Barcelona, 1974. La ciutat, igual que la resta d’Espanya, estava a punt d’experimentar un canvi important en la política: la fi de la dictadura i el començament de la democràcia. Un diari de molta influència continuava la seva expansió per la gran ciutat. El Noticiero Universal, creat el 15 d’abril de 1888, va calar ràpidament entre el dia a dia dels barcelonins. Un mitjà format per notícies, però que incorporava cròniques de la vida ciutadana i seccions d’espectacles, toros i esports. Fórmules noves en l’època que es va fundar.

Dècades més tard, el diari necessitaria un cap de comptabilitat i, sense saber que seria una feina a la qual es dedicaria tota la vida i a on ascendiria a gerent, José García Miquel entraria a formar part del món de la premsa. “Buscava feina, i la del Noticiero Universal era una de les alternatives. Per a mi, només era una tasca com una altra qualsevol. Provenia d’una indústria química i el context era totalment diferent”, reconeix García Miquel. 

La figura de gerent d’un diari és potser de les més desconegudes. Els lectors coneixen als redactors a través dels seus articles, al director com la figura representativa del mitjà, però hi ha altres professionals rere els perfils menys coneguts que exerceixen una feina imprescindible per a qualsevol mitjà de comunicació. Un gerent s’ocupa dels aspectes econòmics d’una empresa, en aquest cas, un diari. Entre les tasques a desenvolupar, hi ha la confecció, impressió, distribució, publicitat i administració del mitjà. “En aquell moment, el nom de la meva funció era el d’administrador. El concepte de gerència és posterior. Jo depenia d’un conseller delegat, i la meva ocupació abastava els aspectes econòmics i organitzatius de l’empresa, excepte aquells que fan referència a la redacció, que depenia del director, el qual era responsable dels continguts”, explica José García Miquel, recordant el seu pas pel Noticiero Universal.

“Els diaris no venuts es recollien una vegada a la setmana i en funció d’això s’ordenava la pròxima tirada”

José García Miquel, gerent de grans capçaleres durant quatre dècades

Una de les funcions del gerent és controlar la tirada d’un diari. La tirada, entesa com el nombre d’exemplars que es venen, es regula ajustant periòdicament els exemplars a imprimir depenent de l’anàlisi de vendes. “Els diaris no venuts es recollien una vegada a la setmana (posteriorment diàriament), i en funció d’això s’ordenava la pròxima tirada. Així es procedia en circumstàncies normals perquè, a vegades, les circumstàncies informatives, fossin polítiques, esportives o d’una altra índole, aconsellaven augmentar el nombre d’exemplars”, comenta el gerent. L’any 1985, El Noticiero Universal va tancar definitivament. Cap informació tornaria a aquella redacció ni cap exemplar estaria a les mans d’algun lector. 97 anys d’èxit van desaparèixer. “Era un diari de tarda, que sortia aviat. Amb el pas del temps, l’evolució de la societat i els seus costums, va passar a ser un diari de matí, que sortia tard”, esmenta García Miquel. 

La seva següent parada dins la premsa seria el diari El País, sense oblidar que anys abans passaria pel diari Avui, tot i que, la seva estada definitiva seria a El País (fins als anys 90). La distribució era més àmplia i la publicitat adquiria més presència. Eren temps de canvi i la premsa s’imposava a tot el territori. A Espanya, va haver-hi uns 26.000 punts de venda (entre quioscs, llibreries i altres punts) aproximadament. D’aquest número, quasi 5.500 estaven a Catalunya i Balears. “Alguns punts de venda només obrien a l’estiu, altres tancaven els caps de setmana i calia adaptar contínuament l’estructura de repartiment a aquestes circumstàncies (inclús, a vegades, s’ajustava a la meteorologia, a causa de la mobilitat de la població al llarg de la setmana o les estacions)”, comenta el gerent.

La publicitat és un factor clau per generar beneficis en un diari. En aquella època, la dependència a la publicitat era força gran i aportava un gran volum de negoci. La publicitat es negociava mitjançant agències, distribuïdores o centrals de compres. Amb unes tarifes que, entre altres coses, depenien del volum de vendes i del perfil dels lectors (Oficina de Justificació de la Difusió (OJD) i Estudi General de Mitjans (EGM), respectivament). “Al començament hi havia un cert equilibri entre ingressos per vendes i publicitat, però es va anar decantant a favor de la segona”, afegeix José García Miquel. 

El País estrenava edició en català i els reptes logístics es multiplicaven. La tirada es realitzava a tota Espanya i els desafiaments eren majors, els quals el mateix gerent reconeix que depenien de diverses situacions: “L’edició de El País a Barcelona es distribuïa a Catalunya i Balears, i tenia el seu propi centre d’impressió a Barcelona. Aquest mateix diari s’imprimia, per exemple, a Brussel·les per a tal d’arribar a diversos països europeus. Altres s’imprimien a Canàries, per aconseguir la totalitat d’aquestes illes. Existia, a més, una edició internacional, la qual es publicava una vegada a la setmana”. Hi ha diversos diaris que pertanyen a grans grups de comunicació, com ara, El País (propietat de Prisa), tot i que aquest fet no dificulta la gestió del mitjà. Són organitzacions més complexes, però també amb molt més poder de negociació. 

“Calia preveure per a cada quiosc, la possible venda d’exemplars en ambdós idiomes”

José García Miquel, gerent de grans capçaleres durant quatre dècades

A finals dels anys 70, Antonio Asensio funda El Periódico de Catalunya. El seu director, Antonio Franco, arrenca els inicis d’una capçalera que atraparia a nous lectors. L’any 1990, José García Miquel formaria part d’un mitjà en el qual va treballar molts anys. Va viure moments de creixement del diari, per exemple, la seva expansió amb edicions regionals a Aragó, Castelló, Extremadura i Astúries,  entre d’altres. El Periódico, igual que altres diaris, oferia edicions en castellà i català. Nova prova pel gerent: “Era un repte de caràcter polític i cultural. Del total de vendes, el 60% (aproximadament) es feia en castellà i el 40% en català. El desafiament era terrible perquè suposava un important esforç redaccional i de distribució, ja que calia preveure per a cada quiosc, la possible venda d’exemplars en ambdós idiomes”. 

La gestió dels diaris, com a altres empreses, implica generar beneficis econòmics. És a dir, mantenir el mitjà en xifres rendibles. “Com en qualsevol empresa, els ingressos han de ser superiors a les despeses, o ajustar-se a un pla de rendibilitat. En el cas dels mitjans de comunicació, si no es compleix aquesta situació, es converteixen en altaveus dels seus patrocinadors (siguin partits polítics, empreses, corporacions o lobbies diversos)” explica García Miquel. Tot i que el gerent considera que la visió empresarial dels mitjans no afecta la funció social (informar amb criteris de veracitat, compromís social, etc.) que exerceixen els diaris, la ràdio o televisió. “Crec que poden ser dues coses compatibles, que poden conviure si hi ha respecte i criteri. Una bona gestió empresarial necessita una bona gestió periodística i viceversa”, afegeix, pensant en els diaris actuals. 

“Amb el pas al digital es va passar d’una cultura de la fusta a una altra de vernís”

José García Miquel, gerent de grans capçaleres durant quatre dècades

El gerent ha viscut grans canvis en la premsa. En la gestió dels diaris. En la feina periodística. La seva trajectòria laboral va ser durant l’hegemonia de la premsa en paper, tot i que va experimentar l’inici del predomini del format digital. “Res a veure entre els dos. En la meva humil opinió, amb el pas al digital es va passar d’una cultura de la fusta a una altra de vernís”, afirma entre rialles. José García Miquel ha sigut testimoni d’una professió en constant canvi, amb fets bons i accions no tan fructíferes.

Després de quasi 40 anys envoltat del soroll de la redacció, dels periodistes escrivint i corrent rere notícies, resumeix la seva experiència com “un privilegi” per haver pogut treballar amb “excel·lents professionals” com Antonio Franco. “Quan vaig començar al Noticiero Universal no existia la informàtica; literalment la composició es feia de forma manual i les linotípies imposaven la seva presència”, rememora, recordant la seva primera feina. 

El capvespre es fa present, però els núvols no marxen. José García Miquel torna cap a casa seva, recordant amb cada pas les seves vivències a les redaccions, on el periodisme anava més lent, quan no hi havia xarxes socials demanant immediatesa i la manera de treballar era diferent.

La entrada Periodisme d’abans i d’ara, la visió d’un gerent se publicó primero en iNSiGHTS.

