María de Dina (Louro, 2001) és una jove d’un petit poble costaner de Galícia. Creadora d’una marca de complements, transforma els residus que recull de les platges a tocar de casa seva en peces de bijuteria úniques. Les arracades, collarets i anells que fabrica encapsulen material de pesca en desús i criden al canvi, sense deixar de banda l’estètica. El projecte s’anomena Lixo (que significa “brossa” en gallec) Atelier. 

Com sorgeix el projecte Lixo Atelier? 

He estudiat disseny de moda i la primera col·lecció la vaig crear durant el Treball de Fi de Grau. Des del principi, tenia clar que m’inspiraria amb la meva terra, Louro; és un poble menut de la costa de Galícia amb unes platges precioses. La meva família sempre ha treballat al mar i és un espai amb què em sento molt arrelada des de petita. A més, tenia la convicció que fes el que fes, havia de ser sostenible. Barrejant els dos conceptes, vaig decidir fabricar joies i fer-ho a partir de les deixalles que trec de la costa del meu poble.

“Tenia la convicció que fes el que fes, havia de ser sostenible”

Per què va decidir transformar residus en joies? 

Un dia, passejant per la platja d’Area Maior al costat de casa, vaig veure que el mar arrossegava petxines, però també molts residus cap a la costa i vaig decidir que hi volia fer alguna cosa. D’aquí va néixer ‘Lixo’. I per què joies? Doncs perquè considero que crear un projecte de moda és massa extens i era més senzill començar a fer complements. Era el més fàcil de materialitzar, diguem-ne, que és la part que m’agrada més. 

Quins valors vol promoure la marca? 

La certesa que es pot apostar perquè un producte segueixi l’estètica i les tendències del moment i que, alhora, sigui respectuós amb el medi ambient.

D’on extreu els materials que utilitza per fer les joies? Només de les platges de Louro? 

Sí, principalment de les platges de Louro i voltants; però també he de reconèixer que si vaig a una altra platja, on sigui, recullo brossa i en faig peces. És l’instint. 

“El que més es troba és material de pesca en desús, que és el que majoritàriament faig servir per fer les meves col·leccions”

Quins materials recull per fer les seves joies? O pot agafar qualsevol classe de deixalla? 

A la platja, trobo residus de tota mena; de totes les parts del món i d’anys molt diversos. En general, però, el que més es troba és material de pesca en desús, com xarxes, cabdells o nanses, que és el que majoritàriament faig servir per fer les meves col·leccions.

Les seves creacions es fan íntegrament amb les deixalles que recull o hi incorpora també materials nous? 

Utilitzo altres materials, com la resina que faig servir per fer la joia, però el principal és el residu. Per entendre’ns, faig joies de resina que encapsulen les deixalles que trec del mar. 

Amb quins residus li ha sobtat més trobar-se? 

A la zona on visc, hi ha diverses associacions que fan recollides i neteges de platges. No fa gaire setmanes, es van trobar amb cartutxos d’impressora d’un vaixell, que va perdre la seva càrrega el 2014. També s’han arribat a trobar amb sobres o paquets provinents de l’Àsia. Però són materials que, malauradament, jo no puc utilitzar per a les meves joies.

Faig recollides sobretot després de temporals, que és quan hi acostuma a haver més residus a la platja

Quant temps dedica a recollir deixalles cada setmana? 

Normalment, faig les recollides quan vaig a passejar per la platja o a veure el mar, però també quan hi treballo amb la família o després de temporals, que és quan hi acostuma a haver més residus. A la setmana, hi dec passar una hora i mitja, aproximadament. 

Quants quilos calcula que ha retirat de la natura des que va crear la marca?  

Això no t’ho sabria dir, perquè realment utilitzo una part molt petita del que recullo. Hi ha molts residus que directament reciclo llençant-los al contenidor més proper quan surto de la platja. Dels que arriben a casa, n’hi ha alguns que els reservo per les joies i d’altres que els faig servir per a altres coses.

“Aboco els residus als motlles i hi afegeixo una mescla de resina epoxi, que és la més ecològica que vaig trobar”

Un cop té tots els residus, quin procés segueix per crear les peces? Ho fa a mà? 

Sí, ho faig a mà. Primer, cal rentar tot el que he extret de la platja amb aigua i sabó per eliminar el salnitre, la sorra i les restes biodegradables. Un cop fet, comença el procés de creació de la joia. Els motlles de silicona amb els dissenys on abocaré els residus sovint els he creat abans. Un cop els tinc plens, preparo una mescla de resina epoxi (característica per la seva duresa i brillantor), que és la més ecològica que vaig trobar, i n’afegeixo a cada motlle. S’ha de deixar reposar 24 hores perquè s’assequi. Un cop les peces són seques, les trec del motlle i les llimo, els hi dono un toc brillant i les torno a assecar. Aquí finalitza el procés a què dedico, depenent de cada peça, entre tres dies i una setmana. 

Quina formació té? 

No he rebut cap formació, però realment no considero que la meva feina ho requereixi. Per la producció d’altres tipus de joies sí que cal, però concretament amb aquestes joies de resina considero que no. La part més bàsica es pot fer investigant una mica com es treballa amb la resina i amb els motlles i després, ja cadascú fa els seus propis dissenys i creacions amb una tècnica o una altra.

Treballa sola? 

Treballo sola, però tinc l’ajuda de la meva mare, les meves tietes, el meu germà… La família, vaja, que em donen un cop de mà quan tinc un volum més alt de comandes i he d’augmentar la producció de joies.

Com les ven i quin cost tenen les seves joies? 

Ho faig a través del perfil de la marca a Instagram, on vaig penjant fotografies i vídeos dels dissenys que creo. El cost varia una mica, depenent de la peça. Els anells valen entre cinc i sis euros; les arracades, de deu a dotze i els collars uns vint euros. Les col·leccions amb què estic treballant ara són una mica més refinades i potser s’apujarà una mica el preu. 

“Hi ha un tipus de clients amb qui m’identifico molt, ja que compren les joies perquè valoren el projecte en si”

Què acostuma a crear i amb què s’inspira a l’hora de fer les joies? 

Depèn. Per exemple, aquesta col·lecció amb què estic treballant ara està inspirada en petxines. Literalment, faig un motlle amb la mateixa forma que les petxines de la zona de Louro i en surt una joia amb els residus a dintre. 

Què considera que és el que més valoren els clients de Lixo Atelier? 

Depèn molt del client que sigui. Hi ha un tipus de clients amb qui m’identifico molt, ja que compren les joies perquè valoren el projecte en si. I també hi ha qui compra les meves creacions perquè simplement li agraden. M’ho compren a mi, com ho podrien comprar a alguna altra marca.

Quina és la seva millor creació? 

Ara mateix estic creant unes peces per una col·lecció nova que sortirà aquesta primavera-estiu i, de moment, són les meves preferides. Són molt especials per mi perquè són fruit d’una investigació pel meu Treball de Fi de Grau i el resultat m’agrada molt, però encara no en puc donar més detalls.

La entrada María de Dina: “Faig joies de resina que encapsulen les deixalles que trec del mar” se publicó primero en iNSiGHTS.

Karen Joaquín (Bonao, 1994) és amant de l’art; guionista, directora de cine i, sobretot, fotògrafa. Amb la seva càmera, ha immortalitzat cantants de la talla de Rigoberta Bandini o Amaia i també a les actrius Isabaella Rossellini, Macarena García, Iría del Río, Mar del Hoyo i Roser Tapia, entre d’altres. Actualment, treballa en la indústria del cinema de Barcelona, formant part de l’equip de rodatge de series com ‘El Diplomatico’, ‘Buga Buga’, ‘Polonia TV’ i pel·lícules com ‘Berenàveu a les fosques’. 

Ara fa dotze anys que és fotògrafa. Va començar a treballar amb la càmera analògica?

No. De fet, no va ser fins al 2018 que vaig tenir una analògica. Els meus inicis en la fotografia es remunten a quan tenia quinze anys. El meu veí em va fer les tradicionals fotos a l’Amèrica llatina d’abans d’acabar el col·legi. En aquell moment, vaig descobrir que per alguna raó tenia una passió amb la fotografia sense que mai hagués tocat una càmera. Uns dies després, la meva mare “contractar-lo” perquè m’ensenyes les coses bàsiques. La primera càmera que vaig tenir va ser una Nikon amateur mecànica el 2010 i, des de llavors, sempre he fet fotos.

El 2018 té el primer contacte amb l’analògica.

Sí. Mentre estava a la universitat estudiant i treballant en publicitat, una neboda meva em va demanar que li fes les seves fotografies pels quinze anys. Va ser en aquest moment quan em vaig adonar que la meva passió era la fotografia i no la publicitat. Després, vaig anar a Nova York a visitar el meu cosí just abans de venir a viure a Barcelona, i em va regalar una càmera analògica que em va permetre trobar el meu estil.

La càmera té una deformació a l’òptica que no altera el resultat

Segueix amb la mateixa càmera?

Me n’he comprat d’altres, però la principal és la que em va regalar el meu cosí; conservo la mateixa òptica i tot. La càmera té una deformació a l’òptica que no altera el resultat, però les persones que retrato poden percebre el defecte. Per culpa d’aquesta deformació, apareix un filtre que és impossible d’eliminar i la fa única. Em fa vergonya i tot, però m’agrada com queden les fotos.

La porta sempre a sobre?

Quan vaig començar, anava a la universitat i a tot arreu amb la càmera. Ara ho segueixo    fent, però no sempre. M’agrada portar-la a sobre perquè vaig veient fotos per tot arreu on vaig; cada dia n’apareixen moltes al meu cap.

