Casa en flames, dirigida per Dani de la Orden i escrita per Eduard Solà, es va estrenar ara fa just dos anys, el 28 de juny de 2024, i perviu com una de les grans sorpreses del cinema català dels últims temps. La pel·lícula trasllada l’espectador a Cadaqués. La Montse, una dona divorciada, espera amb il·lusió un cap de setmana perfecte amb la seva família, però realitat és ben diferent: els seus fills han fet la seva vida, el seu ex té una nova parella i la reunió no surt com ella imaginava. Però ella està decidida a salvar el cap de setmana ideal que somiava i farà el que calgui encara que això impliqui cremar-ho tot.

La pel·lícula va assolir vuit nominacions als Goya i més de 400.000 espectadors i, de fet, va ser la pel·lícula en català més taquillera de la història fins que, dos mesos després, El 47 li va prendre el relleu. Però què va fer que aquesta història captivés tant tants espectadors?

Una de les claus de l’èxit és la seva singularitat dins el panorama cinematogràfic. Poques pel·lícules en català arriben a les sales cada any i encara menys amb un pressupost de dos milions d’euros i un repartiment tan atractiu per al públic català. La presència d’Emma Vilarasau, que feia  molts anys que no protagonitzava cap pel·lícula tot i triomfar temporada rere temporada al teatre, és un dels grans reclams, juntament amb altres grans noms com Enric Auquer, Clara Segura, Alberto San Juan, Maria Rodríguez Soto o Macarena García.

La resposta a la proposta és un sí rotund. I no només per les interpretacions, excel·lents, sinó també per un guió que desprèn autenticitat. La pel·lícula té una estructura bastant teatral, amb diàlegs àgils i escenes que podrien funcionar perfectament sobre un escenari. Els personatges estan molt ben construïts i situen l’espectador en conflictes familiars reconeixibles i fins i tot incòmodes.

Un dels grans encerts de la pel·lícula és el personatge de la Montse, interpretat per Vilarasau. Des del primer moment les seves accions i decisions poden sermblar injustificades o fins i tot extremes, però la història aconsegueix que l’espectador empatitzi amb ella.

La direcció de De la Orden és també un dels grans encerts del film. Construeix un relat aparentment senzill, però amb un rerefons sorprenentment complex i signa la seva millor obra fins ara. També cal esmentar el mèrit de la producció: tot i que la història s’ambienta a Cadaqués, la casa on es desenvolupa gran part de l’acció es troba en realitat a Caldes d’Estrac.

La resposta a la proposta és un sí rotund: les interpretacions són excel·lents i el guió desprèn autenticitat

Casa en flames aconsegueix atrapar l’espectador i no deixar-lo anar fins al final, perquè combina una història propera amb una càrrega emocional intensa i una gran posada en escena. El film parla de frustracions, expectatives trencades i la necessitat desesperada de recuperar allò que ja s’ha perdut, grans temes universals amb els quals és difícil no empatitzar.

Casa en flames va confirmar que el cinema en català té molt a dir quan connecta amb el públic des de l’emoció i l’autenticitat. És una pel·lícula que, lluny de buscar grans artificis, aposta per la veritat dels personatges i la força d’unes interpretacions memorables. Sens dubte va ser un pas endavant per a la indústria cinematogràfica catalana i dos anys després continua sent un imprescindible per a qualsevol amant del bon cinema.

La entrada ‘Casa en flames’, un èxit que val la pena se publicó primero en iNSiGHTS.

Poques vegades una producció independent aconsegueix convertir-se en un fenomen global abans fins i tot de fer el salt als cinemes. És el cas de Backrooms, un projecte nascut a YouTube de la mà de Kane Parsons, un creador que amb només setze anys va començar a construir un univers inquietant que ràpidament va captivar milions d’espectadors. Aquell primer curtmetratge, presentat fa quatre anys, supera avui els 80 milions de visualitzacions i ha acabat donant peu a una adaptació cinematogràfica que, a més de l’èxit de crítica entre una part del públic, ha esdevingut un triomf comercial inesperat. La pel·lícula tenia un pressupost d’uns deu milions de dòlars i ja ha superat àmpliament els 200 milions de recaptació mundial en poques setmanes.

La pregunta, doncs, és inevitable: què explica aquest fenomen? Probablement hi influeix el context actual d’una indústria cada vegada més dominada per seqüeles, remakes i franquícies que prioritzen la seguretat comercial. En aquest panorama Backrooms destaca per oferir una proposta original que no es limita a entretenir, sinó que busca generar preguntes.

Més que una pel·lícula de terror

Etiquetar Backrooms exclusivament com una pel·lícula de terror seria reduir-ne l’abast. És cert que hi ha moments de tensió molt efectius, especialment durant les seqüències rodades amb càmera en mà que recuperen alguns dels elements més característics del found footage. Parsons demostra una notable habilitat per construir angoixa a partir dels espais buits, del silenci i de la sensació constant de desorientació.

També és encertada la decisió de no abusar d’aquest format visual. La pel·lícula l’utilitza quan és necessari, però evita convertir tota l’experiència en una successió d’imatges tremoloses que podrien acabar saturant l’espectador. D’aquesta manera, la tensió es manté viva sense esgotar els seus recursos.

Però el terror és només una de les capes de la proposta. Allò que diferencia Backrooms és la seva voluntat d’anar més enllà del sobresalt i de la por immediata. La pel·lícula funciona també com una exploració psicològica dels seus personatges, individus emocionalment perduts que es mouen per espais infinits que semblen reflectir el seu propi estat interior.

Tenia un pressupost de deu milions de dòlars i ja ha superat els 200 milions de recaptació mundial en poques setmanes

Una de les virtuts més destacables és la seva negativa a oferir respostes tancades. Backrooms prefereix suggerir abans que explicar i deixa nombroses qüestions obertes a la interpretació de cada espectador. Aquesta decisió pot generar frustració en una part del públic que espera una explicació clara de tot allò que veu, però alhora és el que converteix la pel·lícula en una experiència especialment estimulant.

