La creativitat d’un cartellista cinematogràfic està, generalment, condicionada per la finalitat publicitària i comercial del cartell. Això passa perquè, actualment, l’objectiu principal del disseny és vendre la pel·lícula. En aquest sentit, aquesta peça analitza com els factors comercials influeixen i condicionen el procés creatiu del cartellista, seguint patrons ja establerts.

El cartell cinematogràfic

Primerament, cal entendre que un cartell cinematogràfic es compon de molts elements, com la imatge, el text, la tipografia i el color, entre d’altres que el converteixen en una representació artística. No obstant això, l’objectiu comercial d’anunciar i vendre la pel·lícula ha anat minvant l’art genuí en el disseny d’aquests cartells, que acaben seguint directrius preestablertes i perden l’originalitat.

Els cartells de cinema inclouen diversos elements bàsics, cadascun amb una intencionalitat que varia segons el gènere. Per exemple, en els cartells de films de terror s’utilitzen colors foscos com el negre o el vermell, així com imatges que transmeten por. És evident que els cartellistes fan servir aquests recursos per provocar les emocions desitjades en l’espectador, però és possible generar les mateixes sensacions sense recórrer als tòpics normalitzats?

Aquesta professió ha adquirit una gran influència comercial i funcionalitat publicitària per promocionar els films acabats d’estrenar. Aquesta pràctica es considera la millor manera d’atorgar una imatge a una pel·lícula i la forma més adequada de promocionar-la. El cartell cinematogràfic té un propòsit clar: impactar ràpidament el destinatari del missatge.

El cartellista ha de reflexionar, des de l’inici fins a l’exposició del cartell, sobre les tècniques i estratègies publicitàries, així com sobre els elements i característiques que ha de tenir el cartell per aconseguir generar aquestes emocions desitjades i fer que siguin fàcilment digeribles pel públic general. Així, es troba en un procés creatiu completament influenciat pel poder comercial del cartell cinematogràfic en què el cartellista té una capacitat limitada de decisió pròpia.

D’art a publicitat

Un gran referent d’aquesta idea és el dissenyador francès Christophe Courtois, qui va identificar el fenomen dels tòpics en el cartellisme cinematogràfic. Com a apassionat del setè art, Courtois dedica una secció del seu bloc a recopilar cartells de cinema amb similituds i analitzar els elements que es repeteixen.

A l’anàlisi de Christophe Courtois, s’hi pot afegir un valor complementari estudiant l’impacte psicològic que aquests elements tenen en la ment del consumidor, així com el perquè de l’ús d’alguns recursos en comptes d’altres. “El cartell nord-americà tipus Hollywood s’ha convertit en un estàndard, on la noció d’autor es dilueix en una fórmula representacional amb recursos fàcils i previsibles” (Vidal Silva, 2004, p. 47).

L’ull

Amb el pas del temps, l’ull s’ha convertit en un element distintiu dels cartells cinematogràfics de gènere de terror. “L’ull evidencia la consistència del simbolisme del cel, que retrata l’axis mundi, l’eix que connecta el cel, la terra i la regió inferior o infernal” (Sánchez, K. C. 2015, p. 236).

Els ulls representen una forma ideal de mostrar una amenaça que no observem, però que és present; així, generalment, els ulls expressen temor o perill de la persona amenaçada. A més, aquest recurs també es pot utilitzar per mostrar una figura monstruosa o una amenaça no humana, com es pot veure en el cartell de ‘Supercroc’  en color verd.

Caps flotants

Tan habitual és la pràctica d’utilitzar caps flotants que s’ha denominat “floating head syndrome” o síndrome del cap flotant. Aquesta tendència implica emprar un fons neutre amb les cares dels actors principals, capaç d’augmentar l’atractiu de la pel·lícula; especialment si els espectadors poden observar els protagonistes en una posició heroica.

Molt utilitzat en el gènere d’acció i ciència-ficció, aquest recurs és efectiu en la indústria de Hollywood, ja que el disseny simplista ofereix molt espai per a logotips o textos. La tècnica dels caps flotants es relaciona estretament amb l’ús de personatges apilats, un estil de cartell popularitzat per la franquícia ‘Star Wars’. 

Aquest recurs es caracteritza per agrupar els personatges més importants en forma de columna horitzontal o en piràmide, sovint disposats proporcionalment a l’impacte que tenen al film. La raó del seu ús és la mateixa que l’anterior: l’emplaçament dels actors provoca una crida a l’atenció de l’espectador.

Equilibri entre blaus i taronges

L’ús recurrent de tons blaus i taronges (freds i càlids) als cartells de cinema es deu bàsicament a la teoria del color. En una roda estàndard, aquests colors són complementaris i, per tant, agradables a la vista si es presenten junts. 

La raó per la qual s’utilitzen només aquests colors és, en part, cultural; altres combinacions, com vermell i verd o rosa i blau, poden tenir significats diferents segons la cultura, i les grans productores no s’arrisquen a fer servir colors que podrien no comunicar el missatge desitjat.

El taronja, psicològicament, evoca sensacions d’escalfor i vitalitat, mentre que el blau, en ser un color fred, crea una sensació de calma i harmonia. Aquesta combinació és habitual en films d’acció i aventura.

D’esquena

Els cartells dissenyats amb el protagonista donant l’esquena a càmera s’utilitzen per augmentar la força de la figura central del cartell, que sol ser el protagonista. Aquest recurs desafia l’espectador, que no veu el que passa al darrere. Ofereix una gran perspectiva de força i poder, amb una sensació de desinterès per què l’envolta. Aquest és un element recurrent en el gènere d’acció.

Cares enfrontant-se

Presentar dos personatges que es miren en el cartell s’utilitza, principalment, per crear un enfrontament entre els protagonistes del film. Aquest recurs pot ser molt efectiu per captar l’atenció dels espectadors i definir amb claredat el transcurs de la història. Aquesta tendència no està vinculada a un gènere específic.

Vestit vermell en femení

Al llarg de la història, la imatge d’una dona amb un vestit vermell s’ha utilitzat com un recurs eficaç i segur, atès que captiva l’atenció de l’espectador des del primer moment. El vestit vermell simbolitza poder, passió, luxúria i sexe, i és molt comú en gèneres com el romàntic, el drama o la comèdia romàntica.

Fugir amb fons blau

La imatge d’una persona corrent sobre fons blau ha estat utilitzada freqüentment en els cartells de cinema. Aquest recurs transmet sensació d’acció i moviment, atraient aquells espectadors que busquen una experiència emocionant.

Visualment impactant, comunica de manera clara el contingut de la pel·lícula i és un dels recursos més identificables del gènere d’acció. El fons blau fosc aporta sensació de gravetat i amenaça, així com profunditat, fent que la imatge de la persona corrent sembli més dinàmica.

Cara sencera

El rostre del protagonista sencer al cartell és un recurs molt utilitzat per atraure l’atenció cap a un actor principal popular. Normalment, es col·loca la seva cara al davant i al centre, amb pocs elements per no distreure l’atenció. 

En aquests casos, la cara pot expressar una àmplia gamma d’emocions, facilitant que els espectadors se sentin connectats amb la història i puguin intuir de què va. Les variacions d’aquest recurs inclouen el rostre parcialment tallat o enfosquit, que suggereix misteri; el rostre distorsionat, amb fins de terror o per transmetre un element narratiu; i el rostre amb text sobreposat, per donar èmfasi al missatge principal.

Aquest recurs no és exclusiu d’un gènere, però es presenta amb més freqüència en pel·lícules d’acció.

L’anàlisi dels cartells més taquillers

A continuació, s’ha realitzat un exercici d’observació per verificar si els tòpics realment es produeixen o si només són casos aïllats. S’han escollit diversos criteris per fer-ho de la manera més aleatòria possible, evitant així la manipulació personal dels resultats.

El primer criteri ha estat seleccionar les pel·lícules més taquilleres dels últims anys, centrant-se en un període que abasta des del començament del segle XXI fins a l’actualitat. L’objectiu és analitzar els tres films que més entrades han venut de cada un dels quatre gèneres amb més recaptació: acció, aventura, comèdia i terror, segons el portal d’estadística Statista (2022).

Cal destacar que, si en la mateixa llista apareixen pel·lícules de la mateixa franquícia, s’ha escollit la següent per evitar similituds, així com s’han exclós cartells de pel·lícules d’animació, a causa de les seves distintes característiques i processos de creació.

Si ens fixem en els colors utilitzats en aquests cartells, podem observar que les paletes de colors dels diferents exemplars presenten similituds. Per exemple, els cartells de ‘Avatar’, ‘Avengers: Endgame’ i ‘Star Wars: El despertar de la força’ fan servir una paleta de colors pràcticament idèntica, coincidint amb el recurs de l’equilibri entre el color blau i el taronja.

A més, hi ha una semblança entre ‘Jurassic World’ i ‘Harry Potter i les relíquies de la mort’, amb una clara utilització de colors freds i grisos. I un cas interessant és el de ‘El senyor dels anells: El retorn del rei’ i ‘The Hangover’, on ambdós cartells presenten un ritme cromàtic similar centrat en l’equilibri de colors càlids, amb un destacat color ocre.

En el gènere de terror, els tres cartells analitzats presenten una gama cromàtica idèntica, amb un fons negre i elements tipogràfics en blanc i vermell.

En l’anàlisi tipogràfica, el gènere d’acció utilitza títols en lletra sans-serif, personalitzats, amb volum i textura, suggerint una tipografia fantasiosa. Així mateix, en el gènere de terror s’observa l’ús de tipografies serifes, tant en el títol com en el text del cartell, amb colors vermells i blancs, que sovint són setinats.

