Reportatge fotoperiodístic de Teia Miralles Cruanyes.

Els Urban Sketchers (USK) són grups d'aficionats al dibuix a l'aire lliure d'arreu del món que es reuneixen amb freqüència  a diferents indrets per practicar aquest art. A les comarques de Girona, ho fan cada dijous amb trobades en pobles diferents de Catalunya per plasmar sobre una llibreta racons del país. Ho fan al carrer, asseguts buscant l’angle que més els interessa captar i amb poques hores. La tècnica és coneguda com a “dibuix ràpid” i s’obtenen resultats realment impressionants. 

Des del 2010 es fan trobades internacionals i també se'n fan regularment entre els aficionats catalans. Recentment, es va celebrar a Reus la 6a trobada anual dels Urban Sketchers de Catalunya. La primera es va fer a Ultramort amb 100 participants aficionats al dibuix i les següents a Vic, Terrassa, la Seu de Lleida i Girona, on van arribar a ser 500 persones.

Els Urban Sketchers de Girona es van fundar gràcies el 2013 a unes classes al centre cultural La Mercè de Girona. Una de les impulsores, Toni Xifre, hi cursava un curs amb el professor Vicents Huedo, que els va proposar fer les classes a l’aire lliure. A alguns dels alumnes els va agradar tant que van decidir fer-ho també pel seu compte.

A part dels dijous, també es veuen alguns caps de setmana; normalment els dissabtes. Per decidir on es trobaran, s'intenta anar canviant entre "pobles de diferents comarques, perquè no tothom s’hagi de mobilitzar", explica Toni Xifre, una de les impulsores del grup, que considera que "el més important és que tothom s’ho passi bé".

La entrada Descobrint Catalunya a través d’un pinzell se publicó primero en iNSiGHTS.

Tania Álvarez

La boxejadora Tania Álvarez s’ha convertit en la primera dona a tot l’Estat que protagonitza un combat al Madison Square Garden de Nova York. Ho ha fet amb només 21 anys en la categoria de pes ploma (entre els 55 i 57 quilos).

La entrada Tania Álvarez, pionera en boxa se publicó primero en iNSiGHTS.

Palamós es desperta amb pluja, però el temps no canvia els plans de la jornada. Mentre aparco el cotxe a tocar de la cala Margarida, veig un parell de persones que baixen el carrer amb una cadira plegable penjada a l’esquena i una motxilla petita, tapats amb un paraigua. Deixo el cotxe i els segueixo, de seguida topo amb unes vistes immillorables del mar en un dia gris.

Un cop a la cala, es deixen veure una vintena de persones assegudes en cadires de roba aixoplugades sota un porxo allargat. Tenen llibretes sobre les cames i aquarel·les als peus. Hi ha qui ha trobat una taula i unes cadires i s’hi ha assegut per tenir més comoditat. 

Són els Urban Sketchers de Girona (USK Girona), un grup de persones que es reuneixen cada dijous en pobles diferents de Catalunya per dibuixar i plasmar sobre una llibreta racons del país. Ho fan al carrer, asseguts buscant l’angle que més els interessa captar i amb poques hores. La tècnica és coneguda com a “dibuix ràpid” i s’obtenen resultats realment impressionants. 

Moviment internacional

Això, no només passa a les comarques gironines. De fet, Toni Xifre, una de les impulsores, explica que és “una organització internacional”. El moviment va ser creat pel periodista i il·lustrador català Gabi Campanario, l’any 2007. Va començar com una forma de “reportatge dibuixat” per a un diari local. En veure que molta gent ho compartia a través de xarxes socials i el número de participant augmentava, va crear un grup a través de Flickr. Allà exposava els dibuixos i els promovia, sota el lema ‘Veure el món, dibuix a dibuix’. 

Actualment, el moviment ha crescut molt i els Urban Sketchers fan trobades internacionals des del 2010. Van començar a Portland als Estats Units i han passat per ciutats com Lisboa, Barcelona, Singapur, Porto o Amsterdam. En aquestes trobades s’hi fan diferents activitats depenent del que ofereixi la ciutat, però normalment s’imparteixen tallers, conferències o passeigs d’esbossos. Aquest any ha estat el torn de l’onzena trobada, que s’ha fet a Auckland (Nova Zelanda) del 19 al 22 d’abril. 

A part de les trobades internacionals, Xifre detalla que també es pot contactar amb els USK de qualsevol altra ciutat del món on et trobis i afegir-te a dibuixar amb ells de forma puntual en les seves trobades setmanals. “Avui havia de venir una francesa que estiueja aquí, però pel mal temps, no ha pogut”, exemplifica.

Trobades anuals a Catalunya

També es fan trobades regulars entre els aficionats catalans. Recentment, es va celebrar a Reus la 6a trobada anual dels Urban Sketchers de Catalunya. La primera es va fer a Ultramort amb 100 participants aficionats al dibuix i les següents a Vic, Terrassa, la Seu de Lleida i Girona, on van arribar a ser 500 persones. “Cada any va augmentant i a les trobades també s’hi veu molt jovent”, explica Xifre. 

Passejo pel porxo fent una ullada als dibuixos. La majoria comencen a llapis o bolígraf i quan tenen l’esbós fet, li afegeixen color. Aquest és l’exemple de Toni Casas, dissenyador industrial i gràfic. És a USK Girona des que es va jubilar, ara fa deu anys. Normalment, pinta amb aquarel·la o amb retolador. Avui, utilitza un pinzell que porta un dipòsit d’aigua: “L’aquarel·la vol una mica més d’estructura; aquesta tècnica no és tan bona, però és més ràpida.” 

A prop seu hi ha la Maria Roser, que fa tot just tres setmanes que participa en aquestes trobades pel territori, però ja ha anat de viatge a Madrid i a Salzburg amb els USK. “Ho va descobrir la meva filla i em va dir que, ja que m’agradava dibuixar, hi anés”, explica i aaegura que “és una manera de sortir de casa i conèixer gent.”

Un altre dels integrants del grup és en Joan Coromina, de Regencós, que fa tres anys que és als Urban Sketchers i també s’hi va unir un cop jubilat. A través d’internet, es va assabentar d’una trobada que feien a Olot i, des de llavors, cada dijous s’hi apunta. Coromina era ceramista de professió, però abans no pintava. “Havia fet algun dibuix, però molt malament i ho feia esporàdicament”. Assenyala que “amb la feina no l’hi podia dedicar temps d’una forma continuada”, però que l’afició, sempre l’ha tinguda. Ara, cada setmana dedica una estona per gaudir del seu ‘hobby’.

Tots escampats pel porxo, però cada un mirant cap a un lloc diferent, plasmant al paper visions diferents. N’hi ha que es fixen en les vistes llunyanes del port, altres en les barquetes que hi ha sobre la sorra o també n’hi ha que retraten als seus companys dibuixant. Cada participant en la seva manera, la majoria fa servir aquarel·la, però també n’hi ha que utilitzen llapis de colors o retoladors. Els resultats es pengen al blog dels USK Girona i a les seves xarxes socials. 

