Lluís García (Ripoll, 2002) és un jove artesà enamorat de la tradició i el patrimoni. D’adolescent va interessar-se per l’escultura, que ha pogut aprendre de la mà d’un escultor jubilat del Ripollès. Des que esculpeix figures, ha fet obres amb diferents materials com fusta, ferro o guix. Recentment, García ha replicat la marededeu de Llaés per tornar-la a l’església del castell cent anys després que fos traslladada al Museu Episcopal de Vic. Garcia compagina la seva passió, amb el grau d’Humanitats que cursa a la UOC i també treballa en una fusteria.

Qui és Lluís Garcia?

Algú molt arrelat al territori i a la cultura tradicional. Crec que podria definir-me com a artesà i escultor, que són les meves dues grans aficions.

“Fa falta gent que vulgui aprendre i fer aquesta classe d’oficis tradicionals”

Creu que la voluntat de preservar les tradicions i els oficis del territori s’està perdent entre els de la seva generació?

Sí, totalment. No conec a cap artesà que toqui el ferro, la pedra, el guix o la fusta i tingui la meva edat. Precisament per això, crec que és un treball tan ben valorat. La gent està agraïda i se sorprèn que una persona jove com jo faci les escultures que faig. Fa falta gent que vulgui aprendre i fer aquesta classe d’oficis tradicionals.

Com s’ha format i quan va començar a fer figures?

Ho vaig començar a aprendre fa tres anys, anant al taller d’en Jaume, un mestre artesà de Ripoll que té 75 anys i és escultor des dels 16. És autodidacte i a mi m’ensenya tot el que ha après. Va començar amb l’ofici de la forja i després d’estar molts anys treballant, es va interessar per l’escultura de guix, fusta i pedra. Jo he estat el seu primer aprenent; un dia li vaig demanar si us plau si podia anar a formar-me al seu taller i, de seguida, em va dir que sí; per sorpresa meva.

Quin tipus de peces crea i amb quins materials ho fa?

Vaig començar amb una marededeu de Núria feta amb fusta d’om, que va ser el primer encàrrec que em va proposar en Jaume quan em vaig presentar al seu taller. Treballar amb fusta et permet aprendre molt bé com és el procés escultòric, perquè si t’equivoques és molt difícil d’arreglar. Després de fer aquesta primera peça i una altra més petita de fusta, vaig començar amb la forja, que és el que a mi realment m’interessava. Amb el ferro has de ser més ràpid i tenir molt clar com faràs la figura, perquè   per cada minut que l’escalfes, pots treballar-lo trenta segons. Després de tocar els materials durs, vaig fer la meva primera peça amb guix: la marededeu de Llaés. Fent-la em vaig adonar que tot el que havia estat aprenent durant tres anys donava el seu fruit, perquè em va semblar molt senzill. L’únic que m’anava en contra era el temps, perquè la volíem portar a l’església de Sant Bartomeu quan encara fos hivern; vaig estar cinc mesos treballant-hi i la vam pujar al març.

Quines diferències hi ha entre la de Llaés i la Núria, que és la primera marededeu que va fer?

La marededeu de Núria la vaig fer al principi, per aprendre l’ofici; no està ni tan sols pintada.  En aquell moment, no tenia ni rapidesa ni traça escultòrica; era una peça per estar per casa, i, de fet, la tinc al menjador. En canvi, la marededeu de Llaés és una figura amb la qual m’he implicat molt, per tot el que significa tornar la marededeu a l’església de Sant Bartomeu. És una figura festiva, pensada perquè s’hi passi segles.

“La marededeu és del segle XIII i va marxar de l’església de Llaés el 1916, després que el Museu Episcopal de Vic la comprés”

Què significa per vostè l’escultura?

Per tot el que he fet fins ara, sempre la lligo molt amb la cultura i el patrimoni. Totes les figures les faig des del sentiment; no m’agrada fer figures abstractes i que no tinguin un significat profund. Per mi fer la marededeu de Sant Bartomeu, no només era fer una escultura, sinó un projecte ben gros per retornar un patrimoni perdut fa cent anys a l’església del castell de Llaés, un lloc familiarment proper. Vull que tot el que faci, tingui un lligam històric cultural o patrimonial.

Com sorgeix la idea de reproduir la marededeu romànica de l’església de Llaés?

Apareix al dinar de germanor de la Festa Major de Llaés, de manera molt fortuïta. El masover del castell em va demanar si m’agradaria fer qualsevol cosa relacionada amb la marededeu del segle XIII; és la figura que hi havia hagut al recinte fins al 1916, després que el Museu Episcopal de Vic la comprés. De seguida, vaig dir que sí i vaig anar a visitar l’original per poder-la reproduir.

“El Museu Episcopal de Vic la va comprar per 96 pessetes, ni un euro avui dia”

No li va costar acceptar el repte?

No, gens perquè es tracta d’una figura romànica molt important i de seguida en vaig tenir ganes. Recordo que, en un inici, parlant amb el masover del castell de Llaés li vaig dir que la nova la faria més gran que l’original, pensant que seria petita. Vaig acabar fent una rèplica perquè la que hi ha al museu Episcopal de Vic ja fa 80 centímetres i no és gens petita. De fet, no havia fet mai una figura tan grossa, ni havia treballat amb guix, així que vaig haver de fer proves amb l’ajuda d’en Jaume per acabar construint la que hi ha ara a l’església.

Com ha estat el procés de creació? Amb què s’ha basat?

M’he basat en l’original que és del segle XIII, del romànic tardà amb indicis d’alguna part gòtica. Les parts que no tenia perquè està molt malmesa, me les he hagut d’inventar basant-me en altres marededeus romàniques com la de Matamala, que està al costat de la de Llaés. Una d’aquestes parts són els braços del nen, que els he reconstruït amb una mà beneint i l’altre agafant el llibre de l’apocalipsi, o les mans de la marededeu, que són desproporcionades, però les vaig fer així per ser el més fidel possible a l’original. També l’he fet acolorida, com era l’original que ara ha perdut gairebé tots els colors.

“El que més em va emocionar és que la gent del poble digués que la marededeu havia tornat a l’església, com si no fos una figura nova”

El 4 de març d’aquest 2023, la marededeu de Llaés va tornar a l’església de Sant Bartomeu després que n’hagués marxat fa cent anys. Quina sensació va tenir quan la hi va col·locar?

Molta emoció. La vam pujar a peu amb tota la gent del poble i un cop dins l’església, la vaig aixecar (pesa 50 quilograms) per col·locar-la l’altar. Com que quedava darrere la figura, no podia veure les cares de la gent, però sí sentir que tothom començava a aplaudir. El que més em va agradar va ser que la gent de Llaés de seguida se la va sentir seva; van dir que la marededeu havia tornat a l’església, com si no fos una figura nova. Parlant amb el conservador del museu Episcopal de Vic, em va dir que la que jo havia fet era ara la marededeu de Llaés, perquè és la que ara té aquesta funció i viurà les festivitats del poble; l’altre està en un museu, preservant-se i agafant pols.

Què significarà per Llaés tornar a tenir la marededeu?

Crec que l’escultura hi portarà vida. Ara, a Llaés, s’ha instaurat com una festa anual el primer dissabte de març, per rememorar el dia en què la marededeu va tornar al poble. I a l’agost, per la festa major, la figura baixarà al poble i tornarà a fer la pujada fins a l’església.

“He entès que l’original ha d’estar al museu perquè és molt antiga i sensible; la que he fet jo és més festiva”

Considera que l’original hauria de tornar a l’església de Llaés?

Amb aquest procés he entès que l’original ha d’estar al museu; és una peça molt antiga i sensible que no es pot tocar, per por que es faci més malbé. El Museu Episcopal de Vic la va comprar per 96 pessetes, ni un euro avui dia: ja no és de Llaés, sinó del museu. Sincerament, considero que la que he fet jo és més maca i festiva; té ulls, té color i la pot tocar tothom.

Ha descobert alguna història desconeguda de l’escultura?

Sí, precisament la que s’havia venut per només 96 pessetes. El 1916, la gent no sabia la importància que tenia la figura; era vella i es venia qualsevol cosa a canvi de cobrir les necessitats bàsiques. També he descobert que la figura té inspiració nòrdica, per la seva forma: és lletja, poc antropomorfa, no és fidel al romànic autèntic català, té les mans i el cap molt grossos i té un reliquier, que les marededeus catalanes no solen tenir.

“He descobert que la figura té inspiració nòrdica; és lletja i poc antropomorfa”

Quina és la peça de què més orgullós està d’haver creat?

La marededeu de Llaés, sense cap dubte. Per tot el que ha sigut i serà i per tot el que he après durant el procés de creació. N’havia fet molt poques i mentre anava treballant en ella, anava descobrint tècniques noves. Així que fins ara és la figura de la qual més orgullós estic, tot i que espero que en vinguin més.

