Una entrevista de Raimon Palomeque Casals.
Gavina.mp3, Max Codinach (Barcelona, 1999), és un artista que ha sabut fer del llenguatge i la sensibilitat la seva identitat i que s’ha guanyat un lloc dins l’escena emergent catalana, amb un estil que combina la introspecció i l’experimentació sonora. Ara fa uns mesos va publicar el seu segon disc, Sempre i per instint. Abans de dedicar-se plenament a la música va tenir una etapa marcada per la poesia: una base que encara es nota en les seves lletres, plenes d’imatges i emocions.
Quin és el teu primer record relacionat amb la música?
De petit recordo dues coses. El primer record són els discos pirates que ens fèiem pel cotxe. En aquella època s’anava amb discos i recordo que amb el meu pare agafàvem un CD i hi posàvem vint o trenta temes que no tenien res a veure entre ells i un nom de l’estil de Estiu 2004. Jo em passava tot l’estiu amb aquell disc. Hi havia de tot: Shakira, Antònia Font, etcètera. El segon record és d’anar a veure música en directe. Devia tenir uns 10 o 12 anys i vaig anar amb el meu pare i el meu germà a veure Estopa al Palau Sant Jordi. Em va impressionar molt. Per mi, de petit, Estopa era el grup de referència i l’únic grup que existia. Recordo anar al Palau Sant Jordi i pensar: “Ostres, que heavy això que està passant, aquesta gent ho fa molt bé”. Però en aquell moment només gaudia, no hi havia cap aspiració personal allà.
Quins grups destacaven a casa?
Ni la meva mare ni el meu pare són gaire melòmans. Del meu pare recordo molt que sempre em deia que la cançó Tunnel of Love dels Dire Straits era la seva preferida. És la típica persona que no escolta gaire música, però quan li agrada una cançó s’hi queda enganxat. I amb la meva mare recordo més Bebe. Quan va sortir Manel els va agafar bastant fort i tot i que jo era petit m’ho vaig menjar de rebot familiarment. Diria que Estopa és el grup més fort familiarment. És l’únic grup pel qual hem pagat per anar al Palau Sant Jordi, el que tots sabem les cançons i el que encara posem al cotxe. Manel i Antònia Font també han sonat, però més de rebot.
Actualment hi ha algun artista o grup que consideris referent o que t’inspiri especialment?
Per por d’assemblar-me massa a algú prefereixo tenir més d’un referent i agafar una mica de cadascun. En el primer disc tenia molt presents Calcutta i Yung Lean. De Catalunya potser el que ha estat més present és Joan Miquel Oliver, però també tota l’atmosfera d’Antònia Font i Manel. Amb el temps s’hi han afegit altres influències. Per exemple el Marc Fernández, que ara s’ha incorporat al projecte i ha estat molt present en el segon disc, té referents més rock i emo, de l’estil d’American Football i tot aquest rotllo emo-creep. Aleshores s’ha anat construint un univers on depenent de la cançó tires cap a un referent o cap a un altre.
En quin moment vas decidir començar a fer les teves pròpies cançons?
Aquí hauria de parlar d’Ansietat Budapest. És un projecte que va néixer amb el Mateu Sagarra i vam fer la primera cançó junts, Emma Watson. És una cançó més del Mateu que no pas meva. Ell la va compondre, em va demanar ajuda amb la lletra, jo vaig posar-hi el poema final i la vam produir junts. Allà em va començar a picar el cuquet. Pensava: “El Mateu és com jo: no en té ni idea de música, li agrada tocar la guitarra, escriure i cantar, però cap d’aquestes coses les fa fantàsticament, igual que jo”. Amb ell vaig començar a fer cançons, però sense saber per on començar. No va ser fins que vaig trobar gent com el Marc Fernández, la Joana Subirats o la Marina Rico, que ja portaven més temps en tot això, que em van ajudar a gravar i fer cançons. I de cop en mig any ja ho estava provant seriosament. La primera cançó que vaig fer, Quan mori el cos, la vaig penjar directament. No m’ho vaig pensar gaire. No hi havia expectatives.
Què vols transmetre amb el nom i amb el projecte?
El nom el vaig escollir bastant abans de prendre-m’ho seriosament. No pensava que la gent el coneixeria. La gavina és un animal molt recurrent en la història cultural catalana: a la música, la literatura, el cinema i també és molt present en els paisatges de la meva vida, entre la costa Mediterrània i Barcelona. Em semblava un nom bonic i a més no volia posar-hi el meu nom real i volia que pogués ser un nom de grup. L’mp3 era la manera de riure’m una mica de mi mateix, d’afegir-hi ironia. Pel que fa al projecte no hi ha un dia concret que diguis “ara vaig de debò”. Tot va passant: fas cançons, decideixes fer un disc, després un concert i de cop tot comença a rodar. Et fitxen, et truquen i vas veient que pot anar per llarg. Mai he pensat que estigués fent un favor a ningú ni que proposés res extremadament conceptual. Com va dir el Pau Riba: “Ajudo a la cultura catalana destruint-la”. Em costa definir el gènere o el missatge del que faig. Simplement experimentem. En aquest segon disc sí que hi ha una idea més clara, però tampoc massa. Quan escric no penso exactament en què vull dir, tot surt de manera natural. Volem transmetre el que transmet la música.
“Escric sobre el que ha passat perquè és el que pots entendre, reviure i compartir. Els sentiments que miren cap al passat són més interessants i universals”
Com definiries el teu so o proposta musical?
