Una entrevista d’Abril Sucarrat Anglada.
“El pla de Santiago Abascal és convertir el PP en el partit petit de la dreta espanyola, a la inversa de la situació actual”, explica Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). És diputat d’Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats en representació de Barcelona. Comparteix hemicicle amb els 33 diputats de Vox, amb presència a la cambra espanyola des del 2016. Segons el sondeig publicat en els darrers dies per La Vanguardia, en les eleccions de l’any vinent doblarien la xifra actual.
Álvaro també és periodista i assagista i l’octubre del 2025 va publicar el llibre El franquisme en temps de Trump, un llibre que recentment s’ha traduït al castellà. Amb aquesta obra, Álvaro analitza aspectes que expliquen la política actual, com ara l’atracció que genera el partit d’extrema dreta Vox entre els joves.
Què et va portar a escriure aquest llibre?
La idea va sorgir de la perplexitat, de preguntar-me com pot ser que tornin fenòmens polítics que havia estudiat en els llibres d’història i ja creia superats. Se’ls pot etiquetar de moltes maneres: ultradreta, populisme de dretes, dreta alternativa o neofeixisme.
Al llibre parles sobre com l’extrema dreta de Vox marca l’agenda política i capta el vot jove. Per què creus que aquest públic se sent atret pel seu discurs?
Hi ha una combinació de factors. D’una banda, els partits tradicionals han fallat en donar resposta a alguns problemes que afecten els joves, com l’habitatge o la feina. D’altra banda, els partits ultres ofereixen una certa narrativa que agrada a aquest sector de la població, perquè fan servir les emocions. A més, sovint els joves desconeixen la història i no veuen que allò que se’ls està oferint és una política tòxica i adulterada. Si posem tot això en una coctelera, sorgeixen partits com Vox.
Quin paper hi juguen les xarxes socials?
La diferència entre la propaganda del segle XX i la del segle XXI és que les xarxes socials actuen com una agulla hipodèrmica, que arriba a l’interior de cada persona. Avui dia, la gent jove s’informa majoritàriament a través del mòbil, més que a través de la premsa o la televisió tradicional. La ultradreta treballa molt bé les formes que són més atractives per a la joventut: rapidesa, agilitat, immediatesa… perquè sempre és més fàcil veure un vídeo de mig minut que llegir la pàgina sencera d’un diari.
Creus que l’auge de l’extrema dreta a les eleccions autonòmiques recents és un precedent del que pot passar a partir d’ara a les generals?
Al llibre explico que el Partit Popular està col·locat a la roda de Vox i és una estratègia que serà dolenta per a ells. Ho hem vist a principis d’any a Aragó i ho veurem a més llocs, perquè el pla general de Santiago Abascal és convertir el PP en el partit petit de la dreta, a la inversa de la situació actual.
“El llibre sorgeix de preguntar-me com pot ser que tornin fenòmens polítics que havia estudiat en els llibres d’història i ja creia superats”
Davant d’aquesta situació, quina recepta li donaries a Feijóo?
La dreta democràtica, si realment vol ser-ho, ha de separar-se de la ultradreta. Tenim un exemple magnífic: el d’Angela Merkel. Quan va governar a Alemanya sempre va posar una ratlla i no va voler tractar amb els ultres. Per a mi, aquesta és l’actitud, però Feijóo ha fet justament el contrari.
Quines solucions pot trobar l’esquerra davant d’aquest auge accelerat?
Les esquerres han d’interrogar-se sobre allò que no han fet bé. Hi ha temes propis de la socialdemocràcia que s’han anat oblidant, com ara l’educació, la salut, les pensions o l’habitatge. Quan no es parla d’aquestes qüestions que formen part del dret social de les persones, la gent no sap per a què serveix l’esquerra. També és important tractar temes tabú com la immigració i la seguretat, perquè durant molts anys només n’han parlat els ultres. El que hauria de ser un diàleg social s’ha convertit en un monòleg, i això ha estat nociu.
La nova proposta de Rufián d’unir les esquerres en un bloc comú per fer front a la ultradreta podria resultar efectiva?
La llei electoral espanyola es basa en la llei d’Hondt i aquesta regla complica fer una aliança que doni resultats bons ajuntant pomes i peres. Jo soc més partidari que cada partit actuï en el seu territori i, un cop a Madrid, posar-se d’acord en determinats punts. Una unió electoral com aquesta implicaria que, per exemple, votants dels Comuns de Catalunya haguessin de votar forçosament a ERC i a la inversa. Tothom té les seves opcions i les seves lleialtats i està bé que hi hagi diversitat d’opcions.
Perquè els partits d’esquerres poden ser molt diferents entre ells ideològicament tot i compartir valors progressistes.
En el cas espanyol hem de veure dos eixos: l’eix esquerra-dreta i l’eix territorial, que fa que hi hagi unes nacions com són Catalunya, Euskal Herria o Galícia. En aquests territoris, la gent no només vota per ser de dretes i esquerres, sinó també per sentir-se més o menys a prop de l’autogovern. No podem fer veure que aquesta qüestió no existeix.
“El que hauria de ser un diàleg social sobre temes tabú com la immigració i la seguretat s’ha convertit en un monòleg dels ultres i això ha estat nociu”
Al llibre també analitzes l’impacte de Donald Trump en la manera de fer política a Espanya. Com ha estat aquesta influència?
El partit Vox neix de dos vectors: aprofita la base franquista que sempre hi ha hagut a Espanya, el que anomenem franquisme sociològic, i imita les formes i els discursos de Trump. Amb la suma de neofranquisme i trumpisme sorgeix l’artefacte que avui s’anomena Vox. També passa a Itàlia, on governa Giorgia Meloni, que és italiana i trumpista.
Com veus la política catalana del futur?
Ens trobem que el govern de Salvador Illa intenta fer coses, però depèn dels seus socis de govern. Catalunya viu una etapa de postprocés, una època de convalescència després del trauma que va suposar aquell període. Alguns pensaven que Illa en tindria prou amb receptar tranquil·litat, però la tranquil·litat per si sola no serveix per fer política. Crec que al govern socialista li falta impuls i ambició.
I l’espanyola?
Espanya és un territori de desgast constant. El PP i Vox volen que caigui el govern de Pedro Sánchez, però això no es produeix perquè tot i tenir una majoria parlamentària complicada i inestable, la té. La meva impressió és que Sánchez aguantarà molt i això implica el desgast de Feijóo. Quan piques una paret i no cau, qui es fa mal ets tu.
Autor
insight redacció