Compagina l’escultura amb la carrera d’Humanitats a la UOC i també treballa en una fusteria. Com ho fa?

Els matins vaig a la fusteria i les tardes les dedico a la universitat. L’escultura la deixo per a quan tinc temps lliure, però sí que és veritat que quan esculpia la marededeu de Llaés només feia això. Ara que no tinc projectes tan grossos, puc dedicar més temps a la universitat i menys a l’escultura. Precisament, vaig decidir estudiar a la UOC perquè em permet no tenir cap horari fix; puc estar una setmana sense tocar l’ordinador, però després potser em passo tres dies seguits dedicant-los exclusivament al grau.

“Convertir el meu “hobby” en una professió, seria un somni”

Com veu el seu futur? Es vol dedicar professionalment a l’escultura? Sí, si pogués, sí. El món de l’escultura és molt complicat, però jo treballo el guix, la fusta, la forja i potser això em permetrà convertir el meu “hobby” en una professió. Seria un somni perquè m’agrada molt la cultura, l’escultura, el patrimoni i la història i crec que aquest ofici sorgeix d’aquesta fusió.

La entrada Lluís Garcia: “Amb la marededéu, he pogut retornar un patrimoni perdut fa cent anys a l’església del castell de Llaés” se publicó primero en iNSiGHTS.

Anthony Garner (Hereford, 1968) és un dibuixant especialitzat en crítica social. Després d’estudiar disseny gràfic al Berkshire College of Art de Reading (Anglaterra), va treballar en una agència de publicitat a Londres. El 1993 es va instal·lar a Barcelona, ​​on després de tres anys fent caricatures a la Rambla, va començar a col·laborar com a caricaturista al diari ‘Eco’. Les seves vinyetes s’han publicat a mitjans com ‘El País’, ‘El Punt Avui’ o ‘TV3’, entre d’altres. També ha il·lustrat diversos llibres i participat en exposicions. Actualment, publica a ‘l’Ara’ i a la revista ‘El Jueves’.

Qui és Anthony Garner?

Soc una persona creativa; un artista aplicat al dibuix a través del qual expresso els meus projectes i pensaments. També soc locutor, escric, he fet publicitat… M’interessa tot el que estigui relacionat amb la creativitat.

“Faig crítiques polítiques a través de l’humor; crec que és una bona manera d’expressar l’opinió”

Sobretot és conegut per les seves vinyetes de crítica social. Què el mou?

La necessitat d’expressar la meva opinió sobre l’actualitat; siguin temes locals, nacionals o internacionals. Molt sovint faig crítiques polítiques a través de l’humor; crec que és una bona manera d’expressar l’opinió d’una forma divertida i directa.

S’identifica més com a artista o com activista?

Diria que més com a artista. Tot i que a vegades potser trepitjo el terreny dels activistes, no m’hi considero. Simplement, utilitzo l’humor a través del dibuix per expressar els meus pensaments. I això conforma el meu art.

“A Barcelona, com que no em contractaven enlloc, vaig estar tres anys fent caricatures a la Rambla”

Es va formar com a dissenyador gràfic a Anglaterra i va treballar en una agència de publicitat. Per què va decidir deixar-ho per venir a Barcelona i ser dibuixant?

M’hi va portar la vida. Des dels 17 anys, tenia molt clar què volia fer: M’interessava i trobava molt atractiva la creativitat dins de la publicitat i vaig estar cinc anys treballant en una agència a Londres. La crisi econòmica mundial del 1992 em va deixar sense feina i vaig decidir viatjar. Primer als Estats Units, però era un destí amb el qual no em sentia connectat i vaig decidir canviar-lo per Barcelona; em semblava una ciutat molt atractiva per la seva història, la cultura i plena d’artistes coneguts. A més, el no saber la llengua, ni conèixer a ningú a la ciutat m’atreia més, perquè era una aventura. Quan vaig arribar a Barcelona, vaig començar com a artista freelance. El més obvi era ser professor d’anglès, però era octubre i com que no em contractaven enlloc vaig decidir agafar un quadern i anar a la Rambla a fer caricatures. Ho vaig fer durant tres anys, fins que un dia van passar uns homes que buscaven un caricaturista pel diari ‘Eco’, un nou projecte de ‘La Vanguardia’, i em van contractar.

Quan comença el seu interès per fer servir la il·lustració com a eina per fer crítica social?

Pels volts del 1995, mentre feia caricatures a la Rambla. En aquella època, dibuixava quaderns pel meu compte, pensava en idees, com expressar-me i tenia molt temps per llegir. Això em va servir per introduir-me en revistes com ‘El Jueves’. Per les rambles recordo que passejava un senyor que es deia Ramon, que es dedicava a vendre llibres de còmics de segona mà i jo li comprava. Encara els guardo a casa.

Com és el procés que segueix per fer els dibuixos, des de l’inici fins a la seva publicació?

El primer a fer és mirar quins són els grans temes que ocupen l’actualitat del dia i fixar-te en el que més t’interessa. Després, el que faig jo, és començar a escriure per fer proves. D’alguna manera, això ajuda a obrir la creativitat. Fent dibuixos molt ràpids sobre el paper, comences a entrar en tota l’onada creativa. El pròxim pas és definir la idea i dibuixar-la de forma més realitzada. Les idees venen dels meus pensaments, de com vull reflectir el que vull dir. L’últim pas és plasmar-ho, focalitzant l’atenció en els elements més importants.

“Em posiciono en contra del capitalisme perquè el considero responsable del punt on hem arribat com a societat”

Què sol reivindicar amb els seus dibuixos?

En general, temes relacionats amb la llibertat. Sempre en contra de l’abús de l’ésser humà i contra l’esclavitud o la pobresa. També m’agrada anar en contra de la corrupció, per exemple. El llibre que vaig publicar, ‘Matamundos’, parla sobre el canvi climàtic, relacionat amb l’abús de l’ésser humà dels recursos que té el planeta. Em posiciono en contra del capitalisme perquè el considero responsable del punt on hem arribat com a societat. I sempre estic a favor de les minories.

Parlem de referències. Amb qui o què s’inspira a l’hora de treballar els dibuixos?

Amb una llarga llista d’artistes, però n’hi ha sobretot dos d’anglesos que em marquen molt. Són en Ralph Steadman i en Gerald Scarfe. Tenen un estil molt britànic, que segueix una línia molt negra; considero que tenen molta mala llet quan dibuixen i això m’inspira. Eren molt coneguts durant els 60, però encara tenen ressò. De dibuixants d’aquí, m’encanta Chumy Chúmez, perquè trobo que la seva forma de pensar és increïble. Entre les noves generacions, he de reconèixer que se’m fa difícil trobar dibuixants que m’inspirin; considero que estem vivint una edat fosca de poca llibertat d’expressió que ens afecta a tots els dibuixants. Nosaltres depenem d’aquest llibertat.

Quin és el dibuix del qual se sent més orgullós? Per què?

Doncs, com deia abans, vaig començar la meva carrera professional en el món de la publicitat i és curiós perquè hi ha molts aspectes que coincideixen amb la meva etapa de dibuixant. Com a creatiu, en publicitat ets tan gran com l’últim anunci que has fet i es pot aplicar el mateix als acudits; tens tan potencial com el teu últim acudit. Al final, de tants que n’he fet, és difícil escollir-ne només un, però si ho hagués de fer potser seria un llibre que vaig il·lustrar l’any passat: ‘Candide, ou l’optimisme’. M’ho vaig passar realment bé fent aquest projecte i el resultat va ser fabulós.

La seva professió aixeca polseguera. Com rep les crítiques?

És important que cadascú tingui llibertat per criticar i, fins i tot, és sa. De fet, és precisament el que faig jo. Però cal puntualitzar que una cosa és una crítica i una altra ben diferent, és rebre una amenaça o un insult. He de dir que m’he trobat que en política si critiques les esquerres mai reps cap insult de ningú, però si ho fas amb la dreta, et trobes de tot.

“Els límits no han d’existir; el dibuix és una forma d’expressió”

S’imposa algunes línies vermelles a l’hora de dibuixar?

No, en principi els límits no han d’existir. És una forma d’expressió i si a algú no li agrada, que no s’ho miri. Més que límits, el que m’imposo són criteris d’autor; de decidir com és el llenguatge que s’utilitza, el missatge i que és el que es vol expressar segons el públic a què et dirigeixes. Això depèn bàsicament de cada mitjà i, per exemple, si faig una il·lustració per a ‘El Jueves’, no serà la mateixa que faria per ‘La Vanguardia’. Existeixen diferents tipus de públics, sense que cap sigui millor ni pitjor que els altres.

