Un reportatge d’Abril Sucarrat Anglada.
L’anellament d’una guatlla l’any 1977. Aquest va ser el punt de partida del GACO (Grup d’Anellament Calldetenes-Osona), una organització sense ànim de lucre que es dedica al seguiment i la protecció de les aus d’aquesta comarca de la Catalunya central. “És un grup totalment voluntari, ningú paga ni cobra res, i són benvinguts tots aquells a qui els agraden els ocells”. Així és com el defineixen Joan Aymerich i Miquel Gómez, dos dels seus principals fundadors.
Paradoxalment, els impulsors del projecte eren, en els seus inicis, caçadors. “Formava part de la cultura popular, però llavors ens vam adonar que era una animalada”, afirmen. A partir de l’any 1983, es va constituir legalment el grup i els seus membres van començar a posar en pràctica aquesta “ocupació vocacional” que avui encara continuen.
El GACO porta a terme el seguiment de diverses espècies d’aus d’Osona. “A l’hivern anellem corbs marins i a la tardor, orenetes”. També hi ha espècies que anellen tot l’any, com ara els voltors. “Som probablement l’única associació de Catalunya que els anellem. Fins ara, hem capturat més de 7000 voltors i n’hem anellat 4000 i escaig”, expliquen.
La principal activitat de l’organització és, com bé indica el seu nom, l’anellament d’aus. Segons l’Institut Català d’Ornitologia, aquesta activitat “es basa en la col·locació d’anelles metàl·liques numerades a les potes dels ocells salvatges per a seguir els seus moviments i recopilar informació relacionada amb la seva taxa de supervivència o el grau d’afinitat amb determinades localitats.”
“Cada ocell té el tars diferent i hi ha anelles de totes les mides”, afegeixen Aymerich i Gómez. Al llarg de la història del grup, han fet servir anelles que provenien de Madrid i del País Basc: “Des del 2021 tenim anelles catalanes, que es fabriquen a Barcelona, i s’adeqüen més al tars dels ocells petits”. Les anelles que fan servir per a aquestes aus fan 1,8 mil·límetres de diàmetre, mentre que les més grans que col·loquen són de 26 mil·límetres, per als voltors.
Després de l’anellament, des del grup es controlen aquests ocells de dues maneres. D’una banda, amb les anelles de lectura a distància que col·loquen, sobretot, a les espècies més grans. “Qualsevol persona amb una càmera de fer fotos si és a la vora o amb un telescopi si es troba més lluny pot llegir aquestes anelles i enviar-nos la lectura”, afirmen. “Dels voltors que hem anellat n’han trobat per tot Europa. Fins i tot en van veure un al Senegal”, afegeixen.
D’altra banda, controlen les espècies quan tornen a establir-se a Osona després de marxar a l’estiu per criar, com fan els corbs marins. “Veiem que a l’hivern no només dormen sempre a la mateixa comarca, sinó fins i tot a la mateixa branca d’un arbre determinat”. “Són animals de costums”, detallen.
Aymerich i Gómez reconeixen que encara existeix una altra via de control de les aus i que, de fet, és la “menys agradable”. “Sovint ens avisen perquè algun ocell que portava una anella nostra ha xocat amb un vidre o s’ha electrocutat amb la xarxa elèctrica i l’han trobat mort a terra”.
Els impulsors del GACO eren, en els seus inicis, caçadors: “Formava part de la cultura popular, però llavors ens vam adonar que era una animalada”
Amb les dades que han pogut recopilar des de principis dels anys 80, els integrants del GACO han detectat canvis en determinades espècies. “Quan érem joves era molt comú veure botxins, sobretot a l’hivern, i ara no se’n veuen”, asseguren. “N’hi ha d’altres que, en canvi, han augmentat la seva població, com ara l’oreneta cua-rogenca”. També han detectat que hi ha espècies que han canviat d’hàbitat. “És el cas del tudó, que abans era un animal de bosc i ara viu al poble”, detallen.
Aymerich i Gómez assenyalen diferents amenaces que han provocat la disminució de la població d’algunes espècies i expliquen que “un dels perills més grans per a les aus avui dia és el verí, però també n’hi ha que no són visibles, com l’agricultura extensiva”. “La supressió de marges dels camps ha provocat la desaparició de granes i cuques, que abans era l’aliment de molts ocells”, apunten. A més, l’actual construcció de les cases fa que no hi hagi forats, és a dir, llocs on aquests animals puguin criar.
Afegeixen que “els ocells necessiten dues coses: tiberi i un lloc per criar”. Amb aquesta filosofia, els membres del grup porten a terme la construcció i col·locació de caixes-niu des de l’any 1985. “Ja n’hem fabricat més de 16.000”, afirmen.
Algunes d’aquestes caixes-niu no van ser construïdes per integrants del GACO perquè a finals del segle passat van rebre una petita ajuda externa. “Quan la mili era obligatòria hi havia objectors de consciència que no la volien fer i, a canvi, havien de portar a terme un servei social substitutori”, asseguren. “Des del grup vam demanar si ens podien enviar objectors i uns quants van venir a construir caixes-niu”.
Aymerich i Gómez apunten que aquestes caixes-niu afavoreixen la seguretat d’alguns ocells de la comarca. “Segons on crien, són més vulnerables a altres animals i a les caixes-niu estan més protegits. Tot i que això existeixen depredadors especialitzats en aquests espais”, expliquen.
A banda de l’anellament i les caixes-niu, els membres del GACO també porten a terme el cens de determinades espècies, “una activitat molt diferent de l’anellament”. Aymerich i Gómez destaquen que “a Sant Hipòlit de Voltregà hi ha la colònia d’ardeids més gran de la Catalunya interior”. S’hi pot trobar el bernat pescaire o el martinet blanc, per exemple: “Lògicament, no els anellem per a no molestar-los”.
“Els cens són variats. És molt diferent fer el de les cigonyes, en què ens hem de refiar de les poques que mirem, o el cens dels hivernants a la vora del Ter”, asseguren. Per aquest darrer cas, el GACO col·labora amb altres grups que ajuden a controlar la zona fluvial de la comarca.
El grup no només es dedica a projectes propis, sinó que també col·labora amb altres institucions, com ara l’Institut Català d’Ornitologia. A principis dels anys 90, l’ICO va impulsar el projecte SYLVIA per a veure com evolucionen algunes espècies. Actualment, a Catalunya hi ha 46 estacions operatives per fer aquest control, basat en el mètode de l’estandardització, és a dir, col·locar les xarxes al mateix lloc. “Permet observar si les poblacions augmenten o disminueixen, així com el desenvolupament de la cria, a l’estiu”, suggereixen.
Els fundadors del GACO consideren que el grup té per davant un “bon futur”, perquè la sinergia entre generacions és un gran motor per continuar protegint les diferents espècies d’aus d’Osona. Aymerich i Gómez conclouen satisfets que hi ha “una mà de jovent i canalla que venen a col·laborar”.
Autor
insight redacció
