Salvar vides. Aquesta és la missió del Santuari Gaia, un refugi destinat a rescatar animals, principalment de granja, i ubicat al terme municipal de Camprodon, al Ripollès. La majoria dels animals que hi arriben han tingut “la sort” de patir alguna malaltia o malformació i no ser aptes pel consum. Això, els ha permès deixar les granges on els engreixaven i traslladar-se al refugi, on se’ls proporciona “una vida digna”. D’altres han patit maltractament per part de la indústria i han estat decomissats i entregats al projecte.

Més d’un milió i mig de persones segueix l’activitat del refugi a través d’internet

L’activitat del santuari és seguida cada dia per milions d’internautes, que estan pendents de les històries dels individus que es rescaten i viuen al refugi a través de les fotografies i vídeos que els impulsors del projecte publiquen cada dia a les xarxes socials. En concret, ho fan 1,3 milions des de Facebook i 214.000 a Instagram. Un dels cofundadors del Santuari Gaia, Coque Fernández, explica que comparteixen l’activitat perquè “la gent es connecti emocionalment amb els animals””

I de fet, és gràcies a aquest vincle que el projecte pot autofinançar-se. Són les donacions puntuals dels seguidors, les periòdiques dels que apadrinen o els que es fan socis que permeten fer front al cost d’alimentar i proporcionar als animals malalts els tractaments mèdics que requereixen. En aquest sentit, des del santuari lamenten que “no hi hagi cap mena de subvenció” per part de les administracions públiques per projectes com el seu.

Tot i la seva tasca, el Santuari Gaia lamenta també que sigui considerat una explotació agrària com qualsevol altra, perquè no existeix en el marc legal estatal cap regulació per refugis d’animals. “Operem amb el Registre general d’explotació agrària (REGA) i realitzem els sanament requerits per l’administració cada any”, explica el cofundador, Coque Fernández.

De codis numèrics a 2.000 noms

El Santuari Gaia és un projecte fundat l’octubre del 2012 per Coque Fernández i Ismael López, una parella que va consolidar un projecte comú a partir de la defensa dels drets dels animals i el veganisme. Inspirant-se en projectes semblants que ja existien als Estats Units, van establir-se primer al municipi d’Ogassa, també al Ripollès, per començar a salvar vides. Aviat, l’espai se’ls va fer petit i es van traslladar al veïnat camprodoní de Salarça, deixant enrere els 5.000 metres quadrats de què disposaven en uns inicis, a canvi d’una extensió de 40 hectàrees.

El Santuari Gaia ha salvat 2.000 vides d’animals de granja, a qui ha posat noms de persona per tornar-los la dignitat

És en aquesta finca on, actualment, conviuen 538 animals entre vaques, porcs, senglars, oques i gallines separats en diferents parcel·les i també cabres i xais, que comparteixen un mateix espai. I hi treballen nou persones, la majoria de les quals són voluntàries. 

D’aquests dotze anys d’activitat, poden presumir d’haver salvat 2.000 vides. Dos milers d’individus que han aconseguit escapar de la indústria agroalimentària i viure, almenys un temps, amb dignitat.

Tots han tingut un nom i una història pròpia, i és que al santuari tenen com a norma no repetir cap dels noms propis escollits. Dos milers d’animals acollits, dos milers de noms assignats. A més, sempre se’ls posen de persona. “A la indústria se’ls identifica amb un codi numèric. Nosaltres els posem un nom d’humà perquè els tractem com a individus; els tornem la dignitat”, expliquen.

Al santuari també hi viuen tres senglars. A causa del canvi de la llei del benestar animal a Catalunya que va entrar en vigor el 2023, només centres autoritzats poden acollir animals salvatges i animals considerats invasors, com el porc vietnamita. Lia Domínguez, responsable de la fundació, critica que se’ls consideri invasors perquè, afirma, “que siguin aquí és resultat de l’acció humana, que els hi ha dut”.

Rutina diària

El primer que es fa quan arriba un animal al refugi és entrar-lo en un espai de quarantena, on se li fa la revisió veterinària i se’l tracta, si ho requereix. Després, es fa un procés d’adaptació que és diferent segons cada espècie d’animal. “Per exemple, si és un porc tenim un espai d’adaptació perquè es pugui conèixer amb els altres, sense arribar a tocar-se. Això es fa així perquè com que són territorials, costa més la convivència”, explica Fernández, que afegeix que “en canvi, les ovelles o les cabres de seguida s’adapten a estar en ramat”.

A més, al refugi “se segueix una rutina diària estructurada perquè els animals puguin habituar-s’hi”. Principalment, tenen una hora fixa pels seus àpats, que s’estableix segons l’orientació de la llum del sol. I és que, “qualsevol desviació pot ser un desconcert per als animals”, defensen des del centre. En aquest sentit, per exemple, quan surt el sol, se’ls dona esmorzar i es fan les tasques de cures i neteja dels estables.

Alimentació vegana

Una altra de les pedres angulars de la seva missió és la conscienciació sobre el veganisme. En aquest sentit, estan convençuts que “el canvi és personal i no pot ser imposat”, però, segons relata Domínguez, creuen que poden aconseguir que més gent prengui aquest camí “mitjançant l’educació i la difusió d’informació, sobre el que implica el consum de productes d’origen animal”, com fan a través de les seves xarxes socials amb què arriben a milers de persones.

Tots les habitants que viuen al Santuari Gais són vegans

En aquesta línia, des del refugi no només es dediquen a rescatar animals, sinó que deixen d’explotar-los en tots els sentits i promouen una dieta lliure de carn. De fet, tots els humans que viuen al Santuari Gaia són vegans i també ho són totes les altres espècies amb què conviuen, inclosos els gats i els gossos. “Són dietes equilibrades nutricionalment i que no tenen cap mena de carència”, defensen.

I no només per reivindicar la dignitat animal, sinó també pel planeta. En un món cada vegada més conscient de la petjada ambiental que deixa la nostra societat, el debat sobre el consum de carn està a l’ordre del dia. Des del Santuari defensen la necessitat urgent de reduir-lo com sostenen l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO).