A banda de les vinyetes, ha il·lustrat una vintena de llibres i, com ha dit, el 2021 va publicar el seu primer llibre com a autor titulat ‘Matamundos’, on parla de com els humans hem provocat el canvi climàtic. Com ha estat aquest procés i per què ha escollit aquest tema?

M’interessa molt la naturalesa i tinc molt respecte pel món animal i tot el que conforma el nostre planeta. El canvi climàtic no tracta únicament de canvis que afecten a les condicions meteorològiques, sinó que tot està relacionat i el capitalisme o les accions de l’ésser humà provoquen un gran impacte en l’equilibri de les coses. La sàtira i la ironia em donen molt material per treballar. A través de l’humor gràfic, puc explicar aquesta problemàtica, ajudar a digerir el tema i fer-ho més interessant. La idea és arribar a tothom i conscienciar sobretot els joves de la importància de preservar el medi ambient.

“De la mateixa manera que ningú està per sobre la llei, ningú no hauria d’estar tampoc exempt de crítica”

Quin paper creu que juga la seva feina a la societat?

Considero que és molt important perquè s’ha de mantenir el sentit de l’humor, que és un gran atribut de què disposa l’ésser humà. En totes les societats oprimides, hi ha molts problemes provocats pels règims que capen les llibertats i l’humor irònic. I en els països democràtics, s’ha d’anar amb molt de compte perquè això no passi; tenim llibertat, però no tota la que voldríem. Treballant a ‘El Periódico’, per posar un exemple, em van donar carta blanca per fer el que volgués sempre que no parlés de la monarquia. Ho trobo ridícul; de la mateixa manera que ningú està per sobre la llei, ningú no hauria d’estar tampoc exempt de crítica.

“Ara no pots dir res sense tenir por d’ofendre algú i això fa que sigui molt difícil fer aquest ofici”

Com veu el seu futur professional?

Sent realista, estic fent coses que abans no feia, com locutar. Com a freelance, estic contínuament fent trucades, enviant correus electrònics o cartes per buscar oportunitats noves. Intento fer tot el que estigui a les meves mans per continuar endavant com a dibuixant d’humor gràfic. Fa quinze anys tot era diferent, ara no pots dir res sense tenir por d’ofendre algú i això fa que sigui molt difícil fer aquest ofici.

La entrada Anthony Garner: “Vivim en una edat fosca de poca llibertat d’expressió” se publicó primero en iNSiGHTS.

Laia Nogué Navarro (Girona, 1985) és tècnica superior en Anatomia Patològica i Citologia, graduada en Criminologia per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Té dos postgraus cursats a la Universitat de Girona (UdG): un en Medicina Forense. Identificació de Cadàvers i Actuació en Grans Catàstrofe i l’altre, en Antropologia Forense. I també un màster en Psicopatologia Legal, Forense i Criminològica a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). Actualment, està immersa en un doctorat a la Universitat de Vic (UVic – UCC), on també dirigeix el laboratori d’anatomia i el servei de donació de cos a la ciència de la Facultat de Medicina. En paral·lel, continua treballant en peritatges privats com a criminòloga forense. Abans, havia fet autòpsies judicials amb l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya a la divisió de Girona. Un dels casos a destacar d’aquesta etapa professional és el de la re-inhumació de Salvador Dalí; Nogué va reconstruir, juntament amb el doctor Narcís Bardalet, les parts que es van extreure del cadàver del pintor el dia de l’exhumació per fer les proves d’ADN.

És tècnic en patologia forense. Per què ha triat aquesta professió?
M’encanta el cos humà des que era molt petita i tenia clar que volia treballar amb morts. Amb 14 anys, la meva mare m’ho va intentar treure del cap i em va autoritzar a anar a veure una autòpsia; vaig anar al cementiri de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), on s’havia penjat una persona. En aquella època, algunes autòpsies encara es feien als cementiris. La intenció de la meva mare era que agafés por i la veritat és que l’efecte va ser justament el contrari. Em va agradar molt estar a la sala d’autòpsies i poder veure com és el cos humà per dins, així que vaig tornar d’allà amb encara més ganes de poder treballar amb cadàvers. Abans d’això, quan tenia uns 10 anys, recordo que a Girona van fer unes obres en un carrer i hi van trobar uns cranis humans. Després els van exposar en una botiga i cada tarda, quan sortia del col·legi, passava a veure’ls.

“La meva mare m’ho va intentar treure del cap i em va autoritzar a anar a veure una autòpsia; en vaig tornar amb encara més ganes de poder treballar amb cadàvers”

Com es treballa dins d’una sala d’autòpsies i qui hi treballa?
A les sales d’autòpsia hi treballen els tècnics en patologia forense i els metges forenses. L’autòpsia d’un cadàver la ordena el jutge d’instrucció i el metge forense, amb el suport dels tècnics, és l’encarregat d’esclarir-ne la causa de la mort. La tasca dels tècnics consisteix en obrir les cavitats cranial, toràcica i abdominal del cos perquè el metge forense pugui veure insitu com estan els òrgans. També se’ls retiren les vísceres perquè se’n pugui fer un estudi posterior. A la universitat, també tenim sala d’autòpsies que permet als estudiants de ciències de la salut familiaritzar-se amb l’anatomia d’un cadàver real. I no només, sinó que també a metges professionals perquè puguin treballar amb cossos reals per practicar certes tècniques quirúrgiques.

Parlant de les facultats de Medicina, quin tipus de cadàvers hi arriben?
Els cossos que ens arriben a la facultat de Medicina són de persones que en vida l’han donat a la ciència per contribuir amb la investigació i la docència. Per fer-ho, poden venir directament a la facultat a signar els documents. En aquests casos -com que la causa de la mort ja està clara i ha estat prèviament certificada per un metge de l’hospital o del CAP- no requereixen que se’ls practiqui un autòpsia judicial i, com he dit, serveixen als estudiants i als professionals per aprendre. A la universitat, no rebem cossos que hagin fet una mort sobtada, de sospitosa criminalitat o per circumstancies violentes perquè aquest tipus de morts van per una altra via.

“Una autòpsia ronda al voltant d’una hora, però també n’hi ha que poden allargar-se fins i tot dos dies”

A tots els cadàvers se’ls practica la mateixa autòpsia o depèn de cada cas?
Hi ha dos tipus d’autòpsies: La judicial, que és aquella que es fa en els Instituts de Medicina Legal i Ciències Forenses per odre d’un jutge i la clínica, que es practica als hospitals. La primera sol anar associada a una mort en circumstancies violentes o de sospitosa criminalitat, però també per circumstàncies naturals en cas de mort sobtada amb l’objectiu de saber-ne la causa. En canvi, la clínica se sol·licita pels metges, amb prèvia autorització familiar, amb la finalitat d’estudiar les alteracions morfològiques dels òrgans i teixits com a conseqüència de la malaltia que ha provocat la mort d’aquell pacient. I encara podríem dir que existeix una tercera tipologia d’autòpsia, que és aquesta que es practica a les facultats de Medicina, la docent, però que no està regulada enlloc. En aquests casos, la causa de mort ja està clara i tampoc té interès judicial; per tant, l’objectiu és treballar el cos per a finalitats d’investigació i aprenentatge. Totes tres autòpsies tenen en comú les tècniques d’obertura del cos.

Què és el que permet determinar la causa de la mort?
L’anàlisi del cadàver permet, bàsicament, saber quins han estat els òrgans vitals i els mecanismes afectats que han provocat la mort a aquella persona. A vegades, la causa de la mort està clara només fent l’estudi macroscòpic del cos a ull nu, però en d’altres casos es requereixen proves complementàries com pot ser l’histopatologia, la toxicologia o anàlisis genètics.

“Personalment, treballar amb morts no m’afecta, sinó em buscaria una altra feina”

Quant temps requereix fer una autòpsia?
Depèn de cada cas. Habitualment, una autòpsia ronda al voltant d’una hora, però també n’hi ha que poden allargar-se fins i tot dos dies. Això últim passa sobretot en casos d’homicidis o assassinats, en què s’ha de fotografiar tot al detall perquè en quedi constància. Per exemple, si t’arriba un cadàver amb 50 apunyalades, s’ha de reportar fotogràficament cada lesió amb el testimoni mètric per saber la llargada i la profunditat de cada ferida, així com saber quins òrgans han quedat afectats, quines lesions d’arma blanca són fetes abans, durant i després de la mort, agafar mostres…

Quin paper juguen les autòpsies en els processos judicials en cas d’assassinat?
Són claus perquè s’intenta esbrinar què ha passat. Durant l’aixecament de cadàver, que es fa en el lloc on han matat o s’ha trobat a la víctima, el metge forense recull tots els indicis de criminalitat possibles, com la trajectòria de les taques de sang, com està col·locat el cos, si l’han mogut o no… S’intenta reconstruir el crim amb la col·laboració de la policia científica. Es mira absolutament cada detall perquè això pot ajudar, a part de saber la causa de la mort, a descobrir qui pot haver matat aquella persona.

