Aquest 2026 va començar amb una nova normativa que obliga els municipis catalans de més de 20.000 habitants amb nivells de contaminació elevats a aplicar zones de baixes emissions (ZBE) per limitar l’accés dels vehicles més contaminants als seus nuclis urbans. És una mesura que va aprovar el Govern de Pere Aragonès el juliol del 2024 per reduir l’índex de contaminació atmosfèrica i millorar la qualitat de l’aire.

A Osona, aquesta normativa afecta les ciutats de Vic, la capital, amb més de 50.000 habitants, i Manlleu, amb 21.500. Aquesta segona ciutat ja va implantar una zona de baixes emissions de prova el 15 de novembre de l’any passat que prohibeix el pas pel nucli urbà als camions de més de 12 tones, uns 400 al dia. Vic, en canvi, encara no ha aplicat la mesura. La mesura va entrar en vigor a nivell català l’1 de gener, però va quedar temporalment paralitzada durant unes setmanes a causa del caos de Rodalies.

La situació ha generat molta controvèrsia perquè és la ciutat més gran de la comarca. Des de l’Ajuntament, la regidora d’Urbanisme i Medi Ambient, Ester Coma, considera que el model actual de zones de baixes emissions no s’adapta a la realitat territorial de la comarca perquè “estan pensades per grans metròpolis”. “A Londres o a Barcelona tenen sentit perquè hi ha alternatives de transport públic, però en territoris com la Plana de Vic la situació és diferent”, explica.

En el cas de Manlleu, aquesta primera fase de prova en principi s’acabarà el proper 16 de maig per deixar pas a la fase ja definitiva. Serà en aquest punt que “si s’han pres les mesures oportunes s’aplicaria en cotxes, però és una fase que tenim en espera perquè primer volem acabar de veure com funciona amb els vehicles més pesants”, apunta la regidora de Medi Ambient, Montse Riu. 

Ara bé, des de l’Ajuntament consideren que si no s’apliquen mesures a tota la comarca o a les zones del voltant tindrà “una afectació limitada”. Riu també remarca que no és l’única mesura que s’hauria de prendre perquè “la contaminació també ve per altres vies”. 

A Manlleu, de fet, ha sortit un moviment en contra de la zona de baixes emissions sota el nom de No ZBE Manlleu. Ja ha convocat diverses manifestacions amb lemes com Derogació de l’ordenança de les baixes emissions ja. La regidora assegura que molt sovint aquestes situacions poden generar la propagació de missatges falsos i que a la pràctica la mesura “no afectarà ni la meitat de la població, al contrari”.

Des de l’Ajuntament de Vic defensen que les ZBE “estan pensades per grans metròpolis” i que a “a Londres o a Barcelona tenen sentit perquè hi ha alternatives de transport públic”

En el cas de Vic, Coma explica que la normativa obliga l’Ajuntament a restringir el trànsit en un 25% de la seva superfície urbana: una àrea que correspondria pràcticament a tot el centre de la ciutat. Aquesta nova norma, segons el consistori, podria afectar la mobilitat quotidiana de molts ciutadans de la comarca que es desplacen a Vic per treballar, comprar o accedir als serveis.

“Un ciutadà podria arribar al polígon amb un vehicle molt contaminant, però no podria entrar al centre per anar al mercat o a les botigues”, argumenta la regidora. “La majoria de gent que ve a Vic són persones de la comarca com pagesos, famílies o gent gran que depèn del cotxe perquè no hi ha alternatives reals de transport públic”, afegeix.

Per aquest motiu, des de l’Ajuntament defensen explorar una alternativa diferent com una zona de baixes emissions d’abast comarcal que inclogui tota la Plana de Vic i que permeti actuar sobre els principals focus de contaminació, com el trànsit de pas per infraestructures com la C-17, de Ripoll a Barcelona, o la C-25, de Manresa a Girona.

“Si volem reduir les emissions de veritat cal pensar la mobilitat a escala de tota la Plana”, defensa Coma. Des del consistori plantegen un radar de tram que s’activaria els dies amb més concentració de gasos contaminants i que abastiaria tota la comarca de punta a punta. Proposen que en aquests casos els vehicles no puguin circular a més de 60 km/h. 

La Generalitat va reconèixer fa unes setmanes que no multaria els ajuntaments que incompleixen la mesura, com és el cas de Vic o d’Olot, però sí que podria comportar la retirada d’algunes ajudes. És una situació que no preocupa a l’ajuntament osonenc perquè consideren que “l’administració, pel que és bo i el que és dolent, és lenta”. 

La contaminació de l’aire mitjana de Manlleu és equivalent a fumar tres cigarretes diàries

Aquesta és la vessant més institucional, però des de la societat civil la lectura és diferent. El portaveu de la plataforma Osona Respira, Josep Lluís Domingo, considera que el debat sobre les zones de baixes emissions “no pot fer oblidar la magnitud del problema ambiental que afecta la comarca”. Perquè la contaminació a la Plana d’Osona és “un problema molt gros” que sovint passa desapercebut perquè l’aire contaminat “no sempre és visible”.

De fet, el doctor Xavier Querol, expert en contaminació atmosfèrica, comparava fa unes setmanes la contaminació de l’aire mitjana de Manlleu amb “fumar tres cigarretes diàries”. Seria així quan la contaminació es troba al punt habitual, uns 15 micrograms per metre cúbic, però en els pics “podem arribar a cinquanta micrograms per metre cúbic”. Són dades comparables amb les ciutats més contaminades de la Xina o de l’Índia. 

Domingo destaca que és un problema que “afecta a tota la població de la Plana”, però també recorda que els efectes de la contaminació no afecten tothom per igual. L’aire és el mateix per a tots els habitants de la comarca, però alguns “poden passar temps en entorns menys contaminats durant caps de setmana o períodes de descans” i “les persones amb menys recursos sovint tenen menys possibilitats d’evitar els efectes de la contaminació”. A més, també alerta que hi ha col·lectius especialment vulnerables com els infants i la gent gran.

El portaveu d’Osona Respira també apunta que la contaminació a la Plana requereix moltes mesures diferents i que calen “decisions col·lectives i coordinades entre administracions”, però subratlla que les ZBE poden ser “un primer pas” per començar a reduir les emissions. Pot ser una mesura insuficient per alguns sectors, però Domingo assegura que “si no posem tiretes tampoc començarem a curar la ferida” i que qualsevol acció per reduir la contaminació pot ajudar a avançar en la solució del problema, a respirar millor.

La entrada Respirar a Osona: per què Vic encara no té Zona de Baixes Emissions?  se publicó primero en iNSiGHTS.

“Vaig deixar el cinema per trobar-me a mi mateixa, però ara torno a interpretar”, explica Marina Comas (Torelló,1996). Amb només 13 anys, va irrompre al cinema català amb una força inesperada: Pa negre (2010) li va valdre un Goya i un Gaudí i la va situar com una de les joves actrius més prometedores del país. Però, mentre tothom li projectava un futur brillant davant les càmeres, ella va triar un camí molt diferent. Va deixar enrere els rodatges, els photocalls i la pressió mediàtica per estudiar Biologia i dedicar-se a la vida que sempre l’havia envoltat: la pagesia, els animals i la muntanya osonenca, escenari que també havia marcat el seu debut cinematogràfic.

Durant anys, va viure lluny del focus, construint casa seva, cuidant cavalls i ovelles, i mantenint una relació cada cop més distant amb aquella nena que havia captivat el públic i critica. Precisament aquest distanciament és el que retrata el documental Marina, dirigit per Marta Brichs i guanyador del Premi Vila de Puigcerdà al Millor Curtmetratge Espanyol 2025 al Cerdanya Film Festival. El curtmetratge captura un moment molt concret de dubte i replantejament vital: la protagonista s’interroga sobre les decisions preses, sobre la fama i sobre qui és. En el documental, Comas explica que durant anys va tenir el Goya oblidat a casa dels seus pares, gairebé com un record aliè, un objecte que pertanyia més a una etapa passada que no pas a la persona que és avui.

Paradoxalment, aquest mateix documental ha acabat obrint un futur inesperat. Ha recuperat l’interès per la interpretació i, després d’anys centrada en la biologia, torna a formar-se com a actriu. En aquest punt de renaixement personal i professional, rep visita d’Insights per repassar la seva trajectòria i en veure en quin punt es troba actualment. Continua vivint a la plana de Vic: “No tinc intenció de marxar. Em mouré a Barcelona o Madrid quan tingui feina, però casa meva és aquí”.

Recordes quin va ser el teu primer paper de text als Pastorets?

