“La sensació de no arribar és universal a tota la universitat. Veus que el teu cos i la teva ment et demanen parar perquè estàs malalt o desbordat, però el sistema t’obliga a seguir un ritme impossible”, assegura un membre del Consell d’Estudiants de la Universitat de Vic. També remarca que “l’ansietat no és una dada que recollim, és el clima en què mirem de sobreviure aquests dies. És un fet innegable”.

Però el cert és que aquesta situació també es reflecteix clarament en les dades: segons alguns estudis un de cada quatre estudiants catalans ha patit ansietat. És una realitat que convida a replantejar les dinàmiques del sistema universitari.

En aquest sentit, una estudiant de Dret admet que “durant l’època d’exàmens el meu nivell d’ansietat és bastant alt”. També explica que “és una etapa en què em costa estar tranquil·la i tinc una sensació constant de nervis. No descanso bé, em costa concentrar-me i rendir al màxim”. Aquesta situació també afecta el seu estat emocional: “Estic més inquieta i emocionalment acostumo a estar de mal humor perquè tinc la sensació que no em sortirà
bé o que no arribo a tot”. “Encara que durant tot el curs intenti portar-ho tot al dia, en l’època d’exàmens sento que tot és insuficient”, reconeix. Critica el sistema d’avaluació habitual: “No és just suspendre tota l’assignatura per un examen”.

“La sensació de no arribar és universal a tota la universitat, l’ansietat és un fet innegable”

Molts estudiants coincideixen en aquestes percepcions. Una estudiant de Periodisme accentua que “em costa desconnectar, fins i tot quan no estic estudiant. A mesura que s’apropen els exàmens em sento més nerviosa i el meu cap està constantment pensant en tot el que he d’estudiar”. La sensació d’estrès no es limita només a les hores d’estudi. En aquest mateix context afegeix que “a vegades controles perfectament el temari però els nervis et bloquegen i no rendeixes com podries”. També reflexiona sobre el sistema d’avaluació: “M’agradaria que es
valorés més el treball continu durant el curs i no jugar-t’ho tot en una sola prova”.

En canvi, un estudiant del mateix grau minimitza aquesta problemàtica i afirma que no té la sensació que hi hagi “un gran problema d’ansietat”, però aquesta és una opinió minoritària en el món universitari. “Personalment mai he sentit que em jugués la vida en un examen. Tenim moltes oportunitats al llarg del curs i si al final no se supera una assignatura simplement es pot repetir i no passa res”, argumenta. Des de la posició de delegat exposa que li arriben “moltes queixes” sobre els horaris dels exàmens, “especialment perquè a alguns estudiants no els van bé a causa d’altres compromisos”, però subratlla que “t’has apuntat a una carrera i la carrera ha de prevaldre”.

Des del Consell d’Estudiants de la Universitat de Vic (UVic) expliquen que sovint “l’estudiant es veu obligat a deixar de fer les seves activitats habituals i vitals per poder cobrir tot el temari”, una realitat que acaba repercutint en el seu benestar diari. A més assenyalen que “l’augment de feina és constant setmana rere setmana” i que la preocupació principal no és només l’examen en si, sinó la manca de temps material per poder assumir totes les responsabilitats acadèmiques.

“Falten polítiques de centre reals que prioritzin la salut mental”

També lamenten que la salut mental no sempre és una prioritat dins la universitat: “Falten polítiques de centre reals que prioritzin la salut mental per sobre de la burocràcia o de les decisions individuals de cada docent”. En aquest sentit destaquen que el paper del professorat és “determinant” perquè poden ser “part de la solució o part del problema”. “A vegades pots parlar amb els coordinadors dels graus, però la resposta és que no tenen gaire marge perquè qui dirigeix l’assignatura és el professor”, afegeixen des del consell d’estudiants.