Fins quan es guarden els cadàvers al dipòsit?
En el casos judicials, si se sap la identitat de la persona, no se solen guardar gaire temps; només el que es tarda a realitzar l’autòpsia i fins que és rep l’autorització judicial perquè surti del dipòsit. Això és així perquè hi ha una família al darrera, que necessita donar-li una sepultura i començar el dol. En el cas de les facultats de Medicina, és diferent. Els cossos poden estar-se mesos o anys a les cambres del laboratori perquè se’ls pot practicar un procés d’embalsamament o una criopreservació i, posteriorment, una dissecció. És més, en aquest casos la sepultura és a la mateixa facultat de Medicina.

“La mort no em fa por, com tampoc els morts. Qui em fan por de vegades són els vius, que són els que fan les atrocitats que rebem els forenses”

Aquesta és una professió que treballa amb la vida i la mort. Com afecta?
Personalment, treballar amb morts no m’afecta, sinó em buscaria una altra feina. És més, m’agrada i em solen dir que és vocacional. Potser puc semblar una mica freda parlant-ne o que tinc una relació diferent amb el dol, però això no vol dir que no tingui sentiments o empatia. Evidentment que en tinc i sento molt respecte per tots aquelles persones amb les que he hagut de treballar a la sala d’autòpsies. Més que la mort, hi ha casos que m’han deixat uns dies tocada per la forma en què s’ha produït. En recordo un de bastant impactant d’una nena de 4 anys decapitada o una altra de 13 a qui li va caure un llamp. També afecta molt haver d’ensenyar el cos d’algú jove a la família i veure la desesperació o treballar amb casos de persones que s’han tirat a les vies del tren o han tingut un accident de trànsit fort, que els deixa irreconeixibles. Però sé separar la vida personal de la feina.

Li té por a la mort?
Si t’he de ser sincera, la mort no em fa por com tampoc els morts. Qui em fan por de vegades són els vius, que són els que fan les atrocitats que rebem els forenses. Considero que vivim en una societat que no ens educa en la mort i cal assumir que forma part de la vida. Hem d’acabar amb aquest tabú.

“Vivim en una societat que no ens educa en la mort i cal assumir que forma part de la vida”

Un dels casos a destacar de la seva carrera professional és el de la reinhumació de Salvador Dalí. Quin record en té?
La reinhumació es va fer amb total secretisme; no es volia repetir l’expectació mediàtica que va haver-hi a l’exhumació el juliol del 2017. Recordo que aquell dia el meu germà feia 40 anys i vaig dir que no aniria al sopar de celebració sense donar gaires explicacions; la meva família no entenia res. No els ho vaig poder explicar fins l’endemà, però a les vuit del vespre d’aquell dijous 15 de març del 2018 entràvem al Museu Dalí de Figueres. Ens van rebre els representants de la Fundació Gala – Dalí, que ens van fer apagar els telèfons mòbils i entregar-los a una persona de seguretat perquè els custodiés. Llavors, vam accedir a la sala de la cúpula de vidre, que és on descansen les restes del pintor. Havien posat una tenda sobre la tomba que la tapava per evitar que es pogués veure alguna cosa des de l’exterior. Allà dins hi havia els operaris per moure el taüt; els representants de la Fundació; el notari que aixecava l’acte, l’advocat del moment del pintor; el que era l’alcalde de Figueres, Marià Lorca; el doctor Narcís Bardalet i jo, que era l’única dona en tota la sala.

I què hi van fer com a equip forense?
Els operaris van aixecar la llosa que era molt pesant, van treure el taüt, el van deixar sobre uns cavallets i van sortir de la sala. Després, recordo que amb el doctor Bardalet vam repassar totes les mostres biològiques documentades que havien extret i tornat del laboratori. En obrir el taüt, vam veure clarament a Salvador Dalí, momificat, però s’identificava perquè conservava els cabells que eren de color gris platejat, les dents, les ungles, i també el bigoti, que el caracteritzava, intacte, un mica enrinxolat i marcant a les deu i deu, com sempre diu el doctor Bardalet. Li vam reimplantar les extremitats inferiors amb una silicona potent, es van tornar altres mostres biològiques que s’havien extret, vam posar una crema per dissimular les cicatrius i vam deixar el taüt ben net abans de tornar a tancar-lo. Després, van tornar a entrar els operaris per retornar-lo al forat subterrani de marbre, que és on sempre han reposat les seves restes, i van tornar a col·locar la llosa. Mentre fèiem tot això, l’advocat de Dalí va redactar un document amb tot el que es feia que vam haver de signar els presents. Dies més tard, els representants de la Fundació Dalí ens van fer arribar una còpia i una carta d’agraïment per la feina feta. El document original està al museu.

“Vam veure clarament a Salvador Dalí, momificat, però s’identificava perquè conservava els cabells que eren de color gris platejat i també el bigoti, intacte”

Què és el que més li va cridar l’atenció?
Em va sorprendre el bon estat del taüt després de 29 anys d’estar enterrat. Em van dir que a dins del de fusta n’hi havia un altre de zinc i que això preserva la fusta. Pensant-ho fredament, puc dir que soc una privilegiada perquè soc de les poques persones al món que ha tocat el cadàver de Dalí. Va ser molt emocionant el moment de destapar el taüt i veure’l; quan va morir jo tenia quatre anys i no el recordo en vida, tot i que a casa n’havia sentit a parlar perquè la meva mare i els meus avis són de Figueres i ells sí que l’havien conegut. Estaré eternament agraïda al doctor Narcís Bardalet perquè m’escollís aquell dia per ajudar-lo.

Com va ser poder treballar al costat del reconegut forense, el doctor Narcís Bardalet?
No era la primera vegada. De fet, al doctor Bardalet el vaig conèixer quan tenia 18 anys perquè li vaig fer una entrevista sobre les autòpsies pel treball de recerca de batxillerat. En aquell moment, era el subdirector de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya de la divisió de Girona. Quan vaig estudiar el Grau Superior d’Anatomia Patològica i Citologia, vaig fer les pràctiques allà i el vaig poder conèixer més com a tècnic en patologia forense. Un cop finalitzat el grau superior, vaig començar a treballar-hi com a tècnic fent substitucions durant quatre estius i allà vaig tenir l’oportunitat de treballar casos amb el doctor Bardalet; en vaig aprendre moltíssim perquè vam passar moltes hores junts. És molt bon professional, honest i ètic; creu en el coneixement multidisciplinari i en el treball en equip. Em sento molt afortunada d’haver pogut treballar i aprendre al seu costat.

“Estaré eternament agraïda al doctor Narcís Bardalet perquè m’escollís per ajudar-lo a fer la reinhumació de Dalí”

S’ha format amb ell.
Sí! Haig de dir que amb ell va començar tot. Li dec part de la meva trajectòria professional perquè també em va fer connectar amb altres professionals de nivell com el doctor Ramon Brugada, que és el cap de Servei de Cardiologia de l’Hospital Josep Trueta de Girona i que actualment és un dels meus directors de tesi; la doctora Maria José Adserias, que és antropòloga i odontòloga forense, membre del grup d’identificació de víctimes en desastres de l’INTERPOL i està exercint als EUA; i el doctor Josep Arimany, creador i exdirector de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya i president de la Fundació d’Estudis Superiors en Ciències de la Salut (FESS). A ells també els dec part de la meva trajectòria professional, per haver cregut en mi.

Ara exerceix de criminòloga forense. En què consisteix?
Exerceixo poc i quan ho faig és en l’àmbit privat, fent algun peritatge per fer valoracions de risc de violència, violència sexual o valoracions de denegació de permisos penitenciaris, entre altres. Els criminòlegs entenem del comportament humà i intentem donar una explicació a la criminalitat. En base això, s’intenta donar eines de prevenció per evitar-la. Això, extrapolat en l’àmbit forense, consisteix a donar informació al jutge d’un succés abans que es faci la sentència. Les pràctiques de la carrera les vaig fer al mòdul on hi ha presos que han comès delictes violents, homicidis i assassinats del Centre Penitenciari Puig de les Basses de Figueres. Allà em va tocar entrevistar a persones de les quals abans, com a tècnica en patologia forense, havia fet l’autòpsia de la persona que havien matat. Per mi va ser com tancar el cercle. Entenc com em pot parlar un cadàver i entenc com pot pensar i les motivacions que pot tenir un assassí o homicida. De fet, la criminologia no només m’ha servit per entendre comportaments dels criminals, sinó que també em serveix per escollir amb qui em relaciono.