No és estrany sortir de la sala amb la necessitat de comentar-la. Més que una història que es consumeix i s’oblida, és una obra que continua present després dels crèdits finals. Les lectures possibles són múltiples i, en bona mesura, depenen de les experiències i inquietuds de cadascú.

El ritme tampoc respon del tot als estàndards habituals del cinema de terror contemporani. Backrooms no busca encadenar ensurts ni mantenir una tensió constant durant tota la projecció. Alterna moments d’angoixa molt efectius amb d’altres de més contemplatius, en què l’atmosfera i la construcció dels espais adquireixen més protagonisme. Això no vol dir que sigui una pel·lícula lenta, sinó que prefereix prendre’s el temps necessari perquè les seves idees respirin i perquè l’espectador s’endinsi en el seu univers.

Aquesta aposta pot desconcertar aquells que esperin una successió ininterrompuda de situacions extremes o explicacions immediates. Tanmateix, és precisament aquest equilibri el que permet que els moments de tensió resultin especialment impactants i que la sensació d’infinit i desorientació que defineix la pel·lícula acabi deixant empremta.

També és una proposta recomanable per a espectadors que habitualment no se senten atrets pel cinema de terror. Tot i que conté escenes capaces de generar inquietud i angoixa, el seu interès principal no rau en espantar, sinó en allò que planteja després. Les reflexions sobre la solitud, la pèrdua, la identitat o la manera com les persones afronten els seus propis laberints emocionals tenen molt més pes del que podria suggerir la seva aparença de pel·lícula de gènere.

L’error seria apropar-se a Backrooms esperant una simple pel·lícula de terror. Ho és en alguns moments, però la seva ambició és molt més gran. En una indústria que sovint sembla haver renunciat al risc, la proposta de Parsons destaca per la seva capacitat per generar debat, interpretacions i reflexions. I això, en el panorama cinematogràfic actual, ja és un mèrit prou destacable per justificar l’atenció que està rebent.

La entrada ‘Backrooms’: un fenomen justificat que mereix atenció se publicó primero en iNSiGHTS.

Només cal escoltar “Les veles s’inflaran” perquè a qualsevol català li vingui al cap ‘Mar i Cel’. Amb això, el musical ja forma part de la identitat col·lectiva dels Països Catalans. I és indiscutible que si un himne pot reemplaçar ‘Els segadors’, és l’himne dels pirates del musical català més conegut.

Des de fa trenta anys, el vaixell de ‘Mar i Cel’ navega com un cavall desbocat per les ones. Per això, costa de creure que aquest era l’últim 17 de maig que ho feia. Com ja ho va fer la darrera temporada, cada funció amb un teatre Victòria ple de gom a gom, amb cada una de les butaques del recinte plenes i sense cap despistat que no recordés la data que tenia la cita. Els més agosarats vam comprar les entrades a finals de desembre. Ho vam fer amb l’aigua al coll, després d’haver vist com volava la primera tanda d’entrades de les primeres funcions.

D’entrada, la companyia havia previst fer les funcions fins a finals de febrer, però s’han allargat fins a final de juny del mateix any.  Això explica la màgia d’una història que després de 137 anys d’haver estat escrita, encara vol ser escoltada.

Què té ‘Mar i Cel’ que tants anys després encara és capaç d’hipnotitzar la ment de qui la sent? Què té ‘Mar i Cel’ que sigui capaç de fer passar dues hores i tres quarts com cinc minuts de rellotge? Què té una història que, tot i contenir elements clarament masclistes i racistes propis de l’època, hagi aconseguit connectar a tantes generacions? Suposo que, vist així, ni Guimerà entendria l’èxit.

Alguns dels assistents a la sala, era la primera vegada que la sentien, mentre que d’altres, que ja l’havien vist, tornaven a emocionar-se en veure-la en directe. L’escena et porta a l’època i tant se val les vegades que t’hagis assegut al teatre per veure-la, que cada vegada és igual d’al·lucinant que la primera.

El popular vaixell del 1988

La història se situa al mig del mar, en un vaixell. Bé, no és un vaixell, és “el vaixell”. És el mateix vaixell que es fa crear per l’estrena de la primera funció (l’any 1988); una estructura que fa nou metres de llarg i pesa vuit tones. Tal com explica Montse Amenós, dissenyadora de l’escenografia, en una entrevista publicada per Dagoll Dagom, “la carcassa del vaixell s’ha anat restaurant, però encara és l’original”.

D’altra banda, Amenós assegura que “la maquinària s’ha remodelat per aconseguir ajustar cada moviment al mil·límetre” i d’aquesta manera, poder fer els tres moviments essencials que fa durant l’obra: la translació, anar de costat a costat de l’escenari; la rotació, per mostrar tots els costats del vaixell; i, finalment, la simulació de navegació.

El protagonista és Saïd, n’és el capità. Saïd va perdre el pare, que era musulmà, i la mare, que era cristiana, quan el 1609 els moriscos van ser expulsats de la península Ibèrica. Amb el cor ple de ràbia i desig de venjança, Saïd va capturar un vaixell cristià. És en aquest vaixell on es desenvolupa tota l’obra. De fet, la majoria d’escenes passen a la coberta, algunes a l’interior on hi ha els presoners.

‘Mar i Cel’ és una obra en què els sentiments que experimenten els protagonistes com l’amor, la traïció, la venjança i el rancor es traslladen al públic a través de la veu pròpia dels intèrprets i la música de l’orquestra en directe que els acompanya.

El mar i el cel mai s’arriben a tocar l’un a l’altre. A l’obra, aquesta metàfora es tradueix en la relació entre moriscs i cristians en una època en què eren pols oposats. A la vegada, també reflecteix l’amor impossible i rebutjat a l’època entre Saïd i Blanca, separats per la religió. De fet, fins i tot quan morissin, ella aniria al cel com a cristiana i ell al mar per ser un pirata.

