Se’n va anar a estudiar a Madrid amb les maletes plenes d’il·lusió i sense saber gaire què l’esperava. Va passar de viure a Sant Julià de Vilatorta, un poble tranquil i de pocs habitants al costat de Vic, a una metròpoli que l’aclaparava només de pensar-hi. “Amb prou feines coneixia les companyes de pis”, recorda Marc Villar. Així que abans de marxar va voler assegurar-se un espai per conèixer gent: tafanejant per l’Instagram va descobrir un grup que cada diumenge es reuneix al Retiro per córrer uns quants quilòmetres plegats. “Entre el centenar de persones que ens hi trobem he trobat un grup amb qui compartim ritmes i ‘aftertrainings’”, afegeix. Aquesta és la finalitat dels grups socials de córrer i de les ‘social run’: unir persones amb l’esport com a fil conductor. “Córrer m’ha fet connectar amb la ciutat i la seva gent”, diu. 

No és la primera vegada que Villar s’uneix a un grup de córrer. Ja ho havia fet a Vic, amb Two Aces, una comunitat que encapçalen Gerard Moya i Arnau Gilabert. “La idea era trobar-nos per sortir una estona a fer esport”, explica Moya. Al principi eren “uns quants amics”, però amb el temps s’hi va anar unint més gent. Així es construeix una comunitat que teixeix relacions mentre suma quilòmetres. Es tracta d’un fenomen ja consolidat a les grans ciutats, com Barcelona o Madrid, però la febre de les ‘social run’ també ha arribat a les comarques de la Catalunya central, com Osona.

Aquests grups socials de córrer permeten combatre la solitud d’un esport individual i apropar-se al sentit comunitari dels esports d’equip com el futbol o el bàsquet per fugir de la rutina i afavorir la motivació. Gilabert explica que “a vegades a la gent li costa sortir a entrenar sola i fer-ho amb més gent és diferent”. “Córrer en grup és una manera de no perdre la motivació”, afirma Marta Guimerà, general sanitària, en el mateix sentit.

Segons Guimerà, l’ésser humà és social per naturalesa i “necessita relacionar-se i treballar en comunitat”. “Es tracta de compartir un espai i una mateixa afició”, afegeix l’especialista abans de destacar que els grups de córrer complauen “el sentiment de pertinença”, un sentiment intrínsec a les persones. “L’individu s’identifica i considera el grup com alguna cosa pròpia”, diu Guimerà.

“Córrer en grup és una manera de no perdre la motivació i de complaure el sentiment de pertinença. L’ésser humà és social per naturalesa i necessita relacionar-se”

Recuperant el cas de Two Aces, Moya i Gilabert van adonar-se que fixar un dia a la setmana per fer esport junts ajudava a complir amb l’entrenament. No és un cas aïllat a la comarca d’Osona. La idea de Two Aces també recorda als Pàjarus, una comunitat de Torelló. “L’objectiu era trobar l’equilibri entre el bon rotllo i promoure l’esport al poble”, explica Marc Camprubí, un dels impulsors del grup. Al poble hi ha molta afició pel trail running, una modalitat que marca tendència a Catalunya, sobretot a les zones de muntanya. El terreny condiciona, moltes vegades, la seva disciplina. A la Catalunya Central o a l’Alt Pirineu les curses de muntanya són les més populars. A Torelló, per exemple, la cursa Pels Camins dels Matxos ja va camí de les 25 edicions i supera cada any els mil corredors entre els diferents recorreguts, des dels 23 quilòmetres fins als 63. És una de les moltes curses de muntanya de la comarca d’Osona.

Els Pàjarus van néixer fa cinc anys de la mà de Camprubí i Jordi Franco com “un grup d’amics que tenien ganes d’entrenar junts”. Amb els anys ha anat creixent de manera orgànica fins al punt de tenir una comunitat de WhatsApp amb més d’un centenar de membres. Franco explica que la idea és “créixer com a comunitat” i a la vegada “mantenir un grup de competició”. De fet, apunten que aquest equilibri entre “la competició i el passar-ho bé” s’adopta d’una comunitat francesa que funciona d’una manera similar. “Ens emmirallem amb Jolie Folié, perquè tenen un grup tancat de competició, però també programen esdeveniments oberts”, apunta Franco.  El grup ha fet ‘social runs’ amb més de quaranta persones i organitza cada any la Sant Silvestre de Terra Endins, amb uns 400 participants. Els membres del grup s’allunyen de la idea convencional del corredor que té una vida d’atleta. “Crec que aquesta també és la nostra identitat”, afegeix Franco.

Les xarxes socials han esdevingut una eina que entre moltes altres coses també idealitza l’esport en general i el córrer en concret. De fet, han difós la idea, tan errònia, que es pot fer una cursa de 20 quilòmetres amb pocs mesos de preparació i sense haver fet esport abans. Per acabar-ho d’adobar, han traslladat la necessitat de fer-ho immediatament, sense deixar temps al cos per estar preparat, a punt. Però en la cursa de la immediatesa les lesions són les primeres en arribar, sobretot si la incorporació d’una rutina esportiva no és progressiva. De fet, segons algunes dades entre el 70 i el 80% de les lesions en corredors són per sobrecàrrega.

Marc Trasserra és un corredor de trail professional graduat en CAFE que, partint de l’experiència i d’un punt de vista acadèmic, va crear una comunitat a Osona per trencar amb aquesta immediatesa, sota el nom de BasX i sota el lema gaudeix de l’essència. La comunitat té el propòsit de “consolidar corredors partint dels pilars bàsics de l’esport” i dona molta importància a treball preventiu per evitar les lesions i al treball de força. “Moltes vegades es comença la casa per la teulada”, diu Trasserra. 

El cas de BasX, amb tres anys de recorregut, s’allunya de la pràctica de les altres dues comunitats, que neixen de les ganes d’un grup d’amics cansats d’entrenar sols. Primer Trasserra oferia un servei individualitzat, però ara ja fa temps va considerar necessari incloure els entrenaments grupals perquè era “una manera més divertida d’entrenar” i per “evitar que la gent perdés la motivació, cosa que passa quan un entrena sol”. La comunitat ha anat creixent fins a tenir tres grups d’entrenament.

Aquests grups de córrer han anat creixent i a la vegada també ho ha anat fent el sentiment de comunitat dels que en formen part. “El sentiment de comunitat ha estat clau perquè la gent s’ho passi bé entrenant i vulgui tornar la setmana següent”, diu Trasserra. “Crec que és important que la gent entreni, però també que ho faci passant-s’ho bé, creant vincles i trobant en l’esport una font de benestar, no d’estrès”, assegura l’impulsor de BasX, en la mateixa línia que els representants de Pàjarus i Two Aces.

Guimerà assenyala que “fent esport es generen unes hormones que es relacionen amb el benestar. Les endorfines”. “El fet d’estar en grup també retroalimenta aquest sistema hormonal i fa que sigui molt més còmode i que l’esport es converteixi en una zona de confort”.

La entrada Quilòmetres que creen comunitats se publicó primero en iNSiGHTS.

Només cal escoltar “Les veles s’inflaran” perquè a qualsevol català li vingui al cap ‘Mar i Cel’. Amb això, el musical ja forma part de la identitat col·lectiva dels Països Catalans. I és indiscutible que si un himne pot reemplaçar ‘Els segadors’, és l’himne dels pirates del musical català més conegut.

Des de fa trenta anys, el vaixell de ‘Mar i Cel’ navega com un cavall desbocat per les ones. Per això, costa de creure que aquest era l’últim 17 de maig que ho feia. Com ja ho va fer la darrera temporada, cada funció amb un teatre Victòria ple de gom a gom, amb cada una de les butaques del recinte plenes i sense cap despistat que no recordés la data que tenia la cita. Els més agosarats vam comprar les entrades a finals de desembre. Ho vam fer amb l’aigua al coll, després d’haver vist com volava la primera tanda d’entrades de les primeres funcions.

D’entrada, la companyia havia previst fer les funcions fins a finals de febrer, però s’han allargat fins a final de juny del mateix any.  Això explica la màgia d’una història que després de 137 anys d’haver estat escrita, encara vol ser escoltada.

Què té ‘Mar i Cel’ que tants anys després encara és capaç d’hipnotitzar la ment de qui la sent? Què té ‘Mar i Cel’ que sigui capaç de fer passar dues hores i tres quarts com cinc minuts de rellotge? Què té una història que, tot i contenir elements clarament masclistes i racistes propis de l’època, hagi aconseguit connectar a tantes generacions? Suposo que, vist així, ni Guimerà entendria l’èxit.

Alguns dels assistents a la sala, era la primera vegada que la sentien, mentre que d’altres, que ja l’havien vist, tornaven a emocionar-se en veure-la en directe. L’escena et porta a l’època i tant se val les vegades que t’hagis assegut al teatre per veure-la, que cada vegada és igual d’al·lucinant que la primera.

El popular vaixell del 1988

La història se situa al mig del mar, en un vaixell. Bé, no és un vaixell, és “el vaixell”. És el mateix vaixell que es fa crear per l’estrena de la primera funció (l’any 1988); una estructura que fa nou metres de llarg i pesa vuit tones. Tal com explica Montse Amenós, dissenyadora de l’escenografia, en una entrevista publicada per Dagoll Dagom, “la carcassa del vaixell s’ha anat restaurant, però encara és l’original”.

D’altra banda, Amenós assegura que “la maquinària s’ha remodelat per aconseguir ajustar cada moviment al mil·límetre” i d’aquesta manera, poder fer els tres moviments essencials que fa durant l’obra: la translació, anar de costat a costat de l’escenari; la rotació, per mostrar tots els costats del vaixell; i, finalment, la simulació de navegació.

El protagonista és Saïd, n’és el capità. Saïd va perdre el pare, que era musulmà, i la mare, que era cristiana, quan el 1609 els moriscos van ser expulsats de la península Ibèrica. Amb el cor ple de ràbia i desig de venjança, Saïd va capturar un vaixell cristià. És en aquest vaixell on es desenvolupa tota l’obra. De fet, la majoria d’escenes passen a la coberta, algunes a l’interior on hi ha els presoners.

‘Mar i Cel’ és una obra en què els sentiments que experimenten els protagonistes com l’amor, la traïció, la venjança i el rancor es traslladen al públic a través de la veu pròpia dels intèrprets i la música de l’orquestra en directe que els acompanya.

El mar i el cel mai s’arriben a tocar l’un a l’altre. A l’obra, aquesta metàfora es tradueix en la relació entre moriscs i cristians en una època en què eren pols oposats. A la vegada, també reflecteix l’amor impossible i rebutjat a l’època entre Saïd i Blanca, separats per la religió. De fet, fins i tot quan morissin, ella aniria al cel com a cristiana i ell al mar per ser un pirata.

Si una cosa ha canviat de la funció d’aquell 1988 no només ha estat el càsting renovat, sinó l’ús de projeccions digitals i micròfons sense fil perfectament integrats amb el maquillatge i l’attrezzo dels personatges. I també com el públic percep certes escenes, especialment les que impliquen la manera de veure la dona.

No mentiré, l’escena en què els pirates duen les noies presoneres a coberta amb clares intencions sexuals, es fa incòmode. En moments com aquests, la tensió entre el respecte pel text original de la mateixa història i la imatge que es dona de la dona, és palpable.

Per això, no considero vàlid censurar l’escena, perquè convida l’espectador a reflexionar sobre com la violència de gènere de l’època acabava també reflectida en les obres teatrals. També el racisme podria ser una altra font de conflicte si analitzéssim l’obra a peu de pàgina i consideréssim totes i cada una de les escenes del musical.

Alèxia Pascual brilla en el paper de Blanca

Entre els personatges principals, destaquen els que són el fil conductor de la història i també protagonistes, Saïd i Blanca, representats per Jordi Garreta i Alèxia Pascual. I qui pensava que només Àngels Gonyalons, Elena Gadel i Ana San Martín estarien a l’altura del personatge de Blanca, anaven errats.

Alèxia Pascual, ex concursant del programa d’èxit de TV3, Eufòria, una veu jove, ha sorprès per bé i ha robat el cor dels qui entren al Victòria només amb la primera estrofa del “Perquè he plorat”. Es tracta d’una cançó que Pascual ja havia cantat al programa de televisió i que, inclús, havia fet emocionar a la mateixa Gadel, qui era membre del jurat.