USK Girona

Els Urban Sketchers de Girona es van fundar gràcies a unes classes al centre cultural La Mercè de Girona. Toni Xifre hi cursava un curs amb el professor Vicents Huedo. Va ser el 2013 que Huedo els va proposar fer les classes a l’aire lliure i, a alguns dels alumnes els va agradar i van decidir fer-ho també per lliure. Aquell mateix any, hi havia la trobada internacional a Barcelona i els alumnes del curs van contactar amb els Urban Sketchers per constituir els de Girona. “Més que res, havíem de demanar el permís per utilitzar el nom internacionalment”, aclareix Xifre. 

A part dels dijous, també es veuen alguns caps de setmana; normalment els dissabtes. Hi ha pobles que quan organitzen festes majors o festivals, contacten amb ells perquè hi vagin a dibuixar. La feina que fan els organitzadors és repartir-se les xarxes socials per tal que tothom s’assabenti de les trobades i, a part, decidir a on aniran els dijous de cada mes. “Intentem que siguin diferents comarques, perquè no tothom s’hagi de mobilitzar”, explica Xifre, que considera que “el més important és que tothom s’ho passi bé”.

Les trobades per dibuixar, i en especial els dijous, s’ha convertit en un dia esperat per molts dels participants dels Urban Sketchers Girona. “T’hi passes dues o tres hores sense donar-te compte, amb una companyia molt agradable i això no té preu”, expressa Casas, que afirma que espera cada dijous “amb candeletes”. La Maria Roser afegeix que “està molt bé” perquè les sortides li permetes “conèixer el país”. Fa aquarel·la, però insisteix a dir que només ho intenta: “Venim aquí a passar-nos-ho bé.”

Quan s’apropa l’hora d’anar tancant les llibretes, ja es comencen a veure les il·lustracions finals. Alguns, però, deixen l’esbós fet i fan fotos amb el mòbil per afegir el color a casa. Abans de recollir comenten els dissenys, sempre positivament. Xifre explica que “mai ningú està content amb els seus dibuixos, els dels altres sempre són millors”. Tothom acut als que més en saben i entre bromes, van deixant les llibretes a la taula per fer la foto final. 

La entrada Descobrint Catalunya a través d’un pinzell se publicó primero en iNSiGHTS.

Núria Marguí Anglada (Olot, 1997) va estudiar Magisteri a la Universitat de Vic, però ha acabat professionalitzant-se en la fotografia. Agafant la càmera pel seu compte i aprenent de vídeos de YouTube, ha aconseguit fer-se un lloc en el món audiovisual. Actualment, és la fotògrafa oficial del Girona FC. I diu que l’emociona coincidir amb altres dones fotògrafes a la gesta del camp, en un àmbit on predomina la figura masculina. A part de la fotografia, també la motiven altres disciplines com cantar o dirigir classes de spinning.

En un món digitalitzat on tothom té la capacitat de fer fotografies, com és possible guanyar-se la vida disparant la càmera?

És veritat que cada vegada és més fàcil fer fotos bones amb els mòbils, però sobretot en fotografia esportiva continua sent complicat perquè necessites un zoom potent i has de congelar el moviment. Això fa que sigui més fàcil professionalitzar-ho i viure d’això, però també és veritat que molts dels qui s’hi dediquen, ho compaginen amb altres feines.

Va començar a cursar Comunicació Audiovisual, però ho va deixar per estudiar Educació Primària. Com ha acabat sent fotògrafa?

Després de veure que el món de la comunicació no em captivava prou, vaig començar el grau d’Educació Primària. I mentre ho estava cursant, vaig començar a fotografiar els partits del Girona FC sempre que anava al camp. Alguns mitjans i el mateix club es van posar en contacte per demanar-me algunes fotografies i això va fer que decidís dedicar-m’hi. Més endavant, el Girona FC em va trucar per oferir-me feina; tot just acabava la carrera, així que vaig poder fer-ho tot molt seguit.

La seva professió actual tampoc no té res a veure amb els estudis d’educadora. Com s’ha format en fotografia?

En aquell moment, jo anava aprenent pel meu compte, mirant tutorials de YouTube o preguntava als fotògrafs que s’hi dedicaven, quan anava als camps. Però quan em va trucar el Girona FC, em vaig dir a mi mateixa que havia de tenir una formació per tenir coneixement de la càmera. Vaig parlar amb el professor de fotografia de la Universitat de Girona i em va fer un curs intensiu, durant uns mesos, abans de començar oficialment a treballar al club.

S’hauria imaginat mai dedicant-se a la fotografia i fent-ho al Girona FC?

Fins que no m’hi vaig trobar, no. A més, jo vinc del bàsquet, que és l’esport que practicàvem el meu germà i jo de petits. L’afició al futbol ha sorgit de fer-ne fotografies.

“Intento captar el que els periodistes que venen al camp no poden”

Què és el que més la captiva de la professió? Què vol transmetre amb les seves fotos?

El que més m’agrada és fer real la típica frase que diu “una imatge val més que mil paraules” perquè vull que el que visc s’acabi explicant a través de la meva fotografia.

Considera que la fotografia esportiva té alguna dificultat afegida?

Cada tipus de fotografia és diferent i totes tenen la seva complexitat. Pot semblar, per exemple, que disparar una foto de producte és fàcil, però quan t’hi poses t’adones que hi ha elements més complicats que en altres tipus de fotografies. En fotografia esportiva, cal tenir molt en compte el moviment de qui practica aquell esport, perquè no et quedin totes les imatges mogudes, i la il·luminació. En la majoria de camps on vaig, la il·luminació és un drama i has configurar molt bé la càmera i treballar després l’edició per reduir el soroll que adquireixen les fotos si els falta llum.

Quin és el toc característic de les seves instantànies que la distingeix d’altres fotògrafs?

Més que de tècnica, crec que és el fet de poder estar a dins del club i mostrar coses que molta gent no veu. Al desembre, per exemple, vam estar fent un stage a Estepona, a la província de Màlaga, i vam decidir fer un contingut diferent; que la gent pogués veure com era el dia a dia dels jugadors a l’hotel. Els vam fotografiar jugant a cartes o mentre els tallaven els cabells. El que intento és captar el que els periodistes que venen al camp no poden.

Quin equip utilitza per a fer les fotografies? Porta molts objectius a sobre quan treballa?

Pel que fa a les càmeres, tinc tres cossos i quatre objectius. Un d’ells és l’angular, que faig servir quan faig fotos d’estadi, i tres més que faig servir més en el dia a dia: El de 50 mil·límetres és el que faig servir quan fem fotos de producte o d’estudi; el de 70/200 mil·límetres és dels primers que vaig tenir i l’utilitzo per entrenaments o partits i el de 200/400 mil·límetres el faig servir quan no em puc apropar tant com voldria. Ara mateix, amb aquest equip, crec que en tinc prou.

Damunt la gespa o al pavelló, hi ha moltes dones fent fotos? Per què creu que és així?

El futbol és un món molt masclista i mou més homes que dones. Però per sort, cada vegada menys. Aquest any, estant a primera divisió, hi ha quatre equips amb dones ocupant el càrrec de fotògrafes oficials; és molt emotiu quan ens trobem a l’estadi.