Si una cosa ha canviat de la funció d’aquell 1988 no només ha estat el càsting renovat, sinó l’ús de projeccions digitals i micròfons sense fil perfectament integrats amb el maquillatge i l’attrezzo dels personatges. I també com el públic percep certes escenes, especialment les que impliquen la manera de veure la dona.

No mentiré, l’escena en què els pirates duen les noies presoneres a coberta amb clares intencions sexuals, es fa incòmode. En moments com aquests, la tensió entre el respecte pel text original de la mateixa història i la imatge que es dona de la dona, és palpable.

Per això, no considero vàlid censurar l’escena, perquè convida l’espectador a reflexionar sobre com la violència de gènere de l’època acabava també reflectida en les obres teatrals. També el racisme podria ser una altra font de conflicte si analitzéssim l’obra a peu de pàgina i consideréssim totes i cada una de les escenes del musical.

Alèxia Pascual brilla en el paper de Blanca

Entre els personatges principals, destaquen els que són el fil conductor de la història i també protagonistes, Saïd i Blanca, representats per Jordi Garreta i Alèxia Pascual. I qui pensava que només Àngels Gonyalons, Elena Gadel i Ana San Martín estarien a l’altura del personatge de Blanca, anaven errats.

Alèxia Pascual, ex concursant del programa d’èxit de TV3, Eufòria, una veu jove, ha sorprès per bé i ha robat el cor dels qui entren al Victòria només amb la primera estrofa del “Perquè he plorat”. Es tracta d’una cançó que Pascual ja havia cantat al programa de televisió i que, inclús, havia fet emocionar a la mateixa Gadel, qui era membre del jurat.

Altres veus que també destaquen en escena i que omplen la sala d’aplaudiments és la interpretació de Berta Luna, intèrpret d’Idriss i que la seva fina veu trencava per sobre dels greus de la resta de pirates. Qui també va aconseguir captar l’atenció del públic va ser Clara Renom, qui es posa a la pell de la mare de Saïd. La soprano deixa el públic bocabadat amb ‘Ària de la Mare’.

Era evident que el musical necessitava veus potents que naveguessin sobre la melodia, que emergeix en directe dels músics dirigits sota la mà ferma de Sergi Cuenca. Col·locats sota l’escenari, no passen desapercebuts i la sintonia amb la veu dels actors és sublim; no s’eclipsen els uns als altres i tot brilla amb llum pròpia.

Perquè si és cert que en algun moment de l’obra sembla que la música pot arribar a trepitjar els cants més aguts, els intèrprets aconsegueixen ajustar la veu per produir una mescla homogènia perfecta. A més, la melodia casa amb els moviments dels personatges i també acompanya moments delicats, com el moment que el protagonista comparteix la seva història a la noia de qui s’ha enamorat.

L’escena s’omple de vida per moments, cants, rialles i la música també s’ajusta a les escenes més dinàmiques, com les tombarelles que es fan sobre el vaixell i els salts a l’aire que regalen els pirates al públic. Això no només deixa constància de la capacitat vocal que han de tenir els intèrprets, sinó també del bon estat físic en què s’han de trobar per poder fer les acrobàcies.

Dagoll Dagom, plega veles

Aquest viatge acaba aquí. El 13 de juliol, després de 303 funcions, el vaixell de Mar i Cel tira l’àncora i posa final no només al musical més emblemàtic de casa nostra, sinó també els 50 anys de trajectòria de la companyia Dagoll Dagom, que plega veles.

Si tingués una bola de vidre, ho podria assegurar, però a hores d’ara posaria la mà al foc que si d’aquí a deu anys es tornés a aixecar el teló amb ‘Mar i Cel’, les veles s’inflarien de nou i les platees s’omplirien com sempre per sentir el viatge que busca unir el que mai es toca: el mar i el cel.

La entrada Un comiat amb el cor al mar i l’ànima al cel se publicó primero en iNSiGHTS.

Enguany fa catorze anys que la història d’amor d’en Roc i la Lluna omplia els escenaris de la mà de Dagoll Dagom. La jove de les Terres de l’Ebre arribava a un poble de l’Empordà per celebrar el seu comiat de soltera i coneixia (i s’enamorava) del cantant d’un grup de rock.

Amb el mateix argument, les mateixes cançons i la mateixa voluntat de recuperar la música d’una època, un grup de cantants, ballarins i actors han reinterpretat la història. Sota la direcció de Pere Puig, han omplert l’Atlàntida de Vic fins a sis vegades entre el setembre del 2024 i l’abril del 2025. El director musical de l’obra ha estat Jofre Bardolet, que també hi actua com a protagonista.

Un cop el públic es reparteix per la platea i l’amfiteatre, i després de sentir els crits de sort entre els intèrprets, comença l’espectacle. Després de les escenes que intercalen les vides dels dos protagonistes separadament, finalment es troben en un dels concerts del grup. ‘Cop de rock’ és el nom de la banda formada per en Roc, la Núria, en Pau i el còmic Ramon, que es descriuen a ells mateixos com “una banda que fa el que pot”.

Els escenaris principals de l’obra són el bar d’en Luard – el pare d’en Roc -, la guingueta on toquen i la tenda de campanya on dormen les joves. No obstant això, també es mostren espais visiblement reconeixibles de l’Empordà, com ara el Cap de Creus, que es porta a escena amb l’ajuda d’unes formes que baixen del sostre i que representa unes grans roques. Aquest és el decorat més impactant de l’espectacle.

L’obra està dividida en dues parts. En la primera, en Roc, en Pau i en Ramon coneixen a les noies que arriben de les Terres de l’Ebre i hi estableixen relacions molt diferents. La més prolífica i divertida per al públic és, sens dubte, la d’en Ramon i la Júlia, perquè les seves personalitats es complementen i són els personatges amb les sortides més extravagants.