Altres veus que també destaquen en escena i que omplen la sala d’aplaudiments és la interpretació de Berta Luna, intèrpret d’Idriss i que la seva fina veu trencava per sobre dels greus de la resta de pirates. Qui també va aconseguir captar l’atenció del públic va ser Clara Renom, qui es posa a la pell de la mare de Saïd. La soprano deixa el públic bocabadat amb ‘Ària de la Mare’.

Era evident que el musical necessitava veus potents que naveguessin sobre la melodia, que emergeix en directe dels músics dirigits sota la mà ferma de Sergi Cuenca. Col·locats sota l’escenari, no passen desapercebuts i la sintonia amb la veu dels actors és sublim; no s’eclipsen els uns als altres i tot brilla amb llum pròpia.

Perquè si és cert que en algun moment de l’obra sembla que la música pot arribar a trepitjar els cants més aguts, els intèrprets aconsegueixen ajustar la veu per produir una mescla homogènia perfecta. A més, la melodia casa amb els moviments dels personatges i també acompanya moments delicats, com el moment que el protagonista comparteix la seva història a la noia de qui s’ha enamorat.

L’escena s’omple de vida per moments, cants, rialles i la música també s’ajusta a les escenes més dinàmiques, com les tombarelles que es fan sobre el vaixell i els salts a l’aire que regalen els pirates al públic. Això no només deixa constància de la capacitat vocal que han de tenir els intèrprets, sinó també del bon estat físic en què s’han de trobar per poder fer les acrobàcies.

Dagoll Dagom, plega veles

Aquest viatge acaba aquí. El 13 de juliol, després de 303 funcions, el vaixell de Mar i Cel tira l’àncora i posa final no només al musical més emblemàtic de casa nostra, sinó també els 50 anys de trajectòria de la companyia Dagoll Dagom, que plega veles.

Si tingués una bola de vidre, ho podria assegurar, però a hores d’ara posaria la mà al foc que si d’aquí a deu anys es tornés a aixecar el teló amb ‘Mar i Cel’, les veles s’inflarien de nou i les platees s’omplirien com sempre per sentir el viatge que busca unir el que mai es toca: el mar i el cel.

La entrada Un comiat amb el cor al mar i l’ànima al cel se publicó primero en iNSiGHTS.

A dos quarts de tres, com cada dia, el timbre marca el final de les classes a l’Institut del Voltreganès, a la Gleva (Osona). Al despatx, el director Xevi Soler aprofita els darrers minuts per ordenar alguns arxius i deixar-ho tot a punt abans de marxar. Fa un cop d’ull, apaga la llum, tanca la porta i dona per finalitzada la seva jornada a l’institut. Però aquí no s’acaba el seu dia.

Soler deixa enrere el rol de director i dedica les tardes a la universitat per continuar amb els seus propis estudis universitaris. Deu anys després d’haver tancat l’etapa universitària, va decidir tornar-hi perquè volia “revalidar la seva formació i ampliar coneixements”.

I no és l’únic. En total, a les universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Andorra hi estudien actualment prop de 18.000 estudiants sèniors, que representen un 6% de l’alumnat universitari.

El 6% de l’alumnat universitari és sènior i n’hi ha 18.000 entre Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Andorra

Aquest també és el cas de l’Alfredo Javier Ruiz que, després de prejubilar-se i haver dedicat tota una vida a l’administració i direcció d’empreses, va començar a estudiar arqueologia. És una passió que va quedar arraconada en un calaix quan era jove, i a la que ara ha decidit treure la pols per endinsar-s’hi.

Tots dos són exemples clars del que es coneix com a “lifelong learning“, un concepte que fa referència a la formació continuada voluntària després de l’etapa professional. Pot semblar estrany, però cada vegada és més habitual que algú torni a entrar a les aules en acabar la seva carrera professional.

Aprendre en una societat líquida

El degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic, Josep Burgaya, està convençut que “la universitat no acaba quan et gradues” perquè “t’has de seguir formant tota la vida per adaptar-te als canvis”. Així encoratja els estudiants quan arriben al final dels seus estudis i es col·loquen en birret a l’acte de graduació.

Una visió que també comparteix de Silvia Fradera, CEO de Ready for People. Ho afirma en una entrevista per Wete, on parla del lifelong learning i el considera “un concepte que neix per respondre a la necessitat de les organitzacions i les persones d’adaptar-se al canvi continu”. Molt necessari en la societat líquida que descriu Zygmunt Bauman (Polònia, 19925), en què tot evoluciona molt de pressa.

En diverses ocasions, Bauman fa referència  al concepte de “societats líquides” per descriure una realitat marcada per la inestabilitat i el canvi constant. Aquesta metàfora sorgeix de la seva teoria sobre la “modernitat líquida”; en què el sociòleg parla d’unes estructures sòlides i permanents de la societat tradicional, que han estat substituïdes per una flexibilitat que sovint genera incertesa. En aquest context, el concepte d’aprenentatge continu o lifelong learning esdevé fonamental com a resposta a un món en transformació constant.

I d’això no només en parla Bauman. De fet, l’autor de l’obra ‘Life Long Learning, l’aprenentatge com a forma de vida’, Pablo Ribas, afrima que “avui la innovació és el motor, la tecnologia, el vehicle, l’economia digital està transforament tot el paisatge, i l’educació no pot mantenir-se al marge d’aquesta revolució perquè perdria la raó de ser i la utilitat.”

Amb la reflexió de Ribas, també s’entén la necessitat de seguir adquirint coneixements per adaptar-se a un món de canvis marcat per l’era digital. Aquest model d’aprenentatge, però, té unes arrels històriques que van molt més enllà de l’existència de les noves tecnologies.

Tot i que el concepte d’aprenentatge al llarg de la vida es popularitza a partir dels anys setanta amb la UNESCO, la idea de formar-se contínuament no és nova. Figures com George Washington i Benjamin Franklin van exemplificar aquest esperit d’autoaprenentatge en àmbits com la política, la ciència i la cultura.

A Europa, la formalització del lifelong learning va arribar molt més tard, amb la reunió de Praga de 2001, on els ministres europeus d’Educació Superior van debatre estratègies per integrar aquest model en la societat contemporània.

De la teoria a la pràctica

Per molt abstractes o llunyans que puguin semblar les teories de Bauman o el concepte de lifelong learning, la seva aplicació és extrapolable a la vida quotidiana i les universitats acostumen a ser els indrets on es veu reflectit amb més claredat. Les dades més actualitzades que donen suport a aquesta teoria són del 2021.

El 5,8% del universitaris catalans són estudiants majors de 50 anys

Segons un informe de la Xarxa Vives d’Universitats i la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés (Universitat Ramon Llull), el 5,8% del universitaris catalans són estudiants sèniors. És a dir, persones majors de 50 anys que participen en programes específics adreçats a aquest col·lectiu. Aquest estudi es va realitzar entre l’alumnat dels programes universitaris sènior de les 17 universitats dels Països Catalans que engloba la Xarxa Vives.

L’estudi subratlla la creixent tendència d’inclusió dels adults sèniors en la formació universitària. D’una banda, els resultats demostren que aquesta tendència té impactes positius en la salut física i psíquica i en el benestar general de l’alumnat que cursa aquests estudis. D’altra banda, l’estudi també conclou que els matriculats són més receptius a fer servir les noves tecnologies i experimenten beneficis en el marc de les relacions socials.

En el cas de Xevi Soler, després d’exercir com a professor de català, castellà i llatí, fa deu anys va tornar a entrar a classe per estudiar Romàniques, Modernes i Clàssiques i completar tres carreres més, una rere l’altre. “Això m’ha permès fer classes de llatí i grec”, diu.

En el món laboral, l’aprenentatge continu es tradueix sovint en cursos de formació que permeten reinventar-se. En l’àmbit personal, aquesta actitud es manifesta en la capacitat d’adaptar-se a noves realitats: des de l’avenç de les tecnologies, fins als canvis socials. Soler ho sap bé. “Quan jo estudiava, no hi havia noves tecnologies, i el concepte d’aprendre era diferent”.

“La universitat no és només un lloc per fer la carrera, sinó per créixer perquè aprendre et fa crear opinions sòlides”, diu el degà de la UVic Josep Burgaya

Conscient d’aquest canvi de paradigma, Soler ha aprofitat el temps no només per aprofundir en àmbits que enriqueixen la seva formació professional, sinó també per aprendre a utilitzar aquestes eines. Aquestes dues vessants també són les que contempla Burgaya en el marc de les universitats. “La universitat no és només un lloc per fer la carrera”, assegura, i en aquest sentit afegeix: “És un lloc per créixer com a persona, perquè aprendre et fa crear opinions sòlides que et permeten marcar la teva personalitat”.

La jubilació com una segona vida

Recuperant el que deia Soler, la vida a les aules no ha estat l’única cosa que ha evolucionat al llarg dels anys. El cert és que el ritme de vida ha canviat com també ho ha fet l’envelliment de les persones. A hores d’ara, s’arriba a la jubilació en unes condicions físiques i mentals diferents d’altres èpoques.

Prenem d’exemple el cas de Neus Bonet, periodista acabada de jubilar. El dia que li van reconèixer la seva carrera professional davant el Col·legi de Periodistes de Barcelona confessava que això no acaba aquí. “Em jubilo, però no he mort”, va dir. En diverses ocasions, la periodista ha dit que “jubilar-se, no és per aparcar-se” i queda clar que seguirà vinculada a l’ofici i connectada a l’actualitat, encara que sigui amb més calma.

Amb la jubilació, l’alliberació de la rutina deixa un buit que molts decideixen omplir a les aules

Hi ha qui enfoca la jubilació com una etapa per satisfer les inquietuds culturals. No és estrany parlar-ne com si es tractés d’una segona vida, amb totes les hores del dia lliures. L’alliberació de la rutina deixa un buit que molts decideixen omplir a les aules. No cal marxar gaire lluny perquè algú faci la reflexió. El jubilat i estudiant d’arqueologia, Alfredo Javier Ruiz, afirma que “jubilar-se no significa aturar-se” i que els estudis l’ofereixen l’oportunitat de créixer, no només a nivell cognitiu sinó com a persona.

L’amor pel coneixement es cuina a foc lent

La importància d’aquesta formació contínua, però, topa amb l’edat en què es comença a sentir devoció per estudiar. Un dels principals obstacles que es troben els adolescents a l’inici de la formació professional és la dificultat de definir el seu camí vocacional i les ganes d’avançar ràpidament per començar a guanyar-se la vida. Ruiz no se n’amaga: “Quan estudiava econòmiques, l’objectiu era aprovar de pressa per començar a treballar”. Ara, però, estudia per aprendre i adquirir coneixements més enllà de l’àmbit pràctic o laboral.

“No és cosa de les noves generacions, això s’ha vist sempre”, diu Burgaya, en aquest sentit. Soler, per la seva banda, destaca que amb divuit anys, i amb tantes preguntes existencials, és difícil saber cap a on volen orientar la seva vida professional. Aquesta problemàtica obre una gran taula de debat sobre l’edat en què s’ha de prendre decisions d’aquest estil. Sense pretendre resoldre-ho, el degà hi respon destacant que “l’amor pel coneixement és un procés lent que l’estudiant va descobrint al llarg dels seus estudis universitaris”.

En aquest sentit, Burgaya afegeix que “a mesura que l’estudiant universitari es fa més gran, comença a adonar-se que no sap res” i que, com a resultat, busca satisfer aquesta manca de coneixement aprofundint en els temes. De fet, el degà comenta que “en la joventut, hi ha una gran acumulació d’energia, però estudiar sovint es percep com un esforç excessiu”, fins i tot remarca que a vegades, s’assimila com “un càstig”.

Que la universitat és la base on se sumen les bases teòriques que apropen a l’estudiant a la pràctica, és innegable. Tanmateix, això “no es té en compte fins que fa anys que et dediques a la teva formació”, afegeix Soler. Tant Burgaya com Soler, consideren que el paper dels docents és transmetre devoció pel coneixement a l’alumnat.

La Universitat de Vic, de 0 a 100 anys

Aprendre no té edat i les universitats són fonts de coneixement per a tothom. Aquesta és la filosofia que defensa la Universitat de Vic. El mateix rector, Josep Eladi Baños, assegura que “l’educació hauria d’abastar totes les etapes de la vida, des de la infància fins a la vellesa”. Baños ha afirmat diverses vegades que “s’aprèn durant tota la vida”. En aquesta línia, la Universitat de Vic ha integrat tant una llar d’infants com a aules d’extensió universitària per a la gent gran, perquè si les universitats són fonts de coneixement, han de ser-ho des que naixem fins que morim.