L’estiu acaba de començar, però la calor es deixa notar. L’interior de Catalunya coneix de bona mà les temperatures sufocants i Manresa, cor de la comarca del Bages, no queda exclosa. El nucli antic de la ciutat està buit. Cap vianant agosarat passeja per la Plaça Major. Just a la vora de l’Ajuntament, hi ha un carreró amb força desnivell, la Baixada del Pòpul, la qual condueix al carrer de Santa Llúcia.

Però una mica abans d’arribar-hi, a la part esquerra, hi ha un edifici antic, construït amb pedra i amb una gran reixa. Al costat es troba una porta de vidre: el Centre d’Interpretació del Carrer del Balç. A dins, rere el taulell, es troben Marta Sánchez i Ferran Ramírez, treballadors del Centre d’Interpretació i experts en el Carrer del Balç. “Una de les joies del patrimoni turístic i històric de la ciutat”, afirmen. Una via estreta, llarga i coberta. Ben conservada i cuidada. Tot i que no sempre ha estat així; la història del Carrer del Balç s’inicia fa temps, molt temps. 

“No tenim notícies documentals del Carrer del Balç fins al segle XVI”

Marta Sánchez, treballadora del Centre d’Interpretació del Carrer del Balç

Al bell mig de l’època medieval, on les guerres, la fam i la malaltia causaven estralls, s’urbanitzen dos dels carrers més importants de Manresa: Santa Llúcia i Sobrerroca (ubicacions paral·leles al Carrer del Balç). Entre els segles XI i XII per ser exactes. L’edificació dels carrers confrontants fa pensar que el del Balç es va originar en aquest període. “Tot i això, no tenim notícies documentals fins al segle XVI, quan ens apareixen esmentades en alguns inventaris les afrontacions de les cases que es troben al carrer”, aclareix Sánchez. 

El carrer de Santa Llúcia destacava per la seva activitat comercial: hi havia un dels forns de la Manresa medieval i, al final del tot, la zona de les cuireteries. El carrer Sobrerroca acollia grans propietats privades. I el del Balç? Doncs pertanyia a la xarxa secundària de la ciutat on, segons detallen els documents, no hi havia cap mena de taller o comerç, però disposava de gran activitat per la seva ubicació.

“Només tenim constància que hi haguessin cases privades. Els documents expliquen que eren cases molt petites i que la majoria disposaven només d’una cuina, un celler, una sala i una cambra”, explica Ramírez, assenyalant una de les edificacions. Algunes cases del carrer donaven accés als soterranis de les àmplies residències de Sobrerroca.“Al llarg del segle XVI, quan s’abandonen les cases del carrer, la majoria de les llars del costat esquerre s’integren en els edificis del carrer Sobrerroca i acaben convertides en cellers i estables”, afegeix.

A inicis del segle XIV, el Carrer del Balç era conegut com a Carrer de Pere Sarroca i a finals del mateix segle (fins al segle XVI), com a carrer de Pere Goscemps (o de Goscemps). No sempre ha tingut la presència que té actualment en la ciutat. De fet, al segle XVI ja no apareix a cap document.

En entrar al carrer, un feix de llum s’endinsa a través d’un espai no cobert del sostre. Un carrer porxat, una obra que comença al segle XIV. Manresa creixia i s’enriquia i, en aquell moment, va començar a cobrir-se el carrer. Un procés que va continuar al llarg del segle XV i a inicis del XVI, quan queda completament cobert. Les llars del carrer que únicament tenien entrada de llum pel mateix, s’havien integrat en els edificis dels carrers del costat. “Construir porxos entre casa i casa era un mètode molt comú en l’època medieval i moderna. Era una forma d’ampliar els edificis que quedaven a ambdues bandes del mateix carrer. Realment aquests habitatges no es podien ampliar ocupant l’espai del carrer, així que ocupaven l’espai superior mitjançant la construcció de porxos entre les cases. D’aquesta manera, deixaven lliure la part inferior del vial perquè s’hi pogués accedir”, comenta Marta Sánchez, mirant el sostre del carrer. 

L’oblit del Carrer del Balç

Els anys d’esplendor queden enrere, i el Balç entra en un període de decadència. “La cobertura va fer que el vial patís més problemes de foscor, d’aïllament i de poca salubritat. Això va provocar que aquesta activitat constant s’anés perdent i el carrer es reconvertís en un túnel”, reconeix Ramírez, que afegeix que un carrer cobert sense entrada de llum natural “provoca una sensació de claustrofòbia”. Un sentiment que no patirien, en aquella època, les classes més privilegiades.

Pere de Goscemps va ser un dels veïns més influents del carrer porxat de Manresa i li va donar nom a mitjans del segle XIV

El Balç era un carrer que pertanyia, segurament, a les classes baixes de l’època medieval i moderna. A diferència de les cases del carrer de Sobrerroca, que eren grans palauets, les del carrer del Balç eren molt petites i no tenien més que una sala, un celler, una cuina i un parell d’habitacions. Un veí destacat que hi va viure és Pere de Goscemps, el qual va donar nom al carrer a mitjans del segle XIV. Pere de Goscemps era un notari, probablement de família més adinerada que les classes populars de Manresa. “No sabem exactament on vivia, però és possible que visqués en una de les cases més grans”, expliquen Ramírez i Sánchez mentre observen els habitatges.

Convertit en un carrer de portes secundàries, els veïns van decidir que per motius de seguretat, la millor opció era tancar els accessos a l’indret i, per tant, privatitzar-lo. “No tenim cap altra notícia del carrer fins al segle XX, moment en què l’Ajuntament decideix destacar la seva vàlua”, explica Ramírez, col·locat davant de la reixa de sortida del Balç. I així es perd part de la història d’una ubicació significativa per a Manresa. 

Un dels pocs carrers porxats d’origen medieval

El Centre d’Interpretació del Carrer del Balç, edificació construïda amb els mateixos materials que el carrer i amb accés directe a la via, exposa els detalls històrics de la ubicació. Un lloc desconegut per a la majoria dels habitants de la ciutat d’antany, però que els veïns adjacents al Balç utilitzaven com a pati, on els comerciants de l’època guardaven els seus productes i els infants jugaven quan veien la porta d’accés oberta des de la Plaça Major.

Abans que l’Ajuntament fes la primera restauració del carrer a principis del 1980, qui se’n cuidava eren els veïns

Després de segles de silenci i anonimat, la construcció d’un edifici de la Plaça Major (inicialment un mercat cobert, avui dia, les oficines de l’Ajuntament) deixa a la vista el carreró amagat, moment en el qual el Balç veu la llum oficialment. A principis del 1980, comença la primera restauració. “Abans que l’Ajuntament fes la primera restauració del carrer, qui se’n cuidava eren els veïns que feien les reparacions estructurals que necessitaven”, expliquen els guies, que aclareixen que, tot i això, “el carrer estava en bastant mal estat”. A partir d’aquell moment, ja se’n va fer càrrec l’Ajuntament.

Des de llavors, la via ha patit transformacions i modificacions de manteniment i conservació. S’han fet diferents campanyes (el 2007 i el 2011), en les quals s’han fet excavacions arqueològiques i s’ha adaptat l’espai per a les visites. L’any 2021, també es van fer obres per a tal de millorar-ne la il·luminació i la pavimentació. Es va fer també una nova campanya arqueològica que permet conèixer millor la història del carrer. Pel que fa a les façanes, “actualment poc s’hi pot fer, ja que tot el que envolta el carrer del Balç és propietat privada, i l’Ajuntament no hi té jurisdicció per fer-hi cap mena de consolidació”, explica Ramírez. El centre disposa d’una maqueta que mostra com era el Carrer del Balç durant l’època medieval.

La via pot semblar una mostra més de la Catalunya medieval, però no és així. El Carrer del Balç, juntament amb el Carreró de les Bruixes de Cervera, són uns exemples extraordinaris d’urbanisme medieval a Catalunya. Tots dos carrers representen els únics carrers medievals de tipologia coberta del territori. Una oportunitat idònia per conèixer i aprendre els nostres orígens medievals.

Un esdeveniment excel·lent per visitar l’indret és la Fira de l’Aixada, celebració que retorna a Manresa cap al segle XIV, moment de màxima glòria del carrer. En una edició passada, el carrer del Balç es va convertir en el carrer dels cuireters (persona que prepara o ven cuirs). Durant la Festa Major també s’organitzen visites i s’hi han fet trobades de recreadors històrics per descobrir com era un taller d’un pintor de retaules medievals. També s’ofereixen tastos de vins i tapes locals, i altres activitats com una masterclass sobre el poder de les plantes medicinals. Per a la festivitat de Tots Sants, i des de 2017 fins al 2019, el Carrer del Balç es va transformar en un Passatge del Terror tematitzat. I aviat, estrenaran una nova atracció: un Escape Room amb elements propis de l’època medieval. 