Una de les escenes més recordades de l’obra original és el cant al barcelonisme i l’independentisme. Els personatges es troben al bar, amb una televisió que també és visible per al públic. És l’any 1992 i el Futbol Club Barcelona està a punt de guanyar la seva primera Champions League a Wembley. Finalment, s’emporten la victòria gràcies a un gol de Ronald Koeman, que a les funcions del dia 26 d’abril semblava més present que mai. Aquella nit de Copa del Rei, però, la figura heroica la va encarnar Jules Koundé.

Recuperant l’argument, l’únic personatge que no viu tan feliçment la visita de les joves és la Núria. El seu personatge representa la cruesa de l’amor que no és recíproc, que s’acaba convertint en odi. A més, les cançons que canta són molt passionals, tot i no formar part de la parella protagonista. Després de l’emotiva interpretació del ‘Boig per tu’, en la veu d’en Roc i la Lluna, s’acaba la primera part de l’obra.

El retorn del públic, després de la mitja part, coincideix amb un dels grans encerts de l’espectacle. Els personatges deixen enrere les vestimentes informals que, conjuntament amb la barba postissa que llueix en Ramon a escena, evoquen el pas del temps. En aquest instant es presenta com han canviat les vides dels personatges; sobretot la d’en Pau, que en un estat melancòlic interpreta la cèlebre cançó ‘Corren’, de Gossos. Mentre els ballarins i ballarines passen pel seu voltant, la sensació d’angoixa creix i suggereix com se sent el personatge. Ara, l’únic que queda d’aquella visita de les de ponent és el matrimoni de la Júlia i en Ramon, perquè la música ha deixat de ser vincle del grup d’amics.

La Núria treballa en una discogràfica i es nega a ajudar – a canvi de res – als seus antics companys de grup. En aquesta segona part, la vocalista del que havia estat ‘Cop de rock’ li proposa a en Roc cantar en castellà, i és aquí quan el protagonista pronuncia una de les frases més aplaudides pel públic. “Canto en la llengua en què somio”, que també havia estat celebrada en l’obra original.

Poc després, es desencadena el moment més colpidor de la trama. Si les excentricitats d’en Ramon i els comentaris eloqüents d’altres personatges feien riure al públic, aquesta situació equilibra la balança i fa que s’escapin algunes llàgrimes entre els assistents. Ara, els joves han d’aprendre a viure de manera diferent, i la música els ajuda, un cop més, a canalitzar el que senten.

El que resta de l’obra es caracteritza per la voluntat de refer “camins”, cosa que es fa evident amb la interpretació de la recordada cançó de Sopa de Cabra. Com a tancament de l’espectacle, tots els intèrprets surten a l’escenari per cantar ‘A cop de rock’, una peça composta expressament per la producció original.

Aquest ‘Cop de rock’ és, per tant, una reinterpretació de l’obra del 2011 que continua generant nostàlgia, riures i llàgrimes entre el públic. Sens dubte, es pot definir com un viatge al passat per a aquella generació que omplia els concerts de Sau, Sopa de Cabra o Lax’n Busto, entre altres grups mítics de la cultura musical catalana.

A més, representa una oportunitat per al públic més jove, que també ha gaudit de les sis funcions de l’espectacle. Com avança El 9 Nou, vist l’èxit de la producció osonenca, s’espera que es pugui estendre més enllà de les fronteres comarcals o que, fins i tot, torni a omplir l’Atlàntida de gom a gom.

La entrada El rock català envaeix l’Atlàntida de Vic amb una peça mestra se publicó primero en iNSiGHTS.

Dirigida per Marcel Barrena i protagonitzada per Eduard Fernández, Clara Segura, Carlos Cuevas, Zoe Bonafonte i Salva Reina. ‘El 47’ ha sigut un dels grans èxits del cinema català del 2024, juntament amb ‘Casa en flames’. I no només de públic (havent acumulat més de cinc-cents mil espectadors), si no també de la crítica. ‘El 47’ ha aconseguit 7 premis Gaudí, entre ells el de millor pel·lícula, i s’ha posicionat com la pel·lícula que més nominacions als Goya (14) va acumular la passada edició, dels quals en va acabar guanyant de 5 -inclòs el de millor pel·lícula-.

La història del film, situada a la Barcelona de 1978, ens trasllada a un moment important per al moviment veïnal de la ciutat. En plena lluita per millorar les condicions de vida als suburbis, Manolo Vital, un conductor d’autobús, decideix prendre el control de la línia 47 per desmentir un argument que l’Ajuntament insistia a mantenir: que els autobusos no podien pujar les inclinades carreteres del barri de Torre Baró. Aquesta acció va esdevenir un acte de resistència que simbolitzava la lluita de la classe treballadora per construir una ciutat millor, una lluita que va ajudar a transformar Barcelona i a definir el seu caràcter modern.

Estem davant d’una de les millors cintes de l’any, no només per la història de la qual parla, que aconsegueix emocionar-te en determinats moments i et manté intrigat des del començament, sinó també pel seu repartiment. Eduard Fernández està brillant fent de l’extremeny Manolo Vital. Després de veure’l en centenars de pel·lícules, l’actor barceloní és capaç de fer-te creure que no és català. L’acompanya una gran Clara Segura i actors secundaris com Salva Reina i la debutant Zoe Bonafonte, que brillen en pantalla.

És important que vegin ‘El 47’, no només la gent que van viure aquells temps i poden sentir-se identificats amb la lluita d’una època que ja sembla llunyana, però no ho és, sinó també les noves generacions. El film serveix de recordatori del que s’havia de fer per aconseguir drets tan bàsics com el de tenir una línia d’autobús al teu barri, un detall que avui en dia donem per fet. A més, valora la capacitat d’unió i d’esforç col·lectiu; uns valors que haurien de ser indispensables.

Si haguéssim de destacar algun aspecte negatiu de la pel·lícula, seria la gran quantitat de personatges secundaris, fet que provoca que alguns quedin descompensats respecte a la resta. Aquest és el cas, per exemple, de Pasqual Maragall, interpretat al film per Carlos Cuevas i que en el conjunt de la història, no arriba a tenir una gran presència en pantalla. A més, la seqüència del segrest de l’autobús resulta força reduïda en comparació amb la resta del film. Tot i això, es comprèn la decisió del director, Marcel Barrera, de donar més pes al procés previ al segrest, que no pas a l’acte en si mateix.

