Dirigida per Marcel Barrena i protagonitzada per Eduard Fernández, Clara Segura, Carlos Cuevas, Zoe Bonafonte i Salva Reina. ‘El 47’ ha sigut un dels grans èxits del cinema català del 2024, juntament amb ‘Casa en flames’. I no només de públic (havent acumulat més de cinc-cents mil espectadors), si no també de la crítica. ‘El 47’ ha aconseguit 7 premis Gaudí, entre ells el de millor pel·lícula, i s’ha posicionat com la pel·lícula que més nominacions als Goya (14) va acumular la passada edició, dels quals en va acabar guanyant de 5 -inclòs el de millor pel·lícula-.

La història del film, situada a la Barcelona de 1978, ens trasllada a un moment important per al moviment veïnal de la ciutat. En plena lluita per millorar les condicions de vida als suburbis, Manolo Vital, un conductor d’autobús, decideix prendre el control de la línia 47 per desmentir un argument que l’Ajuntament insistia a mantenir: que els autobusos no podien pujar les inclinades carreteres del barri de Torre Baró. Aquesta acció va esdevenir un acte de resistència que simbolitzava la lluita de la classe treballadora per construir una ciutat millor, una lluita que va ajudar a transformar Barcelona i a definir el seu caràcter modern.

Estem davant d’una de les millors cintes de l’any, no només per la història de la qual parla, que aconsegueix emocionar-te en determinats moments i et manté intrigat des del començament, sinó també pel seu repartiment. Eduard Fernández està brillant fent de l’extremeny Manolo Vital. Després de veure’l en centenars de pel·lícules, l’actor barceloní és capaç de fer-te creure que no és català. L’acompanya una gran Clara Segura i actors secundaris com Salva Reina i la debutant Zoe Bonafonte, que brillen en pantalla.

És important que vegin ‘El 47’, no només la gent que van viure aquells temps i poden sentir-se identificats amb la lluita d’una època que ja sembla llunyana, però no ho és, sinó també les noves generacions. El film serveix de recordatori del que s’havia de fer per aconseguir drets tan bàsics com el de tenir una línia d’autobús al teu barri, un detall que avui en dia donem per fet. A més, valora la capacitat d’unió i d’esforç col·lectiu; uns valors que haurien de ser indispensables.

Si haguéssim de destacar algun aspecte negatiu de la pel·lícula, seria la gran quantitat de personatges secundaris, fet que provoca que alguns quedin descompensats respecte a la resta. Aquest és el cas, per exemple, de Pasqual Maragall, interpretat al film per Carlos Cuevas i que en el conjunt de la història, no arriba a tenir una gran presència en pantalla. A més, la seqüència del segrest de l’autobús resulta força reduïda en comparació amb la resta del film. Tot i això, es comprèn la decisió del director, Marcel Barrera, de donar més pes al procés previ al segrest, que no pas a l’acte en si mateix.

‘El 47′ és una pel·lícula carregada d’emoció, història i dignitat, una obra que et fa empatitzar i entendre el passat recent de la ciutat, a més de reflexionar sobre el present. No és simplement un relat sobre un episodi històric, sinó un crit a la consciència col·lectiva i un homenatge a aquells que van lluitar per un futur millor. Una autèntica joia del cinema català que cap espectador hauria de deixar passar.

La entrada ‘El 47’, una joia del cinema català se publicó primero en iNSiGHTS.

Dirigida per Alex Garland i protagonitzada per Kristen Dunst, Wagner Moura, Cailee Spaeny i Jesse Plemons,  ‘Civil War’ relata una guerra civil als Estats Units. L’acció se centra en l’experiència de quatre periodistes de guerra, que s’hauran de desplaçar des de Nova York fins a Washington per documentar el final del conflicte; en el moment en què les forces rebels ataquen la Casa Blanca per usurpar el poder.

‘Civil War’ és una de les pel·lícules més atrevides que he vist en molt de temps. No només pel retrat que fa d’un país dividit, sinó perquè en comptes de ser una pel·lícula d’acció (un gènere que qualsevol esperaria després de llegir l’argument), se centra en la professió de periodista de guerra.

A més, aconsegueix fer-te reflexionar sobre com és la societat actual, que no està tan lluny de l’univers que retrata la pel·lícula. De fet, és inevitable veure-hi paral·lelismes amb l’assalt al Capitoli el 2021, quan fanàtics de Trump van irrompre a l’edifici que allotja el Congrés dels Estats Units, convençuts que hi havia hagut frau electoral amb la victòria de Joe Biden.

A la guerra, desarmat

Sí una cosa és ‘Civil War’ és, sens dubte, una pel·lícula de tensió. Per molt que tingui un inici lent, s’ha de reconèixer que el director sap generar patiment. I ho fa, sobretot, en la part final; quan es produeix l’assalt a la Casa Blanca, perquè és quan l’espectador s’adona del perill que suposa ser reporter de guerra: gent que va desarmada, però que es troba immersa en la batalla. I és clar, com que és el final, ja has empatitzat amb els protagonistes i el patiment encara és més gran.