Prefereix la càmera analògica a la digital?

Cent per cent. De la mateixa manera que hi ha pintors que pinten amb aquarel·la, o n’hi ha que prefereixen fer-ho a l’oli, la meva tècnica és  l’analògica. Em sento molt més professional amb l’analògica que amb qualsevol digital.

Que tinguis una única oportunitat per disparar i hagis d’esperar a revelar-ho per veure els resultats, fa que t’enamoris del format

Què té l’analògica que fa que s’adapti més al seu estil?

M’agrada tot el procés. Amb la digital feia mil fotos i llavors quasi que ni les volia veure; em passava l’emoció. Que tinguis una única oportunitat per disparar i hagis d’esperar a revelar-ho per veure els resultats, fa que t’enamoris del format. A més, l’analògica té un factor natural que no controles tu; la pel·lícula està plena de química que reacciona a la llum de diverses maneres i és preciós. Tampoc m’agrada editar en foto i considero que l’analògica és sincera i màgica al mateix temps. 

Quins elements té en compte alhora de fotografiar amb analògica?

Soc molt partidària de la llum natural. Quan faig una sessió de fotos, creo un moodboard i busco diferents elements simples per desenvolupar una idea artística. M’imagino prèviament un tipus de foto, però després confio en la meva sensibilitat i composo en     el moment.

Té algun truc per tirar les fotos?

Recorro molt a certs carrets com els ‘Portra 800’, que generalment s’utilitzen per fer fotografies més de nit. A mi també m’agrada com queden de dia; els dóna una textura no molt contrastada i de colors pastel molt bonics.

Com revela les seves fotografies?

Sempre les revelo a l’estudi ‘Carmencita’; fa un any que estan a Barcelona, coneixen el meu estil i tenen un tracte molt proper amb el client. 

Sento que al ser migrant em costa molt crear relacions i més en una ciutat tan competitiva artísticament com Barcelona

S’inspira en algun fotògraf que admira?

En molts. Segueixo a tots els fotògrafs grans de Barcelona i de tot el món. A Martina Matencio, Pia Riverola, Carlota Guerrero, Raquel Chicheri o Laura Sisteró, entre d’altres. Tinc una llista de fotògrafs a qui vull escriure per intentar fer-los d’assistent i aprendre d’ells.

Ha fotografiat a la popular cantant catalana Rigoberta Bandini. Com  sorgeix aquesta oportunitat?

Molt de l’atzar. Tot i que ja fa quatre anys que visc aquí, sento que al ser migrant em costa molt crear relacions i més en una ciutat tan competitiva artísticament com Barcelona; però no tinc vergonya. En una pràctica de cinema vaig conèixer i ensenyar les meves fotos a l’actriu catalana Iria del Rio. Després, vam quedar per fer una sessió i les va compartir a les xarxes. Casualment, la seguia Rigoberta Bandini, que també em va començar a seguir i em va contactar per fer la sessió de la cançó Julio Iglesias.

Com va ser la sessió amb ella?

De tot un dia i va ser molt bonic. Hi havia direcció d’art, vestuari, maquillatge… i jo  sola amb la meva càmera analògica. Tot i que ja tenia la confiança suficient, vaig començar amb molta por. Vaig acabar omplint uns nou carrets i tots van sortir genial.

I llavors, la van tornar a contractar amb Amaia.

Sí! Va ser genial perquè significava que li havien agradat les fotos. Aquesta sessió va ser  molt tranquil·la. Representava a dues amigues que baixaven a la plaça a menjar llaminadures. Vam seguir una dinàmica que s’allunyava de fer postures davant la càmera, si no que mentre s’ho passaven bé, jo les anava fotografiant. Van sortir fotos molt naturals, com elles; per això penso que els agrada  el meu estil.

Com és guanyar-se la vida com a fotògrafa?

Molt difícil. He estat el punt de no tenir res. En una ocasió, vaig estar gairebé a punt d’haver de tornar al     meu país, però gràcies a moltes persones he pogut seguir aquí. M’he sacrificat molt pel meu somni de dedicar-me a la fotografia. He hagut de treballar d’altres coses, però he decidit que prefereixo ser pobre i fer una sessió de fotos al mes per pagar-me  l’allotjament que no pas deixar d’intentar-ho. Sé que al final valdrà la pena. No vaig deixar la meva família enrere per no aconseguir-ho. Ara estic començant a veure la llum al final del túnel; cada cop m’entren més projectes i em dono a conèixer. Fins i tot, ja tinc algun client fix.

Sembla que s’han tornat a posar de moda les càmeres analògiques. Quina diria que és la causa? Què li ha permès personalment l’analògica?

No sé si és una moda o la gent ho ha tornat a valorar. Diria que passa com amb el so, que els vinils tenen més qualitat sonora. La gent ara està cansada de les digitals perquè és tan real, que no ho volem. Busquem art, recuperar l’artesania i entendre el punt de vista de l’artista. La càmera analògica m’ha permès tot això.

La entrada Karen Joaquín: “Rigoberta Bandini em va contactar per fer la sessió de la cançó Julio Iglesias” se publicó primero en iNSiGHTS.

Al cor de l’eixample de Barcelona, concretament al carrer Mallorca número 196, s’hi amaga un petit local minimalista i modern que destaca des de l’exterior pel banc que presideix l’entrada i la col·lecció de vinils que s’exposen a través del vidre. Al rètol superior hi diu en majúscules: ‘Curtis’ i s’especific, en una cal·ligrafia de mida més reduïda, que es tracta d’un “audiophile cafe & record store”.

El Curtis és el primer bar audiòfil (interès per sistemes de reproducció sonors d’alta qualitat) de Barcelona, on la música és la protagonista. Un cop s’accedeix al local, amb un sistema de so especialitzat per oferir la millor experiència auditiva possible, quedes seduït per l’ambient ple d’expositors amb múltiples LPs. Pots escoltar-hi discos i, fins i tot, comprar-los si te n’agrada algun. A més, ofereix la possibilitat de gaudir del menjar i del beure que s’hi serveix.

L’espai proposa una experiència única pels amants de la música reproduïda en vinils. Durant el dia, s’hi poden consumir menjars lleugers i a la nit, hi ha sessions de DJ de vinils acompanyades de còctels.

Hi assisteixo una fresca tarda d’estiu. Després d’estar observant l’aparador de discs de vinil des del carrer Mallorca, com tothom que passa per allà, ens endinsem al Curtis Audiophile Bar. Primer una porta i, seguidament, una altra; són totes dues de vidre. Només de flanquejar-les, deixem de sentir el soroll dels taxis, ambulàncies i la remor de la gent de la ciutat. Som en un altre món, on només se sent música. Ens dirigim directament a la barra del fons a la dreta, per demanar una cerveseta mentre gaudim del disc ‘Rose in the Dark de Cleo Sol’. És en aquest moment quan ens adonem d’una característica del local, no està pensat per anar-hi a parlar i no sentim a la cambrera.

Totes les parets estan insonoritzades i, fins i tot, el sostre compte amb uns altaveus especials. Amb signes i gesticulant tant com podem, aconseguim demanar la cervesa. Ens asseiem en uns sofàs davant la taula i observem fascinats tot el que ens envolta. Mentre la beguda baixa coll avall, escoltem ara ‘Stand on the Word’ de The Joubert Singers i ens fixem en un petit aparador de discs de vinils que estan a la venda. Si no s’està convençut de l’elecció, davant les lleixes hi ha un tocador de discs que permet escoltar-los prèviament amb auriculars.

El temps passa de pressa dins d’aquest micro món. Toquen les onze de la nit i canvien la il·luminació del local. Retiren les taules i les cadires de l’espai i, per força, tothom es posa dret. A la taula del DJ, dos vinils comencen a girar. Baixa una agulla, baixa l’altre, i comença l’espectacle. L’habilitat del DJ, que mescla un disc rere l’altre amb destresa, fascina al públic.

En Francesc Mas, conegut com a ‘Fran’, és DJ de discs de vinil i fan incondicional d’aquest format. Arrossega aquesta passió des que el seu pare, també discjòquei, li portava discs pirates d’un company de feina. Més tard, agafava expressament el tren fins a una botiga de l’Hospitalet, on va començar a comprar a poc a poc els discs de què ara disposa. Actualment, no sap amb exactitud quants en té. “Dir un número seria enganyar-te, però entre la meva col·lecció pots trobar-hi de tot”, assegura. Té, detalla, “des d’un disc de música tecno, a un Nino Bravo i, fins i tot, el conte llegit d’Aladdin”.

Un Nadal, el seu pare li va regalar un parell de tocadiscos de corretja i una minicadena per escoltar música. A força d’anar reproduint tots aquests discs, a en Fran li van venir moltes idees al cap i va començar a punxar vinils. Mesclar músiques i encaixar-les ja és difícil de per si, però el discjòquei treballa amb la complexitat afegida que suposa fer-ho amb vinils. “T’has de conèixer molt bé el disc; quan puja, quan baixa…”, comenta Mas.

Els plats estan il·luminats subtilment amb una llumeta que enfoca lateralment les línies del disc. Les formes indiquen al DJ quan hi ha un canvi de cançó per poder trobar més fàcilment les tonades que busca. Un truc que fa servir en Fran, segons revela, és apuntar-se a la part central del disc què fa cada cançó. És a dir, quan puja el ritme, quant dura… En definitiva, totes les claus per poder anar més ràpidament a trobar les cançons. “Ho havia arribat a fer amb típex, directament en el vinil”, confessa el DJ.