La pandèmia va afectar a tot el món d’una manera similar i ens va acostumar a viure des de casa, treballar a través d’una pantalla i sense tenir vida social. Com es va veure afectada la seva feina?

No em va afectar professionalment, perquè encara no m’hi dedicava. Quan va començar la Covid-19, encara estava acabant la carrera. Des del club, però, va haver-hi un treball molt gran de màrqueting sobre com generar contingut tenint els jugadors a casa seva i els va fer canviar la manera de treballar.

Té la sort de tenir diferents facetes i la mouen diverses activitats, a part de la fotografia. Una d’elles, és la direcció de classes de spinning. D’on surt aquesta motivació?

Tant l’spinning, com la música o la fotografia són disciplines molt diferents, però totes combinen l’art i és una de les coses que més m’agrada.

“El repte principal és seguir fent el que faig i fer-ho sempre amb les mateixes ganes”

També és cantant. Quins són els seus inicis en aquest món? Hi veu futur?

Vaig començar a tocar la guitarra quan tenia 12 anys. Sempre m’ha agradat molt cantar i des de llavors, ho he mantingut. De cara al futur, no veig un gran canvi; dedicar-me a l’esport i que la música sigui un a més a més.

Quins reptes es planteja per aquest 2023?

No perdre la il·lusió. El repte principal és seguir fent el que faig i fer-ho sempre amb les mateixes ganes.

La entrada Núria Marguí: “A primera divisió hi ha quatre equips amb fotògrafes oficials” se publicó primero en iNSiGHTS.

Després de conduir quinze minuts per camins desconeguts, paro el cotxe davant d’una porta corredissa d’on penja un cartell que diu: ‘Reserva Wild Forest’. Són les deu en punt del matí, tal com havíem quedat per e-mail amb Paola Calasanz, fundadora d’aquest centre de recuperació i rehabilitació d’animals salvatges. Insisteixo, però durant vint minuts ningú respon al timbre i l’espera davant la porta es fa eterna. Quan començo a patir per si he fet el viatge en va, apareix en cotxe una treballadora que frena al meu costat. M’obre la porta, em convida a passar i entro el vehicle fins a un aparcament a l’interior del recinte.

En aquest paratge natural de boscos de la província de Barcelona, hi conviuen en semillibertat més de 150 animals rescatats per la fundació. No ho poden fer a la natura, en estat purament salvatge, perquè han estat afectats per l’impacte humà; la majoria per accidents de trànsit, però també hi ha cries que s’havien adoptat sense llicència, després d’haver estat separades de les mares, o animals invasors decomissats, com porcs vietnamites o els seus encreuaments amb senglars.

La Reserva Wild Forest es va fundar l’any 2016, convertint-se en un dels primers refugis d’aquest estil a l’Estat

El primer de l’Estat

La Reserva Wild Forest es va fundar l’any 2016, convertint-se en un dels primers refugis d’aquest estil a l’Estat. “Volia crear-ne un que es dediqués exclusivament a recuperar fauna salvatge cinegètica, que és la que és considerada de caça”, explica Calasanz, més coneguda com a ‘Dulcinea’ pels seus perfils a les xarxes socials i per com signa els seus llibres. L’activista denuncia que no hi ha cap protocol per recuperar aquests animals: “Si un senglar té un accident de tràfic, la forma legal d’actuar és el sacrifici, sense ni tan sols valorar si es pot rehabilitar”.

Després de conèixer l’equip que hi treballa, ha arribat el moment de veure de prop els inquilins de la reserva. Pujo a un bugui amb el que recorreré l’espai. La finca té 37 hectàrees i d’aquestes, 15 estan tancades; és on viuen els animals. Quan arranquem, darrere nostra i amb insistència, un dels gossos que ronden per allà no para de perseguir-nos. Ho fa encara que li hagin dit el contrari un parell de vegades. Amb l’animal seguint el nostre rastre, fem la primera parada a la llar de les guineus.

El seu recinte es troba al costat del dels porcs vietnamites que, quan veuen el tractor ple de menjar, comencen a grunyir. La meva acompanyant llança a les guineus el seu àpat. Ho fa per sobre la tanca per, insisteix, “no prendre mal”. Des del bugui veiem com cada guilla ataca el seu tros de carn entre les herbes. No estic segura si hi podem entrar, però ho fem quan ja són tipes.

La reserva vol evitar que els animals salvatges adquireixien comportaments propis dels domèstics perquè sigui més fàcil reintroduir-los a la natura

Un cop dins, n’hi ha una que se’ns apropa, molt confiada. És la Megan, va ser criada amb humans i ja està acostumada a tractar amb éssers que caminen sobre dues potes. Es mostra propera; sembla un animal domèstic. Aquest és un dels comportaments que des de la reserva volen eliminar perquè sigui més fàcil la seva reintroducció a la natura. La Megan és bonica de cara i llueix un pèl de color clar. Tot i el seu aspecte, la cuidadora d’animals m’aconsella no acariciar-la, perquè no em coneix. Ella li apropa la mà i després que la Megan l’olori, la pot tocar abans que la guineu s’allunyi juganera.

La treballadora fa quatre anys que és a la reserva. La timidesa li impedeix voler fer aparèixer el seu nom en aquest article, però no revelar les seves emocions. El que més gaudeix del contacte amb la fauna és veure com evolucionen. “Em fa feliç veure el procés; com entren a la reserva malalts i morts de por i com van creixent, millorant i adaptant-se a l’ambient”, diu. Ella es dedica a les cures, als primers auxilis, a alimentar-los i de la seva higiene.

Altre cop damunt del tractor, ens posem en marxa cap a l’espai dels cérvols. Mentre dura el viatge, la cuidadora va narrant el que veiem en la distància: “Avui es planten arbres per millorar l’espai dels animals més malalts”, explica. Condueix el vehicle cap a un tancat de més de 12 hectàrees de superfície, on hi ha molts més animals.

Aquí hi conviuen cérvols, daines, cabres, ovelles i cabirols. Curiosos, ens veuen venir des de la distància, sense moure’s. Para el tractor enmig dels animals i baixo sola, amb la càmera, sense envair gaire el seu espai. Miro pel visor i, de sobte, m’apareix just davant una cara simpàtica, que vol saludar. Quan tornem a fer camí, els animals ens segueixen corrent, amb el morro enganxat als sacs de menjar que portem darrere el vehicle.

La visita conclou amb una parada a l’espai dels porcs senglars, de 2 hectàrees de terreny. A mesura que s’apropa el tractor, es comencen a sentir crits per l’olor que deixa anar l’àpat. Amb cura, la treballadora els tira l’aliment des de l’altre costat de la tanca. N’hi ha algun que es mostra més poruc que d’altres, com és el cas d’en Mar, un porc senglar que va perdre una orella i el morro per culpa d’una trampa. No és l’únic exemplar que es troben en aquestes condicions. A la reserva, tenen clar que “tots són víctimes de trampes il·legals que posen les persones”. I estan convençuts que “s’haurien de localitzar i penalitzar els responsables”.