Diria que va ser als Pastorets de Borgonyà, fent d’Isabeló amb en Jordi Pla. Els van titular Uns pastorets de cine, perquè acabava d’estrenar-se Pa negre i hi sortíem tots dos. Era la versió llarga, de tres hores, amb gags. Després vaig passar als Pastorets de Torelló. Allà vaig fer de Lucifer i no sé si de pecat capital també. Els Pastorets sempre
són divertits, però al final requereixen molt temps. Vaig decidir plegar, igual que també vaig deixar tot allò del cinema. Vaig pensar: “S’ha acabat”.

Veient el documental pot quedar la sensació que era només una primera part. Què ha passat després?
Ens ho diu molta gent als festivals: “i ara què?”. El documental es va gravar fa dos anys i mig i només retrata un mes o dos de la meva vida. És una fotografia molt concreta, i des de llavors ha plogut molt.

En quin punt et trobaves aleshores?

La Marta Brichs ho va captar molt bé: jo estava a l’inici d’una crisi existencial. No estava ni bé ni malament, però sabia que m’havia de moure. Aquest tipus de crisis, tot i que són incòmodes, et fan buscar. Són totalment vàlides i, de fet, estic contenta de tenir les meves crisis existencials. Sempre et porten cap a buscar? Sí que és un territori incert perquè estàs pensant sí estàs bé, però no ho acabes estar del tot.

Que et va portar a tenir aquesta crisi?

Va anar lligat d’una ruptura emocional i després de replantejar-me si havia estat bona idea deixar l’art a part de la meva vida. I vaig començar a formar-me amb veu i moviment, a fer coses de dansa i cant. Això em va connectar amb una cosa molt curiosa: em va connectar amb mi mateixa, que és una cosa que jo havia perdut. No sabia qui era, saps? No tenia molt clara la meva identitat. I a través de la dansa i el cant vaig recuperar una mica això i vaig dir: “I si proves de tornar a interpretar?”.

On estudies actualment?

Faig càpsules formatives: cursos de cap de setmana o d’una setmana que puc compaginar amb la feina, perquè continuo treballant de biòloga. He estat força temps a l’Estudi Karloff, a Gràcia. Fa unes setmanes, per exemple, vaig faig anar a una masterclass amb una coordinadora d’intimitat. Quan jo actuava de petita això no existia i ara és una figura molt necessària, sobretot perquè les escenes íntimes sempre m’han generat respecte. També faig classes de dicció en castellà perquè tinc un accent molt marcat i això pot limitar alguns papers.

Què recordes dels rodatges?

Moltes coses. Un rodatge és molt intens: hores i hores amb la mateixa gent, molta espera, molta tensió perquè tothom té pressa, però vol que les coses surtin bé. Acabes fent una mena de família. D’Els nens salvatges en recordo més coses perquè era més gran. A Pa negre era molt petita. Els rodatges es van fer a l’estiu expressament pels nens, de juliol a setembre. Recordo també que en algun rodatge em demanaven les notes de classe perquè hi havia una clàusula al contracte que deia que si baixaven no podia continuar rodant. Tenia la pressió de rodar professionalment i alhora mantenir les notes! No me’n recordava fins fa poc. També teníem coach tant a Pa negre com a Els nens salvatges.

I què recordes de l’Agustí Villaronga?

Era molt clar, molt sensible i ens guiava moltíssim. Tenia una capacitat extraordinària per comunicar què buscava. Després vam mantenir contacte un temps, però amb els anys es va perdre.

Creus que Pa negre va marcar un abans i un després al cinema català?

Va ser un salt de qualitat molt gran. Potser semblava que tot canviaria, però crec que el cinema català té bona salut i bona fama. Ara s’estan fent coses molt potents.

Com vius ara l’exposició pública, després del documental?

L’exposició és una cosa molt íntima i és una cosa de la cual sempre he fugit. Una de les raons per les quals vaig marxar tant del cinema era aquest fet d’exposar-me: jo no suportava que la gent pogués opinar sobre la meva vida. Llavors, clar, el fet de presentar aquest documental i que ara es projecti a festivals és un pas molt important per mi. En certa manera m’he curat una mica. És com dir ‘potser ja no m’importa tant el que pensi la gent’ i això és molt important. Si vols ser actor o actriu, o artista en general no pots estar tot el dia pensant si agradarà, què diran o com ho criticaran.

Per acabar, on tens el Goya?

Fa dos mesos el vaig anar a buscar a casa del meu pare. Me’l vaig emportar i ara el tinc a la meva habitació. Tinc els premis a la meva habitació. Hi ha una cosa molt energètica en això. Com dir: ‘Va, me’ls faig meus, no?’. Sempre havien estat una cosa molt aliena per mi. No me’ls he sentit mai meus del tot. Fins que fa dos mesos vaig dir: ‘Va, me’ls emporto a casa meva, que són meus. La Marina Comas soc jo i me’ls emporto a casa meva’. La meva parella estava una mica preocupada. Deia: ‘Home, però no podem tenir això aquí. I si ens els roben?”. Però tant és. He estat deu anys sense veure’ls gairebé. Si me’ls roben com a mínim els hauré tingut amb mi durant uns mesos.

La entrada Marina Comas: “Estic contenta de tenir les meves crisis existencials” se publicó primero en iNSiGHTS.

Alguna vegada us heu preguntat qui sosté les sales de cinema dels pobles? Mentre les grans ciutats estan dominades per cadenes com Cinesa, Yelmo o Kinepolis, existeix una xarxa gairebé invisible que fa possible que, setmana rere setmana, petits municipis o petites ciutats com Ripoll, Balaguer o Berga puguin projectar cinema. No és cap gegant de la indústria ni surt als anuncis de televisió o per les xarxes socials, però fa més de 60 anys que treballa incansablement per mantenir viva l’experiència col·lectiva del cinema a les comarques: és el Circuit Urgellenc, que gestiona més de 30 sales distribuïdes per Catalunya, Aragó i Mallorca. Més que una empresa de distribució, és un projecte de territori i resistència cultural que connecta persones a través de la gran pantalla.

Ara bé, el paisatge del cinema als pobles i petites ciutats no és uniforme i hi ha una gran diversitat de models. En molts casos són els ajuntaments els que gestionen directament les sales municipals, però en d’altres, com a Ribes de Freser, és una associació cultural qui manté viva la programació cinematogràfica. També existeix una cadena privada que coordina i dóna suport a moltes d’aquestes iniciatives: el Circuit Urgellenc, que adapta la seva estructura per treballar colze a colze amb realitats molt diferents. Pere Aumedes, gerent del Circuit Urgellenc, emfasitza que anar al cinema d’un poble “és més que anar a veure una pel·lícula: és un acte social i cultural. I això no ho pot donar cap multisala d’un centre comercial”.

El Circuit Urgellenc no és una distribuïdora tradicional. No compra els drets de les pel·lícules, sinó que actua com a intermediari entre les grans distribuïdores i les sales locals. Lloga les còpies, gestiona la logística, negocia les condicions i, sobretot, fa una tasca clau: curar la programació perquè s’adapti al públic de cada zona.

“No té sentit passar una pel·licula de superherois en un poble on el públic majoritari té més de seixanta anys”, diu Aumedes. “Coneixem cada territori i això ens permet ajustar la cartellera. Potser en un poble toca un drama europeu i en un altre, una comèdia espanyola d’estrena”, afegeix.

Aquest model de gestió compartida és habitual en moltes sales de cinema municipals. En diversos casos els ajuntaments disposen de l’espai, ja sigui una sala o un teatre adaptat, però no tenen els recursos tècnics ni humans per assumir la programació de manera regular. És en aquest context que el Circuit Urgellenc assumeix tasques com el muntatge dels equips de projecció, la gestió de la venda d’entrades o el suport logístic i tècnic a través de personal propi o en col·laboració amb equips locals.

Un dels exemples d’aquest funcionament és el Cinema Comtal de Ripoll, una de les sales vinculades al Circuit. Llorenç Viñas n’és l’encarregat i hi treballa des de jove. “Sense el Circuit, segurament no estaríem projectant cada cap de setmana. Ells ens donen les pel·lícules i el sistema per vendre entrades i ens ajuden si tenim qualsevol problema tècnic. Però nosaltres també coneixem el públic i els gustos de Ripoll. És un treball conjunt”, assegura.

El Cinema Comtal de Ripoll projecta les novetats de la cartellera tres cops per setmana: dissabte, diumenge i dilluns, aquest últim amb la tradicional sessió del dia de l’espectador. L’horari habitual és a les 8 del vespre i si el títol és atractiu la sala s’omple fàcilment. El dilluns que es va projectar Wolfgang per exemple l’afluència era tan alta, més d’un centenar d’espectadors, que fins i tot un espectador es va oferir voluntàriament per ajudar a estripar les entrades.