La seva professió també la treballa a l’aula com a professora d’anatomia a la Universitat de Manresa. Quines assignatures imparteix i com les planteja?
Dono classes d’anatomia humana als de primer de Fisioteràpia de la UManresa, on estudiem els sistemes cardiorespiratori, digestiu, reproductor, urinari, sistema nerviós i el múscul esquelètic. Els intento transmetre com és el meravellós món de l’anatomia humana perquè entenguin com estem fets i com funcionem. A la facultat de Medicina, ensenyo dissecció. Aprenen a treure la pell i el greix de peces cadavèriques per deixar nets els músculs, els vasos i els nervis per l’estudi anatòmic posterior. D’aquesta manera també comencen a adquirir habilitats amb l’instrumental quirúrgic.

Com a investigadora de la universitat estàs immersa en algun estudi?
Fa dotze anys que col·laboro en la recerca sobre la mort sobtada de Catalunya a través d’un estudi que es diu ‘Moscat’, dirigit pel cap del servei de cardiologia del l’Hospital Josep Trueta de Girona, el doctor Ramon Brugada. Recollim una mostra de sang a totes les víctimes per mort sobtada de menys de 50 anys de qui, després de practicar-los una autòpsia, no s’esclareix la causa de la mort. En l’estudi genètic d’aquestes mostres sanguínies, es busca si hi ha alguna variant que provoqui arrítmies que puguin haver estat relacionades o causants de la mort. Com que és hereditari, si la prova genètica surt positiva, es contacte amb la família per donar-los una explicació i també per iniciar un procés de prevenció. D’entre els més de mil estudis genètics fets fins ara, s’ha detectat que a un 20% els surt que tenen una variant genètica cardíaca que provoca arítmies.

I, de fet, és en aquesta recerca que basa la tesi doctoral en la que treballa actualment.
Sí! Després de tants anys llegint expedients dels casos dels que s’ha analitzat si hi ha variant genètica cardíaca o no que provoca arrítmies, m’adonava que en molts casos coincidia que la persona estava diagnosticada d’algun trastorn de la personalitat, com pot ser una esquizofrènia. I em preguntava si hi podia haver relació. D’aquí en va sortir la idea per fer la tesi. M’he tornat a llegir els expedients de la franja d’edat d’entre 18 i 50 anys dels últims tres anys i ara estic fent l’anàlisi de dades. Tinc molts factors a tenir en compte i encara queda molt treball per davant per obtenir bons resultats. La idea és acabar la tesi el curs 2025-2026.

La entrada Laia Nogué: “Soc de les poques persones al món que ha tocat el cadàver de Dalí” se publicó primero en iNSiGHTS.

És una tarda freda d’hivern, com podria ser qualsevol altre, però amb una notable diferència; la llicència d’entrar a través de la pantalla a l’estudi de Noni Font, l’artista que converteix deixalles en objectes de luxe. Tan bon punt despenjo la trucada, el puc veure. Es troba al seu estudi, ubicat en una masia a Granollers. Es tracta d’un espai acollidor, a l’aire lliure, envoltat de natura i amb una coberta de fusta. Aquí és on el dissenyador s’evadeix per crear; per conformar les seves escultures a partir de materials que rescata de la platja o del fons marí, que anomena “criatures”.

Totes aquestes criatures seves tenen ulls i cabells esbojarrats. I, la majoria, les construeix en forma d’animals. En fa ocells i peixos inerts de fusta que recorden a les espècies que viuen en entorns marins, com els d’on ell n’extreu les peces. “Majoritàriament, dono forma de peixos als materials reciclats i els converteixo en productes sostenibles perquè contribueixin a reduir les deixalles de la costa”.

La professió de Noni Font ha nascut de combinar la seva passió pel busseig amb la seva formació en disseny. Desenvolupar la creativitat a partir de materials reciclats és el principal motor que, assegura, l’empeny a fer-ho. “M’agrada treballar creant objectes amb les mans, i defenso que no hem de comprar-ne només de nous a les botigues perquè als que donem un segon ús també poden tenir encant”, detalla. Les seves criatures són una reivindicació, un element a través del qual Font pretén conscienciar a la gent de la importància de tenir cura del medi ambient.

Les criatures són una reivindicació, un element que pretén conscienciar de la importància de tenir cura del medi ambient

Mentre conversem, em mostra diferents parts de l’estudi que es prolonga fins a l’interior, dins la casa. Diria que té un toc bohemi, d’artista, de dissenyador. És un espai molt lluminós, que es caracteritza pel mobiliari de fusta, les parets blanques decorades amb criatures i la multitud d’eines (sobre les taules i dipositades en caixes de fusta) que Noni Font fa servir per crear les seves peces.

A fora, l’espai és més ampli. Hi llueixen diverses taules de treball a l’aire lliure, que mostren indicis del procés de creació. El conjunt d’aquest estudi dividit en dos és una voràgine, un caos artístic que identifica l’essència de l’artista. Font hi troba la pau per desenvolupar les seves creacions, amb llibertat i fluïdesa. M’encurioseix d’on surt la idea de crear escultures a partir de deixalles. L’artista ho té clar: “És conseqüència del temps i de l’evolució artística personal, al llarg dels anys.”

Durant 25 anys, l’artista de Granollers va treballar en disseny industrial, creant objectes predissenyats. Li agradava la feina, diu, però detalla que també volia fer un tomb professional i satisfer la necessitat de realitzar-se artísticament. Un interès per ser més creatiu que se li va anar despertant a poc a poc i va acabar culminant amb el projecte actual. “Vaig prendre la decisió de començar a crear aquestes peces perquè com a dissenyador industrial no tenia massa marge per la creativitat, ja que estava tot molt acotat”, assegura. 

Els inicis, després de deixar de banda el disseny industrial, van ser “d’aficionat”. Feia peces i les portava a fires i mercats per mirar de donar-los sortida. Aquests mercats li van permetre vendre alguna peça i, alhora, es van convertir en un aparador perquè li truquessin per fer alguna exposició. Això últim és el que més projecció ha donat a l’artista i més l’ha ajudat per aconseguir arribar a més públic.  

Amb deixalles del mar

El material amb què crea l’extreu, majoritàriament, de localitats de la Costa Brava, com Empúries o Pals. L’obté, sobretot, del fons del mar mentre busseja i també de la platja o de deixalleries, on sap que hi haurà objectes “amb encant”. També, a vegades, diu que hi ha amics que li porten peces que no serveixen. “Està bé que arran d’aquestes creacions la gent vulgui participar en la causa”, afirma convençut. 

El material l’extreu del fons del mar i de la platja de pobles de la Costa Brava

Mentre parlem, m’ensenya, a través de la pantalla, alguns d’aquests materials que ha fet servir en les darreres creacions, com trossos de fusta de diferents tonalitats i mides, claus i trossos metàl·lics… I també les eines amb els que els dona forma: pistoles de silicona per enganxar les parts dels futurs peixos reciclats, pinzells de diferents mides, cinta aïllant, paper, draps, productes d’aiguarràs, vernís o tornavisos, entre d’altres.

Criatures reciclades

Les “criatures” les crea amb rapidesa. “Si em trobo il·luminat i amb idees àgils, en un dia puc acabar diferents peces”, assegura. Tot i això, reconeix que no segueix un horari fix: “Depèn del moment; o surt o no surt. Si veig que no funciona la peça que estic realitzant, paro, descanso, i en el moment que em ve la inspiració, segueixo la creació”, assegura Font. 

El seu art el defineix com a “intuïtiu”; que li surt de dins, diu. Parlant sobre el procés de creació explica que, primerament i abans de res, pensa una forma, ajunta fustes velles i en realitza un petit esbós amb llapis. Després, les talla i les munta entre si. Quan ja ho té preparat, només li queda pintar-les i, per últim, posar-hi els elements característics que tenen les “criatures”; allò que els otorga la personalitat. 

La personalitat de les seves escultures de fusta reciclada pot arribar a valer 500 euros al mercat

Revertir-ho en projectes socials

Amb aquestes figures aconsegueix convertir el material que ha estat rebutjat en objectes de valor. La personalitat de les seves escultures de fusta reciclada pot arribar a valer 500 euros al mercat: “És el que el públic està disposat a pagar; el material en si, no té valor”. Es tracta de peces úniques, que fan més especials les creacions.  

D’aquests ingressos en destina una part a projectes socials -en col·laboració amb diverses fundacions- com, per exemple, a fer xarxes d’aigua a països d’Àfrica, com Txad. “M’agrada contribuir en el desenvolupament d’aquestes zones perquè les persones que hi viuen puguin gaudir de moltes més comoditats”, diu; i afegeix: “Simplement, és un petit gra de sorra per a la causa”.  

