Són totalment vàlides i, de fet, estic contenta de tenir les meves crisis existencials. Sempre et porten cap a buscar? Sí que és un territori incert perquè estàs pensant sí estàs bé, però no ho acabes estar del tot.
Que et va portar a tenir aquesta crisi?
Va anar lligat d’una ruptura emocional i després de replantejar-me si havia estat bona idea deixar l’art a part de la meva vida. I vaig començar a formar-me amb veu i moviment, a fer coses de dansa i cant. Això em va connectar amb una cosa molt curiosa: em va connectar amb mi mateixa, que és una cosa que jo havia perdut. No sabia qui era, saps? No tenia molt clara la meva identitat. I a través de la dansa i el cant vaig recuperar una mica això i vaig dir: “I si proves de tornar a interpretar?”.
On estudies actualment?
Faig càpsules formatives: cursos de cap de setmana o d’una setmana que puc compaginar amb la feina, perquè continuo treballant de biòloga. He estat força temps a l’Estudi Karloff, a Gràcia. Fa unes setmanes, per exemple, vaig faig anar a una masterclass amb una coordinadora d’intimitat. Quan jo actuava de petita això no existia i ara és una figura molt necessària, sobretot perquè les escenes íntimes sempre m’han generat respecte. També faig classes de dicció en castellà perquè tinc un accent molt marcat i això pot limitar alguns papers.
Què recordes dels rodatges?
Moltes coses. Un rodatge és molt intens: hores i hores amb la mateixa gent, molta espera, molta tensió perquè tothom té pressa, però vol que les coses surtin bé. Acabes fent una mena de família. D’Els nens salvatges en recordo més coses perquè era més gran. A Pa negre era molt petita. Els rodatges es van fer a l’estiu expressament pels nens, de juliol a setembre. Recordo també que en algun rodatge em demanaven les notes de classe perquè hi havia una clàusula al contracte que deia que si baixaven no podia continuar rodant. Tenia la pressió de rodar professionalment i alhora mantenir les notes! No me’n recordava fins fa poc. També teníem coach tant a Pa negre com a Els nens salvatges.
I què recordes de l’Agustí Villaronga?
Era molt clar, molt sensible i ens guiava moltíssim. Tenia una capacitat extraordinària per comunicar què buscava. Després vam mantenir contacte un temps, però amb els anys es va perdre.
Creus que Pa negre va marcar un abans i un després al cinema català?
Va ser un salt de qualitat molt gran. Potser semblava que tot canviaria, però crec que el cinema català té bona salut i bona fama. Ara s’estan fent coses molt potents.
Com vius ara l’exposició pública, després del documental?
L’exposició és una cosa molt íntima i és una cosa de la cual sempre he fugit. Una de les raons per les quals vaig marxar tant del cinema era aquest fet d’exposar-me: jo no suportava que la gent pogués opinar sobre la meva vida. Llavors, clar, el fet de presentar aquest documental i que ara es projecti a festivals és un pas molt important per mi. En certa manera m’he curat una mica. És com dir ‘potser ja no m’importa tant el que pensi la gent’ i això és molt important. Si vols ser actor o actriu, o artista en general no pots estar tot el dia pensant si agradarà, què diran o com ho criticaran.
Per acabar, on tens el Goya?
Fa dos mesos el vaig anar a buscar a casa del meu pare. Me’l vaig emportar i ara el tinc a la meva habitació. Tinc els premis a la meva habitació. Hi ha una cosa molt energètica en això. Com dir: ‘Va, me’ls faig meus, no?’. Sempre havien estat una cosa molt aliena per mi. No me’ls he sentit mai meus del tot. Fins que fa dos mesos vaig dir: ‘Va, me’ls emporto a casa meva, que són meus. La Marina Comas soc jo i me’ls emporto a casa meva’. La meva parella estava una mica preocupada. Deia: ‘Home, però no podem tenir això aquí. I si ens els roben?”. Però tant és. He estat deu anys sense veure’ls gairebé. Si me’ls roben com a mínim els hauré tingut amb mi durant uns mesos.
Autor
insight redacció