‘El 47′ és una pel·lícula carregada d’emoció, història i dignitat, una obra que et fa empatitzar i entendre el passat recent de la ciutat, a més de reflexionar sobre el present. No és simplement un relat sobre un episodi històric, sinó un crit a la consciència col·lectiva i un homenatge a aquells que van lluitar per un futur millor. Una autèntica joia del cinema català que cap espectador hauria de deixar passar.

La entrada ‘El 47’, una joia del cinema català se publicó primero en iNSiGHTS.

La primera sèrie espanyola produïda per Netflix presenta la vida de quatre dones al Madrid dels anys 20; cadascuna amb les seves pors, els seus sentiments i els seus problemes, però totes entrellaçades pel vincle de l’amistat i la sororitat en una època marcada per la desigualtat de gènere.

Les sèries històriques sovint són protagonitzades pels homes que van a la guerra, de manera que a les dones se’ls ha donat un paper secundari en aquest tipus de films. Aquesta sèrie estrenada per Netflix el 2017, en canvi, posa el focus en les dones que treballaven en centrals telefòniques a la primera meitat del segle XX, quan comunicar-se a distància necessitava un intermediari (intermediària, en aquest cas).

Les dones que tenien l’oportunitat de treballar en aquests anys 20 havien de limitar-se a connectar dos cables de telèfon, que permetia d’aquesta manera que el sector masculí de la població conversés sobre negocis. Així era la divisió social tan marcada per gèneres durant les primeries del segle passat.

Quatre dones i una història

La Primera Companyia de Telefonia de Madrid és l’espai on es coneixen i estableixen una incondicional amistat quatre dones, cadascuna d’elles amb situacions personals complicades: des d’un pare intransigent fins a un marit maltractador. Però el passat més fosc és el que amaga (o pretén amagar) la protagonista, que pren una doble identitat: la d’Alba Romero i la de Lidia Aguilar. Són dues persones molt diferents, ambdues interpretades de manera brillant per Blanca Suárez. Tot i compartir lloc de feina, la sèrie se centra més en la vida social fora de la companyia, una vida marcada pel White Lady, el xarleston i els vestits d’estil Gatsby.

La Carlota (interpretada per Ana Fernández) és una noia lliure i sense lligams, que no es vol casar amb la seva parella perquè això comportaria convertir-se en una dona sense veu ni vot. Ja en els primers capítols, el fet de conèixer la seva cap farà que es plantegi aspectes sobre l’orientació sexual que no era possible manifestar en una societat marcada per la normativitat.

La Marga (interpretada per Nadia de Santiago) és una noia jove que arriba a la gran ciutat des del poble que ha estat sempre la seva zona de confort. No està acostumada a establir relacions amb el sexe contrari, però la tendresa i l’afecte que caracteritzen a en Pablo (interpretat per Nico Romero), company de feina, juntament amb els ànims que li proporcionen les seves noves amigues, farà que perdi les pors amb què va arribar a Madrid.

L’Ángeles (interpretada per Maggie Civantos) ja treballava a la companyia abans que les noies. Un entrebanc el primer dia de feina significarà el replantejament de la seva vida. En Mario (interpretat per Sergio Mur), el seu marit, pretén fer el que sigui perquè deixi la feina i es dediqui en cos i ànima a cuidar la seva filla. El matrimoni està marcat pel maltractament verbal, que acaba sent físic després que l’home arribi begut a casa. L’Ángeles, sense poder suportar més aquesta situació, prendrà una decisió que marcarà la vida de les quatre noies per sempre.

I, finalment, la Lidia es debat entre el passat i el present, entre la llibertat i l’opressió, però també entre l’amor de dos homes: en Carlos (interpretat per Martiño Rivas), fill del cap de la Companyia de Telefonia, i en Francisco (interpretat per Yon González), el seu amor d’adolescència.

El personatge secundari amb un desenvolupament més interessant que involucra en diverses situacions complicades a les protagonistes és la Carmen de Cifuentes (interpretada per Concha Velasco), que no perdonarà la irrupció de la Lidia a la seva família, i intentarà (de manera desesperada, en alguns casos) allunyar-la del seu fill.

Altres temporades i altres conflictes

La segona temporada continua en la mateixa línia que la primera, però està marcada per un assassinat en el qual es veuen involucrades les quatre protagonistes i la Sara (interpretada per Ana Polvorosa), que des d’aquest moment i fins al final de la sèrie farà costat a la Carlota davant de totes les adversitats. També és en aquesta temporada que la Sara se sincera i li revela la seva identitat de gènere.

L’inspector que porta el cas de l’assassinat, Cristóbal Cuevas, (interpretat per Antonio Velázquez), indaga en les proves al mateix temps que estableix una relació estreta amb l’Ángeles.

En la tercera i la quarta temporada, la Carlota aplica el seu caràcter revolucionari a la tasca política i radiofònica. AIxò li portarà conflictes, no només pel seu to liberal i progressista, sinó també pel fet de ser dona. La Lidia lluita en aquestes temporades per no perdre dues persones imprescindibles a la seva vida i la Marga veu la seva relació amb en Pablo truncada per l’arribada d’en Julio, el seu germà bessó. L’oposició de caràcters entre els dos germans farà que es plantegi si realment està amb la persona adequada. 

Finalment, la temporada cinc es divideix en dues parts. Les noies tornen a reunir-se en un Madrid irreconeixible, destruït per la sagnant Guerra Civil i resistent a la invasió de l’exèrcit franquista. Molts aspectes i fets que tenen lloc en aquesta temporada recorden el conflicte iniciat el 1936, com les cartilles de racionament, els bombardejos que obliguen la població a buscar un refugi immediat, però també el fenomen dels desertors, que serà clau pel desenvolupament de la trama.