Aquest gest espontani exemplifica la relació de comunitat que es viu en aquest espai, com explica Aumedes: “El 75% del públic es veu gairebé cada setmana i molts es coneixen. Són veïns”. A banda del cinema, el Comtal també acull programació teatral, musical i de dansa, impulsada per l’Ajuntament de Ripoll. Fa més de 125 que s’hi representen els tradicionals Pastorets per Nadal, entre tantes altres activitats culturals.

No totes les sessions aconsegueixen la mateixa resposta del públic. Malgrat l’esforç de moltes comunitats i del mateix Circuit Urgellenc, el futur del cinema als pobles no està garantit. L’envelliment del públic, les plataformes com Netflix o Filmin i l’augment dels costos fan que moltes sales funcionin amb equilibris fràgils. “Si desapareixen les sales als pobles no només perdem un lloc per veure pel·lícules. Perdem una manera de fer comunitat”, lamenta Aumedes. “El cine té molta força com a fenomen cultural i social”, subratlla.

Des del Circuit Urgellenc i des dels pobles es lluita cada setmana per mantenir aquest acte col·lectiu. Perquè, com diu Viñas des de Ripoll, “hi ha pel·lícules que només es poden viure a la sala, amb llums apagades i gent del poble al voltant”. Però la realitat és dura perquè a més l’impacte de la pandèmia i els canvis en els hàbits de consum també han deixat ferida.

Aumedes ho resumeix amb franquesa: “No s’acaba d’arrencar. El primer trimestre d’aquest 2025 ha anat millor que el de l’any passat, però el 2024 va ser especialment dolent, fins i tot pitjor que el 2023”. “El cine produeix un efecte d’inèrcia. Si hi ha una època de sequera d’estrenes atractives es contagia. El públic comença a deixar d’anar al cinema i després costa molt recuperar lo”, afegeix. Tot i això, el 2024 també va veure petits brots verds, gràcies a pel·lícules com Casa en flames o El 47, apostes catalanes que van ajudar a remuntar les xifres i a revitalitzar l’interès del públic: “Quan hi ha tres o quatre títols potents cada un atrau un sector: públic familiar, més cinèfil, més comercial, etcètera, i si hi ha continuïtat això es multiplica. El cinema té aquest poder d’arrossegar”. Per a Aumedes la clau és no només recuperar el públic, sinó fer-ho amb una estratègia intel·ligent.

Lluny de grans expansions, el futur del Circuit Urgellenc passa per reforçar el seu compromís amb el territori i el públic local. “El nostre objectiu no és invertir per fer multicines, sinó oferir un servei de qualitat, constant i fiable”, explica Aumedes. Aquesta constància, diu, és clau per construir confiança: mantenir els horaris, projectar cada setmana. No fallar mai. Però també cal pensar a llarg termini.

Per això un dels reptes que es plantegen és fidelitzar el públic més jove. “Intentem guanyar nous espectadors amb campanyes escolars i amb cicles infantils com el Cicle CINC, que es fa des de fa més de trenta anys, amb preus molt reduïts perquè els nens s’hi enganxin des de fa més de trenta anys”, apunta. L’objectiu és que entenguin el cinema no només com un entreteniment puntual, sinó com una experiència cultural rica i compartida. “Aquesta és la nostra batalla”, destaca Aumedes. Una batalla silenciosa, però essencial, per garantir que el cinema no desaparegui dels pobles, sinó que continuï viu i arrelat, generació rere generació.

La entrada El Circuit Urgellenc, la xarxa que manté viu el cinema als pobles se publicó primero en iNSiGHTS.

Kayed Hammad, gazià i durant dècades intèrpret, fixer i guia de periodistes a la Franja, ara refugiat a l’estat espanyol, va relatar la seva dolorosa experiència als estudiants i professors de Periodisme a la Universitat de Vic.

Silenci absolut, mòbils a la butxaca i molta, molta gent. Aquesta era la imatge de l’Aula de Cinema de la Universitat de Vic per escoltar el dolorós testimoni del gazià Kayed Hammad, intèrpret, fixer i guia durant dècades a la Franja i refugiat a Espanya des de fa tres mesos. L’acte, organitzat per la Facultat d’Empresa i Comunicació, va superar l’aforament, amb més de 230 persones entre estudiants i professorat, i molts assistents van haver de seguir la sessió a peu dret.

El degà, Josep Burgaya, va presentar la xerrada remarcant la importància de parlar de conflictes com el de Gaza: “En una qüestió com la d’avui no es pot ser neutre. Estem defensant la humanitat i com a universitat no podem apartar la mirada”. El periodista de RAC1 Sergi Ambudio va moderar la conversa i va iniciar l’acte preguntant als assistents si es consideraven ben informats sobre el que passa a Gaza. La majoria van reconèixer que no.

Amb una veu serena i sobretot sincera, Hammad va compartir fragments de la seva vida. En 61 anys ha patit set guerres. Va perdre casa seva en la primera setmana de l’ofensiva israeliana iniciada l’octubre de 2023. “En aquest genocidi he escapat de la mort disset vegades. He menjat pinso d’animals i hem hagut de treure menjar als animals per poder sobreviure”, va relatar.

També va confessar el dolor més gran: la pèrdua d’un fill. “Vaig trigar una setmana a recuperar el cos, amb molt de risc. No hi ha paraules per descriure el dolor, però en enterrar-lo vaig sentir una part de pau. Ara soc aquí intentant portar la meva dona i els meus altres tres fills”, va explicar.

Hammad va assenyalar que el 80% de la població de Gaza depèn d’ajuda humanitària i que avui un quilo de sucre pot arribar a costar 150 euros. Va denunciar la manca de seguretat, la persecució de periodistes i el bloqueig que pateix “la presó més gran del món”.

En aquest punt tant Ambudio com Hammad van remarcar que aquest bloqueig existeix des de fa disset anys i que fins que no ha esclatat aquesta guerra molta gent ho desconeixia. De fet, Hammad va recordar una anècdota dels anys noranta, quan va viure a Espanya: “Molta gent només coneixia Israel i no sabia què era Palestina. Un cop em van preguntar si jo era terrorista i vaig respondre que sí”. La resposta va provocar somriures entre el públic, malgrat la duresa del context.

Les intervencions d’Hammad van generar moments de silenci i de reflexió entre els estudiants. En un dels instants més colpidors el periodista de RAC1 va convidar el públic a posar-se en la pell del fill petit d’Hammad, que amb només disset anys ja ha viscut cinc guerres. El contrast amb la vida dels universitaris va deixar la sala en un silenci dens i ple de càrrega emocional.

En el torn de preguntes Hammad va criticar la cobertura mediàtica internacional i va assegurar que a Espanya “es dona més veu al que passa a Gaza que en altres llocs”. També va reflexionar sobre els dobles estàndards dels governs europeus: va subratllar que només Espanya i Irlanda han mostrat un suport públic cap a Palestina, mentre que països com Itàlia no escolten la seva població i mantenen un discurs alineat amb Israel per interessos econòmics.

Ho va comparar amb Ucraïna perquè en aquell cas els governs occidentals van reaccionar de manera immediata contra Rússia: “Allà tothom defensava Ucraïna i condemnava Rússia. En canvi, amb Palestina no ha sigut el mateix”. Sobre els que neguen el genocidi, va afirmar: “En una guerra no es bombardeja un hospital ni un periodista. Això és un genocidi amb moltes ganes de venjança”.

Malgrat la duresa del relat, Hammad va cloure la seva intervenció amb un missatge d’esperança. Després d’haver passat mitja vida en un infern marcat per la guerra i el bloqueig, va assegurar amb convicció: “M’agradaria tornar a viure a Gaza, una vida normal i senzilla. Sempre cal mantenir l’esperança perquè perdre-la és perdre la vida i la humanitat”.

Els aplaudiments finals i l’ambient durant tot l’acte van deixar clar que el públic i en concret els futurs periodistes havien rebut molt més que un testimoni: una lliçó de vida i de compromís. Hammad va fer reflexionar tothom. Ningú xerrava, ningú mirava el mòbil. I això vol dir alguna cosa.

La entrada “En aquest genocidi he escapat de la mort disset vegades” se publicó primero en iNSiGHTS.