El primer inquilí del centre

Després del passeig per la finca, ens tornem a reunir amb la fundadora, que explica que des dels inicis de la reserva, han salvat més de 150 animals. Malauradament, molts hi arriben en molt mal estat i no superen les primeres cures. Calasanz recorda el primer inquilí salvatge que va acollir la reserva; era un cabirol que es deia Brownie. El va portar un veí del centre que l’havia trobat, el tenia a casa i no sabia què fer-ne. Abans d’ell, ja hi havia arribat un altre habitant, però no salvatge. Era una ovella que van decidir anomenar Lucy i que encara gaudeix dels espais de Wild Forest. Sis anys després dels seus inicis, continuen salvant animals i cada cop reben més missatges i trucades reclamant la seva ajuda per efectuar més rescats.

Tanmateix, segons detalla Dulcinea, el més difícil és “poder alliberar tots els habitants” un cop s’han recuperat. El motiu, assegura, és que “en ser considerats animals de caça, es perceben com un plaga; n’hi ha masses i molesten”. I afegeix: “I la Generalitat tampoc ho posa fàcil, ens dona molt poques autoritzacions d’alliberació”. Així i tot, un petit nombre dels animals que reben poden tornar a la naturalesa, especialment cabirols i guineus. “És molt enriquidor quan ho podem fer”, afirma.

L’equilibri de la natura

La fundadora d’aquest projecte explica que el centre li ha permès “entendre l’equilibri perfecte que existeix a la natura”. “He descobert com és d’important que, a vegades, una cria hagi mort; perquè significa que la vida d’altres animals podrà continuar, gràcies a l’aliment que els proporciona”. Té clar que “des de les grans ciutats, es fa difícil reconèixer la cadena tròfica”.

A més, Dulcinea reivindica que “cada vegada més gent va als boscos i, per desconeixement, interfereix més amb la naturalesa”. “El que necessita la natura és que deixem d’impactar-la i de ferir animals”, afirma convençuda mentre recorda que, malauradament, a la reserva no poden acollir a tots els que desitjarien, perquè tenen “uns recursos de personal i d’espai limitats”.

Parlant de la finca del Wild Forest, Casanz afirma que “tant espai dona molta feina”, però detalla que les activitats a fer-hi són molt diverses. En el seu dia a dia, el que es fa sempre primer és atendre cries, animals malalts o en recuperació. Seguidament, es reparteix el menjar entre tots els hàbitats dels animals, es mira que no els falti aigua i es netegen els espais. Finalment, ve tota la feina de manteniment: arreglar alguna tanca, preparar al voluntariat, fer paquets per a la botiga benèfica, fotografies pels informes o contingut per a les xarxes socials.

Donacions per tirar endavant

El projecte es manté actiu, entre d’altres, gràcies a la feina de voluntaris. La fundadora detalla que normalment ofereixen la possibilitat de fer un voluntariat entre setmana, un de cap de setmana i, fins i tot, residir a la finca durant un període. “L’únic requisit que demanem per poder-ne formar part és una col·laboració mínima de tres mesos”, aclareix Calasanz.

Dulcinea explica que la reserva és un centre privat, que es finança únicament amb donatius de seguidors, col·laboracions de qui compra a la botiga benèfica, esdeveniments o jornades amb les visites al centre. “Les despeses són molt grans; en tenim de fixes com el menjar dels animals, veterinaris, nòmines dels treballadors o el manteniment de la finca, però també n’hi ha d’esporàdics, com tractaments mèdics immediats”.

Els apadrinaments també són una gran manera d’ajudar al projecte. Apadrinar consisteix a crear un vincle amb alguns dels habitants de la reserva i formar part de la seva vida, encara que sigui a distància. Això va lligat a una donació voluntària regular que ajuda a cobrir les despeses veterinàries i la manutenció de l’animal. “La veritat és que és una manera molt bona de poder continuar fent la nostra tasca i mantenir els animals que tenim actualment.”, assegura la fundadora.

“Hem entès que no podem salvar tots els animals, perquè tenim recursos limitats, però sí que podem educar a la gent i ensenyar-los com funciona la natura”

Dulcinea

Educació ambiental

De cara al futur, volen donar-li importància a “l’educació ambiental”, sense abandonar les tasques de la recuperació animal. “Hem entès que no podem salvar tots els animals, perquè tenim recursos limitats, però sí que podem educar a la gent i ensenyar-los com funciona la natura.”

En aquesta línia, la fundadora detalla que estan enfocats en divulgar com les persones es poden relacionar amb la natura i interferir-hi el mínim possible perquè tot es pugui desenvolupar seguint el seu curs. L’objectiu, assenyala, és “ampliar l’equip amb nous membres que siguin professionals del sector de l’educació ambiental, com ambientalistes o biòlegs.”

Calasanz explica també que la intenció és decantar-se pels més menuts de la casa. “Volem poder sensibilitzar als infants de la importància de respectar l’equilibri de la natura.” Això ho faran a través d’un programa didàctic enfocat a famílies.

Projecte pioner

Paola Calasanz pren el pseudònim de ‘Dulcinea’ en les xarxes socials i als seus llibres. L’any 2017 va publicar la primera història. El día que sueñes con flores salvajes forma part d’una triologia que aquest any s’ampliarà amb el quart volum: El día que descubras colores en la nieve. Una altra de les seves publicacions, Historiasde la Reserva Wild Forest, recull vivències del dia a dia en el santuari i on els inquilins del centre es converteixen en protagonistes d’una bonica aventura.

Aquest refugi és un dels únics a Espanya que recupera animals salvatges, però n’hi ha d’equivalents que acullen animals de granja, com és el cas de la Fundació El Hogar (L’Esquirol), que va ser el primer de l’Estat fundat el 2007; la Fundació Santuario Gaia (Camprodon) o la Mino Valley Sanctuary (Galícia), entre d’altres.

La entrada Una llar per animals salvatges rescatats de l’impacte humà se publicó primero en iNSiGHTS.

Clàudia Tremps

L’ultrafondista de muntanya, Clàudia Tremps, és un de les dones més joves que ha completat els 170 quilòmetres de l’Ultra Trail del Mont Blanc (UTMB). Ho va fer el 2021 quan tenia 25 anys, classificant-se com a novena fèmina en el moment de travessar la meta. En la mateixa distància, però en solitari, Tremps va marcar-se un any abans el repte de resseguir corrent el perímetre del Ripollès. Ho va fer després que la pandèmia obligués a ajornar la primera UTMB que havia previst fer.

Escucha “pioneres 02: Clàudia Tremps” en Spreaker.

La entrada Clàudia Tremps, pionera en ultratrails se publicó primero en iNSiGHTS.

Avui dia els joves no acostumem a anar al cinema sovint. Veiem les pel·lícules mentre dinem, netegem o fem feina. Potser el visionat audiovisual s’ha convertit en un acompanyament més, una manera d’estar ocupats i tenir soroll de fons. Per sort, hi ha amics més compromesos amb la indústria cinematogràfica, que et fan sortir de casa i gaudir del cinema a la gran pantalla; un plaer inqüestionable.