Pel que fa a l’ús de majúscules, nou dels dotze cartells analitzats fan servir aquesta lletra tipogràfica, mentre que només tres utilitzen minúscules (dues d’elles en el gènere de comèdia). L’ús de majúscules ajuda a captar l’atenció del públic de manera ràpida i efectiva. Una altra tendència que s’observa en el tractament tipogràfic dels cartells és l’ús de reflexos per fer-la més voluminosa.

Per finalitzar, s’observa que la imatge i els colors juguen un paper crucial en la percepció de similituds. Es destaquen exemples com els cartells de ‘Avengers: Endgame’ i ‘Star Wars: El despertar de la força’, que comparteixen una composició similar amb els personatges organitzats de manera piramidal.

També s’examina la semblança entre ‘Jurassic World’ i ‘Harry Potter i les relíquies de la mort’, amb personatges corrent sobre fons blau fosc, tot i les diferències en l’acció. A més, s’analitzen tòpics visuals, com l’ús de l’ull i la cara completa en contrast amb rostres tallats als cartells de les dues pel·lícules de terror.

L’estudi conclou que, tot i la repetició de certs elements, la creativitat no ha desaparegut; els dissenyadors operen dins d’un marc comercial que limita les seves decisions. Els gèneres comèdia i terror mostren variacions en la seva aproximació als tòpics, amb el terror presentant més similituds.

La entrada La mort de l’art en els cartells cinematogràfics se publicó primero en iNSiGHTS.

Les eleccions presidencials dels Estats Units són, sens dubte, l’espectacle mediàtic per excel·lència. Cada quatre anys, la cursa cap a la Casa Blanca acapara els titulars i manté el món pendent de cada moviment dels candidats. Però més enllà de la transcendència política, el que molts esperen amb candeletes són els moments de tensió dels debats, les picabaralles en directe i l’espectacle de masses que envolta els mítings i actes de campanya.

La Universitat de Vic ha estat l’escenari aquest octubre d’una conferència sobre aquestes eleccions amb els periodistes Anna Bosch (Barcelona, 1963) i Francesc Garriga (Súria, 1983). Bosch s’ha especialitzat en l’àmbit internacional i ha exercit de corresponsal a Washington, Londres i Moscou. A més, ha estat l’enviada especial de Televisió Espanyola per cobrir les eleccions dels EUA el 2008, el 2016 i el 2020.

Per la seva banda, Garriga, qui va participar de la conferència en format virtual, compta amb una àmplia trajectòria als mitjans que inclou programes esportius a Esport3 i una etapa com a corresponsal de Catalunya Ràdio a Madrid. Des del 2021 exerceix com a corresponsal als Estats Units per la mateixa emissora. De fet, fa uns mesos el periodista publicava ‘A Washington en paracaigudes’, en què explica la seva experiència com a corresponsal.

Les claus de les eleccions als EUA

En una conversa moderada per l’historiador i professor de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic, Joan Esculies, els periodistes han posat sobre la taula les claus de les eleccions nord-americanes, que tindran lloc el 5 de novembre. Bosch i Garriga han compartit la seva perspectiva des del terreny sobre què s’espera d’aquesta cursa electoral i han analitzat els factors polítics i els elements mediàtics que marquen la campanya.

Per entendre-ho, cal conèixer el sistema electoral nord-americà, en què els ciutadans no escullen directament el president, sinó que es fa a través del Col·legi Electoral. Aquest col·legi té més o menys membres per estat, segons el volum de població. Per exemple, Califòrnia és el més gran amb 55 i Wyoming, Montana i Dakota del Sud, que són els menys poblats, en tenen 3 cadascun.

Després de les eleccions, el candidat que guanya la majoria de vots en un estat obté, no només els seus, sinó tots els vots electorals d’aquell estat. És a dir, qui guanyi a Califòrnia, per exemple, s’endurà 55 vots. I, per guanyar la presidència, un candidat necessita obtenir almenys 270 dels 538 vots del Col·legi Electoral.

Aquest model s’allunya dels estàndards europeus perquè, com bé explica Bosch, pot passar que un candidat perdi les eleccions amb més vots que el rival perquè “tot i tenir majoria de vots directes de gent, legítimament guanya les eleccions qui té més vots electorals”. Això és el que va passar el 2016, amb Hillary Clinton, que va perdre la cursa  a la Casa Blanca tot i haver aconseguit prop de tres milions de vots més que Trump. En tota la història democràtica dels Estats Units, això ha passat cinc vegades.

Els conferenciants deixen clar que, ara per ara, “el panorama electoral és molt ajustat i incert”, de manera que la base de vot entre els dos grans partits és força equilibrada i que “la pilota pot caure en qualsevol cantó”. Bosch acompanya aquestes declaracions explicant que “no es descarta que es repeteixi una situació com la de les eleccions del 2016” perquè “es presenta la possibilitat que Kamala Harris guanyi amb vots populars, però perdi el Col·legi Electoral”.

El paper dels estats clau  

En tot cas, el que ambdós periodistes tenen clar és que del que depèn que la presidència sigui republicana o demòcrata és dels estats clau, coneguts com a “swing states”o el que seria el mateix en català “estats pèndol”.

No és casualitat, doncs, que aquests últims mesos tant Harris com Trump centrin la seva campanya electoral en aquests “estats pèndol”. Arizona, Geòrgia, Michigan, Nevada, Carolina del Nord, Pennsilvània i Wisconsin centralitzen l’atenció perquè són els set estats que poden fer decantar la balança.

Mentre que alguns estats com Califòrnia o Nova York són considerats tradicionalment Demòcrates i d’altres com Texas sempre voten pel partit Republicà, n’hi ha que no estan polaritzats i on guanyen indistintament les dues formacions depenent de cada elecció. “És difícil de preveure qui guanyarà fins que s’acabi el recompte”, exposa Garriga, que insisteix a dir que això passa perquè el que guanya als estats que sempre voten el mateix, no és notícia.

Guanyar la presidència depèn dels estats pèndol, sobretot de Pennsilvània que és el més gros

En aquest context, cal tenir present que en el cas de Texas vota des del 1980 pels candidats republicans i que Nova York ho fa pels demòcrates des del 1988. El periodista, però, també reconeix que encara que el resultat depengui d’aquests set estats, “qui guanyi a Pennsilvània, amb un 95% de possibilitats, serà president”. El motiu? Doncs perquè “és l’Estat més gran, i per tant amb més vots electorals, dels indecisos”. En concret, en té 20. Bosch corrobora les declaracions del periodista i recorda que “així va ser el 2016, quan Trump va guanyar les eleccions”.

El tret a Trump

En línia des d’Arizona, l’actual corresponsal als Estats Units de Catalunya Ràdio ha volgut compartir com va ser el míting de Donald Trump a Pennsilvània, tres mesos després que el disparessin. I és que, el cinc d’octubre d’enguany, Garriga va assistir a la trobada multitudinària liderada per l’expresident, just al mateix lloc on al juliol d’aquest mateix any havia patit un intent d’assassinat. “Es respirava sensació de dia històric i de continuïtat, perquè va reprendre l’acte en el punt en què s’havia quedat el dia que gairebé el maten”, detalla el periodista.

Així i tot, i segons trasllada, el nou acte de campanya ja no seguia en la línia “d’eufòria”, que el partit republicà respirava al juliol, fins que es va anunciar la renúncia de Biden. “La cosa està tan igualada, que els dos partits tenen molta por de perdre”, afirma contundent.

Donald Trump, un parany mediàtic

La victòria de Donald Trump el 2016 es va aconseguir, segons l’anàlisi dels periodistes, gràcies a una campanya electoral molt efectiva i poc convencional. “Una cosa és que digui bajanades, l’altre que no sigui llest pels seus interessos”, resumeix Bosch de l’actitud del candidat.

La periodista recorda que en aquella campanya, “Trump va atraure una base de votants que se sentien desatesos i marginats pel sistema polític tradicional amb el seu discurs antisistema i farcit de mentides convincents”. “Potser Donald Trump no és capaç de mantenir una conversa honesta, però és llest, hàbil i intuïtiu i se sap sortir amb la seva perquè no té vergonya”, afegeix Garriga.

Bosch i Garriga afirmen que Trump sap com atraure l’atenció dels mitjans constantment i s’ha d’evitar caure en el “parany”

Després de deliberar sobre la figura de Donald Trump i les seves característiques comunicatives que tan bé el defineixen, Garriga sentencia: “Trump és l’accident de trànsit perpetu, és molt difícil que no se n’hi vagi la vista”, referint-se al fet que atrau constantment l’atenció mediàtica amb un comportament que no té límits i travessa totes les línies vermelles, precisament per causar polèmica i tenir ressó.

Justament aquest “parany”, en què els periodistes consideren que cauen els mitjans, és el que els ha atrapat a ells mateixos l’hora llarga de conferència, que ha girat al voltant de Trump gairebé tota l’estona. De fet, en obrir-se el torn de preguntes, un dels assistents no ha tardat a dir allò que molts pensaven, però no s’atrevien a expressar: “Tot i dir que els mitjans han d’evitar caure en el parany de Trump i fer ressó de les seves mentides, aquí hem estat tres quartes parts del debat parlant-ne”. Gol en pròpia.

Un silenci incòmode omple la sala durant pocs segons; el trenca només el riure sarcàstic d’alguns presents. Bosch esquiva la qüestió amb una resposta per evitar encendre el debat: “Potser sí que hem caigut a la trampa, però parlem de Trump com a element distorsionador de tota una història electoral”.  Una vegada més, Trump i les seves habilitats mediàtiques triomfen. I amb aquesta, no és la primera vegada que Harris queda eclipsada.