Aquesta tensió no apareix només a la part final, sinó que durant tota la pel·lícula es va creant una atmosfera fosca i perillosa. El film també reserva moments per l’humor, però a mesura que avança l’ambient es va tornant més hostil. I l’únic que es pot fer és esperar i desitjar que els protagonistes en surtin ben parats.

Si se li pot retreure alguna cosa a la pel·lícula és, segurament, la falta d’explicació del conflicte pel qual es produeix aquesta guerra civil. S’entén que s’ha decidit fer-ho així perquè el director no es vol posicionar amb cap bàndol, ni tampoc vol que ho faci l’espectador. En aquest sentit, s’agrairia més context, que una simple conversa en què s’intueix el descontentament de la societat amb el govern, però no concreta les causes.

Repartiment excel·lent  

Afortunadament, el repartiment està a l’altura de la pel·lícula, amb una excel·lent Kristen Dunst, que interpreta a una fotoperiodista de guerra, cansada i acostumada al seu ofici. També fa un bon paper de Caile Spaeny, que interpretant a una jove periodista que aprèn del personatge de Dunst. I Wagner Moura, l’encarregat de posar la dosi d’humor en determinats moments, brilla quan assoleix nivells de gran intensitat emocional.

Els personatges secundaris també impressionen, i sobretot ho fa el terrorífic Jesse Plemons, com a soldat que fa justícia pel seu compte. Plemons destaca, tot i tenir pocs minuts en pantalla. Per ser sincers, la seva efímera interpretació el catapulta a l’Olimp com a un dels personatges  més memorables de la pel·lícula.

Sens dubte, ‘Civil War’ és una de les millors pel·lícules de l’any i no només per les interpretacions o per les reflexions que ens deixa, sinó també perquè el què explica pot arribar a ser premonitori. Aquesta pel·lícula pren força després de les eleccions presidencials dels Estats Units, en què Trump ha aconseguit guanyar la cursa per tornar a la Casa Blanca, però era fàcil imaginar-se un segon possible assalt al Capitoli si les perdia com el 2021.

La entrada L’homenatge de ‘Civil War’ als reporters de guerra se publicó primero en iNSiGHTS.

Diuen que de l’odi a l’amor hi ha un pas. A partir d’aquesta premissa, s’han creat milers de pel·lícules, llibres i sèries. Un tòpic que mai falla per aconseguir la fórmula perfecta per crear una bona comèdia romàntica. ‘Anyone but you’ (traduït al català per ‘Qualsevol menys tu’) n’és un clar exemple.

La pel·lícula, dirigida per Will Gluck, guionitzada per Ilana Wolpert i produïda per Sony Pictures, explica la història d’en Ben, interpretat per Glen Powell, i la Bea, a qui dona vida Sydney Sweeny. Arranca quan aquests dos joves es coneixen per casualitat en una cafeteria. Amb gairebé dues hores de film, ‘Qualsevol menys tu’ ha aconseguit arribar a tots els públics, convertint-se en un èxit de masses.

Després de passar una nit junts i que semblés el començament de la història d’amor perfecta, tot canvia quan la Bea sent, per casualitat, a en Ben parlant malament d’ella. A partir d’aquest instant, el que semblava amor, es transforma en odi; però com que el destí és capritxós, els seus camins es tornen a creuar.

Mesos després de la seva primera trobada casual, s’assabenten que la germana de la Bea i una de les millors amigues d’en Ben es casaran aviat a Austràlia, i tots dos estan convidats al casament. La seva mala relació és tan forta que és capaç de generar mal ambient per tota la resta de convidats els dies previs a la cerimònia. Per posar fi a la situació i revertir-la, la família elabora un pla perquè tornin a enamorar-se.

Coneixedors d’aquestes intencions, els antics amants decideixen fingir que el pla funciona, fent-los creure que estan junts. Tanmateix, sembla que es converteixin en un imant de problemes. En Ben es retroba amb la noia que li va trencar el cor i la Bea ha deixat la carrera sense que ningú ho sàpiga, mentre els seus pares han decidit convidar a la boda al seu expromès per sorpresa perquè tornin a estar junts.

Connexió que traspassa la pantalla

La pel·lícula no deixa de ser una comèdia romàntica de manual, amb tots els clixés que s’esperen i coneixem d’aquest gènere. Tot i això, ‘Qualsevol menys tu’ ha aconseguit arribar al públic d’una manera especial. Hi juga molt a favor els papers protagonistes, amb dos actors tan coneguts com Sydney Sweeney, una de les protagonistes de l’èxit de HBO ‘Euphoria’, i Glen Powell, protagonista de ‘Top Gun: Maverick’. Dos actors que aconsegueixen que la seva connexió traspassi la pantalla.

Un altre dels ingredients importants per assegurar l’èxit de la pel·lícula ha estat la cançó que s’ha escollit per convertir-la en la banda sonora del film i que ha aconseguit colar-se en les ments de tothom. Es tracta de ‘Unwritten’, de Natasha Bedingfield, que juga a la pel·lícula un paper fonamental per crear aquesta connexió entre els protagonistes i amb el públic, s’ha convertit en un himne.