Fa poc, vam anar a veure ‘Cinco lobitos’, un drama dirigit per Alauda Ruiz de Azúa el 2022. Triomfadora al Festival de Màlaga i considerada “una pura obra d’art humanista”, segons el crític Carlos Loureda.

La pel·lícula ens mostra la vida de l’Amaia (Laia Costa), una dona que no sap com compaginar la recent maternitat amb la seva feina, ni amb la del seu marit Javi (Mikel Bustamante) i decideix marxar un temps a casa els seus pares. Aquests són la Begoña (Susi Sánchez) i en Koldo (Raón Barea), que viuen a la costa del País Basc. És allà on ha d’aprendre a ser mare, filla i dona al mateix temps.

Mariló Delgado, en la seva crítica del film a l’espinoff explica “la pel·lícula d’Alauda Ruiz de Azúa és un retrat familiar de principi a fi, plena d’escenes quotidianes que t’envolten amb molta naturalitat”. I no podria estar-hi més d’acord! Des del punt de vista de la filla, veiem com les famílies no són tan perfectes com semblen; que una mare no deixa de tenir secrets o sentiments per convertir-se en mare, ni tampoc hi fa un pare.

El gran paper que fan Laia Costa i Susi Sánchez, nominades als Premis Goya a millors actrius, ens permet catalogar la pel·lícula com a feminista. Amb un guió, escrit per la mateixa directora, que ens obre els ulls mostrant-nos com les dones són majoritariament qui tenen cura dels fills o els ancians i de la casa, encara a ple segle XXI.

Aquest és el nucli de la història. Es mostra al principi, quan la parella de l’Amaia marxa per feina i ella es queda sola a casa, cuidant al nadó. I el relat pren importància quan la seva mare es posa malalta i és la filla qui en té cura. El tema també posa punt final a la narració quan la protagonista es responsabilitza del pare, quan aquest es queda sol. Durant tota la pel·lícula es fa referència al passat de l’Amaia, quan encara era petita. Ens fan saber que anys enrere, era la Begoña qui s’ocupava de la filla en comptes del pare. Les dues situacions queden clarament emmirallades, encara que amb una generació de diferència.

Raón Barea dona vida al pare de l’Amaia, representant un home que es queixa quan el menjar està massa salat, però no sap ni fregir un ou. El seu personatge fa reflexionar sobre el paper de l’home en aquesta societat i en com per molt que avancem cap a la igualtat, sempre es colarà el masclisme per les escletxes. També ho veiem amb la parella de la protagonista; encara que sigui jove i més modern, segueix els mateixos patrons que s’intenten evitar.

La directora retrata aquest masclisme de dues generacions diferents des de la naturalesa i la quotidianitat, sense maquillar-ho gaire i amb la veritat per davant. Vist a través dels ulls d’una dona, no puc evitar preguntar-me com seria la pel·lícula si hagués estat dirigida per un home.

Entre aquestes dues situacions similars, mare i filla es retroben mostrant una relació que emociona. Amb la filla preocupada per la recent maternitat i una mare que li treu importància amb comentaris molt còmics. La pel·lícula ens parla des de l’amor profund que senten els pares cap a la seva filla i viceversa, amb tot el que això comporta; malentesos, mentides o secrets.

Una pel·lícula que ens parla de la mort, la insatisfacció en la parella, el paper dels avis i els pares, els records, les infidelitats, el matriarcat i el patriarcat. Alauda Ruiz de Azua ha guanyat de cara al món el guardó a la millor direcció novell als premis Goya i per mi, respecte profund i una admiració total.

Recordo que caminant cap a la sortida de la sala, després de visionar la pel·lícula per primer cop, no sabíem ben bé què dir-nos amb el meu amic. Tots dos estavem impactats i emocionats, amb una sensació de molta pau i amor al nostre cos. El primer a parlar va ser ell: “Aquesta pel·lícula ha sigut com una abraçada molt gran”, i així és com he decidit titular aquest article.

La entrada ‘Cinco lobitos’, una pel·lícula que t’abraça se publicó primero en iNSiGHTS.

El Virus d’Immunodeficiència Humana (VIH) és una infecció que s’adquireix a través de la sang i per transmissió sexual. Les primeres dades que recull el Departament de Salut daten del 2001, quan es van diagnosticar 800 casos. El VIH produeix afectacions lleus a la salut comparables a un refredat, però si no es detecta a temps i no es tracta, acaba desenvolupant el Virus d’Immunodeficiència Adquirida, conegut popularment com la sida. 

Aquesta malaltia va ser diagnosticada per primer cop a Catalunya l’any 1986 amb 200 casos, segons dades del Departament de Salut. Les últimes dades de persones amb sida recollides per l’Idescat són del 2014 i revelen que hi havia 17.346 persones al territori amb aquesta afectació. D’aquestes, 13.938 eren homes i 3.408, dones. 

Els símptomes de la sida apareixen després d’estar entre deu i quinze anys infectat de VIH

Els símptomes de la sida apareixen després d’estar entre deu i quinze anys infectat de VIH. Si el virus adquirit és molt agressiu, és possible que apareguin afectacions passats vuit anys. Quan el virus es comença a manifestar, la simptomatologia és semblant a la d’una grip. També provoca pèrdua ràpida de pes, tendència a adquirir infeccions i cansament general, entre d’altres. 

Un dels problemes que afecta el diagnòstic d’aquesta malaltia és la falta d’hàbit de la societat, que tendeix a no fer-se proves per detectar-lo. Aquestes es fan en centres especialitzats, com és el cas d’Actuavallès, que és present a Sabadell, Granollers, Terrassa i Manresa. Nascut el 1993, es dedica a conscienciar a la gent perquè incorpori les proves del VIH a les seves revisions mèdiques i ho fa a través d’un cribratge; unes proves ràpides amb reactius que si donen positiu requereixen una analítica més extensa al laboratori. 

La Júlia Collignon Simó i l’Elena Griñan Torrer són dues tècniques que treballen en aquest centre del Vallès. Expliquen que sense la prova, les persones es poden adonar al cap d’una dècada que estan infectades. I en aquell moment, les defenses són tan baixes, que la malaltia és més difícil de tractar. “Actualment, la prova del VIH és específica i nosaltres treballem perquè es converteixi en genèrica i arribi a persones amb diferents realitats socioeconòmiques”. 

“Actualment, la prova del VIH és específica i nosaltres treballem perquè es converteixi en genèrica i arribi a persones amb diferents realitats socioeconòmiques”

Júlia Collignon Simó i Elena Griñan Torrer, tècniques d’Actuavallès

A més, insisteixen en el fet que detectar-ho a temps et permet tenir el VIH molt controlat i fer vida normal. I és que, segons afirmen les tècniques d’Actuavallès, avui dia hi ha un control molt rigorós de la càrrega viral. “Quan una persona està en tractament, en sis mesos s’elimina la majoria de la càrrega viral. Aquesta és la part infecciosa, el que faria que hi hagués una transmissió, així que la persona deixa de ser un transmissor del virus”. Especifiquen que una càrrega indetectable és una càrrega intransmissible. 