Kamala Harris, a la corda fluixa

Era Kamala Harris la millor opció per substituir Biden a la candidatura? Un altre dels aspectes que s’han tractat a la conferència és la credibilitat i l’habilitat comunicativa de l’actual vicepresidenta. “Harris es va presentar com a candidata el 2020, però no va arribar a les primàries”, descriu la periodista Anna Bosch, recordant la cobertura que ella mateixa va fer d’aquelles eleccions en què Harris, poc abans de “tirar la tovallola” ja no havia volgut atendre a la premsa.

A. Bosch: “Harris no atrau les càmeres com ho feia Obama i fa patir als discursos”

Malgrat això, Bosch es mostra positiva respecte a la candidata, considerant que “han passat cinc anys” i que, “després de viure la vicepresidència a la Casa Blanca, és una política més madura”. Aquest fet, però, s’ha convertit en objecte de debat, perquè Garriga considera que “Harris pateix la síndrome de la vicepresidència”, en què la persona que ocupa aquest càrrec queda ombrejat (ombrejada, en aquest cas), per la figura del president i es considera que la seva tasca no ha estat suficient.

L’experiència d’Anna Bosch en les tres últimes eleccions li ha permès establir una comparativa entre la facilitat de discurs de Harris amb la de Barack Obama, a qui considera que “les càmeres estimaven”. A més, ambdós periodistes estan d’acord amb el fet que la candidata “fa patir durant els discursos”.

I si Harris guanya la cursa?

Amb totes les consideracions sobre el candidat republicà damunt de la taula, el torn de preguntes ha permès als estudiants de Periodisme participar del debat. Una de les preguntes ce centra en què pot passar als Estats Units si Trump no guanya les eleccions. I, en conseqüència, què pot passar si, com forma part del seu modus operandi, no accepta la derrota. “És possible una repetició de l’assalt al Capitoli, ocorregut el 5 i 6 de gener de 2021?”, es llança la pregunta. Francesc Garriga respon: “A xarxes, s’està preparant el terreny per una eventual derrota de Trump”.

Després de l’assalt al Capitoli del 2021, fa patir que si Trump perd les eleccions, es repeteixin els disturbis

En aquest sentit, el corresponsal de Catalunya Ràdio parla de les enquestes de “poca qualitat difoses essencialment a través de X, que donen per feta la victòria dels republicans”. “Si Harris guanya la cursa i Trump apareix dient que els han robat les eleccions, la lògica pot ser sortir a cremar-ho tot”, suposa Garriga, plantejant un escenari similar al de l’assalt al capitoli i, posant-se en el pitjor dels casos, considerant que la majoria dels ciutadans americans tenen armes. “A més, els republicans estan més disposats a fer servir les armes que els demòcrates”, creu Bosch.

Europa enfangada, si guanyen els republicans

“Si guanya Donald Trump, preparem-nos a Europa”. Davant l’escenari contrari, Anna Bosch es mostra contundent, considerant que l’esdeveniment que començarà el pròxim 5 de novembre afecta també l’altra banda de l’Atlàntic. “D’entrada, Ucraïna es convertiria per al president dels Estats Units en un tema europeu”, adverteix.

La potència americana és, actualment, la principal font de subministrament militar i econòmic per al país i si es desentengués de la guerra, els europeus se n’haurien de fer càrrec tenint en compte la seva proximitat geogràfica amb Rússia. “Són molts diners i, segurament, no n’hi hauria prou”, va afirmar Bosch.  

Fent referència, posteriorment, al conflicte del Pròxim Orient, Bosch planteja un altre escenari. “Qualsevol president dels Estats Units ha de protegir el dret d’Israel de defensar-se”. Considerant aquesta aliança, la corresponsal de TVE menciona que, malgrat el ressò que Biden s’ha vist obligat a fer de les víctimes palestines, “ha seguit donant suport al país jueu”. “Si guanyés Trump i recordant el seu mandat de quatre anys, hi hauria barra lliure per a Israel”, diu.

Unes eleccions transcendents

El debat acaba amb la pregunta síntesi de la conferència, però clau per entendre-la en conjunt per part del moderador: “són les eleccions més transcendentals de les darreres que hi ha hagut als Estats Units?”. “Així ho venen”, afirma Bosch, i adverteix: “una segona presidència de Trump seria pitjor que la primera perquè vindrà amb ganes de venjança”.

F. Garriga: “Pels demòcrates són les eleccions més importants del partit, mentre que per Trump és el dia més important dels EUA”

La intervenció de Garriga es basa en la comparativa de com defineixen ambdós partits la culminació de la cursa per a la presidència. “Els demòcrates diuen que són les eleccions més importants de la seva història com a partit, mentre que Trump diu que és el dia més important de la història dels Estats Units”, recull el corresponsal des d’Arizona. Bosch completa les paraules de Garriga i deixa el públic amb l’ai al cor considerant que “el que està en joc no és un títol de societat, sinó l’essència de la democràcia”.

La entrada “L’essència de la democràcia, en joc” a les eleccions presidencials dels EUA se publicó primero en iNSiGHTS.

En aquest sentit, Harari ha exposat els riscs que pot suposar la IA per la democràcia, que no es fonamenta en “conversar per arribar a un acord”. “Els mitjans són imprescindibles per preservar la democràcia perquè tenen la capacitat de fiscalitzar el Govern”, ha dit. Tanmateix, ha parlat també de la perillositat de les intencions de l’extrema dreta i l’extrema esquerra de generar desconfiança cap als mitjans i les institucions: “La democràcia es basa en la confiança i en la capacitat de canviar d’opinió si les coses no funcionen. La desconfiança promou el totalitarisme”.

Un totalitarisme que té com a característica principal el control sobre tots els individus, a banda d’ostentar el poder. De fet, l’escriptor ha explicat que ja es poden veure exemples de l’aplicació de la IA per controlar la població com la que fa Israel sobre Palestina o la que exerceix Iran sobre les dones, amb drons que controlen si porten hijab i les sancionen directament si desobeeixen la normativa per reconeixement facial i accedint a les seves dades personals.

La informació que promou l’algoritme

El filòsof també ha obert el debat de què significa deixar la informació en mans de les grans plataformes i els seus algoritmes, que “promouen tota mena de continguts, principalment de por i ràbia -que és el que han detectat que captiva més l’audiència-, per mantenir els usuaris enganxats”. “El model de negoci d’aquestes plataformes és mantenir la gent connectada més temps per fer més diners amb els anuncis, no importa quins continguts promocionin”, alerta.

“Estic d’acord amb el fet que tothom s’ha de poder expressar i amb què la gent té dret a l’estupidesa i a mentir, encara que no estigui bé”, ha afegit, insistint que “s’ha d’anar amb molt de compte amb la censura a internet”. Tanmateix, Harari té clar que “les corporacions haurien de ser responsables del que escull l’algoritme, igual que els editors dels diaris són responsables del que publiquen a la portada”.

Agent amb capacitat de decisió

Yubal Noah Harari presenta la intel·ligència artificial com una invenció diferent del que s’ha fet fins ara, perquè considera que “la intel·ligència artificial és aliena a qualsevol altra tecnologia: no és una eina, és un agent independent amb la capacitat d’actuar de manera autònoma”. Per comparar-ne la perillositat amb altres invents humans, l’historiador posa l’exemple de la bomba atòmica. “La bomba és perillós, però és l’humà qui decideix on i per què fer-la servir perquè per si mateixa no pot decidir res i no pot inventar res”, diu, i afegeix: “en canvi, la intel·ligència artificial pot prendre decisions per si sola”.

L’escriptor de ‘Nexus’ alerta també de la capacitat d’evolució tan ràpida que té la IA i la compara amb l’evolució biològica orgànica. “Si pensem en el desenvolupament de la intel·ligència artificial està clar que és molt més ràpid que l’evolució biològica, que ha necessitat milions d’anys per passar d’una ameba a un humà. A hores d’ara, la IA encara és una ameba, imagineu-vos com serà el dinosaure o l’humà que estan per venir”. Per Harari, instal·lar-nos en el discurs de pensar que la IA mancarà sempre de matisos i que sempre cometrà errors és erroni perquè, precisament, “evolucionarà molt de pressa i encara no hem vist res”, alerta.

De puntetes pels avantatges

D’entrada ens podria semblar que Harari, en la seva obra, no esmenta grans avantatges de la IA, però ho justifica dient que la major part del llibre se centra en la part negativa de la IA perquè “les grans corporacions ja s’encarreguen de difondre la part positiva d’aquesta nova tecnologia i tendeixen a ignorar els perills”. De fet, considera que a contraposició d’aquestes grans companyies, la feina dels filòsofs i historiadors és plantejar les problemàtiques d’aquest nou agent i obrir el debat.

Harari insisteix a dir que se sent obligat a mostrar l’altra cara de la moneda, encara que reconeix que “la IA té molt potencial” en camps com la medicina o la seguretat en els transports. En aquest sentit, l’historiador recalca la necessitat d’invertir més recursos en seguretat. “Cal destinar recursos a garantir que aquesta tecnologia sigui segura per no perdre’n el control, igual que es fa amb un cotxe abans de posar-lo en circulació”, reflexiona.

Yubal Noah Harari

Harari s’ha convertit en un dels intel·lectuals més influents dels nostres temps després de la publicació de best-sellers com ‘Sàpiens’, ‘Homo Deus’ i ‘21 lliçons per al segle XXI’, i la sèrie d’adaptacions gràfiques ‘Sàpiens: una història gràfica’, i ‘Imparables’, la sèrie de llibres per a nens, dels que s’han venut prop de 45 milions d’exemplars en seixanta-cinc idiomes.