La pel·lícula combina el punt de romanticisme i comèdia perfectes; ofereix moments de riure, al mateix temps que vas adquirint complicitat amb l’argument, els personatges i la seva història. ‘Qualsevol menys tu’ és amena i fàcil de veure, perfecta per aquells moments en què no saps què mirar. A més, crea una connexió entre els personatges i l’espectador, al que contribueixen les escenes després dels crèdits, en què apareixen els protagonistes cantant i ballant la cançó, deixant entreveure la bona sintonia que s’ha teixit entre ells al rodatge.

És innegable que la pel·lícula va suposar un èxit en l’estrena, però no per la innovació ni perquè sigui un argument mai vist. De fet, es basa en el que ja coneixem: un format que agrada i que compleix amb totes les característiques de les comèdies romàntiques, però adaptant-se perfectament a la contemporaneïtat.

La entrada ‘Qualsevol menys tu’: La fórmula de l’amor que mai falla se publicó primero en iNSiGHTS.

Basada en la novel·la homònima de Rumaan Alam, la pel·lícula ‘Dejar el mundo atrás’ col·loca l’espectador en un escenari apocalíptic a través de les situacions cada cop més rocambolesques que viu una família. Julia Roberts, Ethan Hawke, Mahershala Ali i Kevin Bacon protagonitzen aquest film, dirigit per Sam Esmail i produït i distribuït per Netflix, que va estrenar-se el 2023.

Tot comença quan una parella lloga una casa per passar-hi uns dies de vacances amb els fills. De sobte, una nit se’ls presenten dues persones afirmant que la casa és seva. A aquesta situació tan estranya, la succeeixen moments igualment caòtics que fan que cada vegada la confusió s’apoderi més dels protagonistes, fins a arribar a tensar les relacions i generar desconfiança entre uns i altres.

El film no és apte per tots els gustos i ha dividit tant la crítica professional, com el públic. Suposo que és perquè l’expectativa era topar-se amb una cinta plena d’espectacularitat, comú entre el gènere de catàstrofes. I, en canvi, aquesta pel·lícula surt del que és habitual en films sobre l’apocalipsi. De fet, si l’haguéssim de comparar amb alguna proposta d’aquest gènere, segurament seria amb ‘No mires arriba’ també de Netflix. Encara que cal tenir en compte que aquesta última és més una sàtira política que utilitza l’humor per criticar a la societat, mentre que a ‘Dejar el mundo atrás’ no hi ha rastre d’humor.

En aquesta nova versió de film catastròfic se substitueix l’humor per la intriga i el misteri, que fan que no puguis apartar la vista de la pantalla per la intriga de saber què està passant. I crec que, precisament, l’error del públic pot ser concentrar-se en saber perquè passen les coses, en comptes d’aprofundir en la reflexió i critica que ofereix el film sobre el paper tan importat que juguen les noves tecnologies en el dia a dia de la societat actual.

El final obert del film pot ser el desencadenant de la mala crítica, perquè pot generar confusió. Però és una decisió que han pres tant l’escriptor Rumaan Alam com el director Sam Esmail perquè cada espectador participi activament del film i n’extregui les seves pròpies conclusions. Una altra cosa que també han fet els seus creadors és la d’anar generant debat entre els espectadors sobre les situacions amb què es van trobant els protagonistes.

Per això, recomano veure la pel·lícula en companyia. I és que resulta curiós comprovar les diferents sensacions i intuïcions que pot generar qualsevol escena. Sobretot al començament, quan arriben les dues persones a la casa a la nit. Resulta inevitable començar un debat sobre si la millor opció és confiar que són els propietaris i deixar-los passar o no fer-ho. En aquest sentit, tant pots estar d’acord amb la protagonista (Julia Roberts) com amb el seu marit (Ethan Hawke), que adopten postures oposades.

La dependència d’Internet

La pel·lícula és molt crítica amb la tecnologia i l’ús que li donem, ja que sense ella els personatges es troben perduts i confusos. I també podríem dir que fa una crítica al mateix Netflix, perquè les plataformes ens han donat comoditat a l’hora de veure sèries, però també dependència perquè si no funcionen o no tenim Internet, no podem accedir als continguts de cap manera. Per aquest motiu, ‘Dejar el mundo atrás’ ens fa una reflexió sobre deixar el món tecnològic que hem creat els últims anys per tornar enrere, cap a un món més tangible.

Després, hi ha el tema dels animals, molt presents durant el film, que també generen un debat sobre quin és el seu paper en la societat actual. Per moltes persones, inclosos els protagonistes, poden representar perill o incomoditat. En canvi, per una altra part del públic entre els que m’incloc, fixar-se en el seu comportament pot representar un avís en cas d’emergència.

