Una entrevista de Daniel Vílchez García.
Arnau Sabater (Barcelona, 1998), conegut com a Sneaky Flex, és un dels membres de Flashy Ice Cream, una banda de Sabadell que s’ha convertit en un dels grups més destacats de la nova escena urbana catalana. El trio ha sabut combinar el trap, el pop i el reggaeton amb una identitat pròpia, fent bandera del català en un gènere dominat pel castellà.
Les seves lletres barregen vivències personals, reivindicació social i festa i el grup s’ha consolidat com una de les propostes més innovadores del panorama musical actual. Però en un moment en què la música urbana viu una certa saturació i molts artistes aposten per fórmules similars, ara es troben davant un nou repte: reinventar-se. “El repte és trobar un so que sorprengui la gent, que sigui Flashy, però que trenqui una mica amb el que hem fet fins ara. Volem trobar un nou so a Catalunya, tornar a innovar. Veiem que la música urbana s’ha saturat una mica, hi ha molts artistes fent coses molt semblants. Nosaltres volem separar-nos una mica i buscar un camí nou”, explica Sabater.
Com recordes els inicis de Flashy Ice Cream?
Nosaltres vam començar com un hobbie, per passar-nos-ho bé fent música. De fet, jo gravava amb el Dax (productor): el Pol no el coneixia. De cop el Dax va conèixer el Pol en una festa d’aniversari i em va dir: “Tu, podríeu fer música junts”. Ho vam provar i ens va molar. Al cap de tres mesos de conèixer-nos el Pol em va dir: “Anem un mes a Londres a fer música, a conèixer una mica la cultura d’allà i a buscar-nos la vida”. Jo estava fent un any sabàtic. Vam anar-hi, vam estar un mes gravant i improvisant pel carrer i quan vam tornar ja vam començar de debò. Tenim una connexió especial amb Londres.
Quan vau començar us imaginàveu que podíeu arribar a ser uns referents de la música urbana?
No, que va. De fet, vam dir: “Si el primer tema que fem arriba a més de mil visites ens tatuem la cara”. Ho dèiem de broma perquè ho vèiem com una cosa molt improbable. Ho fèiem per nosaltres i ja està.
“Vam començar com un hobbie. Vam dir que si el primer tema arribaba a més de mil visites ens tatuaríem la cara perquè ho vèiem com una cosa molt improbable”
Quin paper juga Sabadell en la vostra identitat com a grup?
Jo crec que molt. Ha influït molt tant en Flashy com en 31 FAM, en Santa Salut i en molts altres artistes de Sabadell, tot i que alguns potser no han acabat funcionant. Es veu reflectit en els nostres temes, en la nostra manera de ser, de parlar, en tot.
Què t’inspira a l’hora d’escriure les lletres? Parles de vivències personals, del que veus o tires més de la imaginació?
Sobretot de sentiments i vivències personals. Parlem molt d’amor, de desamor, de festa, de coses que ens passen en el dia a dia. De tant en tant fem alguna cançó més reivindicativa, com Llàgrimes de Sang, per l’1 d’Octubre. No en pengem gaires, però seguirem fent-ne. De fet, fa poc el Pol va gravar un tema que es diu Vents, sobre els preus abusius dels lloguers.
Heu trobat problemes per fer cançons d’aquest estil?
No, no gaires. Però sí tenim una anècdota: en un concert, fa uns anys, vam fer un discurs reivindicatiu contra els abusos policials i a favor de la llibertat de Catalunya. Era a Roses. Un dels regidors de l’Ajuntament, no sé si de Vox o del PP, va sentir el discurs i ens va criticar en el ple municipal. Va ser curiós, però més enllà d’això no ens ha generat problemes seriosos. No ha passat res.
Quina importància té que les vostres lletres siguin en català en un gènere on predominen el castellà i l’anglès?
Fem música en català perquè és com ens expressem en el nostre dia a dia. Si visqués a Sevilla o a Mèxic segurament faria cançons en castellà o anglès. Però jo he nascut i crescut aquí i em surt natural fer-ho en català. No em tanco a res: potser algun dia faig una cançó en anglès o en castellà, però mentre visqui a Catalunya i formi part d’aquest país continuaré fent música en català.
“Juntament amb altres grups hem aportat el nostre granet de sorra perquè el català no acabi morint i perquè la gent jove el segueixi parlant”
És important que la música urbana catalana mantingui el català viu.
Sí, totalment. Crec que nosaltres i altres grups hem aportat molt perquè el català no acabi morint i perquè la gent jove el segueixi parlant. També perquè es normalitzi fer rave o música urbana en català. Abans era una cosa estranya. Ara està més normalitzat i crec que hi hem aportat el nostre granet de sorra. Estic molt content per això.
Com reaccionava la gent quan veia que cantàveu en català i no en castellà?
Molta gent ens deia: “Canteu en castellà, tindreu més visites”. Però no, això no ens va frenar en cap moment. També ens criticaven dient que el català “no és gaire de carrer” i que no encaixava amb la música urbana. Però vam seguir igual, sense fer-los cas. I de fet quan vam començar a cantar en català ens vam adonar que les cançons ens sortien millor. La veu sonava més natural i vam guanyar qualitat musical. En castellà no ens sortia tan natural.
Quant trigues a escriure una cançó més o menys?