Toni Sellas, professor i precisament coordinador de grau de la UVic, admet que el sistema d’avaluació es podria polir i millorar i que idealment “hauria de permetre distribuir les activitats d’avaluació en el temps de manera progressiva, amb una evolució creixent, i així contribuir a reduir situacions d’estrès o angoixa”. També explica que “pot passar que proves d’assignatures d’un mateix curs coincideixin en un període curt de temps i això pot incrementar el risc de generar tensió emocional”. En aquest sentit destaca que “cal continuar treballant perquè el sistema d’avaluació i seguiment de l’aprenentatge sigui més equilibrat i distribuït al llarg del temps”, però també emfasitza que “l’esforç forma part del procés d’aprenentatge”.

Sellas reconeix que ha vist “estudiants amb dificultats per gestionar la pressió o el pànic escènic” i destaca que “també he vist processos de superació i evolució molt positius en estudiants que han aconseguit afrontar i superar aquestes barreres”. “Hi ha estudiants amb inseguretats o amb manca d’autoconfiança que amb un bon acompanyament poden evolucionar positivament”, defensa.

“He vist processos de superació i evolució molt positius en estudiants que han aconseguit afrontar i superar aquestes barreres”

També apunta que davant casos d’aquest tipus es parla amb el professorat per “valorar de quina manera es poden adaptar les activitats i els sistemes d’avaluació” i reivindica l’eina de tutories, “un sistema complementari” que permet “identificar dificultats en el seguiment dels estudis o fins i tot possibles problemes d’ordre psicològic o emocional”. Les reunions periòdiques i plataformes com el Servei de Suport a l’Estudiant permeten “conèixer l’evolució dels casos i valorar si cal aplicar mesures específiques”. La idea de base és oferir “un acompanyament el més complet i coordinat possible”.

En aquest sentit, des del Servei de Suport a l’Estudiant, Roger Amat, psicòleg, remarca que “és important entendre que l’ansietat no ha de ser necessàriament una cosa dolenta”. “L’ansietat, en realitat, ens indica que alguna cosa és important per a nosaltres, però que potser no l’estem gestionant del tot bé i que hem de fer algun canvi per solucionar-ho perquè alguna cosa no va bé. Per tant té un caràcter informatiu. L’ansietat ens activa per fer alguna cosa i en aquest sentit també pot actuar com una aliada”, planteja Amat. Proposa entendre aquest sentiment com una resposta natural i com “una cosa que sempre hi serà”: “Fa temps el que ara anomenem ansietat sovint es definia més com a por”.

“L’ansietat ens indica que alguna cosa és important per a nosaltres, però que potser no l’estem gestionant del tot bé. Pot actuar com una aliada”

Des del servei treballen sobretot en “la gestió de l’estrès i de les expectatives” perquè l’estudiant pugui afrontar i “viure millor” les èpoques més exigents i detallen que atenen més casos “a les facultats que poden estar més relacionades amb el món social, on es treballa més amb la persona”. Treballen de forma coordinada amb els coordinadors de grau. “Les persones més exigents amb elles mateixes acostumen a tenir una pressió extra i poden portar una mica pitjor el tema dels exàmens, però al final depèn molt de cada persona”, afegeix Amat.

El psicòleg també apunta que una de les principals eines per fer front a l’estrès és tenir una bona planificació i un bon control de la situació. “Sentir que controles les expectatives, que controles els tempos i que controles els temps de descans és molt important, sobretot durant les èpoques d’exàmens”, apunta. Amat també accentua la importància i fins i tot la necessitat de normalitzar totes aquestes converses: “És positiu parlar de salut mental perquè és un concepte que engloba moltes coses”.

La entrada L’ansietat a la universitat: “El sistema t’obliga a seguir un ritme impossible” se publicó primero en iNSiGHTS.

“És com si ens visités una mostra gratuïta d’un altre sistema planetari”, assegura Jaume Calaf, expert en astronomia, sobre el cometa interestel·lar 3I/ATLAS. Va ser descobert l’1 de juliol del 2025 pel sistema ATLAS (Asteroid Terrestrial-impact Last Alert System), des de l’observatori de Xile. No es va formar al nostre sistema solar, sinó en un altre sistema estel·lar i ofereix indicis sobre la química d’altres estrelles i sobre la formació de planetes fora del sistema solar. 