Les Aules d’Extensió Universitària són entitats socioculturals sense ànim de lucre, que fomenten el coneixement i la formació continuada per a persones majors de 55 anys. Les aules, com la que s’ubica a Centelles, s’han convertit en un espai viu que promouen l’activitat intel·lectual. “Fins fa poc es pensava que el cervell deixava d’aprendre amb l’edat, però avui sabem que això no és cert”, explica Xavier Casacuberta, president de l’aula de Centelles.

Actualment, l’entitat compta amb 393 socis, i gairebé 270 persones assisteixen a les conferències setmanals. Aquestes conferències tracten temes diversos, des de l’actualitat fins a aspectes històrics, artístics, musicals, científics, tecnològics, mèdics o mediambientals. En relació amb el concepte de lifelong learning, Casacuberta assenyala que “les aules tenen la intenció d’ajudar a comprendre millor les transformacions que tenen lloc en la nostra societat i en el món actual”. La seva reflexió va encara més enllà, i diu que “s’hauria d’arribar al punt en què no calgués justificar la necessitat d’estudiar o seguir aprenent.”

Des de les Aules d’Extensió Universitària de la UVic es planteja que “el coneixement és un viatge sense final i les aules no tenen ni límits ni edats”

Ningú planteja la necessitat d’educar els infants, es fa perquè la societat ho veu necessari. Casacuberta considera que per la mateixa regla de tres “no ens hauríem de qüestionar la necessitat d’educar les persones al llarg de tota la seva vida”, perquè “el coneixement és un viatge sense final i les aules no tenen ni límits ni edats”. Com diu la vella dita, “el saber no ocupa llugar”. I, precisament, són aquestes ganes d’adquirir coneixement el que ens fa ser humans.

La entrada Tancar l’etapa professional a la universitat se publicó primero en iNSiGHTS.

La història d’Eloi Palau Pinyana (Viladrau, 1998) fa ombra a qualsevol guió de pel·lícula de superació. El ciclista català va veure com la seva vida feia un gir radical el 2019. En una sortida amb amics a les Dolomites (Itàlia), va tenir la mala fortuna de tocar un artefacte explosiu dins d’una cova, provocant la seva detonació. Palau era a Itàlia per disputar la segona ronda de la Copa del Món de bicitrial. Aquell viatge va marcar un abans i un després a la seva trajectòria com a esportista, i no per la magnitud del campionat. Un escenari que hauria pogut acabar en tragèdia, però que per sort “va quedar en un gran ensurt”.

L’accident que ho va canviar tot

L’accident va passar hores abans d’agafar l’avió de tornada a Barcelona. Amb el grup d’amics amb qui viatjava, van decidir fer una excursió en un glaciar de la zona a 3.000 metres d’altitud, que gairebé li va costar la vida. Segons explica el pilot, els va cridar l’atenció una cova “que no sortia de la ruta”. En entrar-hi, va veure que “a dins, hi havia estris de càmping antics i restes d’artefactes bèl·lics”, però res els va fer sospitar que hi podria haver un explosiu actiu a la vora.

“De sobte, vaig veure una llum, vaig sentir un soroll molt fort i un dolor tan insuportable que vaig deixar de sentir el meu cos”

No obstant això, en el moment en què Palau va recolzar-se en una roca, alguna cosa va detonar amb força, va impactar contra Palau i el va empènyer uns metres més enllà. “De sobte, vaig veure una llum, vaig sentir un soroll molt fort i molt dolor”, diu. I segueix: “Sentia com la pell em cremava, però el dolor era tan insuportable que vaig deixar de sentir el meu propi cos i encara no entenc què va passar”. Un relat que deixa a qualsevol sense alè.

Malgrat la fatalitat, Palau va tenir la sort d’estar en el punt just perquè l’ona expansiva l’empenyés cap a fora i no el retingués. D’aquell moment, l’esportista sols conserva el record de quedar “gairebé nu, amb tota la roba cremada, les cames i els braços plens de sang i sense veure res”. El de Viladrau explica que el rescat va ser en helicòpter, per la complexitat de la zona i la dificultat d’arribar-hi per terra. En aquell moment, va ser traslladat d’urgència a l’hospital de Trento, en què li van fer proves, i a l’Hospital de Roberto més tard, on el van operar.

Sortir del pou

Dels quatre amics, Palau va ser el que en va sortir més mal parat. L’explosió va ferir els amics de poca gravetat, però l’esclat va provocar a Palau grans lesions als ulls, als timpans, als braços i a les cames. De fet, va haver de dur els ulls enventats una setmana perquè hi tenia “pedres i brutícia incrustada i cremades superficials a les parpelles”. Assegura que aquell moment va estar el més dur perquè en tenir els ulls completament tapats, “no sabia com estava físicament”. Després de passar per quatre intervencions a quiròfan, ha conservat la vista.

A conseqüència de l’explosió, encara a hores d’ara pateix d’acúfens intensos a l’oïda, una condició que implica la percepció constant d’un so que no prové de cap font externa i que només existeix dins de la persona que el pateix. “Si hi penso, noto un xiulet agut de fons, però ja no em molesta perquè m’hi he acostumat”, explica. A causa d’això, el ciclista no pot percebre sons aguts, com el del microones o el del termòmetre, i afirma que li resulta “difícil identificar d’on prové el so” quan rep molts estímuls auditius. A tall d’exemple, afegeix que en un espai amb molt soroll com una discoteca, no pot “mantenir una conversa”.

Com si es tractés d’un miracle i tot i les baixes expectatives mèdiques inicials, el pilot ha recuperat gairebé tota la mobilitat. “De la mà dreta, no puc moure el dit cor perquè la falange s’ha calcificat completament i el dit petit de la mà dreta no el puc estirar”, lamenta, però valora que “és una sort” que li hagin quedat “poques afectacions físiques” i que cap li suposi un impediment per la vida quotidiana.

“La recuperació no va ser fàcil, ni físicament ni psicològicament”

La recuperació va ser com una cursa d’obstacles, en què abans d’arribar a la meta va haver de superar molts moments difícils i trobar forces per continuar avançant. L’esportista reconeix que “no va ser gens fàcil, ni físicament ni psicològicament”. Palau explica que va passar moltes nits sense poder dormir perquè “cada vegada que tancava els ulls, sentia l’explosió”. A més a més, recorda tenir una sensació “estranya”. “Tu t’atures, però a fora tot segueix i no pots parar de fer-te preguntes”, reflexiona.

Lluny d’enfonsar-se, Palau va triar adoptar una actitud positiva i recórrer a ajuda psicològica; un pas clau per sortir d’un pou que semblava prou profund per fer-lo perdre l’esperança. “En moments de descontrol com aquests, és necessari recórrer a especialistes, perquè et sents perdut”, assegura, i diu que es va “prioritzar” perquè només volia recuperar-se.

Tornar a tocar les estrelles

El procés per arribar a la plena recuperació es va allargar gairebé dos anys. Durant aquest temps, Palau també va recuperar, de mica en mica, el contacte amb la bici. I qui diu de mica en mica, diu quedant tercer al campionat d’Espanya l’any següent de l’accident. L’esportista va guanyar altres fites de caràcter nacional i internacional, que el situaven al capdamunt del rànquing del bicitrial mundial.

Entre els resultats, en destaca la tercera posició del rànquing mundial de trial en categoria elit el 2021, que es va disputar a Vic. “M’hauria agradat guanyar el campionat del món a casa”. L’esportista afirma que cap sensació pot igualar l’eufòria que va sentir més tard, en proclamar-se campió del món de trial el 2022 a Abu Dhabi (Dubai).

Després de l’explosió, l’última cosa en què pensava era en tornar a agafar la bici i menys, convertir-se en campió del món

Després de l’explosió, l’última cosa que pensava Palau era “tornar a agafar la bici” i menys convertir-se en campió del món. “No m’ho esperava”, reconeix. Aquesta és, possiblement, la competició que més l’ha marcat al llarg  de la seva carrera esportiva. Al capdavall, més enllà del sacrifici durant els mesos previs a la competició, la sensació de victòria després de la superació i la plena recuperació de l’accident a les Dolomites va aplanar el camí per proclamar-se campió del món de trial.

En un moment com aquest, en què ets al sostre de les estrelles del moment, és inevitable exigir-se la permanència. Palau reconeix que, en un punt tan àlgid, “la pressió per mantenir-se al màxim nivell pot ser aclaparadora” i que “és fàcil deixar-se portar per les expectatives pròpies i les del públic”. Segons ell, “és més difícil mantenir-se que aconseguir-ho”, tot i estar convençut que “sempre es pot anar a més”.

L’esport com a forma de vida

El pilot no només destaca per l’actitud positiva que el va caracteritzar en un moment en què la seva vida estava en perill, sinó per la seva trajectòria com a esportista d’elit. Palau  va iniciar-se al trial amb dotze anys, tot i que no va ser fins als setze que va començar a dedicar-s’hi professionalment, quan va assolir la primera posició al mundial de trial júnior.

Palau va iniciar-se al trial amb dotze anys, tot i que fins als setze no va començar a dedicar-s’hi professionalment

L’esport d’alt rendiment es basa en la constància i en entrenaments intensius. En aquest sentit, l’esportista reconeix que són moltes hores de dedicació i sacrifici, però que es veuen reflectides en  els resultats a què aspira. Amb això, però, també és conscient que ha hagut de renunciar a vivències que considerades pròpies de gent de la seva edat. “En comptes de celebrar el Sant Joan, competia al campionat d’Espanya”, però assegura que “no ho canviaria per a res del món” perquè  “cadascú escull com vol viure”.

Palau té clar que, tard o d’hora, haurà de deixar el trial, però quan arribi el moment, vol “marxar per la porta gran”. L’esportista considera que continuar competint a qualsevol preu per no abandonar l’esport és un error en què cauen molts esportistes. En aquest sentit, està convençut que “qui fa això és perquè no ha tingut res més en ment que no fos la competició”. “El dia que ja no em vegi prou competitiu, ho deixaré”, assegura.

“Jugo amb avantatge”, diu rient. Després de l’accident de les Dolomites el més segur era que l’esportista hagués de deixar la bici i això el fa ser conscient que la vida sobre rodes “pot acabar en qualsevol instant”. Això no vol dir, però, que l’esportista tingui ganes de desvincular-se del trial un cop abandoni la competició. “Ho faré d’una altra manera”, diu convençut.

De fet, el pilot ja ha començat a explorar possibles futurs relacionats amb el ciclisme. Des de fa un temps, és entrenador del Centre de Tecnificació Esportiva del Ripollès, on també havia estudiat. D’aquesta manera diu que pot “reviure les primeres competicions” d’uns joves que comencen a experimentar l’exigència, però  també l’alt nivell del trial.

Un objectiu en ment 

Per ara, Palau es manté al capdamunt de les estrelles del trial i es focalitza en la competició. A principis de desembre del 2024, el pilot va disputar el campionat del món de trial altra vegada a Abu Dhabi. Un error el va allunyar del mallot amb l’arc de Sant Martí, el distintiu que se li atorga al campió del món de ciclisme.

A través d’un comunicat al seu perfil d’Instagram, Palau va expressar que “la tercera posició no és un mal resultat”, però va deixar clar que havien viatjat fins allà amb l’objectiu de “guanyar”. En el mateix comunicat, l’esportista reconeixia la pressió autoimposada que, sumada als nervis, li havia passat factura durant la competició.

L’esportista havia recuperat l’hegemonia amb el seu primer títol absolut de campió d’Europa 2024 i a hores d’ara, el seu principal objectiu és seguir lluitant per revalidar el títol de campió del món.

La entrada Tornar a pedalar després d’una detonació de la I Guerra Mundial se publicó primero en iNSiGHTS.

Les eleccions presidencials dels Estats Units són, sens dubte, l’espectacle mediàtic per excel·lència. Cada quatre anys, la cursa cap a la Casa Blanca acapara els titulars i manté el món pendent de cada moviment dels candidats. Però més enllà de la transcendència política, el que molts esperen amb candeletes són els moments de tensió dels debats, les picabaralles en directe i l’espectacle de masses que envolta els mítings i actes de campanya.

La Universitat de Vic ha estat l’escenari aquest octubre d’una conferència sobre aquestes eleccions amb els periodistes Anna Bosch (Barcelona, 1963) i Francesc Garriga (Súria, 1983). Bosch s’ha especialitzat en l’àmbit internacional i ha exercit de corresponsal a Washington, Londres i Moscou. A més, ha estat l’enviada especial de Televisió Espanyola per cobrir les eleccions dels EUA el 2008, el 2016 i el 2020.

