Una entrevista d’Abril Sucarrat Anglada.
Gerard Farrés (Manresa, 1979) és un pilot català que ha participat en el Ral·li Dakar en disset ocasions, la majoria en motocicleta. La seva passió pel motor va aflorar de petit i sempre ha apostat per marcar-se metes i assolir nous reptes. Conegut com a “Farreti” en el món de l’automoció, acumula un palmarès digne d’envejar amb podis a diferents competicions. Actualment, també imparteix xerrades motivacionals en què comparteix la seva experiència com a pilot.
D’on surt l’afició pel motociclisme i en quin moment comença a competir?
M’hi vaig començar a aficionar quan era un nen. Fins als 15 anys vaig viure a Olost (Lluçanès) i allà podia córrer per la muntanya en moto i sense traves, amb el meu pare i altres adults. Al cap de poc, es va celebrar el Campionat de Catalunya d’Enduro per a nens i hi vaig participar. En qüestió de dos anys i gràcies als bons resultats, la Federació Espanyola es va interessar per mi. La veritat és que va ser tot molt ràpid, perquè de seguida vaig tenir una situació molt similar a la d’un corredor professional. També vaig tenir la sort de comptar amb ajuts, provinents de particulars i de la federació, per a pilots joves que, com era el meu cas, provenien d’una família treballadora.
“Participar al Ral·li Dakar era un somni, he tingut grans referents com Fernando Gil i Nani Roma”
L’aposta és tan ferma que arriba a participar en el Ral·li Dakar. Com sorgeix?
Era un somni! I l’enduro, el camí per poder-lo assolir. A Osona, i a Catalunya en general, hi ha molta cultura del motor; però sobretot el fet d’anar amb moto i que m’agradés tant va fer que m’interessés per mirar els ral·lis a la televisió. He tingut grans referents com Fernando Gil i Nani Roma, que van incentivar la meva devoció per la carrera.
Per què?
Especialment, perquè feien de la seva afició la seva feina, i m’aportaven valors a l’hora de competir. Sempre he viscut la competició de manera molt sana; no m’agrada la gent que guanya arrasant-ho tot. Un altre motiu que va fer decantar-me pel Dakar va ser la possibilitat de viatjar, de conèixer gent d’altres cultures.
“Al Dakar, es fan una mitjana de 800 quilòmetres diaris i res s’aconsegueix individualment”
Com es prepara per a aquesta competició tan exigent?
La disciplina de moto del Dakar és una competició d’alt risc, i cal preparar-se tant físicament com psicològicament. Pel que fa a la part física, els entrenaments són molt durs, i poden arribar a ser de fins a nou hores al dia. La moto sempre hi és present, però també s’entrena amb altres vehicles com la bicicleta. A més, els entrenaments mentals són clau, perquè arriba un moment de la cursa en què la capacitat física disminueix i el cap és imprescindible per a superar les adversitats.
Com és el dia a dia al Dakar?
És una hiperactivitat total, no és possible parar en cap moment. Es fan una mitjana de 800 quilòmetres diaris en les diferents etapes. Quan s’arriba al bivac (campament provisional situat entre els controls del temps de meta i la sortida de l’etapa), és necessari compartir amb l’equip com ha anat l’etapa i portar a terme el manteniment del vehicle, a banda de preparar la següent etapa amb el llibre de ruta.
I al cos com l’afecta?
En un sentit més físic, cal cuidar-se i, especialment, menjar. És complicat menjar durant la cursa, en què s’està més de deu hores sobre algun vehicle, sempre que no es donin situacions adverses. A vegades estic tan cansat quan arribo al bivac, que no tinc ni energia per veure als amics que també hi són. No hi ha temps de sortir del cercle que forma l’equip, que és molt important per mi per poder treballar amb els mecànics i estar motivats. Al Dakar, res s’aconsegueix individualment.
“L’objectiu del Dakar no és guanyar diners ni ser famós, sinó acabar i superar-se”
Quina és la màxima dificultat de participar-hi?
A banda de les dificultats que es poden donar al llarg de la carrera, la part més complicada és trobar patrocini, perquè es necessiten molts mitjans. El fet de tenir un contracte amb un patrocinador implica haver de tornar la confiança amb vendes i imatge, però el més important per a mi és compartir-hi valors.
I el més agraït del Dakar?
És el final de la carrera. Quan s’han pogut superar totes aquestes adversitats, la felicitat és molt gran perquè l’objectiu no és guanyar diners ni ser famós, sinó acabar i superar-se.
“Vaig canviar la moto pel cotxe per les lesions que havia tingut i pensant en la meva família”
El Dakar l’ha fet en moto i en cotxe, quins reptes distintius presenta cada modalitat? Amb què se sent més còmode?
La moto és més perillosa, però era la disciplina que més m’agradava perquè les dedicions i els riscos que es prenen són propis. A més, em sento molt lliure amb la moto. Després hi ha la continuïtat de poder córrer amb el cotxe, i de compartir uns objectius amb el copilot.