A mesura que han anat passant els anys, en Fran ha anat adquirint coneixements. Recentment, amb un amic, han publicat el seu primer disc amb tres cançons punxades amb vinils. Fa broma i diu que durant molt temps, punxant a casa, van provocar mal de cap a les seves mares. Un passat que ha deixat enrere en un moment en què la gent es desplaça per escoltar la música que entrellaça des de la seva taula.

La entrada L’Olimp musical del carrer Mallorca se publicó primero en iNSiGHTS.

Un grapat de cavalls galopant recorreguts d’entre 40 i 200 quilòmetres durant jornades completes i en el menor temps possible. Aquesta disciplina eqüestre s’anomena raid o endurance i avalua les condicions físiques de l’animal mitjançant controls veterinaris al final del traçat. Les proves posen a prova la velocitat i la resistència i premien la bona preparació física de l’equí, que ha de recuperar les 64 pulsacions per minut en arribar al control que s’instal·la a la meta. També s’observa el trot de l’animal i, a partir de les mucoses, la hidratació del seu cos.

Els cavalls que participen en aquestes competicions són atletes, que entrenen cada dia per anar pujant de nivell fins a assolir -en alguns casos- el màxim i arribar a competir a l’esfera d’elit. Depenent de la forma física de cada exemplar, els entrenaments solen durar entre mitja hora i una hora i van sent més llargs a mesura que s’apropen les carreres, sense arribar a recórrer la distància completa de la competició.

Els EAU ofereixen una sortida professional als experts en raids perquè competeixin i cuidin els seus cavalls

Tot i ser un esport poc practicat al nostre país i desconegut pel públic majoritari, a Catalunya hi ha cavalls amb unes condicions físiques excel·lents i genets de gran experiència. A més, aquí es disposa d’un bon terreny pels que practiquen aquesta modalitat hípica amb possibilitats des de fer-los galopar per la sorra a tocar del mar, passant pels camps plans o practicar pujades i baixades a les muntanyes. És per això que els cavalls, els binomis (genet i cavall) i els equips d’assistència (ferradors, veterinaris, etc.) catalans estan molt ben valorats a l’estranger. L’exemple per excel·lència i una de les meques d’aquest esport són els Emirats Àrabs Units (EAU) a més de dinasties reals d’arreu del món, que ofereixen una sortida professional als experts en raids perquè s’hi desplacin a competir i cuidin els seus cavalls.

Aquest és el cas d’Eulàlia González Guàrdia, una genet de 33 anys del Ripollès que competeix a Dubai sis mesos l’any (d’octubre a març); la resta, ho fa a Europa. González ha corregut raids des que era petita i és veterinària. Per la seva professió, es dedicava a cuidar cavalls de genets catalans professionals i aquests, un parell de cops l’any, participaven en carreres als EAU on sovint es conviden genets internacionals. “Coneixia el món i sabia que m’agradava molt”, explica González, qui finalment va decidir-se per traslladar-s’hi una primera temporada (2016-2017) a entrenar. Ho va fer pel seu compte, amb els estalvis de què disposava. “No tenia intenció de quedar-me, només de fer una pausa en la meva feina de veterinària a Catalunya”, afirma. 

Als inicis, va fer alguna carrera amb quadres més petites, però de seguida va passar a formar part d’un dels equips més grans del país, l’M7 Stable, que aleshores s’iniciava en el món dels raids i on encara segueix competint. “Van veure com competia; els hi devia agradar i em van fitxar”, conta Gónzalez, que és una de les genets més experimentades de la quadra més activa de Muhammad bin Rashid Al Maktum, xeic i emir de Dubai des del 2006 i vicepresident i primer ministre dels Emirats Àrabs Units. Actualment, l’M7 Stable és un equip de dinou genets format per deu homes i nou dones.

Campiona d’una dels raids més importants

Un dels reptes més grans aconseguits per González ha estat proclamar-se guanyadora del raid HH. Sh. Mohammed Bin Rashid Al Maktoum Endurance Cup a Dubai, una de les carreres més importants del món. Ho va fer el 3 d’abril de l’any passat, convertint-se en la primera dona a assolir-ho. És un recorregut de 160 quilòmetres que la ripollesa va completar amb un temps de 15 hores, 12 minuts i 48 segons formant equip amb el cavall Bilal de la Belange i competint amb 160 binomis més. “Va ser una carrera dura perquè feia molta calor, però és un cavall que conec i que m’agrada molt”. Diu que no es tracta només de muntar bé: “Has de conèixer i poder muntar qualsevol cavall, però també cal saber gestionar la carrera i apretar-lo quan toca”. La tècnica en aquesta competició, diu, va ser reservar energia de l’equí per “donar-ho tot al final”.   

Tanmateix, reconeix que ha fet “més resultats a Europa que a Dubai” perquè explica que aquí els raids són individuals i allà es competeix en equip. “A vegades estàs competint per afavorir-ne d’altres; vas al seu davant o al darrere per ajudar al cavall i li passes aigua”. González, amb una altra companya d’equip igual d’experimentada, solen muntar els cavalls més complicats “no tan pel resultat, sinó perquè es vagin acostumant a competir”. 

“Va ser una carrera dura perquè feia molta calor, però és un cavall que conec i que m’agrada molt”

Eulàlia González Guàrdia, genet

A Dubai les carreres són també més ràpides i “més exigents” a causa del terreny que és de sorra aixafada i pla. En comparació amb Catalunya, “és com una carrera de bici de carretera o una de muntanya. Allà, el terreny és més pla i et permet anar a una velocitat constant tota l’estona. En canvi, aquí, en ser un terreny més irregular i amb pendents, el ritme és més d’anar parant i engegant, pujar i baixar”. La genet afegeix que per competir a Dubai “has d’aprendre a anar més de pressa”. Tampoc no s’aturen per refrigerar els cavalls; els mullen amb ampolles d’aigua que els llencen des dels cotxes que els fan assistència. Per contra, a Europa paren, beuen i els mullen en diversos avituallaments. 

Entrenaments d’elit

Al Ripollès, igual que fan altres finques arreu d’Europa, González hi té cavalls joves que competeixen en carreres més petites “per anar entrenant i anar pujant de nivell”. Els més bons acaben seleccionats per traslladar-se a Dubai i competir al màxim nivell. També hi ha cavalls àrabs que es traslladen a Europa a fer la temporada d’estiu i posar-se en forma per tornar als Emirats. Per això, a part de tenir cura de la desena que té a casa, quan és a Europa, González fa alguna competició amb cavalls del seu equip que estan a Catalunya mateix, a França o a Anglaterra. I, alhora que els entrena, sovint fa també de veterinària.

Dels cavalls es valora l’aspecte físic, que siguin atlètics i tingui un bon equilibri. Per comprovar que estan en forma i no tinguin lesions, se’ls fa trotar sempre abans i després d’entrenar. “Els coneixem molt i fent-los trotar sabem si els passa alguna cosa”, explica González. També és molt important que el cavall estigui sa. “Si es fan vells o no es recuperen d’alguna lesió, abandonen la competició”. 

Dels bons cavalls i eugues de competició es diu que “tenen bon cor” i sol ser una qüestió genètica

La genet ripollesa declara que dels bons cavalls i eugues de competició es diu que “tenen bon cor” i que moltes vegades és “una qüestió genètica” perquè normalment “si els pares eren bons atletes, els fills solen ser-ho”. Com en els humans, una de les característiques clau per a la bona competició és la fortalesa mental que “influeix a ser guanyador o que tirin la tovallola més ràpidament”.

La diferència entre els entrenaments dels EAU i d’Europa és que aquí normalment “s’entrena més hores que allà” perquè els entrenaments són més lents, però més llargs. Això, pel què fa a l’estat físic de l’equí. Com a genet, la ripollesa s’entrena per lliure sense treballar musculatura per mantenir-se lleugera, com fan la majoria de companys de professió.

Pel que fa a les instal·lacions, les de Dubai són més luxoses i ofereixen totes les atencions possibles als esportistes. Les finques estan equipades, per exemple, amb piscines perquè els cavalls nedin; un mètode efectiu per la recuperació dels lesionats, però també pels que estan competint en plena forma. I també tenen, entre d’altres, tancs amb gel on ells mateixos han après a posar les potes per recuperar la musculatura.

Un símbol per a la cultura àrab

El cavall és un símbol important a la cultura àrab perquè té associat un sentit espiritual poderós: la seva figura transmet força, valor i noblesa. A més, els països àrabs disposa de rellevància religiosa, amb diverses llegendes on apareix l’animal. Una de les possibles causes són les condicions geogràfiques d’aquests països, amb deserts extensos i altes temperatures, on tant cavalls com camells són espècies que s’hi adapten bé. 

Tots els habitants dels Emirats estan pendents dels resultats i coneixen els cavalls i les quadres

Potser és per això que als Emirats Àrabs, el raid i les carreres d’hipòdrom tenen tanta importància. “Fa molts anys que tenen aquesta afició que va passant de pares a fills”, comenta González. Tots els habitants dels Emirats estan pendents dels resultats i coneixen els cavalls i les quadres. Mentre que a les curses dels Emirats hi participen uns 200 cavalls amb els respectius equips i l’ambient de seguidors que això genera, a Catalunya, n’hi solen haver al voltant de 40 i a França, uns 80.

Les quadres dels xeics

Als Emirats hi ha una gran estima cap als xeics –títol d’origen àrab aplicat als líders religiosos o polítics en l’àmbit local-, que ocupen els càrrecs més alts del país. Les seves quadres són les més conegudes i preferides per la població àrab i les que arrosseguen més afició. I les més populars són precisament les del xeic Mohammed -on competeix González- i les del seu fill el xeic Hamdan. “Si formes part d’aquest equip, ets molt admirat”, explica la genet, que reconeix que “a tothom li agradaria formar part d’aquestes quadres”. 