Un gra en forma de peces simpàtiques i boniques que, alhora i en clau de denúncia, reivindiquen la importància de preservar el medi ambient i de prendre’n consciència. “La meva intenció és donar una segona vida a aquell material que la gent rebutja“, relata l’artista, que afegeix: “Recupero aquestes peces, faig el muntatge en forma de peix o d’algun animal i aconsegueixo transformar-ho en una peça maca“.

400 peces venudes 

Noni Font calcula haver venut en total més de 400 peces, que han estat comprades, principalment, per francesos i holandesos. Assegura que aquests clients estrangers representen el voltant del 80% dels seus compradors i la resta de comandes, les de clients locals, diu que solen provenir de ciutats grans com Barcelona o Girona. 

A banda de vendre-les, Font també les exposa en hotels i galeries d’art. En els últims tretze anys, n’ha fet al voltant de vint. Per a ell, totes han estat “especials”, però en destaca una, feta al Pedralbes Center de Barcelona: “Era un espai molt bonic amb un muntatge fantàstic”. També recorda especialment l’exposició a la Fundació Josep Pla de Palafrugell i l’última que ha fet, conjuntament amb la Fundació Australiana Moss. 

Repassant les exposicions i amb un mar verd de gespa al fons i ple de criatures reciclades, ens acomiadem a través de la pantalla. Mentre penja, sento que saluda a uns veïns. Segons m’ha explicat, xerren sovint mentre treballa a la part exterior del seu estudi; al jardí d’aquest mas de la Garriga, on les fustes velles es converteixen en figures de luxe i gràcies al qual el mar és una mica més blau i menys contaminat cada dia.

La entrada Deixalles del fons marí que es converteixen en obres d’art se publicó primero en iNSiGHTS.

Núria Bacardit Pérez (Manresa, 1970) va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, quan gairebé no hi havia facultats de comunicació  a  Catalunya.  Assegura  que  en  aquell moment “no li interessava” i que des de petita havia volgut ser veterinària. “M’agradaven més  les carreres de ciències, però les matemàtiques, la física o la química m’anaven fatal”, relata Bacardit.

La periodista de la Catalunya Central “ha fet de tot” durant la seva vida laboral. Per pagar-se la carrera va treballar tots els estius en una fàbrica de filadores, i també de professora de repàs. Per sort, més endavant va rebre una beca per pagar-se els estudis, i va tenir temps per començar a fer pràctiques pel seu compte a la cadena 13, a la Televisió de Manresa, a Regió7, i finalment, a TV3. Gràcies a les seves pràctiques a TV3, i a diverses substitucions, va acabar arribant al Telenotícies Comarques i actualment és corresponsal a la Catalunya Central.

Hi ha dos grans successos que han capgirat la vida de Núria Bacardit: Els atemptats de l’11S i un càncer de mama triple negatiu. Unes vacances a Nova York, que van esdevenir un autèntic malson. Una revisió rutinària, que va tenir un mal desenllaç. Ens ho explica en primera persona, des de la superació i l’optimisme.

El dia 10 de setembre de 2001, Núria Bacardit, era de vacances a Nova York amb la seva millor amiga i companya de feina, Patrícia Artigas. Justament aquell dia, tenien previst visitar el mirador de les Torres  Bessones,  però  va  ploure  i van  decidir  anar-hi  l’endemà.  “El  següent  dia,  va  sonar  el despertador i li vam fotre una puntada de peu”, diu amb sarcasme. Els crits alarmants “Oh My God”, les sirenes de les ambulàncies, i els helicòpters, van desvetllar-les. “Semblava que fos un malson” expressa Núria Bacardit.

Avui la periodista en parla amb naturalitat, i mentre ho relata detalla que quan succeeix un atac tan gran “és com en una pel·lícula, perquè realment la realitat supera la ficció.” Considera que no va patir conseqüències psicològiques greus, però expressa que en aquell moment li preocupava l’impacte mundial que tindria aquell atemptat: “Hi va haver 3.000 morts, però les conseqüències que podia comportar, això sí que em feia molta por.”

“Per mi la por (després de l’atemptat a les Torres Bessones) era que comencés la Tercera Guerra Mundial”

Com era l’ambient que es respirava a la ciutat?

A tota la ciutat l’ambient era molt de guerra. Estava tot tancat. Cada dia hi havia més anuncis d’alarma, sobretot, falses alarmes. Sentíem desenes de discursos patriòtics. Per mi la por era que comencés la Tercera Guerra Mundial. De fet, si m’hi paro a pensar, fa temps que estem en una mena de Tercera Guerra Mundial.

Com treballàveu des d’allà?

Anàvem amb res i menys. No teníem acreditació, i al principi havíem de recórrer tota la ciutat per arribar als llocs. Ara és molt més fàcil, amb un telèfon pots fer qualsevol cosa. Però llavors no portàvem ni mòbils, i havíem de trucar des d’una cabina de telèfon per avisar a la ‘tele’ d’on érem.

El mateix 11 de setembre de 2001 vostè va entrar en directe al Telenotícies Vespre. Va ser la seva primera aparició pública?

No, de fet la primera devia ser l’any 1999. Llavors estava a la secció de societat, i quan vaig tornar vaig continuar a la mateixa secció. Va ser al cap d’un temps, quan vaig començar al telenotícies del cap de setmana.

Com va viure la tornada del viatge?

Quan arribes, tornes a la realitat. Toques de peus a terra i t’adones que tot és molt efímer en aquesta vida, i que en el món del periodisme encara ho és més.

Ha tornat a Nova York des de llavors?

Sí, hi vaig tornar l’any següent perquè m’hi van enviar per cobrir el primer aniversari de l’atemptat. Bé, ara cada any es fa un gran acte, però aquell era el primer. Recordo que van enumerar totes les víctimes i que llavors encara no hi havia el monument de la zona zero. Hi vaig ser tres dies, incloent- hi el trajecte, i va ser un viatge llampec, ben bé per fer cobrir l’esdeveniment. Des de llavors sí que no  hi  he  tornat  més.  Però  no  per  res  d’allò,  sinó  perquè  no  hi  ha  hagut  l’oportunitat.  És  una assignatura pendent. Hi he de tornar.

L’estiu de l’any 2017, en una mamografia rutinària, a Núria Bacardit li van diagnosticar càncer de mama triple negatiu, “un dels més agressius que hi ha”, que per sort es trobava en la seva fase inicial. Per a la periodista, la pitjor part era la incertesa de no saber què era: “Soc de les que vull saber què hi ha i què no hi ha.” I quan el doctor Pere Culell, va veure-hi alguna cosa estranya va dir- li: “Núria, només hi ha dues possibilitats: que sigui una mastitis, que és com una infecció del pit, o que sigui un càncer.” 
En aquell moment, feia sis mesos que el seu pare havia mort de càncer de metàstasi. I per a ella, la detecció del càncer de mama ja era prou mala notícia per descobrir que es tractava d’un dels més agressius. Va ser llavors, quan va consultar diversos fòrums i va descobrir que “la gent només explicava quan ja es feia metàstasi, quan el càncer havia avançat molt i només hi havia males notícies”. En aquell moment ella hauria desitjat que algú hagués escrit que “també et cures”, ja que ella amb perspectiva ha anat aprenent, que també hi ha “coses bones”.

L’any 2017, va rebre el diagnòstic de càncer de mama triple negatiu, el més agressiu que hi ha. Com va reaccionar quan el doctor Pere Culell va comunicar-li aquesta mala notícia?

Home,  és un gran xoc, clar. De cop et diuen que hi ha una cosa rara, i que només hi ha dues possibilitats: que sigui una mastitis, que és com una infecció del pit de quan estàs donant pit o has donat pit, o que segur que sigui càncer. Jo havia donat pit, i resulta que la mastitis la vaig tenir, però a l’altre pit. Fins llavors passes per la biòpsia.

Quina va ser la pitjor part del càncer?

Per mi, és tota la incertesa. La incertesa de no saber què és i de no posar noms i cognoms. Però, és clar, realment el càncer era la pitjor part. Jo soc de les que vull saber què hi ha i què no hi ha. A partir d’aquí, simplement ja m’adapto molt. Em costarà més o menys, però m’adapto. Un cop saps el que hi ha, te’n fas a la idea. En el meu cas, no em van fer quimio. El tumor era molt petit i amb la mastectomia n’hi va haver prou .

“El que cura és la ciència i no la positivitat tòxica”

I com va anar?