Està creuant el nostre cel de manera puntual abans de retornar cap a l’espai interestel·lar, però Calaf matisa que “està passant molt lluny de la Terra i no pot afectar ni la gravetat ni l’atmosfera ni el clima terrestre”. És el tercer objecte que prové clarament de l’exterior del nostre sistema solar identificat fins al moment, després d’‘Oumuamua (2017) i 2I/Borisov (2019), i proporciona una oportunitat única per poder estudiar materials d’un altre sistema i arribar a conèixer altres punts de l’univers. El seu pas tan proper a la Terra, visible amb telescopis, ha generat molta curiositat entre els joves i permet als científics mesurar la seva trajectòria i analitzar la seva cua de pols i gasos.

Calaf explica que “el criteri clau és la seva òrbita” i que s’ha conclòs que la seva trajectòria és hiperbòlica i que la seva òrbita és oberta: l’objecte no està lligat gravitatòriament al Sol i només passarà una vegada pel sistema solar. De fet, la seva velocitat abans d’entrar al sistema solar ja era massa alta per poder estar lligat gravitatòriament al Sol. Calaf també celebra que els sistemes de detecció d’asteroides perillosos com ATLAS, el descobridor del 3I, o el gran telescopi Vera Rubin podran descobrir molts més cometes extrasolars. D’aquesta manera aquests objectes passarien de ser excepcions a requerir una nova branca de l’astronomia.

L’estudi dels objectes d’aquest tipus pot aportar pistes valuoses sobre l’origen dels materials i sobre els processos químics que hi ha en altres sistemes planetaris per entendre millor la seva formació. L’astrònom Josep Maria Trigo argumenta que encara queda molt camí per recórrer en aquest sentit: “Això que veiem són només els primers passos. Encara estem molt lluny d’entendre del tot la formació i l’aparició de la vida, fins i tot a la Terra”. 

Segons l’astrònom, “la vida podria ser perfectament multiplanetària i donar-se en un mateix sistema solar alhora”. Aquesta és una de les hipòtesis que amb el pas del temps desperta més interés dins de l’àmbit de l’astrobiologia. Les anàlisis apunten que el cometa 3I/ATLAS podria tenir diferències significatives respecte als materials que hi ha en el nostre sistema solar. Perquè segons els científics: “Cada cos del sistema solar té una signatura isotòpica i una química pròpia”. 

“El problema és que avui dia molta gent viu del sensacionalisme i confon interessadament incertesa científica amb misteri sobrenatural”

L’arribada del cometa ha generat molt interés entre la comunitat científica i també, en menor mesura, entre els joves. “Sé que és un objecte interestel·lar que no prové del nostre sistema solar i això ja el fa especial”, destaca Marc Pardeiro, estudiant de tercer de Biotecnologia a la UVic. “Crec que els joves tenen curiositat per l’astronomia i que fets com aquest ajuden molt perquè incrementen l’interés”, argumenta. La curiositat augmenta gràcies al fet que aquest tipus d’objectes poden ser fàcils d’imaginar per les pel·lícules i les sèries i desperten intriga en la gent. “De cop veus un vídeo o sents que en parlen a les notícies i et crida l’atenció i en vols saber més”, reconeix Pardeiro. En aquest sentit Calaf certifica que “els cometes desperten curiositat, connecten ciència i imaginació i permeten ensenyar com funciona el mètode científic”.

La majoria de joves han conegut el cometa a través de notícies i vídeos a les xarxes socials i en aquest punt apareix el fenomen i el perill de les fake news. “M’he sentit confós per rumors virals ja que són temes que tot sovint es relacionen amb invasions i amb alienígenes”, apunta Pardeiro. Aquest tipus d’informació es difon de manera molt ràpida i arriba a molta gent en molt poc temps, aprofitant que és un tema tan nou i tan cridaner. En canvi, la ciència avança amb passos petits.

“El problema rau en el fet que avui dia molta gent viu del sensacionalisme i es confon interessadament incertesa científica amb misteri sobrenatural, quan en realitat la ciència explica molt bé cada fenomen dins de les lleis físiques conegudes”, diu Calaf. Un dels aspectes que més ha cridat l’atenció entre els joves ha estat una suposada acceleració del cometa fora de l’habitual. “He vist molta gent que ho comentava com si no tingués una explicació. En realitat són fets que tenen una explicació física, però són coses que a internet es magnifiquen”, assegura Pardeiro.

