Una entrevista de Clara Torradas Cura.
Josep Pascual i Massaguer (1950) és conegut a l’Estartit, el seu poble, perquè des que tenia 14 anys se’n va a prendre la temperatura de l’aigua a dos quilòmetres de les Illes Medes un parell de cops per setmana amb una barca. “Tinc dades de la temperatura del mar des de l’estiu de 1973. En total he fet unes 3.900 sortides i encara continuo. Si algú ho volgués fer per diners no li sortiria bé. Jo ho faig perquè això és una droga per mi. És molt passional”, admet, abans de subratllar l’obligació d’actuar el més aviat possible contra el canvi climàtic. El nivell del mar i la temperatura de l’aigua no paren de pujar, mentre les platges reculen.
El 2020 la NASA es va fer ressò de les seves dades i va reconèixer la seva tasca. És un enginyer tècnic agrícola especialitzat en topografia, una ciència planetària que estudia les formes i les característiques de la superfície de la Terra i d’altres objectes astronòmics, i un aficionat a la meteorologia.
Com van ser aquelles primeres vegades?
El meu pare i el meu avi eren pescadors i quan jo era molt petit em portaven a pescar amb ells. Jo veia que es fixaven força en com estaven el cel i el mar i a partir dels seus coneixements feien la seva previsió del temps. A finals dels anys 50 no hi havia les aplicacions que hi ha ara. Ells parlaven sobre les temperatures ambientals i a mi se’m va quedar al cap. Tot allò em va fer agafar l’afició per la meteorologia. Als 13 anys ja agafava notes, però encara no tenia cap aparell. Amb 15 anys ho feia amb instruments precaris. Un dia vaig estripar les dades que havia recollit entre els 13 i els 15 anys i després em va saber greu. Les vaig llençar perquè fins aleshores només apuntava com estava el cel i si feia vent.
A partir dels 15 vaig aprendre a mesurar la pluja amb un pot de conserves. Tenia un termòmetre que em va costar 20 pessetes. Ara serien 12 cèntims. A partir dels 18 anys ja tenia aparells millors. Vaig començar a prendre les temperatures atmosfèriques amb els aparells oficials que em deixava l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET). Ha estat una evolució. Ara farà 52 anys que tinc dades fiables de la temperatura del mar, tot i que al principi només ho feia una vegada per setmana. L’any 1990 vaig començar a mesurar el nivell del mar amb un mareògraf de construcció casolana. Des dels 90 també he anat apuntant l’estat del mar: un parell de cops al dia mirava els tipus d’onades. Vaig començar d’una manera i a mesura que vaig anar fent em vaig adonar que necessitava més dades i prendre més mesures.
“Tinc dades de la temperatura del mar des de l’estiu de 1973. En total he fet unes 3.900 sortides. Això és una droga per mi”
Quan comences a prendre consciència de la importància de recollir les temperatures de l’aigua de manera constant?
Va venir amb el temps. Al principi semblava que jo fes una tasca una mica estranya perquè ningú més tenia aquesta afició. Com que ja es mesurava la temperatura de l’aire i la pluja, les dades del mar només les agafava de tant en tant l’Institut de Ciències del Mar. Fins i tot dins de l’àmbit científic hi havia poca gent que confiava que el que jo feia era útil. Jo mateix no entenia què passava perquè a vegades no canviava gaire la temperatura i de cop hi havia canvis sobtats. És ara quan es veu què ha passat durant les darreres dècades. Amb aquestes mesures s’ha vist com la temperatura està pujant cada vegada una mica més. Aquestes dades de tants anys enrere ens permeten veure cap a on anem i com ha evolucionat tot plegat. Permeten comparar. La meva iniciativa és important perquè no hi ha altres dades. Ningú més ha sortit tants anys a prendre temperatures al mar per observar-les. Si haguéssim sigut molts ja no tindria cap valor. Des dels inicis només hi ha un sol mes que no tinc dades. És el febrer del 1981. No sé què va passar. Després hi ha alguna llacuna de dues setmanes perquè he tingut problemes amb la barca o amb els aparells o mal temps uns quants dies seguits.