El final de la sèrie no deixa indiferent. No ho va fer, almenys, amb cap dels fans que havien seguit la història de les protagonistes durant cinc temporades, perquè ‘Las chicas del cable’ continuen ajudant, fins les últimes conseqüències, a aquella gent que es mereix viure en llibertat.

Una proposta de sèrie per aquest hivern que permet conèixer com era la vida i la feina de les dones fa un segle, amb una ambientació històrica i temporal adequada que fa difícil no veure un nou capítol.

La entrada ‘Las Chicas del Cable’ posa el focus en les dones dels anys 20 se publicó primero en iNSiGHTS.

Dirigida per Alex Garland i protagonitzada per Kristen Dunst, Wagner Moura, Cailee Spaeny i Jesse Plemons,  ‘Civil War’ relata una guerra civil als Estats Units. L’acció se centra en l’experiència de quatre periodistes de guerra, que s’hauran de desplaçar des de Nova York fins a Washington per documentar el final del conflicte; en el moment en què les forces rebels ataquen la Casa Blanca per usurpar el poder.

‘Civil War’ és una de les pel·lícules més atrevides que he vist en molt de temps. No només pel retrat que fa d’un país dividit, sinó perquè en comptes de ser una pel·lícula d’acció (un gènere que qualsevol esperaria després de llegir l’argument), se centra en la professió de periodista de guerra.

A més, aconsegueix fer-te reflexionar sobre com és la societat actual, que no està tan lluny de l’univers que retrata la pel·lícula. De fet, és inevitable veure-hi paral·lelismes amb l’assalt al Capitoli el 2021, quan fanàtics de Trump van irrompre a l’edifici que allotja el Congrés dels Estats Units, convençuts que hi havia hagut frau electoral amb la victòria de Joe Biden.

A la guerra, desarmat

Sí una cosa és ‘Civil War’ és, sens dubte, una pel·lícula de tensió. Per molt que tingui un inici lent, s’ha de reconèixer que el director sap generar patiment. I ho fa, sobretot, en la part final; quan es produeix l’assalt a la Casa Blanca, perquè és quan l’espectador s’adona del perill que suposa ser reporter de guerra: gent que va desarmada, però que es troba immersa en la batalla. I és clar, com que és el final, ja has empatitzat amb els protagonistes i el patiment encara és més gran.

Aquesta tensió no apareix només a la part final, sinó que durant tota la pel·lícula es va creant una atmosfera fosca i perillosa. El film també reserva moments per l’humor, però a mesura que avança l’ambient es va tornant més hostil. I l’únic que es pot fer és esperar i desitjar que els protagonistes en surtin ben parats.

Si se li pot retreure alguna cosa a la pel·lícula és, segurament, la falta d’explicació del conflicte pel qual es produeix aquesta guerra civil. S’entén que s’ha decidit fer-ho així perquè el director no es vol posicionar amb cap bàndol, ni tampoc vol que ho faci l’espectador. En aquest sentit, s’agrairia més context, que una simple conversa en què s’intueix el descontentament de la societat amb el govern, però no concreta les causes.

Repartiment excel·lent  

Afortunadament, el repartiment està a l’altura de la pel·lícula, amb una excel·lent Kristen Dunst, que interpreta a una fotoperiodista de guerra, cansada i acostumada al seu ofici. També fa un bon paper de Caile Spaeny, que interpretant a una jove periodista que aprèn del personatge de Dunst. I Wagner Moura, l’encarregat de posar la dosi d’humor en determinats moments, brilla quan assoleix nivells de gran intensitat emocional.

Els personatges secundaris també impressionen, i sobretot ho fa el terrorífic Jesse Plemons, com a soldat que fa justícia pel seu compte. Plemons destaca, tot i tenir pocs minuts en pantalla. Per ser sincers, la seva efímera interpretació el catapulta a l’Olimp com a un dels personatges  més memorables de la pel·lícula.

Sens dubte, ‘Civil War’ és una de les millors pel·lícules de l’any i no només per les interpretacions o per les reflexions que ens deixa, sinó també perquè el què explica pot arribar a ser premonitori. Aquesta pel·lícula pren força després de les eleccions presidencials dels Estats Units, en què Trump ha aconseguit guanyar la cursa per tornar a la Casa Blanca, però era fàcil imaginar-se un segon possible assalt al Capitoli si les perdia com el 2021.

La entrada L’homenatge de ‘Civil War’ als reporters de guerra se publicó primero en iNSiGHTS.

Diuen que de l’odi a l’amor hi ha un pas. A partir d’aquesta premissa, s’han creat milers de pel·lícules, llibres i sèries. Un tòpic que mai falla per aconseguir la fórmula perfecta per crear una bona comèdia romàntica. ‘Anyone but you’ (traduït al català per ‘Qualsevol menys tu’) n’és un clar exemple.

La pel·lícula, dirigida per Will Gluck, guionitzada per Ilana Wolpert i produïda per Sony Pictures, explica la història d’en Ben, interpretat per Glen Powell, i la Bea, a qui dona vida Sydney Sweeny. Arranca quan aquests dos joves es coneixen per casualitat en una cafeteria. Amb gairebé dues hores de film, ‘Qualsevol menys tu’ ha aconseguit arribar a tots els públics, convertint-se en un èxit de masses.

Després de passar una nit junts i que semblés el començament de la història d’amor perfecta, tot canvia quan la Bea sent, per casualitat, a en Ben parlant malament d’ella. A partir d’aquest instant, el que semblava amor, es transforma en odi; però com que el destí és capritxós, els seus camins es tornen a creuar.

Mesos després de la seva primera trobada casual, s’assabenten que la germana de la Bea i una de les millors amigues d’en Ben es casaran aviat a Austràlia, i tots dos estan convidats al casament. La seva mala relació és tan forta que és capaç de generar mal ambient per tota la resta de convidats els dies previs a la cerimònia. Per posar fi a la situació i revertir-la, la família elabora un pla perquè tornin a enamorar-se.