Per la seva banda, Garriga, qui va participar de la conferència en format virtual, compta amb una àmplia trajectòria als mitjans que inclou programes esportius a Esport3 i una etapa com a corresponsal de Catalunya Ràdio a Madrid. Des del 2021 exerceix com a corresponsal als Estats Units per la mateixa emissora. De fet, fa uns mesos el periodista publicava ‘A Washington en paracaigudes’, en què explica la seva experiència com a corresponsal.

Les claus de les eleccions als EUA

En una conversa moderada per l’historiador i professor de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic, Joan Esculies, els periodistes han posat sobre la taula les claus de les eleccions nord-americanes, que tindran lloc el 5 de novembre. Bosch i Garriga han compartit la seva perspectiva des del terreny sobre què s’espera d’aquesta cursa electoral i han analitzat els factors polítics i els elements mediàtics que marquen la campanya.

Per entendre-ho, cal conèixer el sistema electoral nord-americà, en què els ciutadans no escullen directament el president, sinó que es fa a través del Col·legi Electoral. Aquest col·legi té més o menys membres per estat, segons el volum de població. Per exemple, Califòrnia és el més gran amb 55 i Wyoming, Montana i Dakota del Sud, que són els menys poblats, en tenen 3 cadascun.

Després de les eleccions, el candidat que guanya la majoria de vots en un estat obté, no només els seus, sinó tots els vots electorals d’aquell estat. És a dir, qui guanyi a Califòrnia, per exemple, s’endurà 55 vots. I, per guanyar la presidència, un candidat necessita obtenir almenys 270 dels 538 vots del Col·legi Electoral.

Aquest model s’allunya dels estàndards europeus perquè, com bé explica Bosch, pot passar que un candidat perdi les eleccions amb més vots que el rival perquè “tot i tenir majoria de vots directes de gent, legítimament guanya les eleccions qui té més vots electorals”. Això és el que va passar el 2016, amb Hillary Clinton, que va perdre la cursa  a la Casa Blanca tot i haver aconseguit prop de tres milions de vots més que Trump. En tota la història democràtica dels Estats Units, això ha passat cinc vegades.

Els conferenciants deixen clar que, ara per ara, “el panorama electoral és molt ajustat i incert”, de manera que la base de vot entre els dos grans partits és força equilibrada i que “la pilota pot caure en qualsevol cantó”. Bosch acompanya aquestes declaracions explicant que “no es descarta que es repeteixi una situació com la de les eleccions del 2016” perquè “es presenta la possibilitat que Kamala Harris guanyi amb vots populars, però perdi el Col·legi Electoral”.

El paper dels estats clau  

En tot cas, el que ambdós periodistes tenen clar és que del que depèn que la presidència sigui republicana o demòcrata és dels estats clau, coneguts com a “swing states”o el que seria el mateix en català “estats pèndol”.

No és casualitat, doncs, que aquests últims mesos tant Harris com Trump centrin la seva campanya electoral en aquests “estats pèndol”. Arizona, Geòrgia, Michigan, Nevada, Carolina del Nord, Pennsilvània i Wisconsin centralitzen l’atenció perquè són els set estats que poden fer decantar la balança.

Mentre que alguns estats com Califòrnia o Nova York són considerats tradicionalment Demòcrates i d’altres com Texas sempre voten pel partit Republicà, n’hi ha que no estan polaritzats i on guanyen indistintament les dues formacions depenent de cada elecció. “És difícil de preveure qui guanyarà fins que s’acabi el recompte”, exposa Garriga, que insisteix a dir que això passa perquè el que guanya als estats que sempre voten el mateix, no és notícia.

Guanyar la presidència depèn dels estats pèndol, sobretot de Pennsilvània que és el més gros

En aquest context, cal tenir present que en el cas de Texas vota des del 1980 pels candidats republicans i que Nova York ho fa pels demòcrates des del 1988. El periodista, però, també reconeix que encara que el resultat depengui d’aquests set estats, “qui guanyi a Pennsilvània, amb un 95% de possibilitats, serà president”. El motiu? Doncs perquè “és l’Estat més gran, i per tant amb més vots electorals, dels indecisos”. En concret, en té 20. Bosch corrobora les declaracions del periodista i recorda que “així va ser el 2016, quan Trump va guanyar les eleccions”.

El tret a Trump

En línia des d’Arizona, l’actual corresponsal als Estats Units de Catalunya Ràdio ha volgut compartir com va ser el míting de Donald Trump a Pennsilvània, tres mesos després que el disparessin. I és que, el cinc d’octubre d’enguany, Garriga va assistir a la trobada multitudinària liderada per l’expresident, just al mateix lloc on al juliol d’aquest mateix any havia patit un intent d’assassinat. “Es respirava sensació de dia històric i de continuïtat, perquè va reprendre l’acte en el punt en què s’havia quedat el dia que gairebé el maten”, detalla el periodista.

Així i tot, i segons trasllada, el nou acte de campanya ja no seguia en la línia “d’eufòria”, que el partit republicà respirava al juliol, fins que es va anunciar la renúncia de Biden. “La cosa està tan igualada, que els dos partits tenen molta por de perdre”, afirma contundent.

Donald Trump, un parany mediàtic

La victòria de Donald Trump el 2016 es va aconseguir, segons l’anàlisi dels periodistes, gràcies a una campanya electoral molt efectiva i poc convencional. “Una cosa és que digui bajanades, l’altre que no sigui llest pels seus interessos”, resumeix Bosch de l’actitud del candidat.

La periodista recorda que en aquella campanya, “Trump va atraure una base de votants que se sentien desatesos i marginats pel sistema polític tradicional amb el seu discurs antisistema i farcit de mentides convincents”. “Potser Donald Trump no és capaç de mantenir una conversa honesta, però és llest, hàbil i intuïtiu i se sap sortir amb la seva perquè no té vergonya”, afegeix Garriga.

Bosch i Garriga afirmen que Trump sap com atraure l’atenció dels mitjans constantment i s’ha d’evitar caure en el “parany”

Després de deliberar sobre la figura de Donald Trump i les seves característiques comunicatives que tan bé el defineixen, Garriga sentencia: “Trump és l’accident de trànsit perpetu, és molt difícil que no se n’hi vagi la vista”, referint-se al fet que atrau constantment l’atenció mediàtica amb un comportament que no té límits i travessa totes les línies vermelles, precisament per causar polèmica i tenir ressó.

Justament aquest “parany”, en què els periodistes consideren que cauen els mitjans, és el que els ha atrapat a ells mateixos l’hora llarga de conferència, que ha girat al voltant de Trump gairebé tota l’estona. De fet, en obrir-se el torn de preguntes, un dels assistents no ha tardat a dir allò que molts pensaven, però no s’atrevien a expressar: “Tot i dir que els mitjans han d’evitar caure en el parany de Trump i fer ressó de les seves mentides, aquí hem estat tres quartes parts del debat parlant-ne”. Gol en pròpia.

Un silenci incòmode omple la sala durant pocs segons; el trenca només el riure sarcàstic d’alguns presents. Bosch esquiva la qüestió amb una resposta per evitar encendre el debat: “Potser sí que hem caigut a la trampa, però parlem de Trump com a element distorsionador de tota una història electoral”.  Una vegada més, Trump i les seves habilitats mediàtiques triomfen. I amb aquesta, no és la primera vegada que Harris queda eclipsada.

Kamala Harris, a la corda fluixa

Era Kamala Harris la millor opció per substituir Biden a la candidatura? Un altre dels aspectes que s’han tractat a la conferència és la credibilitat i l’habilitat comunicativa de l’actual vicepresidenta. “Harris es va presentar com a candidata el 2020, però no va arribar a les primàries”, descriu la periodista Anna Bosch, recordant la cobertura que ella mateixa va fer d’aquelles eleccions en què Harris, poc abans de “tirar la tovallola” ja no havia volgut atendre a la premsa.

A. Bosch: “Harris no atrau les càmeres com ho feia Obama i fa patir als discursos”

Malgrat això, Bosch es mostra positiva respecte a la candidata, considerant que “han passat cinc anys” i que, “després de viure la vicepresidència a la Casa Blanca, és una política més madura”. Aquest fet, però, s’ha convertit en objecte de debat, perquè Garriga considera que “Harris pateix la síndrome de la vicepresidència”, en què la persona que ocupa aquest càrrec queda ombrejat (ombrejada, en aquest cas), per la figura del president i es considera que la seva tasca no ha estat suficient.

L’experiència d’Anna Bosch en les tres últimes eleccions li ha permès establir una comparativa entre la facilitat de discurs de Harris amb la de Barack Obama, a qui considera que “les càmeres estimaven”. A més, ambdós periodistes estan d’acord amb el fet que la candidata “fa patir durant els discursos”.

I si Harris guanya la cursa?

Amb totes les consideracions sobre el candidat republicà damunt de la taula, el torn de preguntes ha permès als estudiants de Periodisme participar del debat. Una de les preguntes ce centra en què pot passar als Estats Units si Trump no guanya les eleccions. I, en conseqüència, què pot passar si, com forma part del seu modus operandi, no accepta la derrota. “És possible una repetició de l’assalt al Capitoli, ocorregut el 5 i 6 de gener de 2021?”, es llança la pregunta. Francesc Garriga respon: “A xarxes, s’està preparant el terreny per una eventual derrota de Trump”.

Després de l’assalt al Capitoli del 2021, fa patir que si Trump perd les eleccions, es repeteixin els disturbis

En aquest sentit, el corresponsal de Catalunya Ràdio parla de les enquestes de “poca qualitat difoses essencialment a través de X, que donen per feta la victòria dels republicans”. “Si Harris guanya la cursa i Trump apareix dient que els han robat les eleccions, la lògica pot ser sortir a cremar-ho tot”, suposa Garriga, plantejant un escenari similar al de l’assalt al capitoli i, posant-se en el pitjor dels casos, considerant que la majoria dels ciutadans americans tenen armes. “A més, els republicans estan més disposats a fer servir les armes que els demòcrates”, creu Bosch.

Europa enfangada, si guanyen els republicans

“Si guanya Donald Trump, preparem-nos a Europa”. Davant l’escenari contrari, Anna Bosch es mostra contundent, considerant que l’esdeveniment que començarà el pròxim 5 de novembre afecta també l’altra banda de l’Atlàntic. “D’entrada, Ucraïna es convertiria per al president dels Estats Units en un tema europeu”, adverteix.

La potència americana és, actualment, la principal font de subministrament militar i econòmic per al país i si es desentengués de la guerra, els europeus se n’haurien de fer càrrec tenint en compte la seva proximitat geogràfica amb Rússia. “Són molts diners i, segurament, no n’hi hauria prou”, va afirmar Bosch.  

Fent referència, posteriorment, al conflicte del Pròxim Orient, Bosch planteja un altre escenari. “Qualsevol president dels Estats Units ha de protegir el dret d’Israel de defensar-se”. Considerant aquesta aliança, la corresponsal de TVE menciona que, malgrat el ressò que Biden s’ha vist obligat a fer de les víctimes palestines, “ha seguit donant suport al país jueu”. “Si guanyés Trump i recordant el seu mandat de quatre anys, hi hauria barra lliure per a Israel”, diu.

Unes eleccions transcendents

El debat acaba amb la pregunta síntesi de la conferència, però clau per entendre-la en conjunt per part del moderador: “són les eleccions més transcendentals de les darreres que hi ha hagut als Estats Units?”. “Així ho venen”, afirma Bosch, i adverteix: “una segona presidència de Trump seria pitjor que la primera perquè vindrà amb ganes de venjança”.

F. Garriga: “Pels demòcrates són les eleccions més importants del partit, mentre que per Trump és el dia més important dels EUA”

La intervenció de Garriga es basa en la comparativa de com defineixen ambdós partits la culminació de la cursa per a la presidència. “Els demòcrates diuen que són les eleccions més importants de la seva història com a partit, mentre que Trump diu que és el dia més important de la història dels Estats Units”, recull el corresponsal des d’Arizona. Bosch completa les paraules de Garriga i deixa el públic amb l’ai al cor considerant que “el que està en joc no és un títol de societat, sinó l’essència de la democràcia”.

La entrada “L’essència de la democràcia, en joc” a les eleccions presidencials dels EUA se publicó primero en iNSiGHTS.

