Al cor de Catalunya, el projecte ramader de La Brolla ajuda a mantenir vius i desbrossats els boscos de Castellnou de Bages. Ho fa gràcies al ramat mix de cabres i ovelles de raça autòctona de Joan Manubens, que ha materialitzat la seva passió pel territori i el món rural fent un gir de 180 graus a la seva vida i emprenent en una finca rústica en desús.

Des de fa més de quatre anys, el ramat de 50 cabres i 20 ovelles del nou pastor es menja la brolla de l’entorn, formada pels arbustos i matolls que, si no es mantenen a ratlla, espesseixen el bosc, tapant camins i dificultant la possibilitat de combatre el foc en cas d’incendi. La pastura de La Brolla impulsant així el cicle de la vida i permetent que la brolla brolli de la muntanya sense absorbir-la.

A banda d’aquesta tasca de gestió forestal, Manubens comercialitza els productes de proximitat que extreu del ramat com és la venda de carn dels cabrits i xais lletons, així com la dels formatges que elabora amb la llet de les mares.

Retornar a la terra

La història de La Brolla comença poc abans de la irrupció de la pandèmia el 2020, quan Manubens, juntament amb un amic que ja no segueix al projecte, decideix donar vida a una idea que feia temps que li rondava pel cap: treballar a pagès per reconnectar amb l’entorn. Després de formar-se a l’Escola Agrària de Manresa i sense cap vincle previ amb la pagesia, considera que ha arribat el moment idoni per tenir un ramat i es llança a la piscina. “Volíem començar algun projecte aquí a prop de casa, retornar alguna cosa al nostre entorn més immediat”, explica Manubens, mentre agraeix haver pogut trobar les terres. La Brolla disposa de 80 hectàrees de bosc i 10 més destinades al cultiu.

Actualment, el dia a dia d’aquest jove pastor està marcat pel ritme del bestiar. De dilluns a diumenge, entrega la seva vida a La Brolla. “És una tasca que requereix dedicació i amor pel que fas”, verbalitza, mentre feineja al mig del seu ramat. A més, a l’interior de Castellnou de Bages “hi ha molt bosc, però pocs caps de bestiar que pasturin”, diu, i afegeix que “el que sí que hi ha és, sobretot, agricultura d’extensius i de secà, així com granges de porcs”.

Ramat mix

Tradicionalment, no era habitual tenir un ramat mix de cabres i ovelles, és més aviat una experiència nova. Tot i això, els bòvids de La Brolla conviuen en harmonia i el pastor assegura que els seus comportaments tan diversos permeten treure’n rendiment. “Tenen caràcters molt diferents, però ja estan acostumats a anar junts”, assegura Manubens, que relata que “les ovelles són tossudes i poc despertes”, mentre que les cabres “són ràpides i llestes”. Quan surten a pasturar, explica, “els xais segueixen el líder del ramat i es mengen l’herba més propera i fàcil”. En canvi, “les cabres són més vives i busquen el menjar on sigui, per això s’enfilen per qualsevol lloc”.

Manubens considera que disposa de la combinació “perfecte” i que ha sabut trobar “el punt d’equilibri per aprofitar els instints naturals de cada animal del ramat”. Mentre les ovelles netegen les zones més accessibles i menys embardissades, les cabres s’ho mengen tot i no tenen por d’enfilar-se pels marges. “La neteja del bosc és una tasca minuciosa, però els resultats són palpables”, explica el pastor, que se sent orgullós de contribuir a desbrossar els boscos.

El ramat pastura amb collars GPS i el pastor el controla a la distància

La pastura del bestiar és una tasca tradicional, mantinguda impertorbable al llarg del temps. Tanmateix, el que s’hi ha que ha evolucionat és el pastor que guia els animals o, més aviat, la forma de fer-ho. Ara, el ramat de La Brolla pastura sol gràcies al pastor elèctric, un aparell alimentat per plaques solars que transmet en directe el senyal GPS i permet a Manubens estar fent altres tasques mentre controla el bestiar a la distància.

A més d’haver obert les portes a la tecnologia per modernitzar les tasques tradicionals, la Brolla respecte l’entorn i redueix l’impacte seguint un model d’agricultura regenerativa. Aquest consisteix en definir petits tancats, on es deixa pasturar el ramat per controlar l’àrea on s’actua. Després, un cop esquilada la brolla de la zona, es permet que l’espai descansi tot un any. El pastor assegura que aquesta metodologia és “molt ordenada i precisa” i que “permet fer una bona actuació, tot respectant l’entorn”.

Producció de làctics

I a La Brolla no és només pastura, sinó que amb l’objectiu de dur el projecte de forma sostenible i enfortir el vincle amb la terra, també s’hi produeixen làctics artesanals. Aquesta elaboració es fa de novembre a juny, quan es munyen les cabres i les ovelles. A l’estiu es deixen de munyir i el cicle torna a iniciar-se a l’octubre, quan pareixen de nou. “Ens agrada fer les coses bé, respectant l’entorn i oferint productes de qualitat”, diu Manubens referint-se als iogurts, al mató o als formatges que elaboren.

La Brolla incentiva el consum de proximitat, venent només als pobles del costat

La producció de La Brolla és artesana i ha estat apresa a base “d’assaig i error”, assegura el pastor, mentre accedeix a l’obrador. Els seus productes són ecològics i de proximitat i, de fet, només es venen al mateix Castellnou de Bages, a Santpedor i a Manresa. “Gairebé ni ens ho vam plantejar”, confessa el Joan, mentre afirma que tenien molt clar que només volien vendre els seus productes als pobles veïns.

A banda de làctics, també venen carn. Manubens explica que “la producció dels làctics no pot existir sense vendre carn; van lligats l’un amb l’altre”. Per aquest motiu, durant la tardor que és l’època de parts, alguns dels cabrits que neixen els porten a l’escorxador. I de la mateixa manera ho fan amb els xais lletons. “És important perquè sense això no ens podríem mantenir”, trasllada el pastor.

Gestió forestal

El compromís de la producció ecològica i de proximitat, va molt lligat amb la missió de preservació de la natura. Aquest ramat no només s’alimenta dels boscos del seu entorn, sinó que també du a terme una tasca de gestió forestal i prevenció d’incendis molt important. Es tracta d’una gestió que sovint no es té massa en compte, però que aviat serà clau per a les generacions futures. “Aquí a Castellnou hi ha moltes hectàrees de bosc i nosaltres tenim un ramat d’ovelles i de cabres petit en comparació a les que hi cabrien.”

El ramat s’alimenta dels boscos fent una tasca de gestió forestal i prevenció d’incendis

La gestió del sotabosc va molt lligada al nom de La Brolla. El significat del seu nom és precisament aquest, el de sotabosc. I, en aquest cas, el seu ramat és aquell que procura mantenir-lo. Segons Manubens, el projecte no només s’anomena així pel seu significat, sinó que juguen amb un doble sentit: “També vam voler relacionar-ho de manera metafòrica en el sentit de que es tracta d’un projecte que brolla d’un lloc on no hi ha res”.