Al refugi camprodoní es defensa l’alimentació vegana per protegir els animals i també per frenar el canvi climàtic

“Si tenim en compte que hi ha aproximadament 7.000 milions de persones al món, i que la quantitat d’animals criats per a consum humà és aproximadament el doble, resulta evident que es destina una enorme quantitat de vegetals per alimentar aquests animals“, explica Fernández. En aquesta línia, defensa que “si aquests vegetals s’utilitzessin directament per alimentar a les persones, s’aconseguiria un gran avenç tant en termes de canvi climàtic com en l’àmbit ecològic”.

Tanmateix, des del santuari insisteixen a dir que la responsabilitat no recau únicament en la indústria alimentària, sinó que també ho fa en el consumidor. “L’alimentació és un acte polític”, afirma Coque Fernández, que afegeix que “des de la carn que escollim al supermercat, fins a la llet que posem el cafè; cada elecció té una implicació i un impacte”. Tanmateix, admet que no és fàcil perquè “no hi ha cap mena d’informació ni es dona importància a d’on ve el que consumim o si s’elabora sense crueltat animal”.

El Santuari Gaia persegueix una meta que va molt més enllà: el canvi de mentalitat social sobre el benestar animal. Encara que celebren avenços, com la prohibició de les corrides de toros a Catalunya, Fernández denuncia que “el canvi és massa lent” i remarca que “la clau està en l’educació de les noves generacions”.

Per això, des del santuari es defensa que cal evitar portar els infants als zoològics o fer experiments a les aules que impliquin jugar amb la vida d’animals.  “Els nens que aprenen a ser empàtics amb els animals, també ho seran amb els humans en el futur”, conclou.

La entrada Dos milers de vides rescatades de les granges se publicó primero en iNSiGHTS.

La seva feina es concentra a la cuina dels gelats: l’obrador que XixoVic té al carrer Nou de Vic. És un espai on la imaginació flueix i s’hi elaboren gelats de gustos inimaginables com el de formatge de cabra amb selva negra, el de mel i mató amb avellana caramel·litzada o el de ratafia. En total, n’elaboren de 35 gustos diferents per terrines i cucurutxos, 15 en barra i 8 en gelats de pal. I no només es caracteritzen per la gran varietat de gustos, sinó que són l’única gelateria de Vic en aquestes barres de gelat. Ho fan perquè Sirvent pensa que són gelats en un format “molt vintage” que, diu, “s’ha perdut en altres negocis”.

Elaboren 35 gustos diferents de gelat per terrines i cucurutxos, 15 en barra i 8 en gelats de pal

La gelateria sempre intenta tenir novetats a la botiga. Per desenvolupar nous gustos, agafen de referència les peticions dels clients per intentar elaborar-ne  d’aquell sabor més endavant. “Ens apuntem els sabors que ens demanen a la botiga per tenir idees per la temporada següent. El gelat de Lotus, per exemple, és una nova incorporació i ha sigut molt ben rebuda”, diu la gelatera.

Per aconseguir elaborar gelats de sabors tan exòtics, també es necessiten ingredients de bona qualitat. “La qualitat és la base per garantir que el producte final sigui bo. Si només busques l’opció barata, això reflecteix negativament en els gelats”, assegura Sirvent. La restauradora remarca que sempre intenten fer servir productes locals i de quilòmetre zero. D’entre tot el que fan servir, Sirvent confessa que el mango, les maduixes i les avellanes són els seus ingredients preferits. Ho explica mentre es menja compulsivament grapats d’aquests fruits secs acabats de torrar a l’obrador.

L’obrador

I és que és impossible que no se’t desperti la gana. Només d’entrar en aquesta fàbrica de productes glaçats, un fort aroma dolç t’inunda les fosses nasals. És la flaire barrejada d’avellana i ametlla torrada amb caramel desfet. A fora, fa un dia calorós de primavera que també ja fa olor de gelat per l’estiu que és a tocar.

L’espai d’obrador es divideix en dos pisos. A la planta baixa, estan preparant el crocant per les barres de gelat que després venen a la plaça Major de Vic. De sabor dolç i textura cruixent, a XixoVic només se n’elabora tres dies l’any i s’emmagatzema per disposar-ne tota la temporada. És la llaminadura preferida de Sirvent, que explica que són “els únics gelaters en cuinar aquest ingredient”, un tret distintiu que la fa sentir “orgullosa de l’atenció al detall” que ofereixen.

Mentre mostra l’obrador, pugem al primer pis amb un ascensor de color groguenc que recorda al del logotip de l’empresa. Allà, hi ha un munt de màquines per fer gelats, orxata o triturar ingredients; neveres; congeladors i un taulell d’elaboració enorme, on avui hi reposen els fruits secs acabats de coure.

A la sala, hi ha una única porta que condueix a l’habitació del congelador, on hi guarden tots els gelats acabats d’elaborar. Aquí és on es preserven els gustos congelats a Vic, abans de ser traslladats a la gelateria. Les persones que treballen en aquest espai són les encarregades de capturar els gustos, d’emprar les màquines perquè expulsin el gel cremós, pentinar-lo amb espàtules i confinar-lo dins de terrines grans, a punt per ser distribuït.

Millor polo del món

XixoVic pot presumir d’haver creat el millor polo del món. Un gelat de gerds amb gelatina de maracujà i albercoc infusionat amb farigola i camamilla, que va ser premiat el primer trimestre del 2024 al concurs gelater d’àmbit estatal a Madrid.

XixoVic pot presumir d’haver creat el millor polo del món

La sang gelatera que recorre per les venes d’Eulàlia Sirvent, la va impulsar a participar-hi per optar al títol de Millor Polo al Campionat Estatal de Gelateria. Hi competia amb tres proves en les quals es valora l’excel·lència i la creativitat.

En la primera prova, es demanava crear una cubeta de gelat utilitzant la xixona com a ingredient principal i afegint un altre gust opcional. Sirvent va escollir combinar-ho amb un gelat de formatge de cabra i un altre de pera amb gelatina de figues, acompanyat d’una galeta crumble per “aconseguir sabor i textura”.

En la segona part es volia que fessin un pastís amb total llibertat. Sirvent va elaborar-lo amb gerds i xocolata, com a ingredients estrella. En concret, va fer servir gelatina de gerds i dos gelats: un d’ametlla amb mel i xocolata i un altre de xocolata amb gerds. I la decoració no va ser menys; va banyar la creació amb xocolata i trufes i ho va acompanyar amb un crumble de xocolata al voltant. Malgrat la seva confiança en aquesta creació, el pastís de la vigatana va rebre una puntuació baixa. Tot i això, considera que va ser “una experiència més per aprendre”.