Els manresans cada vegada coneixen més a fons el Balç. Amb les diferents activitats i la difusió feta des de l’oficina de Turisme de la ciutat, la població del Bages és més conscient de la importància del carrer. “A finals de 2021, l’espai va tornar a obrir les seves portes amb una renovació de les xarxes de serveis, millora en l’accessibilitat i la renovació del paviment. Amb les obres, es van identificar i documentar nous trams de clavegueres i paviments dels segles XVII i XVIII, alguns dels quals s’han pogut deixar a la vista dels visitants”, detalla Sánchez. El Balç és un romanent de la Manresa més primitiva i, juntament amb la Basílica de la Seu i altres espais, conformen el valor patrimonial de la ciutat. 

El carrer està emplaçat al mig d’un precipici o balç, que es va aprofitar al segle XII per construir tres carrers en paral·lel

Contemplant la maqueta de l’època medieval i l’estructura de la construcció, una pregunta es fa evident. Per què “Carrer del Balç”?. Ramírez i Sánchez ho tenen molt clar: “El mot Balç vol recuperar l’essència de la formació del carrer. Va ser durant l’any de la seva recuperació, el 1980, quan va rebre aquest nom”. Un balç és un desnivell rocallós, una cinglera o un precipici. El carrer està emplaçat al mig d’aquest precipici o balç, que es va aprofitar al segle XII per construir tres carrers en paral·lel, quedant el del mig (què és el Carrer del Balç), totalment adaptat al perfil del desnivell. “D’aquesta idea d’adaptació al terreny ve el seu nom”. 

La tarda ha caigut, però la calor continua impassible. El Centre d’Interpretació del Carrer del Balç apaga les llums. La foscor torna a l’interior de la via. Des de la Baixada del Pòpul, les reixes tornen a separar la Manresa actual de la Manresa de fa segles. La Manresa amagada torna al misteri. I és que, tal com diu la llegenda, existeix una ciutat sota terra que resta oculta i on només es pot accedir des de les cases de l’antiga ciutat medieval, mitjançant passadissos, corredors i soterranis. L’anomenada Manresa subterrània comprendria des de la Plaça Major fins a la Torre de Santa Caterina. Fet probable per alguns, materialment impossible per a d’altres. El Balç ha inspirat i nodrit teories a favor de la ciutat subterrània, però com no es poden comprovar; les llegendes, en llegendes es queden. 

La entrada El carrer ocult de Manresa se publicó primero en iNSiGHTS.

Imma Monsó i Fornell (Lleida, 1959) va començar la seva trajectòria com a escriptora l’any 1996 amb el llibre de contes Si és no és, que li va suposar el primer reconeixement amb el Premi Ribera d’Ebre. També ha estat guardonada amb el premi Prudenci Bertrana i el premi de Lletres Catalanes Ramon Llull i és autora de títols com No se sap mai, La dona veloç, L’aniversari o Germanes, entre altres. 

Per què va decidir ser escriptora?

La idea és que una vida (la de la “realitat real”) sempre m’ha resultat insuficient, pobra i perfectament ampliable, si tens prou imaginació. Jo penso que una persona escriu novel·les per les mateixes raons que les llegeix: per multiplicar la vida.

La novel·la No se sap mai (1996) la va situar com una de les millors escriptores de la seva generació. Aquest reconeixement que li va proporcionar més notorietat, va tenir algun efecte a les seves novel·les?

La notorietat té uns efectes que cal vigilar. Jo sempre dic que mai no he estat tan feliç com quan vaig escriure la primera novel·la (No se sap mai). En el moment que publiqués canvien moltes coses, però no a l’hora d’escriure. Perquè quan escrius estàs sola davant el teu relat i, si vols passar-t’ho bé, t’has d’oblidar completament de la repercussió que pugui tenir l’obra i consagrar tots els teus esforços en exigir-t’ho tot a tu mateixa. 

La publicació d’un llibre és un procés que ocupa diverses etapes. Quina és la que més li agrada? I la que menys?

Els millors moments de la creació literària són el creatiu, per pensar què passarà, i la fase següent, la d’escriptura. Després arriba la fase de correcció, que és més pesada, però si t’agrada la llengua, també en gaudeixes. Per últim, ve la publicació, que per a molts autors que són més “de vida interior”, com ara jo, és una mica desassossegant.

“El que m’interessa és l’originalitat del punt de vista de l’autor, no l’originalitat de l’argument o del tema”

És molt difícil aconseguir una bona opinió per part dels crítics literaris?

He tingut sort amb la crítica, però si mirem enrere, veiem grans autors que no l’han tingut i, no obstant això, la seva obra ha perdurat en el temps. En definitiva, un crític és un lector privilegiat, exigent, que ha llegit moltíssim, cal suposar. Però, al cap i a la fi, és un lector i, per tant, pot sentir més o menys afinitat amb la teva obra. Per això dic que hi ha una gran part de “sort” quan tens bones crítiques.

Quins són els seus referents?

Fer una llista seria absurd, hauria d’escriure un compendi perquè he anat per etapes i ja tinc una edat. Puc dir un grapat de noms fonamentals per a mi: Proust, Dostoievsky, Allan Poe, Thomas Mann, Baudelaire, Gombrowicz, Thomas Bernhard, Carson McCullers, Machado, Virginia Woolf, Katherine Mansfield, Beckett, Céline, els contes de la Rodoreda, els de Txèjov, els de Pere Calders o el teatre de Camus. Hi ha tantes pàgines magnífiques a llegir i tan diferents les unes de les altres…

Quina és la seva font d’inspiració per escriure novel·les?

No hi ha res més inspirador que llegir molt. Llegir els autors que són “els teus” i que al llarg de la vida van constituint la teva família. Els autors que sempre m’han interessat són els que parlen dels eterns problemes de l’existència: relacions familiars/amoroses, soledat, encaix en la societat, com ens enfrontem a les nostres mancances, a la vida, a la mort, a la malaltia… El que m’interessa és l’originalitat del punt de vista de l’autor, no l’originalitat de l’argument o del tema.

“L’humor és també un excel·lent antídot contra les tragèdies personals”

Alguns escriptors prefereixen tractar un gènere específic en les seves obres, com ara, l’amor. Gaudeix escrivint sobre algun tema en especial? 

M’interessen les diferents maneres de relatar els eterns problemes de l’existència. Són també els temes on em sento més còmoda. I, entre ells, m’agradaria pensar que puc aconseguir un estil propi.

L’any 2012, va guanyar el premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, gràcies a la novel·la La dona veloç. Què va suposar aquest premi per a vostè? 

El que recordo més motivador d’aquest premi és la traducció a França i la connexió i col·laboració amb M. Christine Vila-Casas, traductora i persona excepcional. Aconseguir bones traduccions al francès, més que en cap altre país, em feia especial il·lusió perquè he tingut una formació francòfona i d’influència cultural francesa. I aquest premi ho va fer possible.

Molts personatges de les seves obres tenen peculiaritats. Per què escull personatges tan característics? 

Diguem que construir personalitats (i disseccionar-les) és la meva activitat preferida. I sí, molts són peculiars. El límit entre la normalitat i l’anormalitat és un territori fèrtil on sempre trobes tresors ocults.

L’any 2013, va ser reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura per l’ús de l’humor en les seves obres. Com aconsegueix barrejar humor i dramatisme?Em surt espontàniament, com a manera de veure el món. La meva mirada sobre el món és bàsicament pessimista i davant tots els mals (incompetència, mesquinesa, crueltat, estupidesa, etc.) que la humanitat és capaç d’inventar i desenvolupar, l’única cosa que et queda és riure; riure’ns de nosaltres mateixos. L’humor és també un excel·lent antídot contra les tragèdies personals: per horrible que sigui el que et passa (una relació que es trenca, una mort familiar…), quan prens distància i veus que la teva desgràcia és una més entre les infinites i espantoses desgràcies de la humanitat, la teva apareix redimensionada en la justa mesura i, d’aquesta petitesa, d’aquest veure que “no som res”, de vegades en surt un cert humor irònic.

“L’èxit literari és un atzar extraordinàriament volàtil”

Les seves novel·les han estat traduïdes a l’espanyol, l’holandès, l’hongarès, l’anglès, el francès, el portuguès i l’italià. Com viu que siguin llegides en tants idiomes?

Em fa gràcia i fa il·lusió. Em permet viatjar i veure com n’és, de diferent, l’acollida de cada novel·la en un país o en un altre.

Aquest any, ha pronunciat el pregó de Sant Jordi a Barcelona. Durant la seva participació en l’acte, va destacar que li incomodava parlar en públic. Com aconsegueix sobreposar-se en aquestes situacions?