La Brolla fa palesa la importància de tornar als orígens i recuperar les arrels, evitant que la pagesia, tal com la tenim entesa, desaparegui. En aquest sentit, l’impulsor del projecte convida les noves generacions a aferrar-se a aquest repte i, sobretot, a lluitar per aconseguir tirar-lo endavant. “Ningú ens va dir que fos fàcil i està sent tota una lluita, però val la pena perquè és el futur i cal tenir clar d’on surt la vida”, afirma contundent.

La Brolla fa palesa la importància de tornar als orígens i evitar que la pagesia desaparegui

Manubens considera que per combatre el desinterès en l’agricultura i la ramaderia, cal educar i mostrar la importància de preservar-ho a les aules. “Si no eduquem a la població perquè valori i respecti la pagesia, és molt fàcil que es perdi”, reflexiona, mentre insisteix a dir que, en canvi, “si expliques el que es fa, és molt més fàcil que a algú li vinguin idees i se li despertin les ganes de ser pagès o pastor”, conclou.

La entrada El ramat que brolla vida se publicó primero en iNSiGHTS.

Si Gessamí fos una recepta, quins ingredients portaria? I, a la cuina, quins són els ingredients que més utilitza? 

Mmm… Segurament portaria mantega, ous, una mica de sucre i farina, també. I, de fet, estes són precisament los ingredients que més utilitzo a la cuina.

Quina recepta ha seguit per arribar on és ara?

Molta vocació, dedicació, il·lusió i, sobretot, moltes ganes. 

Què és el que més li agrada de la cuina?

Aplicar les tècniques. M’agrada utilitzar les de la pastisseria i aplicar-les per cuinar altres plats. Al restaurant que he obert amb los meus germans, ho poso en pràctica.

Té alguna mania confessable a l’hora de cuinar?

Doncs moltíssimes! Et puc dir que soc molt maniàtica amb la neteja i odio les olives, per això no les utilitzo mai en los meus plats.

Algun truc per no ser un desastre a la cuina?

El que personalment recomanaria per no ser un desastre a la cuina és que abans de començar qualsevol recepta, es tinguin tots los ingredients. Va molt bé pesar-los i deixar-los separats en petits recipients per facilitar la feina i no cometre errors de mesures.

“Copresentar el ‘Cuines’ de TV3 ha estat una casualitat”

A part de cuinar al seu restaurant, ho fa també a la televisió com a copresentadora amb Marc Ribas del programa ‘Cuines’ de TV3. Com hi ha arribat?

Doncs la veritat és que ha estat una casualitat. En Marc va venir a gravar un programa de ‘Joc de cartes’ al poble on estic vivint. No vam coincidir aquell dia, però algú que conec li va donar el meu número. Més tard, em va trucar per telèfon i em va dir: “Hola, soc lo Marc Ribas. Et truco perquè vinguis a fer un càsting pel programa”. No estava gens segura que pogués fer aquesta feina, però ell em va animar a anar-hi i com que hi havia altres candidats tampoc era res definitiu. Als de lo càsting els va agradar com ho vaig fer i lo parlar que tenim a les Terres de l’Ebre… I ara ja hi porto pràcticament sis anys.

“No em sento referent de res. Simplement, faig el que m’agrada”

És una de les poques dones a l’Estat al capdavant d’un programa de cuina a la televisió, en un panorama amb figures com Arguiñano o Martín Berasategui que acumulen molta audiència. En aquest sentit, creu que vostè s’ha convertit en un referent per les dones presentant el projecte ‘Cuines’ a TV3?

Estic encantada amb la connotació de referent, però no em sento referent de res ni crec que m’hi hagi de convertir. Simplement, faig el que m’agrada i si amb això puc aportar alguna cosa los altres, genial. Però no és esta la meua intenció, només intento fer-ho sempre lo millor possible i explicar les receptes de forma didàctica. La dona ha de ser igual que l’home i, si li agrada cuinar, ho ha de poder fer a casa seua o a la cuina on vulgui. Tots som persones i som persones que ens agrada cuinar, no?

En la mateixa línia, per què creu que, generalment, qui sempre ha estat davant dels fogons a casa són les dones, però majoritàriament els grans xefs són homes?

Personalment, crec que és per la situació patriarcal que hem viscut sempre. Tradicionalment, lo paper de la dona ha estat això de quedar-se a casa cuidant els infants i la llar, mentre l’home sortia a treballar. I, en conseqüència, tradicionalment han estat les dones qui s’han fet càrrec de la cuina a casa. Considero que qui més es dedica a la cuina és qui més l’entén i, tradicionalment, eren les dones. Però, en canvi, i sobretot a França, quan la cuina va començar a ser més mediàtica, los grans xefs que havien escollit la professió de cuiner fora de la llar i que s’han acabat fent més famosos són homes.

“Meleta de romer” significa “això és mel”

És coneguda per molts com a “Meleta de romer”. Per què? Què significa aquesta expressió?

Doncs aquí a les Terres de l’Ebre i part de València, quan diem “meleta de romer” significa “això és mel”. Perquè quan una cosa és molt bona, és mel. I de mel, meleta. I de meleta, meleta de romer. Fins i tot, hi ha qui en diu mel de taronger o mel de carxofera, per exagerar-ho més. A mi, hi ha molta gent que en lloc de dir-me Gessamí, em diuen directament meleta. És una cosa molt meua. I no només la gent, fins i tot ha publicat un llibre i ha obert un restaurant a l’Ametlla de Mar amb aquest nom. 

Què en diria de la seva faceta literària?

No sé què se sent per un fill perquè encara no en tinc cap, però després d’haver-lo escrit, esperava la seva publicació com l’arribada d’un fill. Ho dic perquè porta tanta feina que tenia moltes ganes de veure aquell llibre, fullejar-lo, tocar-lo, tindre-lo i abraçar-lo. Em va fer sentir tantíssima il·lusió i crec que tots los cuiners i cuineres volen tindre’n un. No un llibre que es publiqui, sinó lo seu propi receptari. I aquest era el meu, el meu petit receptari de pastisseria domèstica.

Què podem trobar al llibre?

És un llibre perquè tothom s’atreveixi a fer pastisseria a casa. Al principi, t’explica una mica les bases de la pastisseria i, després, ja ens fiquem amb les receptes que són una mica més creatives, però senzilles perquè es puguin fer a casa perfectament. 

I del restaurant, què en pot dir?

El nom el vam posar així perquè, evidentment, era un reclam, però és un projecte conjunt amb los meus dos germans. Hi havia la possibilitat d’agafar un local xulíssim davant de la mar al nostre poble i vam dir “vinga, doncs ens arrisquem i ho fem!”. I la veritat és que esta és la segona temporada que estem oberts. Estem molt contents perquè realment és un projecte que teníem al cap des de feia molt de temps. I és un somni haver-ho pogut portar a terme i fer que funcioni.

Quina és la proposta de cuina del ‘Meleta de Romer’?

Doncs el que fem és amarar un producte d’aquí, del terreny i de temporada. I si no, de lo port. Jo sempre parlo d’un plat concret que funciona molt bé, que és la clotxa de tonyina pibil, que li diem nosaltres. No és un plat que treballem amb producte d’aquí, perquè utilitzem la tonyina roja que presentem en forma de clotxa, que és un plat molt típic de la Terra Alta. Li posem espècies i ho presentem d’una manera també que ens recorda moltíssim a la cochinita pibil, que fan a Mèxic. I és això el que fem; donar-li una volta a una idea amb el producte d’aquí, sempre que puguem. 

