Una proposta de Pau Rodríguez.
Ha estat un any ple d’estrenes per emmarcar, però quan una pel·lícula es presenta a Cannes no se li ha de treure l’ull de sobre. The Drama, dirigida pel director noruec Kristoffer Borgli, captiva pel tàndem de Zendaya i Pattinson com a parella, però, realment, mentre mirava la pel·lícula no he pogut parar de pensar en el pòster que tenen penjat a casa seva. Borgli sap el que es fa amb aquesta picada d’ullet al mestre suec: malgrat que totes dues pel·lícules comparteixin el contingut, la forma és completament diferent per raons evidents.
La història, estrenada aquest 2026, explica la setmana abans del casament entre en Charlie (R. Pattinson) i l’Emma (Zendaya). Són una parella que fa dos anys que festeja i que, arran d’una conversa sincera amb amics, desferma tot un vendaval de conseqüències psicològiques que fan perillar seriosament la celebració del casament.
Borgli arrenca la cinta emulant els patrons habituals de la comèdia romàntica a l’estil de Woody Allen, amb aquest punt patètic i incòmode que té sobretot la seva primera trobada: en Charlie ha de dirigir-se dues vegades a l’Emma perquè no sap que és sorda d’una orella. Però just a la meitat del llargmetratge la pel·lícula fa un gir radical i profundament tens que trenca per complet el fil narratiu dels primers 30 minuts: si semblava que l’amor era el centre de la trama, el director capgira les expectatives i posa en el focus d’atenció el trauma dels school shootings.
Enmig d’aquella confessió entre amics, l’Emma admet que durant l’adolescència va estar obsessionada amb aquests tirotejos i va arribar a fantasiejar amb la idea de cometre’n un. Aquest fet funciona com a detonant no només de la història, sinó també de la psique dels protagonistes: en Charlie acaba col·lapsant emocionalment igual que l’Anna a la pel·lícula de Bergman, atrapat en la incapacitat de conèixer i confiar realment en la seva parella.
Kristoffer Borgli fa una sàtira àcida del matrimoni americà ideal i posa sobre la taula el debat sobre el control d’armes i els school shootings
El director noruec tampoc es queda curt pel que fa a la forma. En un mateix pla s’arriben a barrejar escenes físiques amb escenes hipotètiques que només succeeixen en la ment dels protagonistes, com quan la càmera mostra el personatge d’en Charlie actual compartint el pla amb l’Emma de 15 anys. És un recurs visual arriscat que potser pot arribar a perdre l’espectador, però aconsegueix afegir a la pel·lícula un punt extra de qualitat. La dota d’una atmosfera perturbadora psicològicament, però fascinant.
Si Bergman va ser dels primers a desarticular la psicologia d’una parella, Borgli aconsegueix mantenir el nivell i anar més enllà barrejant-ho amb una sàtira àcida del matrimoni ideal dels Estats Units i a un dels debats més sagnants: el control d’armes.