Plaer glaçat

Fora dels concursos, tot el que creen i elaboren es ven a la plaça Major de Vic. Són les dotze del migdia i la Gelateria es troba en plena efervescència. Les taules exteriors, plenes de famílies amb infants que degusten apressadament gelats, orxates i granissats, enmig d’una aura estival que omple l’ambient de riures i alegria.

A l’interior, tres noies amb uniformes de camisa blanca i blava treballaven i preparaven els característics gelats. La llum groguenca que il·lumina l’espai (color corporatiu de l’establiment) es reflecteix en un gran mirall que n’amplia la sensació de calidesa. Tres taules buides esperen nous clients en un local petit però ple de vida i claror.

Amb l’entrada de l’estiu, les cues a les portes de la gelateria XixoVic cada cop són més llargues. S’hi amunteguen locals i visitants que intenten defugir de les altes temperatures refrescant-se per dins amb un gelat. Els clients hi degusten les creacions d’aquesta temporada, omplint-se el paladar de gustos exòtics: el toc de plaer glaçat.

La entrada Glaçant gustos inimaginables se publicó primero en iNSiGHTS.

Música dramàtica, un cotxe, gasolina i un llumí. Així comença la minisèrie de true crime ‘El cuerpo en llamas’, una producció de Netflix que ha captivat l’audiència global amb una trama envoltada de misteri i intriga. Basada en l’homicidi d’un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona el maig de 2017, s’ha convertit en un fenomen a la plataforma. La sèrie sobre aquest cas que ha generat tant rebombori als mitjans de comunicació a Catalunya, es va mantenir al top ten les primeres setmanes després de l’estrena i va destacar també com una de les sèries més vistes en més de 60 països, segons el rànquing internacional de la plataforma de streaming.

Amb vuit episodis d’una durada d’aproximadament 50 minuts, ‘El cuerpo en llamas’ se submergeix en un món de secrets, enganys i traïcions. La sèrie, creada i dirigida per Laura Sarmiento, Jorge Torregrossa i Laura Maña, ofereix una experiència audiovisual que no deixa indiferent a l’espectador. Des que es prem el play al primer capítol, enganxa pel gir argumental a cada final de capítol, que deixa l’espectador amb intriga i fa que vulgui continuar avançant en la successió dels fets.

Cada episodi aprofundeix en la trama principal, que és com s’interpreta que es va produir la mort de Pedro Rodríguez. Així i tot, des del primer moment es deixa entreveure la implicació en l’assassinat dels dos coprotagonistes: Rosa Peral i Albert López. En aquest sentit, no és una sèrie amb un eix cronològic pautat, sinó que salta en el temps per poder anar col·locant totes les peces del trencaclosques.

Com la majoria de les sèries policials, els agents a càrrec de la investigació de l’homicidi adquireixen un paper secundari destacat a mesura que van arribant les pistes. Tanmateix, l’atenció no es desvia perquè tots els personatges acaben complementant-se.

Rosa Peral

La trama gira principalment entorn de l’agent de la Guàrdia Urbana, Rosa Peral, submergint-se en la seva vida personal, però sobretot sentimental. Úrsula Corberó dona vida a Peral mostrant-la com una dona atractiva i empoderada sexualment, que manté relacions amb diversos homes a la vegada. Alhora, se la presenta submisa i menystinguda pel seu entorn, majoritàriament masculinitzat (sobretot a la feina dins el cos de la Guàrdia Urbana).

D’aquestes infravaloracions se’n mostren diverses a la sèrie. Una, per exemple, és la filtració d’un vídeo de contingut sexual on apareix Rosa Peral. El difon el cap de policia de la comissaria on treballa, després que ella decideixi acabar amb la relació que mantenien. Un altre cas és el menyspreu que li fa el seu marit i pare de la seva única filla a la pantalla, que la desencoratja d’opositar per entrar al cos de Mossos d’Esquadra (tot i que ell sí que s’hi presenta) i li recomana la Guàrdia Urbana, com a “més adequat” per ella.

La investigació

A través de la investigació del cas, es revelen relacions tòxiques, secrets ocults i un triangle amorós entre els tres agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona: Rosa Peral, Pedro Rodríguez i el tercer personatge en discòrdia, Albert López (interpretat per Quim Gutiérrez). El desenvolupament de la història captiva l’espectador amb girs inesperats i revelacions sorprenents, que mantenen l’audiència enganxada de principi a fi.

El personatge de Peral —tal com va passar durant la investigació del cas— de seguida es veu immers en un teixit d’enganys i contradiccions, després de la misteriosa mort del seu company de feina i parella, Pedro Rodríguez (interpretat per José Manuel Poga), amb qui s’anava a casar i a qui troben carbonitzat dins d’un cotxe al pantà de Foix (Alt Penedès).

Pel que fa a la víctima, Pedro Rodríguez, tampoc es presenta com un home de conducta impoluta. El sumari revela que l’havien suspès de sou i feina per apallissar un motorista, després que se saltés un control de trànsit. Pel que fa al seu comportament en la relació sentimental amb Peral, tampoc se’l deixa gaire millor. Tot i que sí que se’l detecta atent i afectuós, és una arma de doble fil perquè desenvolupa un punt de controlador i obsessiu sobre l’agent.

En tercer lloc, Albert López es presenta com el gran amor de Rosa Peral, un home amb qui ha mantingut una relació sentimental i a qui no pot oblidar, tot i estar promesa per casar-se amb Pedro. López també es presenta com un home obsessionat amb Rosa Peral i que li perd el respecte en diverses ocasions, fins al punt d’arribar a insultar-la i amenaçar-la per missatgeria. A més, sembla que està involucrat en la mort d’un manter que, oficialment, va caure intentant fugir quan ja l’havien emmanillat.

Dies abans de l’assassinat de Pedro Rodríguez, López es presenta en una trobada de Peral amb amigues i li llança un anell de compromís damunt la taula, per demanar-li que canviï d’opinió i no es casi amb la seva parella. Un dels moments que permet estirar el fil perquè Peral apareix en imatges lluint els dos anells de compromís alhora.