En realitat, no ho aconsegueixo. Aspiro a desaparèixer un dia i no haver de sortir més de casa; comunicar-me només per telepatia. Tot arribarà. I si no, doncs seguiré fent la feina de la promoció si és necessària i aquí no ha passat res. Tota feina té una part que genera ansietat o rebuig, però que cal fer.

Què es necessita per tenir èxit com a escriptor?

L’èxit literari és un atzar extraordinàriament volàtil, i els editors ho saben bé. No existeix la fórmula màgica, per això, un llibre exigent que et satisfà com a autor és l’única recepta que podria donar. Si repassem la història de la literatura, veiem que hi ha escriptors magnífics i llibres sensacionals que han passat desapercebuts i que mai no han tingut cap premi. De fet, té lògica que un llibre molt exigent tingui pocs lectors i a la inversa. Algú que es vol dedicar a escriure, el primer que ha de pensar és què significa l’èxit, perquè per a cadascú pot ser una cosa diferent. Vols molts lectors? O vols menys lectors que de debò sentin en afinitat amb la teva obra? Vols fer un sprint o una carrera de fons? 

Llavors, per a vostè, quina és la meta d’un escriptor?Els premis no m’han entusiasmat particularment, però que es continuïn reeditant Tot un caràcter o Un home de paraula, vint anys després d’haver-les escrit, això sí que em fa goig. Per exemple, Anagrama tornarà a editar Un home de paraula pròximament. Si escrius, aconseguir una traducció a l’estranger, un premi o un èxit puntual, sovint és qüestió de sort o d’oportunitat. Perdurar en el temps i que es facin reedicions de l’obra, ho trobo molt més significatiu, especialment en el món actual on tot és tan efímer.

La entrada Imma Monsó: “Aspiro a comunicar-me només per telepatia” se publicó primero en iNSiGHTS.

Concentració i autocontrol. Dues habilitats que destaquen al tir amb carabina, un esport poc conegut al nostre país que es practica amb una arma semblant a un fusell, més curt i de menys potència. Esport olímpic des de 1896, el tir amb carabina va estrenar-se als Jocs d’estiu d’Atenes. La gran afició d’aquesta modalitat esportiva es concentra actualment a països com Estats Units, Rússia, Índia o la Xina. 

A Espanya, hi ha prop d’un centenar de persones que el practiquen. Per entrenar el tir amb carabina, i altres esports armats, cada comunitat autònoma disposa d’un camp de pràctiques on disparar. A Catalunya, hi ha diversos clubs d’aquest estil, coneguts entre els tiradors com a “camps de tir”. D’aquests recintes n’hi ha a Barcelona, Girona, Tarragona, Manresa, Cambrils o Mollet del Vallès, entre altres.

El tir amb carabina és un esport que requereix “dedicació i pràctica”. Així ho descriu Esther Abizanda (Manresa, 2001), una jove tiradora catalana. “Quan vaig provar el tir amb carabina, em va agradar de seguida”, confessa. “Suposo que els elogis que rebia de tothom que em veia tirar, em van impulsar a continuar. Era petita i em feia gràcia fer-ho bé”, reconeix l’esportista. Actualment, acumula al seu palmarès títols prestigiosos com un primer premi Princesa d’Astúries, a més d’un rècord de puntuació en l’àmbit espanyol.

És mitja tarda. Abizanda es dirigeix cap al Club Tir Precisió de Manresa vestida amb una jaqueta blanca i lila, feta de materials pesats, i un pantaló del mateix estil. “A sota d’aquesta roba porto unes malles més primes”, comenta. La vestimenta típica de tir amb carabina està dissenyada perquè el tirador es mogui el mínim possible. Les botes són negres i també pesants; els cordons les estrenyen amb força, pel mateix motiu. A les mans porta uns guants ajustats per poder aguantar millor la carabina i porta un ull tapat. “Ens posem un pegat en un ull perquè no se’ns cansi la vista. Si ens el tapem, no l’hem de tancar mentre fem punteria”, revela. 

Les orelles també les porta mig tapades pels cabells, que deixen entreveure els taps que hi té col·locats. Abizanda explica que són un complement clau per mantenir el silenci i la concentració, malgrat que la carabina no fa massa soroll a l’hora de disparar. Al cap, porta una visera que evita que la llum l’enlluerni per poder fixar el punt de tir.

El recinte on s’entrena, tancat i espaiós, té una llarga taula de fusta que separa els tiradors del conjunt de dianes col·locades en paral·lel al fons. L’esportista deixa la bossa de grans dimensions que porta a terra. Conté diversos estris, però els imprescindibles són els balins i la carabina. L’arma està dins d’una funda especial per protegir-la; la treu i comença l’entrenament. A sobre de la taula, hi ha un suport anomenat “peu”. De tant en tant, l’utilitza per carregar l’arma de balins o per fer un descans. Tot i que la carabina d’Abizanda és de les més lleugeres del mercat; pesa gairebé 5 kg.

A Espanya, hi ha més dones que homes que practiquen el tir amb carabina

Per disparar, la concentració és màxima. Abizanda quasi ni es mou. La cara, el braç, la cintura; tot el cos ha d’estar en la postura correcta. Cometre el mínim error pot suposar perdre una competició. En els campionats, sobretot en els europeus i els mundials, una dècima pot suposar la diferència entre la victòria o la derrota. A partir dels 17 anys, les competicions duren al voltant d’una hora i quinze minuts i es disparen un total de 60 trets. 

Abizanda dispara ara tres vegades seguides. Aconsegueix puntuar un 9, un 8 i un 10, respectivament. Ha encertat just al centre de la diana amb l’últim tret. Explica que per tocar al punt on es vol, “la posició de les mires és important”. La carabina té dues mires que s’han de centrar en un mateix punt de la diana per aconseguir disparar al centre. La tarda transcorre, però la jove tiradora continua disparant impassible. Està tranquil·la i segura de si mateixa. “Has de tenir una ment freda; t’ensenyen que tret disparat és tret oblidat”.

A part de ser un esport poc practicat aquí, en les últimes competicions nacionals hi ha hagut més dones que homes. La millor tiradora femenina d’Espanya és Paula Grande, de La Rioja. En canvi, a competicions internacionals, el nombre d’homes i dones està bastant equiparat. Com a curiositat, les dones solen fer puntuacions més altes que els homes. Tot i que, actualment, el rècord mundial està en 634 punts, assolits pel xinès Zhao Rouzhu.

El tir amb carabina no és un esport fàcil. “Hi ha gent que quan ho prova, ja no hi torna mai més perquè pensen que serà fàcil com en les pel·lícules, però en realitat és un esport molt complex que requereix una gran habilitat i resistència”, afegeix Abizanda. 

La carabina és una arma d’aire comprimit, no de foc, i no cal disposar de llicència per utilitzar-la

Perquè una persona pugui utilitzar una arma, cal que primer passi un examen mèdic i un altre de tir per obtenir-ne la llicència. Però per emprar armes d’aire comprimit, com és el cas de la carabina, no es necessita passar cap prova ni disposar de cap permís. Un fet que pot despertar certa controvèrsia i que provoca que moltes persones no vegin amb bons ulls aquesta disciplina esportiva. Per Abizanda, “no cal ser partidari de les armes per practicar tir amb carabina”. Assegura que és un esport on no es fa cap mal: “Es dispara a una diana i prou; no hi ha violència pel mig”.

La competició estatal més important de tir amb carabina és el Campionat d’Espanya i, a escala catalana, ho són el Campionat de Catalunya i el Trofeu Generalitat. Per participar-hi, Esther Abizanda dedica entre 4 i 8 hores setmanals a la carabina; tant al camp de tir Manresa, com en el de Barcelona. La manresana considera que “en aquest país no es valoren les hores d’entrenament; no s’ajuda als esportistes en general, ni tampoc als d’alt nivell”. 

Compaginar els entrenaments i els estudis, diu, és bastant difícil. La majoria de competicions estatals requereixen marxar un dia abans i fan que es perdi alguna classe. Durant el confinament del 2020 per la pandèmia de Covid-19, a diferència del que podria semblar, va continuar entrenant. Disposava d’un aparell especial anomenat Scatt, el qual controla el moviment de l’arma i altres funcions, que li va permetre seguir els entrenaments sense sortir de casa.