Els experts celebren que el pas de cometes com el 3I/ATLAS significa una oportunitat excepcional, per avançar en el coneixement científic i també per apropar la ciència a la societat, però emfasitzen que les fotografies i les dades astronòmiques requereixen una interpretació rigorosa. “Les imatges astronòmiques les han d’interpretar persones preparades per això. No són fotografies convencionals: són una informació que només pren sentit un cop processada”, recalca Calaf. “Els cometes en general i els cometes interestel·lars en particular són una porta ideal per fomentar el pensament crític, per aprendre a contrastar fonts i per distingir la ciència real de la pseudociència”.

La entrada El cometa 3I/ATLAS, “una mostra gratuïta” per visitar altres planetes se publicó primero en iNSiGHTS.

“El que passa als Estats Units arriba a tot el món. És inevitable”, assegura Albert Saavedra (Badalona, 1982), entrenador i coordinador del Club Tennis Manlleu de pickleball. És un esport que va néixer l’any 1965 a la zona de Seattle de la mà de Joel Prichard, amb l’objectiu que els seus fills no s’avorrissin. Ara aquesta disciplina té 48 milions de practicants als Estats Units i passejant per qualsevol ciutat americana és fàcil veure pistes d’aquest esport. En pocs anys s’ha convertit en un gran fenomen de masses que també comença a ser popular a l’altra banda de l’Atlàntic.

A Espanya hi juguen al voltant de 20.000 persones: una xifra que va en augment, però que es troba lluny d’atrapar l’afició que s’ha generat als Estats Units. El pickleball es juga en pistes de la mateixa mida que les de bàdminton i que estan construïdes amb materials resistents com l’asfalt o el formigó. Per practicar-lo s’utilitza una pala i el seu mecanisme és molt similar al d’altres esports de raqueta. 

Per les seves característiques, com ara les mides reduïdes de la pista o la lentitud del ritme de joc, és un esport fàcilment adaptable a les condicions físiques de qualsevol jugador. Saavedra explica que “es podria considerar intergeneracional perquè hi poden jugar des de nens petits fins a persones grans”. “Per aquest motiu, és una activitat molt familiar”, afegeix.

Fa poc més d’un any, Saavedra treballava des de casa i no havia practicat mai cap esport de raqueta. Quan la seva filla petita va començar a jugar a pickleball, la seva vida va canviar radicalment. “Jo no sabia què era i ara treballo com a entrenador i a casa hi juguem tots, des de la meva dona fins als meus sogres”, assenyala. Al Club Tennis Manlleu coordina les primeres pistes de pickleball de la comarca d’Osona.

“Es una activitat molt familiar perquè és un esport intergeneracional: hi poden jugar des de nens petits fins a persones grans”

El club tenia una pista polideportiva desaprofitada i el president, Albert Bosch (Vic, 1986), explica que “la nostra idea era construir-hi una altra pista de tennis, però per casualitat ens va arribar aquesta oferta”. “Vam avaluar el projecte i vam creure que era d’interès perquè podíem establir un nou servei i el risc d’inversió era baix”, diu. Van decidir apostar per aquest esport emergent i van firmar un contracte de concessió de l’espai per un període de deu anys amb Pickleball Center, una comunitat social de pickleball d’àmbit nacional. 

El procés de construir quatre pistes va ser ràpid i es van inaugurar durant el juliol de l’any passat. Bosch recorda que durant les primeres setmanes va generar molta expectació i gent d’altres clubs de la comarca es va interessar per la novetat. “A l’estiu era llaminer i la rebuda va ser molt positiva”, afirma. “Però la sensació és que amb la tornada de la rutina i del fred ha baixat aquesta intensitat de públic”, matisa. 

El president apunta que “algunes de les persones que van provar el pickleball en un principi eren jugadors que tenien nivell de tennis o pàdel”. Saavedra creu que és possible que arribi un moment que sigui el primer esport dels infants, però una de les principals assignatures pendents per assolir aquest punt és “la falta de referents”. L’altra cara de la moneda és pensar que com que és una disciplina emergent resulta més senzill obrir-se pas en el món de la competició.