Repartiment d’Oscars

El repartiment és un dels grans punts a favor que té ‘Dejar el mundo atrás’. Era d’esperar veient els guanyadors de l’Oscar Julia Roberts i Mahershala Ali formant part del repertori. I encara destacaria més les escenes, en què els personatges tenen converses reflexives entre ells sobre la situació de confusió que genera la narrativa a mesura que avança. També la banda sonora està molt ben treballada, que aconsegueix generar tensió i desconcert amb l’ajuda de la fotografia.

‘Dejar el mundo atrás’ és una crítica a la societat moderna actual, que genera debat i amb la que et pots sentir identificat. Tot i que la durada del film és excessiva -quasi dues hores i mitja- i el començament és una mica lent, és una proposta interessant. Veure-la val la pena per aquells espectadors que estiguin oberts a reflexionar i a ser crítics amb un mateix.

La entrada ‘Dejar el mundo atrás’: l’apocalipsi que critica la societat actual se publicó primero en iNSiGHTS.

‘Saben aquell’ és una pel·lícula dirigida per David Trueba a partir d’un guió d’Albert Espinosa i que protagonitzen David Verdaguer i Carolina Yuste. Estrenada als cinemes el novembre del 2023, se centra en la vida d’Eugeni Jofra – conegut sobre els escenaris com a Eugenio – , l’humorista català que va marcar una època amb la seva expressió freda, l’escenografia que utilitzava i, sobretot, els seus particulars acudits.

El triomf de la pel·lícula ha estat evident als premis de cinema català i espanyol, perquè Verdaguer s’ha endut els tres grans reconeixements com a millor actor protagonista (premi Gaudí, premi Goya i premi Forqué), i Yuste ha guanyat el premi Gaudí a millor actriu protagonista.

Respecte al títol, cal destacar que és un element imprescindible per associar la pel·lícula amb Eugenio. Perquè si algun aspecte destacava de les actuacions de l’humorista – a banda de les ulleres tintades, el fum de tabac i el vodka amb taronja – era la seva manera particular de començar els acudits, amb el seu “saben aquell que diu…”.

‘Els dos’

Lluny de centrar-se únicament en Eugenio, Trueba posa el focus en la relació que va marcar la seva manera d’entendre la vida i, inevitablement, en la figura de la dona a l’ombra, perquè tothom ha sentit a parlar alguna vegada d’Eugeni Jofra, el gran humorista, però Conchita Alcaide ha passat a l’oblit. I si algú es refereix a ella, amb tota la certesa ho farà com a “la dona d’Eugenio”.

‘Saben aquell’ comença amb un dels particulars espectacles de l’humorista, i es produeix un retorn al moment en què els protagonistes es van conèixer. Eugeni, que treballa com a joier, veu a Conchita en un autobús i decideix seguir-la fins al bar on ella sol actuar. Si ja havia quedat captivat per la seva bellesa, la dolça veu de la cantant l’acaba d’encisar definitivament. Després d’una primera conversa, Eugenio i Conchita creen un duet musical: ‘Els dos’. Ell decideix aprendre a tocar la guitarra i a combatre la por escènica per poder acompanyar a Conchita a l’escenari.

D’aquesta manera, la música es converteix en un eix transcendental pel recorregut de la pel·lícula, perquè permet situar l’espectador en els moments de fragilitat dels protagonistes, amb cançons tan icòniques com ‘Un beso y una flor’, de Nino Bravo o una peça interpretada per Carolina Yuste, que mostra al públic la seva faceta més musical, fins aleshores inèdita.

En les actuacions de la parella, destaca la veu de Conchita durant la cançó i els acudits d’Eugenio en els descansos. Quan la protagonista ha de viatjar al seu poble natal per cuidar la mare malalta, Eugenio es queda sol davant d’un públic al qual considera hostil. Però fins i tot la persona més resistent a la comèdia es rendeix davant les extravagàncies de l’humorista, interpretades amb excel·lència per David Verdaguer.

L’ambientació de la pel·lícula permet a l’espectador situar-se als anys seixanta i setanta del segle XX. Ho fa, però, amb una gamma cromàtica grisa, que pretén reflectir la tristesa de la història que va viure l’humorista. També hi surten alguns programes o moments històrics que permeten identificar-ne l’època, com la preselecció del representant d’Eurovisió l’any 1970, en què participaven els protagonistes amb l’anomenada ‘Balada del fuster’.

En el propi tràiler de ‘Saben aquell’ es defineix a Eugenio com a un “geni trist”, perquè encara que faci riure a la gent, quan baixa de l’escenari ha de fer front a una malaltia que marca la vida de la parella i, inevitablement, la dels seus fills. La personalitat d’Eugeni Jofra sembla envaïda per Eugenio, i això el fa sentir que ha fracassat com a pare i com a marit, tal com afirma en una conversa amb la seva germana Mari Carmen (interpretada per Marina Salas).

El català impolut de Carolina Yuste

Un dels aspectes que més sorprèn de la pel·lícula és l’impecable català que parla Carolina Yuste, natural d’Extremadura. Als premis Gaudí, l’actriu va confessar que amb l’ajuda d’una professora particular va aprendre la llengua catalana. Així, va demostrar una absoluta dedicació i compromís amb el personatge. I és que no ha volgut limitar-se a aprendre’s únicament el seu text, sinó que posa de manifest la importància de conèixer una llengua per afavorir la diversitat cultural.