“No estic en contra del menjar preparat, sempre que sigui bo”

Les noves generacions passen cada cop menys estona davant dels fogons i tendeixen a consumir menjars precuinats. Per què creu que passa això?

No sé si és per les generacions o per la vida que portem. Més aviat crec que és per una qüestió de temps, perquè és veritat que a no ser que tinguis una vida bastant rutinària, és difícil. Jo mateixa sovint tinc molta feina i cuino per a tothom menys per a mi. I és el que et dic, no tenim temps i hi ha coses, com la cuina, que volen temps. I estos horaris, a vegades, no ens permeten dedicar-hi temps. I aquí és quan entra el menjar preparat amb què no estic en contra, sempre que sigui bo perquè cal anar una mica en compte amb el que ingerim.

Creu que aquesta tendència es pot revertir o la cuina tradicional està destinada a desaparèixer?

És impossible que la cuina tradicional desaparegui perquè a tothom li agrada menjar bé. Sempre hi haurà algú que tindrà temps per la cuina tradicional, sempre hi ha un diumenge, uns dies de festa… Sempre hi haurà persones que tenen temps i ganes i restaurants que es dediquin a això. La restauració és un dels sectors més forts que hi ha i jo veig impossible que desaparegui la cuina tradicional.

La entrada Gessamí Caramés: “És impossible que la cuina tradicional desaparegui perquè a tothom li agrada menjar bé” se publicó primero en iNSiGHTS.

Miquel Escobar Forcada (Alpens, 1973) va acabar els estudis d’Arquitectura Tècnica a la Universitat de Girona l’any 2007, però mai ha deixat de formar-se. Amb una aposta ferma per una arquitectura més responsable i conscient pel planeta i l’ésser humà, Escobar escull construir amb materials naturals; escull la bioarquitectura a través del seu projecte Bioarkitecto. Està convençut que aquest tipus de construccions milloren la qualitat de vida de les persones i també que redueixen l’impacte energètic; estan pensades i orientades per adaptar-se a l’entorn i ser eficients tot l’any.

Què és la bioarquitectura i quines són les característiques d’aquest tipus de construccions?

La bioarquitectura consisteix a crear habitatges saludables per a les persones que hi viuen i que no malmetin l’entorn. Quan construïm seguint els criteris de la bioarquitectura, hem de tenir en compte les necessitats que tindrà l’espai en cada època de l’any. Per exemple, a l’hivern necessitarem potenciar la captació solar, mentre que a l’estiu haurem de buscar elements d’ombreig.

Com s’aïllen aquestes façanes més exposades al fred durant l’hivern?

L’objectiu és poder escalfar de manera natural l’edifici, per reduir la despesa energètica de l’habitatge. Ara ens cal posar l’etiqueta ‘bio’ per diferenciar-nos, però el que seria normal és que l’arquitectura treballés sempre amb espais ben dissenyats i orientats, com es feia tradicionalment amb les masies, per exemple. Tots els masos es troben orientats al sud, on tenen les vidrieres per captar el sol. En canvi, al nord, que és la façana que queda més exposada al fred durant l’hivern, si hi ha finestres són molt més petites. Actualment, a més, disposem de bons aïllaments per les façanes nord a partir de materials processats industrialment com la fibra de fusta, el suro natural, la cel·lulosa, el cànem, el cotó reciclat o, fins i tot, les bales de palla. Treballem amb gruixos importants d’aïllament que es mouen entres els 15 i els 25 centímetres.

“La bioclimàtica consisteix a aprofitar el recurs del sol i les ventilacions naturals. I la bioconstrucció utilitza materials de quilòmetre zero per reduir l’impacte mediambiental”

I quan parlem de bioconstrucció o bioclimàtica, a què ens referim?

Totes dues formen part de la bioarquitectura. Per una banda, la bioclimàtica consisteix a aprofitar el recurs del sol i les ventilacions naturals. I la bioconstrucció utilitza materials de quilòmetre zero per reduir l’impacte mediambiental d’aixecar un edifici nou o de rehabilitar-lo. Això passa perquè tots els elements de construcció tenen un procés energètic al darrere. La bioconstrucció ha agafat tots els materials i tècniques constructives de l’arquitectura popular com la volta catalana, el mur de tàpia, els blocs de terra comprimida, els entramats vegetals o els murs de fusta i palla, entre d’altres.

Quins efectes positius té habitar una casa construïda amb materials extrets directament de la natura?

Tots els materials que no siguin processats energèticament tenen efectes positius sobre els humans perquè generen menys camps electromagnètics. Bàsicament, ens aporten salut, confort tèrmic, estalvi energètic o control de la humitat. Per exemple, la terra és un material higroscòpic que absorbeix l’aigua en ambients molt humits i la cedeix quan l’ambient es resseca. Si la fem servir, ens permet garantir sempre una humitat òptima d’entre el 45% o el 60%. La inèrcia tèrmica també és bàsica en la nostra climatologia mediterrània; ens permet tenir una temperatura estable i de confort durant totes les èpoques de l’any.

Quins materials s’utilitzen?

Utilitzem tota mena de materials com fusta, terra sense coure, palla, canyes, argila, ceràmica… També podem construir amb pedra i utilitzar la calç hidràulica, que és un ciment natural, o la calç aèria, que endureix per carbonatació. La bioarquitectura i la bioconstrucció minimitzen l’ús del ferro i del formigó armat.

Hi ha alguns materials que menciona als que ja estem acostumats, com és el cas de la fusta. És imprescindible el seu ús en la bioconstrucció?

Per nosaltres, la fusta és un material més. Els nòrdics utilitzen el sistema de cases passives fetes amb parets de fusta i amb gruixos d’aïllaments tèrmics molt importants, ja que tenen temperatures molt baixes i això els aïlla bé. Però en el nostre clima, no ens podem basar en aquests sistemes de construcció; i encara menys quan la tendència de la temperatura global és a l’alça i cada vegada els estius són més llargs i càlids. Tenim un clima mediterrani i una tradició constructiva que s’assembla més al sud d’Espanya i a l’Àfrica, que no pas als països nòrdics. I, per tant, és millor apostar per aixecar parets de terra. De totes maneres, la fusta té moltes presentacions i és el recurs per fer forjats, bigues, cobertes, portes, paviments o mobiliari. 

“Si no li toca l’aigua, pot durar 800 anys, com l’Alhambra de Granada o 3.000 anys, com alguns dels vestigis que s’han trobat a l’Extrem Orient”

Com s’aixeca una casa pensada seguint el model de bioarquitectura?

Es comença com una casa convencional, que té tots els elements habituals: fonaments, parets de càrrega, forjats, revestiments, cobertes, aïllaments, etc. L’únic que cal tenir en compte, d’entrada, és que les parets de terra s’han d’elevar entre 40 i 60 centímetres del sòl, per evitar que la casa agafi humitats per capil·laritat. Per aconseguir-ho, ho separem amb banquetes de fonamentació, que solen ser de formigó. I després, necessitem col·locar-hi una teulada amb uns bons voladissos per evitar que la paret agafi la humitat de la pluja. Tenir unes bones sabates i un bon barret, que se’n diu. Si no li toca l’aigua, pot durar 800 anys, com l’Alhambra de Granada o 3.000 anys, com alguns dels vestigis que s’han trobat a l’Extrem Orient. També hi ha masies que tenen entre 200 i 300 anys. La construcció amb terra és universal.