La entrada L’escriptor Yuval Noah Harari adverteix del “potencial totalitari” de la IA se publicó primero en iNSiGHTS.

Per sortir del terreny de les sospites o les percepcions i entrar en el de les afirmacions amb fonament, no hi ha res com recollir dades i tractar-les (comparant-les, relacionant-les) per tal de convertir-les en indicadors. La Xarxa Vives d’Universitats acaba de publicar l’Informe 2023 sobre ‘El biaix de gènere en el reclutament, la promoció i la retenció del personal a les universitats’, elaborat per Inma Pastor (URV) i qui escriu, Anna Pérez-Quintana (UVic-UCC). Les autores ja vam publicar l’estudi amb dades del 2019, de manera que amb l’edició que acaba de sortir no només disposem de la fotografia actual sinó que, a més a més, podem copsar si la bretxa té tendència a tancar-se o a obrir-se.

Ciències de la salut, arts i humanitats són graus feminitzats, mentre enginyeria i arquitectura segueixen masculinitzats

En aquesta edició hi han participat 20 de les 22 universitats adherides a la Xarxa Vives, entitat que aplega les universitats de parla catalana i en la qual es desenvolupa un programa d’igualtat de gènere. Es publiquen alternativament i quadriennal dos informes, un sobre incorporació de la perspectiva de gènere a la docència i la recerca i l’altre sobre el biaix de gènere a l’acadèmia, el qual elabora indicadors sobre paritat per als tres col·lectius que conformen la comunitat universitària: Alumnat, Personal Docent i Investigador (PDI) i Personal d’Administració i Serveis (PAS). Anem a pams.

Segregació per àmbit als graus

Pel que fa a l’Alumnat, la primera dada que destaca és que tant en les matrícules de grau, màster o doctorat, hi ha més dones que homes, tot i que la participació respon a percentatges paritaris. En canvi, aquesta majoria simple s’inverteix a favor dels homes quan observem el nombre de tesis doctorals llegides, just a l’entrada de la carrera acadèmica. D’altra banda, les noies presenten millors resultats que els nois en les taxes de rendiment, èxit i abandó en tots els àmbits de coneixement. És precisament quan s’observa la distribució de l’alumnat per àmbits de coneixement on apareix una segregació que no minva: mentre que en les ciències de la salut i en arts i humanitats els graus estan feminitzats, en enginyeria i arquitectura segueixen masculinitzats. En canvi, en ciències experimentals i en ciències socials i jurídiques, la participació respon a percentatges paritaris.

Quant a la distribució per sexes del professorat segons la categoria laboral, la coneguda com a ‘gràfica de tisora’ (segons la qual a mesura que es prospera en la carrera acadèmica, la distància entre homes i dones augmenta a favor dels homes) encara preval. Malgrat que en els darrers quatre anys el biaix s’ha reduït lleugerament en les categories laborals incipients i mitjanes, es manté en percentatges d’una desigualtat significativa per a les posicions de poder (catedràtics 74%) i prestigi (professors emèrits 81%), que en són la mostra. En relació amb la recerca, hi ha hagut avenços (han augmentat del 31% al 41% les tesis dirigides per dones) tot i que el lideratge de grups i projectes segueix masculinitzat, així com la consecució dels trams de recerca o sexennis. I pel que fa als alts càrrecs i als òrgans de govern, malgrat que la presència de dones ha augmentat, els homes n’acaparen alguns de tan significatius com ara els de rector, degà o direccions de departament. En canvi, les secretaries generals estan clarament feminitzades.

El personal d’administració i serveis és el col·lectiu més feminitzat de la universitat amb un 62% de dones

Finalment, pel que fa al personal d’administració i serveis, cal dir que és el col·lectiu més feminitzat de la comunitat universitària (amb un 62% de dones), afegint-hi que aquesta majoria és més significativa entre el funcionariat (69%) que no pas entre el personal laboral (58%). En aquest col·lectiu també es produeix una segregació vertical, perquè la presència de dones entre els càrrecs de poder s’allunya dels percentatges paritaris.

Raons que propicien la bretxa

Tenint en compte que una de les principals raons que condueixen cap a la bretxa de gènere en el mercat laboral (així com a les universitats) és la tradicional assignació social de les tasques de cures i reproducció domèstica a les dones, l’informe recull dades sobre conciliació laboral i familiar. En aquest sentit, els canvis legislatius aprovats a partir de gener del 2021 han fet que el biaix de gènere en la demanda de permisos de maternitat i paternitat s’hagi reduït clarament, però aquest avenç només cobreix el primer any de vida del nadó. Per contra, les reduccions de jornada o els permisos per tenir cura de familiars dependents es mantenen en percentatges molt majoritaris per a les dones.

Malgrat la feina duta a terme per les unitats d’igualtat universitàries en els darrers anys i que la tendència del biaix sembla que sigui a reduir-se, encara hi ha força camí per recórrer perquè els canvis són molt lents. Cal mantenir les accions de sensibilització que posen en dubte els rols preestablerts per a cada sexe, normalitzant les noies en graus STEM i els nois en graus d’infermeria o educació. Però també és necessari revisar els sistemes d’informació amb què es treballa a les universitats per recollir noves dades que permetin fer visibles les causes que generen una bretxa que persisteix. Mesurar, per exemple, la càrrega docent del professorat per sexes (a més docència, menys recerca) o la velocitat que homes i dones mostren en l’evolució de les seves carreres acadèmiques. Cal assumir, en definitiva, que el lideratge o el prestigi poden ser personificats tant per homes com per dones. El camí cap a la igualtat de gènere no té marxa enrere i ens durà a un escenari millor, però de nosaltres depèn donar-hi la justa embranzida.

La entrada Sexisme a la universitat: les raons amagades se publicó primero en iNSiGHTS.

Que el canvi climàtic ens condueix a un probable col·lapse ecològic, econòmic i social és una idea difícil de negar. Que el causant del canvi climàtic és el model econòmic, basat en el creixement de la producció i el consum i en l’ús d’energies de procedència fòssil, també. Els científics de tot el món ens estan alertant que la transformació del model productiu i l’aposta per les energies renovables és peremptòria, si volem evitar que els nostres fills i nets hagin de sobreviure en un món contaminat, amb greus escassetats de recursos naturals, amb fenòmens meteorològics extrems i amb una situació de pobresa energètica generalitzada. I en qualsevol cas, l’Agència Internacional de l’Energia ens informa que les reserves de combustibles fòssils, al món, estan minvant ràpidament.

A Catalunya, hi ha importants iniciatives per endegar la transformació energètica necessària. Algunes, realment històriques, com l’aerogenerador que en Pep Puig i altres heroics visionaris van impulsar a Vilopriu (Baix Empordà), ja fa més de trenta anys. D’altres, més recents i efectives, com la cooperativa Som Energia, que ja ha passat a Osona de més 1000 socis de consumidors d’energia neta, i que ha impulsat la compra col·lectiva de plaques solars que moltes famílies ja s’han instal·lat a les seves teulades; o l’empresa olotina Wattia Innova, que va començar a fer assessorament energètic net ja fa un munt d’anys. Més recent és el projecte cooperatiu “Viure de l’aire del Cel”, que proporciona també energia neta a tots els seus partícips.

La Generalitat no acaba de posar fil a l’agulla a l’hora de crear l’Agència de l’Energia de Catalunya

Des de Vic, l’enginyer Ramon Sans ha dissenyat un model que permet calcular l’impacte econòmic i territorial de la transició energètica de Catalunya, amb uns resultats espectaculars, que el govern de la Generalitat coneix bé; malauradament, i suposo que condicionada per la complicada situació política del país, la Generalitat no acaba de posar fil a l’agulla a l’hora de crear l’Agència de l’Energia de Catalunya. 

El projecte Watteco

El gener del 2019 vaig tenir la sort de conèixer, a la Universitat de Vic, una proposta realment engrescadora. Un projecte que pretén dinamitzar la transició energètica dels municipis catalans a través d’una plataforma virtual, anomenada Watteco. És una solució tecnològica que permet recompensar la producció local d’energia neta amb una criptomoneda d’ús local que, per tant, permetrà incentivar també el comerç de proximitat.

La criptomoneda Watteco és un actiu digital o “token” que es crea i pren valor a partir de la generació d’energia neta, i que posteriorment pot ser utilitzada per comprar béns i serveis dins la comunitat on s’ha generat aquesta energia. El seu jove impulsor, Marcel Hidalgo, conjumina sàviament tres tipus de tecnologies: un dispositiu que compta l’energia generada per cada associat i que es comunica via wifi amb els servidors del blockchain (cadena de blocs); el mateix blockchain, una base de dades distribuïda que emmagatzema i encripta la informació de tots els usuaris, projectes, contractes i transaccions; i la plataforma virtual a través de la qual interactuaran els usuaris i amb la qual es podrà gestionar la criptomoneda.

El març de 2019 vaig publicar un article a Nació Digital que va servir de carta de presentació de la cooperativa Watteco en altres fòrums. Des de llavors, la cooperativa Watteco ha estat distingida amb diversos premis i ha aconseguit subvencions públiques; està facilitant el finançament col·lectiu de diverses iniciatives de transició energètica en municipis del Baix Llobregat i té projectes també amb cooperatives energètiques de la comarca d’Osona. L’abril d’aquest 2022, Marcel Hidalgo va tornar a la Universitat de Vic per gravar-me una entrevista.