Així doncs, en el transcurs de la pel·lícula es fa evident la importància que va tenir Conchita Alcaide en la vida d’Eugeni Jofra, fins al punt que ambdós personatges es converteixen en protagonistes. El final permet recuperar el punt de partida i mostrar l’absoluta separació entre sentiments i actuació que feia l’humorista català, segurament un dels principals motius del seu triomf.

La entrada ‘Saben aquell’ il·lumina Conchita i la tristesa de l’humorista Eugenio se publicó primero en iNSiGHTS.

‘Oppenheimer’, dirigida per Christopher Nolan, és una pel·lícula biogràfica sobre Robert J. Oppenheimer, un científic que va liderar el projecte de crear una bomba atòmica pels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. El film està protagonitzat per Cillian Murphy, conegut per la sèrie ‘Peaky Blinders’ i l’acompanyen en el repartiment Emily Blunt, Robert Downey Jr., Florence Pugh i Matt Damon, entre d’altres.

La pel·lícula ha estat un dels grans fenòmens del 2023, gràcies als seus set Oscars i també al quasi mil milió de dòlars recaptats als cinemes de tot el món. Unes dades bastant sorprenents, tenint en compte que és una biografia de tres hores. A més, ‘Oppenheimer’ es va estrenar el mateix dia que ‘Barbie’, un altre fenomen de la qual ja des d’un inici se n’esperava una recaptació alta. De fet, per aquesta coincidència, a internet va sorgir el repte de veure les dues pel·lícules (alhora conegudes com el ‘Barbenheimer’) i posicionar-se a favor d’una o de l’altra. El resultat va convertir a ‘Barbie’ en la pel·lícula més taquillera de l’any i a ‘Oppenheimer’, en la tercera.

‘Oppenheimer’ no és una pel·lícula biogràfica qualsevol perquè no està narrada de forma convencional. Si no que té un muntatge dinàmic, que barreja diferents períodes de la vida del protagonista en tres narracions diferents: passat, present i futur. Per diferenciar aquestes narracions, el director utilitza de forma intel·ligent diversos recursos perquè l’espectador no es perdi. Com l’ús dels espais, que només n’apareix un en el present i, en canvi, en el passat -en ser la part principal- pràcticament l’escena canvia d’ubicació a cada minut que passa. I al futur, que és l’única part que no protagonitza Oppenheimer, està rodada en blanc i negre. Un fet també controvertit perquè, generalment, aquest és un recurs que s’empra per indicar passat.

Un repartiment excel·lent

Si hem de dir alguna cosa negativa de la pel·lícula, és que tot i durar tres hores, hi ha personatges que queden desaprofitats i poc desenvolupats. En haver-n’hi molts, entenc que és difícil desenvolupar-los tots, però el personatge de l’amant del protagonista, interpretat per Florence Pugh, és fluix perquè té una bona presentació i genera la falsa sensació que pot donar més, però s’acaba quedant en un personatge anecdòtic del que no s’entén el comportament.

En canvi, el personatge de la dona d’Oppenheimer, que interpreta Emily Blunt, pot semblar que tindria la mateixa sort que el de Pugh. Tanmateix, ens trobem davant d’un personatge fort i que sempre segueix els seus principis. S’hauria de destacar al final de la pel·lícula quan decideix no donar la ma al científic que va trair al seu marit anys enrere. També va ser ella que va endevinar qui estava al darrere de la persecució que va patir Oppenheimer als anys cinquanta.

Del més destacat de la pel·lícula, sens dubte, és el repartiment, no només pels protagonistes com Cillian Murphy, Emily Blunt o Matt Damon. Si no també per personatges secundaris com Rami Malek, guanyador de l’Oscar per Bohemian Rhapsody, que només té dues seqüències en tota la pel·lícula. De fet, la primera només serveix per identificar-lo -perquè l’aparició és molt breu-, però a la segona, el personatge agafa inesperadament un pes necessari i important a l’argument i fa que sigui memorable. També cal destacar les petites aparicions que fan altres guanyadors de l’Oscar com Gary Oldman, Casey Affleck o Kenneth Branagh.

La bomba atòmica per la ràdio

Un dels moments més importants per l’argument de la pel·lícula és l’explosió de la bomba atòmica a Hiroshima i Nagasaki. Curiosament, en cap moment es veu l’explosió al Japó, sinó que només se sent per la ràdio i remet a la prova que van fer, anteriorment, als Estats Units. Segons explica el director Christopher Nolan, en una entrevista a The Hollywood Reporter, “volia mostrar només la perspectiva d’Oppenheimer, perquè va saber dels bombardejos per la ràdio igual que la resta del món”.