El pacte d’encobrir-se en la seva implicació en el cas dels dos amants no tarda a trencar-se. Durant la investigació, la trama fa un gir i Rosa Peral acaba assenyalant Albert López com l’assassí de Rodríguez després de dies de mantenir que la víctima havia marxat i no sabia on era. Després d’això, Albert López es planta en la postura oposada i s’acusen mútuament.

Una Úrsula brillant

La destacada actuació d’Úrsula Corberó a ‘El cuerpo en llamas’ ha rebut un gran reconeixement, guanyant el premi Ondas com a millor actriu protagonista en una sèrie de televisió i sent nominada als Premis Forqué, per a la millor interpretació femenina en sèrie de televisió. L’actriu, que ha reconegut en diverses ocasions que li va costar acceptar el personatge, afirma en una entrevista en el mitjà ‘20 Minutos’ que va preferir “no saber molt més d’ella” per construir la seva Rosa Peral: “Em venia de gust fer una cosa molt pròpia i que s’allunyés completament de la realitat”, explica Corberó.

Després de protagonitzar ‘La casa de papel’ amb una gran aclamació per part del públic, el personatge de la catalana Úrsula Corberó a ‘El cuerpo en llamas’ ha estat una de les grans interpretacions de la seva carrera. La sèrie també ha estat nominada als Premis Forqué, com a millor sèrie, i als Premis Feroz, com a millor guió, ressaltant la seva excel·lència en la narrativa i interpretació.

El cas a la televisió

El conegut com a “crim de la Guàrdia Urbana” i la trama entortolligada que l’envolta, ha generat un gran interès mediàtic que s’ha traslladat en diverses produccions. A banda de la més de la minisèrie ‘El cuerpo en llamas’, Netflix ha estrenat el documental ‘Les cintes de Rosa Peral’, en què es recull la primera entrevista atorgada des de la presó per Rosa Peral, des que va ser condemnada per assassinar la seva parella amb ajuda d’un examant. El cas també ha aparegut dividit en tres capítols del programa ‘Crims’ de TV3.

La entrada ‘El cuerpo en llamas’, quan l’amor es converteix en cendra se publicó primero en iNSiGHTS.

Dialla Diarra (Mali, 1976) es una activista africana residente en Banyoles, que se dio cuenta de que había sido mutilada cuando fue madre por primera vez con 15 años; después que su familia la casara a los trece por el método de matrimonio forzado. Tiene dos hijos y tres hijas, que no han sido mutiladas. Para luchar por los derechos de las mujeres africanas y promover su empoderamiento, creó en 2006 una asociación sociocultural de mujeres africanas: Legki Yakarues significa “mujeres de hoy” en sarankule, el idioma que se habla de su Mali natal.

¿Por qué en África se practica la mutilación genital y quién la hace? 

Por presión social y, sobre todo, por tradición. Quien decide hacer la mutilación genital femenina a las niñas son las abuelas y, en la cultura africana, sus palabras son sagradas. Las madres primerizas no piensan que les hacen daño a sus hijas, al contrario: solo siguen los consejos de las mayores. Además, hay un beneficio económico detrás; para mutilar a una niña hay que pagar, no se hace gratuitamente. Y la presión social de estas comunidades obliga a las familias a hacerlo.

“Actualmente, hay que pagar entre 30 y 40 euros para poder mutilar a una niña”

¿Pagar por mutilar? ¿De qué precio hablamos? 

Depende de la etnia y la persona que lo haga. Hace muchos años, cuando yo era pequeña, las comunidades eran más tradicionales y se podía pagar con jabón, arroz, harina o cualquier otro alimento que tuvieras. Actualmente, hay que pagar entre 30 y 40 euros para poder mutilar a una niña. 

¿Por qué cree que se sigue practicando la mutilación femenina en África? 

Porque todavía hay personas que no son conscientes de la gravedad y las consecuencias que conlleva practicarla. Es un acto para disminuir el poder de la mujer; en países como África, la figura de la mujer y su libertad aún no están reconocidas. A la propia mujer le preocupa más seguir su cultura y ser aceptada por la sociedad, que estar bien de salud. Y esto las empuja a seguir haciéndolo. Si no estás mutilada, tienes mucha presión social porque los demás piensan que no le serás fiel a tu marido; que no serás “una mujer limpia y pura”.

¿Qué sería necesario para frenar esta práctica?

Lo más importante es que todo el mundo se implique en ello. Que la gente sea consciente de la gravedad que esta práctica puede suponer para las mujeres y las consecuencias que tienen en su salud.

“Por suerte, hay etnias como los Wólof o los Serer que ya no la practican”

¿Hay gente que se niega a practicarla en África? ¿Tiene consecuencias? 

Por suerte, hay etnias como los Wólof (propias de Senegal, Gambia y Mauritania) o los Serer (de Senegal y Gambia) que ya no la practican, pero son una excepción porque en todas las demás se sigue haciendo. No existen consecuencias legales en África si no lo practicas, pero hay una presión social muy fuerte para que lo hagas. Como he dicho, pueden llegar a rechazarte por no estar mutilada y te pueden juzgar por creer que eso hará que no le seas fiel a tu marido. Incluso, me he encontrado con casos en los que es la misma la familia la que rechaza a la mujer que no está mutilada.

Usted sufrió la mutilación, ¿cuándo se dio cuenta de que estaba mutilada y con cuántos años se la practicaron? 

A mí me lo practicaron cuando solo tenía una semana de vida. Siempre había pensado que las vaginas eran así, hasta que llegué a España con 15 años y embarazada de mi primera hija. Cuando la tuve, surgió el tema de la mutilación y le pregunté a una prima como hacerlo. Ella me advirtió que aquí era una práctica prohibida y fue entonces cuando supe que soy diferente a las demás, porque las mujeres europeas no están mutiladas. Además, aquí he tenido acceso a mucha información sobre este tema gracias a la televisión o a internet.  

“Hay tres tipos de mutilación y, desgraciadamente, mueren muchos bebes con esta práctica”

¿Qué tipos de mutilaciones genitales existen?