Menjant calçots amb entusiasme, conduint pel poble, prenent el sol, compartint les seves opinions polítiques amb franquesa o comprant a la carnisseria del barri: així es mostra la Iaia Angeleta al seu perfil d’Instagram. Els seus vídeos, que retraten la vida quotidiana d’una dona de 93 sense pèls a la llengua, han captat l’atenció de gairebé tota Catalunya.

Amb el seu carisma, la seva naturalitat i acumulant més de 127 mil seguidors a Instagram, l’Àngela Coromina s’ha convertit en un fenomen a les xarxes socials que no para de créixer. En menys d’un any, la de Roda de Ter ha aconseguit duplicar i gairebé triplicar el nombre de seguidors de molts creadors joves, passant a ser la creadora de continguts en català que més seguidors acumula a Instagram.

Mentre xaferdejo el compte d’Instagram de l’Àngela, m’arriba una notificació del Jordi, el seu nét, que diu:  “Quedem vora les deu”. Així que, amb l’àlbum ‘Balla la masurca!’ de Guillem Gisbert de fons, faig camí cap a Roda de Ter. Feia dies que esperava poder conversar amb ella, tenir l’oportunitat de conèixer la vida de l’Àngela rere la pantalla. A través d’Instagram, sembla una dona excepcional. I és que no tothom, amb 94 anys, acumula tanta energia, ni actua amb tanta vitalitat.

Viralitzar-se a les xarxes

Les xarxes socials l’han declarat iaia de Catalunya. Fa poc més d’un any, el seu net Jordi va començar a publicar vídeos de la seva iaia cuinant, llegint el diari o simplement mirant la televisió. La sorpresa va arribar quan el perfil d’Instagram es va viralitzar, els seguidors creixien exponencialment i els vídeos tenien cada vegada més visualitzacions. Amb un alt sentit de l’humor, els vídeos mostren afecte i respecte a les persones grans, qui ha quedat més que demostrat que poden ser els reis de la festa.

Aquelles primeres converses que enregistraven amb el seu net han estat el detonant per convertir-se en tota una “influencer”. L’èxit dels vídeos ha portat a Coromina a conèixer grans professionals i figures conegudes del panorama català. De fet, l’hem vist en diverses ocasions amb el xocolater Lluc Crusellas, visitant les cabres d’en Peyu, al costat d’en Quim Masferrer o amb l’humorista lo Pau de Ponts, entre molts altres. Fins i tot, ens hem acostumat a veure-la amb les, almenys fins ara, irremplaçables iaies de Catalunya, Pilarín Bayés i Roser Capdevila, a qui els ha sortit una digna competidora.

Una dona extraordinària

Toco el timbre: “Sí, digui’m?”, de seguida obre la porta. “El Jordi m’ha dit que vindries; passa, passa, que fa fred!”. És ella, la Iaia Angeleta. M’acompanya al menjador. “”Mira ja t’he preparat una cadira i ara quan he tornat de comprar, he pujat llenya per fer foc. On has aparcat el cotxe? No t’has pas mullat gaire, oi?”. No para de fer-me les mateixes preguntes que faria qualsevol àvia, després de veure que entres a casa sense paraigua un dia amb el cel tapat.

“Si la pluja no ve del cantó de Malars, no has pas de patir- s’apropa a la finestra- avui no arribarà aquí”, diu. I torna a asseure’s a la cadira. És d’admirar el coneixement meteorològic que té la gent gran. 

No és fins que ens asseiem que tinc temps a contemplar el menjador, l’Àngela ha fet tantes preguntes que he oblidat de fixar-me en tot el que m’envolta. Una taula rectangular amb quatre cadires i una tapeta feta de punta al coixí amb un gerro al damunt. Al costat de la taula, un armari farcit de fotografies. Al fons, un sofà i una butaca davant la llar de foc de pedra.  Al costat, un petit televisor.

A la paret, quadres de cases de pagès i altres gerros i objectes de ceràmica. L’espai m’és familiar i no perquè hi hagi estat abans. És el que tenen les xarxes, que sembla que coneguis de tota la vida algú que no has vist mai o algun lloc on no has estat.

L’Àngela Coromina, popularment coneguda a les xarxes pel nom de Iaia Angeleta, es considera una dona “normal”. Per la resta, però, rere la dona que acostuma a vestir bates de flors i sabates, s’amaga una de les creadores de contingut més virals del moment. Malgrat acostar-se al centenar, no només condueix sinó que viu sola i sorprèn amb la seva actitud valenta i independent. Cuina, fa les feines de casa, va a comprar i a la tarda, encara es retroba amb uns quants veïns del poble per “fer petar la xerrada”.

La iaia Angeleta vol transmetre amb els seus vídeos que “les xarxes no escauen només al jovent”

Tot això, ho explica amb un to engrescador i deixant clar que les xarxes i les noves tecnologies “no escauen només al jovent” i que “la gent gran també pot treure’n profit”. De fet, el Jordi, qui porta el compte de l’Àngela, en diverses entrevistes ha confessat que aquest és el missatge que volen transmetre els seus vídeos. Amb això, l’Àngela hi està d’acord.

“Fes-me les preguntes que vulguis; si les sé, les respondré”, aclareix. M’estalvio de seguir el que tenia preparat, l’Àngela té molt a dir i se la veu amb ganes d’explicar. I és així com, amb l’escalfor de la llenya, ens endinsem en la conversa. Edats diferents, però amb un llenguatge similar. Sabia què eren realment les xarxes? Què n’opinava? Com és això de fer-se famosa amb certa edat? Com havia estat la seva infància? Qui és realment l’Àngela Coromina?

La clau de l’èxit

Sorprèn que una dona amb 93 anys s’hagi fet viral a les xarxes. Coromina explica que en el seu cas, tot va començar un dia que el Jordi la va enregistrar mentre prenia el sol al pati de casa. L’àvia de Roda de Ter recorda les paraules que li va dir el Jordi abans de gravar-la: “iaia, tu i jo començarem un Instagram; serà la meva forma d’homenatjar-te per tot el que has fet per mi en vida”. L’Àngela reconeix que abans d’això, no sabia què eren les xarxes i que tampoc entén per què els seus vídeos fan tanta gràcia i tenen tanta repercussió i diu: “Trobo estrany que tingui tant èxit perquè soc una dona qualsevol de poble”.

Abans de començar a penjar vídeos, l’Angeleta no sabia què eren les xarxes i no entén perquè s’ha viralitzat: “Trobo estrany que tingui tant èxit perquè soc una dona qualsevol de poble”

Sí, assenyala que és de poble perquè explica que això de la ciutat no la fascina, de fet Barcelona l’atabala. “Entre patinets, motos i taxis… Quina merda!”, riu i afegeix: “Vaig a Barcelona i em poso malalta, però quan torno aquí, ja m’ha passat tot, és com la meva medicina”.

És evident que les seves declaracions autèntiques, que deixa anar sense por a ser jutjada, són el que més ha agradat. I és que, qui gosaria posar en dubte una dona gairebé centenària? Així, estic convençuda, és com ha aconseguit captar l’atenció del públic.

L’Àngela ha estat recentment a la ciutat metropolitana perquè aquest darrer any l’han entrevistat diverses vegades. “No me les preparo pas les entrevistes, Déu me’n guard!”, riu i afegeix: “vaig contestant el que em demanen i el Jordi m’acompanya”. Com tampoc es prepara pels vídeos. La iaia Angeleta diu que quan sorgeix algun tema de conversa amb el Jordi, en comptes de quedar-se entre ells, “en Jordi la grava”. A més a més, explica que el fet de tenir el seu net “donant conversa” rere la càmera, li fa més fàcil deixar-se anar.

“No me les preparo pas les entrevistes, Déu me’n guard!”

A vegades, Coromina diu que ni se n’adona que en Jordi està enregistrant les anècdotes que explica, per això queda tant natural. Això sí, l’Àngela remarca que abans de publicar qualsevol cosa a xarxes, en dona el vist i plau. El que reconeix que tampoc sap fer és penjar un vídeo i que “de tot això se n’ocupa el Jordi”.

De pagès a la fàbrica

Em pregunto el perquè del rebuig cap a la ciutat. La veritat és que és fàcil d’entendre: l’Àngela ha viscut tota la vida entre pagès i el poble. Ara viu a Roda de Ter, però no sempre ha estat així. L’Àngela explica que va néixer al Molí de Galobardes a Prats de Lluçanès i allà s’hi va estar fins que es va casar.

Amb el seu marit, en Joan, se’n van anar a viure a la Caseta d’Utrens, a Pinós de Bas. “La caseta”, com l’anomena ella, està ubicada Santa Maria de Marlès i és la llar on Coromina i Casas van formar la seva família. Tot i això, sols hi van estar dos anys: “Hi havia dues hores a peu fins al poble per camins, perquè no hi havia carreteres”, explica. Després, la família es va traslladar fins a Prats de Lluçanès, a El Grau, on van continuar vivint de la ramaderia i l’agricultura.

L’Àngela explica que “la vida a pagès és molt dura” i reconeix que “tenir bestiar exigeix treballar dia sí, dia també; sense vacances”. De fet, aquest és un dels motius pels quals van decidir, després de tretze anys al Grau, anar a viure a Roda de Ter. Allà, Coromina va anar a treballar a la fàbrica del poble.

La vida a la fàbrica tampoc era per tirar coets, considera que “les jornades eren llargues i pesades, però no tenien res a veure amb la vida al camp”. L’Àngela hi va treballar des dels 36 anys fins que es va jubilar, vora els seixanta. Segons explica Coromina, “com a mínim” a la fàbrica s’asseguraven la setmanada i tenies una jornada laboral fixa: “Sabies quan entraves i quan era l’hora, marxaves”. 

Treballar a la fàbrica significava oblidar-se de la feina fins que no tornava a entrar l’endemà per la porta. En canvi, considera que a pagès “casa era feina” i la vida s’adaptava a les necessitats del bestiar. Recorda que treballava de tardes i durant els matins, aprofitava per fer les “feinetes” de casa. Una de les altres coses que la va fer decantar per la seva vida treballant a la fàbrica era tenir els caps de setmana de festa, que com a persona que havia treballat tota la vida al camp, era un veritable privilegi.

A pagès, les condicions meteorològiques no sempre juguen a favor i tan aviat apugen els preus dels aliments pel bestiar, com s’abaixa el preu del producte que es ven. En aquest context, Coromina mostra el seu suport a la pagesia i es posiciona a favor de la Revolta Pagesa, una plataforma que defensa i valora la pagesia, demanant més regulació dels mercats, menys burocràcia en els processos i més suport a l’activitat agrària: “Faig costat als pagesos, això que els estan fent amb els preus del bestiar és molt injust”.

Una vida diferent

Com la majoria de nenes de l’època, Coromina no va poder anar a l’escola fins als 7 anys, perquè tenien una hora a peu fins al poble. De fet, sols va poder anar a l’escola fins als 14 anys, perquè “llavors, a les noies els tocava anar a aprendre a cosir”.  “El jovent d’avui en dia teniu molta sort de poder estudiar, a mi m’hauria agradat”, reconeix l’Àngela, que s’emociona. Explica que sempre li havien agradat les matemàtiques i que no li va costar gens aprendre. I insisteix: “Tant de bo m’haguessin donat l’opció de seguir estudiant”.

Creu que les noves tecnoligies han degradat les relacions personals que “abans eren més properes”

Amb això, Coromina parla de com ha canviat la manera de viure amb l’arribada de les noves tecnologies. Considera que, acadèmicament, han estat un benefici pels joves estudiants, però, en canvi, diu que han fet disminuir la vida al carrer. L’Àngela reflexiona sobre les relacions personals, creu que “abans eren molt més properes i emotives, perquè eren en persona i no a través d’una pantalla”.

De fet, la iaia Angeleta encara conserva amistats amb qui es reuneix sovint. “Et fas gran i vas perdent les amistats pel camí”, diu referint-se a la gent que no arriba a la seva edat, però explica que té la sort de reunir-se cada tarda amb tres dones més i un matrimoni per “fer petar la xerrada” una estona. De tant en tant, també queden per fer alguna barbacoa.

Una de les altres coses que troba a faltar la Iaia Angeleta és anar a missa. Abans ho feia cada setmana, però ara, la mira per la televisió. Un altre punt a favor de les noves tecnologies; no haver-se de desplaçar per acudir al culte.