També existeixen quadres de propietaris locals. Aquestes són quadres més petites i competeixen a un altre nivell. “No estan tan professionalitzades”, afirma González. Així i tot, a vegades aconsegueixen disposar de cavalls bons i ben entrenats que acaben sent comprats pels xeics i passen a competir al màxim nivell. 

La entrada Galopant deserts als Emirat Àrabs se publicó primero en iNSiGHTS.

Andrés Iniesta, Kakà o Wayne Rooney són tres jugadors d’èxit en el futbol europeu que, a les acaballes de la seva carrera professional com a futbolistes, s’han retirat a clubs d’altres continents que comencen a apostar per la pràctica d’aquest esport. De la mateixa manera, a l’estranger també busquen entrenadors de futbol per lligues de menys nivell, tant dins com fora d’Europa. Alguns exemples d’entrenadors espanyols que han marxat a entrenar fora són Óscar García, que va marxar al Stade Reims (França); Domènec Torrent, al Galatasaray (Turquia); Guillermo Abascal, al Basilea (Suïssa) i, no fa gaire, Xavi Hernandez, a l’Al-Saad (Qatar). Segons TransferMarket, en total 143 entrenadors d’Espanya han fet el salt a lligues de països on el futbol és menys potent; aporten a l’estranger coneixements i mètodes.

“Si dius que ets d’Europa, i sobretot de Barcelona, saben que mames futbol des de petit i estàs molt ben considerat”

Joan Molist, entrenador del BCN Soccer (Japó)

Aquest és el cas de tres entrenadors catalans: David Ibañez, Anna Ponce i Joan Molist. Ibañez és coordinador i entrenador del Club León FC (Mèxic); Ponce entrena el FCB Academy (Estats Units) i Molist, el BCN Soccer (Japó). “Si dius que ets d’Europa, i sobretot de Barcelona, saben que mames futbol des de petit i estàs molt ben considerat”, comenta Molist. I és que equips com el Barça o el Madrid, amb tants seguidors arreu del món, han aconseguit gràcies a la seva reputació popularitzar aquest esport arreu. “Encara que hi hagi un entrenador més ben preparat d’una altra ciutat, el sol fet de tenir un entrenador de Barcelona dona molt més “caché” al club”, assegura l’entrenador del BCN Soccer.

A Catalunya, el futbol és l’esport més potent -que mou més capital i amb més afició- i, d’una manera o altra, influeix en la societat. “A fora, són conscients de la professionalitat del nostre futbol i tenen ganes d’aprendre”, comenta Ponce, qui va passar de mirar partits de futbol amb el seu pare i el seu germà des de ben petita a entrenar equips base als EUA. Per arribar aquí, es va graduar en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (CAFE) i també té un màster en Readaptació Física. Va començar entrenant al Vic Riuprimer i, després d’obtenir el títol d’entrenadora Nacional C, va accedir al Barça Escola -primer des de Barcelona i, més endavant, als EUA-.

Ibañez també va créixer rodejat de futbol des de ben petit. Ara viu d’aquest esport a Mèxic. Va començar a entrenar a l’Abadessenc, el club del seu municipi natal -Sant Joan de les Abadesses- amb qui també havia jugat a primera i segona catalana. El 2016 es va treure el títol UEFA PRO Licence, la màxima acreditació com a entrenador. Això el va propulsar anar a entrenar a lligues estrangeres i a viatjar molt “sempre amb un xiulet i un cronòmetre a la maleta”; primer als EUA i després a la Xina. El 2018, el van contactar per coordinar el futbol base del León F.C., on encara entrena. 

Des de llavors, Ibañez es passa el dia entrenant a la “cancha” o fent reunions amb els “profes”, com diu ell. Amb els coneixements adquirits a Espanya, acaba d’elaborar un programa d’entrenament específic pel Club León. L’objectiu és determinar quin tipus de tasques han de treballar els entrenadors per formar i traslladar els continguts als futbolistes. I això, a cada país, es fa d’una forma diferent; segons el tarannà de la societat local. Ho explica Ponce: “A mi m’agrada entrenar des de les emocions, però depenent d’on estic, ho he de fer d’una forma o una altra”. “A l’estranger tenen un concepte completament diferent sobre els entrenaments”, afirma Molist, qui també s’ha graduat en CAFE. L’entrenador va començar la seva etapa professional amb BCN Soccer Experience, amb qui ha anat adquirint experiència fins a arribar a entrenar a llocs com Hèlsinki i Osaka. Segons la seva experiència, detalla que a l’estranger “els trenca els esquemes participar i respondre preguntes durant els entrenaments”.

El repte de Ponce als Estats Units ha estat intentar transmetre que s’ha de gaudir del futbol. Descriu la societat americana com una en la qual tothom treballa les seves capacitats físiques per aconseguir beques esportives. Tanmateix, assegura que “ser ràpid o saltar més, no és el més important en el futbol”. Als entrenaments als EUA hi ha tendència a treballar aspectes com la velocitat, l’agilitat o la força, però Ponce centra les seves sessions en el maneig de la pilota. 

En el cas d’Ibáñez, la seva arribada va suposar un canvi tan gran en el model d’entrenar que el preparador físic li va demanar que disminuís la càrrega teòrica que donava als jugadors perquè quedaven col·lapsats. A Mèxic, no estan acostumats a fer manteniments -uns exercicis de possessió amb pilota habituals en els entrenaments europeus-. Per això, en afegir consignes, els jugadors quedaven col·lapsats cognitivament. “Estan acostumats a tirar la pilota i a dir “jugueu”, però jo no entenc un entrenament sense una mica de xixa”, afirma Ibañez.

Per què marxen els entrenadors?  

I per què marxen els entrenadors a entrenar a l’estranger? “A Mèxic estic més ben valorat i em paguen professionalment. En canvi, a Espanya no podria viure d’això”, confessa Ibañez. El fet que els jugadors disposin de menys coneixements, els permet entrenar equips professionals. A més, participen en la tria i la confecció de les plantilles amb campanyes de scouting (anàlisis i cerca de jugadors) pel país. Per tant, acaben fent entrenaments d’un nivell més alt del que pdorien fer a Espanya. “Aquí cada cop hi ha més competència i, en conseqüència, és més complicat viure només d’entrenar”, diu l’entrenador del León. Molist coincideix a dir que, com a entrenador format a Europa, “et tenen més respecte”. “Són realitats diferents”, afegeix Ponce.

Un exemple d’aquestes realitats és establir una comparativa entre la lliga espanyola i l’alemana. A la primera, es perd més temps en qualsevol acció perquè tenim la cultura del “tot s’hi val per poder guanyar”, mentre que a Alemanya, això no passa. Molist explica que al Japó tenen el que ell anomena la cultura del “samurai”; detalla que davant la situació més complexa que hi hagi, els jugadors continuen esforçant-se sempre. Per exemple, a l’estiu juguen partits al migida a uns 40 graus amb un 80% d’humitat, i tot per demostrar que són capaços de fer-ho. 

Per contra, el futbol mexicà és “silvestre i molt apassionat“. Ibañez assegura que els mexicans es descriuen a si mateixos com a “huevones” per la cultura del mínim esforç. “Estan com nosaltres o més bojos pel futbol i tenen talent, però els falta constància i coneixement”. Segons Ibañez, la majoria d’entrenadors mexicans no planifiquen els entrenaments, i simplement fan petits partits per entrenar, sense treballar continguts ni consignes. 

Finalment, als Estats Units la societat és generalment individualista. Un tret que Ponce defineix com la cultura de l’“ego”. A la societat nord-americana, els nens i nenes toquen molts esports i lluiten per aconseguir beques esportives. Per això, hi ha molts entrenaments personals per millorar aspectes tècnics i físics, però s’obliden que el futbol és un joc col·lectiu amb un sistema complex. “Els falta viure i entendre que és un joc d’associacions”, comenta Ponce.

Als Estats Units, el futbol, soccer com l’anomenen allà, no està ni entre els tres esports més practicats del país; per davant hi ha el futbol americà, el beisbol i el bàsquet. “És un país molt gran, amb molts esports que hi tenen impacte”, afirma Ponce. Així i tot, el soccer omple estadis. Els americans viuen amb passió el futbol internacional i la Major League Soccer (MLS), que cada cop suma més jugadors i entrenadors europeus mentre adquireix fama internacional. També disposen d’un bon nivell econòmic que els permet gaudir de múltiples instal·lacions i les diverses lligues privades. “Tenen infraestructures i un gran potencial; ara només els falta potenciar el que volen fer”, comenta Ponce. 

Els americans van portar esports com el beisbol al Japó, mentre que d’altres com el futbol van arribar molts anys més tard. A no ser que parlis d’equips japonesos com el Gamba Osaka o el Vissel Kobe, que sí que disposen de camps d’entrenament i unes instal·lacions de primer nivell; la resta de clubs lloguen els camps. Durant els últims cinc anys, però, el futbol ha anat guanyant força, fins al punt que “d’aquí dos o tres anys ja serà l’esport més practicat”, prediu Molist. 

Mentre que a Mèxic, el futbol ja és l’esport més practicat del país; tot i que també arrosseguen molta afició el boxa i la lluita lliure. Quan Ibañez va arribar, les instal·lacions eren “deplorables”. Només tenien tres camps: un de gespa natural, pel primer equip; un de natural i en mal estat, per la sub-20 i un d’artificial, “en el que s’havien de fer malabars per entrenar vuit categories”. Ara fa sis mesos que gaudeixen d’unes instal·lacions d’últim nivell gràcies al grup futbolístic Pachuca, inclús millors que algunes d’Espanya. “Per poder ser un club autosostenible a Mèxic, s’ha d’invertir en el futbol base”, comenta Ibañez.