Segons explica l’organització dels Centres pel Control i la Prevenció de Malalties, hi ha tres tipus diferents de proves per detectar el VIH. El primer d’aquests mètodes busca anticossos en sang o al líquid bucal. El segon també detecta antígens, però només els cerca en sang. Ambdós permeten obtenir els resultats en 30 minuts o menys. L’última prova es fa a través de l’anàlisi d’àcid nucleic i els resultats poden tardar diversos dies. 

L’estigma del VIH

Segons Collignon i Griñan, els prejudicis socials sobre el VIH es deriven de la desinformació general. Les tècniques consideren que si la informació arribés a tothom, no hi hauria prejudicis. Asseguren que per combatre l’estigma social, és necessari que la persona tingui clara quins són els seus drets. “També té molt a veure com va començar el VIH, que es relacionava amb els homosexuals”, expliquen. I afegeixen: “Encara hi ha una part de la població que continua jutjant i etiquetant aquests grups de persones”. A més, detallen que s’estigmatitza la població gai i les treballadores sexuals, com si fossin els únics que patissin la malaltia. 

Lisandro Moisés Enrique, de 47 anys i nascut a Argentina, viu amb VIH des del 1994 i es dedica a fer visible el virus per les xarxes socials. Treballa en un centre fent proves per detectar malalties de transmissió sexual en especial a homes homosexuals i dones transsexuals. També forma part de grups de suport per a gent que acaben de ser diagnosticats. 

A Moisés li van detectar el virus quan tenia 18 anys, després que es fes la prova. Al principi, el van diagnosticar dins del grup de “controladors d’elit”, que representa un baix percentatge dels afectats. Es tracta de les persones que poden controlar el virus sense haver de prendre medicació. Actualment, el VIH ha evolucionat, i s’ha de medicar per fer vida normal. 

“Encara em fa por que em jutgin pel meu diagnòstic”

Lisandro Moisés Enrique

“Encara em fa por que em jutgin pel meu diagnòstic”. Lamenta la falta d’empatia que diu que el fa sentir diferent. Els primers prejudicis que recorda haver rebut van ser fa tres anys, coincidint amb l’arribada a Barcelona; afirma que fins i tot se sentia jutjat pels metges. Així i tot, expressa que en el seu dia a dia, el VIH no l’afecta negativament. “Sí que hi ha hagut limitacions en algun moment de la vida, però ara hi convisc sense cap problema”. 

Mètodes de prevenció

Les expertes d’Actuavallès alerten que l’únic mètode de prevenció del VIH no és el preservatiu. Detallen que hi ha altres maneres per mantenir una sexualitat sana. Collignon i Griñan donen importància a portar un control rutinari de les malalties infeccioses de transmissió sexual (ITS) fent-se les proves. També, insisteixen en la necessitat de comunicar-se obertament amb la parella, en especial, quan es tracta d’aspectes de salut. 

Des d’Actuavallès remarquen que és important conèixer altres mètodes com és el cas de la profilaxi preexposició (PrEP). Aquest tractament prevé una possible infecció del virus, després d’haver-hi tingut contacte a través de relacions sexuals o per injectar-se drogues. Un altre mètode és la Profilaxis Post Exposició (Post o PEP), que actua si fa menys de 72 hores que s’ha estat en contacte amb una persona amb VIH. Aquest tractament se subministra des d’urgències hospitalàries: durant quatre setmanes s’han de prendre antiretrovirals i després s’ha de fer un seguiment hospitalari de sis mesos per comprovar que la persona no s’ha infectat.

La entrada Detectar el VIH per combatre la sida se publicó primero en iNSiGHTS.

El fundador i director de l’Escola Macrobiòtica de Catalunya (ESMACA), Daniel Mayor, està convençut que “no som el que mengem, ens hi transformem”. L’especialista afirma que la macrobiòtica és una filosofia basada en l’efecte que produeix cada aliment sobre el cos humà, més que no pas en els nutrients que ens aporta. “No només ens hem de fixar en els nutrients dels aliments, sinó en l’energia que tenen”, assegura. I afegeix: “Per cada persona, l’efecte és diferent i influeix en un estat anímc o un altre”.

Montse Bradford, també experta en macrobiòtica, és pionera en el camp energètic de la Salut Integral. En una entrevista a TvBio, un mitjà multicanal de salut i cosmètica natural, explica que “quan parlem d’alimentació macrobiòtica, ens referim a entendre l’efecte que tenen els aliments al nostre cos”. En declaracions a una altra publicació especialitzada en salut, VerdeMente, Bradford accentua la relació que hi ha entre l’alimentació i els sentiments.

La professional assegura que avui en dia, la societat “tendeix a mirar sempre cap a l’exterior” i s’oblida del que passa dins del cos. Està convençuda que els humans tapem l’estat anímic amb el consum compulsiu de menjar que no ens beneficia, en lloc d’escollir el que necessita el cos. Segons Bradford, no entenem que “la felicitat és un estat interior” i no s’aconsegueix amb coses materials. “El menjar s’utilitza per premiar, tapar emocions o evadir-se d’elles”, conclou, evidenciant-ne un mal ús.

La macrobiòtica busca entendre quin efecte produeix cada aliment en cada cas particular, per utilitzar-ho en benefici propi

La medicina xinesa considera que segona el que ingerim els òrgans poden estar en equilibri, bloquejats o en deficiència , i això genera unes emocions en particular. Bradford ho exemplifica: “Si els meus ronyons estan bloquejats, pot ser que tingui molta por i no desitgi començar res nou a la meva vida, per falta de confiança i energia”. En aquesta línia, la macrobiòtica busca entendre quin efecte produeix cada aliment en cada cas particular, per utilitzar-ho en benefici propi. Ingerir, per exemple, aliments que ens facin més productius, estar tranquils o animats segons les necessitats de cada ocasió. 

Per això, la macrobiòtica no és en cap cas una alimentació que prohibeixi ingerir una sèrie d’aliments. Al contrari; permet menjar de tot, però ajustant la quantitat a la necessitat de cada cos. Mayor posa d’exemple una persona de constitució robusta, que no necessita menjar tanta carn o aliments perquè tensen el seu estat anímic. “Si ho fa, mentalment aquesta persona estarà més rígida i emocionalment, s’enfadarà amb més facilitat”.

Dietes personalitzades

En un inici, Mayor planteja una dieta igual per a tots els seus clients i a partir d’aquí, observa quins efectes té en cada persona per adaptar-la. “Has de començar d’una manera estricta, però a mesura que vas veient com et sents, has d’anar variant els aliments”. Imma Cruanyes, seguint un curs d’alimentació macrobiòtica de Montse Bradford -que també segueix la mateixa tècnica- assegura que la seva visió de l’alimentació ha canviat completament. “Ara sé què necessita el meu cos en cada moment i valoro molt més el que m’aporta cada aliment”.

A grans trets, no hi ha gran diferència entre el que proposa l’alimentació macrobiòtica i el que proposaria un dietista. En la macrobiòtica es mengen cereals integrals, verdures, llegums, llavors, fruits secs, olis, algues i aliments fermentats, com recomanen els nutricionistes. La diferència, segons afirma Mayor, és que els dietistes “introdueixen els carbohidrats amb pa refinat i brioixeria” mentre que la macrobiòtica es basa en “evitar el consum d’aliments processats” i suggereix extreure els carbohidrats de cereals integrals com arròs, ordi o civada.