En un món on les plataformes digitals dominen l’entreteniment i la immediatesa mana, l’experiència de veure una pel·lícula en una sala de cinema s’ha tornat, sorprenentment, gairebé excepcional. La pandèmia de la COVID-19 va accelerar una tendència que ja venia de lluny: la pèrdua d’espectadors a les sales tradicionals. A Barcelona, per exemple, el nombre de cinemes ha disminuït un 40% entre el 2010 i el 2022, passant de 33 a només 21 sales actives, segons l’Anuari Estadístic de la ciutat.

Tanmateix, mentre les multisales comercials reinventen la seva oferta buscant l’experiència completa —amb butaques de luxe, menús gurmet i preus cada cop més elevats—, als pobles petits, un altre model resisteix: el cinema de proximitat, aquell de sala única i horaris reduïts, que no només projecta pel·lícules, sinó que propicia el retrobament, crea comunitat i manté viu el caliu de viure el cinema col·lectivament.

“El Cinema Catalunya de Ribes de Freser és el més antic de l’Estat que encara està en funcionament”

És el cas del Cinema Catalunya de Ribes de Freser, una sala del Ripollès que, tot i formar part d’un municipi petit, continua obrint cada cap de setmana gràcies a un col·lectiu de voluntaris. El cineclub Amics del Cinema de la Vall de Ribes va néixer l’any 2003 i es va integrar a la Federació Catalana de Cineclubs.

Quan l’any 2008, el propietari privat del cinema, Eugeni Casals, es va jubilar i el cinema va tancar, l’associació va iniciar una campanya per salvar-lo, mobilitzant socis i voluntariat. El 2009, gràcies a un conveni amb l’Ajuntament, l’associació va assumir-ne la gestió i va reobrir la sala com a espai públic de projeccions.

Des d’aleshores, no només han mantingut viva la programació, sinó que han convertit el cinema en un veritable centre cultural actiu, social i arrelat al territori. “Un cinema en una població com Ribes, si no el porta una associació, no tira endavant”, explica l’actual president, Sergi Díaz, que va assumir el càrrec el 2019, poc abans de l’esclat de la pandèmia.

La més antiga en funcionament

Amb una població de poc més de 1.800 habitants, i gairebé 400 socis i sòcies actius, el cinema de Ribes és avui un cas particular: una sala centenària —fundada el 1900, és la sala més antiga de l’Estat en funcionament—, que continua viva gràcies a un model de gestió comunitària i al compromís dels veïns. Amb una capacitat actual de 180 butaques, el Cinema Catalunya ha sabut adaptar-se als temps i mantenir-se com un referent cultural i social al territori.

“Sobretot hi ha un punt de socialització amb tot això”, apunta Díaz, que destaca la implicació del públic i la voluntat de programar continguts més enllà del que marquen les cartelleres comercials. “Si fos una empresa privada, això no seria viable”, admet el president, que, tanmateix, assegura que “el fet de ser una associació, permet funcionar sense ànim de lucre, equilibrar comptes i aguantar situacions com la pandèmia”.

El cinema ha guanyat en dinamisme i actualitat. Si anys enrere les pel·lícules arribaven amb retard —a causa del fet que el mateix empresari gestionava també el cinema de Puigcerdà i Ribes quedava en segon pla—, avui l’associació pot accedir a estrenes amb molta més agilitat. Això sí, no sempre és fàcil: “Les distribuïdores imposen condicions exigents, com fer dues sessions per setmana, cosa que per nosaltres pot ser inviable. Però, tot i això, apostem per portar cinema de qualitat”, explica el president.

La programació combina èxits comercials amb propostes arriscades i cinema d’autor

La programació, de fet, és un dels trets distintius de la sala. El Cinema Catalunya combina èxits comercials amb propostes arriscades i cinema d’autor. “La gent ens ho agraeix molt: sabem que arriscar té premi i hem projectat obres que no es poden veure enlloc més”, explica Sergi Díaz.

A més, el cinema també es converteix, de tant en tant, en un espai de celebració temàtica. Una de les cites més esperades és el “Dia del soci”, en què es recuperen pel·lícules icòniques, amb un toc festiu i de retrobament. Enguany, per exemple, es va reprogramar ‘Escuela de sirenas’ (1944) de George Sidney; mentre que l’any passat, coincidint amb l’Any Guimerà, es va projectar ‘Maria Rosa’, l’adaptació muda dirigida per Cecil B. DeMille.

Aquesta sessió dedicada a Guimerà, va comptar amb acompanyament de piano en directe, convertint la vetllada en un homenatge al cinema clàssic i a la memòria cultural compartida. “Intentem que el cinema sigui molt més que una sala de projecció. És un lloc per trobar-nos, celebrar i també reivindicar el valor històric i emocional del cinema”, subratlla Díaz.

La sala s’obre a més cultura

Tot i que el 80-90% de l’activitat és cinematogràfica, el Cinema Catalunya també ha obert la sala a concerts, debats i altres iniciatives culturals. Una de les més rellevants és el Festival Gollut, una mostra de cinema social i mediambiental impulsada pels Amics del Cinema de la Vall de Ribes, que aquest agost celebra la seva dotzena edició. “És molt més que un festival de pel·lícules; combina cinema i compromís i dona veu a creadors, que sovint no tenen espai als circuits comercials”, explica Díaz.

Per l’oranització, “el Festival Gollut aposta per un cinema d’autor, de compromís ètic i estètic, que explora noves narratives i posa el focus en qüestions socials, ambientals i de memòria històrica”. El festival es converteix cada estiu en un espai de trobada i reflexió col·lectiva entorn del mitjà audiovisual. “És un projecte que reforça el nostre vincle amb el territori i ens connecta amb les realitats que ens envolten, des de la perifèria i amb llibertat creativa”, afegeix el president del cineclub. El Gollut programa sessions de cinema a la fresca, cicles temàtics i activitats paral·leles com xerrades i tallers.

Cinemes com el de Ribes recorden que hi ha valors que aguanten el pas del temps. En un món cada cop més digital i accelerat, el fet que una sala com aquesta, la més antiga de l’Estat espanyol en actiu, hagi sobreviscut més d’un segle no és cap anècdota: és una declaració de resistència cultural i comunitària.

Sí, s’hi han fet reformes, s’ha adaptat als nous temps, però l’essència es manté intacta. Perquè, al capdavall, anar al cinema és molt més que veure una pel·lícula: és compartir, emocionar-se plegats, sentir que formes part d’alguna cosa més gran. La tecnologia ens ha portat el cinema a casa, però difícilment podrà substituir l’emoció col·lectiva de veure una història projectada en una sala fosca, amb silenci, expectació i la companyia dels altres. I mentre hi hagi comunitats disposades a defensar-ho, el cinema —el de veritat— no desapareixerà.

La entrada La sala de cinema més antiga de l’Estat es manté en plena forma se publicó primero en iNSiGHTS.

María Pureza del Corazón (Països Baixos, 1998) és una monja catalana missionera de la família religiosa del Verbo Encarnado. Després de quatre anys de formació en filosofia i teologia a Itàlia, recentment serveix a la comunitat de la Haia a Holanda. Profundament arrelada en la fe cristiana des de la infància, la germana María Pureza ha deixat Barcelona, on viu la família, per dedicar-se a la fe i a Déu.

Quina és la seva relació amb la fe?

Primer cal entendre què és la fe, per a saber quina relació hi tenim. Per mi, és un acte de confiança profunda en algú digne de fe, com Jesucrist, que és molt més que qualsevol figura humana. La fe és “creure sense veure”; és creure en la paraula d’algú amb autoritat. De la mateixa manera que un nen confia en el que li diu la mestra, jo confio en Crist. Tot i no veure’l físicament, la meva fe s’alimenta a través dels Evangelis, que són documents històrics de la Bíblia. Sé que Crist va venir a la Terra, va viure entre nosaltres, va morir i va ressuscitar, i tota la meva vida es fonamenta en aquesta convicció. La meva fe em dona una esperança sòlida en una vida eterna i en una relació constant amb Déu, que em guia cada dia.

Com va arribar la religió cristiana a la seva vida?

Quan tenia mesos, la meva família em va batejar; un neix oficialment a l’Església catòlica gràcies al baptisme. Encara que en aquell moment va ser una decisió dels meus pares; a mesura que vaig anar creixent, la fe es va anar arrelant en mi a través de les meves experiències a l’escola catòlica i el cercle d’amigues que també compartien aquesta fe. Amb el temps, però, la fe es va convertir en una elecció pròpia. I així va continuar el meu camí personal de relació amb Jesucrist.

“Sé que Crist va viure entre nosaltres, morir i ressuscitar, i tota la meva vida es fonamenta en aquesta convicció”

Per què opta per aquesta religió?