Totxo i turisme, les bases del model econòmic

Catalunya té un model econòmic que, com és sabut, es recolza molt en el turisme i en la construcció. La inflació alta que ens afecta des de fa un any, i que segons totes les previsions, va per llarg, afavoreix el sector de la construcció, perquè com que els tipus d’interès reals són negatius, invertir en pisos pot ser la manera que molt estalviadors triïn per preservar el valor dels seus estalvis. 

El turisme segueix sent la principal font de llocs de treball, més de 400.000 a Catalunya, però té dos problemes; el primer, que externalitza costos (tan ambientals com els que tenen a veure amb l’encariment de l’habitatge pels residents); el segon, que l’ocupació que genera, igual que el de la construcció, és de poca qualitat i baixa remuneració; que també vol dir menors impostos i menor contribució al finançament de l’estat del benestar. Ara, el govern de la Generalitat intenta corregir aquest biaix i acaba de presentar el Pacte Nacional per la Indústria, amb unes inversions de 3.000 milions d’euros, amb l’objectiu que el pes de la indústria arribi al 25% del PIB l’any 2030. 

Tots els sectors, l’industrial, el turístic i el de la construcció són intensius en energia; i això ens retorna al gran tema econòmic de l’actualitat, el que tenim més magre; el món s’està quedant sense reserves de combustibles fòssils; a més, Catalunya no en té gens i les ha d’importar a uns preus com més va més exorbitants. La transició energètica va més lenta del que voldríem, en part per qüestions estrictament burocràtiques i de prioritats polítiques. I encara hi ha problemes tècnics, en concret sobre la qüestió de l’emmagatzematge, no ben resolts. 

El principal inconvenient de les energies renovables és la seva variabilitat. No sempre fa sol, no sempre fa vent.

El principal inconvenient de les energies renovables és la seva variabilitat. No sempre fa sol, no sempre fa vent. I és que amb la transició energètica cal ser conscient que canviem el paradigma d’energia estoc (teníem milions de barrils de petroli, de tones de gas o de carbó per utilitzar quan ens calguessin) pel paradigma d’energia flux. L’electricitat ha de ser consumida quan es genera, i per anar bé, a prop d’on es genera. El seu emmagatzematge és costós i limitat. Això requereix adequar la demanda a l’oferta, i aquesta depèn de la meteorologia. Les fonts renovables són de molt menor densitat energètica que el petroli o el gas, de manera que els ciutadans i les empreses s’hauran d’adaptar a potències molt menors de les que ara disposen. 

L’escassesa de liti dificulta la producció de bateries d’alta capacitat i fa més complicat l’emmagatzematge energètic massiu

De moment, la rigidesa de la demanda elèctrica obliga a les centrals de cicle combinat a suplir la falta d’oferta i a estabilitzar la xarxa. També es pot estabilitzar la xarxa amb aportacions d’energia hidràulica… quan hi ha aigua als pantans. Tot plegat obliga a instal·lar una gran quantitat d’aerogeneradors i de fotovoltaiques, amb una producció altíssima en els moments de sol i vent, i malgrat tot, insuficient de nit, en dies de calma o a l’hivern. No és un problema menor: l’escassesa de liti i de terres rares dificulta la producció de bateries d’alta capacitat i fa més complicat l’emmagatzematge energètic massiu. 

L’estabilització de la xarxa és fonamental: l’excés d’oferta pot provocar pics de tensió i el voltatge excessiu pot malmetre electrodomèstics i aturar inversors (els aparells connectats a les plaques solars que permeten passat del corrent continu captat al corrent altern utilitzat pels motors convencionals); l’excés de demanda pot provocar apagades generalitzades, de conseqüències greus tant per la vida domèstica com per l’activitat econòmica.

Molts científics treballen per resoldre aquest impàs. Recentment, a Alemanya, concretament a Freienried, prop de Dachau, l’enginyer Georg Trankl ha dissenyat un prototip que permet emmagatzemar l’energia solar en tancs d’aire comprimit, que després poden ser convertits en electricitat a través d’un generador; un sistema que no té pèrdues, que no necessita temperatures estables i no es descarrega per si mateix, de manera que el procés d’emmagatzematge pot durar tant de temps com calgui. Sembla que la producció en sèrie d’aquest artefacte seria econòmica, però els aparells són sorollosos, de manera que no serien adequats per les llars.

Les comunitats energètiques també podrien facilitar la transició energètica, com s’explica a l’entrevista: són cooperatives que engloben productors i consumidors d’un mateix municipi, amb la intenció de fer-lo, a la llarga, autosuficient des del punt de vista energètic. A Osona, s’estan creant ara mateix moltes comunitats energètiques impulsades per grups de veïns inquiets i que contemplen moltes accions en àmbits diferents.

La teoria econòmica no pot quedar al marge de la qüestió energètica, perquè la fi del petroli, el gas i el carbó, o la necessitat de reduir les emissions de CO₂  pot provocar el sotrac més gran que mai el sistema econòmic hagi patit. 

En això estem. 

La entrada Energia neta, diner net se publicó primero en iNSiGHTS.

Canva fue creada en 2012 por Melanie Perkins, una estudiante de 20 años decidida a reducir la enorme cantidad de tiempo y esfuerzo requerido para obtener un resultado de nivel con las aplicaciones profesionales de diseño. 

El negocio, que empezó en 2007 con una empresa llamada Fushion Yearbooks que ofrecía diseños vistosos para anuarios de escuelas e institutos, encontró en 2012 inversión estadounidense para evolucionar hacia el Canva que conocemos hoy. 

La aplicación de los anuarios topó en su crecimiento, dándose de bruces con la incapacidad de dar respuesta personalizada a todos los clientes. Automatizar todos los procesos para que fuese el propio usuario quien creara sus proyectos, generaba una línea de negocio con mucho más futuro. El secreto para evitar la frustración de los usuarios: plantillas estéticamente profesionales totalmente personalizables. 

Canvas está valorada en más de 6.000 millones de dólares y tienen 30 millones de usuarios

La aplicación, según la revista Forbes, hoy tiene un valor de más de 6.000 millones de dólares, cuenta con más de 30 millones de usuarios. Está claro que Canva ha llegado para democratizar el diseño gráfico, pero ¿es Canva el demonio para los diseñadores y demás fauna creativa? Darle tanto poder a una aplicación es poco inteligente: Canva no deja de ser una herramienta para no profesionales que da respuesta a necesidades concretas del día a día: presentaciones, tarjetas, currículums, diagramas, anuncios, redes sociales… pero que no puede ofrecer (todavía) ideas creativas personalizadas. 

En las aulas, insistimos año tras año en la importancia del aprendizaje y control de las herramientas profesionales de diseño. Dominar sus entresijos permitirá obtener mejor resultado en la expresión de los conceptos creativos. Pero por parte del alumnado, el feedback viene en forma de soplidos y caras de estupor: escogen recalcular ruta para no tener que subir el Everest a pata coja.

Esta resistencia a invertir tiempo en el aprendizaje de las aplicaciones, les genera grandes hándicaps en sus prácticas en departamentos creativos y en la búsqueda de sus primeros empleos en agencias y estudios. Cierto es que Canva es la aplicación que utilizan por defecto algunos pequeños anunciantes, y que el precio de la suscripción mensual de las aplicaciones Adobe es un freno económico importante. Pero en las agencias y estudios de diseño, de momento, Adobe es el rey. 

Es difícil negar que se establece una extraña relación de amor-odio con estas herramientas democratizadoras del diseño gráfico. Muchos pensamos que al final es mejor esperar a que la idea choque frontalmente y sin airbag con la ausencia de funcionalidades en dicha aplicación para dar solución a las necesidades del cliente. Pero Canva sigue evolucionando… 

El problema surge cuando se abandona la idea creativa, dando prioridad a meterla con calzador en las atractivas posibilidades técnicas de la aplicación demoníaca. El tema se nos va de las manos y las tendencias en diseño se convierten en directrices que actúan como una jaula de oro donde la pretensión diferenciadora de la comunicación se diluye y se transforma en un discurso teórico académico del que pasar olímpicamente. 

Y es una lástima porque, como indicaba  George Lois, mítico director de arte en los años 60-70 en su libro Dammgood advice (for people with talent!), “the solution to each new problem or challenge should begin with a blank canvas and an open mind, not with the nervous borrowings of other people’s mediocrities. That’s precisely what “trends” are –a search for something “safe”  and why a reliance on them lead to oblivion.” (Lois, 2016)

Gracias a Dios siempre hay excepciones, pero Canva es un caramelito bien envuelto que no hay que menospreciar. Muchos de mis clientes usan Canva y eso hace que según qué trabajos de poca intervención creativa no colapsen mi agenda. 

El concepto creativo puede, por supuesto, nacer y formarse dentro de los límites de una plantilla, pero tiene mucho más sentido hacerlo evolucionar en una página en blanco. Y debemos perderle el miedo a ese dragón y recordar que los publicistas acotamos nuestras ideas a una estrategia. Nuestro objetivo es comunicar y vender. Tenemos directrices. Cimientos sobre los que construir. Las plantillas no son el mejor punto de partida.

Los programas con plantillas contribuyen a la homogeneización del diseño gráfico

Y no solamente nos enfrentamos a la homogeneización de las soluciones gráficas. También a la de las ideas. Los algoritmos toman el control de todo y hay que ser muy valiente para ser diferente. O venir así de fábrica, que es algo poco común. Ser valientes no solamente para investigar nuevos caminos creativos, sino para equivocarse al intentarlos. Pero ¿no debe ser la carrera creativa el lugar donde intentar cosas sin temer a rascarse las rodillas? Si nos quedamos en las plantillas, ¿dónde está la experimentación y la investigación? No nos equivocamos, pero tampoco aportamos. Nos apartamos sistemáticamente de la diferenciación, la innovación y la creatividad. Y creo que estamos aquí, para justamente lo contrario.