Diria primer el que no fem: no fem música urbana, pop urbà i tampoc fem pop com a gènere, tot i que sí com a idea d’adreçar-te al món. Al principi fèiem una mena d’indie-pop electrònic, però amb el segon disc això ha canviat completament: moltes guitarres distorsionades, acústiques, cançons gravades amb cinta. L’entrada del Marc al projecte ha aportat una dimensió més emo, més rock. Ara si algú m’ho pregunta dic: “Fem pop estrany.” També dèiem “postpop”: un pop distorsionat, destrossat i tornat a construir, un pop amb pinces.
Hi ha alguna cançó que hagi marcat un abans i un després en la trajectòria de Gavina?
Pel que fa a números, Sota el cel. Al cap d’un temps de sortir va fer un boom molt heavy. Molta gent ens va conèixer per aquesta cançó. Però internament cançons com L’hivern avança o Ho sento molt van ser un punt d’inflexió. Van sonar diferent i ens van fer veure que podíem fer cançons acústiques amb guitarres i bateries gravades, amb un altre so. També Barna Rookies va tenir molt bona rebuda, però aquestes altres van marcar més la nostra manera de fer música.
Com heu fet aquest nou disc?
L’hem fet diferent, ha estat un exercici d’intuïció. El procés ha estat més llarg i intens. Hem treballat amb més gent i tot ha estat més pensat. El primer disc era més intuïtiu i juganer. Aquest també ho és, però amb més consciència. Hem fet, desfet i tornat a fer cançons. Ha estat un any de treball intens. Internament aquest disc té més pes i sentit. La diferència principal és la consciència del que estàvem fent sense perdre la part d’intuïció.
A Sempre instint i Balcons, cavalls hi ha un fil de nostàlgia i de parlar del temps passat. És una sensació que t’agrada treballar?
A mi se’m fa molt complicat parlar de les coses que m’agraden, de les coses que valoro, de les coses que em fan feliç perquè són meves i no tinc ganes de compartir-les. Normalment no escric sobre el present perquè el visc. Acabo parlant de sensacions viscudes, sovint a través d’experiències pròpies, però també d’amics meus o de personatges: no estic parlant tota l’estona de mi ni molt menys. Els sentiments que miren cap al passat, com la nostàlgia, la culpa, la melancolia, són més interessants i universals. Jo prefereixo intentar explicar una història, no una sensació del moment. Escric sobre el que ha passat perquè és el que pots entendre, reviure i compartir.
“Manel m’encanten, però si tot Catalunya fos Manel seria fastigós. Hi ha d’haver gent que critiqui, que provoqui”
Cap on va el teu projecte?
Ara ve un any amb bastants concerts, pel que sembla. I segur que el projecte canviarà perquè del primer disc al segon ja hi ha hagut evolució, fins i tot en com cantàvem les cançons en directe. Vam començar sent quatre i després érem sis, amb bateria i guitarra. Crec que anirà evolucionant constantment. Tinc moltes idees, tenim moltes idees, però cal trobar el moment. A mesura que tens més temps, més concerts i més diners, tot és més fàcil. Espero que continuem avançant, que cada cop tinguem un so més potent, que hi hagi més gent que pensi que ho fem bé i també més gent que pensi que ho fem malament.
Creus que les col·laboracions ajuden a obrir-se i conèixer altres mons musicals?
Sí, totalment. Una col·laboració només té sentit si hi ha una connexió artística molt forta o una connexió humana molt forta. Amb Al·lèrgiques al Pol·len, per exemple, eren amigues meves i em van començar a ajudar amb cançons. Després d’haver treballat junts molts cops vam dir “va, fem una cançó junts” i va sortir molt de pressa. Amb el Xicu igual: vam connectar artísticament i personalment i va sortir natural. També treballo molt amb productors. Tot això és el que més m’interessa perquè fa que les cançons creixin.
Com veus la indústria musical catalana?
Parlant clar és com qualsevol altra indústria: hi ha unes empreses concretes i unes institucions que treballen amb elles i els diners i interessos es mouen dins d’aquest cercle. Nosaltres, el Xicu, Balma som artistes independents i això vol dir que no hem venut el nostre projecte a cap gran discogràfica. Els festivals, per exemple, no et trien per mèrits o gustos, sinó per contractes entre discogràfiques. Passa el mateix amb premis com els Premis Enderrock. És molt difícil capgirar la indústria perquè és un sistema tancat. El que sí que podem fer és crear una alternativa: un underground català fort. A tots els països hi ha una escena alternativa i aquí també pot existir. Ara bé, és complicat perquè els mateixos que dirigeixen les discogràfiques són els que organitzen els festivals. Si els dius que no no hi tocaràs. Però nosaltres preferim anar fent el nostre camí sense dependre’n.
Creus que també hi ha un problema de públic?
Sí. Les discogràfiques donen el que la gent demana i molta gent no busca coses noves. No dic que el pop mainstream estigui malament, cadascú que escolti el que vulgui, però cal ser més atrevits i buscar artistes que facin coses diferents. El problema és que el que sona a la ràdio ha de ser per a tots els públics, no pot molestar ningú, no pot ser ideològic i això fa que sigui un producte sense ànima. I si només tens això és una merda. Manel, per exemple, m’encanten, però si tot Catalunya fos Manel seria fastigós. Hi ha d’haver gent que es foti un xarrup de tant en tant, que critiqui, que provoqui. El mateix passa amb el reggaeton o el pop: està bé, però no pot ser només això. En lloc de voler “conquerir” iCat o les llistes d’Indiecat potser hem de crear un altre espai on puguem fer el que vulguem.
Autor
insight redacció
