Ferran Domènech (Manlleu, 1990) és un documentalista especialitzat en les conseqüències de la guerra en zones de conflicte. Del 2019 al 2021, va dirigir el documental ‘Kobane, aixecar-se’, sobre la vida diària dels habitants del Kurdistan sirià. “Vaig començar a gravar el dia a dia dels habitants kurds i la necessitat de mostrar el que vivia em va portar a dirigir el primer documental”, explica. El novembre del 2023, va tornar al país per crear ‘Naharina’, un segon documental enfocat a la vida de les dones en aquestes zones. La seva formació universitària enfocava un camí molt diferent: “Vaig estudiar Publicitat i Relacions Públiques, però no tinc gaire bon record del grau, perquè se centrava molt en les vendes i el mercat”. Però durant aquests estudis va conèixer ‘La Directa’, un mitjà social i cooperatiu amb el qual avui col·labora.
Com arriba un manlleuenc al Kurdistan sirià?
Vaig decidir anar al Kurdistan perquè feia molt de temps que seguia el conflicte a través de les xarxes socials i em cridava l’atenció. Crec que a la nostra societat hi ha una crisi de valors i vaig trobar interessant conèixer un lloc del món on el que predomina és el respecte cap a la natura, les persones i la diversitat. A més, es va donar la casualitat que una altra companya de Manlleu, la Masmi [Ariadna Masmitjà], també tenia ganes d’anar-hi i ens vam decidir.
Quina era la situació al país?
L’abril del 2019 s’havia derrotat a Estat Islàmic de forma territorial, però continuava havent-hi milícies que perpetraven atemptats en algunes zones. Quan ens dirigíem cap al Kurdistan, va començar una invasió de Turquia a gran escala per prendre territoris, cosa que significava una guerra més oberta i, de retruc, més perill.
A qui vol que arribin els documentals ‘Kobane, aixecar-se’ i ‘Naharina’?
Tant a gent que se sent involucrada en causes socials com a aquelles persones a qui els pot servir d’inspiració. La nostra idea era portar esperança a la situació viscuda en aquestes zones, perquè la visió general és de ruïna i guerra. En aquest context, neixen processos revolucionaris i les persones afronten la vida diària de forma trencadora. És molt diferent del que es viu al món occidental, perquè no es regeixen per la mentalitat del benefici econòmic.
Amb quina xarxa comptava quan va fer els documentals?
No tenia cap enllaç. Després de viure al Kurdistan durant dos anys ininterromputs, em vaig integrar en la seva dinàmica i vaig aprendre kurd. Tot i així, quan gravàvem el documental anàvem amb un equip format per persones natives per ajudar-nos a trobar el que necessitàvem.
“La nostra idea era portar esperança a la situació viscuda en aquestes zones, perquè la visió general és de ruïna i guerra”
I com va ser aprendre l’idioma?
Vaig estudiar una mica de kurd abans de marxar, tot i que no em va servir de gaire. Un cop allà, vaig esforçar-me molt: el practicava cada dia i rebia classes en una escola per alumnes que sabien parlar-lo, però no escriure’l. Com que la meva intenció era passar un temps al país, per a mi era una prioritat entendre la llengua i la realitat del que estava passant.
Com ha estat la publicació d’aquests documentals?
‘La Directa’ n’ha impulsat la publicació i en el cas del segon documental (‘Naharina’) també hi ha col·laborat ‘Setembre’, un mitjà osonenc. D’altra banda, Rojava és un organisme que agrupa els cineastes del Kurdistan sirià i ens ha posat moltes facilitats per poder-nos moure amb més llibertat.
Com ho va fer per accedir al país?
Va ser fàcil. Vaig haver de fer tràmits burocràtics, però amb l’acreditació de periodista no va ser complicat.
Per accedir a les zones on es grava el documental és necessari tenir un visat especial?
Es necessita un visat, permisos i certa burocràcia. No n’hi ha prou amb l’acreditació de periodista.
Quant de temps van durar els viatges?
El primer viatge va durar del 2019 al 2021, mentre que, per gravar ‘Naharina’, hi vaig estar només durant un mes. Tot i que no teníem un guió ben tancat, sabíem de quines temàtiques volíem parlar.
“En el segon viatge vam haver d’aturar la gravació perquè hi havia drons turcs que bombardejaven cotxes”
Com va preparar ‘Kobane, aixecar-se’?