Cau el sol i la tarda acaba. La tiradora recull el material. Aquest esport fomenta valors com la disciplina i la concentració. Implica viatjar a altres països per participar en competicions internacionals. Aquests campionats enriqueixen el coneixement dels tiradors mitjançant noves tècniques i materials. Abizanda ha participat en competicions a Luxemburg i Sèrbia. Tota pràctica significa esforç i dedicació. El Club Tir Precisió Manresa tanca les portes fins a l’endemà. Esther Abizanda mira una vegada més el lloc on tantes hores passa. Somriu. Les olimpíades estan en l’horitzó. “He d’entrenar molt i fer bones puntuacions”. S’ha de fer una marca mínima per anar a competicions europees. A continuació, segueixen les competicions internacionals, després la Copa del Món i, si s’han obtingut bons resultats, s’arriba les olimpíades. “Confio que algun dia pugui anar-hi”, diu, il·lusionada per assolir noves metes.

La entrada Disparar sense permís d’armes se publicó primero en iNSiGHTS.

Pop, rock, punk i reggaeton. Diferents estils, però amb una característica en comú: el sentiment d’emoció i de passió que genera la música. Fèlix Muñiz (Manresa, 1987) coneix molt bé aquesta sensació. El cantant i baixista ha fet grans concerts i gires arreu del món amb el grup de punk rock NoWayOut. Fundat a Cerdanyola del Vallès el 1998 i amb milers de fans, NoWayOut va compondre la banda sonora de pel·lícules tan conegudes com Luna Nueva de la trilogia Crepuscle. Actualment, el cantant es troba immers en el seu nou projecte: LeBlond Band.

L’any 2005 es va integrar al grup NoWayOut. Per què va prendre aquesta decisió?

Era molt jove i NoWayOut era una de les bandes que escoltava al meu MP3. Així que quan m’ho van proposar, no m’ho vaig pensar ni una mil·lèsima de segon. Va ser increïble que la banda em suggerís ser el seu baixista.

Durant els anys següents, NoWayOut va iniciar una gira al Japó. Què va significar aquesta gira per a la seva carrera professional?

La primera vegada que vaig anar al Japó tenia 18 anys. Estava al·lucinant que hi hagués gent que ens seguís tan lluny de casa. A més, allà vam aconseguir entrar a recopilatoris de punk rock amb bandes com Millencollin; això encara va fer que ens conegués més gent. En total, vam anar quatre vegades al Japó. Sempre és un regal poder viatjar-hi.

El grup ha actuat com a teloner de Bon Jovi, Billy Talent, Hombres G o Amaral, entre d’altres. Què van suposar aquests concerts per a la trajectòria del NoWayOut? 

Compartir escenari amb bandes tan grosses sempre és un impuls per a un grup musical més petit, perquè molta gent veu la teva actuació. Era la millor manera que teníem de donar-nos a conèixer. Tocar amb Bon Jovi, a part de poder  cantar davant de 60.000 persones, va promocionar molt NoWayOut. Va ser un honor obrir el concert per ells.

Sonar a la ràdio ens va donar més volum de públic, però menys fidelitat

Van compondre la cançó Set per a la banda sonora de Lluna Nova de la saga Crepuscle. Com els va arribar aquesta oportunitat?

La proposta va arribar de Warner, que aleshores era la nostra discogràfica. I la cançó Set la vam compondre expressament per a la banda sonora d’aquesta pel·lícula. Quan vam rebre l’oferta, ens vam quedar molt sorpresos perquè era una oportunitat realment bona.

Després d’aparèixer a la pel·lícula, les seves cançons es van començar a escoltar a Los 40 Principales, Cadena Dial, etc. Quin impacte va tenir per al grup sonar a la ràdio?

El 2008, amb el disc Lo que dura, dura ( Warner Bros. Records Inc.) vam entrar a la radiofórmula i això va fer que el nostre públic variés. Als nostres seguidors no els va agradar i vam passar de tenir fans punkers, a uns seguidors més heterogenis i efímers. En aquest sentit, sonar a la ràdio ens va donar més volum de públic, però menys fidelitat.

Vam posar tot el cor en el disc Tabula Rasa i ens va sortir un producte molt més dur i amb un punt més fosc

El 2011, vau treure l’àlbum Tabula Rasa (PIAS Spain) amb el que retornaveu en part als orígens. Què va significar això pel grup?

Per a nosaltres va ser trencar amb la línia musical anterior. Vam posar tot el cor en aquest disc i ens va sortir un producte molt més dur i amb un punt més fosc. Ja sabíem que cap d’aquelles cançons podria entrar a la radiofórmula, però l’únic que volíem era tocar amb tota la forçaque teníem.

Un any després, la banda es va dissoldre. Per què van prendre aquesta decisió?

El nostre públic va ser molt canviant. Els fans que teníem abans del disc Lo que dura, dura no van entendre que entréssim a la radiofórmula i el públic que ens escoltava el 2011, no va apreciar l’estil més alternatiu que vam recuperar amb el disc Tabula Rasa. Crec que no es van entendre els canvis.

NoWayOut es va tornar a unir el 2015 per fer un concert a la sala Razzmatazz de Barcelona. Per què van oferir aquesta actuació?

Vam tocar l’àlbum Bipolar (Warner Bros. Records-Warner Music Spain, 2005) sencer per tornar a connectar amb la millor època de la banda. Va ser un dia molt especial per a tots, tant per a nosaltres com per als assistents.

Amb LeBlond Band agafem qualsevol cançó coneguda i la transformem en un ritme de swing ràpid i frenètic

Actualment, forma part de la banda LeBlond Band. Com descriu el grup i les cançons que feu?

És una banda de swing. Amb LeBlond Band agafem qualsevol cançó que sigui coneguda per a la gran majoria del públic i la transformem en un ritme de swing ràpid i frenètic.

Com es va formar LeBlond Band? 

Gràcies a les ganes de tocar les cançons de sempre, però com mai s’han sentit. Personalment, soc molt fan de tot el moviment crooner i posar-me en aquest paper em resultava molt temptador. 

Everybody de Backstreet Boys és una de les millors cançons de pop de la història

Amb aquest grup van rodar un videoclip interpretant el tema Everybody dels Backstreet Boys. Per què van escollir aquesta cançó?

És una de les millors cançons de pop de la història; teníem molt clar que havíem de començar per aquí.

Com veu el futur de la banda? 

La veritat és que amb molt positivisme. Tenim una idea única i molt diferent, que pot fer que el públic gaudeixi ballant cançons tocades quasi 100 anys enrere. Crec que el nostre projecte és molt atractiu, sobretot dins del panorama musical actual.

Quin objectiu professional li agradaria veure complert en un futur pròxim? 

M’agradaria que LeBlond Band es posicioni en el panorama actual de la música. Un altre bon propòsit, seria entrar en el cartell d’algun dels grans festivals musicals.

La entrada Fèlix Muñiz: “Tocar amb Bon Jovi va promocionar molt NoWayOut” se publicó primero en iNSiGHTS.

La fotografía es un arte que muchos no entienden. Parece sencillo de realizar, pero llevado a la práctica queda demostrado que no lo es.  Javier Gómez, fotógrafo, comprende muy bien este significado. Actualmente, está centrado en la fotografía social, con especial incidencia en la ciudad de Huesca, su eje principal en muchas de sus obras. Con más de 50 exposiciones a nivel nacional, por ejemplo, en Madrid, Zaragoza, Girona o Reus, e internacional, ha expuesto en Nueva York, Praga, Tarbes o Moscú, Gómez explica su experiencia en el mundo de la fotografía.

¿Por qué empezó en la fotografía?

Mis primeros recuerdos con una cámara en la mano son a los diez o doce años. Un familiar tenía una cámara fotográfica analógica, me llamaba mucho la atención y siempre que podía se la pedía y empezaba a fotografiar todo lo que veía. A los 23 años tuve la oportunidad de hacer un curso y ahí fue cuando descubrí que amaba la fotografía.

¿Qué equipo utiliza para sus fotografías?

Una cámara Sony Alpha A7 III y dos objetivos: un Carl Zeiss 35mm f/2.8 y un Carl Zeiss 85mm f/1.8. También tengo muchas tarjetas de memoria, baterías y varias mochilas y bolsas para llevar todo mi equipo.

¿Cuál es el secreto para ser un buen fotógrafo?

Practicar continuamente y, por supuesto, formarte.

¿Qué tiene que transmitir una buena fotografía?

Emociones y sensaciones. Un efecto bonito en las fotografías es que consigan transportar a una persona a un recuerdo lejano. 

Destacado: “La fotografía está menos reconocida que otras disciplinas”

Este año la revista Faust Magazine de París ha hecho un reportaje fotográfico con sus imágenes. ¿Qué supone para un fotógrafo aparecer en esta revista?

Faust Magazine no se publica en España, pero es una revista muy conocida en Francia. Me produce mucha alegría y orgullo ser el primer español que aparece en la revista.

Usted ha participado en 59 exposiciones fotográficas tanto en España como en otros países. ¿Cómo ha logrado exponer tanto?