Tot i no veure l’explosió de la bomba, sí que es percep un ambient crispat un cop s’ha produït el bombardeig. Sobretot en Oppenheimer, que té visions sobre cadàvers calcinats i que provoquen en el seu ser un canvi radical. Precisament aquesta crítica és la que fa que ens posem a favor de la pel·lícula; fa el salt de percebre-ho com una heroïcitat (com ho veien els americans), a una atrocitat (com ho van viure els japonesos i la resta del món). És per això que la pel·lícula s’ha entrenat al Japó amb divisió de crítiques, però amb excel·lents resultats a la taquilla.

Christopher Nolan dirigeix la seva primera pel·lícula biogràfica, però ho fa sent fidel al seu estil: narració directa i àgil, música constant i algun gir de guió cap al final. De fet, es podria qualificar de pel·lícula d’acció, pel seu pols narratiu, si no fos perquè no segueix els paràmetres del gènere. Tot i això, estem davant d’un film molt entretingut i que pot, inclús, servir de lliçó d’història. I, sobretot, val la pena més d’un visionat, no només per entendre-ho millor, sinó per com et transporta a mitjan s. XX.

La entrada El fenòmen cinematogràfic de la física destructiva d’Oppenheimer se publicó primero en iNSiGHTS.

‘La societat de la neu’, dirigida pel català J. A. Bayona i produïda per Netflix, està basada en l’accident aeri conegut popularment com “la tragèdia dels Andes”. El divendres 13 d’octubre de 1972, el vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana sortia de Montevideo (Uruguai) amb destinació a Santiago de Xile (Xile), però no hi va arribar mai. Després de diversos problemes tècnics i dificultats meteorològiques, l’aeronau va acabar estavellant-se a la Vall de les Llàgrimes, en plena serralada dels Andes a l’Argentina. Transportava 45 persones, la majoria d’ells d’un equip de rugbi uruguaià.

Quan es va anunciar que la nova pel·lícula de Bayona seria una nova versió de la mateixa història que es va explicar a ‘Viuen’ (1993), vaig pensar que no era necessari i que ja s’havia explicat tot el que hauríem de saber. Un cop vista ‘La societat de la neu’, i després de tornar a veure l’anterior versió, m’adono que no podia estar més equivocat. Hi ha moltes maneres d’explicar un mateix fet, però sempre he pensat que la millor és intentar ser el més fidel possible a la realitat.

I Bayona ho aconsegueix, gràcies als recursos que utilitza per mantenir l’espectador connectat i en tensió durant els 144 minuts que s’allarga la pel·lícula. Alguns dels aspectes que s’aborden amb més força són com es degrada l’estat físic del repartiment, que és absolutament realista; l’escena de l’accident, a càmera lenta, aconsegueix que el visquis des del sofà de casa, i, sobretot, com s’explica el canibalisme que es van veure obligats a practicar els supervivents. Considero que aquest tema es tracta de forma intel·ligent, ensenyant el que és just i necessari, però sense caure en imatges explícites ni morboses.

Un altre punt a favor del nou film de Bayona és la banda sonora, obra del gran compositor nord-americà Michael Giacchino i que aporta emotivitat en escenes clau com la de la travessia per les muntanyes per buscar ajuda.

Molts protagonistes en escena

Un dels reptes més difícils a què ha hagut de fer front la pel·lícula ha estat donar protagonisme simultani a la trentena de personatges que queden atrapats a les muntanyes. El guió és capaç d’oferir a la majoria, com a mínim, una frase de diàleg i un cert protagonisme. El fet de barrejar tantes persones en un mateix escenari constant fa, no obstant això, que no s’acabi de reconèixer a tothom i que, fins i tot, al llarg de la pel·lícula aparegui gent que sembla que sigui la primera vegada que surt.

De la tragèdia dels Andes s’han publicat set llibres. Un dels primers i més coneguts va ser ‘¡Viven! La tragedia de los Andes’, de Piers Paul Read, que va tenir una adaptació cinematogràfica titulada ‘Viuen’, en commemoració dels vint anys de l’accident. El 2008, l’escriptor i periodista uruguaià Pablo Vierci va publicar un llibre anomenat ‘La societat de la neu’, després d’anys entrevistant als supervivents d’aquest accident aeri. L’autor planteja un retrat diferent dels llibres anteriors, on s’explica el punt de vista de cada un dels supervivents i hi ressalta l’ajuda que van tenir per part de les víctimes, en especial la de Numa Turcatti —que el film pren una mica com a protagonista principal.

De fet, un altre atractiu de la pel·lícula és com centra una atenció especial en un dels protagonistes que sobreviuen a l’accident aeri, però que —aquí va un espòiler— morirà abans que els puguin rescatar. La pel·lícula de Bayona vol transmetre la força i la valentia de tots els que van viure aquest accident a la serralada dels Andes, tant dels que van poder tornar a casa com dels que hi van morir.

El llibre

‘La soceitat de la neu’ va causar molt d’impacte al director barceloní, J. A. Bayona, que el va llegir mentre rodava ‘Lo imposible’ (2012). De fet, el maig del 2011 va escriure una carta a l’autor Pablo Vierci per comentar-li que el llibre li va servir d’inspiració per desenvolupar el film que narra el tsunami que va impactar a la costa tailandesa el 2004. També diu que li va posar el títol gràcies a una de les frases del llibre i li trasllada que estaria disposat a fer una pel·lícula basada en aquest. Dotze anys més tard, i després de moltes entrevistes als supervivents, el director aconsegueix la fita i estrena la pel·lícula amb l’ajuda de Netflix.