Em vaig centrar en la vida diària de les persones en aquest país i, per tant, no va caldre tanta preparació. No havia fet mai cap documental i va ser un aprenentatge. Vaig comptar amb l’ajuda d’alguns amics que treballen en cinema.
I pel que fa a ‘Naharina’?
Anàvem amb una idea més concreta de com gravar sobre el terreny i l’enfocament era diferent. La nostra voluntat no era mostrar la rutina de les persones, sinó quines estructures s’hi havien creat, què significaven per als habitants i com eren les seves experiències. Per tant, havíem contactat persones amb perfils més concrets.
En algun moment va sentir inseguretat o por?
Em vaig acostumar a aquesta sensació. És cert que quan arribes a la zona de conflicte et xoquen moltes situacions, sobretot com els habitants naturalitzen escenaris de conflicte. Per exemple, les explosions. En el segon viatge vam haver d’aturar la gravació perquè hi havia drons turcs que bombardejaven cotxes.
Hi va haver alguna situació que l’impactés especialment?
Sí, va ser a Qamishli, una ciutat on cada setmana es produïen atemptats durant la guerra. Un dia vam anar a cobrir un atemptat d’un home d’Estat Islàmic que havia fet explotar un cinturó al mig del carrer. L’escena impactava perquè la paret era plena de vísceres.
El fet de portar càmeres i material car va augmentar la seva exposició en aquestes zones?
No, en aquest sentit ens sentíem molt segurs. La preocupació real era el conflicte militar, que ens caigués una bomba a sobre.
Què és el més complicat de produir un documental d’aquest tipus?
Potser el muntatge, si no es prepara un guió tancat. Amb ‘Naharina’ teníem clar que parlaríem de les comunes, les cooperatives, la seguretat i les cases de dones. El més complicat llavors és com entrellaçar totes les històries i convertir-ho en un guió dinàmic.
Com va ser documentar la vida d’aquestes persones?
Molt agraït. Tenen interès a explicar la seva realitat perquè se senten abandonats per la resta del món. Porten deu anys de guerra i ningú fa res per aturar-ho. A l’hora de gravar, és important fer equilibris i valorar que no cal mostrar certs moments delicats. També és important que no es doni només la visió dels periodistes occidentals que graven les quatre situacions que volen i marxen.
Creu que aquesta falta d’implicació defineix el periodisme actual?
Crec que sí, però a la vegada també penso que hi ha moltes maneres de fer periodisme. És impossible implicar-nos en tot el que expliquem com a professionals, però sí que és necessari fer un seguiment de la situació. Per exemple, la guerra a Síria ocupava tot el dia a les notícies i, de cop, les càmeres van desaparèixer i ningú es va quedar a veure què passava en aquest país.
A ‘Naharina’ parla de les Cases de Dones a les comunes dels pobles mesopotàmics. En què consisteixen exactament?
És molt semblant a una assemblea de barri, en què diferents veïnes es troben amb uns representants per decidir com volen que sigui l’organització comunal. És la participació ciutadana portada als elements més bàsics com, per exemple, el repartiment del pa.
“Se senten abandonats per la resta del món. Porten deu anys de guerra i ningú fa res per aturar-ho”
La música del documental va ser composta per Cloud Studio, una petita productora musical situada a la ciutat de Qamishli. Com ho decideix?
L’oportunitat va sorgir quan érem allà. Jo no m’ho havia plantejat, però les persones encarregades de la productora van aportar una sensació realista i local. L’essència del documental no hauria estat la mateixa amb música occidental.
Actualment, col·labora amb el mitjà que promou el periodisme cooperatiu ‘La Directa.’ Per què creu que és important incentivar la creació de mitjans socials?
Crec que és bàsic. Hi ha una gran diferència entre replicar notes de premsa, com fan alguns mitjans i fer periodisme, com fa ‘La Directa’. És una entitat que busca, estira del fil i, en definitiva, no es queda a la superfície.
Com compagina les feines de documentalista i periodista?
Precàriament. A mi m’agradaria poder viure de fer documentals, però he d’alternar-ho amb altres feines. Intento fer vídeos per a empreses per tal de tenir finançament i recursos quan surti un projecte important.
Té pensat algun altre projecte de documental a curt termini?
Sí, però encara és d’hora per parlar-ne.
Autor
insight redacció