“El cribratge a Mèxic es fa molt d’hora i es perd molt talent”

David Ibañez, coordinador i entrenador del Club León FC (Mèxic)

Al León F.C. no els demanen guanyar, tot i que cada cop més, sinó millorar el nivell dels jugadors per vendre’ls a Europa. A més, a diferència d’Espanya, si no estàs en el futbol base d’un club important, no arribes a cap lloc. “El cribratge a Mèxic es fa molt d’hora i es perd molt talent”, afirma Ibañez. Un cas que exemplifica que aquí aquest estancament no es produeix és el d’Enric Gallego, un jugador del Tenerife que va fer el salt de 2a B a Primera Divisió en només sis mesos; un fet pràcticament impossible a Mèxic.

També es nota la cultura del país en les seves respectives competicions. Quan Molist va arribar al Japó, es va sorprendre perquè “arribaven una hora abans de la convocatòria i feien escalfaments de 45 minuts”. També li va sobtar que tenen 30 jugadors per categoria, en lloc de diferents equips com tenim a Espanya, on hi ha casos de vuit equips per categoria. “Quan juguen un partit ja saps que durarà tres hores”. I és que primer juguen el partit oficial i després juguen tots els que no han jugat, en partits amistosos.  

“Aquesta mentalitat individualista dels EUA els permet tenir una gran capacitat de sacrifici”

Anna Ponce, entrenadora del FCB Academy (Estats Units)

D’altra banda, als EUA hi ha una gran rivalitat per ser el millor. El que més va sorprendre a Ponce és la intensitat amb què viuen els tornejos per posicionar-se al capdavant de la classificació estatal. I també que els camps no disposin de vestuaris, “on es fa més equip”. “Això reflecteix la mentalitat individualista dels EUA”, però com comenta l’entrenadora, “aquesta mentalitat els permet tenir una gran capacitat de sacrifici i esforç; donant-ho tot per l’equip”.

El futbol estranger està creixent a una gran velocitat. Tant  les seves respectives lligues, com la destresa dels jugadors. Un exemple flagrant és precisament el León F.C.; fa quatre anys tenia tots els equips classificats com a últims i penúltims i ara ja es classifiquen pels playoffs i la liguilla. La pregunta és: pot ser que amb la fuga dels coneixements futbolístics europeus a l’estranger, arribi el futbol a Mèxic a ser campió del món? I la MLS una de les lligues de referència? Començaran a destacar més jugadors japonesos per Europa? Són tot un seguit d’incògnites que es resoldran en els pròxims anys.

La entrada Fent rodar la pilota a l’estil europeu se publicó primero en iNSiGHTS.

Andreu Juanola (Girona, 1989) produeix i modera “un programa d’esports, és a dir de futbol, és a dir del Barça, és a dir de Peeeedri”. Així és com el presentador comença cada dilluns a les 10 de la nit La Sotana, un podcast independent en català i emès per Patreon amb elevades xifres d’audiència gràcies a la irreverència que els cinc integrants -Magí García, Joel Díaz, Enric Gusó i Manel Vidal, amb Juanola- mostren davant del micròfon. El programa no només arriba a aficionats del Barça, ni només l’escolten catalans.

Com relata el mateix Juanola, tot va començar “des del típic grup de WhatsApp d’amics fanàtics del futbol, en què només es parlava dels partits del Barça i del Madrid”. Aquests amics eren Andreu Juanola, Manel Vidal i Sergi Pujol. El 2014, l’enginyer de so Enric Gusó els va descobrir el format podcast, quan encara era desconegut a Espanya, i juntament amb Ignasi Fuster -amic de Juanola des de la infància- va sorgir La Sotana a través d’Skype.

“Al principi va anar malament, perquè ens pensàvem que en sabíem”, admet el moderador. Així i tot, gràcies a Twitter, van començar a tenir alguns oients entre els quals hi havia Joel Díaz, que va passar de ser convidat a un membre més de La Sotana; i amb ell, el programa va adquirir un to més humorístic. Més tard, Díaz va portar al seu amic Magí Garcia (Modgi), que treballava a la revista satírica El Jueves, i el programa va seguir cap a aquesta tendència de treballar amb l’humor. 

Perquè el programa fos més àgil, aviat van començar a gravar-lo des d’un estudi a Barcelona, ubicat al barri de Sants, un cop per setmana. Pujol i Fuster van deixar-ho perquè “no podien assumir la càrrega de feina que suposava” i Juanola es va quedar de presentador.

“Som La Sotana, no ens callem res, i no la canviarem mai”, ha defensat des dels inicis Juanola en antena. Aquesta defensa de la llibertat d’expressió en clau d’humor que ha fet, conjuntament amb els altres membres del programa, ha generat problemes a l’hora de fer-se un lloc als mitjans convencionals. Primer, van haver de deixar la Cadena Ser, on treballaven amb el Sique Rodríguez, presentador del programa Què t’hi jugues, per no tenir límits. I, més tard, també van haver de marxar de Betevé, pel mateix motiu. 

A partir d’aquí, ja amb una audiència consolidada i sense renunciar als seus ideals, van entrar a la plataforma Patreon des d’on emeten per lliure. Amb aquesta aposta, des del 2019, La Sotana ha assolit el que desitjaven: “Tenir diners per poder fer un programa autoproduït, dient el que volem i amb una qualitat bastant bona”, reconeix Juanola. 

No vam tenir pressa per “petar-ho”; és la vuitena temporada i es nota que ens coneixem i som amics

Quina creus que és la clau de l’èxit?

Si ho sabés, estaria fent molts diners. Diria que és un conjunt de moltes coses. Potser hi té a veure el fet que vam ser dels primers podcasts a existir, i això et dona molt de rodatge i credibilitat. A més, no vam tenir pressa per “petar-ho”; és la vuitena temporada i es nota que ens coneixem i som amics.

De fet, escoltant el programa es percep que treballeu amb espontaneïtat i improvisació. Quines parts teniu preparades i quines no? 

És un mixt. Ser amics i poder dir les coses com i quan vulguem, ens permet destinar un gran part del programa a la improvisació. Durant la primera mitja hora de tertúlia, per exemple, només tinc preparades unes quantes preguntes i, en canvi, les seccions sí que estan guionitzades.

La primera vegada que ho sentim, és en directe

Com ho prepareu?

Cadascú fa la seva part i només ens expliquem un petit resum per no repetir-nos. A la tertúlia, segons com ha anat el Barça o si la setmana està animada, preparo unes preguntes o unes altres. I per les seccions, cadascú es prepara la seva i si s’ha de dir alguna cosa espontània en el moment, es diu. La primera vegada que ho sentim, és en directe. 

El convidat influeix en la repercussió del programa. Com els seleccioneu? Han de tenir alguna característica específica?

Sí, han de tenir “ganxo”. Vam començar portant periodistes esportius com Jordi Costa, Ricard Torquemada, Danae Boronat… I aquesta temporada, hem fet un gir. No hem convidat cap periodista esportiu, sinó només gent que ens interessi a nosaltres i pugui ser-ho també pels oients. Però podem fer un bon programa sense cap convidat, així que no convidem per convidar, filo una mica més prim.

Inconscientment, hem aplicat una autocensura que no hauria d’existir

Us poseu límits?

A La Sotana, no ens callem res. Sempre juguem bastant al límit i segur que algun cop, ens passem. Però sí que l’experiència ens han marcat alguns límits i, inconscientment, hem aplicat una autocensura que no hauria d’existir.

Recordes alguna pregunta en què hagis pensat que t’has passat?

Normalment, no em fa por fer cap mena de pregunta. Ara bé, per exemple, l’altre dia vam anar a Brussel·les a fer un programa amb el Josep Valtònyc i en un moment va pujar la Clara Ponsatí; em pensava que només participaria en el joc de portades, però es va quedar més i li havia de fer alguna pregunta. Li vaig dir: Et penedeixes de tot el que has fet i que no ha servit per res? Segurament, no hauria d’haver fet aquella pregunta a una persona que no pot tornar a casa seva. 

Quants mecenes té La Sotana actualment?

Ara mateix, uns 2.700 i alguns són de fora de Catalunya. Unes xifres que ens sorprenen perquè el programa el fem en català, però així normalitzem poder fer coses en la nostra llengua.

A La Sotana, us heu desmarcat una mica dels mitjans de comunicació tradicionals per aquest to humorístic i gairebé sense límits del programa. Creus que el periodisme esportiu evoluciona cap aquí?

S’ha de combinar. Ara tots els programes volen ficar una mica de “jiji jaja”, però no cal. Jo, per exemple, no consumeixo cap programa esportiu humorístic. Estem en un moment on els clics i les visualitzacions ens estan tornant bojos, mentre el que importa és fer un bon contingut.

La entrada Andreu Juanola: “A La Sotana, no ens callem res” se publicó primero en iNSiGHTS.

Núria Pau (Ribes de Freser, 1994) és esquiadora d’elit i l’única en tot l’Estat que ha participat en els Jocs Olímpics d’hivern a Pequín aquest 2022. Des que va néixer, porta els esquís calçats. Diu que mai ha tingut un ídol esportiu, però que de petita es fixava en com ho feien altres esquiadores com María José Rienda. Va començar a practicar aquest esport a Vall de Núria, a prop de casa. Més tard va saltar a La Molina, on es va professionalitzar. Ara competeix per tot el món. Pau ha format part de la Selecció Catalana d’Esquí diverses temporades, però ha aconseguit participar en els JJOO a base de constància i esforç propis. 