Malgrat els anys viscuts i la seguretat d’ella mateixa, explica que el que més li molesta de fer-se gran és haver de dependre d’algú altre. De moment, l’Àngela manté la il·lusió i diu que mentre la salut ho permeti, seguirà fent vídeos. La “influencer” explica que tenir la família al costat és el que la manté viva, però també la fa sentir viva seguir fent anys podent seguir fent les seves coses.

Amb això m’acomiado de la creadora de contingut a xarxes més gran del país, que abans de marxar diu: “M’ha agradat molt conèixer-te, vols que et deixi un paraigua? Vigila amb el cotxe!”. El que deia, com quan vas a casa l’àvia. 

La entrada La iaia Angeleta: la creadora de continguts en català més popular se publicó primero en iNSiGHTS.

En aquest sentit, Harari ha exposat els riscs que pot suposar la IA per la democràcia, que no es fonamenta en “conversar per arribar a un acord”. “Els mitjans són imprescindibles per preservar la democràcia perquè tenen la capacitat de fiscalitzar el Govern”, ha dit. Tanmateix, ha parlat també de la perillositat de les intencions de l’extrema dreta i l’extrema esquerra de generar desconfiança cap als mitjans i les institucions: “La democràcia es basa en la confiança i en la capacitat de canviar d’opinió si les coses no funcionen. La desconfiança promou el totalitarisme”.

Un totalitarisme que té com a característica principal el control sobre tots els individus, a banda d’ostentar el poder. De fet, l’escriptor ha explicat que ja es poden veure exemples de l’aplicació de la IA per controlar la població com la que fa Israel sobre Palestina o la que exerceix Iran sobre les dones, amb drons que controlen si porten hijab i les sancionen directament si desobeeixen la normativa per reconeixement facial i accedint a les seves dades personals.

La informació que promou l’algoritme

El filòsof també ha obert el debat de què significa deixar la informació en mans de les grans plataformes i els seus algoritmes, que “promouen tota mena de continguts, principalment de por i ràbia -que és el que han detectat que captiva més l’audiència-, per mantenir els usuaris enganxats”. “El model de negoci d’aquestes plataformes és mantenir la gent connectada més temps per fer més diners amb els anuncis, no importa quins continguts promocionin”, alerta.

“Estic d’acord amb el fet que tothom s’ha de poder expressar i amb què la gent té dret a l’estupidesa i a mentir, encara que no estigui bé”, ha afegit, insistint que “s’ha d’anar amb molt de compte amb la censura a internet”. Tanmateix, Harari té clar que “les corporacions haurien de ser responsables del que escull l’algoritme, igual que els editors dels diaris són responsables del que publiquen a la portada”.

Agent amb capacitat de decisió

Yubal Noah Harari presenta la intel·ligència artificial com una invenció diferent del que s’ha fet fins ara, perquè considera que “la intel·ligència artificial és aliena a qualsevol altra tecnologia: no és una eina, és un agent independent amb la capacitat d’actuar de manera autònoma”. Per comparar-ne la perillositat amb altres invents humans, l’historiador posa l’exemple de la bomba atòmica. “La bomba és perillós, però és l’humà qui decideix on i per què fer-la servir perquè per si mateixa no pot decidir res i no pot inventar res”, diu, i afegeix: “en canvi, la intel·ligència artificial pot prendre decisions per si sola”.

L’escriptor de ‘Nexus’ alerta també de la capacitat d’evolució tan ràpida que té la IA i la compara amb l’evolució biològica orgànica. “Si pensem en el desenvolupament de la intel·ligència artificial està clar que és molt més ràpid que l’evolució biològica, que ha necessitat milions d’anys per passar d’una ameba a un humà. A hores d’ara, la IA encara és una ameba, imagineu-vos com serà el dinosaure o l’humà que estan per venir”. Per Harari, instal·lar-nos en el discurs de pensar que la IA mancarà sempre de matisos i que sempre cometrà errors és erroni perquè, precisament, “evolucionarà molt de pressa i encara no hem vist res”, alerta.

De puntetes pels avantatges

D’entrada ens podria semblar que Harari, en la seva obra, no esmenta grans avantatges de la IA, però ho justifica dient que la major part del llibre se centra en la part negativa de la IA perquè “les grans corporacions ja s’encarreguen de difondre la part positiva d’aquesta nova tecnologia i tendeixen a ignorar els perills”. De fet, considera que a contraposició d’aquestes grans companyies, la feina dels filòsofs i historiadors és plantejar les problemàtiques d’aquest nou agent i obrir el debat.

Harari insisteix a dir que se sent obligat a mostrar l’altra cara de la moneda, encara que reconeix que “la IA té molt potencial” en camps com la medicina o la seguretat en els transports. En aquest sentit, l’historiador recalca la necessitat d’invertir més recursos en seguretat. “Cal destinar recursos a garantir que aquesta tecnologia sigui segura per no perdre’n el control, igual que es fa amb un cotxe abans de posar-lo en circulació”, reflexiona.

Yubal Noah Harari

Harari s’ha convertit en un dels intel·lectuals més influents dels nostres temps després de la publicació de best-sellers com ‘Sàpiens’, ‘Homo Deus’ i ‘21 lliçons per al segle XXI’, i la sèrie d’adaptacions gràfiques ‘Sàpiens: una història gràfica’, i ‘Imparables’, la sèrie de llibres per a nens, dels que s’han venut prop de 45 milions d’exemplars en seixanta-cinc idiomes.

La entrada L’escriptor Yuval Noah Harari adverteix del “potencial totalitari” de la IA se publicó primero en iNSiGHTS.

A Catalunya, la immensa majoria de rituals van acompanyats de melodies ballades per bestiari i figures tradicionals, que submergeixen els carrers de diferents municipis del territori en un escenari de festa i celebració. El món geganter és l’essència de la ciutat de Solsona: és inevitable pensar en gegants quan fem referència a la localitat, així com és inevitable associar Pau Reig i Torres (Solsona, 1997) amb l’art geganter. Fill de terres de llarga tradició en la construcció d’aquestes figures d’imatgeria festiva de grans dimensions, l’escultor troba l’equilibri entre les seves dues passions: l’escultura i els gegants. Aquesta fusió de passions l’han conduït a dedicar-se a crear, però també a restaurar peces malmeses pel pas del temps.

Jove escultor

L’escultura: un ofici tradicional que, com molts d’altres, es va perdent en un mar de noves professions. Ens desacostumem, cada vegada més, a veure joves que escullen dedicar-se al món de l’art i la cultura; joves fidels a la terra, que decideixen dedicar una vida a preservar la tradició. No ens enganyarem: és relativament fàcil deixar-se persuadir per la gran ciutat, treballar per a una gran multinacional, cobrar un sou raonable a final de mes i, si pot ser, que sigui, com a molt, per 40 hores a la setmana. Dedicar-se a l’art implica molt més que això: requereix formació, dedicació, paciència i vocació. Una vocació per l’art i l’acabat perfeccionista que, en el cas de Reig, neix en ell.

L’escultor explica que el record més llunyà i que el vincula per primer cop a l’ofici són els estius al Pont del Clop (Solsonès). Amb l’ajuda de la seva mare i del seu germà Jan, tots tres es van atrevir a construir un gegant. Reig explica que “va descobrir el món de la imatgeria jugant”, però reconeix que, tot i somiar-se de gran fent gegants, mai s’hagués imaginat poder convertir-ho en la seva professió. Recorda amb melancolia aquells estius: “Ho fèiem per passar-nos-ho bé.” I afegeix que això els “unia com a família”. “Treballàvem empaperant globus per fer el capgròs amb l’ajuda de la mare. L’avi ens feia els cavallets i l’àvia vestia els gegants”, relata.

Tot i la gran quantitat de joves que gaudeixen de la festivitat gegantera, Reig també és conscient que l’ofici convenç a un petit percentatge dels joves catalans. “M’atreviria a dir que entre la gent de la meva edat, soc de les poques persones que sent aquesta devoció per l’escultura”, explica, i afegeix que s’havia arribat a sentir “estrany” a l’hora de reconèixer que li agradava “l’art i no jugar a futbol”.

“La gent menysprea el món de l’art perquè tampoc se’ns ensenya a valorar-lo”

L’escultor manifesta que la problemàtica neix als centres educatius, on considera que no hi ha prou promoció de la cultura i la tradició, ni de les professions artesanals. “La gent menysprea el món de l’art perquè tampoc se’ns ensenya a valorar-lo”, afirma, i insisteix a dir que “a l’escola no es mostra la possibilitat de dedicar-se a l’art”.

Donar vida als gegants

Tot i la falta d’aquest impuls en la infància, el vincle innat de Reig amb els gegants és tan fort que decideix decantar-se per l’escultura. En concret, escull vincular-se al món de la imatgeria festiva. Després del batxillerat, estudia Belles Arts i Conservació-Restauració de Béns Culturals a la Universitat de Barcelona.

Per perseguir el seu objectiu, s’ha de continuar formant, perquè el solsoní considera que el grau és “massa genèric” i “els gegants no hi tenen cabuda”. És així com es desplaça a Florència per cursar estudis més específics que l’ajuden a “palpar les nocions bàsiques de l’escultura”. Més endavant, assisteix aun curs per aprendre a treballar la fibra de vidre. Tot i això, Reig es considera bastant autodidacte i afirma que on ha après “de veritat” ha estat al taller, ” “bengastant” material a base de prova i error”.

Les creacions de Pau Reig van començar en un primer taller al garatge de casa els pares, on feia “petits gegantins” per vendre. Des de fa tan sols quatre anys, l’escultor disposa d’un nou espai ubicat dins d’un antic graner rural de Solsona, on treballa per grans encàrrecs procedents, majoritàriament, de colles geganteres. L’escultor confessa d’entre tots els projectes que s’han cuinat al taller, l’Espedrera ha estat el més especial. “Intento que cada peça que faig sigui perfecte”, diu, però això no li impedeix tenir debilitat per aquest primer projecte professional elaborat al nou taller i construït amb l’ajuda d’amics.

L’Espedrera

Reig explica que l’Espedrera es va concebre per formar part de la comparsa del Carnaval de Solsona (els Espedrers), de la qual n’és partícip. Amb els anys, aquesta figura que pren forma de serp s’ha convertit en un element clau dins el carnaval. A més, destaca que la figura ha protagonitzat una història d’amor que apropa d’una manera espontània la diversitat sexual amb la tradició. Del projecte també en destaca la importància que en van prendre els infants de les escoles de la ciutat: “Van ser ells qui, a partir d’una història, van ser els encarregats d’imaginar el que serien els fills de les protagonistes”. Ara també són ells qui fan ballar les dues bèsties que acompanyen a l’Espedrera durant la seva actuació.

L’escultor reconeix que aquesta iniciativa parteix de la voluntat de donar l’oportunitat als més petits d’apropar-se a la imatgeria festiva, tal com li hagués agradat a ell quan anava a l’escola. “Ho faig amb el desig d’encomanar la meva vocació a les noves generacions”, diu. Unes noves generacions que l’escultor considera que són les encarregades d’aconseguir que l’ofici i la tradició perdurin. “Llevat que algú tingui present la preservació de la cultura, la tradició serà un costum d’avantpassats que quedarà en l’oblit i sols la recordaran els llibres d’història”, lamenta. Per aquest motiu, encoratja els més menuts a entendre l’escultura, l’art i a donar forma a allò que senten a través de l’escultura.

“Llevat que algú tingui present la preservació de la cultura, la tradició serà un costum d’avantpassats que quedarà en l’oblit”

Reig també ha participat en altres projectes com la construcció de l’Òliba de Navàs, el voltor Nanak de Sant Hipòlit de Voltregà o la geganta Olívia de Tàrrega. Per l’artista, l’escultura és una passió que té tan arrelada al seu ser, que inclús li costa de definir en paraules. A grans trets, considera que “és l’art de donar vida a les obres i que va molt més enllà de l’artesania”. De fet, opina que “la imatgeria festiva troba l’equilibri entre l’art i l’artesencia”.

Remuntant-se en els records, se li fa difícil trobar el dia exacte que comença a sentir devoció pel que s’acabaria convertint en la seva professió. “Què dir-te d’un nen que de petit demanava gegantons als Reis, en comptes de pilotes per jugar a futbol com feia la resta?”, explica a tall de resposta. El solsonenc afegeix que sent per l’escultura “un sentiment molt profund” que s’incrementa fins a “fer-lo embogir en veure gegants”.