Hay tres tipos de mutilación y, desgraciadamente, mueren muchos bebes con esta práctica. En la de tipo uno, se corta el clítoris para disminuir el apetito sexual de a mujer y en la de tipo dos, además se saca el labio menor de la vagina para hacer desaparecer por completo el placer sexual. Finalmente, la de tipo tres es la extirpación completa del órgano genital. Después de hacerla, se cierran los labios mayores -que se cosen y se les llena la vagina con medicina tradicional para que quede cicatrizada- y solo se deja un hueco para poder menstruar y orinar. Todas las mutilaciones se aplican sin ningún tipo de anestesia y su objetivo es guardar la virginidad de la mujer hasta que se case. En la del tercer tipo, el mismo día del matrimonio se vuelve a abrir la vagina y la mujer tiene que mantener relaciones sexuales con su marido.

¿Cuál es la que le hicieron a usted?

A mí me hicieron la de tipo uno y, realmente, no tuve consecuencias tan graves como tendría con los dos otros tipos de mutilación.  

“La lucha contra la mutilación la empecé dentro de mi casa y no se la practicamos a nuestras hijas. Fue una decisión fue conjunta con mi marido”

Ninguna de sus tres hijas está mutilada. ¿Por qué escogió no hacerlo?

Decidí no hacerlo precisamente porque sé que una mutilación genital comporta consecuencias muy graves. He acompañado a muchas mujeres a las que pasar por esta situación, les han traído muchos problemas de salud y no quiero que mis hijas sufran lo mismo. Por eso lucharé día y noche para que nunca más ninguna niña tenga que pasar por una mutilación genital. 

¿Fue una decisión conjunta con su marido? 

Sí, la decisión fue conjunta con mi marido. La lucha contra la mutilación la empecé dentro de mi casa, para que nunca fuese un tema tabú. Mi marido y yo hablamos del tema para ver los problemas que comportaba y poder decidir nosotros mismos.  

¿Qué opina su familia? ¿Lo entienden? 

Mi familia de África sabe que no he mutilado a mis hijas. A mi madre ya se lo había contado y logré convencerla. Ahora hace unos meses que he vuelto de África, por qué además de hacerlo en Banyoles, estoy intentando sensibilizar de este tema en mi país. Mi madre se murió y necesito concienciar a mis primos y cuñados para poder proteger a mis primas. De momento, la mayoría están de acuerdo conmigo; aunque también hay familiares que aún no lo entienden.  

En Cataluña, está prohibida esta práctica. ¿Hay familias que igualmente practican la mutilación?  

No puedo descartar que no lo hagan en Cataluña, pero algunas viajan a África para hacerlo allí. Esto es algo contra lo que luchamos desde la asociación Legki Yakarues para que no se produzca.

¿Qué acciones realiza Legki Yakarues para hacer concienciar de las graves consecuencias que tiene la mutilación y evitar que se siga practicando en más niñas? 

Nos enfocamos sobre todo a la sensibilización, a través de conferencias y charlas abiertas a todo aquel a quien le interese. Nos dirigimos a las comunidades africanas y a sus líderes, y también hay muchas personas que vienen por voluntad propia a pedir información. La mayoría de las madres no están dispuestas a explicarles que es la mutilación a sus hijas, así que se acercan buscando respuestas y desde aquí intentamos que no se siga haciendo. Además, acompañamos a las familias que viajan hasta África para que sepan que tienen que hacer cuando lleguen allí, para proteger a sus hijas. También hablamos con los profesionales de la salud y con las ONG que están en África, para que nos ayuden a acabar con esta práctica. 

“Mi matrimonio fue concertado, pero tuve la suerte de enamorarme de mi marido”

Otra práctica polémica es el matrimonio forzado. En su caso, ¿se casó por elección propia o porque la obligaron? 

Mi matrimonio fue concertado. Pienso que cada sitio tiene sus normas y su forma de educar a los hijos. La educación de mi país dicta que cuando una mujer es mayor de edad, el casamiento lo elige la familia. En Europa, las personas se enamoran y se casan; en África, la familia tiene que estar de acuerdo.  

¿Está de acuerdo con esta práctica en que es la familia quien elige con quien se van a casar sus hijos? 

No, no estoy de acuerdo. Allí no sabíamos que existían otras opciones de matrimonio, porque el concertado estaba normalizado y era la única opción. Ahora, tengo tres hijas y nunca les he planteado ni les voy a plantear que se casen con un hombre que quiera la familia. Estoy esperando a que algún día venga una de ellas y me diga que está enamorada y que se quiere casar.

¿Cómo se previene?

A través de la asociación, intentamos empoderar a los jóvenes y hacer entender a los padres que tienen que abandonar este tipo de prácticas culturales. Son sus hijos e hijas los que deben decidir con quién y en que momento quieren casarse.

“Cuando murió mi marido, me querían obligar a casarme otra vez y fundé la asociación para que no le pasará a ninguna otra mujer”

Usted tuvo suerte con su marido.

Sí, mi matrimonio fue forzado, aunque me enamoré de él la primera vez que lo vi. Me casé con 13 años y luego vinimos a España. Él creía en mí y estaba de acuerdo en que nuestras hijas fueran más libres, pero se murió cuando yo tenía 25 años. Después, me querían obligar a casarme otra vez y me di cuenta de que esto podría pasarle a cualquier otra mujer. Por eso creé la asociación, para luchar contra este tipo de injusticias y empoderar a las mujeres.

¿Cómo se empodera a las mujeres?

Cuando se fundó la asociación, muchas de nosotras no salíamos a la calle y si lo hacíamos, era siempre acompañadas de nuestro marido y durante el fin de semana. Ahora, las cosas han cambiado. Una de las primeras necesidades que detectamos fue la de abrir una aula de estudio para aprender a escribir y leer castellano y catalán; se hace tres días de la semana y nos permite a las mujeres salir de casa, relacionarnos y conocernos porque, lamentablemente, África no es un país para conocernos todas. También educamos para prevenir casos de abusos sexuales, matrimonio forzado o mutilación genital femenina. Y tenemos un proyecto cultural que nació hace un año y medio, donde la mujer africana aprender otros oficios para poder ampliar sus opciones y no tener que quedarse siempre en el sector de la limpieza.

¿Cuál es la postura de la mayoría de los hombres sobre el matrimonio forzado y la mutilación? ¿Quieren también acabar con estas prácticas?  