En què es fixen per orientar la construcció?

La millor orientació és cap al sud i el sud-est. A partir d’aquí, depèn molt de les vistes que tens; de si vols estar exposat a l’exterior o no. Perquè ens entenguem, a l’estiu, el sol té molt més recorregut i el seu azimut és molt més alt que a l’hivern. Per evitar el sol a l’estiu, hem de treballar amb uns bons sistemes d’aïllaments a la teulada, ho fem amb unes bones cobertes i una cambra d’aire que les ventila constantment, aconseguint que no s’escalfi l’aïllament. I a partir de la tardor i tot l’hivern, el que volem és captar la calor per les façanes sud i una mica a l’est, que és per on es mou el sol.

Què es té en compte a l’hora de decidir la mida i les obertures que tindrà l’habitatge per poder augmentar l’estalvi?

Generalment, la gent vol unes bones obertures a la llar i la nostra feina és intentar ubicar-les cara sud, per aprofitar la insolació a l’hivern. Gràcies a la tecnologia, encara que les finestres siguin grosses, podem protegir-les amb uns bons vidres per reduir les pèrdues d’energia interiors. Encara que s’ha de reconèixer que per molt bo que sigui el vidre, sempre serà la part de la casa per on es perd més escalfor.

“Suposa un gran un estalvi energètic, la casa ‘bio’ s’amortitza en molt poc temps”

Aquest tipus de construccions ben orientades i construïdes principalment amb materials naturals permeten estalviar energia. Quin és el seu impacte energètic quan es construeixen?

Hi ha un estalvi energètic en el seu procés de construcció, i també en la seva vida útil. Un habitatge construït amb biocontrucció permet reduir l’impacte energètic fins a un 80%, en comparació als convencionals. És més, són edificis captadors de diòxid de carboni i negatius en la petjada de carboni a l’atmosfera durant la seva construcció i la seva vida útil. Per posar un exemple, una casa de palla absorbeix el doble de diòxid de carboni que el seu volum. 

El preu de construir una casa d’aquest model és molt més alt que el d’una de maons? 

Tenint en compte que els materials industrials cada vegada són més cars, els materials tradicionals cada cop s’allunyen menys d’aquest cost. Si a això hi afegeixes que suposa un gran un estalvi energètic, la casa ‘bio’ s’amortitza en molt poc temps.

Pot arribar a ser un impediment a l’hora de fer la transició cap a aquest model més sostenible?

No considero que el cost arribi a ser un impediment. En general, construir és car i afavoriríem els preus de la construcció si no hi hagués tanta especulació al respecte. Des de Bioarkitecto, promovem l’autoconstrucció per a persones que tinguin temps i capacitats per construir-se parts de casa seva. No cal experiència en construcció, només alguns coneixements bàsics. Nosaltres els assessorem tècnicament i els guiem perquè aconsegueixin un estalvi econòmic, reduint el cost de la mà d’obra. Una altra opció és construir la casa per fases, com feien tradicionalment amb les masies, que s’anaven fent més grans a mesura que sorgien les necessitats. 

“Permet tenir una qualitat de vida més alta per qui hi viu ara i per a les generacions futures”

A la llarga, és més barat viure en una casa així? 

Sí, totalment. És una inversió de futur, que permet tenir una qualitat de vida més alta per qui hi viu ara i per a les generacions futures. 

Com a empresa, per què s’han especialitzat en aquest tipus d’arquitectura? On s’han format o amb què s’inspiren?

Des que vaig acabar la carrera d’Arquitectura Tècnica a la Universitat de Girona, tenia molt clar que em volia dedicar a un tipus d’arquitectura diferent; una arquitectura que contribuís en el canvi de model del planeta. La universitat no em donava gaires possibilitats en aquest camp, però per sort, ja hi havia gent que treballava en aquesta línia. M’he anat introduint en el canvi gràcies a optatives i cursos d’estiu, però podríem dir que la meva formació és autodidàctica i continuo aprenent cada dia, treballant a peu d’obra. 

“Hem de començar a canviar les tendències de construcció, d’alimentació i de consciència”

Com s’arriba a convèncer a la gent perquè prioritzin el medi ambient i apostin per aquest tipus de cases?

Cada vegada veig més clar que no podem convèncer. Intentar-ho, a la llarga et porta complicacions i desgast; el que es requereix és un canvi de consciència general. De moment, l’única cosa que podem fer és intentar introduir, aconsellar o proposar materials i solucions constructives diferents. Però al final, cadascú ha de fer la seva elecció.

Creu que en un futur serà imprescindible entendre i aplicar un model més sostenible i respectuós de construcció? Es convertirà en l’únic?

A mi no m’agrada ser catastrofista, però està clar que amb el model de vida actual estem afavorint el canvi climàtic. I que no podem queixar-nos, si no fem res al respecte. Segons el meu parer, és hora que tothom aporti el seu granet de sorra. Hem de començar a canviar les tendències de construcció, d’alimentació i de consciència. Educar-nos i educar també als més petits en el canvi de model, que vegin que hi ha una altra possibilitat de viure. Oferir-los opcions i alternatives. Perquè al final, no tenim cap poder de decisió sobre el futur; és imprevist i serà la resposta als nostres actes en el present. No podem tornar enrere.  

La entrada Miquel Escobar: “La bioconstrucció permet reduir l’impacte energètic fins a un 80%” se publicó primero en iNSiGHTS.

Juan López Fernández (Toral de los Vados, 1939), més conegut com a Jan per com firma els seus dibuixos, és l’autor de còmics tan populars com ‘Superlópez’ o ‘Pulgarcito’. Als seus 84 anys, no veu el moment de jubilar el llapis i parar de crear; continua passant hores i hores al seu estudi de Ripoll, escrivint guions, dibuixant i pintant les vinyetes dels còmics que va publicant. Està convençut que si un dia ha de cessar l’activitat, perdrà l’essència. I que ser sord, l’ha allunyat de la seva verdadera passió, els dibuixos animats, i l’ha empès a treballar en còmics, perquè ho pot fer sol. Reconegut amb desenes de guardons al llarg de la seva trajectòria, ara persegueix l’objectiu de “ser, cada vegada, menys famós”.

Recorda en quin moment comença a dibuixar? I quan es va professionalitzar?

El moment en què començo a dibuixar? Això és impossible de recordar… però en totes les etapes de la meva vida, he dibuixat coses, inclús mapes o maquinària. També vaig estudiar per ser delineant mecànic, però les matemàtiques no m’agradaven gaire. Sobre convertir-me en professional, crec que ja ho era, o això creia, quan tenia 16 anys; dibuixava pins, escuts o plaques per la fàbrica Insígnies Pujol de Barcelona, que encara existeix. 