Depèn molt del moment creatiu en què estiguis. Pots tenir-ho tot fet en mitja hora,tant la tornada com els versos, o pots trigar setmanes si no et surt. També depèn del tipus de cançó: si és més rapejada o si la lletra pesa més que la melodia pot sortir més ràpid. Depèn molt de l’estil i del productor amb qui estiguis treballant, però de mitjana en una setmana pots tenir una cançó ben acabada.
Sempre deus tenir la sensació que la podries retocar una mica per millorar-la.
No gaire. Soc perfeccionista, però tampoc massa. No m’agrada donar moltes voltes a les coses. M’agrada molt que quedi reflectida l’essència del moment en què m’ha sortit. Quan intento millorar-ho sovint ja no m’agrada tant. Normalment, la primera versió és la que m’agrada més. Tot i això, és cert que a vegades, quan m’hi esforço més, la cançó guanya. Intento mantenir l’equilibri: retocar una mica, però sense obsessionar-me.
Ara ja deu ser una cosa habitual, però com et sents la primera vegada que sents una canço teva a la ràdio?
Ara ja ho he normalitzat. Tot i així, em fot una mica que a les ràdios no pugui sonar tot el que fem. M’agradaria que sonessin cançons que no sonen. Per exemple, en un tema nostre que es diu Celebro i Bec van tallar totes les parts del Pol. Les ràdios no m’acaben d’agradar gaire. Als Estats Units o a altres llocs hi ha emissores de tots els estils, on sona de tot. Aquí si no és una cançó de pop, una cançó d’amor o una cançó feliç amb un ritme alegre no sona. És molt difícil que soni a la ràdio una balada trista en català. Encara hi ha massa filtres, sobretot a TV3 i a les ràdios. Tot és com dins d’un núvol de sucre. No hi ha cançons que parlin de coses més dures o reals.
Com definiries Flashy Ice Cream?
Crec que som un grup que sempre intenta reinventar-se i créixer amb cada àlbum. Som molt eclèctics: fem temes molt diversos, de molts estils diferents. Fins i tot a mi mateix em sorprèn. Fa poc vam fer un tema de punk-rock que m’ha agradat molt com ha quedat. Ja gairebé no fem rap. Els àlbums ens surten molt diferents entre si, cada tema té la seva personalitat.
Com ha evolucionat la vostra música des que vau començar fins ara?
Vam començar fent música molt més rapera, més trap i reggaeton, més urbana. Ara hem anat més cap al pop. L’últim disc, Sempre Joves, té moltes cançons que podríem considerar pop. De fet, la música urbana ja és el nou pop. Ara, pel nou àlbum, estem tirant més cap al punk i el rock, coses una mica més rudes.
Teniu pensat marxar a algun lloc per inspirar-vos en el nou disc, com vau fer a Londres o a l’Argentina?
No, crec que aquest cop ho farem aquí. Potser farem algun viatge curt, però més per gaudir que no pas per treballar. Els viatges llargs com els de Londres o l’Argentina valen molts diners i ara volem invertir en el nou directe, l’àlbum i la imatge.
Com valores el paper dels festivals catalans, com el Canet Rock o el Chart Festival, en la projecció d’artistes com vosaltres?
Són una mica màfia. El Canet Rock, per exemple, és el festival d’una discogràfica i només hi entres si estàs amb ells o si ho has rebentat molt, com els 31 FAM en el seu millor moment. No és com a Espanya, on es dona una oportunitat als artistes més emergents. Aquí no: o ets un fenomen o ets de la seva discogràfica. És una llàstima i festivals com el Cruïlla o l’Acústica fan el mateix. Costa molt entrar-hi.
Ara hi ha molts artistes que es fan un nom gràcies a les xarxes socials. Com viviu aquest fenomen?
Té una part molt bona i una part dolenta. És bo perquè pots arribar a ser algú només amb el teu mòbil i un ordinador: fas el tema, el puges a TikTok i pot explotar. Això obre moltes oportunitats. Però també fa que la música es prostitueixi una mica. Hi ha gent que es fa viral només per la imatge o només perquè fa el notes i al final potser la seva
música no aporta gaire. I aquesta gent acaba vivint de la música sense que el contingut sigui bo artísticament.
En aquest sentit què opines d’una artista com BB Trickz?
La veritat és que té 2,3 milions d’oients mensuals, però és sobretot per la imatge. Algú s’està més d’un minut escoltant les seves cançons per gust i no per moda? No ho sé. Hi ha coses que ha fet que m’agraden perquè té certa visió artística i ha fet temes ben parits. Però sense la seva imatge no tindria aquests números. És pura estratègia viral. Fa cançons amb lletres com Yo quiero chingar o Me gusta tragar i això es viralitza. És lamentable, però funciona.
Vau ser dels primers a donar suport a artistes emergents com la Mushkaa. Ho continueu fent?
Sí, i ho seguirem fent. Hi ha uns xavals que es diuen Dani Cic i Izkit: ens molava el que feien i vam fer un tema amb ells. Si hi ha alguna cosa que ens agrada, ens agrada participar-hi i ajudar. Amb la Mushkaa va ser igual: ens vam trobar en una festa, ens va ensenyar un tema i li vam dir: “Fem-ne un junts”. I des d’allà, endavant.
Autor
Ariadna Reche Vilanova