La meva elecció per la religió catòlica parteix de la diferència que veig entre aquesta fe i les altres. Moltes religions són el resultat de la recerca de l’ésser humà per connectar amb una realitat superior. En la religió catòlica, però, és Déu qui fa el primer pas, qui ens busca. Jesucrist es presenta com el camí, la veritat i la vida, i ell mateix diu: “Jo soc Déu”, cosa que cap altre fundador religiós ha afirmat d’aquesta manera. Va viure una vida humana per mostrar-nos el camí al cel; va morir per nosaltres i va ressuscitar, un fet documentat i demostrat a través de la història. Per mi, seguir-lo és una manera d’anar més enllà de la simple recerca humana i acceptar l’amor de Déu en acció.

Què representa per vostè Jesús?

Més que què representa Jesús, jo diria més aviat qui és per a mi Jesús, perquè és algú present en el meu dia a dia. Qui coneix una mica la seva història, sap que va morir, però que després també va ressuscitar i, per això, és algú que continua viu. Encara que no el pugui veure amb els ulls humans, és present en l’Eucaristia i en la Missa, on ens trobem amb ell. Crec que Jesús és Déu, la segona persona de la Santíssima Trinitat, i és el nostre Redemptor, que ens salva del pecat original. En la meva vocació, però, és més que això: és l’espòs de la meva ànima. Com a monja, és una relació espiritual molt profunda i especial, i em sento compromesa amb ell d’una manera única.

“Jesús és l’espòs de la meva ànima i em sento compromesa amb ell d’una manera única”

Quan va decidir dedicar-li la seva vida?

Vaig sentir la primera crida de Déu quan tenia 12 anys. Va ser en aquell moment quan vaig conèixer persones que li havien dedicat la seva vida, encara que no eren monges, sinó numeràries de l’Opus Dei. Vaig continuar creixent i aprofundint en la meva fe, sempre amb el desig de fer la voluntat de Déu. Anys més tard, quan vaig fer un voluntariat amb monges a Albània, em vaig adonar que aquest podia ser el meu camí, però em va costar molt prendre la decisió. Vaig pregar molt per saber què era el que Déu volia de mi, i finalment, després d’un retir espiritual, vaig tenir la certesa que aquest era el camí que havia de seguir. Ha sigut la millor decisió de la meva vida.

“Després d’un retir espiritual, vaig tenir la certesa que aquest era el camí i ha estat la millor decisió”

Per què té la certesa que havia de ser monja?

La decisió de fer-me monja és fruit d’una recerca intensa de la voluntat de Déu. Jo crec que Déu té un pla per cadascú, ja que ens ha creat i sap millor que ningú què ens farà feliços. En el meu cas, vaig sentir la necessitat de preguntar-me sobre el sentit de la vida i el camí que Déu volia per a mi. Sovint, amb el ritme del dia a dia, ens falta un moment de silenci per reflexionar sobre la direcció de les nostres vides, i aquest silenci em va ajudar molt. A través de la pregària i escoltant la veu de Déu, vaig veure clar que la meva felicitat es trobaria seguint aquest camí de vida consagrada. Entenc la vida religiosa com la manera de respondre a la voluntat de Déu, i aquesta resposta és el que m’ha donat la felicitat que busquem tots, la que ell vol per nosaltres.

Com va reaccionar la seva família quan li va dir que volia ser monja?

Quan vaig decidir fer aquest pas, vaig anar a Itàlia per conèixer més la comunitat, ja que no en tenim a Barcelona. Després de fer un retir i estar unes setmanes amb elles, vaig tornar amb la decisió clara d’entrar al convent. Aquella nit ho vaig comunicar durant el sopar familiar. Som sis en total: els meus pares i quatre germanes. El meu pare, que en aquell moment no era catòlic, s’ho va prendre molt malament i va marxar de casa, molt enfadat. La meva mare, en canvi, va reaccionar amb silenci i calma. Algunes de les meves germanes s’ho esperaven, ja que em veien sovint molt implicada en la fe. Quant a la família del meu pare, que són majoritàriament ateus i viuen a Holanda, inicialment no ho van entendre, però a poc a poc s’han acostumat a la meva decisió i, malgrat que no comparteixen les meves creences, respecten la meva vocació.

“La meva família respecta la meva vocació i la majoria dels amics se’n van alegrar molt per mi”

I les amistats?

La majoria se’n van alegrar molt per mi, menys una amiga en particular que no s’ho podia creure. La sorpresa va ser que, al cap d’un any, ella mateixa també va decidir entrar al convent i ara és monja de clausura. Jo, en canvi, soc missionera i em dedico a tasques més actives. Això reflecteix com la vocació pot influir i despertar la fe d’altres.

A banda d’aquesta amiga, ha coincidit amb gent de la seva edat que també hagi optat per aquest camí?

Sí, quan vaig entrar al convent, tenia 20 anys i vaig compartir aquesta experiència amb 14 noies més, la més gran de les quals tenia 30 anys. Érem majoritàriament joves, tot i que la nostra congregació accepta persones de qualsevol edat, sempre que sentin la crida de Déu.

Quin ha estat el camí que ha hagut de seguir per arribar a ser monja?

Per formar part d’una congregació, l’Església demana passar per diverses etapes. Primer, la congregació ha de veure si tens la vocació i la preparació per adaptar-te a la vida al convent. Un cop acceptada, comences per un període de postulantat, seguit d’un any de noviciat, on reps l’hàbit i el vel blanc. Després d’aquest any, fas els primers vots, que són de pobresa, castedat, obediència i, en el meu cas, esclavitud mariana, consagrant-me especialment a la Mare de Déu. Després d’aquests primers vots, segueixes sis anys de vots temporals, que et permeten discernir i madurar la vocació, i al final d’aquest temps, fas els vots perpetus.

“L’any que ve faré els vots definitius en una cerimònia d’enllaç amb Déu, on rebré un anell de consegració”

Vostè ja ha fet aquests vots definitius?

Els faré l’any que ve en una cerimònia d’enllaç amb Déu, on rebré un anell, que simbolitza la meva consagració definitiva. Els vots temporals es renoven cada any o cada tres anys, però els perpetus són un compromís per a tota la vida.

Com és la vida al convent?

La vida al convent segueix un horari centrat en l’oració i la formació, amb activitats adaptades segons les necessitats. Treballem amb grups de nens, joves i dones, que es formen amb nosaltres i ens esforcem per estar ben formades i poder respondre a les inquietuds dels altres.

Què és el més difícil de viure en comunitat en un convent?

Lluitar contra els meus propis defectes, sobretot perquè convivim amb persones de diferents edats, cultures i maneres de pensar. Això m’ajuda a conèixer-me millor i a veure que molts dels problemes de convivència venen dels meus propis defectes, no tant dels altres. Intento mantenir la caritat i créixer en virtuts.

I què és el que més li agrada?

L’ambient de família i alegria que es viu a la comunitat. També gaudeixo de la comunió amb les altres germanes i de l’oportunitat de ser testimoni de la meva fe en la societat.

“M’ha sorprès que no tenim res personal, ni tan sols dispositius electrònics”

Hi ha alguna cosa que l’hagi sorprès perquè no esperava?

Que no tenim res personal, ni tan sols dispositius electrònics. Els mòbils i ordinadors són per a ús de la comunitat, i quan viatgem, utilitzem els recursos de les altres cases de la congregació.

Se us permet fer ús d’internet o viatjar?

Sí, fem internet, però només per organitzar les activitats missioneres i per a comunicacions amb altres comunitats, no són per fer-ne un ús personal. Cada casa té el seu equip per a les necessitats de la missió. També viatgem sovint, però sempre amb una finalitat concreta, com trobades formatives o missions.

Ha hagut de fer molts canvis per adaptar-se a la seva nova vida?

Des de l’inici vaig tenir una gran disposició a adaptar-me a tot, i això m’ha ajudat molt. Em vaig sentir preparada per seguir el ritme de vida del convent, amb els horaris i les activitats comunes.

“Puc fer activitats com qualsevol persona jove, sempre que respectin els meus vots”

Què pot fer igual que qualsevol altra persona de la seva edat?

Puc fer activitats com qualsevol persona jove, sempre que respectin els meus vots. Gaudeixo de l’esport, visito la meva família i, en algunes ocasions, vaig al cinema amb les germanes, tot i que sempre mirem que la pel·lícula respecti el vot de castedat.

Per què creu que cada cop hi ha menys joves a Catalunya que optin per emprendre el camí eclesiàstic, sigui convertint-se en monjos o en mossens?

Crec que la societat actual, sobretot a Catalunya, sovint dona l’esquena a Déu. Aquest allunyament fa que molts joves no coneguin ni escoltin la crida de Déu, i per tant no sentin el desig de respondre-hi.

