Un reportatge d’Eduard Gil Segura.
En un món on les plataformes digitals dominen l’entreteniment i la immediatesa mana, l’experiència de veure una pel·lícula en una sala de cinema s’ha tornat, sorprenentment, gairebé excepcional. La pandèmia de la COVID-19 va accelerar una tendència que ja venia de lluny: la pèrdua d’espectadors a les sales tradicionals. A Barcelona, per exemple, el nombre de cinemes ha disminuït un 40% entre el 2010 i el 2022, passant de 33 a només 21 sales actives, segons l’Anuari Estadístic de la ciutat.
Tanmateix, mentre les multisales comercials reinventen la seva oferta buscant l’experiència completa —amb butaques de luxe, menús gurmet i preus cada cop més elevats—, als pobles petits, un altre model resisteix: el cinema de proximitat, aquell de sala única i horaris reduïts, que no només projecta pel·lícules, sinó que propicia el retrobament, crea comunitat i manté viu el caliu de viure el cinema col·lectivament.
“El Cinema Catalunya de Ribes de Freser és el més antic de l’Estat que encara està en funcionament”
És el cas del Cinema Catalunya de Ribes de Freser, una sala del Ripollès que, tot i formar part d’un municipi petit, continua obrint cada cap de setmana gràcies a un col·lectiu de voluntaris. El cineclub Amics del Cinema de la Vall de Ribes va néixer l’any 2003 i es va integrar a la Federació Catalana de Cineclubs.
Quan l’any 2008, el propietari privat del cinema, Eugeni Casals, es va jubilar i el cinema va tancar, l’associació va iniciar una campanya per salvar-lo, mobilitzant socis i voluntariat. El 2009, gràcies a un conveni amb l’Ajuntament, l’associació va assumir-ne la gestió i va reobrir la sala com a espai públic de projeccions.
Des d’aleshores, no només han mantingut viva la programació, sinó que han convertit el cinema en un veritable centre cultural actiu, social i arrelat al territori. “Un cinema en una població com Ribes, si no el porta una associació, no tira endavant”, explica l’actual president, Sergi Díaz, que va assumir el càrrec el 2019, poc abans de l’esclat de la pandèmia.
La més antiga en funcionament
Amb una població de poc més de 1.800 habitants, i gairebé 400 socis i sòcies actius, el cinema de Ribes és avui un cas particular: una sala centenària —fundada el 1900, és la sala més antiga de l’Estat en funcionament—, que continua viva gràcies a un model de gestió comunitària i al compromís dels veïns. Amb una capacitat actual de 180 butaques, el Cinema Catalunya ha sabut adaptar-se als temps i mantenir-se com un referent cultural i social al territori.
“Sobretot hi ha un punt de socialització amb tot això”, apunta Díaz, que destaca la implicació del públic i la voluntat de programar continguts més enllà del que marquen les cartelleres comercials. “Si fos una empresa privada, això no seria viable”, admet el president, que, tanmateix, assegura que “el fet de ser una associació, permet funcionar sense ànim de lucre, equilibrar comptes i aguantar situacions com la pandèmia”.
El cinema ha guanyat en dinamisme i actualitat. Si anys enrere les pel·lícules arribaven amb retard —a causa del fet que el mateix empresari gestionava també el cinema de Puigcerdà i Ribes quedava en segon pla—, avui l’associació pot accedir a estrenes amb molta més agilitat. Això sí, no sempre és fàcil: “Les distribuïdores imposen condicions exigents, com fer dues sessions per setmana, cosa que per nosaltres pot ser inviable. Però, tot i això, apostem per portar cinema de qualitat”, explica el president.
La programació combina èxits comercials amb propostes arriscades i cinema d’autor
La programació, de fet, és un dels trets distintius de la sala. El Cinema Catalunya combina èxits comercials amb propostes arriscades i cinema d’autor. “La gent ens ho agraeix molt: sabem que arriscar té premi i hem projectat obres que no es poden veure enlloc més”, explica Sergi Díaz.
A més, el cinema també es converteix, de tant en tant, en un espai de celebració temàtica. Una de les cites més esperades és el “Dia del soci”, en què es recuperen pel·lícules icòniques, amb un toc festiu i de retrobament. Enguany, per exemple, es va reprogramar ‘Escuela de sirenas’ (1944) de George Sidney; mentre que l’any passat, coincidint amb l’Any Guimerà, es va projectar ‘Maria Rosa’, l’adaptació muda dirigida per Cecil B. DeMille.
Aquesta sessió dedicada a Guimerà, va comptar amb acompanyament de piano en directe, convertint la vetllada en un homenatge al cinema clàssic i a la memòria cultural compartida. “Intentem que el cinema sigui molt més que una sala de projecció. És un lloc per trobar-nos, celebrar i també reivindicar el valor històric i emocional del cinema”, subratlla Díaz.
La sala s’obre a més cultura
Tot i que el 80-90% de l’activitat és cinematogràfica, el Cinema Catalunya també ha obert la sala a concerts, debats i altres iniciatives culturals. Una de les més rellevants és el Festival Gollut, una mostra de cinema social i mediambiental impulsada pels Amics del Cinema de la Vall de Ribes, que aquest agost celebra la seva dotzena edició. “És molt més que un festival de pel·lícules; combina cinema i compromís i dona veu a creadors, que sovint no tenen espai als circuits comercials”, explica Díaz.
Per l’oranització, “el Festival Gollut aposta per un cinema d’autor, de compromís ètic i estètic, que explora noves narratives i posa el focus en qüestions socials, ambientals i de memòria històrica”. El festival es converteix cada estiu en un espai de trobada i reflexió col·lectiva entorn del mitjà audiovisual. “És un projecte que reforça el nostre vincle amb el territori i ens connecta amb les realitats que ens envolten, des de la perifèria i amb llibertat creativa”, afegeix el president del cineclub. El Gollut programa sessions de cinema a la fresca, cicles temàtics i activitats paral·leles com xerrades i tallers.
Cinemes com el de Ribes recorden que hi ha valors que aguanten el pas del temps. En un món cada cop més digital i accelerat, el fet que una sala com aquesta, la més antiga de l’Estat espanyol en actiu, hagi sobreviscut més d’un segle no és cap anècdota: és una declaració de resistència cultural i comunitària.
Sí, s’hi han fet reformes, s’ha adaptat als nous temps, però l’essència es manté intacta. Perquè, al capdavall, anar al cinema és molt més que veure una pel·lícula: és compartir, emocionar-se plegats, sentir que formes part d’alguna cosa més gran. La tecnologia ens ha portat el cinema a casa, però difícilment podrà substituir l’emoció col·lectiva de veure una història projectada en una sala fosca, amb silenci, expectació i la companyia dels altres. I mentre hi hagi comunitats disposades a defensar-ho, el cinema —el de veritat— no desapareixerà.
Autor
insight redacció