Creo que no todos lo entienden o, al menos, no le dan tanta importancia. Algunos no lo ven como un matrimonio forzado, porque lo perciben como una práctica normalizada.

¿Cree que es posible que las mujeres en África ganen los derechos por los que estáis luchando a través de Legki Yakaru?

El cambio en África ya ha empezado, pero es un proceso muy lento y queda mucho trabajo por hacer. Los países donde se practica la mutilación genital femenina todavía no han cambiado la mentalidad y siguen con esta práctica. El problema es que se habla, pero el tema no se trabaja. Debemos insistir más en ello para que pronto los derechos de las mujeres en África puedan ser una realidad.

La entrada Dialla Diarra: “Lucharé día y noche para que ninguna niña tenga que pasar por una mutilación genital” se publicó primero en iNSiGHTS.

El sexe és un tema fonamental pels adolescents en una etapa que comencen a experimentar-hi, però alhora la nostra societat el tracta com un tabú i això els genera por per la inexperiència i la vergonya a informar-se’n i preguntar. D’aquí el triomf de ‘Sex Education’, una sèrie a través de diferents personatges explora la sexualitat en el seu sentit més ampli per ajudar-los a eliminar tots aquests tabús. La primera temporada es va estrenar el 2019 i des de llavors s’ha convertit en un dels gèneres més vistos i d’èxit de la plataforma Netflix.

La sèrie aborda la sexualitat sense tabús dels adolescents, però també i encara que amb menys mesura, la dels adults. Ho fa a través de l’humor i la comèdia, explorant trames relacionades amb el consentiment sexual, l’assetjament, la identitat de gènere, la diversitat o les pressions socials. ‘Sex Education’ explica la vida adolescent sense tal com és i fuig de la perfecció. A més, també de la pubertat, les relacions familiars i d’amistat, la salut mental, les drogues, els estereotips de gènere o l’autodescobriment, entre d’altres. Com que és un film que engloba tantes perspectives i té una àmplia varietat de personatges de diferents perfils, qualsevol l’espectador pot connectar i sentir-se identificat amb un dels protagonistes. La sèrie reforça la idea que ningú és perfecte i això atrapa: fa que la sèrie sigui més humana.

L’estrena de l’última temporada

Aquest any s’ha estrenat a Netflix la quarta i última temporada de ‘Sex Education’ que adquireix un enfocament diferent perquè els protagonistes entren en una etapa més adulta: la universitària. Als nous capítols s’aborden temes nous com la mort, les relacions tòxiques i a distància o la religió. Una novetat que també es tracta és la maternitat i la depressió postpart. Això últim es fa a través de la doctora Jean (interpretat per Gillian Anderson), que a la sèrie és la mare de l’Otis (interpretat per Asa Butterfield), el màxim protagonista de la trama. Aquesta narrativa aconsegueix que l’espectador empatitzi amb la doctora i sigui conscient dels punts àlgids i febles que pot tenir la maternitat.

En aquesta temporada, els personatges s’enfronten a reptes encara més complexos, on han d’assumir nous rols i noves formes de pensament que encara no havien conegut. L’Otis continua sent el terapeuta sexual de la universitat (com ho feia en les anteriors temporades des de l’institut), però es troba amb diverses complicacions i una d’elles és personal. Rau precisament en el problema que experimenta la seva mare, a qui li és difícil assumir la maternitat a soles i a qui li comença a trontollar l’estabilitat mental. A més, la seva parella la Maeve (interpretada per l’actriu Emma Mackey) se’n va als Estats Units a estudiar literatura i han de convertir una relació novella en una a distància.

Un altre personatge primordial en la sèrie és l’Eric (interpretat per Ncuti Gatwa), un noi gai i el millor amic de l’Otis, que creu en la fe cristiana, però ha de fer front a què aquesta el rebutgi per la seva orientació sexual. Qui també adquireix importància és la Ruby (interpretada per la Mimi Keene), que fins ara tenia un paper més secundari dins la sèrie. En les anteriors temporades, té una relació amb l’Otis, però acaba malament perquè el noi està enamorat de la Maeve des del primer moment. En aquests últims capítols, adopta una actitud més pròxima i comprensiva i ajuda a l’Otis a superar els seus reptes personals i socials.

‘Sex Education’ és la sèrie del segle XXI en què cap tema és tabú i tot es tracta amb empatia, valentia i amb sentit de l’humor. Tot i que els personatges habituals creixen i es van desenvolupant, també n’apareixen de nous que engloben noves mirades i personalitats.

Un repàs per les primeres temporades

La primera temporada d’aquesta sèrie tan popular a Netflix introdueix als espectadors el protagonista, l’Otis, com un adolescent intel·ligent, però tímid que viu amb la seva mare, la Jean, que és terapeuta sexual. L’Otis i la seva amiga Maeve, aprofitant l’avinentesa de la professió de la seva mare i el coneixement (no pas experiència) que té el noi sobre el sexe, decideixen obrir una clínica d’assessorament sexual secreta a l’institut per ajudar els seus companys a navegar per les complexitats de la sexualitat i les relacions. La temporada se centra en les seves experiències, amb errors i èxits, i evidencia la falta que fa als adolescents tenir algú de confiança a qui fer consultes sexuals.

En la segona temporada, els personatges principals segueixen evolucionant. L’Otis i la Maeve continuen amb la seva consulta d’assessorament sexual a l’instiut i enfronten noves situacions. L’Otis es troba en una relació amb l’Ola (interpretat per Patricia Allison), mentre que la Maeve comença a sortir amb l’Isaac (interpretat per George Robinson). Aquesta temporada explora temes més enfocats en la diversitat sexual, l’amistat, la família i els dilemes morals.

Per últim, durant la tercera temporada, els personatges continuen el seu viatge a través de l’adolescència i les relacions. L’Otis i la Maeve han de ser valents i atrevir-se a ser sincers amb el que senten l’un per l’altre, mentre continuen treballant junts en aquesta consultoria secreta que tenen muntada a l’institut. A més, s’introdueixen nous personatges i les dinàmiques del grup canvien, creant nous conflictes i oportunitats d’aprenentatge. Un altre dels personatges principals de totes les temporades és l’Eric, que experimenta el rebuig social per la seva condició d’homosexual.

