Una entrevista d’Eduard Gil Segura.
María Pureza del Corazón (Països Baixos, 1998) és una monja catalana missionera de la família religiosa del Verbo Encarnado. Després de quatre anys de formació en filosofia i teologia a Itàlia, recentment serveix a la comunitat de la Haia a Holanda. Profundament arrelada en la fe cristiana des de la infància, la germana María Pureza ha deixat Barcelona, on viu la família, per dedicar-se a la fe i a Déu.
Quina és la seva relació amb la fe?
Primer cal entendre què és la fe, per a saber quina relació hi tenim. Per mi, és un acte de confiança profunda en algú digne de fe, com Jesucrist, que és molt més que qualsevol figura humana. La fe és “creure sense veure”; és creure en la paraula d’algú amb autoritat. De la mateixa manera que un nen confia en el que li diu la mestra, jo confio en Crist. Tot i no veure’l físicament, la meva fe s’alimenta a través dels Evangelis, que són documents històrics de la Bíblia. Sé que Crist va venir a la Terra, va viure entre nosaltres, va morir i va ressuscitar, i tota la meva vida es fonamenta en aquesta convicció. La meva fe em dona una esperança sòlida en una vida eterna i en una relació constant amb Déu, que em guia cada dia.
Com va arribar la religió cristiana a la seva vida?
Quan tenia mesos, la meva família em va batejar; un neix oficialment a l’Església catòlica gràcies al baptisme. Encara que en aquell moment va ser una decisió dels meus pares; a mesura que vaig anar creixent, la fe es va anar arrelant en mi a través de les meves experiències a l’escola catòlica i el cercle d’amigues que també compartien aquesta fe. Amb el temps, però, la fe es va convertir en una elecció pròpia. I així va continuar el meu camí personal de relació amb Jesucrist.
“Sé que Crist va viure entre nosaltres, morir i ressuscitar, i tota la meva vida es fonamenta en aquesta convicció”
Per què opta per aquesta religió?
La meva elecció per la religió catòlica parteix de la diferència que veig entre aquesta fe i les altres. Moltes religions són el resultat de la recerca de l’ésser humà per connectar amb una realitat superior. En la religió catòlica, però, és Déu qui fa el primer pas, qui ens busca. Jesucrist es presenta com el camí, la veritat i la vida, i ell mateix diu: “Jo soc Déu”, cosa que cap altre fundador religiós ha afirmat d’aquesta manera. Va viure una vida humana per mostrar-nos el camí al cel; va morir per nosaltres i va ressuscitar, un fet documentat i demostrat a través de la història. Per mi, seguir-lo és una manera d’anar més enllà de la simple recerca humana i acceptar l’amor de Déu en acció.
Què representa per vostè Jesús?
Més que què representa Jesús, jo diria més aviat qui és per a mi Jesús, perquè és algú present en el meu dia a dia. Qui coneix una mica la seva història, sap que va morir, però que després també va ressuscitar i, per això, és algú que continua viu. Encara que no el pugui veure amb els ulls humans, és present en l’Eucaristia i en la Missa, on ens trobem amb ell. Crec que Jesús és Déu, la segona persona de la Santíssima Trinitat, i és el nostre Redemptor, que ens salva del pecat original. En la meva vocació, però, és més que això: és l’espòs de la meva ànima. Com a monja, és una relació espiritual molt profunda i especial, i em sento compromesa amb ell d’una manera única.
“Jesús és l’espòs de la meva ànima i em sento compromesa amb ell d’una manera única”
Quan va decidir dedicar-li la seva vida?
Vaig sentir la primera crida de Déu quan tenia 12 anys. Va ser en aquell moment quan vaig conèixer persones que li havien dedicat la seva vida, encara que no eren monges, sinó numeràries de l’Opus Dei. Vaig continuar creixent i aprofundint en la meva fe, sempre amb el desig de fer la voluntat de Déu. Anys més tard, quan vaig fer un voluntariat amb monges a Albània, em vaig adonar que aquest podia ser el meu camí, però em va costar molt prendre la decisió. Vaig pregar molt per saber què era el que Déu volia de mi, i finalment, després d’un retir espiritual, vaig tenir la certesa que aquest era el camí que havia de seguir. Ha sigut la millor decisió de la meva vida.