Canva no es el demonio, pero no nos hace bien. Si hacemos exactamente lo mismo que todos los demás, ¿qué razón hay para que las marcas acudan a nosotros? ¿Nos estamos dinamitando solitos nuestro futuro? Cierto es que al final es todo cuestión de tiempo y de dinero: si el cliente no tiene presupuesto, no acudirá a nosotros y utilizará plantillas. Si el cliente no valora el trabajo del experto, tampoco acudirá a nosotros y utilizará plantillas. En esta segunda hipótesis, nos hace un favor tremendo. Es mejor que quién no valore nuestra aportación como expertos en comunicación y creatividad se mantenga lejos y no nos meta palos en las ruedas.

Lo que hace único un diseño es la idea que hay detrás

Las plantillas han venido para quedarse. Canva ha venido para quedarse. En nuestras manos está darle valor a la idea. Situarla donde merece. Hacerla protagonista. ¿No parece más lógico, en vez de juguetear con plantillas y fórmulas estándar, invertir el tiempo en educar a las marcas y convencerlas de que podemos ayudarles a construir una imagen propia, potente y diferenciadora? 

Canva no es el demonio. La pereza, sí.

La entrada ¿Es Canva el demonio o solamente una herramienta más? se publicó primero en iNSiGHTS.

La indústria cultural ens situa, sobretot en el cas de l’art, en una hibridació d’estudi constant per a les ciències socials

Aquesta reflexió a manera de preàmbul, tot i semblar una polèmica de temps immemorials, ens podria servir per desllorigar l’essència d’un relat que ens situarà al bell mig d’una realitat que té una enorme presència en l’actualitat de la vida cultural i social de les grans ciutats: les experiències immersives. Una realitat que la lucrativa indústria cultural ens presenta a través d’agressives campanyes de màrqueting, disfressada d’una miscel·lània d’interessos afegits, que el receptor no s’ha de perdre si vol apropar-se a les millors obres i artistes de la història de l’art. Obres i artistes de les quals, fins ara, només podia gaudir, i encara en moltes ocasions de forma esparsa, en determinades Institucions (museus, fundacions…). Ara, a partir dels avenços tecnològics d’última generació i amb una presència que augmenta exponencialment amb el pas del temps, les acullen aquests nous paradigmes de l’art visual. Amb el decurs del temps, la cultura ha anat implementant el concepte inicial afegint-hi els interessos de la indústria.

Tanmateix, la indústria cultural ens situa, sobretot en el cas de l’art, en una hibridació d’estudi constant per a les ciències socials i per al finançament de projectes culturals capitalitzables, amb una branca econòmica de presència ineludible a les nostres societats: el turisme. Aquestes exposicions immersives, a les que ens estem referint, se sustenten en aquestes tres realitats: cultura, indústria i turisme. Autèntics paradisos multimèdia, se’ns presenten com a  l’espectacularització de la cultura i de la tecnificació que ens permetran, a través d’una forma intuïtiva i emocional, submergir-nos en una veritable simfonia de llums, colors i sons, que van molt més enllà de qualsevol de les exposicions que coneixem i ens endinsaran en un món nou dissenyat per activar els sentits i despertar sensacions especials. La fotografia històrica, els entorns digitals, les instal·lacions artístiques, les eines immersives i interactives, la realitat virtual, la realitat augmentada, les holografies, el mapping… són elements amb els quals l’usuari entrarà en contacte durant algun moment de l’experiència, d’una manera més o menys conscient.  La vivència diferirà de les mostres tradicionals, aquelles basades en l’exposició d’objectes tangibles en un lloc determinat durant un període de temps específic.   

Aquestes experiències multisensorials, per definir-les d’alguna manera intel·ligible per a tothom, no han aparegut d’una manera sobtada, sinó que són el resultat d’un llarg procés de maduració i experimentació. Fa anys que l’administració, i els actors econòmics de la societat que s’hi mantenen en contacte, cerca nínxols de públic i estratègies de mercat basades en l’utilitarisme de l’acció cultural com a actor econòmic-turístic i  com a garant d’un procés imparable de participació i transformació social. Podríem trobar un bon nombre d’exemples que seguint aquest procés evolutiu han aconseguit convertir-se en centres estables d’arts digitals que organitzen, de manera habitual, exposicions multimèdia. Carrières de Lumières, una pedrera situada a la ciutat francesa de Baux-de-Provence ofereix 1000 metres quadrats de superfície ocupable i unes parets de 20 metres d’alçària, per a exposicions multimèdia, essent un atractiu turístic de primera magnitud per al territori. També descobrim una instal·lació similar a Les Bassins des Lumières, a Bordeaux, una base naval de submarins alemanys construïda durant la II Guerra Mundial… Aquests i d’altres indrets a diferents països han estat els precursors de les exposicions immersives, que en el moment actual deixen la seva empremta digital a diverses ciutats, a diferents espais, els quals s’adapten sense problemes a les mostres que s’hi volen ubicar.

En algunes ocasions, l’experiència immersiva, seguint els referents culturals esmentats amb anterioritat, s’ha situat a mig camí entre l’alta cultura (el museu com a exemple) i la cultura popular (el parc d’atraccions temàtic). De manera que entra en competència amb ells i adopten tots tres un rol de referents bàsics en l’oferta i en la demanda de productes i de serveis culturals i turístics. En aquest punt del debat hem de convenir un exercici responsable de crítica i acceptar i comprendre que diverses circumstàncies, com el confinament i d’altres factors imponderables i gens propicis, han situat a tots els actors de l’anomenada indústria cultural en una època de canvis. Hem de mirar, indefectiblement, als museus, institucions que en els darrers anys s’han hagut d’adaptar a canvis socials i de transformació significatius, que han vist com desapareixien les exposicions estrella que alimentaven una bona part dels seus recursos econòmics i de la seva programació, que han hagut de buscar noves maneres d’interactuar amb un públic que ho demanava, i que han hagut de proporcionar eines al visitant per conèixer millor on es troba realment i que pot esperar de la visita que es disposa a fer. Els museus seran una institució que entrarà en confrontació amb altres formes de difusió, divulgació i transmissió de la cultura i del patrimoni i, per això, han d’estar a l’aguait de com es constitueixen les relacions de poder entre les diferents institucions i els diversos actors administratius o econòmics que massa vegades posen en mans d’empreses privades les polítiques culturals, amb més preocupació pels interessos econòmics i turístics que pels decididament culturals. I aquestes empreses són les encarregades de dinamitzar els circuits de l’art a les grans urbs i acaben modelant-los a través d’estratègies mercantilistes basades en el coneixement que han adquirit a través de diversos mitjans, de la sensibilitat i els gustos del consumidor.  

Sabem el que fan els que es dediquen a la narració d’exposicions immersives i també podem pronosticar el què aniran fent a partir de l’avenç de les tecnologies, de l’aparició del “metavers” i de dispositius tecnològics, que aportaran millores i requeriran persones creatives en equips multidisciplinaris en els quals s’hi hauran d’encabir enginyers, artistes, animadors, matemàtics, arquitectes… Tots ells treballaran de manera conjunta per aconseguir prorrogar la nostra realitat o canviar-la per aparença, que és realment el que de moment ens poden oferir. 

Però sabem el que faran els museus o d’altres institucions d’índole similar?  Ben segur, i és més una presumpció que una seguretat, que hauran d’afrontar labors que equilibrin aquestes transformacions de la realitat i hauran de buscar noves formes de continuar essent un punt de trobada entre persones i idees. Hauran de dotar cada  museu d’un nou relat, crear discurs amb imatges, ocupar els ignominiosos silencis en l’exhibició de les col·leccions, cercar noves converses entre artistes, comissaris, investigadors, historiadors, conservadors i públic. També hauran de canviar el punt de vista tradicional i observar les obres des de perspectives diferents (de gènere, postcolonialisme…) i endreçar les col·leccions a partir d’un criteri més temàtic que cronològic.

El canvis poden apartar al públic-consumidor del  museu i apropar-lo a altres formes d’aproximació a l’art

Tot això, que ens consta que ja s’està treballant fa un temps, s’haurà de complementar amb un relat alternatiu al convencional, amb generar debats oberts a audiències diverses a partir de noves recerques genealògiques, en sentit figurat, i acabar trobant una sintaxi, dissemblant a la del nostre llenguatge, que permeti superar els límits d’allò que fins ara hem considerat els sintagmes consuetudinaris. Aquests canvis, que es consideren necessaris i tributaris de portar a terme d’alguna manera, s’han de valorar en tota la seva dimensió perquè podrien convertir-se en una innovació disruptiva que  apartés al públic-consumidor del  museu i que l’apropés  a altres formes d’aproximació a l’art, formes més properes a la divulgació i a l’espectacularitat que li proporcionen algunes de les exposicions immersives, que a l’esforç intel·lectual que el museu li proposa a partir dels canvis esmentats.