“Passo un mínim d’entre tres i quatre mesos treballant en un mateix projecte; són mesos de paciència i aprenentatge constant”

Reig explica que esculpir és una manera de desfogar-se, deixar la ment en blanc i focalitzar-la en la bèstia que té a davant. Detecta certa frustració a l’hora d’elaborar les obres, però un alliberament quan les acaba. Treballa dia sí dia també, fins que aconsegueix posar cara i ulls a la bèstia que té al cap. “Passo un mínim d’entre tres i quatre mesos treballant en un mateix projecte; són mesos de paciència i aprenentatge constant”, revela.

Amb els anys, l’escultor explica que les escultures que fa denoten el seu estat emocional “sense saber-ho”. De fet, considera que l’escultura li ha permès, en diverses ocasions, “fer una relectura de vivències passades i reconèixer sentiments que al seu moment no sabia definir”. S’ha adonat que les seves mans, en modelar cartó pedra i la figura de vidre, plasmen, sense saber-ho, allò que sent. L’escultor argumenta que, amb el temps, quan veu les diferents figures, recorda com se sentia en el moment de fer-la.

És cert que treballa per encàrrec, de manera que no esculpeix directament el que li passa pel cap; la idea principal li és transmesa. No obstant això, la seva feina rau a donar vida al projecte i, per tant, considera que “les obres parlen per les mans que hi treballen”. També explica que li agrada que hi hagi un vincle entre qui fa la proposta i qui, al final, “acabarà donant forma i vida al projecte”.

El solsonenc considera que és primordial establir aquest vincle amb el client per acabar fent allò que es demana. No obstant això, reconeix que, tot i agradar-li compartir l’ofici, en certs moments de la creació, necessita fer-ho sol. De fet, l’artista diu que li cal “evitar distraccions i connectar” amb si mateix quan esculpeix. Corrobora les seves paraules agregant que la soledat l’ajuda a “transmetre de la manera més pura i sincera el sentiment per aquest art i dedicar-hi el temps i la implicació que exigeixen cada una de les obres”.

L’artista geganter confessa que treballa en més d’un projecte a la vegada, per “no focalitzar l’atenció en una bèstia i caure en la monotonia o la rutina”. Les hores que hi passa? Incomptables. “Quan treballo, ho faig des del cor, no tinc en compte les hores que hi passo”, diu i afegeix que hi ha un sentiment que el mou: “No puc deixar de fer escultura perquè és el meu motor.”

Ofici vocacional

Podríem considerar que aquest és el risc a córrer quan es treballa per vocació. Quan fas allò que t’agrada, oblides la implicació que comporta i la quantitat d’hores que passes al taller. D’altra banda, també podries descuidar la part econòmica. En aquest sentit, Reig assegura que l’amor que sent pel que fa, per les seves peces i per poder compartir-les “és impossible d’igualar amb diners”.

Un factor que immediatament ens ve al cap quan parlem de treballar per encàrrec podria ser la pressa. La pressa: l’enemiga de molts. També la dels periodistes, quan recollim històries amb el rellotge remant a contracorrent. Aquesta mateixa pressa fa que gairebé hàgim de tancar una conversa amb la sensació que en Pau encara té molt a dir. Portem gairebé tres quarts d’hora parlant i Reig sembla inquiet per haver abandonat tan sols uns minuts el taller. El deixo d’atabalar, perquè pugui continuar donant vida al fang i ens acomiadem.

De moment, Reig ja ha pogut aportar el seu granet de sorra al seu carnaval de referència i, sense adonar-se’n, també ha deixat empremta al llegat històric de la tradició gegantera del país.

La entrada Pau Reig: “La imatgeria festiva és l’art de donar vida a l’escultura” se publicó primero en iNSiGHTS.

Abraham Orriols Garcia (Berga, 1996) és periodista graduat per la Universitat Ramon Llull i estudiant del Màster en Anàlisi Política a la Universitat Oberta de Catalunya. Treballa a TV3 però també ha estat reporter a Betevé i ha col·laborat en mitjans com Catalunya Ràdio, la Xarxa, La revista Mirall, La Mañana o Televisió del Berguedà. Va adquirir notorietat per la seva jove aparença mentre cobria les mobilitzacions postsentència a la televisió pública.

Està cansat que se’l reconegui pel periodista que va aparèixer pels informatius de TV3 durant les protestes de la sentència del procés amb casc i armilla?

Gens! Si fos per un error meu, em preocuparia perquè m’ho estarien recordant contínuament, però no deixava de ser una imatge curiosa. En certa manera, he de dir que també n’estic agraït perquè arran d’això em van arribar ofertes de feina que, probablement, no m’haurien arribat si no hagués sigut per aquest rebombori.

Recapitulem les seves arrels. En quin moment l’Abraham de 18 anys decideix estudiar Periodisme?

Ho escullo perquè m’agradava molt la televisió com a format i havia començat a col·laborar a Televisió del Berguedà. Si no hagués estat per això, hauria estudiat Dret, que és cap on m’enfocava al batxillerat. De fet, vaig començar el grau de Comunicació Audiovisual perquè volia estar darrere les càmeres, però vaig decidir pel canvi a Periodisme seguint la recomanació del meu tutor.

Com es prenen a casa aquest canvi d’última hora?

Realment, no els va sorprendre. Sempre m’han vist sent un friqui del format de la televisió. Una de les coses que m’agradava consultar, i consulto, són les audiències (Riu). A la majoria dels mortals els hi és absolutament igual, però a mi em fascina. A casa, tampoc em van dir mai que no trobaria feina. De fet, he de confessar que això ens ho repetien més a la universitat.

“M’impressiona una mica que s’emmirallin en mi”

Ens comentava que es veia incapaç de fer allò que feien aquells en qui s’emmirallava. Ha acabat treballant a TV3 sent molt jove i convertint-se en un referent per molts. N’és conscient?

M’impressiona una mica que s’emmirallin en mi. Tinc la sensació que només he intentat treballar tan bé com he pogut. De fet, considero que encara estic construint-me i, a hores d’ara, continuo emmirallant-me en referents.

A la televisió pública hi va fer les pràctiques. Creia que hi havia possibilitats de treballar-hi algun dia?

Per mi treballar a TV3 era un somni, però també em semblava un objectiu inassolible, com a mínim a mitjà o a curt termini, no només perquè ho veiés molt llunyà, sinó perquè realment la situació econòmica i de contractacions temporals no feia pensar gens que hi hagués intenció d’introduir gent nova. Per això, les pràctiques me les vaig agafar com quatre mesos d’aprenentatge: les vaig aprofitar al màxim i vaig intentar donar el millor de mi.

“Crec que per aconseguir dedicar-te al periodisme, t’has d’atrevir a provar-ho”

Tenint present aquesta experiència, què li aconsellaria a un estudiant del grau de Periodisme?

Crec que per aconseguir dedicar-te al periodisme, t’has d’atrevir a provar-ho. Com a estudiant, les primeres nocions de l’ofici són les pràctiques. Considero que aquestes són l’assignatura més important del grau. Aprens l’ofici de manera palpable i, a la vegada, també llaures les possibilitats reals que et contractin. Les pràctiques són la porta d’entrada a les empreses. La immensa majoria de persones que entren a TV3 havien estat estudiants en pràctiques. És una de les vies a través de les que recluten personal, més que res perquè ja saben com treballes. Això no només passa a TV3. De fet, quan vaig fer les pràctiques a Betevé també m’hi vaig quedar.

Ha comentat que és un friqui de les audiències. Quantes persones veuen un TN?

Afortunadament, moltes! De mitjana, una emissió del migdia-vespre la miren unes 500.000 persones.

“TV3 té una credibilitat guanyada, un prestigi des de fa 40 anys amb molta gent remant en una mateixa direcció, i jo hi vull contribuir”

I com es gestiona aquesta pressió i aquesta responsabilitat? Pensa en les audiències quan apareix en pantalla?

No (Riu). Pensar en la quantitat de gent que m’està veient en directe em superaria. Tanmateix, el que sí que saps és que tens un compromís clar amb intentar fer la feina bé. Els serveis informatius de TV3 són un engranatge enorme i tu ets només una peça més. Perquè això tiri endavant, totes les peces han de funcionar. TV3 té una credibilitat guanyada, un prestigi des de fa 40 anys amb molta gent remant en una mateixa direcció, i jo hi vull contribuir.

Abans de TV3, havia estat a la Televisió del Berguedà, a La Mañana… Més que haver estudiat periodisme, creu que el que l’ha portat a TV3 és partir d’aquesta base?

És la suma. Cal estudiar Periodisme per exercir Periodisme, però, a la vegada, contribueix molt a la teva formació participar dels mitjans locals. No només perquè t’ofereixen una primera oportunitat, que sempre és molt difícil de donar i de rebre, sinó perquè és un ensenyament addicional a la universitat.

“No em sembla intrusisme laboral hi hagi gent fent formats d’entreteniment sense haver estudiat Periodisme”

Cada vegada es veuen més cares que arriben als mitjans des del món digital sense haver estudiat periodisme. Hi ha qui parla d’intrusisme laboral. Ho considera així?

Crec que es barregen pomes amb peres. Dins els mitjans de comunicació hi poden haver figures instagramers o tiktokers, així com hi ha lingüistes o documentalistes. No em sembla intrusisme laboral que facin un format d’entreteniment sense haver estudiat Periodisme. El que no em semblaria bé és que presentessin els telenotícies.

El sector pateix una taxa d’atur molt alta i això força a molts periodistes a acabar escollint una altra feina. Què creu que hauria de canviar per revertir la situació?

Aquesta és la pregunta del milió. És un sector que té associades unes particularitats, com la temporalitat, que li juguen en contra. Hi ha molts autònoms que cobren per fotografia o per article, i els preus són molt baixos. A més, hi ha una diferència molt gran entre les remuneracions als mitjans públics i als privats. Això provoca que molts periodistes que no entren al sector públic canviïn de branca a la comunicació corporativa. Potser, més que solucionar-ho, el que estaria bé fer és reivindicar l’ofici.

“Cal reivindicar la importància del periodisme i tenir clar que una democràcia sana no és possible sense aquest”

Reivindicar l’ofici? En quin sentit?

Doncs reivindicar la importància del periodisme i tenir clar que una democràcia sana no és possible sense aquest. És una feina per la qual has d’estar ben qualificat; té associada una pressió, una responsabilitat i un compromís vers la societat, cosa que demana que estigui també ben remunerada.

Creu que això no només passa amb el periodisme?

No, també a altres sectors com l’artístic. Com que la gent necessita oportunitats, i es tracta d’un ofici molt vocacional, moltes feines s’acaben fent per “amor a l’art”, per visibilitat i sense remuneració. Aquest fet només provoca una cosa: la precarització del sector. A mi no se m’acudiria anar al forn i no pagar la barra de pa. Per la mateixa regla de tres, no aniré a presentar un acte si no hi ha pressupost.

L’aparició de la intel·ligència artificial ha provocat un gran impacte en molts àmbits. Com ha afectat els mitjans de comunicació?

És una eina que realment fa por; no saps fins a quin punt pot arribar i cada vegada està sent més complicat detectar què és veritat i què és mentida. Tanmateix, té moltes potencialitats que redaccions com la de TV3 estan intentant introduir.

“La IA fa por, però li mancaran matisos, empatia i sentiments que sí que té la intel·ligència humana”

Creu que aquesta podria acabar amb el periodisme?

A veure, hi ha tasques concretes del periodisme que la intel·ligència artificial pot fer, però no les suficients per a acabar-lo substituint. Des del meu punt de vista, la intel·ligència artificial no pot fer una crònica. Potser tindrà la informació, t’ajudarà a l’hora de destacar paraules claus, et farà propostes de titulars, però li mancaran matisos, empatia i sentiments que sí que té la intel·ligència humana.

Fa uns mesos compartia un fil de Twitter explicant que patia una malaltia minoritària: neuritis òptica. Què és i com l’afecta?

Es tracta d’una malaltia neurològica associada als anticossos MOG (Glicoproteïnes de la Mielina dels Oligodendròcits). Senzillament, el cos detecta com a externs uns anticossos i els ataca. Això provoca una inflamació, que dona nom a les neuritis òptiques i fa que perdis visió. Cada persona és un món i no afecta a tothom de la mateixa manera. En el meu cas, perdo visió de l’ull esquerre i he tingut diferents brots al llarg dels últims anys.

Què el porta a explicar-ho?

Es tracta d’una malaltia amb què convisc des de fa molts anys i que, per tant, visc amb normalitat. Mai l’havia ocultat, però tampoc ho havia explicat obertament, perquè no em volia convertir en portaveu de ningú. Per reduir la inflamació s’ha de dur a terme un tractament pel qual he hagut de demanar la baixa en certs moments. Quan acostumes a sortir per la televisió, la gent nota la teva absència i pregunta, i preferia explicar-ho.

