Una crònica de Xavier Ginesta Portet, professor titular de la Facultat d’Empresa, Comunicació i Dret.
Crònica de pocs dies a Albània en el marc de la reunió semestral de rectors de l’aliança UP University
El rector de la Universitat Fan S. Noli, Lorenc Ekonomi, és un home no gaire alt, fins i tot un xic rabassut, de mirada càlida i abraçada agraïda. Sota l’aparença de l’autoritat acadèmica s’hi amaga un fill de Korçë que amb els anys ha arribat a liderar la universitat de la seva ciutat. Les estima, així com també aquesta zona de frontera, amb passió. Korçë és una ciutat albanesa a pocs quilòmetres de Grècia i de Macedònia, on el mestissatge ètnic i religiós forma part de la seva riquesa intrínseca, teixint una vida i història polièdrica. De fet, és coneguda com la “petita París dels Balcans” a causa de la també influència cultural francesa, entronitzada amb l’obertura del Liceu francès el 1917.
En Lorenc camina tranquil pels carrers empedrats i ja enfosquits, a les cinc de la tarda d’un dia de tardor, presidint la comitiva de professors que l’han visitat en motiu de la reunió semestral de l’aliança europea UP University, on hi participen tant la UVic-UCC com la Universitat Fan S. Noli. Albània aspira a entrar al club comunitari el 2030. Passegen per una ciutat on l’herència del comunisme, dels seus edificis d’arquitectura morta i racional que es van sobreposar al ric llegat cultural ortodox, otomà i francòfil, conviuen amb les bondats del també criticat turbocapitalisme. És la permanent contradicció de tota l’Europa de l’est.
Korçë s’ha despertat de la letargia del comunisme apostant per una rica oferta d’art i cultura. Ni l’estat ateu d’Enver Hoxha, també graduat al Liceu de Korçë el 1930, va poder evitar que els seus líders es repartissin el ric llegat de pintura bizantina de la regió, com si fossin cromos, enlloc de destruir-los: amb l’adveniment de la democràcia es van recuperar i s’han exposat al Museu Nacional d’Art Medieval de la ciutat. Com també s’ha recuperat l’obra d’un artista il·lustre, el fotògraf de Live Gjon Mili, qui després de triomfar als Estats Units i desenvolupar el flaix electrònic i les làmpades estroboscòpiques, mai va poder tornar allà on va néixer. La geopolítica del petroli, però, va permetre que el govern albanès pogués negociar, aprofitant la construcció del gasoducte transadriàtic que passa molt a prop de la ciutat, la cessió dels drets de les fotografies de Mili, entre elles les que té amb Picasso, amb l’ambaixada nord-americana a Tirana.
L’excel·lent col·lecció de pintura bizantina de la ciutat aviat tindrà una nova ubicació, al costat de la catedral ortodoxa. Així doncs, el temple quedarà al bell mig de dues galeries d’art, ja que a l’altra banda s’hi erigeix l’antiga prefectura comunista, abans tenebrosa i avui tenyida de color. Aquest és el missatge que projecta l’edifici: la repressió, els dies en blanc i negre, han deixat pas a la llum que porta la pintura contemporània d’autors de referència als Balcans, sobretot l’obra del local Agron Shahinas.
“Durant el règim vam viure bé, però havies de vigilar molt. De tots els amics que creies tenir, la meitat podien ser delators”, explica un dels assessors del rector
En Lorenc és dels últims de sortir de la prefectura i pausadament se situa a una desena de metres de l’escalinata principal. “Aquí hi havia casa meva, quan era petit”, murmura amb melancolia. En arribar el comunisme a Albània, el barri on vivia la família del Lorenc va ser destruït per fer-hi aquest temple per la repressió. “Durant el règim vam viure bé, teníem metge i escola, però havies de vigilar molt. De tots els amics que creies tenir, la meitat podien ser delators”, complementa l’Aurel, un dels assessors d’aquest rector. “El nostre primer contacte amb Europea occidental va ser gràcies a la televisió italiana. Arribava de manera il·legal a moltes cases”, afegeix l’Alma, una professora local, justificant un dels motius pels quals gairebé tots els albanesos entenen l’italià. La liberalització del mercat televisiu italià va ser cabdal per trencar el monocultiu cultural de l’estalinisme albanès.
Amb els records d’infància en ment, la comitiva baixa pel passeig que s’estén perpendicular a la catedral. Des d’allà és fàcil divisar l’inici del concorregut basar i, una mica més enllà, una mesquita majestuosa d’un únic minaret, al voltant de la qual va començar a estructurar-se la ciutat en època otomana el 1496, i que tampoc es va salvar de la purga arquitectònica i religiosa de Hoxha. Entre punt i punt, hom passa per la museïtzada i recordada primera escola en albanès, oberta el 1887, i pot qüestionar-se de qui és el bust proper a la recuperada i reconstruïda església ortodoxa de Sant Jordi, patró de la ciutat.
El bust. En Lorenc m’ensenya emocionat l’homenatge escultòric que la localitat ha dedicat a un altre dels seus fills il·lustres: Llazar Fundo. Aquest periodista i escriptor va estudiar a Tessalònica i a París. El 1939, quan la Itàlia feixista va ocupar Albània, Fundo va tornar a la seva ciutat i va fer de professor de secundària. El 1941, els italians van detenir Fundo i el van confinar a Ventotene, una petita illa al Mediterrani on el feixisme tancava els seus opositors. Allà va conèixer Altiero Spinelli i Ernesto Rossi. Aquell mateix any, Spinelli i Rossi, juntament amb Eugenio Colorni, van escriure el Manifest de Ventotene: una primera proposta d’una Europa lliure i unida que avui, intel·lectualment parlant, podríem considerar una de les llavors de la futura Unió Europea. Fundo va formar part d’aquelles converses. Va discutir amb ells i hi va aportar el què sabia del totalitarisme soviètic, que coneixia de primera mà. Segons va escriure el mateix Spinelli, no va voler avalar el text final perquè no n’acceptava la totalitat. Però ell hi era, i Spinelli no el va oblidar mai: anys més tard li va dedicar un llibre, El llarg monòleg (1968).
Aquesta història d’amistat i discrepància ens ensenya alguna cosa: Europa no va néixer de la unanimitat, sinó del debat entre persones lliures que no sempre estaven d’acord en els seus pensaments intel·lectuals. Exactament el que ha de passar en una universitat, que es vol convertir en temple del saber, pensament i creació de coneixement.
Europa no va néixer de la unanimitat, sinó del debat entre persones lliures que no sempre estaven d’acord en els seus pensaments intel·lectuals
En Lorenc, que viu al vell mig de Korçë, entre el basar i el teatre Andon Zako Çajupi, pot anar cada dia a la universitat caminant. Diàriament, passa per davant del camp de futbol de l’Skënderbeu, atrotinat tot i que l’equip juga a primera divisió, i contempla el niu de metralladores bunqueritzat, ara tancat al públic, que resta inert a l’inici de l’immens i exuberant parc Rinia, avui tenyit dels verds i ocres de tardor. El passat d’Albània. Skanderberg va ser un general de l’exercit otomà que, al segle XV, es va rebel·lar contra el sultà per defensar la seva terra natal, l’entronització del patriotisme albanès d’on neix l’àguila bicèfala de l’actual bandera nacional; el búnquer, la por permanent que sembrava l’stalinisme ortodox de Hoxha. Després del 1992, la universitat, a pocs metres, representa definitivament la punta de llança per construir un nou futur amb l’horitzó posat a viure dins de la Unió Europea.
Autor
insight redacció