L’èxit de les experiències immersives rau, sobretot, en el fet que uns receptors (el públic), transformats en consumidors a l’expectativa, desconeixen que el valor de l’experiència que viuran es basa en un coneixement previ d’allò que els hi posaran a l’abast. Tanmateix, el consumidor assisteix a unes interpretacions tan literals de l’obra, a la qual està dedicada l’experiència, que hi entra veient a l’artista com una patum a la qual s’ha d’idolatrar i al seu entorn com a un component màgic que ha d’acabar de configurar les particularitats del seu treball i les singularitats de la seva vida. Indefectiblement, això passa en un elevat tant per cent dels visitants i en surten invariablement més acontentats si el que han vist els reafirma, en una forma de subjectivitat cultural d’autosatisfacció, en el que ja sabien abans d’entrar. En últim terme, aquestes experiències immersives són, sobretot, vàlides com a vivència estètica sumada a l’aportació multisensorial, a la reivindicació de l’espectacularitat i a la càrrega enlluernadora que acaba resultant épatant per a l’observador convertit en partícip, més o menys actiu, del que està experimentant. Sovint s’hi troba a faltar una dimensió didàctica i formativa en algunes de les experiències, tot i que a vegades és fàcil confondre la mera divulgació amb atributs pròxims al coneixement. Utilitzades de manera homogeneïtzant, seguint els mateixos paràmetres i amb un discurs similar, poden arribar a ser un clar exemple de la cultura com a recurs… el problema és que no sabem ben bé de quina cultura parlem i, tampoc, si la cultura ha de ser necessàriament un recurs.

En contraposició, la visió en un museu (tant si aquest manté les característiques clàssiques del museu com a dipositari d’objectes artístics, com si ja ha iniciat la deriva cap a la transformació), d’un quadre únic o d’una mostra representativa d’un mateix autor, que seria l’equivalent  que ens ofereix habitualment una exposició immersiva,  ens transporta al present i al passat de la cosa observada. La immersió només ens procura l’instant com a forma fugissera i l’anècdota. Entre el present permanent, revelador i inspirador, i l’instant fugisser, que s’esmuny i es fa fonedís, hi ha un espai preparat per a l’emoció del silenci, per a la reflexió i la interiorització necessàries per a l’assoliment del fet cultural i artístic. Un espai també perquè se’ns trasbalsi l’ànim i  se’ns instal·li a la nostra ment  un estupor que ens portarà a descobrir temps i espai, besllums, tenebres, formes, estremiments, trets místics i èxtasi… I tot a partir de la voluntat de l’artista per explicar el món.

La entrada Experiències immersives: la cultura com a recurs? se publicó primero en iNSiGHTS.

Tot i que les xifres de violència tendeixen a disminuir quan s’arriba a un acord per acabar amb les hostilitats, passats uns anys sembla que es perd l’oportunitat de consolidar la pau. En aquest sentit, aprofundeix el projecte recentment dut a terme per investigadors de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universidad del Tolima i finançat per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). 

La investigació, que s’interessa pels factors que fan que la violència perduri a la zona on va néixer la guerrilla de les FARC i que també ha estat durament colpejada pels grups paramilitars, el Tolima, ha pogut constatar que la violència va reduir-se en aquesta zona rural després del 2016, quan van signar-se els últims acords de pau. Per exemple, les dades recollides entre els anys 1998 i 2020, mostren que el nombre de víctimes per actes terroristes havia desaparegut en gairebé tots els municipis del sud del Tolima després de l’any 2016, quan entre els anys 2011 i 2013 havien arribat als 70 casos anuals.

Pel que fa al desplaçament forçat de persones per culpa del conflicte armat, des del màxim registrat l’any 2007 (15.000 persones), es produeix un decreixement que se situa en les 500 persones entre el període 2017-2019. Un altre exemple són els assassinats selectius, de 800 homicidis anuals entre els anys 2000 i 2003, es va passar a 300 assassinats entre el 2004 i el 2011, per acabar sent casos puntuals entre el 2016 i el 2019. 

Les dades mostren que la signatura d’un acord de pau obre un camí a la disminució dels nivells de violència

Les dades mostren que la signatura d’un acord de pau obre un camí a la disminució dels nivells de violència. Són moments històrics que cal aprofitar. Tanmateix, el final de la violència no està assegurat si no s’acompanya de polítiques de reparació de les víctimes i de noves oportunitats de desenvolupament, així com de mesures per acabar amb la corrupció, la impunitat, la pobresa i l’oblit dels territoris rurals. 

El repunt del qual ara alerta l’ONU és una crida que s’afegeix a les múltiples notícies que apareixen sobre les morts de líders socials, camperols assassinats o membres dels pobles indígenes desapareguts o desplaçats. Això sense comptar la delinqüència comuna que es pateix a les ciutats. Ara la guerrilla de les FARC ja no existeix, però han aparegut grups armats que segueixen exercint la violència per controlar grans extensions de territori. La implementació de l’Acord de Pau sembla haver-se parat, el que provoca greus conseqüències per a la població, sobretot per aquells més desafavorits. 

Amb les pròximes eleccions presidencials a l’horitzó, la ciutadania colombiana té l’oportunitat d’apostar per enfortir la pau a través del desenvolupament de l’Acord o, per contra, mantenir-lo al marge de l’agenda política nacional, el que no ajuda a reduir les xifres de violència.

La entrada La pau a Colòmbia, un repte per assolir se publicó primero en iNSiGHTS.

L’explosió de les possibilitats d’intercomunicació al món digital està produït un fenomen d’homogeneïtzació de gustos i de comportaments, així com un excés de dependència i de credulitat cap a tot allò que circula a la xarxa. Ara, confonem el que és massiu amb el que és lliure, el que és gratuït amb el que és comunitari. Com ha assenyalat un dels gurus del món digital, Jaron Lanier, la xarxa no és un espai neutre, està dissenyada d’una manera determinada i amb una lògica que no era la inevitable, sinó la que es va optar al seu moment.

La hiperinformació i la hipercomunicació no injecten cap llum a la foscor

Rebem informació no contrastada

Estem tothora informats, en quantitat i intensitat. Rebem constantment nous inputs d’actualitat sense els quals ja no sabríem viure. Ens hem convertit en addictes, en autèntics ionquis de nova informació. L’allau constant de novetats, d’informacions funciona també com un mètode de desinformació eficaç. Ens resulta difícil distingir allò que és realment important del que resulta merament anecdòtic, i és estrany que alguna cosa ens commogui més enllà del lapse de temps en què rebem una nova informació que desplaça l’atenció de l’anterior. La majoria de la informació que rebem no està elaborada ni, encara menys, contrastada. No hi ha periodistes al darrere. Pot ser resultat d’accions voluntaristes o de pura mala fe. La distinció entre el que és veraç, explicat i fonamentat del que obeeix purament a rumors o xafarderies és molt tènue i sovint es confon. Com més informació es posa en marxa, més intricat es fa el món. La hiperinformació i la hipercomunicació no injecten cap llum a la foscor.

Internet i participació social

Hi ha qui considera internet el sistema que ha democratitzat definitivament la possibilitat de participació social. És cert que és un instrument que facilita interactuar, però la percepció de ser tremendament participatius, d’estar a cada moment on cal tenir alguna cosa de falsari. Ni els nostres “m’agrada” incidiran gaire en la realitat, ni penjant alguns comentaris a webs, tampoc. Som un més entre la multitud, i tret que optem per la major de les grolleries, la nostra aportació caurà molt fàcilment en l’oblit, si és que hi ha algú s’ha pres la molèstia de llegir-la. Hi ha molt d’efecte mirall a Internet. Creiem que participem perquè ens veiem reflectits a la xarxa, hi som, però la nostra petjada acostuma a ser minúscula i encara més escassa continuïtat. En participar, sovint ho fem justament per a nosaltres mateixos, per demostrar digitalment que existim.

El filòsof Byung-Chul Han, ha destacat la manca de distància, d’espai propi i de reflexió que ens provoca aquesta societat en la qual estem sempre exposats a l’aparador, sempre actuant, en una mena de “panòptic digital”. El rusc virtual està poblat d’individus sols i atrafegats a la recerca d’una individualitat. L’espai virtual no és l’espai públic, és l’espai de l’espectacle. Potser és el politòleg John Gray qui hagi definit millor l’individu perdut entre tanta tecnologia: “Ens hem vist llançats a un temps en què tot és provisional. Les noves tecnologies alteren diàriament les nostres vides. Les tradicions del passat no es poden recuperar. Alhora, tenim poca idea del que portarà el futur. Estem forçats a viure com si fóssim lliures”. Ens convindria que no passés el que després de la Primera Guerra Mundial assenyala Claudio Magris. No va emergir l’home nou que s’havia previst, sinó una trista figura de gregari, llest per obeir els nous tirans.

Hi ha un canvi de paradigma en unes relacions humanes mediatitzades per les xarxes socials. Byung-Chul Han, considera que gran part de la societat està sumida en un “avorriment profund” que té a veure amb estar hiperinformats i hiperexposats, sense espai íntim, cosa que dona lloc a l’abandonament de la cultura, ja que aquest és un àmbit que requereix “atenció”. Estaríem doncs davant del que tipifica com la “societat del cansament”, on el dopatge és el recurs de resistència. Aquesta societat esgotada seria el resultat del qual el filòsof coreà ha tipificat com la societat de la transparència i la societat de l’exposició. La primera significa: “l’infern del qual és igual”, de la manca de privadesa, de tot sentit del qual és íntim.

Transparència i veritat

No hi ha distància entre les individualitats, i això condueix a la pèrdua del respecte. Transparència i veritat no són coses idèntiques. Una transparència que el sociòleg Alain Badiou creu que també ha envaït l’esfera de les relacions amoroses. Meetic és l’evidència que l’amor es domestica i és positiva com a fórmula de consum i confort. També aquí cal evitar riscos i sorpreses. A la “societat de l’exposició”, cadascú de nosaltres es converteix en mercaderia contínua, el món ja no és cap teatre on es representen accions i sentiments, sinó un mercat on s’exposen, venen i consumeixen intimitats. Amb la transparència i l’exposició, es perd l’esfera pública, ja que la sociabilitat, el que és col·lectiu, requereix una certa distància. A l’eixam digital en què ens trobem immersos, hipercomunicats (sobrecomunicats) i absolutament controlats, la nostra llibertat és tan sols una ficció.