“Després d’un retir espiritual, vaig tenir la certesa que aquest era el camí i ha estat la millor decisió”
Per què té la certesa que havia de ser monja?
La decisió de fer-me monja és fruit d’una recerca intensa de la voluntat de Déu. Jo crec que Déu té un pla per cadascú, ja que ens ha creat i sap millor que ningú què ens farà feliços. En el meu cas, vaig sentir la necessitat de preguntar-me sobre el sentit de la vida i el camí que Déu volia per a mi. Sovint, amb el ritme del dia a dia, ens falta un moment de silenci per reflexionar sobre la direcció de les nostres vides, i aquest silenci em va ajudar molt. A través de la pregària i escoltant la veu de Déu, vaig veure clar que la meva felicitat es trobaria seguint aquest camí de vida consagrada. Entenc la vida religiosa com la manera de respondre a la voluntat de Déu, i aquesta resposta és el que m’ha donat la felicitat que busquem tots, la que ell vol per nosaltres.
Com va reaccionar la seva família quan li va dir que volia ser monja?
Quan vaig decidir fer aquest pas, vaig anar a Itàlia per conèixer més la comunitat, ja que no en tenim a Barcelona. Després de fer un retir i estar unes setmanes amb elles, vaig tornar amb la decisió clara d’entrar al convent. Aquella nit ho vaig comunicar durant el sopar familiar. Som sis en total: els meus pares i quatre germanes. El meu pare, que en aquell moment no era catòlic, s’ho va prendre molt malament i va marxar de casa, molt enfadat. La meva mare, en canvi, va reaccionar amb silenci i calma. Algunes de les meves germanes s’ho esperaven, ja que em veien sovint molt implicada en la fe. Quant a la família del meu pare, que són majoritàriament ateus i viuen a Holanda, inicialment no ho van entendre, però a poc a poc s’han acostumat a la meva decisió i, malgrat que no comparteixen les meves creences, respecten la meva vocació.
“La meva família respecta la meva vocació i la majoria dels amics se’n van alegrar molt per mi”
I les amistats?
La majoria se’n van alegrar molt per mi, menys una amiga en particular que no s’ho podia creure. La sorpresa va ser que, al cap d’un any, ella mateixa també va decidir entrar al convent i ara és monja de clausura. Jo, en canvi, soc missionera i em dedico a tasques més actives. Això reflecteix com la vocació pot influir i despertar la fe d’altres.
A banda d’aquesta amiga, ha coincidit amb gent de la seva edat que també hagi optat per aquest camí?
Sí, quan vaig entrar al convent, tenia 20 anys i vaig compartir aquesta experiència amb 14 noies més, la més gran de les quals tenia 30 anys. Érem majoritàriament joves, tot i que la nostra congregació accepta persones de qualsevol edat, sempre que sentin la crida de Déu.
Quin ha estat el camí que ha hagut de seguir per arribar a ser monja?
Per formar part d’una congregació, l’Església demana passar per diverses etapes. Primer, la congregació ha de veure si tens la vocació i la preparació per adaptar-te a la vida al convent. Un cop acceptada, comences per un període de postulantat, seguit d’un any de noviciat, on reps l’hàbit i el vel blanc. Després d’aquest any, fas els primers vots, que són de pobresa, castedat, obediència i, en el meu cas, esclavitud mariana, consagrant-me especialment a la Mare de Déu. Després d’aquests primers vots, segueixes sis anys de vots temporals, que et permeten discernir i madurar la vocació, i al final d’aquest temps, fas els vots perpetus.
“L’any que ve faré els vots definitius en una cerimònia d’enllaç amb Déu, on rebré un anell de consegració”
Vostè ja ha fet aquests vots definitius?
Els faré l’any que ve en una cerimònia d’enllaç amb Déu, on rebré un anell, que simbolitza la meva consagració definitiva. Els vots temporals es renoven cada any o cada tres anys, però els perpetus són un compromís per a tota la vida.
Com és la vida al convent?