Vaig mirar-me moltes fotos de dones amb mastectomies. La Bimba Bosé, que va morir aquell any precisament, s’havia fet unes fotos molt ‘xules’ d’ella amb un pit i l’altre no. I pensava “bé, doncs estaré així fins que no em reconstrueixi”. I aquí és on per mi apareix la positivitat tòxica de la gent del teu entorn.

La positivitat tòxica?

Sí. La positivitat tòxica no ens val. No ho podia suportar en el seu moment i no ho suporto. Quan algú té càncer, se l’anima constantment. I a mi no em donava la gana. Pensava: “Vull plorar i només vull plorar. No em curarà ni més ni menys.” Em deien que potser estaria millor si estava més feliç i més contenta. Però això és mentida. Si vull plorar i no vull estar animada, no ho estic. Això no era el que m’havia de curar. El que cura és la ciència i no la positivitat tòxica.

Va ser dur el procés?

Bé, ara en perspectiva potser no tant, però fins que no vaig assumir que tinc càncer no ho volia dir a ningú a la feina. Li vaig dir a la meva ‘jefa’ que tenia una tendinitis perquè no volia que ho sabés. I vaig trigar dos mesos a dir-ho en veu alta. Si em preguntes si em va costar, sí, sí que em va costar. És honest i és així. Mira que havia fet un munt de reportatges… però en primera persona costa molt, eh? Per  una banda,  no  vols  compassió,  i per l’altra  tampoc vols allò  de  “vinga,  no  passa res”.  Però perquè sí que passa. La gent em deia “agafa-t’ho bé…” Però no. De fet, són molts els motius que tenia per no prendre-m’ho bé. Jo crec que aquí la gent senzillament ha d’assumir-ho i deixar que l’altre faci, només escoltar-lo. I deixar plorar o riure. Deixar fer.

La reconstrucció del pit “em va provocar tant dolor que em volia tirar per la finestra”; s’havia infectat

Com va anar la intervenció de l’extirpació quirúrgica del pit?

La intervenció en si podria dir que bé. Sí que fa mal, però la ‘putada’ és que em van fer reconstrucció immediata. Perquè us en feu a la idea, és com una mena de globus que es va inflant per tal de donar la pell i posar-te la pròtesi definitiva. Però se’m va infectar. Llavors, al cap de tres dies estava radiant de dolor, tant dolor que em volia tirar per la finestra. Em donaven un derivat de morfina i no em passava. No em passava el dolor. I vaig anar a urgències.

I què va passar, aleshores?

Estava convençuda que aquell dolor no era comú. Li deia: “Seràs molt cirurgià, però sé que no és normal”. I tenia una infecció de cavall, però tan bèstia que no m’arribaven els antibiòtics ni els calmants a les terminacions. Llavors, quan em van tornar a buidar, em vaig quedar tant tranquil·la que vaig pensar que si havia de tornar a passar per allò, jo preferia no reconstruir-me el pit.

“Vaig descobrir que posar-se una pròtesi és tot un món”

Però finalment van poder fer la reconstrucció?

Sí.  Després  d’això,  vaig  estar  durant  mesos  fent  antibiòtic.  I  en  acabat,  la  cirurgiana  em  va convèncer. I aquí vaig descobrir que posar-se una pròtesi és tot un món. Vas a una botiga, que és ben bé una botiga per càncer. Vas allà i et canvia tant el xip, que anava pensant: “Ah, mira quin banyador més maco!”, “Mira quina perruca!”. En aquella botiga vaig triar (finançada pel sistema de Salut) la pròtesi provisional. És a dir, una que es posa en una mena de butxaqueta interior dels sostenidors per simular un pit. De la pròtesi definitiva, que et posen en la intervenció, se n’encarreguen els metges i especialistes.

Què diria als professionals que la van atendre?

El doctor Pere Culell, llavors cap de patologia mamària d’Althaia, és un excel·lent professional, molt empàtic. Igual que l’oncòloga, Sílvia Catot, les infermeres de cirurgia reconstructiva, Rosa i Sílvia, i la meva estimada doctora, Helena Martí, cap de la cirurgia reconstructiva, una persona meravellosa que ha acompanyat tantes i tantes dones en el càncer de mana.

Fa uns dies publicava un missatge a Twitter, tot anunciant que després de cinc anys havia rebut l’alta oncològica i que es tractava d’un “regal de Nadal”. També ha estat un regal per a la família.

Sí, tot i que ja ho sabien perquè l’ecografia l’havia fet al novembre. Però es tractava del fet d’anar a oncologia, fer la visita i rebre l’alta. Tot i que he de continuar fent controls, eh? El càncer ja el tens per sempre, però és més ‘normal’ perquè fas les visites amb el metge de capçalera. Llavors el fet de que et donin el paperet a oncologia i facis broma amb l’oncòloga “no et vull tornar a veure per aquí”, “jo tampoc a tu.” Llavors ja té gràcia. I per la meva família, clar, també.

“El risc sempre hi és i et pots morir de càncer, però també pots morir de mil coses”

Fa un temps vostè publicava que també s’havien d’explicar les coses bones que tenen a veure amb el càncer de mama. Per què?

Quan jo vaig tenir el càncer mirava gent que havia tingut o que tenia el meu, que s’anomena triple negatiu. I entrava als fòrums, i tot era com més agressiu. Normalment, la gent publicava quan ja estava fent metàstasi, que era quan el càncer ja havia avançat molt i només rebien males notícies. És a dir, recaigudes. I llavors, és clar… Quan tu estàs començant a assumir-ho, i en el meu cas era molt incipient, és quan et fas més preguntes. Et dius: “hòstia, algú pot dir-nos coses positives”. Però les bones notícies no te les trobes. I quan la gent anuncia coses, anuncia les coses dolentes. Ja sabeu el que diuen: “No news, good news!”. Doncs ‘hòstia’, també n’hi ha de positives. I em refereixo al fet que està bé visibilitzar-ho i està bé també que visibilitzem que la gent es cura. El risc sempre hi és i et pots morir de càncer, però també pots morir de mil coses.

La entrada Núria Bacardit: “Fins que no vaig assumir el càncer, no ho volia dir a ningú a la feina” se publicó primero en iNSiGHTS.

Albert Bosch Riera (Sant Joan de les Abadesses, 1966) arrossega una llarga llista de reptes completats de diferents disciplines d’esportsextrems, que compagina amb la seva faceta d’emprenedor i d’escriptor. Ha creuat l’Antàrtida sense assistència i en solitari, recorrent 1.152 quilòmetres des de la costa fins al Pol Sud; també ha completat el projecte ‘7 Cims’, escalant la muntanya més alta de cadacontinent amb l’Everest com a conquesta final i, entre d’altres, ha participat a nou Dakars (dos en moto i set en cotxe); l’any 2015 es va convertir en el primer pilot de la història en participar-hi amb un cotxe 100% elèctric. Bosch és també corredor habitual d’Ultra Maratons.

Ha fet expedicions extremes com pujar els 7 pics més alts de cada continent, la travessia fins al Pol Sud o participat al Dakar fins a nou vegades. Com es definiria?

M’agrada definir-me com una persona que intenta convertir alguns somnis en realitat. En general, però, acostumen a definir-me com aventurer, emprenedor i també com a expert en lideratge.

En quin moment de la seva vida i per què comença a realitzar aventures d’aquest nivell?

És una progressió. Soc un apassionat de l’esport; en un inici no pensava en l’aventura en si, però s’hi va anar transformant. Vinc d’un poble molt petit, Sant Joan de les Abadesses, on estava sempre en contacte amb la naturalesa i acostumat a fer esport a l’aire lliure. Em feia pena veure els meus companys jugant a esports com futbol i bàsquet en espais delimitats i envoltats de molta gent reunida mirant-los, cridant-los o insultant-los. Després, el meu entrenament a la natura es va anar convertit en competició. I el 1998, vaig començar a participar en esports d’aventura participant en el meu primer Dakar. Al final, aquesta evolució es va convertir en un estil de vida; vaig veure que no necessitava ser el millor, sinó el més complet. 

D’entre les expedicions que ha fet, quina ha estat la més especial i per què? I la més difícil?

De vegades, una sortida senzilla aquí als Pirineus pot convertir-se en una de difícil. Però pel que fa a les conegudes, potser et diria que la més complicada ha estat l’expedició a Papua Nova Guinea. Allà vam conviure amb una tribu que havia viscut aïllada l’última dècada per una guerra tribal; va ser una experiència molt especial i alhora tensa. També pujar a l’Everest, perquè comporta molts riscos. I l’expedició en solitari al Pol Sud, que va ser una aventura de 48 dies molt intensa.

“Era crucial marcar-se tasques per mantenir la ment ocupada i estar pendent de no fer cap errada, que a -40 graus pot ser letal”

Va passar 48 dies sol a l’Antàrtida. Com s’organitzava cada dia? Com menjava i com dormia? 