És el que li va passar a María Costantino (Mijas, Màlaga, 2001), una de les millors jugadores de pickleball d’Espanya en la categoria de dobles femenins. L’andalusa havia jugat a tennis des dels sis anys fins als quinze, quan ho va deixar per la pressió de competir a alt rendiment. “Cinc anys després vaig voler tornar a entrenar. El meu entrenador em va dir que provés el pickleball i m’hi vaig enganxar molt”, explica. 

Costantino es va iniciar en la competició l’any 2021. Aquell mateix any ja guanyar un torneig a Madrid en la categoria 4.5, la que hi ha just per sota dels tornejos professionals. “Després em va començar a promocionar la marca Zcebra i vaig anar a competir per tot Europa”, recorda. En aquell moment estudiava Economia i treballava al mateix temps, però ho va deixar tot per centrar-se en el pickleball. “Ara entreno de dilluns a dijous i els caps de setmana acostumo a jugar tornejos”. 

El 2024 es va lesionar dels lligaments creuats i el menisc i va estar un any sense competir, però va tornar a les pistes i el segon semestre de l’any passat va aconseguir dos ors en dobles femenins i dos ors en dobles mixtos al circuit espanyol. Costantino assegura que el seu objectiu ara és continuar competint a Europa i fer el salt al circuit professional dels Estats Units.

El Pickleball Pro Tour americà és el punt de mira dels jugadors espanyols, perquè al país encara no s’ha creat una gran ambició professional. El futur i la cabuda de l’esport al mercat és incert i les opinions sobre aquest fet són divergents. El president del Club Tennis Manlleu pensa que el pickleball “no obtindrà els seguidors esperats perquè el pàdel està molt implantat”, però tant Costantino com Saavedra preveuen un escenari positiu. “Serà un procés difícil, però d’aquí uns quants anys es pot acabar integrant”, diu la jugadora. A Manlleu i a altres punts del territori ja és una realitat.

La entrada El pickleball, l’esport que comença a travessar l’Atlàntic se publicó primero en iNSiGHTS.

Escriptor, crucigramista, traductor i creador d’Enigmàrius a Catalunya Ràdio, Màrius Serra (Barcelona, 1963) viu la llengua com un terreny de joc i, alhora, com un conflicte real. En aquesta entrevista parla del seu recorregut personal, de com es va “guanyar” el català fora de l’escola, de la decisió d’escapar d’un futur “predestinat” i triar les lletres i també del perill de la substitució lingüística i el paper ambivalent de les xarxes socials. 

Explica que prefereix els autors contemporanis, “però dels clàssics se n’aprèn molt. Un miracle dels llibres és poder connectar amb algú que fa 500 anys que és mort”. Encara recorda el primer Enigmàrius que va preparar per la seva filla: “Tenia quatre anys. Era el color dels cops, una paraula de quatre lletres. I va sortir blau. Vaig veure que una sola paraula podia funcionar com una endevinalla”. També es declara “amant de les paradoxes”: “Defineixen l’ésser humà. Tot té cara i creu”.

Vas ser el primer de casa que va anar a la universitat. Què va significar per tu poder estudiar?
Me’n vaig adonar mirant enrere. La meva generació va viure molt això de ser els primers de la família en arribar a la universitat. A la meva família no hi havia anat ningú, però a mi em semblava el normal. Quan vaig poder triar, primer “tocava” medicina perquè tenia bones notes. No tenia cap vocació: hauria estat un metge horrorós. A mig curs em vaig posar a estudiar jazz sense dir-ho a casa. Després vaig dir que volia fer filologia i a casa va ser una petita catarsi: “Filolo… què?”. Adonar-me que tenia les regnes de la meva vida va ser una decisió empoderadora.