“El talent pot ser que el tinguis, però s’esvaeix si no treballes”

Considera que la sordesa l’ha afavorit d’alguna manera en desenvolupar el talent pel dibuix?

No, més aviat ha estat un hàndicap per tot. Ser sord, mai facilita les coses, però has de conviure-hi i acceptar-ho. El talent pot ser que el tinguis, però s’esvaeix si no treballes.

Una de les seves obres més conegudes és ‘Superlópez’, amb 87 àlbums publicats. D’on surt la idea de narrar les històries d’un heroi que és antagònic perquè en realitat és força desastre? 

Va ser un encàrrec d’una editorial que ja no existeix; em van demanar que fes un llibre d’acudits muts, parodiant Superman. Va agradar tant i li vaig veure tant potencial, que més tard vaig proposar el personatge a l’Editorial Bruguera de Barcelona i me’l van acceptar. 

Per què va decidir anomenar-lo Superlópez?

Li vaig posar López no perquè fos el meu cognom, sinó perquè en buscava un de molt comú que pogués representar a qualsevol espanyol. I en castellà, López és un dels més comuns.

L’èxit del còmic ha arribat, fins i tot, a la gran pantalla amb l’estrena de la pel·lícula protagonitzada per Dani Rovira el 2018. Se’n sent orgullós?

Una mica sí, perquè el van representar bastant bé, captant-ne l’essència, però jo no tinc res a veure amb la pel·lícula. Vaig firmar una cessió de drets amb la condició que no em molestessin per res i ho van complir. Estava previst que se’n fessin tres pel·lícules i ja havia signat per la segona, però al final no es va tirar endavant. Suposo que van tenir problemes econòmics; la pandèmia ha trastocat moltes coses.

Per què va decidir deixar d’escriure còmics del personatge? 

Feia 50 anys que treballava amb Superlópez i els lectors ja s’havien fet grans. En general, ara els infants prefereixen els mòbils, les tauletes o els ordinadors, en comptes d’un còmic i les vendes han baixat. No volia treballar només per gent gran, col·leccionistes o purs nostàlgics. Per això, vaig decidir que ja n’hi havia prou i que tenia dret a fer altres coses. I això faig. 

“Aspiro a ser menys famós i poder entrar a veure exposicions de còmics, sense que els fans m’assaltin”

Creu que els altres còmics que ha fet han quedat eclipsats per la fama de ‘Superlópez’? 

Pot ser, però ara mateix no m’importa. Aspiro a ser menys famós i poder entrar a veure exposicions de còmics, sense que els fans m’assaltin. Puc? En tot cas, és divertit ser menys conegut i fer el que et dona la gana. També vaig tenir èxit abans amb altres personatges a Cuba, on vaig viure deu anys, i amb el còmic d’en ‘Pulgarcito’. Estressa molt ser famós, no tinc vocació de vedet.

Si hagués d’escollir una sola obra de totes les que ha publicat, quina seria? 

Sempre miro endavant i penso que a la pròxima ho faré millor. Tot i això, reconec que algunes històries han sortit més bé que d’altres. Crec que depèn de l’època en què les vaig fer; hi ha factors culturals i físics que em fan evolucionar. Amb 84 anys que tinc, és inevitable que no hagi evolucionat. Per això, no puc escollir-ne de preferides, però potser puc destacar-ne algunes com ‘La capsa de Pandora’, ‘Los Cabecicubos’, ‘El Infierno’, ‘La feria de la Muerte’ o ‘Los ladrones de Ozono’. El que importa és que agradin als lectors, que per això els vaig fer.

Alguna editorial li ha tallat mai les ales o ha intentat modificar alguna de les seves històries? 

Em va passar quan havia de mantenir la família; em veia obligat a treballar en projectes que no m’agradaven. Sobretot amb l’Editorial Bruguera. Però amb el temps em vaig anar guanyant la confiança dels editors i trobant suports, que em van permetre, gairebé sempre, treballar amb total llibertat. Recordo una vegada en què això no va passar de seguida; vaig fer una historieta en què mostrava l’origen dels ‘Bessons Superlópez’ i no volien publicar-la perquè deien que Superlópez no estava casat i m’insistien perquè el casés amb la Lluïsa (un dels personatges que acompanya l’heroi en les seves aventures). Es va quedar en un calaix fins que, anys després, vaig tornar a proposar-la i es van avenir a publicar-la. Forma part de l’àlbum 33, ‘Els 25 anys de Superlópez’. També he tingut una experiència similar amb l’àlbum ‘SuperRayón’. Soc molt feliç intentant fer el que crec i com crec que ho he de fer, en la tranquil·litat del meu estudi. La resta són anècdotes per riure.

Vostè assegura que totes les seves obres tenen una història al darrere, una motivació que fa referència a una temàtica social concreta. D’on treu la imaginació? Sobre què li agrada escriure?

Clar! Ningú pot treure alguna cosa del res. Ni Déu. M’inspiro en la temàtica social; el que llegeixo als diaris, a les notícies de la televisió i en coses que em passen o veig al carrer. Cada dia és ple d’esdeveniments interessants, només cal relacionar-los amb els personatges. Sense contingut de fons, només es poden escenificar acudits anodins, que és el que feia l’Editorial Bruguera en els seus orígens.

“Qui vol posar-s’ho fàcil, s’autoelimina”

Ha tingut mai una “crisi d’idees”? Un moment a la vida on no hagi trobat cap mena d’inspiració.

A l’inici costa, però aquesta dificultat se supera informant-se de cada cosa sobre la qual decideixes parlar. Documentant-se des de tots els enfocaments possibles: l’històric, l’actualitat, l’anecdòtic… Llavors, de sobte, arranques i vas com un AVE. Generalment, acabo descartant moltíssima informació. Qui vol posar-s’ho fàcil, s’autoelimina. Abans, havia de comprar i carregar molts llibres, revistes i, fins i tot, objectes. Avui, amb internet, tot s’ha tornat més fàcil. Però ull, que això no ens estalvia fer l’exercici mental. No val fer trampes.

Mirant enrere, quan va començar a fer còmics, s’imaginava que les seves obres serien tan exitoses? Com ho viu? 

No s’hi pensa en això, és malgastar neurones. Només penso en fer-ho cada vegada millor i en gaudir-ho. La resta és inherent i es pot evitar. Si una història no et fa il·lusió, no la fas. Comporta haver d’anar a firmar còmics. Allà es formen cues interminables i ho trobo molt incòmode. L’únic que em satisfà és saber que em llegeixen. 

“Els joves prefereixen les pantalles i, evidentment, les vendes de còmics han baixat”

Hi ha molts adults que segueixen les seves obres des de la infància. En un context d’era digital com l’actual, com procura arribar als més joves?

Actualment, és més difícil. Com ja he comentat, els joves prefereixen les pantalles i, evidentment, les vendes de còmics han baixat. De totes maneres, considero que això és culpa de les polítiques editorials.

De les polítiques editorials?

La forma de treballar, distribuir i promocionar. Crec que, actualment, no és la millor. Però ja no tinc possibilitats d’influir en això.

Quins han estat els seus referents o fonts d’inspiració? 