Ha aconseguit participar en els Jocs Olímpics que era una fita que es marcava des de feia un temps. Ha costat arribar-hi? 

Sí, m’ha costat absolutament tot. Ja fa uns anys que la meva vida girava entorn d’aquest objectiu; tot el que feia era focalitzar-lo i treballar per aconseguir-ho. Ha sigut una gran inversió de temps, esforç físic i, evidentment, també diners. No és que m’hagi preparat aquest any pels Jocs; crec que ha sigut una preparació de tota la vida.

Com ho ha assolit?

Depenia de fer els resultats que m’exigia la Federació Espanyola. Si no ho aconsseguia, aquesta plaça als Jocs quedava deserta. Ha estat difícil perquè no estava dins l’estructura de la Federació i he hagut de ser jo mateixa, qui ha hagut d’organitzar-ho tot: la planificació, buscar els mitjans per fer un bon programa… A part d’entrenar-me físicament, mentalment i tàcticament. Amb l’ajuda de moltes persones, com entrenadors o psicòlegs, això sí.

On era quan vas saber que la selecció espanyola la convocava als Jocs Olímpics? 

Estava a un poble d’Itàlia que es diu Pozza di Fassa, on fem base amb les meves companyes d’equip (FAST-Holaluz). Estava pendent de la trucada. Ja havíem parlat una mica i semblava que sí, però encara no estava clar del tot.

Què va sentir?

Em va trucar el president de la Federació Espanyola. Quan m’ho va dir, alliberament i molta tranquil·litat.

Com ha sigut l’experiència d’afrontar per primera vegada uns Jocs Olímpics en un context pandèmic com l’actual?

No puc comparar-ho amb uns altres Jocs perquè han estat els primers als que he participat. Tanmateix, fa dos anys que estem en pandèmia i tan la Copa d’Europa com la del Món es van celebrar amb aquest ambient. Un cop allà, ha sigut una mica igual al que hem viscut últimament; amb menys públic, test PCR i seguint tots els protocols.

Va competir el 7 de febrer en eslàlom gegant. A la primera màniga, va quedar quarantena a 6,63 segons de la sueca Sara Hèctor, que va acabar proclamant-se campiona. Però a la segona, va sortir del recorregut. Sensacions?

Va ser un dia bastant complicat per la situació de la neu, sobretot. Sincerament, pensava que el traçat i la pista serien una mica més exigents. No va ser una carrera molt difícil, però ens vam haver d’adaptar a la neu. Mentre esperavem per sortir, veiem que els primers dorsals estaven esquiant malament i sabiem que passava alguna cosa. Només una corredora d’entre les top, va aconseguir esquiar al seu màxim nivell. I així va ser una mica també per mi. Vaig tenir una primera màniga discreta i la segona estava esquiant millor, però l’esquí em va reaccionar i no ho vaig poder gestionar. És algo que pot passar sempre.

Què se sent en caure quan estaves a punt d’acabar la prova als Jocs Olímpics? I més després d’haver completat amb èxit la primera màniga

Primer, vaig sentir molta ràbia. Tenia la meta a tocar. És part de l’esport.

Tot i aquest sentiment, després de passar la meta em van connectar a través d’una pantalla in situ amb la gent de casa, que ho seguien des del cinema del meu poble, a Ribes de Freser. Va ser un moment molt emotiu per mi. Tenia una sensació de desastre; però quan els vaig veure tan contents i emocionats, vaig pensar que havia fet el que podia. No havia sortit com volia, però el més important era ser allà. La lluita era està allà; pot anar millor o pitjor, però la lluita l’havia guanyat.

Competeix en eslàlom gegant. Per què?

Abans practicava eslàlom gegant i eslàlom. Vaig descartar les proves de velocitat (súper i el descens) perquè vam veure que m’anaven millor les tècniques i així podria invertir més hores en aquestes dues disciplines. Ara fa un any, vaig haver de prioritzar el gegant per invertir-hi encara més hores i aconseguir millors resultats. La meva intenció era també córrer l’eslàlom a Pequín, però no el vaig poder preparar massa bé i em van recomanar que em focalitzés en el gegant.

A mi esquiar era el que més m’agradava del món i admirava moltíssim a les noies que considerava que eren bones

“Quan vas tant de pressa esquinat, et trobes en situacions de cert risc i has prendre una decisió ràpida sense dubtar”

Núria Pau, esquiadora olímpica

Tinc entès que va començar a esquiar des de ben petita amb la teva mare a la Vall de Núria. Va ser en aquell moment que va pensar a dedicar-se a l’esquí?

Això ho vas venint a mesura que passa el temps. A mi esquiar és el que més m’agrada del món. De petita, admirava moltíssim a les esquiadores que considerava que eren bones. I vas pensant “tant de bo un dia estigui a l’equip català”; i després, “tant de bo pogués estar a l’equip nacional”… T’hi vas trobant, però també perquè ho busques. Al principi ho somiava una mica amb timidesa, però quan t’hi acostes passa a ser un objectiu a complir.

Mikaela Shifrin comentava fa una setmana en una entrevista a La Vanguardia,  que li va donar molta importància a l’entrenament mental i es va refugiar en el nucli familiar i la teràpia musical. Com ea prepara mentalment per arribar a agafar velocitats de fins a 150  km/h sobre els esquís?

L’entrenament mental és un factor molt important que, en l’esquí o l’esport en general, s’ha deixat una mica al marge i pot marcar la diferència. Si no creus en tu mateixa, no va bé. Quan vas tant de pressa esquinat, et trobes en situacions de cert risc i has prendre una decisió ràpida sense dubtar.

Com ho treballa?

Fa anys que tinc un psicòleg esportiu. El que fem és preveure problemes i circumstàncies possibles. Plantegem diferents escenaris, com em podria sentir jo allà, un dia de sol i neu que a mi m’agradés o un dia més gris amb neu que no m’anés tan bé… Intentem treballar totes les situacions possibles perquè un cop estigui competint, res em pugui influenciar.

Cada descens de 4, 5 o 6 quilòmetres els fas entre 2 i 3 minuts. En què pensa mentre baixa?

La clau és que et passin poques coses pel cap i no deixis cap moment perquè apareguin dubtes. L’ideal és buscar un estat de “flow”. És a dir, que mentre estàs baixant tot flueix i ets capaç d’anticipar-te i donar el millor en cada precís moment. A vegades, és inevitable que et passin coses pel cap. A Pequín, un cop feta la primera part que era la difícil, em seguia notant en tensió, com si seguís baixant per aquell tram i vaig notar que havia de canviar. És una lluita contra un mateix.

Com analitza la pista prèviament? 

En proves importants, el dia abans es fa una esquiada en pista, en la qual pots fer dues baixades lliures per veure els canvis de nivell i l’estat de la neu. Llavors, el dia de la carrera, fem un reconeixement amb l’entrenador; tens uns 40 minuts. Pots baixar derrapant, parar-te a totes les portes, memoritzar-les, etc.

Algun truc o mania especial? 

Mirar el terreny a part del traçat. És a dir, com està el traçat dins del terreny. També, miro sobretot els canvis de nivell i vaig parant a cada porta per fer visualització per memoritzar-ho tot.

L’esquí alpí no és un esport molt popular a Catalunya. Ha tingut algun referent?

Jo mai he tingut una persona que hagi considerat com a ídol, però sí que de petita em fixava molt amb María José Rienda. Durant molts anys, va ser una gran gegantista.

“Se’m fa difícil pensar que soc un referent, però potser sí”

Núria Pau

Creu que s’ha convertit en un referent per les pròximes generacions?

Se’m fa difícil pensar que soc un referent, però potser sí. Més que res, perquè m’ho han comentat alguns entrenadors o inclús pares de nenes i nens més petits que estan esquiant. Jo vull que serveixi, perquè vegin que és possible. Si jo ho he aconseguit, ells també poden.

Què li fa falta a l’esquí alpí per ser un esport més reconegut a Catalunya?

Penso que faltaria una redistribució general. Fa molts anys que s’està treballant de la mateixa manera i l’equí ha canviat. A més, hi ha un salt molt gran de l’equip regional a l’equip nacional i entremig no hi ha res. Això fa que molts no segueixin perquè si no aconsegueixes entrar a la Federació, que posa uns criteris molt difícils perquè hi ha poques places, et quedes penjat.

La entrada Núria Pau: “Els Jocs Olímpics m’ho han costat absolutament tot” se publicó primero en iNSiGHTS.

Maurits Cornelis Escher (Països Baixos, 1898-1972) fou un gran artista i, inconscientment, un gran matemàtic. Amb més de 200 obres originals, l’exposició, Escher, que es pot veure al Museu Marítim de Barcelona, ofereix una retrospectiva dels enigmàtics i paradoxals dissenys de l’artista. Excel·lents obres d’art, que a mesura que t’hi fixes més, te n’adones de la seva complexitat. L’artista dissenyava obres amb un rerefons que fascinava als grans matemàtics de l’època. Mitjançant la xilografia i la litografia amb tessel·lacions, figures geomètriques, blancs i negres, aconseguí representar figures impossibles, fins i tot l’infinit. Una barreja d’art i ciència, que segueix fascinant i provocant mals de cap arreu del món.