A l’escola no vas aprendre català: només castellà. Això va influir en voler estudiar filologia?
Reivindico que m’hauria agradat viure en un país normal i estudiar en la meva llengua, però en el meu cas va ser un sobreesforç que em va sortir positiu. El català me’l vaig guanyar jo, amb desig. Escrivia en castellà fins que una xicota em va deixar un llibre en català que em va sonar com la llengua de la meva àvia. Va ser un descobriment i vaig canviar de llengua: “Posats a escriure, escriuré en la meva llengua”.

El fet d’haver après el català fora de l’escola et va fer viure la llengua d’una manera més conscient?
Sí, més conscient i menys automàtica, menys burocràtica. Ara es diu que alguns joves associen el català amb una llengua funcionarial. A mi em passava el contrari: la llengua obligada i avorrida era el castellà escolar. Accedir al català des del plaer, des del pati i des del passar-t’ho bé és una cosa que valoro molt. Ens movem per desig i si una llengua no forma part d’allò que et fa moure queda al marge.

Creus que el català ha canviat a millor o a pitjor des que vas començar a fer mots encreuats?
Depèn des d’on ho miris. Quantitativament, des que vaig començar, cap al 1990, ha anat a pitjor perquè avui hi ha menys ús social. Qualitativament, però, entre la gent que s’interessa per la llengua, ha anat a millor, hi ha més domini. Em posa nerviós el discurs simplificat de “els joves destrossen el català”. Una llengua té registres: formal, literari, col·loquial. No pots mesurar-ho tot amb la mateixa vara. I, a més, em molesten més els correctors no sol·licitats que predisposen la gent a fugir del català. 

“Em posa nerviós el discurs simplificat de si els joves destrossen el català i em molesten els correctors no sol·licitats que prediposen la gent a fugir del català”

Creus que el català està condemnat a desaparèixer a llarg termini o es pot revertir aquesta decadència dels últims anys?
Primer, totes les llengües desapareixeran. El castellà també. La qüestió és el temps i el procés de substitució lingüística. Cal prendre consciència del conflicte. El català és una llengua minoritzada i som la part feble. La reacció no pot ser assenyalar la gent: “Tu parles mal català”. Això és un error. Cal seduir amb propostes engrescadores en positiu i presència real. La meva resposta és: “Sí, morirà el català, però tu no ho veuràs”.

Les xarxes socials han ajudat o perjudicat la llengua?
Les xarxes són un reflex de la societat. Tenen cara i creu. Han trencat filtres: ara pots seguir un streamer del País Valencià i entendre’l perfectament. Això és molt positiu, però també hi ha el soroll, la monetització i la temptació de passar-se al castellà per “arribar a més gent”. Tot i això, jo prefereixo un món amb xarxes perquè connecten territoris i accents i fan circular contingut que abans era invisible.

Jugar amb la llengua és una manera de defensar-la?
Clarament, defensar una llengua és fer-la atractiva. Jugar és inherent a l’ésser humà, així és com aprenem a parlar, i de rebot, aprens coses “aparentment inútils” que són les millors, ja que et donen context. Els jocs com el Paraulògic han fet que molta gent aprengui paraules que no havia sentit mai i és un exemple perfecte de com el joc pot multiplicar l’ús i el plaer.

Hi ha paraules o expressions que s’estan perdent?
Sí, sobretot les frases fetes, el “fons d’armari” d’una llengua. Però també hi ha paraules que desapareixen perquè canvia el model de vida. Això és inevitable. La llengua evoluciona, els significats canvien, i això obre camins nous. Jo intento escriure des de la meva capacitat expressiva, sense rebaixar el nivell per por que “no s’entengui”.

“Totes les llengües desapareixeran. El castellà també. La qüestió és el temps i el procés de substitució lingüística”

Què et dona escriure?
M’ajuda a entendre’m i entendre el món. Per mi és com pensar, com respirar i els moments més feliços són quan estic dins d’una novel·la, convivint amb els personatges.

Tens sempre a mà alguna cosa per apuntar?
Escric a mà, en llibretes, al metro, al tren. Després ve “l’hora de la veritat” davant l’ordinador. Imprimeixo, corregeixo, reescric, però el primer raig, sempre a mà.

Què t’agrada més: la narrativa o els enigmes?
La narrativa. Són dos esports: els enigmes són entrenament, foc d’encenalls i la novel·la és el partit.