Todos los principios son difíciles y el mío lo fue, sobretodo para darme a conocer en el mundo de la fotografía. Después de varios años haciendo exposiciones, hoy en día conozco a diversos galeristas y comisarios de exposiciones que siempre me avisan cuando organizan alguna exposición colectiva.

¿Utiliza programas de edición de imágenes, como Photoshop?

Sí, siempre. En mi caso, utilizo varios programas: camera raw, lightroom, affinity photo etc. Pero escojo uno u otro dependiendo de que soporte vaya a utilizar (ordenador o tablet) y a que medio vaya destinada la fotografía (exposiciones, redes sociales, concursos…).

Durante la edición de las fotografías, ¿se pierde la esencia y la calidad de las imágenes?

No, en absoluto. Creo que los fotógrafos estamos obligados a hacer una edición, aunque sean unos ajustes mínimos como las sombras, la saturación, el color, etc.

¿Considera que la edición fotográfica conlleva la manipulación de imágenes?

Personalmente, distingo entre dos acciones: la edición y el retoque fotográfico. La primera, se basa en aplicar unos arreglos a la imagen (saturación, exposición, sombras e iluminación). La segunda, en cambio, depende del uso que haga el fotógrafo, es decir, según la intención que tenga el profesional sí que puede considerarse como manipulación de la imagen.

Destacado: “Me produce mucha alegría y orgullo ser el primer español que aparece en la revista Faust Magazine”

¿Cree que la sociedad valora de la misma manera la fotografía, en comparación a otras disciplinas artísticas? ¿Por qué?

No, la fotografía está menos reconocida que otras disciplinas. Realizar una fotografía o una serie fotográfica para exponer conlleva mucho trabajo en realización, selección y, después, edición. Pero, antes de este proceso, hay que mirar localizaciones y tener en cuenta la hora del día para aprovechar la incidencia de la luz, entre otros factores. Hacer una fotografía no es solo apretar un botón. La persona que va a ver una exposición en la que hay diversas disciplinas no sabe la cantidad de trabajo que hay antes de ver la fotografía expuesta.

¿Se puede vivir únicamente de la fotografía? ¿Por qué?

Sí que se puede vivir como fotógrafo, pero depende de la disciplina fotográfica a la que te dediques. En mi caso, hacer una exposición, tanto colectiva como individual, es un gasto económico importante; desde el alquiler de la sala hasta el enmarcado de obras, el transporte y las comisiones de venta.

¿Qué aconseja a futuros fotógrafos?

Practicar mucho, formarse continuamente y, sobretodo, si aman lo que hacen, luchar por ello con todas sus fuerzas.

La entrada Javier Gómez: “Hacer una fotografía no es solo apretar un botón” se publicó primero en iNSiGHTS.

Lorena Franco torna a sorprendre amb la seva novel·la publicada el 2020, El último verano de Silvia Blanch. L’escriptora ha aconseguit agradar a més de 250.000 lectors de tot el món amb tots els seus llibres i el seu èxit s’ha incrementat des de la publicació de la novel·la La viajera del tiempo, l’any 2016.

El último verano de Silvia Blanch, considerada com novel·la negra, explica la història de Silvia Blanch, una dona que viu a un poble del Montseny. Una nit d’estiu de l’any 2017, la noia desapareix. L’última persona en veure-la viva està morta. Un any després, l’Alex, una jove periodista, serà l’encarregada d’escriure un article pel diari on treballa sobre aquesta desaparició. La protagonista, però, no sap les dificultats que trobarà en arribar al poble, a l’entrevistar la família i, menys encara, imagina l’amor que sentirà pel principal sospitós del cas. Secrets, intriga i massa mentides són les reaccions a les quals l’Alex s’enfrontarà.

L’obra fa reflexionar sobre les aparences i la imprevisibilitat de l’amor

La narrativa fluida i la gran descripció de cada detall són els ingredients que l’autora aporta per tal de descobrir què va ocórrer aquella nit d’estiu. Els perfils dels personatges són molt importants a l’hora d’entendre la dinàmica d’un crim, però Lorena Franco dona l’explicació justa i necessària per a què el lector trobi la solució del cas.

A més, al relat es trenquen estereotips com la perfecció de l’ésser humà en àmbits laborals, familiars i personals, i s’exposen les conseqüències que té aparentar el que no és. En un poble petit, on la majoria dels seus habitants viuen del què diran fa reflexionar al lector sobre la vida aparent a les xarxes socials. Som el que publiquem? La por als rumors i al xafardeig està present durant tota la narració i ensenya com les persones arriben a punts impensables per evitar una humiliació pública.

La imprevisibilitat de l’amor és un altre dels ingredients de la novel·la de Franco. La protagonista s’enamora del principal sospitós. L’amor autèntic és aquell que no mira l’exterior, sinó l’interior d’una persona. Però, pot triomfar l’amor sobre la culpabilitat d’un crim? L’autora ho revela de la mà de l’Alex i el Jan.

La portada del llibre mostra a la Silvia enmig d’un bosc, lloc on s’amaguen totes les claus de la seva desaparició. Està viva? Està morta? Per a descobrir-ho, el lector haurà d’endinsar-se en El último verano de Silvia Blanch.

La entrada Secrets i mentides d’un crim a l’última novel·la de Lorena Franco se publicó primero en iNSiGHTS.

El periodismo, el deporte y la fotografía son pasión. Pero si se juntan los tres a la vez, el resultado se mejora. En la Comunidad Valenciana se encuentra José Luis Pérez, fotoperiodista dedicado a eventos deportivos. Con tres mundiales FIFA y casi tres Juegos Olímpicos bajo el brazo, José Luís Pérez explica su experiencia como freelance y cómo se prepara para fotografiar los Juegos Olímpicos de Tokio.

¿Por qué se especializó en periodismo deportivo?

Me gusta mucho el deporte y también la fotografía. Me inicié en un momento perfecto, el destino me ha llevado a cumplir sueños a través de la fotografía deportiva. No vivo de la fotografía, sino que vivo a través de ella: me hace viajar, explorar y me obliga a arriesgarme, por ejemplo, no me gustan los aviones, pero tengo que cogerlos para viajar de una punta a otra del mundo.

“Tengo mucha suerte de poder estar con los mejores fotógrafos del mundo deportivo”

¿Cómo fundó el medio Iconic Sport?

Iconic Sport nació hace unos años a través de Alicante Sport, un medio digital que poco a poco fue creciendo. Quería contar todas mis vivencias en los eventos deportivos y, este año, lo relancé con el nombre de Iconic Sport. Mi objetivo es dar voz a los periodistas deportivos para que la gente conozca su trabajo. También, mostrar en profundidad a los deportistas olímpicos. Este último año he conocido a grandes profesionales como el fotógrafo de Kobe Bryant, gracias a las entrevistas que he llevado a cabo para Iconic Sport.

¿Cómo es una jornada laboral en Iconic Sport?

Iconic Sport es un proyecto personal. El fin principal es el dar voz a personas que no salen habitualmente en los medios, aunque sean fotógrafos muy famosos. No sigo una jornada laboral pautada, sino que cuando me surge la oportunidad de entrevistar a alguien que encaje con el perfil del medio, lo hago.

¿De qué manera se cubre un mundial de fútbol como freelance?

El proceso a seguir es contactar con las agencias, luego conseguir la acreditación (bastante más difícil para un freelance), hacer las fotografías el día del partido, editarlas, distribuirlas y mandarlas en directo. Sin embargo, cubrir un mundial de fútbol es mucho más sencillo que unos Juegos Olímpicos. En un mundial te puedes planificar, sabes donde están las sedes, qué equipo jugará y a qué hora.

Cuando cubre un partido, ¿tiene alguna estrategia diseñada?

No tengo una estrategia diseñada en sí, es decir, lo que hago es tener unas fotografías en mente. Pienso en como conseguir cierto tipo de imágenes, por ejemplo, las distintas celebraciones de los goles de Messi, Neymar y Ronaldo. También, me planifico una vez que he llegado al estadio, según la luz que haya en cada momento, la situación de las porterías o la posición que te asignan en el campo. En un mundial, las asignaciones de los asientos van según el orden de preferencia o la hora en que has llegado al terreno de juego, entonces te puede tocar un lugar más fácil para fotografiar o no.

¿Qué es lo más difícil de fotografiar en un partido?

Depende de cada deporte. Para mí, un partido de baloncesto es muy difícil e incómodo de fotografiar. Un partido de fútbol es mucho más sencillo. La situación más complicada de fotografiar en un partido de fútbol está en los campos de tercera división porque en las tardes y noches de invierno no hay luz. En un mundial tienes la mejor iluminación y césped, entonces la dificultad disminuye.