Amb ‘La societat de la neu’, Bayona ha tornat a demostrar que sap fer drames basats en fets reals, com ja ho havia fet amb ‘Lo imposible’. El que encara cal veure és si sap tocar altres gèneres per no encasellar-se. Recordem que ‘Jurassic World: Fallen Kingdom’ (2018) va ser un canvi d’estil de la seva filmografia i va decebre la crítica, potser perquè es tractava d’una pel·lícula feta per encàrrec i part d’una saga amb un estil ja marcat. Tot i això, volem veure’l treballar més estils amb què no se senti tan còmode.

‘La societat de la neu’ té totes les paperetes per convertir-se en la versió referent de les pròximes generacions sobre l’accident dels Andes. I no perquè sigui millor que ‘Viuen’ (1993)  —que considero que ho és—, sinó per un aspecte clau que no complia l’anterior versió: utilitzar el mateix idioma que parlaven els protagonistes reals dels fets i que els interpretin actors i actrius de la mateixa nacionalitat. Això fa que la història sigui més verídica i el públic hi pugui connectar amb més facilitat. Que un actor americà com Ethan Hawke (protagonista de ‘Viuen’) interpreti a un uruguaià parlant en anglès treu atractiu a la pel·lícula.

Un altre punt a favor és l’ambientació que van fer durant el rodatge, ja que les muntanyes no eren les de Xile, sinó les de Sierra Nevada a la província de Granada. També a destacar que el llargmetratge es va rodar de forma cronològica; això és una despesa més gran perquè, per reduir costos, normalment aprofiten el mateix actor per rodar seqüències diferents en un mateix dia. En canvi, als actors i al director els va anar molt bé rodar cronològicament per aconseguir més realisme, ja que quan un dels personatges moria també deixava el rodatge. “Així, el repartiment s’acomiadava d’un amic tant dins com fora de pantalla”, afirma Bayona a una entrevista concedida a ‘GQ Hype’.

‘La societat de la neu’ és una pel·lícula que aconsegueix que qui la veu s’interessi més per l’accident i no pugui parar de buscar-ne informació i fotografies. És un cas extrem de supervivència que sembla un miracle. Recomano llegir el llibre de Pablo Vierci —abans o després de veure el film— perquè afegeix molts detalls interessants que s’han quedat fora de la pel·lícula i completen la història. I, sobretot, per viure a través de les seves línies aquella sensació que també provoca el llargmetratge de Bayona, d’emotivitat i valors humans en un moment tan tràgic, però també de victòria.

La entrada ‘La societat de la neu’: Immersió en l’accident aeri dels Andes se publicó primero en iNSiGHTS.

Dirigida per Àlex Murrull i Dani de la Orden a partir d’un guió de Carlos Franco, la pel·lícula centra la seva narració en dos dels millors waterpolistes espanyols d’aquella època: el manresà Manel Estiarte (interpretat per Álvaro Cervantes) i el madrileny Pedro García Aguado (interpretat per Jaime Lorente). Una contraposició de personalitats i compromís amb l’esport; mentre el primer només viu pel waterpolo i no es permet cap llicència, al segon el perd la festa, la nit i la seducció.

Ambdós protagonistes han de fer front a l’esforç i l’exigència que es requereix a un equip de waterpolistes, format per catalans i madrilenys que s’acaben de conèixer i que hauran d’aprendre a jugar plegats i estar a punt per defensar el seu país en les olimpiades del 92 a Barcelona. Un equip que es conforma amb dos sectors diferenciats, dues formes d’entendre el waterpolo i amb clares desavinences que els impedeixen, en un inici, focalitzar-se en l’objectiu que tenen en comú.

A tot això si suma que, d’entrada, la selecció espanyola de waterpolo masculí no té el nivell suficient per afrontar una competició d’aquest nivell i, molt menys, per defensar-la en la celebració dels jocs “a casa”. Per això, s’opta per escollir més seleccionats del compte i endur-se’ls d’staig per preparar-los, amb una tècnica gairebé inhumana, perquè només arribin a ser olímpics els que més aguanten.

L’objectiu de l’entrenador croat és el d’assolir el nivell, tingui les conseqüències que tingui i a través d’uns mètodes molt qüestionables, però amb els que aconsegueix que arribin a disputar la final: Un partit a l’aigua, intens i contra Itàlia, que ha resultat ser el partit més vist de la història del waterpolo.

De retruc, la pel·lícula també planteja un conflicte polític entre els entrenadors d’aquestes dues seleccions. Per una banda, el croat Dragan Matutinović -entrenador de la selecció espanyola- i, per l’altra, el serbi Ratko Rudić -entrenador de la selecció italiana- enfrontats a causa de la guerra de Iugoslàvia en què combatien els seus països d’origen al 92.