Quin creu que és el seu paper en la societat actual?

Testimoniar l’existència de Déu i fer conèixer la veritat de la fe. Crec que en el món actual s’ignora massa sovint la dimensió espiritual, i nosaltres, amb la nostra vida consagrada, podem ser testimonis de Jesucrist.

“La societat s’enfoca excessivament en l’autoexaltació i en la recerca d’aprovació social i ignora la dimensió espiritual”

Per què creu que cada cop hi ha també menys gent jove creient a Catalunya?

Crec que la societat s’enfoca excessivament en l’autoexaltació i en la recerca d’aprovació social. Això fa que molts joves es tanquin a Déu i a la dimensió espiritual i fa que no escoltin la crida divina, ni reconeguin el camí de la fe.

Què ha de passar perquè això canviï?

Crec que és essencial que els joves deixin d’enfocar-se només en si mateixos i comencin a donar-se als altres. També és clau la formació, ja que no es pot estimar Déu si no es coneix. Per això, animo a conèixer millor la fe a través de la Bíblia i d’una educació cristiana més profunda.

Quina és la lliçó més important que ha après des que és monja?

Una de les frases que més m’ha impactat del nostre fundador, el pare Carlos Miguel Buela, que va morir l’any passat, és que “l’únic error que podem cometre en aquesta vida és no ser sants”. Així, la lliçó més important per a mi és lluitar per la santedat, seguint l’exemple de molts sants de l’Església, persones comunes que van aconseguir viure de manera santa.

La entrada María Pureza del Corazón: “No m’he sentit sola perquè hi ha més monges joves” se publicó primero en iNSiGHTS.

Dirigida per Alex Garland i protagonitzada per Kristen Dunst, Wagner Moura, Cailee Spaeny i Jesse Plemons,  ‘Civil War’ relata una guerra civil als Estats Units. L’acció se centra en l’experiència de quatre periodistes de guerra, que s’hauran de desplaçar des de Nova York fins a Washington per documentar el final del conflicte; en el moment en què les forces rebels ataquen la Casa Blanca per usurpar el poder.

‘Civil War’ és una de les pel·lícules més atrevides que he vist en molt de temps. No només pel retrat que fa d’un país dividit, sinó perquè en comptes de ser una pel·lícula d’acció (un gènere que qualsevol esperaria després de llegir l’argument), se centra en la professió de periodista de guerra.

A més, aconsegueix fer-te reflexionar sobre com és la societat actual, que no està tan lluny de l’univers que retrata la pel·lícula. De fet, és inevitable veure-hi paral·lelismes amb l’assalt al Capitoli el 2021, quan fanàtics de Trump van irrompre a l’edifici que allotja el Congrés dels Estats Units, convençuts que hi havia hagut frau electoral amb la victòria de Joe Biden.

A la guerra, desarmat

Sí una cosa és ‘Civil War’ és, sens dubte, una pel·lícula de tensió. Per molt que tingui un inici lent, s’ha de reconèixer que el director sap generar patiment. I ho fa, sobretot, en la part final; quan es produeix l’assalt a la Casa Blanca, perquè és quan l’espectador s’adona del perill que suposa ser reporter de guerra: gent que va desarmada, però que es troba immersa en la batalla. I és clar, com que és el final, ja has empatitzat amb els protagonistes i el patiment encara és més gran.

Aquesta tensió no apareix només a la part final, sinó que durant tota la pel·lícula es va creant una atmosfera fosca i perillosa. El film també reserva moments per l’humor, però a mesura que avança l’ambient es va tornant més hostil. I l’únic que es pot fer és esperar i desitjar que els protagonistes en surtin ben parats.

Si se li pot retreure alguna cosa a la pel·lícula és, segurament, la falta d’explicació del conflicte pel qual es produeix aquesta guerra civil. S’entén que s’ha decidit fer-ho així perquè el director no es vol posicionar amb cap bàndol, ni tampoc vol que ho faci l’espectador. En aquest sentit, s’agrairia més context, que una simple conversa en què s’intueix el descontentament de la societat amb el govern, però no concreta les causes.

Repartiment excel·lent  

Afortunadament, el repartiment està a l’altura de la pel·lícula, amb una excel·lent Kristen Dunst, que interpreta a una fotoperiodista de guerra, cansada i acostumada al seu ofici. També fa un bon paper de Caile Spaeny, que interpretant a una jove periodista que aprèn del personatge de Dunst. I Wagner Moura, l’encarregat de posar la dosi d’humor en determinats moments, brilla quan assoleix nivells de gran intensitat emocional.

Els personatges secundaris també impressionen, i sobretot ho fa el terrorífic Jesse Plemons, com a soldat que fa justícia pel seu compte. Plemons destaca, tot i tenir pocs minuts en pantalla. Per ser sincers, la seva efímera interpretació el catapulta a l’Olimp com a un dels personatges  més memorables de la pel·lícula.

Sens dubte, ‘Civil War’ és una de les millors pel·lícules de l’any i no només per les interpretacions o per les reflexions que ens deixa, sinó també perquè el què explica pot arribar a ser premonitori. Aquesta pel·lícula pren força després de les eleccions presidencials dels Estats Units, en què Trump ha aconseguit guanyar la cursa per tornar a la Casa Blanca, però era fàcil imaginar-se un segon possible assalt al Capitoli si les perdia com el 2021.

La entrada L’homenatge de ‘Civil War’ als reporters de guerra se publicó primero en iNSiGHTS.

Basada en la novel·la homònima de Rumaan Alam, la pel·lícula ‘Dejar el mundo atrás’ col·loca l’espectador en un escenari apocalíptic a través de les situacions cada cop més rocambolesques que viu una família. Julia Roberts, Ethan Hawke, Mahershala Ali i Kevin Bacon protagonitzen aquest film, dirigit per Sam Esmail i produït i distribuït per Netflix, que va estrenar-se el 2023.

Tot comença quan una parella lloga una casa per passar-hi uns dies de vacances amb els fills. De sobte, una nit se’ls presenten dues persones afirmant que la casa és seva. A aquesta situació tan estranya, la succeeixen moments igualment caòtics que fan que cada vegada la confusió s’apoderi més dels protagonistes, fins a arribar a tensar les relacions i generar desconfiança entre uns i altres.

El film no és apte per tots els gustos i ha dividit tant la crítica professional, com el públic. Suposo que és perquè l’expectativa era topar-se amb una cinta plena d’espectacularitat, comú entre el gènere de catàstrofes. I, en canvi, aquesta pel·lícula surt del que és habitual en films sobre l’apocalipsi. De fet, si l’haguéssim de comparar amb alguna proposta d’aquest gènere, segurament seria amb ‘No mires arriba’ també de Netflix. Encara que cal tenir en compte que aquesta última és més una sàtira política que utilitza l’humor per criticar a la societat, mentre que a ‘Dejar el mundo atrás’ no hi ha rastre d’humor.

En aquesta nova versió de film catastròfic se substitueix l’humor per la intriga i el misteri, que fan que no puguis apartar la vista de la pantalla per la intriga de saber què està passant. I crec que, precisament, l’error del públic pot ser concentrar-se en saber perquè passen les coses, en comptes d’aprofundir en la reflexió i critica que ofereix el film sobre el paper tan importat que juguen les noves tecnologies en el dia a dia de la societat actual.

El final obert del film pot ser el desencadenant de la mala crítica, perquè pot generar confusió. Però és una decisió que han pres tant l’escriptor Rumaan Alam com el director Sam Esmail perquè cada espectador participi activament del film i n’extregui les seves pròpies conclusions. Una altra cosa que també han fet els seus creadors és la d’anar generant debat entre els espectadors sobre les situacions amb què es van trobant els protagonistes.

Per això, recomano veure la pel·lícula en companyia. I és que resulta curiós comprovar les diferents sensacions i intuïcions que pot generar qualsevol escena. Sobretot al començament, quan arriben les dues persones a la casa a la nit. Resulta inevitable començar un debat sobre si la millor opció és confiar que són els propietaris i deixar-los passar o no fer-ho. En aquest sentit, tant pots estar d’acord amb la protagonista (Julia Roberts) com amb el seu marit (Ethan Hawke), que adopten postures oposades.

La dependència d’Internet

La pel·lícula és molt crítica amb la tecnologia i l’ús que li donem, ja que sense ella els personatges es troben perduts i confusos. I també podríem dir que fa una crítica al mateix Netflix, perquè les plataformes ens han donat comoditat a l’hora de veure sèries, però també dependència perquè si no funcionen o no tenim Internet, no podem accedir als continguts de cap manera. Per aquest motiu, ‘Dejar el mundo atrás’ ens fa una reflexió sobre deixar el món tecnològic que hem creat els últims anys per tornar enrere, cap a un món més tangible.

