Una crònica d’Eduard Gil Segura.
Kayed Hammad, gazià i durant dècades intèrpret, fixer i guia de periodistes a la Franja, ara refugiat a l’estat espanyol, va relatar la seva dolorosa experiència als estudiants i professors de Periodisme a la Universitat de Vic.
Silenci absolut, mòbils a la butxaca i molta, molta gent. Aquesta era la imatge de l’Aula de Cinema de la Universitat de Vic per escoltar el dolorós testimoni del gazià Kayed Hammad, intèrpret, fixer i guia durant dècades a la Franja i refugiat a Espanya des de fa tres mesos. L’acte, organitzat per la Facultat d’Empresa i Comunicació, va superar l’aforament, amb més de 230 persones entre estudiants i professorat, i molts assistents van haver de seguir la sessió a peu dret.
El degà, Josep Burgaya, va presentar la xerrada remarcant la importància de parlar de conflictes com el de Gaza: “En una qüestió com la d’avui no es pot ser neutre. Estem defensant la humanitat i com a universitat no podem apartar la mirada”. El periodista de RAC1 Sergi Ambudio va moderar la conversa i va iniciar l’acte preguntant als assistents si es consideraven ben informats sobre el que passa a Gaza. La majoria van reconèixer que no.
Amb una veu serena i sobretot sincera, Hammad va compartir fragments de la seva vida. En 61 anys ha patit set guerres. Va perdre casa seva en la primera setmana de l’ofensiva israeliana iniciada l’octubre de 2023. “En aquest genocidi he escapat de la mort disset vegades. He menjat pinso d’animals i hem hagut de treure menjar als animals per poder sobreviure”, va relatar.
També va confessar el dolor més gran: la pèrdua d’un fill. “Vaig trigar una setmana a recuperar el cos, amb molt de risc. No hi ha paraules per descriure el dolor, però en enterrar-lo vaig sentir una part de pau. Ara soc aquí intentant portar la meva dona i els meus altres tres fills”, va explicar.
Hammad va assenyalar que el 80% de la població de Gaza depèn d’ajuda humanitària i que avui un quilo de sucre pot arribar a costar 150 euros. Va denunciar la manca de seguretat, la persecució de periodistes i el bloqueig que pateix “la presó més gran del món”.
En aquest punt tant Ambudio com Hammad van remarcar que aquest bloqueig existeix des de fa disset anys i que fins que no ha esclatat aquesta guerra molta gent ho desconeixia. De fet, Hammad va recordar una anècdota dels anys noranta, quan va viure a Espanya: “Molta gent només coneixia Israel i no sabia què era Palestina. Un cop em van preguntar si jo era terrorista i vaig respondre que sí”. La resposta va provocar somriures entre el públic, malgrat la duresa del context.
Les intervencions d’Hammad van generar moments de silenci i de reflexió entre els estudiants. En un dels instants més colpidors el periodista de RAC1 va convidar el públic a posar-se en la pell del fill petit d’Hammad, que amb només disset anys ja ha viscut cinc guerres. El contrast amb la vida dels universitaris va deixar la sala en un silenci dens i ple de càrrega emocional.
En el torn de preguntes Hammad va criticar la cobertura mediàtica internacional i va assegurar que a Espanya “es dona més veu al que passa a Gaza que en altres llocs”. També va reflexionar sobre els dobles estàndards dels governs europeus: va subratllar que només Espanya i Irlanda han mostrat un suport públic cap a Palestina, mentre que països com Itàlia no escolten la seva població i mantenen un discurs alineat amb Israel per interessos econòmics.
Ho va comparar amb Ucraïna perquè en aquell cas els governs occidentals van reaccionar de manera immediata contra Rússia: “Allà tothom defensava Ucraïna i condemnava Rússia. En canvi, amb Palestina no ha sigut el mateix”. Sobre els que neguen el genocidi, va afirmar: “En una guerra no es bombardeja un hospital ni un periodista. Això és un genocidi amb moltes ganes de venjança”.
Malgrat la duresa del relat, Hammad va cloure la seva intervenció amb un missatge d’esperança. Després d’haver passat mitja vida en un infern marcat per la guerra i el bloqueig, va assegurar amb convicció: “M’agradaria tornar a viure a Gaza, una vida normal i senzilla. Sempre cal mantenir l’esperança perquè perdre-la és perdre la vida i la humanitat”.
Els aplaudiments finals i l’ambient durant tot l’acte van deixar clar que el públic i en concret els futurs periodistes havien rebut molt més que un testimoni: una lliçó de vida i de compromís. Hammad va fer reflexionar tothom. Ningú xerrava, ningú mirava el mòbil. I això vol dir alguna cosa.
Autor
insight redacció