Els meus referents apareixien en pel·lícules d’animació, que era la meva verdadera vocació. Encara que també m’agradava el que feia Jesús Blasco amb ‘Cuto’ o Harol Foster amb ‘Prince Valiant’. I m’encanta ‘Crazzy Cat’ d’Herriman, però soc més de llegir llibres. Per estrany que sembli, no acostumo a comprar còmics i els que tinc al meu estudi, me’ls han regalat els col·legues magnífics que tinc. 

Creu que vostè ho és també per altres artistes? 

Sí, crec que també soc un referent per alguns, perquè fa molts anys que em dedico a aquest ofici. Sé que gairebé soc un clàssic, però no dedico temps a donar-hi gaires voltes.

“Els dibuixos animats són els meus orígens. Era la meva vocació”

Diu que li hagués agradat dedicar-se als dibuixos animats. Per què hi ha renunciat?

Acostumo a explicar que els dibuixos animats són els meus orígens. Era la meva vocació i vaig iniciar-m’hi als Estudis Macián de Barcelona. Hi feia espots publicitaris pel cinema, fins que vaig emigrar a Cuba. Allà treballava a la televisió del país, en un departament d’animació com a subdirector artístic i també vaig estar un any a l’ICAIC (Institut Cubà d’Art i Indústria Cinematogràfics). Però cada vegada ascendia més i ser sord em complicava molt les coses a l’hora de poder dirigir equips humans. Al final, vaig tirar la tovallola i em vaig passar al còmic, que és el més semblant, amb l’avantatge que no necessito a ningú per fer-ho.

Als seus 84 anys, encara treballa i amb una producció alta. Quina és la seva rutina laboral? 

Gairebé no tinc rutines ja. Treballo quan vull. I si la meva companya vol que vagi a algun lloc amb ella, hi vaig. El meu horari és lliure i el temps escàs.

En què està treballant ara mateix?

Ara mateix, treballo en una historieta de la sèrie de ‘Don Talarico’, ambientada entre Girona i Ripoll. Però encara falta molt perquè surti a la llum perquè n’hi ha una d’anterior sense publicar, pels problemes passats amb la covid i tot això…

Té previst jubilar-se?

Ja estic jubilat! Ho vaig fer quan vaig complir els 80 anys. Només perquè em vaig adonar que amb la pensió, cobraria el mateix que treballant. Això em permet fer el que vull, sense que m’importin les editorials, ni si es vendrà o no. Estic contentíssim d’haver-ho fet. 

“Estic convençut que tots som el que fem i que seguiré dibuixant còmics mentre les meves condicions físiques m’ho permetin”

Què és el que li agrada tant d’aquesta professió que el manté enganxat al llapis?

Tots hauríem de tenir la mateixa necessitat de fer coses creatives que la que tinc jo. M’hauria agradat continuar amb el cinema, però no va poder ser. Actualment, sé que si deixo de fer còmics, deixaré de ser jo. Estic convençut que tots som el que fem i que seguiré dibuixant còmics mentre les meves condicions físiques m’ho permetin. 

La entrada Jan: “Sé que si deixo de fer còmics, deixaré de ser jo” se publicó primero en iNSiGHTS.

Núria Bacardit Pérez (Manresa, 1970) va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, quan gairebé no hi havia facultats de comunicació  a  Catalunya.  Assegura  que  en  aquell moment “no li interessava” i que des de petita havia volgut ser veterinària. “M’agradaven més  les carreres de ciències, però les matemàtiques, la física o la química m’anaven fatal”, relata Bacardit.

La periodista de la Catalunya Central “ha fet de tot” durant la seva vida laboral. Per pagar-se la carrera va treballar tots els estius en una fàbrica de filadores, i també de professora de repàs. Per sort, més endavant va rebre una beca per pagar-se els estudis, i va tenir temps per començar a fer pràctiques pel seu compte a la cadena 13, a la Televisió de Manresa, a Regió7, i finalment, a TV3. Gràcies a les seves pràctiques a TV3, i a diverses substitucions, va acabar arribant al Telenotícies Comarques i actualment és corresponsal a la Catalunya Central.

Hi ha dos grans successos que han capgirat la vida de Núria Bacardit: Els atemptats de l’11S i un càncer de mama triple negatiu. Unes vacances a Nova York, que van esdevenir un autèntic malson. Una revisió rutinària, que va tenir un mal desenllaç. Ens ho explica en primera persona, des de la superació i l’optimisme.

El dia 10 de setembre de 2001, Núria Bacardit, era de vacances a Nova York amb la seva millor amiga i companya de feina, Patrícia Artigas. Justament aquell dia, tenien previst visitar el mirador de les Torres  Bessones,  però  va  ploure  i van  decidir  anar-hi  l’endemà.  “El  següent  dia,  va  sonar  el despertador i li vam fotre una puntada de peu”, diu amb sarcasme. Els crits alarmants “Oh My God”, les sirenes de les ambulàncies, i els helicòpters, van desvetllar-les. “Semblava que fos un malson” expressa Núria Bacardit.

Avui la periodista en parla amb naturalitat, i mentre ho relata detalla que quan succeeix un atac tan gran “és com en una pel·lícula, perquè realment la realitat supera la ficció.” Considera que no va patir conseqüències psicològiques greus, però expressa que en aquell moment li preocupava l’impacte mundial que tindria aquell atemptat: “Hi va haver 3.000 morts, però les conseqüències que podia comportar, això sí que em feia molta por.”

“Per mi la por (després de l’atemptat a les Torres Bessones) era que comencés la Tercera Guerra Mundial”

Com era l’ambient que es respirava a la ciutat?

A tota la ciutat l’ambient era molt de guerra. Estava tot tancat. Cada dia hi havia més anuncis d’alarma, sobretot, falses alarmes. Sentíem desenes de discursos patriòtics. Per mi la por era que comencés la Tercera Guerra Mundial. De fet, si m’hi paro a pensar, fa temps que estem en una mena de Tercera Guerra Mundial.

Com treballàveu des d’allà?

Anàvem amb res i menys. No teníem acreditació, i al principi havíem de recórrer tota la ciutat per arribar als llocs. Ara és molt més fàcil, amb un telèfon pots fer qualsevol cosa. Però llavors no portàvem ni mòbils, i havíem de trucar des d’una cabina de telèfon per avisar a la ‘tele’ d’on érem.

El mateix 11 de setembre de 2001 vostè va entrar en directe al Telenotícies Vespre. Va ser la seva primera aparició pública?

No, de fet la primera devia ser l’any 1999. Llavors estava a la secció de societat, i quan vaig tornar vaig continuar a la mateixa secció. Va ser al cap d’un temps, quan vaig començar al telenotícies del cap de setmana.

Com va viure la tornada del viatge?

Quan arribes, tornes a la realitat. Toques de peus a terra i t’adones que tot és molt efímer en aquesta vida, i que en el món del periodisme encara ho és més.

Ha tornat a Nova York des de llavors?

Sí, hi vaig tornar l’any següent perquè m’hi van enviar per cobrir el primer aniversari de l’atemptat. Bé, ara cada any es fa un gran acte, però aquell era el primer. Recordo que van enumerar totes les víctimes i que llavors encara no hi havia el monument de la zona zero. Hi vaig ser tres dies, incloent- hi el trajecte, i va ser un viatge llampec, ben bé per fer cobrir l’esdeveniment. Des de llavors sí que no  hi  he  tornat  més.  Però  no  per  res  d’allò,  sinó  perquè  no  hi  ha  hagut  l’oportunitat.  És  una assignatura pendent. Hi he de tornar.

