Un reportatge de Pol Matavacas Darnés.
El que va començar com una tarda jugant entre amics a les pistes del Club Tennis Vic ha acabat com un projecte que reuneix molta gent amb un element comú, la passió pel tennis. Jordi Serra (Vic, 1968), el responsable de l’escola d’adults del Club Tennis Vic, explica que al principi no rebia aquest nom “perquè només estava formada per un grup d’amics que van voler començar a jugar a tennis als vespres”. Però en veure que era una bona iniciativa tant pel club com pels socis es va començar a gestar un projecte que a dia d’avui ja compta amb un centenar de jugadors, a partir dels 18 anys i “sense límit d’edat”, i cinc entrenadors.
Una de les vies d’expansió de l’escola d’adults ha set a través de pares que porten els seus fills a entrenar i “els interessa compartir esport amb els seus fills per poder jugar junts en família. Els agrada poder entrenar simultàniament amb ells, encara que en pistes diferents. Els pares estan contents i els fills també”, explica Serra.
L’objectiu de l’escola és “fomentar l’esport des d’un àmbit lúdic, però també que es pugui aprendre. Volem que es formin uns vincles socials, que les persones interactuïn entre elles, que la gent que busca persones i amistats per poder jugar a tennis pugui tenir l’escola d’adults com a recurs”. Celebra que actualment s’està aconseguint. També
es busca que la gent “pugui jugar a tennis amb qualsevol nivell. Pot venir des d’un adult
amb molt bon nivell fins a algú que no ha jugat mai”.
“El nostre objectiu és fomentar l’esport des d’un àmbit lúdic i formar vincles socials”
Javier Dávila (Mèxic, 1978), un dels jugadors, va descobrir el tennis quan tenia quatre anys, però ara “feia més de trenta anys que no agafava una raqueta”. Va conèixer l’escola d’adults a través de la seva dona. “Després de tota la setmana passes un bon divendres a la nit i coneixes més gent, fas pinya i t’ho passes bé”, subratlla Dávila. Diu que el tennis va bé per la conciliació familiar i admet que li agradaria que els seus fills també hi juguessin.
En el cas de Luis Javier Álvarez (Granollers, 1973), un altre jugador de l’escola, la passió per aquest esport ve de la final del torneig de Roland Garros de 1984 entre Ivan Lendl i John McEnroe, amb victòria pel jugador txec en cinc sets. Tenia deu o onze anys i encara recorda aquell partit sobre la terra batuda de París. “Sempre m’ha agradat veure els esports a la televisió, des de petit, i n’he practicat molts. De jove jugava a tennis amb els amics i un oncle que li agradava molt. Jugaves sense que te n’haguessin ensenyat, només amb el que havies après visualment”, apunta.
A la universitat va seguir jugant amb els companys, sempre de manera amateur. Més tard seria pare i un dia va apuntar el seu fill al casal d’estiu del Vic. Al seu fill li va encantar i va començar a fer classes. Álvarez seguia el seu fill, mentre anava coneixent entrenadors i membres del club que l’animaven a tornar a treure la raqueta de l’armari. “Vaig començar l’any passat, entrenant els divendres. Tota la setmana esperava que arribés el divendres no només pel cap de setmana, sinó per conèixer gent nova en un entorn esportiu agradable”, emfatitza.
Álvarez també confessa que ha hagut de desaprendre el que havia après malament de manera autodidacta, assegut davant la televisió, i destaca la “motivació” i l’esperit de superació que li han donat el tennis. “Tot plegat ha set tant interessant que aquest any ja entreno dos cops per setmana”, diu. Admet que el seu fill tenia el repte de guanyar-lo algun dia. “Quan ets petit vols jugar amb el teu pare per veure si li pots fer algun punt. Fins que arriba el moment que ja et guanya sempre”, somriu.
Pare i fill entrenen els mateixos dies i les mateixes hores, a vegades en pistes que estan de costat. A vegades el seu fill el mira i li diu: ‘Estàs millorant’.
Autor
insight redacció