Els inicis d’Escher

Escher estudiava a l’escola d’Art i Arquitectura de Harlem, on Samuel Jesserun de Mesquita fou el seu professor i responsable de l’amor de Maurits Escher per l’art, concretament per l’Art Noveau, corrent artístic en el qual tot es pot decorar principalment amb formes de la naturalesa. Així que Mesquita va ser el culpable també de què Escher deixés els estudis, però amb un gran domini de la xilografia. La presència de molts edificis en les seves obres, és producte d’aquesta etapa de l’autor.

Amb una gúbia i un burí, Escher fa els seus primers gravats a la fusta.

Els exlibris i segells de correus van ser del primers encàrrecs que va rebre Escher. A La Torre de Babel podem veure com comença a jugar amb figures geomètriques, blancs i negres o la flor de pasqua, representant així, en aquest quadre, que no hi ha relació entre classes. A les emblemata ja s’hi observen més detalls, tonalitats amb més profunditat i volum.

Després de l’etapa universitària, Escher viatjà a Itàlia. Una època en la que dibuixa molts paisatges naturals i sobretot edificis, producte també del seu pas pel món de l’arquitectura.

Olivera a Carisca: Escher comença a fer ús de la litografia; i Pentedattilo: Un dels molts pobles italians retratats per Escher. Li agradava retratar-los a la nit per les llums que hi havia.

Escher i la tessel·lació

En un viatge a Espanya amb la seva dona, Jetta Umiker, l’artista s’enamora dels mosaics nassarites de l’Alhambra de Granada i els comença a dibuixar conjuntament amb Umiker. És en aquest moment, quan, inconscientment, entren les matemàtiques en les obres d’Escher. L’artista només juga amb polígons regulars i la profunditat.

“Per mi segueix no estant clar en absolut si el joc de les figures blanques i negres pertany al món de les matemàtiques o a l’art”, deia Escher

Escher i la metamorfosis

En el món d’Escher, els peixos es poden transformar en ocells. Un món ple de transformacions i metamorfosis com el dia i la nit. Tot, amb complexes tessel·lacions i matemàtiques.

Escher i l’estructura de l’espai

Des de què va marxar d’Itàlia, Escher no va deixar mai l’espai intacte. En un sol gravat s’ajuntaven diferents representacions amb una gran lògica, com si veiéssim els gravats a través d’una superfície reflectant.

Escher representa una estructura purament matemàtica, la cinta de Moebius. L’artista va tenir una gran admiració per les superfícies topològiques. En la cinta de Moebius, si vas seguint les formigues, no saps si van per dintre o van per fora. Escher també va admirar les formes de cristall, de tal manera que les seves obres s’observessin com si fossin vistes des de superfícies reflectants.

Escher i les paradoxes geomètriques

Durant la seva trajectòria, Escher va interactuar amb matemàtics i científics i això el va inspirar en la investigació sobre construccions impossibles, il·lusions òptiques i representacions de l’infinit.

Veient les imatges, ens preguntem: Quantes plantes hi ha? Les escales pugen o baixen? Belvedere, la figura impossible. L’escala va per dintre o per fora? La representació impossible dels arcs ens impedeix respondre la pregunta. En el quadre també observem una persona asseguda al banc, analitzant la matemàtica de la representació. Què és a dalt i què és a baix? Una altra representació impossible de M.C Escher. Escala de Penrose, puja o baixa? Veiem l’impossible recorregut de l’aigua.

De les matemàtiques al terreny artístic

L’obra de Maurits Cornelis Escher ha incidit en tots els àmbits creatius amb una gran influència a la cultura contemporània. Amb les seves representacions impossibles, l’artista s’ha convertit en una font d’inspiració en el món dels dibuixos animats com els Simpson, anuncis publicitaris com els d’Audi, films com Origen, protagonitzat per Leonardo Di Caprio, dissenyadors de moda com Chanel, grups musicals com Pink Floyd, i fins i tot, en l’estètica hippy.

La entrada Les matemàtiques darrere els quadres se publicó primero en iNSiGHTS.

Pello Mirena Iguarán Valle, un enamorat del golf, parla de la seva professió, la de ser caddie.  “Per ser caddie, et formes a base d’experiència”, explica el donostiarra, i així ho ha fet durant la seva trajectòria. Iguarán va debutar com  a caddie amb el seu amic Nacho Garrido,  i més tard va treballar amb un altre amic, Xema Olazábal. Després va arribar a guanyar el British Open amb Francesco Molinari. La seva experiència és la d’un entusiasta del golf.  

Molta gent es pregunta quina és la feina d’un caddie. Què respondria vostè?

La funció del caddie és entendre què està passant en el joc del jugador. Per tant, el primer és conèixer el jugador. És a dir, com colpeja, quines són les zones on pot aconseguir no perdre o guanyar cops, i el més important, en el cas d’estar en un equip d’un jugador d’alt rendiment, tenir una bona connexió i traslladar a cada membre del equip com porta el joc llarg, l’approach, el putt, el treball mental i físic.

I què diria que és el més important d’aquesta feina?

Fer rendir el jugador, i per això has de descobrir la manera. A vegades no trobes la manera de fer reflexionar al jugador o resoldre la situació. I altres vegades, amb un to o fins i tot una mirada, connectes amb el jugador i flueixen els resultats. Amb cada jugador tens la teva rutina. Tens les rutines tècniques com la distància, punt de bot, vent i altres factors que hi puguin haver, i llavors també hi ha la manera de motivar-lo.

Per treballar tot això, com ho feu?

La part tècnica és anar entrenant, i a mesura que vas fent entrenaments, t’integres amb el jugador. Llavors, els dies de competició, que estàs sol amb el jugador, l’estat d’ànim del jugador pren molta importància i per això l’has de sentir. I quan notes que aquest factor es comença a desviar, has d’actuar. Per això no hi ha un llibre, has de fer alguna cosa, a vegades d’una manera i a vegades d’una altra. Molts cops tractes de resoldre-ho de la mateixa manera, però aquesta ja no funciona. Avui dia no hi ha cap formació ni estudis per ser caddie, bàsicament et formes a base d’experiència.

I en els dies de competició, segueix alguna rutina especial?

Sí, jo tinc la meva pròpia manera de treballar. Un o dos dies abans que el jugador vaig al camp, preparo el meu llibre per totes les preguntes que pugui tenir el jugador en un moment necessari. Preparo l’estratègia i després la comparteixo amb el jugador, perquè al final tu pots veure d’alguna manera el camp, però el jugador és qui sent cada cop. Per mi és un dia que m’ho passo genial, em concentro únicament en la meva feina.

En aquest estudi del camp, surt a jugar o simplement camina pel camp?

Només camino. Normalment hi vaig al matí amb el làser i anoto les distàncies, altures, vaig amb unes varetes per anotar les línies. I després ho comparteixo amb el jugador, ja que la meva feina és dir-li quina crec que és la millor zona, però després ell pot sentir un altre tipus de cop.

Quines notes són les que pren en el seu llibre?

Des del tee de cada forat agafo totes les amplades de les calles depenent del vent, que pot ser en contra, a favor o sense. Per tant, en cada punt, la línia del cop pot canviar i jo haig de tenir anotades les 3 o més línies en funció de cada forat, perquè a vegades canvien els tees i tu has de saber on està el centre de la calle en cada punt on pot botar la pilota. Pel què fa al green, calcules on poden posar les banderes i quina és la millor zona per atacar-les. I en el cas de no tenir un pal que s’ajusti a les mesures, cap a quina banda i quina profunditat és la millor per no perdre o guanyar cops.

Ha comentat que utilitza el làser a l’hora d’estudiar el camp, i just en aquest últim PGA hi ha hagut un gran debat perquè s’ha permès el seu ús en els dies de competició. Què n’opina vostè?

Estan intentant maneres per agilitzar el golf, sobretot perquè tantes hores per la televisió es pot fer molt avorrit, però sincerament penso que el làser agilitza poc en nivells d’elit. Tot i així, en altres nivells més amateurs pot agilitzar moltíssim. Als alts nivells tenim professionals, que es dediquen exclusivament a preparar el llibre, i tot i que pot agilitzar el procés en alguns angles del rough, jo segueixo tenint la necessitat de tenir moltes dades que no et dona el làser.

Abans aquesta professió estava molt mal reconeguda. Creu que ha millorat?

S’ha d’entendre com ha nascut. És una feina que ha anat evolucionant. Abans el caddie era una figura que portava la bossa per guanyar diners i poc a poc aquest porta-bosses s’ha anat professionalitzant, agafant experiència i ha pogut, així, ajudar al jugador. Veure que tenir algú al costat que t’ajuda a millorar ha provocat que la professió prengui més importància. Així i tot, encara queda un recorregut molt gran, potser en un futur hi haurà alguna formació o alguna titulació. A mi molta gent em pregunta: “què s’ha de fer per ser caddie?”, no s’ha de fer res. De fet, s’ha pogut veure en molts casos, que hi han anat dones dels jugadors i han tingut èxit com a caddie, simplement perquè l’han aconseguit ajudar d’alguna manera o altra.

Vostè com va començar en aquest món?

Jo vaig passar de jugar d’amateur a professional. Com a professional intentes aconseguir la targeta de torneig europeu, però no vaig aconseguir tenir un nivell alt i, per tant, vaig anar cap a altres àrees on pogués tenir economia. Va ser en aquest moment quan em vaig treure la titulació per donar classes de golf, on vaig estar un temps, fins que Ignacio Garrido, un gran amic, va començar a tenir un nivell molt alt en el circuit europeu, guanyant la Rider Cup l’any 98 i em va proposar fer-li de caddie professionalment una temporada. Ell em va permetre agafar-ho sense deixar de jugar professionalment, i així ho vaig fer durant 4 anys. El 2001 ho vaig deixar i em vaig tornar a dedicar més a ensenyar i a jugar. I el 2009 em va tornar a trucar i des de llavors sí que no he tornat a deixar.