‘Sex Educations’ és una sèrie que, produïda per Eleven Film i ambientada en una escola fictícia d’Anglaterra entre les dècades dels 1980 i 1990, gira entorn de la sexualitat i els seus tabús per explorar i explicar temes rellevants en la vida adolescent d’una manera entretinguda i sovint commovedora. La sèrie ha estat ben rebuda per la crítica, i també com hem dit pels espectadors de Netflix, per la seva representació sense tabús de la sexualitat i les relacions íntimes en l’adolescència.

La entrada ‘Sex Education’: la sèrie que tomba tabús se publicó primero en iNSiGHTS.

Marta Lloret Blackburn (Garriga, 1982) és tècnica de patrimoni cultural especialitzada en la documentació de patrimoni rural. Més coneguda pel sobrenom de ‘La caçadora de masies’, es va tornar fanàtica d’aquestes construccions amb la seva primera feina inventariant-ne a la Garrotxa amb la Fundació Mas i Terra (que promou la conservació i recuperació del patrimoni històric, arquitectònic, natural i cultural dels Països Catalans). A través de fotografies que publica a les xarxes socials, Lloret documenta les masies del territori amb l’objectiu de recuperar-les i busca masovers per les que estan deshabitades amb el projecte ‘Masiaire’, que ha arrencat amb la fundació. Aquest any, ha publicat un llibre homònim al seu sobrenom que recull les històries de quinze masies.

Se la coneix com pel sobrenom de ‘La caçadora de masies’, com sorgeix i en quin moment la passió per documentar les masies catalanes?

És difícil d’explicar, perquè no ha sorgit d’un dia per l’altre. Vaig començar a centrar-hi la mirada de forma més professional quan estudiava el segon curs d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra; van convocar unes beques per inventariar masies a la Garrotxa i el tema em va atrapar. Pensava que seria com qualsevol feina d’estiu, però no va ser així perquè des d’aleshores he seguit per aquest camí.

Com aconsegueix que els propietaris de les masies li permetin accedir al seu interior i publicar les fotos?

Ara és més fàcil perquè m’hi conviden ells, però abans trucava moltes portes i escoltava les històries dels propietaris. Per mi són més interessants les històries de les masies que les fotografies. De fet, abans de publicar imatges a les xarxes socials, no en feia. Mai han sigut el meu objectiu principal i soc molt respectuosa amb la seva privacitat.

“Ho faig amb la intenció d’oferir als propietaris dels masos una porta d’ajuda, no pas més entrebancs”

És per això que no diu mai el lloc exacte on són?

Exacte! Si publico la localització, la gent començaria a xafardejar i posaria els propietaris en una situació més complicada de la que ja tenen. Aquest projecte està creixent cada vegada més i ho faig amb la intenció d’oferir-los una porta d’ajuda, no pas més entrebancs.

És segur entrar en aquestes masies?

Sí! La gran majoria de fotos que penjo són de cases habitades, encara que no ho  sembli. És cert que hi ha cases desocupades, però quan hi accedeixo per primer cop ho faig amb prudència. Penso que tinc prou coneixement tècnic com per veure quan és segur entrar en un lloc i quan és millor quedar-se fora.

Arquitectònicament, segueixen totes un mateix estil? Quines característiques tenen?

Tenen elements comuns, però mantenen diferències que s’expliquen perquè eren construïdes amb el material que hi ha al seu entorn. També hi influeix la seva història i la situació; una casa de pagès és una explotació econòmica i per tant l’activitat que s’hi feia li atorgava unes característiques constructives que s’hi adaptessin. Les masies del Maresme, per exemple, sovint tenen les obertures de pedra granítica perquè és la que tenien a l’abast, com també n’hi ha moltes amb torres de defensa per protegir-se de la pirateria.

Quina és la masia més al·lucinant que ha documentat?

Totes tenen alguna cosa que les fa especials, però si n’hagués de destacar alguna diria la Vila de Llers, perquè manté molts elements històrics, artístics i arquitectònics i perquè  té una sala tan gran que sembla un casino!

“La inflació fa impossible la compra de les masies i les condemna a esperar que les adquireixi un estranger o a desaparèixer”

I les que estaven en pitjor estat?

He vist cases que fa mal visitar. A tot Catalunya hi ha masos caient; són grans pèrdues. Alguns, però, pel fet d’haver estat escenari de fets històrics, per les seves característiques constructives i pel seu valor artístic, produeixen un sentiment d’impotència més gran. Un exemple seria La Sala de Sant Llogari a Castellterçol (Moianès), un casalot d’origen medieval que si no hi fem res, aviat caurà. També conec el mas Boixeda Sant Mateu de Bages (Bages), una masia espectacular del que havia estat alcalde de Gaià, que diu obertament que li és igual que caigui. També al Bages a Callús, hi ha un altre mas anomenat Antius, que està en venda des de fa molts anys, però ningú el compra. La inflació fa impossible la compra de les masies i les condemna a esperar que les adquireixi un estranger o a desaparèixer.

Quin és l’objectiu de tota aquesta tasca de “caça” de masies que fa?

D’una banda, a les xarxes socials intento visibilitzar que tenim un problema com a país amb el patrimoni rural català, el seu valor i com l’estem deixant perdre. Com que l’interès pel contingut que penjo ha anat creixent, vam decidir arrancar el projecte “Masiaire” amb la Fundació Mas i Terra; busca masovers per cases tancades que han de ser capaços d’arreglar-les i, a canvi, poden viure-hi una temporada. En paral·lel, promovem iniciatives per conscienciar la gent que és important que aquestes masies es recuperin.

Quins són els reptes més comuns amb què es troba quan vol recuperar una masia?

Depèn de cada cas. Hi ha cases on ja es pot viure i només cal polir els acabats, però n’hi ha d’altres en què, per exemple, calen reformes integrals fortes com refer tota coberta, canviar bigues… i aquestes són més problemàtiques perquè no tothom té la capacitat econòmica o tècnica per fer-ho. La llargada del contracte amb el masover depèn de les obres que s’hi hagin de fer; a més dificultat, més temps.

“Amb el projecte ‘Masiaire’, el que oferim no és habitatge gratuït, sinó un mas a canvi d’una restauració”

Llavors, el finançament per fer les reformes l’assumeixen els masovers?