“Com més a prop estigui qualsevol producte del seu estat originari, més saludable serà”

Montse Bradford, experta en macrobiòtica

També té molta importància menjar verdures de temporada. Com diu Bradford, “és el menjar que ofereix la natura”. En el blog Altermon Consciència pel canvi, l’especialista puntualitza que “com més a prop estigui qualsevol producte del seu estat originari, més saludable serà”.

Encara que es podria arribar a confondre amb una dieta vegana o vegetariana, perquè recomna consumir molts productes vegetals, la macrobiòtica es pot practicar consumint carn. Per a Cruanyes, sense seguir una dieta vegetariana, la seva consumició de carn ha canviat. “En menjo ocasionalment, però ja no em ve tan de gust”, reconeix. En canvi, la seva dieta ha augmentat en volum de llegums o proteïna vegetal.

Els aliments que no són gaire recomanats, però, són els làctics. “Són aliments que tenen una energia una mica més extrema. Menjar-ne cada dia fa que el cos acumuli mucositat“. Mayor explica que, en concret, els ous són un aliment que per a certes persones és massa concentrat. Posa d’exemple, aquelles que pateixen problemes amb la menstruació.

Macrobiòtica, dia zero

Mayor ha plantejat els àpats de tot un dia seguint l’alimentació macrobiòtica que proposa inicialment als seus pacients. Tenint en compte que els aliments no són els mateixos per a tothom i que també canvien depenent de l’època de l’any.

Al matí, proposa menjar el que els anglesos anomenen porridge, que és un plat d’avena cuita (perquè sigui més tou). Això s’acompanya de llavors o fruita i es pot fer tant dolç com salat. També suggereix evitar el consum de begudes estimulants com el cafè substituint-lo per opcions més saludables com infusions o cafè de cereals. Si cal alimentar-se més, Mayor recomana ingerir un entrepà a mig matí.

Per l’àpat del migdia, considera que el plat hauria de tenir cereal integral, verdures i llegums. I, per obtenir proteïna, també es pot acompanyar amb tofu, tempeh (derivat de la soja) o seitan (derivat del blat), cuinats de qualsevol manera. Podria ser, per exemple, un saltejat d’arròs amb verdures o un estufat de cigrons. El plat també hauria de contenir amanida.

Es recomana sopar tres hores abans d’anar a dormir

Per a l’últim plat del dia, hi ha diverses opcions. Una és menjar el mateix que al migdia, però en menys quantitat. I l’altra, per la qual es decanta Mayor, és prendre cremes de verdures. A més, en macrobiòtica es recomana sopar tres hores abans d’anar a dormir perquè el cos pugui fer una bona digestió.

També es contempla el dejú intermitent, que es fa quan es considera que el cos necessita depurar-se. Aquesta pràctica, però, no és apte per a totes les persones i hi ha casos, com si es pateix diabetis, en què no és possible.

 La importància de l’equilibri

L’alimentació macrobiòtica no proposa una dieta restrictiva que permeti menjar certes coses i en prohibeixi d’altres. Saber escoltar el cos humà és essencial; veure què ens demana i què no o com ens afecten els aliments que ingerim. La  macrobiòtica no es basa en estudis científics, sinó en el mètode de prova i error per a cada cas particular. 

Tot i això, els experts asseguren que els seus beneficis s’han demostrat en repetides ocasions. Mayor ho exemplifica recordant el cas d’un home de 82 anys amb càncer, que seguia una dieta d’aquest tipus mentre feia la quimioteràpia i se’n va acabar sortint. “Es van veure resultats molt positius.”, diu. Especifica que no es tracta d’una alimentació “màgica”, sinó que la clau està a trobar “l’equilibri perfecte” en els àpats, per tenir una bona actitud, ser productiu i sentir-se bé. 

Tot i no tenir una base científica, el cert és que els metges -per la seva banda- asseguren que és molt necessari prendre consciència de la importància de l’alimentació i els afectes que té en el cos humà. I més en una societat com l’actual, on el fast food esdevé menjar diari per a molts, a la cuina s’hi passa el menor temps possible i la rapidesa té un paper essencial en el dia a dia. Parar, observar el nostre interior i veure com el podem millorar hauria de ser prioritari per a la nostra salut.

La entrada Daniel Mayor: “No som el que mengem, ens hi transformem” se publicó primero en iNSiGHTS.

Quan parlem de sexe, a tothom li ve al cap una imatge: dues persones nues fent-se petons, acariciant-se, tocant-se. Però darrere del que veiem hi ha una història, unes pors, unes inseguretats i uns aprenentatges. Tothom viu el sexe de forma diferent, perquè no només es tracta d’una atracció física. L’edat, la cultura, les experiències passades, els sentiments o l’educació, entre d’altres, també hi influeixen. I, per les dones, és encara molt tabú. Un dels aspectes que més impacte té, és com l’hem viscut a casa. Igual que hi ha una educació escolar on s’ensenyen les matemàtiques o la llengua, hi ha una educació sexual que ens prepari per al futur?  

L’entorn familiar

L’Haya Kasmi el Morabit és una dona de 24 anys, musulmana i transsexual. Explica que el sexe i tot el que s’hi relacioni ha estat un tema tabú en el seu entorn familiar. A casa seva, no se n’ha parlat de sexe; no ha crescut amb cap educació d’aquest tipus. “Fins i tot, quan la meva mare comprava compreses, les amagava”. El canvi de gènere encara la va allunyar més de l’àmbit familiar. Però Kasmi el Morabit és valenta. Sense suport dels de casa, va passar per quiròfan per modificar el seu cos i mostrar-lo a l’exterior tal com el sent; es va fer una vaginoplàstia per eliminar el penis i tenir vagina. El trànsit no va ser fàcil. 

“Fins i tot, quan la meva mare comprava compreses, les amagava”

Haya Kasmi el Morabit

Una altra dona d’edat similar, 21 anys, ha viscut la sexualitat influïda per una altra religió: la cristiana. Marina Medina és filla d’una dona afí al cristianisme; diu que quan va començar a descobrir la seva sexualitat, la seva mare li va dir que el seu cos era “un temple” i que anés amb compte d’estar amb la persona correcta per experimentar.

La cultura té un pes important en aquest àmbit. Kasmi el Morabit afirma que això tampoc l’ha ajudat a viure el cos i la sexualitat amb plena naturalitat. A la cultura amb què ha crescut, assegura, es diu que les dones que estan embarassades, estan malaltes. Medina tampoc va rebre suport en la fase d’exploració i coneixement del seu cos. “Jo m’he informat d’aquest tema a fora de casa, llegint i amb les amigues, assegura. Només amb la seva germana gran, ara que són adultes, han començat a compartir sobre aquest aspecte. Si no hi ha una bona educació sexual a casa, com s’aprèn a viure la sexualitat obertament? Qui passa a ser el responsable?