Coneixedors d’aquestes intencions, els antics amants decideixen fingir que el pla funciona, fent-los creure que estan junts. Tanmateix, sembla que es converteixin en un imant de problemes. En Ben es retroba amb la noia que li va trencar el cor i la Bea ha deixat la carrera sense que ningú ho sàpiga, mentre els seus pares han decidit convidar a la boda al seu expromès per sorpresa perquè tornin a estar junts.

Connexió que traspassa la pantalla

La pel·lícula no deixa de ser una comèdia romàntica de manual, amb tots els clixés que s’esperen i coneixem d’aquest gènere. Tot i això, ‘Qualsevol menys tu’ ha aconseguit arribar al públic d’una manera especial. Hi juga molt a favor els papers protagonistes, amb dos actors tan coneguts com Sydney Sweeney, una de les protagonistes de l’èxit de HBO ‘Euphoria’, i Glen Powell, protagonista de ‘Top Gun: Maverick’. Dos actors que aconsegueixen que la seva connexió traspassi la pantalla.

Un altre dels ingredients importants per assegurar l’èxit de la pel·lícula ha estat la cançó que s’ha escollit per convertir-la en la banda sonora del film i que ha aconseguit colar-se en les ments de tothom. Es tracta de ‘Unwritten’, de Natasha Bedingfield, que juga a la pel·lícula un paper fonamental per crear aquesta connexió entre els protagonistes i amb el públic, s’ha convertit en un himne.

La pel·lícula combina el punt de romanticisme i comèdia perfectes; ofereix moments de riure, al mateix temps que vas adquirint complicitat amb l’argument, els personatges i la seva història. ‘Qualsevol menys tu’ és amena i fàcil de veure, perfecta per aquells moments en què no saps què mirar. A més, crea una connexió entre els personatges i l’espectador, al que contribueixen les escenes després dels crèdits, en què apareixen els protagonistes cantant i ballant la cançó, deixant entreveure la bona sintonia que s’ha teixit entre ells al rodatge.

És innegable que la pel·lícula va suposar un èxit en l’estrena, però no per la innovació ni perquè sigui un argument mai vist. De fet, es basa en el que ja coneixem: un format que agrada i que compleix amb totes les característiques de les comèdies romàntiques, però adaptant-se perfectament a la contemporaneïtat.

La entrada ‘Qualsevol menys tu’: La fórmula de l’amor que mai falla se publicó primero en iNSiGHTS.

Basada en la novel·la homònima de Rumaan Alam, la pel·lícula ‘Dejar el mundo atrás’ col·loca l’espectador en un escenari apocalíptic a través de les situacions cada cop més rocambolesques que viu una família. Julia Roberts, Ethan Hawke, Mahershala Ali i Kevin Bacon protagonitzen aquest film, dirigit per Sam Esmail i produït i distribuït per Netflix, que va estrenar-se el 2023.

Tot comença quan una parella lloga una casa per passar-hi uns dies de vacances amb els fills. De sobte, una nit se’ls presenten dues persones afirmant que la casa és seva. A aquesta situació tan estranya, la succeeixen moments igualment caòtics que fan que cada vegada la confusió s’apoderi més dels protagonistes, fins a arribar a tensar les relacions i generar desconfiança entre uns i altres.

El film no és apte per tots els gustos i ha dividit tant la crítica professional, com el públic. Suposo que és perquè l’expectativa era topar-se amb una cinta plena d’espectacularitat, comú entre el gènere de catàstrofes. I, en canvi, aquesta pel·lícula surt del que és habitual en films sobre l’apocalipsi. De fet, si l’haguéssim de comparar amb alguna proposta d’aquest gènere, segurament seria amb ‘No mires arriba’ també de Netflix. Encara que cal tenir en compte que aquesta última és més una sàtira política que utilitza l’humor per criticar a la societat, mentre que a ‘Dejar el mundo atrás’ no hi ha rastre d’humor.

En aquesta nova versió de film catastròfic se substitueix l’humor per la intriga i el misteri, que fan que no puguis apartar la vista de la pantalla per la intriga de saber què està passant. I crec que, precisament, l’error del públic pot ser concentrar-se en saber perquè passen les coses, en comptes d’aprofundir en la reflexió i critica que ofereix el film sobre el paper tan importat que juguen les noves tecnologies en el dia a dia de la societat actual.

El final obert del film pot ser el desencadenant de la mala crítica, perquè pot generar confusió. Però és una decisió que han pres tant l’escriptor Rumaan Alam com el director Sam Esmail perquè cada espectador participi activament del film i n’extregui les seves pròpies conclusions. Una altra cosa que també han fet els seus creadors és la d’anar generant debat entre els espectadors sobre les situacions amb què es van trobant els protagonistes.

Per això, recomano veure la pel·lícula en companyia. I és que resulta curiós comprovar les diferents sensacions i intuïcions que pot generar qualsevol escena. Sobretot al començament, quan arriben les dues persones a la casa a la nit. Resulta inevitable començar un debat sobre si la millor opció és confiar que són els propietaris i deixar-los passar o no fer-ho. En aquest sentit, tant pots estar d’acord amb la protagonista (Julia Roberts) com amb el seu marit (Ethan Hawke), que adopten postures oposades.

La dependència d’Internet

La pel·lícula és molt crítica amb la tecnologia i l’ús que li donem, ja que sense ella els personatges es troben perduts i confusos. I també podríem dir que fa una crítica al mateix Netflix, perquè les plataformes ens han donat comoditat a l’hora de veure sèries, però també dependència perquè si no funcionen o no tenim Internet, no podem accedir als continguts de cap manera. Per aquest motiu, ‘Dejar el mundo atrás’ ens fa una reflexió sobre deixar el món tecnològic que hem creat els últims anys per tornar enrere, cap a un món més tangible.

Després, hi ha el tema dels animals, molt presents durant el film, que també generen un debat sobre quin és el seu paper en la societat actual. Per moltes persones, inclosos els protagonistes, poden representar perill o incomoditat. En canvi, per una altra part del públic entre els que m’incloc, fixar-se en el seu comportament pot representar un avís en cas d’emergència.