La vida al convent segueix un horari centrat en l’oració i la formació, amb activitats adaptades segons les necessitats. Treballem amb grups de nens, joves i dones, que es formen amb nosaltres i ens esforcem per estar ben formades i poder respondre a les inquietuds dels altres.
Què és el més difícil de viure en comunitat en un convent?
Lluitar contra els meus propis defectes, sobretot perquè convivim amb persones de diferents edats, cultures i maneres de pensar. Això m’ajuda a conèixer-me millor i a veure que molts dels problemes de convivència venen dels meus propis defectes, no tant dels altres. Intento mantenir la caritat i créixer en virtuts.
I què és el que més li agrada?
L’ambient de família i alegria que es viu a la comunitat. També gaudeixo de la comunió amb les altres germanes i de l’oportunitat de ser testimoni de la meva fe en la societat.
“M’ha sorprès que no tenim res personal, ni tan sols dispositius electrònics”
Hi ha alguna cosa que l’hagi sorprès perquè no esperava?
Que no tenim res personal, ni tan sols dispositius electrònics. Els mòbils i ordinadors són per a ús de la comunitat, i quan viatgem, utilitzem els recursos de les altres cases de la congregació.
Se us permet fer ús d’internet o viatjar?
Sí, fem internet, però només per organitzar les activitats missioneres i per a comunicacions amb altres comunitats, no són per fer-ne un ús personal. Cada casa té el seu equip per a les necessitats de la missió. També viatgem sovint, però sempre amb una finalitat concreta, com trobades formatives o missions.
Ha hagut de fer molts canvis per adaptar-se a la seva nova vida?
Des de l’inici vaig tenir una gran disposició a adaptar-me a tot, i això m’ha ajudat molt. Em vaig sentir preparada per seguir el ritme de vida del convent, amb els horaris i les activitats comunes.
“Puc fer activitats com qualsevol persona jove, sempre que respectin els meus vots”
Què pot fer igual que qualsevol altra persona de la seva edat?
Puc fer activitats com qualsevol persona jove, sempre que respectin els meus vots. Gaudeixo de l’esport, visito la meva família i, en algunes ocasions, vaig al cinema amb les germanes, tot i que sempre mirem que la pel·lícula respecti el vot de castedat.
Per què creu que cada cop hi ha menys joves a Catalunya que optin per emprendre el camí eclesiàstic, sigui convertint-se en monjos o en mossens?
Crec que la societat actual, sobretot a Catalunya, sovint dona l’esquena a Déu. Aquest allunyament fa que molts joves no coneguin ni escoltin la crida de Déu, i per tant no sentin el desig de respondre-hi.
Quin creu que és el seu paper en la societat actual?
Testimoniar l’existència de Déu i fer conèixer la veritat de la fe. Crec que en el món actual s’ignora massa sovint la dimensió espiritual, i nosaltres, amb la nostra vida consagrada, podem ser testimonis de Jesucrist.
“La societat s’enfoca excessivament en l’autoexaltació i en la recerca d’aprovació social i ignora la dimensió espiritual”
Per què creu que cada cop hi ha també menys gent jove creient a Catalunya?
Crec que la societat s’enfoca excessivament en l’autoexaltació i en la recerca d’aprovació social. Això fa que molts joves es tanquin a Déu i a la dimensió espiritual i fa que no escoltin la crida divina, ni reconeguin el camí de la fe.
Què ha de passar perquè això canviï?
Crec que és essencial que els joves deixin d’enfocar-se només en si mateixos i comencin a donar-se als altres. També és clau la formació, ja que no es pot estimar Déu si no es coneix. Per això, animo a conèixer millor la fe a través de la Bíblia i d’una educació cristiana més profunda.
Quina és la lliçó més important que ha après des que és monja?
Una de les frases que més m’ha impactat del nostre fundador, el pare Carlos Miguel Buela, que va morir l’any passat, és que “l’únic error que podem cometre en aquesta vida és no ser sants”. Així, la lliçó més important per a mi és lluitar per la santedat, seguint l’exemple de molts sants de l’Església, persones comunes que van aconseguir viure de manera santa.
Autor
insight redacció