Després, hi ha el tema dels animals, molt presents durant el film, que també generen un debat sobre quin és el seu paper en la societat actual. Per moltes persones, inclosos els protagonistes, poden representar perill o incomoditat. En canvi, per una altra part del públic entre els que m’incloc, fixar-se en el seu comportament pot representar un avís en cas d’emergència.

Repartiment d’Oscars

El repartiment és un dels grans punts a favor que té ‘Dejar el mundo atrás’. Era d’esperar veient els guanyadors de l’Oscar Julia Roberts i Mahershala Ali formant part del repertori. I encara destacaria més les escenes, en què els personatges tenen converses reflexives entre ells sobre la situació de confusió que genera la narrativa a mesura que avança. També la banda sonora està molt ben treballada, que aconsegueix generar tensió i desconcert amb l’ajuda de la fotografia.

‘Dejar el mundo atrás’ és una crítica a la societat moderna actual, que genera debat i amb la que et pots sentir identificat. Tot i que la durada del film és excessiva -quasi dues hores i mitja- i el començament és una mica lent, és una proposta interessant. Veure-la val la pena per aquells espectadors que estiguin oberts a reflexionar i a ser crítics amb un mateix.

La entrada ‘Dejar el mundo atrás’: l’apocalipsi que critica la societat actual se publicó primero en iNSiGHTS.

‘Oppenheimer’, dirigida per Christopher Nolan, és una pel·lícula biogràfica sobre Robert J. Oppenheimer, un científic que va liderar el projecte de crear una bomba atòmica pels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. El film està protagonitzat per Cillian Murphy, conegut per la sèrie ‘Peaky Blinders’ i l’acompanyen en el repartiment Emily Blunt, Robert Downey Jr., Florence Pugh i Matt Damon, entre d’altres.

La pel·lícula ha estat un dels grans fenòmens del 2023, gràcies als seus set Oscars i també al quasi mil milió de dòlars recaptats als cinemes de tot el món. Unes dades bastant sorprenents, tenint en compte que és una biografia de tres hores. A més, ‘Oppenheimer’ es va estrenar el mateix dia que ‘Barbie’, un altre fenomen de la qual ja des d’un inici se n’esperava una recaptació alta. De fet, per aquesta coincidència, a internet va sorgir el repte de veure les dues pel·lícules (alhora conegudes com el ‘Barbenheimer’) i posicionar-se a favor d’una o de l’altra. El resultat va convertir a ‘Barbie’ en la pel·lícula més taquillera de l’any i a ‘Oppenheimer’, en la tercera.

‘Oppenheimer’ no és una pel·lícula biogràfica qualsevol perquè no està narrada de forma convencional. Si no que té un muntatge dinàmic, que barreja diferents períodes de la vida del protagonista en tres narracions diferents: passat, present i futur. Per diferenciar aquestes narracions, el director utilitza de forma intel·ligent diversos recursos perquè l’espectador no es perdi. Com l’ús dels espais, que només n’apareix un en el present i, en canvi, en el passat -en ser la part principal- pràcticament l’escena canvia d’ubicació a cada minut que passa. I al futur, que és l’única part que no protagonitza Oppenheimer, està rodada en blanc i negre. Un fet també controvertit perquè, generalment, aquest és un recurs que s’empra per indicar passat.

Un repartiment excel·lent

Si hem de dir alguna cosa negativa de la pel·lícula, és que tot i durar tres hores, hi ha personatges que queden desaprofitats i poc desenvolupats. En haver-n’hi molts, entenc que és difícil desenvolupar-los tots, però el personatge de l’amant del protagonista, interpretat per Florence Pugh, és fluix perquè té una bona presentació i genera la falsa sensació que pot donar més, però s’acaba quedant en un personatge anecdòtic del que no s’entén el comportament.

En canvi, el personatge de la dona d’Oppenheimer, que interpreta Emily Blunt, pot semblar que tindria la mateixa sort que el de Pugh. Tanmateix, ens trobem davant d’un personatge fort i que sempre segueix els seus principis. S’hauria de destacar al final de la pel·lícula quan decideix no donar la ma al científic que va trair al seu marit anys enrere. També va ser ella que va endevinar qui estava al darrere de la persecució que va patir Oppenheimer als anys cinquanta.

Del més destacat de la pel·lícula, sens dubte, és el repartiment, no només pels protagonistes com Cillian Murphy, Emily Blunt o Matt Damon. Si no també per personatges secundaris com Rami Malek, guanyador de l’Oscar per Bohemian Rhapsody, que només té dues seqüències en tota la pel·lícula. De fet, la primera només serveix per identificar-lo -perquè l’aparició és molt breu-, però a la segona, el personatge agafa inesperadament un pes necessari i important a l’argument i fa que sigui memorable. També cal destacar les petites aparicions que fan altres guanyadors de l’Oscar com Gary Oldman, Casey Affleck o Kenneth Branagh.

La bomba atòmica per la ràdio

Un dels moments més importants per l’argument de la pel·lícula és l’explosió de la bomba atòmica a Hiroshima i Nagasaki. Curiosament, en cap moment es veu l’explosió al Japó, sinó que només se sent per la ràdio i remet a la prova que van fer, anteriorment, als Estats Units. Segons explica el director Christopher Nolan, en una entrevista a The Hollywood Reporter, “volia mostrar només la perspectiva d’Oppenheimer, perquè va saber dels bombardejos per la ràdio igual que la resta del món”.

Tot i no veure l’explosió de la bomba, sí que es percep un ambient crispat un cop s’ha produït el bombardeig. Sobretot en Oppenheimer, que té visions sobre cadàvers calcinats i que provoquen en el seu ser un canvi radical. Precisament aquesta crítica és la que fa que ens posem a favor de la pel·lícula; fa el salt de percebre-ho com una heroïcitat (com ho veien els americans), a una atrocitat (com ho van viure els japonesos i la resta del món). És per això que la pel·lícula s’ha entrenat al Japó amb divisió de crítiques, però amb excel·lents resultats a la taquilla.

Christopher Nolan dirigeix la seva primera pel·lícula biogràfica, però ho fa sent fidel al seu estil: narració directa i àgil, música constant i algun gir de guió cap al final. De fet, es podria qualificar de pel·lícula d’acció, pel seu pols narratiu, si no fos perquè no segueix els paràmetres del gènere. Tot i això, estem davant d’un film molt entretingut i que pot, inclús, servir de lliçó d’història. I, sobretot, val la pena més d’un visionat, no només per entendre-ho millor, sinó per com et transporta a mitjan s. XX.

La entrada El fenòmen cinematogràfic de la física destructiva d’Oppenheimer se publicó primero en iNSiGHTS.

Quim Crusellas (Santa Eulàlia de Riuprimer, 1972) és el menor de vuit germans i el tiet del reconegut pastisser Lluc Crusellas. Aficionat al cinema des de petit, s’ha professionalitzat en el sector amb la seva productora Moviola, que s’especialitza en el muntatge i creació de peces audiovisuals. Té com a clients el Festival de Sitges, el Marché du Film de Cannes, el Terror Molins i diverses distribuïdores. També forma part de la junta del Cineclub Vic i és el principal impulsor a la ciutat del Festival Nits de cinema oriental, que enguany arriba a la 21a edició.

Quants anys fa que es dedica al món del cinema?

Realment trenta i escaig, perquè vaig començar als divuit. He estudiat cinema i la meva primera feina va ser a la Televisió d’Osona, d’aquí a Vic, on vaig fer les pràctiques i, de fet, va ser l’inici de la meva carrera professional.

D’on li ve aquesta afició?

De molt petit. Soc el menor de vuit fills i em porto molts anys amb els meus germans. Quan la meva mare es va quedar vídua, molts dies ells s’ocupaven de mi i em portaven als cines de reestrena i programes dobles dels pobles de la comarca. Com que la televisió va tardar a arribar a casa, tenia la sort de compensar-ho anant dues o, fins i tot, tres vegades al cinema cada setmana.

Quina és la primera pel·lícula que recorda haver vist?

Al cinema, és “Tiburón” de l’Spielberg, que crec que vaig veure al Bach de Roda. I a la televisió, va ser el ‘Dràcula’ d’en Christopher Lee; la vaig mirar mig amagat perquè en teoria per edat no havia de veure-la. Recordo que era a finals dels 70, i la volia veure perquè ho anunciaven al ‘Teleprograma’ (TP), que era una revista d’informació televisiva que la gent tenia a casa. Allà vaig veure una fotografia del Christopher Lee amb els ulls injectats en sang i les dents punxegudes. Evidentment, vaig passar por, però també em va crear una gran atracció.