Tot i aquest mal tràngol, acaba de publicar el seu primer llibre: ‘Una vida a les muntanyes’. Per què decideix obrir-se al món literari?

Realment, ha estat de rebot. Ara mateix, escriure un llibre no entrava en els meus plans i m’ho havien proposat alguna vegada, però mai acceptava perquè no sentia que tingués res a explicar que donés per un llibre. Quan em va arribar la proposta d’escriure sobre la pastora Marina Vilalta, em va agradar més. En conèixer-la vaig saber que tenia una vida de llibre que mereixia ser explicada. Va ser llavors quan m’hi vaig posar.

Ara està fent gira de presentacions per tot Catalunya. Què s’endú d’aquesta aventura?

La veritat és que està sent molt bonic. Personalment, m’enduc el vincle amb la Marina i amb la seva família. De fet, encara pujo a Bruguera (Ripollès) i no perquè estiguem escrivint una segona part del llibre. Professionalment, m’enduc un món totalment desconegut per mi, el de l’editorial. M’ha sobtat trobar-me en la faceta d’entrevistat, fer presentacions, anar als mitjans… No hi estic acostumat!

Per l’Abraham de fa uns anys, treballar a TV3 era un somni. Com es veu d’aquí a uns anys?

No soc molt de somniar. He vist que està bé deixar-se sorprendre. En aquest sentit, soc poc ambiciós. Tot i això, és cert que estic disposat a experimentar dins el gran ventall de possibilitats que ofereix el periodisme.

La entrada Abraham Orriols: “Treballar a TV3 semblava un objectiu inassolible” se publicó primero en iNSiGHTS.

Sembla estrany que just a mitjans de desembre, es comencessin a treure les primeres bufandes de l’armari. Faltaven pocs dies per Nadal i el fred amb prou feines es començava a manifestar a la plana de Vic, on les primeres glaçades enfarinaven els camps i els vehicles lluïen una fina capa de gel a primera hora del matí. Anys enrere, a principis de novembre, ja renegàvem pel fred. Podríem fer veure que no entenem què passa, però ho sabem de sobres: el canvi climàtic és una realitat.

Mentre ens alliberem del sentiment de culpa i l’aboquem a les grans fàbriques emissores de CO₂ a l’atmosfera, som plenament conscients que el punt d’ignorància humana ha estat el detonant de la catàstrofe. No ens són suficients els dràstics canvis de temperatura per adonar-nos de la gravetat del problema? Per sort, hi ha persones com Dora Jené Sanz i Estrella Dorca Peix, dues dones conscients de la necessitat de canvi per salvar el planeta, que actuen en conseqüència. Els seus ideals s’han materialitzat a Vic, amb l’obertura d’una boutique de roba de segona mà per donar-li una nova vida.

Cutre Factory

Falten pocs minuts per les nou del matí i és la Dora qui m’obre la porta de Cutre Factory amb un somriure d’orella a orella, se la veu feliç. La botiga encara pateix les conseqüències de la glaçada, l’ambient encara no s’ha posat a to i el fred s’apodera del local. S’asseu a una de les butaques que queden arraconades al fons, un espai des d’on contemplar amb nitidesa cada un dels racons coberts de peces de roba singulars, úniques.

Mentre s’empassa el te, amb la tranquil·litat que transmeten les veus de dones pioneres de diferents gèneres musicals que sonen de fons, es broda una conversa que em fa adonar que rere la botiga, hi ha una història a explicar. Aquest projecte de “cutre” no en té res i, de cop, el nom pren tot el sentit del món.

Moda lenta

A finals del 2021, Estrella Dorca obria les portes de Cutre Factory a la capital d’Osona amb la intenció de fer realitat el desig d’obrir una botiga de roba. I no només això, sinó de fer-ho a través d’un projecte conscient, que recull un seguit d’iniciatives enfocades a l’economia circular i a la moda lenta, després d’anys de ser consumidora freqüent de la indústria de moda presta (coneguda internacionalment amb el terme “fast-faishon”) i volen entomar un canvi “per acabar amb el gran monstre”, explica Dora Jené, qui actualment encapçala el projecte.

“Per voler fer el canvi, és crucial tenir present que la indústria de la moda és una de les més contaminants”

Dora Jené Sanz, propietaria de Cutre Factory

“Per voler fer el canvi, és crucial tenir present que la indústria de la moda és una de les més contaminants”, afirma Jené, que detalla que “la creació de tendències de curta durada fomenta la sobreproducció a baix cost de col·leccions de roba, que acabaran generant un impacte mediambiental en ser abocades en grans quantitats a espais naturals com el desert d’Atacama a Xile, que és el “cementiri” de roba més gran del món”.

En contraposició a aquest concepte i per combatre’l, ha nascut el de moda lenta o “slow-faishon”, que abraça la importància de tenir en compte els processos i els recursos necessaris per fabricar les peces, assegurar-se que siguin de bona qualitat perquè perdurin en el temps i tornar, en definitiva, als orígens d’aquesta indústria, en els quals la gent no canviava tant el seu armari. En addició, aquesta tendència valora el tracte just de qui produeix aquesta roba i que sigui sostenible.

A Vic, Cutre Factory s’ha convertit en un punt de trobada de dones d’Osona, i ara ja, gràcies a les xarxes socials, d’altres parts de Catalunya, que comparteixen valors: la sostenibilitat i l’amor per tots els conceptes que promou aquesta petita boutique. Així ho diu Jené: “El que allunya Cutre Factory de la resta de botigues de roba, més enllà de la seva filosofia, és la comunitat de dones que hi ha al darrere. El 90% de les peces de roba que veus aquí, són de segona mà i ens les porten clientes que decideixen buidar els seus armaris”.

És així com, passejant per la botiga, s’entén la peculiaritat de cada una de les peces que hi ha a l’interior. Queda clar que totes són úniques, en patrons, colors i talles, perquè cada una té una història singular al darrera i ha arribat fins al seu penjador de Cutre Factory per un motiu diferent. Per trobar l’adequada, la que més encaixa al comprador, cal també dedicar-hi temps; és moda lenta que s’haurà d’escollir lentament, com no podria ser d’una altra manera.

Jené, que actualment capitaneja aquest projecte de moda sostenible i conscient a Vic, s’ha acostumat a les cares de sorpresa quan la gent entra a la botiga i s’adona que la roba és de segona mà. El cert és que t’hi has de fixar, perquè tot el que tenen està en perfecte estat.

Cutre Factory vol impulsar un canvi en la percepció que té la gent de la roba que ha estat prèviament usada

Una pràctica estesa a Europa

D’entrada, mentre que a la resta de països europeus comprar roba de segona mà està ben vist i és més que habitual, aquí encara costa. De fet, Cutre Factory pren partida també amb el rerefons d’impulsar un canvi en la percepció que té la gent de la roba que ha estat prèviament usada.

Des de la botiga detecten que els que hi compren per primera vegada ho fan atrets pels “preus assequibles o el bon estat amb què es troba la roba”, així com les característiques que la diferencien d’altres comerços d’aquest tipus.

El tret distintiu de Cutre Factory, a banda de l’elegància en la distribució de la roba que hi venen, és que cada una de les peces que els arriben, passen per un filtre abans de ser exposades. S’exigeix que no mostrin símptomes d’envelliment, sinó que siguin aparentment noves o hagin estat molt ben tractades. Tota aquella roba que no passa aquests filtres, es porta a Càritas per donar-li una segona vida o es retorna.

Res fa deixar d’estar pendent del que explica la Dora, i abans de plantejar-li com funciona el sistema per fer que els arribi roba (un mínim de cinc cops per setmana), ella s’avança. Explica que es tracta d’un mètode senzill, però engrescador; per cada peça de roba que algú porta a la botiga, se li dona a canvi un nombre de punts simbòlics, que equivalen a un tant per gastar en roba de la botiga.

Les botigues de roba de segona mà et proporcionen un armari per tota la vida, lluny de les tendències

“Així és com s’aconsegueix que cada dia hi hagui peces noves”, detalla la propietària, que des d’un principi s’explica amb molta raó: Les botigues de segona mà tenen, efectivament, valor afegit. I és que, a banda de contribuir en preservar el planeta, hi pots trobar joies com peces de fa anys, que ja no es troben en el mercat actual de la moda i que potser ajustar-se perfectament al que estàs buscant. Aquestes botigues et proporcionen un armari per tota la vida, lluny de les tendències per acabar amb el consumisme constant i definir un estil propi, per sempre.

Reduir, reciclar i reutilitzar

Si bé el 90% de la roba de Cutre Factory és de segona mà, també n’hi ha de nova. I no és perquè renunciïn a l’objectiu del projecte, també és moda sostenible. Jené Sanz ho explica apropant-se al taulell on, per exemple, hi ha exposades les joies que fa la Patrícia; són fetes a partir de plàstics que es troben al mar, als que es dona un segon ús. I com la marca de la Patrícia, moltes d’altres.

La moda lenta aposta, principalment, per reduir els processos de producció, fins al punt d’arribar a fer-ho només sota demanda. A més a més, pretén que tots els residus generats per aquesta indústria siguin reutilitzables. Segueix, en definitiva, la filosofia de les tres “r”: Reduir, Reciclar i Reutilitzar.

De fet, aquesta és la finalitat de les marques de proximitat, que ocupen aquest petit percentatge en l’espai de Cutre Factory. La implantació d’aquestes marques, totes capitanejades per dones emprenedores conscients de la problemàtica, reforça el discurs de la botiga.

Jené considera que tenir aquests articles a la botiga, ajuda a donar visibilitat a aquestes marques sostenibles i, a la vegada, contribuir amb el seu creixement anant en contra també del “greenwashing”. Aquest és un concepte que adopten grans cadenes que, per afavorir i netejar la seva imatge, fan creure al consumidor que els seus productes són sostenibles, quan no és així perquè continuen fent pràctiques que perjudiquen el medi ambient.

Passar per l’emprovador,  un valor afegit

Més enllà del discurs de preservar el comerç local, una de les preguntes que formulava el meu cap repetidament mentre conversàvem a la botiga és com s’arriba a obrir una botiga física amb roba i joies de segona mà en plena era digital. A internet, hi ha plataformes a bastament conegudes com Vinted o Wallapop, que tenen una funció semblant i ens permeten comprar des del sofà de casa.

“Vinted o Wallapop han aplanat el terreny a botigues de segona mà”

Dora Jené Sanz, propietaria de Cutre Factory

No obstant això, Jené no els percep com a competidors. Encara més, creu que han estat “un reforç i han aplanat el terreny a botigues de segona mà fent desaparèixer el tabú, que encara ara existeix i la mania d’estrenar qualsevol producte, més enllà de la roba”. “Són aplicacions que no deixen de promoure el consum conscient; reutilitzar i donar una segona vida a la roba”, afirma la responsable de Cutre Factory.

Els temps ha passat volant mentre parlàvem, amb el soroll de la porta torno a fixar-me en la botiga i m’adono que ja passen pocs minuts de les deu del matí. Han arribat les clientes més matineres. És sorprenent com tot allò que havia explicat la Dora es fa palès; una de les noies que ha entrat buscant uns pantalons de pana, en particular. Malgrat marxar sense, també ho fa amb l’esperança que algú s’hagi cansat de portar els seus i li faci arribar a la Dora, algun dia, sense pressa.

Una altra de les clientes que ha creat la porta d’entrada ho fa amb dues bosses, plenes de roba. En moments com aquest, és inevitable contemplar la cara de felicitat de la Dora, qui de seguida comença a remenar i validar que tot el que li han dut compleix amb els requisits de la botiga per començar-ho a col·locar.

“Tot i tenir un magatzem amb tota la roba que no exposo perquè no tenim espai per tot, em fa feliç veure com la gent després de dos anys encara confia en nosaltres i ens porta el que no es posa”, diu la Dora, que afegeix: “això em fa ser optimista i pensar que encara no ho tenim tot perdut”.

Arriba el moment de marxar. Després d’haver pogut fer algunes fotos per immortalitzar l’espai, m’acomiado de la Dora amb un fins aviat, perquè Cutre Factory ja s’ha convertit en un dels meus punts de referència per continuar evitant, en la mesura del possible, la destrucció del planeta.

La entrada Donar una segona oportunitat a la roba per salvar el planeta se publicó primero en iNSiGHTS.