Y ¿en los Juegos Olímpicos?

En los Juegos Olímpicos, la situación se complica mucho. No es lo mismo fotografiar esgrima que saltos de trampolín o un partido de rugby. Por ejemplo, en esgrima estás prácticamente a oscuras. La luz y el escenario cambian en cada deporte y muchas competiciones son el mismo día.

Hace 4 años, fue de los primeros en utilizar cámaras sin espejo para cubrir los Juegos Olímpicos. ¿Por qué tomó esa decisión?

Tomé la decisión de usar estas cámaras porque era un proyecto arriesgado y me gustaba la idea. Pensé que tenía que hacer algo diferente, aposté por marcas más pequeñas y gané en calidad de fotografías. Este proyecto me cambió a mejor.

¿Qué ventajas le proporcionó su uso?

La ventaja que me proporcionó su uso fue el hacerme conocido. Es muy difícil destacar en unos Juegos Olímpicos porque las grandes agencias tienen los mejores espacios reservados para ellas. A los Juegos Olímpicos de Brasil me llevé un equipo que no estaba preparado específicamente para el deporte, pero sabía que en unos años lo estaría, de hecho, en los Juegos Olímpicos de Tokio, las cámaras sin espejos van a predominar.

¿Cómo es la gestión actual para ir a los Juegos Olímpicos de Tokio?

La organización esta siendo muy compleja a causa del Covid-19. Desde hace semanas y semanas, estoy mandando tablas de Excel a Japón, te obligan a darte de alta en diferentes plataformas, tienes que hacer muchas gestiones para cumplir requisitos, te cambian el alojamiento continuamente porque quieren hacer grupos burbuja, no nos dejarán coger transporte público, solamente podremos comer en la habitación del hotel y tendremos que hacernos tres PCR y cuarentena obligatoria al llegar a Japón. Además, tendremos que pasar controles todos los días. Anímicamente, es muy duro porque en 2019 ya tenía todo organizado, en 2020 se aplazan los Juegos Olímpicos sin saber fecha segura para la próxima celebración y este año me decido a ir, consigo un contrato con una buena agencia, pero Japón pone muchos problemas.

¿Qué deportes fotografiará?

Haré seguimiento de los deportistas olímpicos españoles y también me gustaría fotografiar a las grandes estrellas mundiales: en gimnasia quiero cubrir a Simone Bailes, en fútbol a Brasil y también a la selección femenina de Estados Unidos. Este año los eventos se fotografiarán bajo petición y por orden de preferencia te darán los asientos libres que queden.

¿Qué equipo se llevará para ello?

En esta ocasión, trabajaré con Lumix y sus gamas de objetivos Pro. La cámara es la S1R. Además, Lumix (Panasonic en este caso) es patrocinador de los Juegos Olímpicos.

“Todo se basa en arriesgar para seguir avanzando en tu profesión”

¿Qué es lo mejor de trabajar como fotoperiodista?

Es muy bueno trabajar al lado de Nadal, Bailes, Federer, Djokovic y todos los deportistas, pero lo mejor es trabajar junto a los mejores fotógrafos deportivos. En estos Juegos Olímpicos, tengo mucha suerte de poder estar con los mejores fotógrafos del mundo deportivo, podré aprender mucho de ellos.

Y ¿lo peor?

Lo peor es viajar en avión, al menos para mí. Aunque en las circunstancias actuales lo más duro son las restricciones en Tokio por la pandemia y el calor sofocante.

¿Es rentable ser freelance?

No. Para poder trabajar necesitas tener dinero para pagar alojamiento, transporte, comida, PCR, etc. No sabes si luego podrás recuperar todo lo que gastas y, mucho menos, si obtendrás beneficios. Ser freelance es muy complejo, inviertes tiempo y dinero, pero las fotografías las pagan muy mal. Todo se basa en arriesgar para seguir avanzando en tu profesión.

¿Qué consejos les daría a futuros periodistas?

Hay que invertir y arriesgar. Si quieres avanzar, no te puedes quedar con lo mismo que haces siempre, esperando una oportunidad. Además, hay que viajar porque te cambia la manera de ver la vida y de pensar, te hace aprender.

La entrada José Luis Pérez: “Vivo a través de la fotografía” se publicó primero en iNSiGHTS.

Des del 14 de març de l’any passat, tota mena de restriccions relacionades amb el contacte social han passat pel dia a dia per fer front a la pandèmia provocada pel COVID-19. Al principi, la restauració va tancar al complet. Després d’uns mesos i amb el confinament acabat, va arribar la possibilitat de fer menjar per emportar. Amb l’estiu tocant a la porta i la baixada del risc de rebrot, les mesures de contenció del virus s’han anat relaxant. La situació s’ha repetit al llarg de l’últim any, amb enduriments i relaxacions de les restriccions com ara el  control d’aforament, interiors de la restauració tancats, prohibició de consumir a la barra, limitació horària, impossibilitat de servir alguns àpats, com els sopars, i l’oci nocturn clausurat. Tot i això, els restauradors es van adaptar i van aplicar totes les mesures obligatòries: mascaretes, gel hidroalcohòlic, distanciament entre taules i neteja de tot el mobiliari entre comensals. El món de la restauració és molt ampli, però tots els establiments han d’aplicar les mateixes mesures amb conseqüències similars. Els restauradors senten els efectes del Covid-19, però, com ho estan vivint les famílies que depenen d’aquest negoci?

La restauració a la costa

El Thalassa va obrir les seves portes a la localitat de Salou fa anys. La seva clientela engloba a residents de la població i a turistes nacionals i internacionals. La cuina mediterrània és la seva especialitat, però també destaca per les seves tapes. “El restaurant és de tota la vida”, explica el cambrer, Sandro Virgili.

L’establiment està situat al passeig marítim, molt a prop de la platja. El punt fort del negoci és la seva gran terrassa i la disponibilitat de taules que els clients aprofiten sempre que poden. “El restaurant es caracteritza per la seva tranquil·litat davant del mar, ja que les famílies busquen un lloc al centre de Salou on gaudir d’un bon àpat i de bones vistes”, diu Virgili.  

Durant el confinament, tota l’activitat del restaurant es va veure afectada i l’arribada del take away (menjar per emportar) tampoc va ajudar gaire. Tot i això, la situació actual del local ha millorat i els empleats senten que aquesta temporada portarà un bon rendiment econòmic. Durant l’hivern, el restaurant roman tancat, per això la temporada alta a Setmana Santa i a l’estiu s’aprofita al màxim. “La temporada estival és la que ens aporta més guanys, però l’estiu passat no vam obtenir beneficis”, reflexiona Virgili. La restricció que més va afectar al Thalassa va ser el límit de comensals per taula i, especialment, la de tancar a les cinc de la tarda, ja que com afirma Virgili: “es perd un servei important”. Durant la Setmana Santa els beneficis van augmentar, ara han tornat a decréixer, però pensen que en els pròxims mesos remuntaran de nou.

Les restriccions han provocat la reducció de personal. Ara mateix, treballen quatre persones a un torn. Tot el personal porta mascareta, a més, el gel hidroalcohòlic està present en diversos punts del local. “Hi ha comensals que ens comprenen, però hi ha altres que no entenen que nosaltres no imposem aquestes restriccions, sinó que ens obliguen”, aclareix Virgili. La Generalitat ha començat a afluixar les restriccions i l’oci nocturn reobre les seves portes. La restauració es mostra satisfeta, però també alerta. “Nosaltres només demanem comprensió”, exclama Sandro Virgili.

La restauració a l’interior

Sant Vicenç de Castellet és una petita localitat situada a la comarca del Bages. En el cor del poble, es troba el Cal Putxet. El restaurant es va obrir l’any 1986 a una antiga masia del segle XVIII. Actualment, és la cinquena generació de propietaris del local. Els plats estan basats en la cuina tradicional catalana i moltes receptes són de la pròpia família. Els aliments que ofereixen són de proximitat, la majoria del mateix poble. El restaurant té carta i menú degustació. “Sempre oferim un tracte familiar, volem que els nostres comensals se sentin a gust”, destaca Albert Plans, el propietari.

La masia, segons els propietaris, es caracteritza per ser “familiar, acollidora i  tradicional”. El confinament va suposar una davallada econòmica important, ja que les despeses generades pel negoci continuaven. “Emocionalment, va ser molt dur perquè no podíem exercir la nostra professió”, se sincera Plans.