Estava sol i mai vaig trobar a ningú -a cap persona ni a cap altre tipus d’animal- perquè fora de la costa ja no hi ha res, ni pingüins, ni foques, ni animals marins; no hi ha vida orgànica. Com que era estiu, no es feia de nit i, tot i que podia fer l’horari que volgués, era molt important seguir una rutina. Era crucial marcar-se tasques per mantenir la ment ocupada i estar pendent de no fer cap errada, que a -40 graus pot ser letal.

Es podia comunicar? 

Em podia comunicar via satèl·lit amb la base que em donava una mica de cobertura. Teníem un protocol de seguretat en el que, si era necessari, podien activar un rescat. També parlava amb els de casa; concretament, amb la meva dona que era el centre de coordinació de les comunicacions amb la premsa.

“Diuen que el límit en l’esport no existeix, però és perquè la gent no fa coses series”

Com es gestiona físicament i mentalment una expedició en solitari d’aquestes característiques? 

Físicament ha d’haver-hi una preparació constant i prolongada en el temps; no consisteix només en anar al gimnàs i posar-se fort, sinó que també t’has de conèixer el cos. Diuen que el límit en l’esport no existeix, però és perquè la gent no fa coses series. En un IronMan baixes de la bicicleta i marxes a casa, igual que en una marató o en esports d’aquest tipus. En canvi, en el meu cas, haig de conèixer a la perfecció els meus límits per no arribar a ells, perquè com a mínim suposaran una lesió. 

Com s’ha preparat i com es prepara per cadascuna d’aquestes expedicions? 

La gent pensa que la part física i mental és l’única que s’ha de preparar; i com a molt la part tècnica, però n’hi ha una de molt més important que marca la diferència entre fer o no fer aquestes experiències: és la preparació del projecte. Molt pocs esportistes ho entenen, però per fer una expedició s’ha de preparar el projecte conceptualment, la logística, les comunicacions, elaborar un pla de negocis… Tinc poca competència perquè molt poca gent es compromet tant en un projecte; físicament i mentalment, molts podrien.

Què n’aprèn de cadascuna de les aventures en què participa? Prefereix fer-les sol o acompanyat?

Prefereixo fer-les acompanyat, però també m’agrada fer-ne algunes sol de tant en tant. L’última que he fet en solitari és el descens de la part catalana del riu Ebre; vaig estar sis dies navegant en caiac i parava per dormir fent acampada o quedant-me a hostals. L’aprenentatge crec que consisteix en posar-se al límit, que és quan apareix el pitjor i el millor de cada persona; la part més egoista i animal, de supervivència, però també l’evolució personal de cadascú. Són experiències molt intenses que em permeten fer un aprenentatge integral. Gràcies a això, he escrit llibres, faig conferències i trobo que és un laboratori d’assaig bestial perquè em porto a l’extrem.

Té alguns referents en l’àmbit d’esport d’aventures?

Els aventurers d’abans. M’agradaria assemblar-me a ells, perquè eren molt humils amb la natura i realment conscients que depenien de la Terra i la respectaven sense supèrbia. Actualment, la natura ha de continuar manant i hem de mantenir aquest respecte per ella i deixar de creure que la tenim controlada amb la tecnologia perquè no és així.

En quin moment gaudeix més de les expedicions? Quan les planifica, quan les duu a terme o posteriorment quan les recorda?

Tinc la capacitat de viure molt connectat al present i no pensar en res més. M’aplico molt la frase de ‘Gaudeix cada moment perquè el passat no existeix’. Evidentment, com qualsevol persona, també penso a vegades en el passat i el futur perquè em dona l’experiència que comentàvem, de valors, arrels, referències, errades i aprenentatges. Les expedicions les gaudeixo en els tres àmbits, però sobretot en la preparació que és quan treballes amb la il·lusió d’aconseguir uns propòsits. De fet, quan m’uneixo a activitats que ha programat algú altre, no les visc igual; prefereixo fer-ho jo. I un cop completades, és divertit explotar els aprenentatges en conferències o xerrades, sense viure dels records.

“Si realment estimes la Terra, t’has de comprometre a intentar canviar els hàbits”

També és el primer pilot que ha participat al Dakar amb un cotxe 100% elèctric. Com apareix aquesta idea i per què?

Mentre feia el projecte 7 cims, amb el que vaig escalar les muntanyes més grans de cada continent completant-lo el 2010 amb l’ascens a l’Everest. Aquest repte em va fer ser més conscient de la feblesa de la natura i com la maltractem amb els problemes del canvi climàtic, la contaminació i l’atac a la biodiversitat. Després de fer una volta per tot el món, vaig entrar en una contradicció que es manifesta a l’Everest, en el punt més alt del món. Allà, amb tota la terra sota els meus peus em vaig sentir responsable de la meva relació amb la natura, la qual no pot ser només explotar-la. Si realment estimes la Terra, t’has de comprometre a intentar canviar els hàbits. I per això vaig decidir participar amb un cotxe elèctric al Dakar.

No van poder finalitzar la carrera. Quins creu que són els pros i contres d’utilitzar aquest tipus de vehicle al Dakar en lloc dels que funcionen amb combustibles fòssils?

No vam acabar la carrera del Dakar, però sempre dic que és el millor fracàs que m’ha passat a la vida. Estar disposat a fracassar per un objectiu de passió i propòsit és bo. Avui dia hi ha molts més contres tècnics que pros, i el principal és l’autonomia. Amb els cotxes de combustió pots tenir tota la gasolina que vols; és molt fàcil reposar amb bidons i continuar. Amb un cotxe elèctric al desert ho tens més complicat. Parlant dels pros puc dir que contamina menys, hi ha menys impacte i treballes amb una mobilitat més sostenible. És una manera de comunicar al món que hi ha coses que hem de deixar de fer-les, renunciar a elles. Un exemple clar és quan es va deixar de fer publicitat de tabac; amb la sostenibilitat hauria de ser semblant.

Com comentava, a banda d’expedicions fa xerrades i conferències on parla de ‘lideratge responsable’. Què significa per vostè aquest concepte i com l’aplica a la vida?

És molt important, ja que és l’evolució de la vida que tots tenim. El lideratge és necessari i sempre hi és present, des de les tribus de les cavernes fins al present. Es necessita lideratge en l’àmbit polític, social, educatiu i molts temes vitals més, perquè sinó no tenim com guiar-nos. La realitat és que tots som líders en diferents aspectes personals de cadascú. M’agradaria recalcar que quan es parla d’un líder no ens hem d’imaginar al típic home gran i fort, sinó algú amb les idees clares. Antigament, lideràvem pensant que el món tenia recursos infinits, que tot aniria bé i no pensàvem en els límits. Aquest tipus de líder només pensa en el seu benefici, és algú que no convé a la societat. Després, hi ha la gent que només vol fer el bé, i això tampoc és sostenible. Aquí és on em reafirmo en què és important el lideratge responsable, on tots serem líders d’un negoci, una família, una administració, o el que sigui, però hem de ser, per sobre de tot, responsables en allò que fem.

“El que es necessita és una actitud emprenedora, però no en el sentit empresarial de la paraula, sinó d’un mateix”

Què creu que es necessita per poder fer aquest tipus d’aventures? Com animaria a algú que en tingui ganes, però no s’atreveixi?

El que es necessita és una actitud emprenedora, però no en el sentit empresarial de la paraula, sinó d’un mateix. És a dir, per fer un projecte d’aventura necessites pensar-lo, preparar-lo, mirar la logística i permisos. Evidentment, has de tenir una actitud esportiva, però si només t’agrada aquest enfocament únicament podràs fer carreres esportives, que estan molt bé, però no és aventura. En definitiva, s’ha de tenir aquestes ganes d’emprendre el projecte des de l’inici amb persistència. Al final, jo físicament sóc correcte, però no he arribat a la categoria d’elit. Tot i això, he fet projectes molt més grans que molts esportistes que estan immensament més preparats físicament. L’aventura per mi és incertesa i risc, això és el que m’aporta allò que realitzo.

Quin és el seu pròxim repte?

És precisament a l’Antàrtida, un repte molt gran. Es tracta d’un caiac de mar portat a l’extrem. Estem organitzant tots els preparatius per realitzar-lo d’aquí a dos anys, per tot el que comporta portar-ho a cap. Teníem al cap fer-ho el novembre de 2023, però ara estic lesionat per una caiguda amb bici de fa uns mesos i no podré començar a entrenar bé fins d’aquí a mig any; un fet que ho endarrereix tot més.

La entrada Albert Bosch: “L’expedició de 48 dies en solitari al Pol Sud va ser molt intensa” se publicó primero en iNSiGHTS.