Què ha significat fer l’Enigmàrius?
Una gran oportunitat, perquè m’ho va demanar l’Antoni Bassas. A la ràdio no tenia sentit “fer escriure” la gent, però una sola paraula amb doble sentit sí. Al principi els enigmes es feien gravats i els resolien tertulians. Després va entrar el públic i es va convertir en concurs amb una participació enorme.

Creus que ho faràs durant molt de temps?
Per mi sí, mentre tingui veu. La llengua és infinita, el que has de treballar és la manera
d’explorar-la.

De totes les teves ocupacions quina és la que t’agrada més?
Em considero escriptor. El que més m’agrada és escriure. Però només escriure és molt solitari i m’agrada combinar-ho amb trepitjar país, conèixer gent, xerrades, clubs de lectura. El contacte m’aporta realitat i retorn.

Creus que la cultura i la llengua tenen prou espai als mitjans?
No, sovint fan nosa. Els mitjans tendeixen a la simplificació i l’esport guanya perquè és emoció immediata: guanyes o perds. La cultura és complexa i requereix temps, un llibre són hores. També passa que el món de la cultura és crític i això incomoda. Hi ha una vida nova, el pòdcast, cada cop més específic, però en general, comparat amb altres àmbits, la cultura té poc espai.

Et sents més còmode parlant de llengua o de tu?
Els escriptors acostumem a ser egocèntrics i ens encanta parlar de nosaltres. Però la llengua m’apassiona perquè serveix per parlar de tot. Fins i tot d’ella mateixa.

La entrada Màrius Serra: “El català morirà, però tu no ho veuràs” se publicó primero en iNSiGHTS.

Gavina.mp3, Max Codinach (Barcelona, 1999), és un artista que ha sabut fer del llenguatge i la sensibilitat la seva identitat i que s’ha guanyat un lloc dins l’escena emergent catalana, amb un estil que combina la introspecció i l’experimentació sonora. Ara fa uns mesos va publicar el seu segon disc, Sempre i per instint. Abans de dedicar-se plenament a la música va tenir una etapa marcada per la poesia: una base que encara es nota en les seves lletres, plenes d’imatges i emocions.

Quin és el teu primer record relacionat amb la música?
De petit recordo dues coses. El primer record són els discos pirates que ens fèiem pel cotxe. En aquella època s’anava amb discos i recordo que amb el meu pare agafàvem un CD i hi posàvem vint o trenta temes que no tenien res a veure entre ells i un nom de l’estil de Estiu 2004. Jo em passava tot l’estiu amb aquell disc. Hi havia de tot: Shakira, Antònia Font, etcètera. El segon record és d’anar a veure música en directe. Devia tenir uns 10 o 12 anys i vaig anar amb el meu pare i el meu germà a veure Estopa al Palau Sant Jordi. Em va impressionar molt. Per mi, de petit, Estopa era el grup de referència i l’únic grup que existia. Recordo anar al Palau Sant Jordi i pensar: “Ostres, que heavy això que està passant, aquesta gent ho fa molt bé”. Però en aquell moment només gaudia, no hi havia cap aspiració personal allà.

Quins grups destacaven a casa?
Ni la meva mare ni el meu pare són gaire melòmans. Del meu pare recordo molt que sempre em deia que la cançó Tunnel of Love dels Dire Straits era la seva preferida. És la típica persona que no escolta gaire música, però quan li agrada una cançó s’hi queda enganxat. I amb la meva mare recordo més Bebe. Quan va sortir Manel els va agafar bastant fort i tot i que jo era petit m’ho vaig menjar de rebot familiarment. Diria que Estopa és el grup més fort familiarment. És l’únic grup pel qual hem pagat per anar al Palau Sant Jordi, el que tots sabem les cançons i el que encara posem al cotxe. Manel i Antònia Font també han sonat, però més de rebot.