En resum, ’42 segundos’ és un film apassionant, intens i que et fa vibrar focalitzant sobretot l’atenció a l’aigua i a aquest objectiu olímpic. Es tracta d’una pel·lícula que narra els entrenaments i l’esforç constant de tots els integrants -sense distreure’s en gaires trames paral·leles-, que els porta a jugar uns Jocs Olímpics i a fer-ho com a equip.

La entrada Amb les olimpíades de Barcelona 92 a l’horitzó se publicó primero en iNSiGHTS.

Avui dia els joves no acostumem a anar al cinema sovint. Veiem les pel·lícules mentre dinem, netegem o fem feina. Potser el visionat audiovisual s’ha convertit en un acompanyament més, una manera d’estar ocupats i tenir soroll de fons. Per sort, hi ha amics més compromesos amb la indústria cinematogràfica, que et fan sortir de casa i gaudir del cinema a la gran pantalla; un plaer inqüestionable.

Fa poc, vam anar a veure ‘Cinco lobitos’, un drama dirigit per Alauda Ruiz de Azúa el 2022. Triomfadora al Festival de Màlaga i considerada “una pura obra d’art humanista”, segons el crític Carlos Loureda.

La pel·lícula ens mostra la vida de l’Amaia (Laia Costa), una dona que no sap com compaginar la recent maternitat amb la seva feina, ni amb la del seu marit Javi (Mikel Bustamante) i decideix marxar un temps a casa els seus pares. Aquests són la Begoña (Susi Sánchez) i en Koldo (Raón Barea), que viuen a la costa del País Basc. És allà on ha d’aprendre a ser mare, filla i dona al mateix temps.

Mariló Delgado, en la seva crítica del film a l’espinoff explica “la pel·lícula d’Alauda Ruiz de Azúa és un retrat familiar de principi a fi, plena d’escenes quotidianes que t’envolten amb molta naturalitat”. I no podria estar-hi més d’acord! Des del punt de vista de la filla, veiem com les famílies no són tan perfectes com semblen; que una mare no deixa de tenir secrets o sentiments per convertir-se en mare, ni tampoc hi fa un pare.

El gran paper que fan Laia Costa i Susi Sánchez, nominades als Premis Goya a millors actrius, ens permet catalogar la pel·lícula com a feminista. Amb un guió, escrit per la mateixa directora, que ens obre els ulls mostrant-nos com les dones són majoritariament qui tenen cura dels fills o els ancians i de la casa, encara a ple segle XXI.

Aquest és el nucli de la història. Es mostra al principi, quan la parella de l’Amaia marxa per feina i ella es queda sola a casa, cuidant al nadó. I el relat pren importància quan la seva mare es posa malalta i és la filla qui en té cura. El tema també posa punt final a la narració quan la protagonista es responsabilitza del pare, quan aquest es queda sol. Durant tota la pel·lícula es fa referència al passat de l’Amaia, quan encara era petita. Ens fan saber que anys enrere, era la Begoña qui s’ocupava de la filla en comptes del pare. Les dues situacions queden clarament emmirallades, encara que amb una generació de diferència.

Raón Barea dona vida al pare de l’Amaia, representant un home que es queixa quan el menjar està massa salat, però no sap ni fregir un ou. El seu personatge fa reflexionar sobre el paper de l’home en aquesta societat i en com per molt que avancem cap a la igualtat, sempre es colarà el masclisme per les escletxes. També ho veiem amb la parella de la protagonista; encara que sigui jove i més modern, segueix els mateixos patrons que s’intenten evitar.

La directora retrata aquest masclisme de dues generacions diferents des de la naturalesa i la quotidianitat, sense maquillar-ho gaire i amb la veritat per davant. Vist a través dels ulls d’una dona, no puc evitar preguntar-me com seria la pel·lícula si hagués estat dirigida per un home.

Entre aquestes dues situacions similars, mare i filla es retroben mostrant una relació que emociona. Amb la filla preocupada per la recent maternitat i una mare que li treu importància amb comentaris molt còmics. La pel·lícula ens parla des de l’amor profund que senten els pares cap a la seva filla i viceversa, amb tot el que això comporta; malentesos, mentides o secrets.

Una pel·lícula que ens parla de la mort, la insatisfacció en la parella, el paper dels avis i els pares, els records, les infidelitats, el matriarcat i el patriarcat. Alauda Ruiz de Azua ha guanyat de cara al món el guardó a la millor direcció novell als premis Goya i per mi, respecte profund i una admiració total.

Recordo que caminant cap a la sortida de la sala, després de visionar la pel·lícula per primer cop, no sabíem ben bé què dir-nos amb el meu amic. Tots dos estavem impactats i emocionats, amb una sensació de molta pau i amor al nostre cos. El primer a parlar va ser ell: “Aquesta pel·lícula ha sigut com una abraçada molt gran”, i així és com he decidit titular aquest article.

La entrada ‘Cinco lobitos’, una pel·lícula que t’abraça se publicó primero en iNSiGHTS.