Una entrevista d’Abril Sucarrat Anglada.
“Quan vaig fer el meu primer entrenament de pàdel em vaig adonar que no en tenia ni idea”, recorda Adrià Mercadal (Manlleu, 1990). “Mai vaig pensar que podria guanyar-me la vida jugant a pàdel”, admet. A finals d’any encara ocupava el número 368 del rànquing mundial, però va decidir fer un canvi de vida radical. Se’n va anar a viure a Bali, a Indonèsia, però sense allunyar-se de les pistes.
Com comences a jugar a pàdel?
Jo havia jugat a tennis tota la vida i quan ho vaig deixar l’entrenador de pàdel del Club Tennis Vic em va proposar ajudar-lo amb les classes. Més tard va venir a treballar al club la Núria Rovira. Ella competia a Granollers i li vaig demanar si podia anar-hi un dia amb ella. A partir de llavors vaig començar a entrenar i a competir al Circuit Català de Pàdel. Va anar tot relativament ràpid. Vaig començar a dedicar-me al pàdel als 22 anys i als 25 vaig entrar al meu primer quadre gran del World Padel Tour i vam jugar uns vuitens de final.
Com recordes els primers entrenaments?
L’entrenament que més recordo és el primer. Jo havia jugat alguns partits amb socis del Club Tennis Vic i em pensava que ho feia prou bé. Quan vaig fer el meu primer entrenament professional em vaig adonar que no en tenia ni idea.
Què és el més difícil de dedicar-te professionalment a la teva afició?
Segurament el sacrifici que comporta. Jugar a pàdel professionalment implica moltes hores d’entrenament, però allò que més et marca negativament és perdre moments amb la família i els amics. Per exemple, jo fa cinc o sis anys que soc fora competint pel meu aniversari i no puc celebrar-lo amb ells.
Però també té una part molt positiva.
Sí, sobretot perquè puc viure d’allò que m’agrada, de l’esport que he fet sempre i tinc molta qualitat de vida. Tot i això, crec que la gent té una imatge massa idíl·lica de la meva professió perquè es pensen que quan vaig a competir a l’estranger vaig de vacances. La realitat és que vaig a treballar, no a fer turisme, i quan perdo un partit agafo el primer vol de tornada.
“Crec que la gent té una imatge massa idíl·lica de la professió del pàdel perquè es pensen que quan anem a competir a l’estranger anem de vacances”
En quin moment és possible començar a viure del pàdel?
El pàdel professional ha canviat molt últimament. Fa deu anys vaig arribar a ser número 60 del món i cobrava molt menys que en aquests últims anys. A banda del circuit professional, també es paga quan hi ha esdeveniments com inauguracions de clubs o tornejos internacionals. És un esport que està en auge a tot el món i es nota també en el salari professional.
Com és dedicar-se a un esport que per a la majoria de gent és una afició amb unes característiques més socials que professionals?
Quan vaig començar a competir mai vaig pensar que podria guanyar-me la vida jugant. Quan s’assoleix aquest gran repte cada vegada es vol arribar més lluny.
Diries que l’Adrià de dins de la pista és el mateix que a fora?
Soc radicalment diferent. Dins de la pista m’enfado amb mi mateix i soc autoexigent, mentre que a fora soc més tranquil. Crec que el cap juga males passades i acaba sent un element fonamental quan competeixes professionalment.
I com has gestionat aquest aspecte mental? Sovint marca la diferència entre una victòria i una derrota.
Ha estat molt complicat. Jo recomano tenir l’ajuda d’un psicòleg esportiu perquè t’ensenya a no donar tanta importància a l’error i a gestionar la frustració.
Ara vas decidir anar a viure a Bali, però et vas emportar la pala a la maleta. Com vius aquest canvi?
Amb moltes ganes. És una nova etapa a la meva vida perquè feia molts anys que treballava com a entrenador per guanyar un sou extra, però no m’hi dedicava plenament. Vaig a fer classes en un club i també competiré al circuit d’Àsia, però no és una competició professional.
Com ha estat prendre aquesta decisió?
No va ser gaire difícil perquè l’any passat estava jugant el circuit A1, però el propietari es va cansar d’invertir-hi diners i el va cancel·lar. Llavors vaig contactar amb un meu amic que viu a Bali i li vaig dir que si tenia alguna feina per a mi m’ho digués. Al cap de poques setmanes em va trucar i em va plantejar l’oportunitat.
El pàdel a Bali genera tanta afició com a Catalunya?
Sí, és un lloc on fa relativament poc que existeix, però la gent s’hi ha enganxat molt ràpidament. M’han dit que l’afició per l’esport és espectacular.
Trobaràs a faltar competir professionalment?
Segurament, perquè la competició ha estat una part de la meva vida des de petit i crec que deixar-la de cop serà difícil. Però allà també podré competir encara que no sigui a nivell professional i serà un repte nou.
Parlant de reptes, quin és ara el teu objectiu relacionat amb l’esport?
Ara mateix el futur és incert i no sé si tornaré de Bali. D’aquí a uns anys m’agradaria molt fer d’entrenador d’algun grup de jugadors professionals. Seria la meva il·lusió.
Autor
insight redacció