Quin era l’objectiu? Què volies aconseguir o demostrar?
No volia demostrar res. Ho feia per la curiositat de saber què passava, de comparar les dades de la superfície amb les dades de nivells inferiors. Al cap d’uns anys em vaig plantejar deixar-ho perquè pensava que les dades es repetien, però sort que no ho vaig deixar perquè vaig veure que no. I ara, amb el canvi climàtic, m’ho he pres com una responsabilitat, tot i que mai ho he fet per ofici.
Hi ha molta gent que no creu en el canvi climàtic.
Però si els demanes quines dades tenen no en tenen cap. Si jo no hagués pres mesures d’una manera fiable, potser tampoc em creuria el canvi climàtic, però un cop veus aquestes dades comparades és inevitable no creure-hi. Tot això m’ha fet prendre més consciència. Ningú sap què passarà, però el que sí que sabem és que la cosa no pinta bé. Estem en una recta i veiem a venir un revolt i en comptes de prémer el fre premem més l’accelerador. Arribarà un moment que ens la fotrem. Estem en un moment complicat perquè hi haurà més migracions climàtiques i això provocarà guerres.
“Fins i tot dins de l’àmbit científic hi havia poca gent que pensava que el que jo feia era útil, però ara ens permet veure què ha passat durant les darreres dècades”
Amb perspectiva t’hauria agradat més ser meteoròleg que topògraf?
El problema és que m’agraden moltes coses: la meteorologia, el mar, fer de topògraf. I a més faig de músic a la Cobla Principal de Banyoles. Toco la tenora. L’avantatge de fer tantes activitats és que quan em canso d’una canvio a una altra. De fet, jo no faig de meteoròleg, jo faig d’observador. O sigui, no tracto amb els mapes o amb els models de previsió, tot el que fan dins d’un despatx. Jo estic a fora. El que m’ha agradat és estar en contacte amb el carrer. Com a topògraf ja m’he jubilat, però com que era autònom si veia que el dia després seria bo per sortir a mirar la temperatura del mar no agafava cap client. I si l’endemà havia de fer mal temps feia feina de despatx. Sempre m’ho he anat combinant.
A quina hora et lleves? Com és el teu dia?
Ara que estic jubilat ho faig de clar. Necessito llum per veure com està el mar. A l’hivern m’aixeco més tard, entre les 7 i les 8 del matí, depèn de la foscor, i a l’estiu, a les 6. El primer que faig és mirar les temperatures, la humitat, l’estat del mar, el nivell del mar i faig un document per a l’AEMET que s’envia a Barcelona i a Palma. A Palma fan una previsió de l’estat del mar Mediterrani i necessiten les meves dades.
No t’ha fet mai por el mar?
Normalment surto sol i no m’ha fet mai por, però sí que respecte. Quan em fa més por és quan hi ha tempesta. M’hi he trobat poques vegades perquè si sé o sospito que n’hi haurà ja no surto, però alguna vegada ha vingut ràpidament i m’hi ha enganxat. Veure caure els llamps al mar, a prop de la barca, no fa cap gràcia. És de les poques vegades que he pensat: ‘A veure si te’n surts d’aquesta’. Si hi ha onades i no hi ha vent no passa res.
Recordo una experiència del gener de 1985. Feia molt fred i bufava vent de tramuntana. Feia dues setmanes que no podia sortir. Vaig veure que el mar encara estava força malament, però vaig decidir sortir igualment. A l’hora de tornar cap a terra el motor no es va voler engegar. Jo amb els rems no podia avançar cap a la costa i en aquella època no hi havia mòbils com ara. Em van trobar a faltar i un pescador va venir a veure què passava i em va remolcar. Aquell dia la temperatura ambiental havia arribat a 6 sota zero.
Autor
insight redacció