L’estiu de l’any 2017, en una mamografia rutinària, a Núria Bacardit li van diagnosticar càncer de mama triple negatiu, “un dels més agressius que hi ha”, que per sort es trobava en la seva fase inicial. Per a la periodista, la pitjor part era la incertesa de no saber què era: “Soc de les que vull saber què hi ha i què no hi ha.” I quan el doctor Pere Culell, va veure-hi alguna cosa estranya va dir- li: “Núria, només hi ha dues possibilitats: que sigui una mastitis, que és com una infecció del pit, o que sigui un càncer.” 
En aquell moment, feia sis mesos que el seu pare havia mort de càncer de metàstasi. I per a ella, la detecció del càncer de mama ja era prou mala notícia per descobrir que es tractava d’un dels més agressius. Va ser llavors, quan va consultar diversos fòrums i va descobrir que “la gent només explicava quan ja es feia metàstasi, quan el càncer havia avançat molt i només hi havia males notícies”. En aquell moment ella hauria desitjat que algú hagués escrit que “també et cures”, ja que ella amb perspectiva ha anat aprenent, que també hi ha “coses bones”.

L’any 2017, va rebre el diagnòstic de càncer de mama triple negatiu, el més agressiu que hi ha. Com va reaccionar quan el doctor Pere Culell va comunicar-li aquesta mala notícia?

Home,  és un gran xoc, clar. De cop et diuen que hi ha una cosa rara, i que només hi ha dues possibilitats: que sigui una mastitis, que és com una infecció del pit de quan estàs donant pit o has donat pit, o que segur que sigui càncer. Jo havia donat pit, i resulta que la mastitis la vaig tenir, però a l’altre pit. Fins llavors passes per la biòpsia.

Quina va ser la pitjor part del càncer?

Per mi, és tota la incertesa. La incertesa de no saber què és i de no posar noms i cognoms. Però, és clar, realment el càncer era la pitjor part. Jo soc de les que vull saber què hi ha i què no hi ha. A partir d’aquí, simplement ja m’adapto molt. Em costarà més o menys, però m’adapto. Un cop saps el que hi ha, te’n fas a la idea. En el meu cas, no em van fer quimio. El tumor era molt petit i amb la mastectomia n’hi va haver prou .

“El que cura és la ciència i no la positivitat tòxica”

I com va anar?

Vaig mirar-me moltes fotos de dones amb mastectomies. La Bimba Bosé, que va morir aquell any precisament, s’havia fet unes fotos molt ‘xules’ d’ella amb un pit i l’altre no. I pensava “bé, doncs estaré així fins que no em reconstrueixi”. I aquí és on per mi apareix la positivitat tòxica de la gent del teu entorn.

La positivitat tòxica?

Sí. La positivitat tòxica no ens val. No ho podia suportar en el seu moment i no ho suporto. Quan algú té càncer, se l’anima constantment. I a mi no em donava la gana. Pensava: “Vull plorar i només vull plorar. No em curarà ni més ni menys.” Em deien que potser estaria millor si estava més feliç i més contenta. Però això és mentida. Si vull plorar i no vull estar animada, no ho estic. Això no era el que m’havia de curar. El que cura és la ciència i no la positivitat tòxica.

Va ser dur el procés?

Bé, ara en perspectiva potser no tant, però fins que no vaig assumir que tinc càncer no ho volia dir a ningú a la feina. Li vaig dir a la meva ‘jefa’ que tenia una tendinitis perquè no volia que ho sabés. I vaig trigar dos mesos a dir-ho en veu alta. Si em preguntes si em va costar, sí, sí que em va costar. És honest i és així. Mira que havia fet un munt de reportatges… però en primera persona costa molt, eh? Per  una banda,  no  vols  compassió,  i per l’altra  tampoc vols allò  de  “vinga,  no  passa res”.  Però perquè sí que passa. La gent em deia “agafa-t’ho bé…” Però no. De fet, són molts els motius que tenia per no prendre-m’ho bé. Jo crec que aquí la gent senzillament ha d’assumir-ho i deixar que l’altre faci, només escoltar-lo. I deixar plorar o riure. Deixar fer.

La reconstrucció del pit “em va provocar tant dolor que em volia tirar per la finestra”; s’havia infectat

Com va anar la intervenció de l’extirpació quirúrgica del pit?

La intervenció en si podria dir que bé. Sí que fa mal, però la ‘putada’ és que em van fer reconstrucció immediata. Perquè us en feu a la idea, és com una mena de globus que es va inflant per tal de donar la pell i posar-te la pròtesi definitiva. Però se’m va infectar. Llavors, al cap de tres dies estava radiant de dolor, tant dolor que em volia tirar per la finestra. Em donaven un derivat de morfina i no em passava. No em passava el dolor. I vaig anar a urgències.

I què va passar, aleshores?

Estava convençuda que aquell dolor no era comú. Li deia: “Seràs molt cirurgià, però sé que no és normal”. I tenia una infecció de cavall, però tan bèstia que no m’arribaven els antibiòtics ni els calmants a les terminacions. Llavors, quan em van tornar a buidar, em vaig quedar tant tranquil·la que vaig pensar que si havia de tornar a passar per allò, jo preferia no reconstruir-me el pit.

“Vaig descobrir que posar-se una pròtesi és tot un món”

Però finalment van poder fer la reconstrucció?

Sí.  Després  d’això,  vaig  estar  durant  mesos  fent  antibiòtic.  I  en  acabat,  la  cirurgiana  em  va convèncer. I aquí vaig descobrir que posar-se una pròtesi és tot un món. Vas a una botiga, que és ben bé una botiga per càncer. Vas allà i et canvia tant el xip, que anava pensant: “Ah, mira quin banyador més maco!”, “Mira quina perruca!”. En aquella botiga vaig triar (finançada pel sistema de Salut) la pròtesi provisional. És a dir, una que es posa en una mena de butxaqueta interior dels sostenidors per simular un pit. De la pròtesi definitiva, que et posen en la intervenció, se n’encarreguen els metges i especialistes.

Què diria als professionals que la van atendre?

El doctor Pere Culell, llavors cap de patologia mamària d’Althaia, és un excel·lent professional, molt empàtic. Igual que l’oncòloga, Sílvia Catot, les infermeres de cirurgia reconstructiva, Rosa i Sílvia, i la meva estimada doctora, Helena Martí, cap de la cirurgia reconstructiva, una persona meravellosa que ha acompanyat tantes i tantes dones en el càncer de mana.

Fa uns dies publicava un missatge a Twitter, tot anunciant que després de cinc anys havia rebut l’alta oncològica i que es tractava d’un “regal de Nadal”. També ha estat un regal per a la família.

