Una entrevista d’Abril Sucarrat Anglada.
Arnau Puigvert i Freixas (Sant Joan de les Abadesses, 1994) va estudiar Biotecnologia a la Universitat de Girona i recentment, ha descobert el seu interès per la càmera i per ser a darrere l’objectiu. De formació autodidàctica, un dels seus projectes més importants ha estat documentar la ruta de la seda amb la seva parella, que és periodista de formació. Per al viatge, ha creat un canal de YouTube on ha compartit els seus vídeos per contribuir a generar coneixement sobre els països de l’Àsia central.
Per què decideix fer la ruta de la seda?
Hi ha una part de fascinació que ve d’infància, però no sé exactament d’on. Quan era més jove tenia ganes de fer-la i, més endavant, amb la meva parella, va sorgir la idea d’aprofundir en la història de l’Àsia central.
Quin va ser el viatge i quant va durar?
Vam marxar des de Turquia perquè la meva parella estava fent de corresponsal allà en aquell moment. El país era un dels punts d’inici o final de la ruta i vam acabar a Xi’an, l’antiga capital del que era l’imperi xinès. Vam trigar sis mesos a fer-la, aproximadament.
El viatge va ser fidel a la ruta de la seda inicial?
Sí. Tot i això, vam haver de saltar-nos la part de l’oest, que inclou països com l’Iraq, l’Iran i el Turkmenistan.
Com planteja el trajecte?
Ens vam basar sobretot en llibres i articles i, a partir d’aquí, vam començar a trobar punts d’interès per documentar, tant ciutats històricament importants com llocs turístics. No ens focalitzàvem només en l’interès informatiu, perquè també visitàvem les ciutats més turístiques i, a mesura que anàvem completant les diferents etapes, decidíem com continuar la ruta.
“Documentàvem ciutats històricament importants, però també llocs turístics”
Ha comptat amb algun suport econòmic per fer aquest projecte?
No hem rebut cap ajut econòmic, i hem hagut de fer servir sempre els nostres estalvis. La meva parella ha escrit diferents articles al llarg del recorregut, que ens han permès finançar alguna etapa del viatge, però aquesta no ha estat la principal font d’ingressos.
Com gestionava el dia a dia per intentar gastar el mínim possible?
Va ser complicat. Dormíem principalment en hostals, en què havíem de passar la nit separats perquè o bé no eren mixtes o eren habitacions compartides. Pel que fa al menjar, molts dies només fèiem un àpat decent, i vam gastar molt menys del que ens pensàvem quan vam plantejar la ruta.
“Vam gastar molt menys del que ens pensàvem quan vam plantejar la ruta”
Amb quins mitjans de transport ha viatjat per arribar als països que volia documentar? Per què era important fer la ruta per terra?
Principalment, amb transport públic, com trens, taxis compartits i autobusos. El més important per a nosaltres era fer-la per terra, perquè ofereix un context i un paisatge que no aporta el viatge amb avió. Per exemple, quan vam visitar les ciutats de Bukhara o Xiva, construïdes sobre oasis, vam veure el canvi del desert absolut a una terra fèrtil. Si no haguéssim fet el viatge per terra, ens hauríem perdut aquest paisatge, que també permet entendre el context històric d’aquesta zona de l’Uzbekistan.
“Si no haguéssim fet el viatge per terra, ens hauríem perdut part del paisatge que permet entendre el context històric”
Per què creu que és interessant documentar l’extensió de la cultura musulmana cap a la Xina?
Crec que és una bona excusa per explicar què era la ruta de la seda. Molta gent creu que la ruta era una carretera recta que anava d’Istanbul a Xi’an, per on simplement es transportaven mercaderies. En realitat, eren moltes rutes comercials que comunicaven l’est amb l’oest i per on no només es transportaven catifes o or, sinó que també hi havia una comunicació molt forta d’idees i persones. Aquesta comunicació és el que va permetre l’expansió de l’Islam a l’Àsia oriental.
“La comunicació d’idees i de persones de la ruta de la seda va permetre l’expansió de l’Islam a l’Àsia central”
Hi ha algun exemple d’aquesta importància?
Bàsicament, permet explicar situacions d’avui dia que sense el context històric no podríem entendre. Un exemple és la població musulmana que viu a la Xina des de fa més de 1.400 anys. No només va passar amb l’Islam, ja que la transmissió del budisme també va ser possible per l’existència d’aquestes rutes.
Considera que hi ha desconeixement sobre com es va estendre aquesta cultura als països asiàtics?
Sí, però no només de la ruta de la seda. Crec que hi ha desconeixement sobre tota l’Àsia central, perquè és una regió oblidada. Això s’explica perquè, després de l’aparició del vaixell i l’obertura de rutes marítimes, la ruta de la seda va perdre protagonisme en el comerç internacional.
A través de quins mitjans documenta la ruta?
La meva parella escrivia articles sobre els fets i les ciutats que documentàvem, i jo utilitzava el format vídeo, a través del meu canal de YouTube.
Com troba els temes que tracta al canal de YouTube?
La majoria sorgien sobre la marxa. Hi ha alguns temes que ens havíem plantejat amb anterioritat, però vam intentar trobar històries concretes als llocs que visitàvem. Un exemple són els jocs nòmades del Kazakhstan, que inclouen esports com el tir amb arc. Aquests jocs no són només un esdeveniment esportiu i cultural, sinó que avui ens permeten explicar com el país intenta trobar una nova identitat cultural i nacional, després de la influència soviètica sobre la regió.