És muntador i també col·labora en la programació del cineclub i d’alguns festivals de cinema, ha fet més papers de l’auca?

De fet, vaig estudiar cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC). En aquell moment, no existia el grau de Comunicació Audiovisual i, per tant, les úniques opcions que hi havia eren escoles molt específiques de cinema privades i molt cares. Al CECC, vaig tenir una sort immensa per aprendre amb professionals increïbles com Carlos Saura, José Luís Guerín, Lluís Aller o Gerard Gormezano. Allà havies de fer una mica tots els papers de l’auca perquè eren rodatges de i amb alumnes. Vaig fer de meritori, assistent de rodatge, ajudant de direcció o de càmera o, fins i tot, d’operador de càmera.

És bo també ser multidisciplinari en un camp com aquest.

A l’hora de fer una feina més global, sí. Valores molt més la tasca dels companys i el treball col·lectiu, que implica un rodatge. Tothom desenvolupa un petit paper i junts realitzeu la pel·lícula; és una orquestra en tots els sentits. Posar-te en altres rols, et permet ampliar molt la mirada i aprendre molt més. A mi, però, el que m’agrada més és editar i és també amb el que més còmode em sento.

Quina va ser la seva primera experiència en un festival de cinema?

Va ser a Sitges i el meu primer contacte amb el festival va ser a través de la televisió quan era petit. Pel Telediario van emetre unes imatges de ‘La Cosa’ de John Carpenter, que em van impactar molt. Anys més tard, el 87, vaig tenir l’oportunitat d’anar presencialment al festival amb el meu germà i vam veure ‘Una història xinesa de fantasmes’ (Ching Siu-Tung,1987); va ser un punt d’inflexió, perquè havia vist moltes pel·lícules de cinema asiàtic, però cap com aquella. Barrejava tots els gèneres: arts marcials, musical, terror i una història d’amor preciosa, en què també hi havia molta acció.

“Ara és molt fàcil trobar cinema asiàtic, però abans l’única manera de veure-ho era fent una mica d’explorador”

Parlant de cinema asiàtic, fa 20 anys que organitza el festival de cinema oriental. Quina és la seva connexió amb aquest cinema?

La meva connexió sorgeix amb un altre dels meus germans, en Tori. A ell li encantava el cinema d’acció i de petit havia vist des de pel·lícules com ‘Desaparecido en combate’ amb el Chuck Norris, fins a totes les d’en Bruce Lee i després, moltes pel·lícules de ninges. Cal tenir en compte que el cinema era molt més global i les sales més democràtiques fa 30 o 40 anys que ara.

Per què?

Perquè es passaven moltes pel·lícules de cinematografies diferents: italianes, sud-americanes i alguna africana. I, més tard, també moltes de Kung Fu, que venien de Hong Kong i Taiwan, sobretot. Amb ‘Una història xinesa de fantasmes’, vaig descobrir el Hong Kong més exuberant, i a partir d’aquí, vaig començar a veure tant cinema asiàtic com podia: als cinemes, als videoclubs i també vaig conèixer una persona que hi viatjava sovint per feina i em portava pel·lícules. Per sort, ara és molt fàcil trobar cinema asiàtic, però abans l’única manera de veure-ho era fent una mica d’explorador, fent d’Indiana Jones.

“La clau de l’èxit del Festival Nits de cinema oriental de Vic és que ha mantingut el mateix esperit des que va néixer”

Precisament, vosté és el principal impulsor del Festival Nits de cinema oriental de Vic, que enguany arriba a la 21a edició. Quina creu que és la clau de l’èxit?

El festival ha anat creixent de forma natural any darrere any. Crec que la clau és que el festival és molt autèntic i ha mantingut el mateix esperit des que va néixer. La primera projecció del Nits de cinema oriental de Vic la vam tirar endavant sense cap mena de publicitat, i, així i tot, hi van assistir 300 persones. La complicitat i la passió de la gent, públic i equip, són claus. Per sort, a Vic s’hi barregen moltes cultures i té una comunitat asiàtica prou gran, que s’ha implicat en el festival des dels inicis. De fet, s’ha buscat establir sinergies amb la comunitat; des de la part gastronòmica, fins a donar conèixer més la cultura d’aquests països, perquè ho veuen com un bon reflex del cinema que es fa als seus països.

Què té el cinema oriental que no té el cinema que estem acostumats a veure a occident?

Durant molts anys, el cinema asiàtic tenia un “exotisme” que el cinema occidental no tenia, ni encara té. Sobretot, pel desconcert que creava. Si mires una pel·lícula d’acció asiàtica, pot haver-hi un moment totalment ensucrat i de cop canvia a una escena de violència extrema. Els paràmetres del cinema oriental són molt diferents, així com també ho és la manera de viure i de pensar.

Té problemes per aconseguir les pel·lícules per al festival?

Actualment, la disponibilitat és molt complicada perquè aquest món és una selva; hi ha molta demanda de pel·lícules i les plataformes fan mal en aquest sentit, però també t’hi pots entendre. Per exemple, Netflix es va quedar la distribució europea de ‘RRR’ (la pel·lícula de l’Índia més cara i comercial de la història), quan nosaltres ja la teníem pactada amb la distribuïdora original per projectar-la al festival. I una plataforma tan gran i poderosa com és aquesta ens ho va respectar. Perquè la poguéssim presentar al festiva, a Espanya es va estrenar més tard que a altres països i això demostra que parlant, els diferents agents cinematogràfics s’entenen.

“Parlant, els diferents agents cinematogràfics s’entenen”

De quins països porta les pel·lícules?

Ara mateix els que produeixen més són l’Índia i la Xina. Després, hi ha Japó i Corea del Sud, que en els últims anys s’han posat molt de moda gràcies a la producció de pel·lícules i sèries molt potents i de moltíssima qualitat. També hi ha totes les dels països sud-est asiàtics. Per escollir les que portem al festival, ho fem de forma totalment democràtica entre els membres de la junta, igual que amb la programació d’activitats. La decisió final la prenem amb en Domingo López, que és el co-programador.

Per què creu que s’han de mantenir els cineclubs?

Hi ha més de 50 cineclubs federats a Catalunya i és on més afiliats hi ha de tot Europa. A més, ara mateix els cineclubs s’han convertit -conjuntament amb les filmoteques i els festivals- en les sales on veure un cinema més arriscat i alternatiu, que s’allunya del cinema comercial. Crec que veure pel·lícules de qualitat a la gran pantalla és una experiència única i, per això, s’han de mantenir els cineclubs. És veritat que cada cop va menys gent al cinema, perquè es van multiplicant les possibilitats de veure pel·lícules a través d’internet amb l’auge de les plataformes… I, fins i tot, hi ha gent que els consumeixen des del mòbil. És una llàstima, no?

“Hi ha més de 50 cineclubs federats a Catalunya i és on més afiliats hi ha de tot Europa”

Creu que té futur el cinema i els cineclubs?

Sí, està demostrat que les sales especialitzades de Barcelona, com Phenomena Experience o la Filmoteca, sempre estan plenes. I els cinemes que emeten en versió original tenen públic, si cuiden la programació. Per tant, crec que aquests cinemes d’una sola sala demostren que “més” no significa “millor”, com passa amb les multisales, que han tingut una davallada molt gran de públic. Aquests cinemes tan grans existeixen perquè estem condicionats per la cultura nord-americana i el cinema de Hollywood.

En quins projectes està involucrat? Com veu el seu futur professional?

Actualment, estic escrivint un documental sobre la projecció de cinema als pobles. Encara hi ha gent que s’hi desplaça per emetre una pel·lícula interessant i fer-ne un col·loqui després. Faig tallers a instituts, escoles i a residències de gent gran. En el cas dels avis, després els gravem i ens expliquen com era anar al cinema a la seva època. En general, és una experiència molt bonica. De cara al futur, vull seguir treballant com a muntador a festivals, com el de Sitges i continuar ajudant els cineclubs. M’estimo molt el moviment de cineclubs i sempre estaré agraït a l’Andreu Roca, que és qui em va oferir entrar al Cineclub de Vic. A banda, evidentment, continuarem impulsant el Festival Nits de cinema oriental de Vic perquè continuï essent aquesta festa social i cultural col·lectiva.

La entrada Quim Crusellas: “El cinema asiàtic té un exotisme que el cinema occidental no té” se publicó primero en iNSiGHTS.