I l’any 2014, com li arriba l’oportunitat d’estar amb José Maria, Xema, Olazábal?

Xema Olazábal bàsicament és amb qui jo he nascut golfísticament parlant. Jo vaig començar amb 14 anys i vaig tenir la sort de caure al Club de Golf de Jaizkibel, on hi l’escola dels Arrutis. Allà estaven els fills Arrutis, que eren de la meva edat, i en Xema, una mica més gran. Allà em van acollir com un més fins arribar a ser professional, als 22 anys, i jugava pràcticament cada dia amb en Xema. Més tard, el 2014 va coincidir, que quan ho vaig deixar amb en Nacho Garrido per un projecte de golf que al final no es va fer, ell no tenia caddie. Ja li havia fet de caddie altres cops, però mai a nivell professional.

Com descriuria l’experiència?

Genial. Treballar al costat de Xema Olazábal van suposar 3 anys de màster diari. En tot moment és aprendre i aprendre, cosa que jo valoro molt. Tot això em va donar un coneixement i una experiència que m’ha servit després per seguir avançant.

I després amb Francesco Molinari.

Sí, l’any 2016 Francesco em truca i em diu que hi ha una possibilitat de treballar amb ell. Al principi jo no coneixia els camps d’Estats Units i em vaig haver d’adaptar a nou jugador, nous camps, nova manera de jugar i la veritat que vaig connectar molt bé amb ell i el seu equip, tant professionalment com personalment.

Abans comentàvem que molts jugadors escullen les seves dones o els seus germans com a caddie o d’altres persones que coneguin a la perfecció el camp. Quan el truca Molinari, què buscava en vostè?

En principi ell tenia la idea d’algú que conegués les estadístiques, perquè volia fer un treball amb un nou coach performance, que és Dave Alred, que encara segueix a l’equip. I pels exercicis que Alred utilitzava, van pensar que el fet de que jo treballés amb en Nacho Garrido, que treballava amb moltes estadístiques, facilitaria el treball. En Nacho amb aquestes coses sempre ha sigut un avançat en el temps, perquè fa 25 anys utilitzava coses que a dia d’avui semblen noves. Apuntava tot tipus de dades, fins i tot el descans.

I com va ser per a vostè guanyar un Major com el British?

Aquella setmana va ser especial. Els dos primers dies no van ser fàcils, feia un temps molt exigent i vam passar el tall patint. I la tercera jornada, que va ser quan vam marcar ja un punt a -6, recordo els tres primers forats patir moltíssim, però a partir d’allà va canviar tot. I l’últim dia ens trobàvem amb la circumstància de jugar amb Tiger Woods, que a sobre venia de tornar estar altre cop a dalt de tot i tothom el volia veure guanyar. Sabíem que amb tanta gent seria un dia exigent, però també bonic. Era un dia totalment diferent a la resta i l’estratègia era totalment la contraria. Vam plantejar-ho molt bé, i a partir del forat 11 semblava que ningú podia parar a Francesco, i així va ser. Un moment molt bonic.

La entrada Pello Iguarán: “El ‘caddie’ ha de sentir el jugador” se publicó primero en iNSiGHTS.

Alejandro Guillán (Catoira, 1990), més conegut com Baiuca, és un jove enamorat de la música, sobretot de la de casa seva, Galícia.  Guillán va començar com a músic i compositor sota el nom d’Alex Casanova, fins que l’any 2018 va decidir emprendre el seu propi camí des de Madrid amb el nom de Baiuca, un projecte que combina els sons de la tradició gallega amb la música electrònica. De la seva mà, l’essència del folk gallec, barrejat amb tocs postmoderns, s’obre camí, per exemple, amb 200.000 oients mensuals a Spotify i dos discos al mercat, Solpor (2018) i Embruxo (2021).

D’on li ve el gust per la música tradicional gallega?

A casa meva s’escoltava molta música i des de molt petit que em va començar a agradar la música tradicional. Amb 6 anys vaig començar a tocar la gaita i des d’aquell moment sempre he sentit una gran connexió, sobretot amb la meva terra.

Quina música s’escoltava a casa seva?

De tot. Al meu poble hi ha grans músics com Milladoiro, un grup dels anys 70, que van ser un referent en el seu moment de la revisió de la tradició amb noves músiques. A partir d’aquell moment em vaig interessar per la tradició, i a dia d’avui m’interessa donar la meva visió del que puc aportar a la tradició, innovant amb músiques noves.

Com se li va ocórrer la idea de barrejar el folk gallec amb la música electrònica?

Amb 25 anys em vaig adonar de què la música que podia fer en aquell moment no era gens diferent a la música que es pogués fer en qualsevol altre part del món. També estava vivint a Madrid i tenia més connexió amb gent d’altres llocs, i el que em caracteritzava a mi era ser gallec. En aquell moment em vaig adonar que la música gallega em feia més singular, m’identificava amb la meva terra i podia mostrar això a la resta del món. 

A Madrid no va anar-hi sol, sinó amb Anxo Ferreira de Novedades Carminha. Això el va ajudar a créixer com a artista?

Sí, vaig estar un any amb ell. La connexió que vaig tenir amb Anxo va ser molt inspiradora. Ell tenia un projecte anomenat Nistra i la seva idea era barrejar música de Cap Verd amb música electrònica, perque al seu poble, Burela, hi ha molta immigració de Cap Verd. A més, Adrián Canoura, qui fa tota la part visual del meu projecte, era qui portava també la part visual de Nistra, i a partir d’allà va començar a sorgir tot el projecte.

S’inspira en algun artista o grup?

L’artista gallec que sempre m’ha agradat més és Carlos Nuñez. Sempre ha sigut un referent des de petit i d’alguna forma sempre està present en tot el que faig. Per altra banda, m’agraden molts productors d’Amèrica Llatina, que barregen aquesta tradició llatina amb l’electrònica, com El Búho. Ara mateix, sí que a la Península Ibèrica estan apareixent noms interessants, però a Europa falta revisar més la pròpia tradició. Per exemple, de França m’agrada molt Yeahman, però potser barreja més cançons d’altres llocs del món i no tant la francesa.

Com escull las cançons per fer-ne versions o els artistes i grups gallecs amb els que col·laborar?

En aquest disc, Embruxo, per exemple, treballar amb Lilaina ha sigut una part important del meu procés de composició, perquè elles coneixien moltes cançons que van anar aprenent de mestres i recollides als pobles. Se’n van anar a gravar dones de pobles gallecs cantant cançons tradicionals.

I així es crea el seu últim disc, Embruxo?

Sí, va ser un treball d’anar veient el que ens agradava. Entre elles i jo ens vam anar passant arxius. Elles m’enviaven cançons que ens semblaven interessants, mentre jo els hi passava algun ritme per si creien que podia encaixar en alguna cançó. Per altra banda, però, les lletres sí que les vam anar canviant respecte a les cançons originals. Vam quedar-nos amb les melodies i les lletres de coples populars o poemes d’autors, que jo vaig anar trobant i em semblaven interessants pel disc.

Utilitza alguna tècnica per transformar la música amb arrels més antigues a música més moderna?

No, al final el que m’agrada és provar des de diferents punts d’inici. A vegades començo amb algun ritme, d’altres amb un sampler, d’altres començo des d’alguna cançó tradicional que m’agradi treballar i busco harmonies, ritmes o fins i tot, samplejar les pròpies gravacions i canviar el pitch per arribar a nous sons.

“M’agraden més les veus de les dones en la música gallega per com encaixen i perquè també han sigut les transmissores i les que han mantingut aquesta tradició viva”

I amb quins instruments se sent més còmode o li agraden més per treballar?

Cada instrument té el seu repte. Per exemple, la flauta és un instrument que m’interessa perquè d’alguna forma jo també la toco. Així i tot, no sempre és tot tocat per mi, m’agrada també treballar amb samplers i altres artistes. Tant les veus, com la percussió, com els pandeiros gallegso els tambors sempre han estat presents.

Com és treballar amb el sampler?

En el meu primer disc, va ser el primer cop que el vaig utilitzar i em va semblar molt interessant. És un procés totalment diferent a compondre tu des de zero. A partir del so que tens samplejat, pots jugar i canviar el so original modificant-lo, tallant-lo… Es creen inspiracions molt diferents a asseure’t tu amb un teclat o a crear des d’un instrument, i això m’agrada molt.

A Embruxo, però, ha deixat a una banda el sampler i ha creat vostè mateix els sons. Com ha sigut aquest canvi?

En aquest últim disc, m’interessava molt treballar la percussió i la veu, i en molts casos intentar que no hi haguessin casi harmonies. Llavors, cançons com Diaño o Conxuro a l’inici, no tenen més que percussió i veu. M’interessava molt que les percussions tradicionals sonessin com a instruments harmònics. A més, treballar amb Xosé Lois Romero, que coneix a la perfecció tots els sons tradicionals, ha sigut molt enriquidor.

En la majoria de cançons també apareix la veu femenina. És per mantenir aquesta essència tradicional gallega?

Exacte, m’agraden més les veus de les dones en la música gallega per com encaixen i perquè també han sigut les transmissores i les que han mantingut aquesta tradició viva. A més, és rellevant que siguin les dones qui ho cantin, perquè ho fan amb una força que els homes no son capaços d’aconseguir.  

La entrada Baiuca: “M’interessa innovar amb la música tradicional gallega” se publicó primero en iNSiGHTS.