“Moltes famílies estan intentant que parlar de sexe no sigui un tabú”

Elena Crespi, psicòloga i sexòloga

Si realment som una societat avançada i que progressa, podem parlar d’un canvi en com es viu el sexe en l’entorn familiar? Tal com diu la psicòloga i sexòloga Elena Crespi, hi ha moltes famílies que estan intentant que parlar de sexe no sigui un tabú. “Però després ens trobem amb el xoc amb l’educació que hem rebut dels nostres pares i mares”, assegura. Ella, mare de dos fills petits, parla obertament de la sexualitat a casa seva, “sempre tenint en compte les edats”. Tanmateix, reconeix que hi ha moments en què tampoc sap com gestionar alguna situació.

Durant l’adolescència, la seva família intentava parlar de sexualitat i mostrar-li molts aspectes d’aquesta amb naturalitat. “La meva adolescència va ser durant els anys noranta. En aquell moment, es vivia en la cultura de la por i amb la idea que els homes l’únic que volen és sexe”. Això, l’ha condicionat a l’hora de mantenir relacions sexuals.

De la pornografia al món real

Però, malgrat tot, no podem dir que aquesta concepció sobre el sexe hagi canviat gaire. L’ONG Save the children va fer un informe l’any 2020 anomenat (Des)informació sexual: pornografia i adolescència. Segons aquest informe, els i les adolescents miren pornografia per primera vegada als dotze anys. Set de cada deu adolescents la consumeixen de manera freqüent. I això els influeix en la forma de practicar sexe.

El porno és un constant d’escenes masclistes, on l’únic que importa és el plaer d’ell

Si es creix amb la pornografia com a referència, s’apren bàsicmanet que l’home és qui vol tenir sexe i la dona, el complau. El porno és un constant d’escenes masclistes, on l’únic que importa és el plaer d’ell. “Fins i tot les més feministes tenim interioritzat que hem de donar plaer als homes”, comenta Medina. Explica que així és com s’eduquen ells i, per això, totes les pràctiques sexuals s’extreuen de la pornografia.

“Em va dir que cap noia amb qui havia estat li havia demanat que li toqués el clítoris”

Marina Medina

En el sexe és important parlar amb la parella i compartir, saber què agrada i què no. És una bona manera d’aprendre de l’altra persona i experimentar plegats. Medina, per exemple, revela que ho fa. “Nosaltres ho parlem amb tota naturalitat. Hi ha feedback i és important”. Assenyala que en aquestes converses, han sorgit temes de conversa rellevants com el desconeixement de la seva parella sobre l’orgasma femení i el fet que la majoria de dones no es corrin només amb la penetració. “Em va dir que cap noia amb qui havia estat li havia demanat que li toqués el clítoris”, comparteix. Davant aquesta afirmació, Medina afirma que a ella no li avergonyeix compartir què li agrada i què no quan té relacions sexuals. Però, i les altres dones que no ho expressen amb tanta naturalitat? Com viuen elles el sexe?

Que la pornografia tingui tant pes en l’educació sexual, té moltes més repercussions de les que ens pensem. Quan una dona comença a experimentar amb parelles sexuals i es troba en una situació on queda relegada a un segon pla i no se li dona importància o, fins i tot, no se li demana el consentiment per algunes pràctiques sexuals, què passa? Les dones ens sentim prou empoderades sexualment per parar en sec pràctiques que no ens agraden? 

“Potser és això el que ha de passar”. “No m’agrada, però ell ho està gaudint”. “Potser si faig veure que jo també, acaba abans”. “Potser el problema el tinc jo”. Aquestes són pensaments que passen pel cap de moltes dones amb més freqüència del que podríem pensar en un primer instant. I sobretot, segons els experts, es donen en relacions amb parelles noves o amb trobades sexuals puntuals. De fet, Medina s’hi va trobar amb la seva parella. “Ell tenia moltes ganes de tenir relacions i jo, tot i que verbalment no li vaig dir que no em venia de gust, ho vaig donar a entendre amb el meu cos. Quan ell va acabar, em vaig posar a plorar i li vaig dir que m’havia sentit violada. I malauradament, si li preguntes a altres noies si els ha passat això, moltes et diran que sí”. Ho sap perquè ho ha parlat amb amigues. Afegeix que les dones encara no hem aconseguit la força suficient per dir que no en aquestes situacions. Medina ha après, assegura, a preguntar-se si el que fa realment li agrada o només ho fa perquè havia vist o sentit que a altres dones els agrada.

El masclisme 

En el món de les pantalles i la pornografia, es veuen coses que no són les que després es viuen en el món real. És d’aquí on neixen les inseguretats i les pors. Un aspecte rellevant i en ple debat actual d’aquest àmbit és la depilació. Cada vegada es normalitzen més els cossos de dones amb pèl. Tot i això, al llit la situació és més delicada. El que la majoria imagina i idealitza, basat en els referents audiovisuals, és una dona sense pèls a les cames, les aixelles, ni en les zones més íntimes. Mentre que el cos d’un home s’espera amb pèl i no s’exigeix el contrari. “Fins a quin punt és normal que les noies ens hàgim de depilar com si fóssim nenes petites?”, pregunta Medina. Ella fa anys que no es depila. “Quan vaig decidir deixar de depilar-me, em feia cosa treure’m la roba i els altres ho veiessin”.

“Fins a quin punt és normal que les noies ens hàgim de depilar com si fóssim nenes petites?”

Marina Medina

El cert és que vivim en una societat on el masclisme és molt present. Tal com explica la psicòloga Elena Crespi, “molts dels inputs que rebem sobre sexe són masclistes i malauradament tot el que apareix a la televisió sobre les relacions sexo afectives també ho és”. A Crespi, personalment, aquest masclisme l’afecta a l’hora de parlar de sexe amb els seus fills menors d’edat. “Per a mi és imprescindible, quan surten dues persones a la televisió fent-se petons o jugant, contextualitzar-ho i parlar amb els nens sobre si s’estimen o no o si s’ho passen bé o no”, relata. Com a professional, intenta educar els infants també en sexologia perquè ho visquin amb llibertat, seguretat i puguin fer-li qualsevol consulta. Una tendència molt del segle XXI, quan alguns pares comencen a naturalitzar parlar de sexe a casa, un tema molt tabú a la majoria de llars fins ara. Kasmi el Morabit i Medina no van tenir aquesta sort; no han rebut educació sexual a casa. Haver-ne rebut, potser hauria canviat les seves experiències.

La sexualitat ens acompanya des que som menuts. Tanmateix, la majoria de persones no la descobreixen fins que són adolescents i ho fan sense que ningú no els faci de guia. Davant de les experiències d’aquestes tres dones -totes amb entorns, aprenentatges i cultures diferents- es denota la rellevància de tenir una bona educació sexual i un ambient on poder parlar-ne obertament. Això és el que ajuda a saber com gaudir-ne, com conèixer-nos i com actuar. I en una societat com l’actual, conèixer-se i expressar-se amb total llibertat és necessari. En aquesta línia, podem parlar de molts canvis i molts aspectes que han millorat amb el pas dels anys. Però, podem dir que la manera de viure el sexe en sigui una de sola?

La entrada Tabús del sexe, en femení se publicó primero en iNSiGHTS.