La restricció més dura per al seu negoci van ser la limitació d’aforament als interiors i el desplaçament intercomarcal. Però amb la relaxació de les restriccions, es va produir la recuperació dels clients provinents de Barcelona, Manresa i Terrassa. Un altre problema van ser les restriccions horàries, ja que durant el migdia la feina s’havia d’intensificar per complir l’horari de tancament. Com a mesures de seguretat, els propietaris destaquen l’ús de la mascareta, el gel hidroalcohòlic, el distanciament de dos metres entre taules, les reduccions de comensals per taula, la desinfecció de cadires, taules, lavabos i decoració, i la ventilació del menjador. “El gran canvi del nostre restaurant ha sigut el servei take away, que en un futur el volem potenciar”, explica Plans. El Cal Putxet no va obtenir beneficis l’estiu passat, ja que les despeses eres fixes i no hi havia facturació suficient. “No vam fer vacances per intentar recuperar tots els beneficis perduts durant la temporada”, afegeix el propietari. Però, aquest estiu el veuen amb millors ulls gràcies a l’ampliació d’horaris i la reducció de les restriccions.

Les ajudes són escasses i la tramitació de documents es costosa. Els propietaris demanen més ajudes a la Generalitat. “Nosaltres no hem pogut accedir a cap ajuda, no ens hem sentit gens recolzats”, declaren els propietaris. Tot i això, reben la comprensió dels seus clients. “Els comensals es mostren solidaris amb nosaltres perquè entenen la situació que patim com a sector”, aclareix Albert Plans.

La restauració a peu de platja

Valuk va néixer fa 11 anys a mans de la família de Yolanda Cuevas. “Els pares de la Yolanda tenien diversos xiringuitos repartits per Salou, entre ells aquest, però actualment només queda Valuk”, explica Marcos Calvo, un dels empleats. Durant aquests anys, el negoci ha acumulat una clientela fixa i ha creat una bona reputació entre els seus competidors. A més, els seus empleats destaquen els còctels com el seu producte estrella. L’equip de l’establiment està format per Yolanda Cuevas, Jose Noya, Domingo Contreras i Marcos Calvo. Contreras i Calvo treballen al Valuk des dels setze anys i Noya des de la seva arribada d’Argentina, l’any 2006.

Algunes de les restriccions que es van posar en marxa durant la temporada d’hivern no han afectat tant a aquest negoci. Ells tenen un afegit, la temporalitat. Cada estiu, les platges de Salou es massifiquen i el comerç local veu com augmenten els seus beneficis econòmics en aquesta època. Però a l’arribar l’hivern tot canvia, la Platja de Llevant -lloc on es troba el Valuk- es queda deserta. Per aquest motiu, Noya i Contreras realitzen el muntatge de l’estructura del negoci cada any: per Setmana Santa, el Valuk rep als seus clients, però a l’arribar l’octubre, la seva estructura es guarda en una nau d’un polígon industrial d’una localitat propera. “A l’hivern no hi ha turisme, no sortirien els comptes”, explica Calvo. Aquest any ha sigut diferent, el Valuk no ha obert per Setmana Santa i és durant el mes de juny quan els propietaris el tornen a muntar. L’estiu passat, van tancar al mes de setembre, un mes abans de l’habitual. “La temporada passada es va notar l’impacte en els nostres beneficis tant en els guanys per les hamaques com pel bar”, diu Calvo.

Les mesures de seguretat que pren el negoci inclouen mascaretes per als seus empleats i clients, gel desinfectant i productes de neteja com lleixiu per al seu mobiliari. “Nosaltres obrim al matí i muntem totes les hamaques, para-sols i tota la resta de mobles. Amb una mànega passem gel desinfectant per totes les hamaques, durant el matí passem aigua amb lleixiu per les cadires i taules. Dins el xiringuito fem el mateix amb un esprai desinfectant”, aclareix Calvo. Tot l’equip del Valuk se sent molt recolzat pels seus clients habituals, inclòs aquells que l’estiu passat no van poder estiuejar a Salou a causa de les restriccions. “Si es recupera tot això del Covid, el Valuk estarà més fort que mai perquè tenim moltíssims clients que volen venir. L’estiu passat ens escrivien missatges per Instagram dient que volien venir, però clar, per aquesta situació de la pandèmia no podia ser”, reflexiona Marcos Calvo.

La pandèmia del Coronavirus ha deixat petjada a la vida de moltes persones, de molts negocis. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), Espanya compta amb un total de 277.539 establiments gastronòmics, cadascun d’ells amb la seva pròpia història i amb la seva visió de la pandèmia. Ara, molts restauradors confien en que la situació millorarà i tot tornarà ser com abans, quan servir un àpat era l’activitat més repetida a tot el territori.

La entrada Els restauradors recuperen forces amb l’alleujament de les restriccions se publicó primero en iNSiGHTS.

L’escola FEDAC Manresa obre les seves portes com cada matí des de fa dècades, però aquest any els alumnes tenen noves rutines: entren per diferents llocs, duen mascareta i es posen gel desinfectant a les mans.

Els pares i mares dels més petits acompanyen els seus fills a les classes, però es paren molt abans de les aules. “Els pares no poden entrar a dins de les classes”, esmenta Tània Barbero, directora pedagògica d’educació infantil i primària. El parvulari ara és una etapa molt més difícil, ja que els nens i nenes menors de 6 anys no estan obligats a portar mascareta. Tot i això, l’escola prefereix que tots els estudiants portin la mascareta als espais comuns.

Arriba l’hora d’esbarjo i l’alumnat de primària omple el pati de crits i rialles, somriures amagats darrere de les mascaretes, però amb la mateixa energia de sempre. El pati està mig buit, sense pilotes de futbol ni de bàsquet. Abans els alumnes sortien al pati des de 1r fins a 6è de primària, ara ho fan esglaonadament: 1r, 2n i 3r per una banda i 4rt, 5è i 6è, per l’altra. “Hem hagut de treure les pilotes i tot el que els nens i les nenes puguin compartir”, diu Barbero mentre vigila els infants.

Els estudiants de secundària i batxillerat continuen a classe mentre els petits juguen a fora. Al segon pis, passadís compartit per primària i un curs de l’ESO, se sent una música de fons, que ressalta l’esperit de festivitat en l’alumnat, tot i la situació actual. L’adaptació als temps de pandèmia començà fa mesos i va fer que, per exemple, el tradicional concert de Nadal no es pogués celebrar al teatre Kursaal. Els alumnes, però, van gravar una felicitació que després es va enviar a les famílies.  

Al tercer pis, passadís exclusiu de secundària, es troba la sala Gardner: espai dedicat a xerrades i treballs en grup. El silenci i algun xiuxiueig regnen a l’ambient. Els estudiants de 2n de batxillerat estan separats en petits grups de treball. La infermera assignada al centre educatiu ensenya als alumnes com mantenir la distància social a l’hora de treballar. “Nosaltres no hem renunciat al treball cooperatiu, és una part important a l’aprenentatge dels nois i noies. Tenim sort de comptar amb la Pilar, ella ens ajuda a normalitzar al màxim les classes”, explica esperançada Mª Josep Arévalo, directora pedagògica de l’ESO i batxillerat.

A una porta al costat de la sala Gardner estan penjats tres cartells que diuen: zona d’aïllament. Aquest lloc és una aula ordinària reservada per a què alumnes amb símptomes de Covid-19 esperin l’arribada de la seva família per endur-se’ls. Hi ha taules, cadires i diversos gels desinfectants. “A cada pis tenim una d’aquestes aules i quan detectem un possible cas, el noi o noia està en aquesta sala mentre nosaltres activem el protocol establert”, afegeix Arévalo. Aquestes aules ja no són testimonis de conceptes d’història, biologia o anglès, ara estan destinades a aïllar a possibles contagiats.

A prop de la sala Gardner, hi ha el taller de tecnologia. Els alumnes de 3r d’ESO estan dissenyant un nou projecte, ara els grups de treball són més reduïts. Les màquines funcionen a ple rendiment i el soroll de les eines és el protagonista a l’aula. “Quan els estudiants entren al taller, es posen gel hidroalcohòlic a les mans i seuen per parelles. Abans d’acabar la classe, l’alumnat neteja l’eina utilitzada amb gel desinfectant i la guarda al plafó”, afirma Yolanda García, professora de tecnologia, mentre demana més concentració als adolescents.

Alba Pérez, directora general de FEDAC Manresa, està al seu despatx situat a la secretaria de l’escola. Mira com entren i surten els pares amb els seus fills i filles. “El protocol és l’adequat, ens esforcem molt per a què els estudiants se sentin a gust”, afirma la directora, amb l’anhel de tornar a aquella escola d’abans, quan preocupar-se només per ensenyar era la principal activitat quotidiana.  

La entrada Ensenyar amb distància se publicó primero en iNSiGHTS.