Sí, tot i que ja ho sabien perquè l’ecografia l’havia fet al novembre. Però es tractava del fet d’anar a oncologia, fer la visita i rebre l’alta. Tot i que he de continuar fent controls, eh? El càncer ja el tens per sempre, però és més ‘normal’ perquè fas les visites amb el metge de capçalera. Llavors el fet de que et donin el paperet a oncologia i facis broma amb l’oncòloga “no et vull tornar a veure per aquí”, “jo tampoc a tu.” Llavors ja té gràcia. I per la meva família, clar, també.

“El risc sempre hi és i et pots morir de càncer, però també pots morir de mil coses”

Fa un temps vostè publicava que també s’havien d’explicar les coses bones que tenen a veure amb el càncer de mama. Per què?

Quan jo vaig tenir el càncer mirava gent que havia tingut o que tenia el meu, que s’anomena triple negatiu. I entrava als fòrums, i tot era com més agressiu. Normalment, la gent publicava quan ja estava fent metàstasi, que era quan el càncer ja havia avançat molt i només rebien males notícies. És a dir, recaigudes. I llavors, és clar… Quan tu estàs començant a assumir-ho, i en el meu cas era molt incipient, és quan et fas més preguntes. Et dius: “hòstia, algú pot dir-nos coses positives”. Però les bones notícies no te les trobes. I quan la gent anuncia coses, anuncia les coses dolentes. Ja sabeu el que diuen: “No news, good news!”. Doncs ‘hòstia’, també n’hi ha de positives. I em refereixo al fet que està bé visibilitzar-ho i està bé també que visibilitzem que la gent es cura. El risc sempre hi és i et pots morir de càncer, però també pots morir de mil coses.

La entrada Núria Bacardit: “Fins que no vaig assumir el càncer, no ho volia dir a ningú a la feina” se publicó primero en iNSiGHTS.

És un dilluns de novembre, són quarts de sis de la tarda i al municipi de Cal Rosal, al Berguedà, és ben fosc. Espero a la ceramista Anna Benet al Konvent, un antic convent de monges convertit en un laboratori experimental, i on Benet té el taller. Em rep amb un lot i ens endinsem a un espai completament fosc, on només gràcies a la llanterna que porta puc observar què hi ha més enllà. És una nau industrial completament buida que especialment a l’estiu, quan obren el Kovent per fer-hi residències, s’omple d’artistes. La travessem i pugem unes escales que ens dirigeixen fins a l’única porta per on es filtra llum. És casa seva.

N’obre les portes i ens ensenya tots els racons de la seva llar, poc convencional. L’espai, de tipus industrial, està ple de detalls reciclats, restaurats i readaptats, que transmeten calidesa. La dolçor amb què parla Benet embolica l’encant d’aquesta casa que és taller alhora. Allà, sobre la taula on crea les peces, iniciem la conversa de la seva experiència com a ceramista. Explica que des de ben petita jugava amb fang, però que a la Universitat de Barcelona (on va cursar Belles Arts) pràcticament no va treballar la ceràmica. 

Per aquest motiu, afirma que  els estudis universitaris li van servir per “agafar conceptes teòrics”; però que quan els va acabar, va deixar-los aparcats per començar a treballar en un bar. Realment, només fa cinc anys es va iniciar en el món de la ceràmica, gràcies als coneixements que li va transmetre la mestra santfruitosenca Maria Gelabert. Confessa, que en aquell moment estava convençuda que anava “molt tard” per dedicar-s’hi, però que ara no ho canviaria per res del món. 

“Amb ceràmica, pots anar construint qualsevol cosa només amb les mans. I això, em fascina; ho trobo bastant màgic”

També ha treballat la fotografia, una disciplina que, de fet, compagina amb l’estudi de la ceràmica. Assenyala que li ha passat pel cap provar altres coses, però que està convençuda que amb la ceràmica pot fer el que vulgui des de zero. “Amb ceràmica, pots anar construint qualsevol cosa només amb les mans. I això, em fascina; ho trobo bastant màgic.” Actualment, segueix formant-se; assisteix a les classes del ceramista Jordi Arenas a l’Escola d’Arts de Vic, on està aprenent una tècnica anomenada ‘ordit’ que s’utilitza per a crear peces molt grans. Normalment, però, fa servir el torn i hi treballa molts tipus d’argiles, amb una aposta forta per les pastes refractàries.

“A l’inici, m’esforçava molt per fer peces perfectes i no em sortien, fins que em vaig fixar en la bellesa de la imperfecció”

La motivació i la font d’inspiració principal d’Anna Benet és l’aprenentatge. Considera que es troba tant al principi de la seva carrera com a ceramista, que de tot el que fa n’aprèn alguna cosa. Assegura que la seva obra “parla de les coses imperfectes”, d’errades que comets quan crees mentre et formes, d’imperfeccions que s’han convertit en la seva font d’inspiració. “A l’inici, m’esforçava molt per fer peces perfectes i no em sortien, fins que em vaig fixar en la bellesa de la imperfecció”, detalla. I ara les torça expressament. Se les acosta al cos i les deforma amb la silueta de la seva cintura.

I és així com les converteix en art. L’Anna es decanta per utilitzar la ceràmica per aconseguir peces artístiques en lloc de peces utilitàries. Els gerros ja no són gerros, són obres. “Al final em ve de gust ser una mica diferent”, afirma, mentre explica que s’allunya de les formes perfectes que s’aconsegueixen “només amb la tècnica.” “Prefereixo ser ceramista que treballadora d’una producció molt continuada de peces iguals.”

“Com que treballo destrossant peces o desfent-les, la forma acaba sortint una mica a l’atzar”

Seguint aquesta metodologia, no planifica gaire com treballarà la ceràmica i es deixa portar, per aconseguir un resultat “inesperat.”  “Com que treballo destrossant peces o desfent-les, la forma acaba sortint una mica a l’atzar. Realment a l’inici, no sé exactament què sortirà.”, reconeix. Una excepció, però, és quan crea cubs a partir de gerros de ceràmica. Tècnicament, assegura que requereix molt esforç, perquè s’han de fer moltes proves per assolir el resultat que imagina.

En aquesta línia, la seva única exposició es titula ‘Tares’. Aquest nom que indueix a error, fa referència a tots els aprenentatges que ha obtingut després dels centenars d’intents per a produir la peça perfecta. “Estava aprenent a fer peces i n’havia de descartar moltes.” Assenyala que d’alguna manera, aquestes són les tares que ha d’anar cometent per algun dia considerar-se “una gran ceramista”. L’exposició, doncs, li permet fer un homenatge a aquest procés. La seva idea va rebre el premi Contemporanis de la TAVCC (Taula d’Arts Visuals de la Catalunya Central). Posteriorment, va decidir complementar l’exposició amb més peces. 

Amb tot, l’Anna no es considera artista; se sent més còmode anomenant-se ceramista. I està convençuda que és una professió “que torna a estar de moda”, però que encara no és prou valorada. En el seu cas, amb allò que es guanya més la vida és fent tallers i amb els encàrrecs que rep. Troba que es comença a revalorar molt la ceràmica; “hi ha cert públic que compra peces fetes a mà i de proximitat, i que entén que el seu preu no sigui el mateix que el d’una gran cadena de producció”, diu.  “Tinc una mica l’esperança de pensar que sí que es pot viure de la ceràmica i de l’art.”, conclou.

La entrada La ceramista de les tares se publicó primero en iNSiGHTS.