L’any 2020, es va erigir guanyador de tres etapes al Ral·li Dakar amb un SS, amb Armand Monleón com a copilot. Què va significar aquest moment professionalment i personalment? S’esperava assolir-ho?
Doncs diria que l’alegria més gran que he tingut al Dakar, l’he sentit en un altre moment: quan vaig quedar tercer en moto amb un equip privat. Ho vam aconseguir després de molts anys de perseguir el podi. Potser el destacaria com el moment individual més àlgid de la meva carrera, sobretot perquè els objectius eren compartits amb tot l’equip. Una altra cursa que va marcar el meu palmarès va ser quan al Dakar de l’any 2022, em vaig quedar a 300 metres de la línia de meta, seguint unes ordres d’equip, tot i el meu somni de guanyar el Dakar. Lluny de ser una desgràcia, va significar un compromís molt gran amb els companys.
“El 2022, em vaig quedar a 300 metres de la línia de meta, prioritzant l’equip tot i el meu somni de guanyar el Dakar”
El Dakar és una competició de risc. Des de la primera edició el 1979, hi han deixat la vida 74 persones. En algun moment, això li ha fet replantejar participar-hi?
Quan corria en moto no tenia por, però sabia que m’hi estava jugant la vida. Per aquesta raó, quan havia competit en onze Dakars i aconseguit el podi, vaig decidir passar-me als cotxes. També per les lesions que havia tingut i pensant en la meva família. Amb el cotxe també es pot tenir un accident greu, però les possibilitats són menors.
En aquesta darrera edició del Dakar va patir un accident que va impedir-li aspirar a guanyar-lo. Què va passar exactament i com ho va viure?
El Dakar és una carrera molt imprevisible i els riscos són evidents. El llibre de ruta serveix per a saber quin ha de ser el camí, però no hi consten tots els perills. És molt important trepitjar la pista. En el cas de l’accident d’aquesta darrera edició, hi va haver un moment en què el copilot i jo teníem el sol de cara, hi havia molta pols i la nostra atenció es va dirigir a un camió que estàvem avançant. Això va fer que sortíssim disparats en una rampa.
“En l’últim Dakar, vam sortir disparats en una rampa perquè un contrallum ens va impedir veure la pista”
Ha viscut alguna altra situació límit o de risc que hagi canviat la seva manera d’entendre els ral·lis?
Sempre he viscut situacions límit, però la part positiva de totes elles és la companyonia, un valor molt vinculat al Dakar. Una vegada vaig baixar del vehicle per ajudar a un noi que sabia desorientat. Personalment, sempre busco que dins el meu cercle hi hagi gent emprenedora, que lluiti pels seus objectius i que sàpiga treballar en equip.
La resiliència és un valor important en qualsevol esport. El seu lema professional és “La victòria és superar-se”. Què significa? Creu que defineix la seva personalitat com a pilot i la seva trajectòria?
Vol dir que no s’acaba mai. Sempre ens podem superar en el dia a dia, buscant nous objectius i noves metes, tant personals com professionals. Els psicòlegs esportius em van ajudar molt en la creació d’aquests objectius diaris, entre ells ser constant, no rendir-me i estar motivat.
Quan es parla del Ral·li Dakar, molta gent exalta, únicament, la figura del pilot. Quin paper juga el copilot en el resultat final de la carrera?
El treball del copilot és vital, està molt vinculat a buscar patrocini, a actuar com a “empresari”. Quan els periodistes fan les entrevistes al final de la carerra, és molt comú que només es preocupin per les paraules del pilot. Per això, sempre intento passar-li el micròfon, per reivindicar la seva feina.
A banda de participar en ral·lis com el Dakar, en els últims anys ha obert noves perspectives professionals per posar a l’abast dels esportistes la seva experiència com a pilot. Per a quins aspectes de la competició pensa que pot ser útil com a entrenador?
Al llarg de la meva carrera, he tingut molts entrenadors, i el que he intentat fer és recopilar tota la informació que m’han proporcionat per trasnmetre-la també a nous pilots. Després de 30 anys en el món del motor, intento resumir els seus consells més importants per guanyar temps. En les xerrades intento posar èmfasi en valors com el de la humanitat i el treball. A nivell personal, gaudeixo de l’experiència perquè veig que resulta profitosa i que cada vegada, milloren més.
“El temps dirà on s’acaba aquesta carrera esportiva”
Es marca una data límit en la qual deixar de competir en ral·lis i, sobretot, en el Dakar?
Quan tenia 20 anys, ja em feien aquesta pregunta. Soc autònom i any rere any he buscat alternatives professionals, sempre amb la visió incerta del futur. Crec que això ajuda a donar el màxim de cadascú. I el temps dirà on s’acaba aquesta carrera esportiva.
Autor
insight redacció