L’home solitari a la pista de bitlles que tipifica el sociòleg nord-americà Robert Putnam és un individu exclòs, que cultiva la neurosi associada a la solitud, encara que pot estar interconnectat i ser molt actiu a les xarxes socials. La prova del nostre aïllament, de la manca de relacions socials i personals espontànies es manifesta en la comercialització de sistemes per “trobar” amics –Facebook va néixer per a això-, i de facilitar-nos contactes amb vista a l’aparellament, on ja ens fan una selecció prèvia per afinitats per estalviar-nos temps. Renunciem ja el fet de descobrir les coses nosaltres mateixos, renunciem el plaer del camí, del descobriment i de la sorpresa, a l’establiment de relacions personals. Odiem la possibilitat de frustració i hem incorporat la por a l’estrany. No hi ha lloc per a la sorpresa.

Aquesta societat d’individus separats ha comportat una pèrdua enorme del capital social, la desaparició de llocs de trobada amb finalitats més o menys definides. La participació en associacions, sindicats, partits o clubs ha disminuït notablement, i l’única cosa que ha augmentat és l’afiliació als gimnasos, els quals no deixen de ser un lloc de trobada de persones que mantenen l’anonimat i la distància. Poca relació s’estableix en un lloc on, justament, es practicarà el culte al cos i a la salut, un àmbit poc donat a sortir d’un mateix i les mateixes obsessions. No és estrany, doncs, que els moviments alternatius, progressistes i crítics, més que l’acció amb uns objectius polítics molt definits, aposten per la recuperació dels espais de sociabilitat.

La societat no hauria de renunciar a portar el timó del seu futur

És una obvietat ressaltar que a partir de la irrupció del que és digital el món, la realitat que ens envolta, està canviant a una velocitat de vertigen. De fet, està mudant el paradigma civilitzatori. El problema no rau especialment a comprendre i utilitzar les possibilitats tecnològiques, sinó sobretot adequar-nos als canvis socials, culturals i mentals que els nous utensilis comporten. La major part de la ciutadania, i especialment les generacions més joves, viuen les novetats tècniques i les noves formes de comportament i de vida que signifiquen, com una dada o un fet donat, sense que es plantegi, la utilitat, la idoneïtat o si realment volem o bé ens compensa el món cap al qual ens porta. S’ha imposat el concepte de surfejar sobre la realitat, més que fer-se preguntes sobre què, per què o la conveniència o el sentit de les noves tecnologies. Al món hiperglobalitzat de ciutadans convertits en consumidors compulsius de la “novetat”, fer-se preguntes fins i tot té connotacions de mal gust. Però, potser la societat no hauria de renunciar a portar el timó del seu futur així com posar el coneixement i la tecnologia al seu servei, més que convertir-se en el seu servidor i esclau.

La entrada Més comunicats, però més aïllats se publicó primero en iNSiGHTS.

Recentment, aquest debat ha experimentat una nova embranzida amb el desenvolupament i l’extensió de l’ús de tecnologies digitals, d’algorismes, de la intel·ligència artificial i de robots. Una consultora internacional va publicar un influent treball sobre els riscos que l’automatització podia implicar pel futur de determinades feines. El que va transcendir als mitjans de comunicació van ser dades una mica apocalíptiques i fora de context sobre les ocupacions que tenien més perill de desaparèixer. Alguns autors van parlar també de “l’ansietat tecnològica” per referir-se a la por de perdre la feina.

Polarització del mercat de treball

El plantejament econòmic tradicional respecte la relació entre feina i tecnologia era que el desenvolupament tecnològic implica un augment general de les qualificacions laborals necessàries per a la feina. La hipòtesi, anomenada en anglès “Skill biased technological change” o SBTC, implica que els llocs de treball menys qualificats, on es porten a terme activitats manuals (traslladar, carregar, empènyer, moure) són els que tenen més perill de desaparèixer, però que les feines més qualificades, que impliquen activitats intel·lectuals abstractes (llegir, resumir, entendre, transmetre, coordinar, dissenyar estratègies) són cada cop més necessàries. Treballs empírics fets des de la primera dècada del segle, van mostrar que l’evolució recent del  mercat de treball es caracteritza per un important augment del nombre de llocs de treballs qualificats, però també de llocs de treball associats a la provisió de serveis, activitats que requereixen una presència física i un contacte i que generalment tenen condicions de treball precàries i sous baixos. Per exemple, les famoses kellys, majoritàriament dones que netegen habitacions d’hotel, o les cuidadores de gent gran.

L’evidència empírica va promoure una nova hipòtesi, anomenada “polarització del mercat de treball“. És a dir, augments en el nombre de llocs de treball als dos extrems de l’escala de qualificació: molt qualificats i molt poc qualificats. Alhora, les dades mostren una reducció del nombre de llocs de treball al mig de l’escala de qualificacions, bàsicament ocupacions administratives i burocràtiques caracteritzades per tasques rutinàries, repetitives. Aquesta nova hipòtesi es trasllada a àmbits socials i polítics més generals per analitzar com les societats occidentals experimenten un procés de polarització, separant les experiències vitals, les condicions materials, de sous i d’estabilitat laboral en dos extrems. També s’analitzen les implicacions polítiques d’aquesta polarització social en relació amb el comportament electoral i l’estabilitat de les societats democràtiques.

El desenvolupament tecnològic està desplaçant les persones d’aquelles activitats rutinàries i repetitives que poden ser substituïdes per màquiens

Rutinització

Per explicar aquesta tendència del mercat de treball, nombrosos estudis van analitzar quins factors podien explicar aquesta evolució recent: el mateix canvi tecnològic, els canvis en la demanda dels consumidors a causa de canvis en les preferències i en el menú de productes i serveis disponibles, la desindustrialització de les societats més desenvolupades, l’ascens de la Xina com a “fàbrica del món” i altres. Una de les hipòtesis més analitzada és l’anomenada “Rutinització” (Routine biased technological change, RBTC). Segons aquesta, el desenvolupament tecnològic està desplaçant les persones d’aquelles activitats rutinàries i repetitives que són les més fàcilment programables i que, per tant, poden ser substituïdes per màquines. Tot el treball administratiu, l’emissió de factures, la gestió de nòmines, el control de dades bàsiques, són activitats fàcilment programables, convertibles en rutines que poden fer les màquines.

La conclusió sembla immediata: el desenvolupament tecnològic permet substituir persones per màquines en aquelles activitats caracteritzades per la rutina i la repetició. Com que els llocs de treball que duen a terme aquestes activitats es troben al mig de l’escala de les qualificacions, són els que tendeixen a desaparèixer, mentre les activitats més qualificades i les activitats manuals tendeixen a augmentar. Les ocupacions amb més activitats abstractes i intel·lectuals (processament de dades per prendre decisions, disseny i previsió sobre estratègies empresarials, capacitat de comunicació, coordinació i supervisió), les màquines són complements que ajuden a les tasques humanes. Alhora, les millors condicions materials (sous, estabilitat) dels que desenvolupen activitats intel·lectuals reforcen la demanda de treball manual.

El desenvolupament de la literatura sobre rutinització ha generat una anàlisi sobre les activitats humanes a la feina, sense perdre de vista que la majoria dels llocs de treball impliquen moltes activitats diverses i que el que interessa és saber el contingut principal que caracteritza les ocupacions. Si pensem en el tipus d’activitat més freqüent a la nostra feina, de seguida ens adonem que fem moltes coses diferents que requereixen habilitats diferents. La qüestió és quina part del nostre temps de treball passem en cada activitat.

Tres tipus de tasques laborals

La classificació més actual del tipus de tasques les divideix en tres grups: rutinàries, manuals i abstractes. Les tasques rutinàries es defineixen com aquelles que requereixen una repetició metòdica d’un procediment preestablert. Les tasques manuals són les que requereixen esforç físic, coordinació de moviments, destresa i flexibilitat per adaptar-se al moment de fer l’activitat. Les tasques abstractes són aquelles que requereixen activitats cognitives per tractar i processar informació, solucionar problemes, per gestionar i també creativitat, flexibilitat i capacitat de comunicació. Les tasques rutinàries són les més fàcilment programables i on les persones poden ser fàcilment substituïdes per màquines. Les tasques manuals són difícilment substituïbles per màquines i en les tasques abstractes, les màquines complementen l’activitat humana, però no la substitueixen. Com que la majoria de les tasques rutinàries les porten a terme treballadors situats al mig de l’escala de les qualificacions, aquesta hipòtesi podria explicar la polarització que experimenten els mercats de treball dels països més desenvolupats.

En les tasques abstractes, les màquines complementen l’activitat humana, però no la substitueixen

Des del punt de vista de la universitat, aquests desenvolupaments empírics i teòrics tenen moltes i interessants implicacions. Si l’objectiu de la universitat és preparar per a la feina -cosa que també caldria analitzar amb certa profunditat-, el que hem de proporcionar als estudiants són eines per les feines abstractes, que són les que caracteritzen cada cop més les feines existents i les noves que apareixeran. Proporcionar als estudiants amb capacitats per tractar i processar informació, plantejar solucions als problemes i capacitat per avaluar-les, per idear mètodes i procediments de gestió i per desenvolupar la creativitat, la capacitat d’adaptació i de transmissió d’idees i arguments sembla l’estratègia més adient per garantir un futur professional. 

La entrada Què fem a la feina? se publicó primero en iNSiGHTS.