Repartiment d’Oscars

El repartiment és un dels grans punts a favor que té ‘Dejar el mundo atrás’. Era d’esperar veient els guanyadors de l’Oscar Julia Roberts i Mahershala Ali formant part del repertori. I encara destacaria més les escenes, en què els personatges tenen converses reflexives entre ells sobre la situació de confusió que genera la narrativa a mesura que avança. També la banda sonora està molt ben treballada, que aconsegueix generar tensió i desconcert amb l’ajuda de la fotografia.

‘Dejar el mundo atrás’ és una crítica a la societat moderna actual, que genera debat i amb la que et pots sentir identificat. Tot i que la durada del film és excessiva -quasi dues hores i mitja- i el començament és una mica lent, és una proposta interessant. Veure-la val la pena per aquells espectadors que estiguin oberts a reflexionar i a ser crítics amb un mateix.

La entrada ‘Dejar el mundo atrás’: l’apocalipsi que critica la societat actual se publicó primero en iNSiGHTS.

‘Saben aquell’ és una pel·lícula dirigida per David Trueba a partir d’un guió d’Albert Espinosa i que protagonitzen David Verdaguer i Carolina Yuste. Estrenada als cinemes el novembre del 2023, se centra en la vida d’Eugeni Jofra – conegut sobre els escenaris com a Eugenio – , l’humorista català que va marcar una època amb la seva expressió freda, l’escenografia que utilitzava i, sobretot, els seus particulars acudits.

El triomf de la pel·lícula ha estat evident als premis de cinema català i espanyol, perquè Verdaguer s’ha endut els tres grans reconeixements com a millor actor protagonista (premi Gaudí, premi Goya i premi Forqué), i Yuste ha guanyat el premi Gaudí a millor actriu protagonista.

Respecte al títol, cal destacar que és un element imprescindible per associar la pel·lícula amb Eugenio. Perquè si algun aspecte destacava de les actuacions de l’humorista – a banda de les ulleres tintades, el fum de tabac i el vodka amb taronja – era la seva manera particular de començar els acudits, amb el seu “saben aquell que diu…”.

‘Els dos’

Lluny de centrar-se únicament en Eugenio, Trueba posa el focus en la relació que va marcar la seva manera d’entendre la vida i, inevitablement, en la figura de la dona a l’ombra, perquè tothom ha sentit a parlar alguna vegada d’Eugeni Jofra, el gran humorista, però Conchita Alcaide ha passat a l’oblit. I si algú es refereix a ella, amb tota la certesa ho farà com a “la dona d’Eugenio”.

‘Saben aquell’ comença amb un dels particulars espectacles de l’humorista, i es produeix un retorn al moment en què els protagonistes es van conèixer. Eugeni, que treballa com a joier, veu a Conchita en un autobús i decideix seguir-la fins al bar on ella sol actuar. Si ja havia quedat captivat per la seva bellesa, la dolça veu de la cantant l’acaba d’encisar definitivament. Després d’una primera conversa, Eugenio i Conchita creen un duet musical: ‘Els dos’. Ell decideix aprendre a tocar la guitarra i a combatre la por escènica per poder acompanyar a Conchita a l’escenari.

D’aquesta manera, la música es converteix en un eix transcendental pel recorregut de la pel·lícula, perquè permet situar l’espectador en els moments de fragilitat dels protagonistes, amb cançons tan icòniques com ‘Un beso y una flor’, de Nino Bravo o una peça interpretada per Carolina Yuste, que mostra al públic la seva faceta més musical, fins aleshores inèdita.

En les actuacions de la parella, destaca la veu de Conchita durant la cançó i els acudits d’Eugenio en els descansos. Quan la protagonista ha de viatjar al seu poble natal per cuidar la mare malalta, Eugenio es queda sol davant d’un públic al qual considera hostil. Però fins i tot la persona més resistent a la comèdia es rendeix davant les extravagàncies de l’humorista, interpretades amb excel·lència per David Verdaguer.

L’ambientació de la pel·lícula permet a l’espectador situar-se als anys seixanta i setanta del segle XX. Ho fa, però, amb una gamma cromàtica grisa, que pretén reflectir la tristesa de la història que va viure l’humorista. També hi surten alguns programes o moments històrics que permeten identificar-ne l’època, com la preselecció del representant d’Eurovisió l’any 1970, en què participaven els protagonistes amb l’anomenada ‘Balada del fuster’.

En el propi tràiler de ‘Saben aquell’ es defineix a Eugenio com a un “geni trist”, perquè encara que faci riure a la gent, quan baixa de l’escenari ha de fer front a una malaltia que marca la vida de la parella i, inevitablement, la dels seus fills. La personalitat d’Eugeni Jofra sembla envaïda per Eugenio, i això el fa sentir que ha fracassat com a pare i com a marit, tal com afirma en una conversa amb la seva germana Mari Carmen (interpretada per Marina Salas).

El català impolut de Carolina Yuste

Un dels aspectes que més sorprèn de la pel·lícula és l’impecable català que parla Carolina Yuste, natural d’Extremadura. Als premis Gaudí, l’actriu va confessar que amb l’ajuda d’una professora particular va aprendre la llengua catalana. Així, va demostrar una absoluta dedicació i compromís amb el personatge. I és que no ha volgut limitar-se a aprendre’s únicament el seu text, sinó que posa de manifest la importància de conèixer una llengua per afavorir la diversitat cultural.

Així doncs, en el transcurs de la pel·lícula es fa evident la importància que va tenir Conchita Alcaide en la vida d’Eugeni Jofra, fins al punt que ambdós personatges es converteixen en protagonistes. El final permet recuperar el punt de partida i mostrar l’absoluta separació entre sentiments i actuació que feia l’humorista català, segurament un dels principals motius del seu triomf.

La entrada ‘Saben aquell’ il·lumina Conchita i la tristesa de l’humorista Eugenio se publicó primero en iNSiGHTS.