Principalment, sí. Busquem sobretot persones que siguin capaces de poder fer o finançar una reforma. Això es fa així perquè el que oferim no és habitatge gratuït, sinó un mas a canvi d’una restauració i això implica comprar material i posar-hi, en molts casos, hores de mà d’obra.

Quins aspectes legals i ètics cal tenir en compte abans de restaurar una masia?

L’objectiu no és modernitzar aquestes masies, sinó que tornin a lluir com ho feien anys enrere. Per això, abans de començar qualsevol obra, avaluem les característiques de la masia i les parts que cal reconstruir, amb quins materials cal fer-ho… Al nostre equip hi ha un arquitecte que supervisa el projecte perquè no es facin intervencions que desvirtuïn el valor patrimonial de les masies; sense això, el projecte no tindria sentit.

Recentment, li han cedit una masia a prop de Viladrau amb la condició que la restauri. Com surt aquesta possibilitat? Li fa por que rehabilitar aquest mas sigui un projecte massa gran?

No, al contrari. Em fa molta il·lusió i estic feliç de poder assumir aquest repte. Fa molts anys que faig de “caçadora de masies” en termes d’activista i aquest projecte em permetrà fer una demostració pràctica de com s’hauria de recuperar el patrimoni. Ara mateix no tenim recursos, però els trobarem. Al nostre voltant hi ha moltes persones que ens donen suport i que tenen capacitat per fer-ho. De fet, ja hem rebut la visita d’experts a La Sala per començar a decidir com es restaurarà i també ens han fet arribar un carregament de teules per poder refer el teulat. Estem molt agraïts.

“La Sala (que han cedit a la fundació) és la masia on va néixer el famós bandoler Serrallonga”

Quina és la història d’aquesta masia i les expectatives una vegada es completi la restauració?

La Sala és la masia on va néixer el famós bandoler Serrallonga. Fa anys que està deshabitada i el seu deteriorament va avançant. Per això, i després que el president Quim Torra exposés el cas a través de les xarxes socials, vam fer una proposta a la propietat perquè ens la cedeixin a canvi de restaurar-la. A partir d’aquí, volem que es converteixi en la seu de la Fundació Mas i Terra, des d’on seguirem treballant per l’estudi i conservació de les masies catalanes. Igualment, tenim la intenció de fer-hi formacions i activitats culturals.

Es planteja viure en una d’aquestes masies?

Tenir una masia era un somni que pensava que mai podria complir. Ara, aquesta fantasia es podria fer realitat a Viladrau, però tot aquest projecte no l’estic fent per mi. Potser hi aniré a dormir puntualment algun dia, però no és la finalitat.

A Catalunya, la gent de pagès ha viscut en masies des de fa segles. Què fa que ara n’hi hagi tantes de tancades?

La davallada va començar amb la crisi del sector primari. La realitat és que cada vegada hi ha menys pagesia al nostre país i menys famílies que puguin mantenir una masia per les dimensions que té i la despesa en reformes que implica. L’administració té el deure de detectar que hi ha aquest problema i oferir una solució. Cal un canvi estructural en la gestió del patrimoni cultural català, per ajudar també als que encara viuen de la pagesia i facilitar la recuperació de les masies que s’estan a punt de perdre.

“La realitat és que cada vegada hi ha menys pagesia al nostre país i menys famílies que puguin mantenir una masia”

Com contribueix la caça de masies a la conservació del patrimoni rural català?

Es tracta de documentar aquest patrimoni. De fet, aquesta és una tasca que hauria d’assumir l’administració perquè no estan inventariades; no se sap quantes masies hi ha a Catalunya. És molt greu. El 1860 es va fer un recompte que cal actualitzar, seria el primer pas per començar a buscar solucions al problema. Amb ‘La caçadora de masies’ n’he documentat fotogràficament a les xarxes socials, però té un valor simbòlic. Per fer-ho bé, calen recursos.

Actualment, té més de 49 mil seguidors a la xarxa X i més de 46 mil a Instagram. Li fan vertigen aquestes xifres?

No, al contrari. Em diuen que no soc l’única que es preocupa per les masies i el patrimoni rural català. A més, tota la gent gran que no té xarxes socials han tingut l’oportunitat de conèixer la situació d’alguns masos a través del llibre que he publicat. Tenir aquest suport m’empeny a lluitar per aquesta causa i intentar contribuir a la seva recuperació.

En aquest llibre que ha publicat recentment, recull la història de quinze de les masies que ha trobat durant aquest temps. Per què ha fet aquesta selecció?

Perquè aquestes quinze masies representen un ventall bastant divers de situacions en què es troben les masies d’arreu de Catalunya. Evidentment, hi ha casos que potser faltarien, però molta gent del sector m’ha dit que han trobat similituds al llibre amb les cases que coneixen. L’objectiu era, per sobre de tot, explicar alguns casos paradigmàtics. D’entre la selecció hi ha des de masos on s’ha viscut tota la vida a cases que estan caient, com la que surt a la portada del llibre.

Creu que ha canviat la percepció i l’interès pel patrimoni rural català a Catalunya gràcies  a la feina de la caçadora de masies?

En certa manera sí.  Moltes persones m’han escrit i m’han dit que els he canviat la visió que tenien de les masies. A més, els propietaris ho viuen com un reconeixement per la tasca de conservació que han fet i al que malauradament no estan acostumats. Penso que el projecte fa feina de formigueta i que potser sí que he fet una muntanya una mica més gran, però que cal infinitat més de projectes i de ressò per salvar el patrimoni.

“He creat un canal de YouTube per documentar la recuperació de La Sala”

Quines són les seves pàgines o projectes futurs relacionats amb la caça de masies?

Ara està tot molt enfocat a La Sala, que és la que ens han cedit. De fet, he creat un canal de YouTube per documentar la seva recuperació. Fa temps que en volia crear un, però no trobava el moment per fer-ho. He intentat que el projecte es documentés a través de la televisió, però com que no ha estat possible i he decidit fer-ho de forma amateur. La qualitat serà la que serà, però almenys és una manera d’explicar tot el procés de la reforma i que la gent el pugui seguir de prop.

La entrada Marta Lloret: “Intento visibilitzar que tenim un problema amb el patrimoni rural català” se publicó primero en iNSiGHTS.