“La majoria dels temes que he publicat al canal de YouTube van sorgir sobre la marxa durant el trajecte”
Com és el procés de creació dels vídeos fins que es publiquen?
D’una banda, buscàvem explicar fets a través d’una història i, si no era possible, feia un format de vídeo més contemplatiu. Per exemple, quan no trobava cap història a l’Uzbekistan, vaig fer un vídeo sobre l’Islam a l’Àsia central a través de les obres arquitectòniques del país, en termes generals. El fet de viatjar, dormir malament i moure’s constantment dificulta trobar històries amb anàlisi prèvia i reflexió.
Per què ha apostat per fer-los en castellà en lloc de català?
És una pregunta difícil, i a hores d’ara encara em plantejo la resposta. Quan vam formular el projecte, vam creure que fer-ho en castellà implicava un públic potencial més alt que en català. Si ara ho hagués de tornar a fer, no sé si escolliria la mateixa opció.
“Si hagués de tornar a fer els vídeos, no sé si els faria en castellà”
Vostè no és periodista de professió. S’ha hagut de formar per iniciar aquest projecte?
No m’he format, tot i que ho hauria de fer. La meva parella ha actuat en certa manera com el meu salvavides narratiu, perquè ella sí que és periodista i té una capacitat per explicar històries que jo no tinc. Pel que fa a l’edició, el procés ha estat completament autodidacte des del principi, però, com que la meva intenció és continuar en aquest món, crec que és necessari professionalitzar-me.
Per què creu que aquests són països que la gent d’Occident visita poc? En algun moment s’han trobat sent els únics turistes?
Considero que el desconeixement ha influït molt en aquesta falta d’interès i atracció per aquests països. La gent tendeix a pensar que són llocs on només hi ha guerra i ho associen a una sensació d’inseguretat. Per sort, aquesta idea comença a desaparèixer i la zona de l’Àsia central guanya cada vegada més visitants. En el nostre viatge, durant tot el trajecte vam trobar-nos turistes als hostals, però el lloc on ens vam sentir més sols i desemparats va ser a l’oest de la Xina i a Mongòlia.
“La gent tendeix a associar els països de l’Àsia central a una sensació d’inseguretat”
S’ha trobat amb alguna situació perillosa durant el viatge?
No. Hi ha hagut alguna situació incòmoda, però en general tot ha estat planer i fàcil. Crec que la màxima preocupació que hem tingut durant el viatge han estat els taxis compartits, perquè són països on les carreteres no estan en bon estat i les normes de circulació són inexistents. Pel que fa al tracte humà, tothom va ser amable i hospitalari, i això va permetre que ens sentíssim ben acollits i cuidats.
Ha viscut algun impediment (físic o meteorològic) per visitar els països de la ruta?
Per sort, no vam trobar-nos amb cap impediment meteorològic, però sí que vam haver d’escurçar l’estada al Kirguizstan per poder arribar a la Xina. Vam sortir del país a través del pas de Torugart, una sortida natural que es troba a més de 3.200 metres d’altitud, quan començaven a caure les primeres nevades. Si no haguéssim marxat abans, segurament hauríem d’haver agafat un avió per arribar a la següent destinació de la ruta.
Van percebre el canvi cultural en viatjar dels països d’Àsia central a la Xina?
Sí. A l’Àsia central és molt fàcil moure’s perquè, si no és amb un taxi compartit, algú et portarà si fas dit. Xina, en canvi, és més quadrada en aquest aspecte i permet anar menys per lliure. En alguns llocs del país, vam tenir problemes per arribar a certes zones, perquè no hi havia disponibilitat de taxis, ni de cotxes. Els habitants d’aquest país són, generalment, més reticents a ajudar-te en termes de transport.
“A la Xina, la gent és més reticent a ajudar els turistes a transportar-se”
Un dels vídeos del canal de YouTube que acumula més reproduccions és en el que parla del Kirguizstan, un destí que el va sorprendre. Què té d’especial?
El Kirguizstan em va enamorar, tant en l’àmbit paisatgístic com en l’humà. Pel que fa al paisatge, es pot visitar la vall del Fergana, que és una plana immensa i relativament baixa, però també s’hi poden trobar zones amb pedra o prats verds i muntanyes. Estic convençut que hi tornaré, perquè encara em queda molt per explorar.
De tot el que ha cobert de la ruta de la seda, què és el que més l’ha marcat o sorprès?
És difícil de dir. Pel que fa a la cobertura informativa, ens va marcar molt el mar d’Aral. És una zona amb una gran sensació de desolació i opressió, i no s’hi va per fer turisme. Vam anar a fer-hi un reportatge i vam veure com la gent que hi viu no té ganes de rebre visitants. A nivell més anecdòtic, em van sorprendre algunes races de bestiar, com les de xais i ovelles. És curiós veure com els animals canvien tant de casa nostra a aquests països de l’Àsia central.
I pel que fa a la gastronomia?
Vam notar un gran canvi a mesura que ens allunyàvem de la gastronomia mediterrània de Turquia. Quan vam entrar a l’Àsia central, cada vegada hi havia més xai i begudes fermentades, com el “kumis”, que es fa amb llet i és molt típica del Kirguizstan.
Té plantejat documentar algun altre viatge en un futur?
Sí! He descobert que, a banda de gaudir fent el viatge, també m’ha agradat documentar-lo. Ara necessitem temps per recuperar-nos, sobretot en termes econòmics, però també per reenfocar la visió. Crec que serà molt difícil poder marxar sis mesos un altre cop, però ja tinc ganes de tornar a agafar la motxilla i viatjar.
Autor
insight redacció