Actualment hi ha algun artista o grup que consideris referent o que t’inspiri especialment?
Per por d’assemblar-me massa a algú prefereixo tenir més d’un referent i agafar una mica de cadascun. En el primer disc tenia molt presents Calcutta i Yung Lean. De Catalunya potser el que ha estat més present és Joan Miquel Oliver, però també tota l’atmosfera d’Antònia Font i Manel. Amb el temps s’hi han afegit altres influències. Per exemple el Marc Fernández, que ara s’ha incorporat al projecte i ha estat molt present en el segon disc, té referents més rock i emo, de l’estil d’American Football i tot aquest rotllo emo-creep. Aleshores s’ha anat construint un univers on depenent de la cançó tires cap a un referent o cap a un altre.

En quin moment vas decidir començar a fer les teves pròpies cançons?
Aquí hauria de parlar d’Ansietat Budapest. És un projecte que va néixer amb el Mateu Sagarra i vam fer la primera cançó junts, Emma Watson. És una cançó més del Mateu que no pas meva. Ell la va compondre, em va demanar ajuda amb la lletra, jo vaig posar-hi el poema final i la vam produir junts. Allà em va començar a picar el cuquet. Pensava: “El Mateu és com jo: no en té ni idea de música, li agrada tocar la guitarra, escriure i cantar, però cap d’aquestes coses les fa fantàsticament, igual que jo”. Amb ell vaig començar a fer cançons, però sense saber per on començar. No va ser fins que vaig trobar gent com el Marc Fernández, la Joana Subirats o la Marina Rico, que ja portaven més temps en tot això, que em van ajudar a gravar i fer cançons. I de cop en mig any ja ho estava provant seriosament. La primera cançó que vaig fer, Quan mori el cos, la vaig penjar directament. No m’ho vaig pensar gaire. No hi havia expectatives.

Què vols transmetre amb el nom i amb el projecte?
El nom el vaig escollir bastant abans de prendre-m’ho seriosament. No pensava que la gent el coneixeria. La gavina és un animal molt recurrent en la història cultural catalana: a la música, la literatura, el cinema i també és molt present en els paisatges de la meva vida, entre la costa Mediterrània i Barcelona. Em semblava un nom bonic i a més no volia posar-hi el meu nom real i volia que pogués ser un nom de grup. L’mp3 era la manera de riure’m una mica de mi mateix, d’afegir-hi ironia. Pel que fa al projecte no hi ha un dia concret que diguis “ara vaig de debò”. Tot va passant: fas cançons, decideixes fer un disc, després un concert i de cop tot comença a rodar. Et fitxen, et truquen i vas veient que pot anar per llarg. Mai he pensat que estigués fent un favor a ningú ni que proposés res extremadament conceptual. Com va dir el Pau Riba: “Ajudo a la cultura catalana destruint-la”. Em costa definir el gènere o el missatge del que faig. Simplement experimentem. En aquest segon disc sí que hi ha una idea més clara, però tampoc massa. Quan escric no penso exactament en què vull dir, tot surt de manera natural. Volem transmetre el que transmet la música.

“Escric sobre el que ha passat perquè és el que pots entendre, reviure i compartir. Els sentiments que miren cap al passat són més interessants i universals”

Com definiries el teu so o proposta musical?
Diria primer el que no fem: no fem música urbana, pop urbà i tampoc fem pop com a gènere, tot i que sí com a idea d’adreçar-te al món. Al principi fèiem una mena d’indie-pop electrònic, però amb el segon disc això ha canviat completament: moltes guitarres distorsionades, acústiques, cançons gravades amb cinta. L’entrada del Marc al projecte ha aportat una dimensió més emo, més rock. Ara si algú m’ho pregunta dic: “Fem pop estrany.” També dèiem “postpop”: un pop distorsionat, destrossat i tornat a construir, un pop amb pinces.

Hi ha alguna cançó que hagi marcat un abans i un després en la trajectòria de Gavina?
Pel que fa a números, Sota el cel. Al cap d’un temps de sortir va fer un boom molt heavy. Molta gent ens va conèixer per aquesta cançó. Però internament cançons com L’hivern avança o Ho sento molt van ser un punt d’inflexió. Van sonar diferent i ens van fer veure que podíem fer cançons acústiques amb guitarres i bateries gravades, amb un altre so. També Barna Rookies va tenir molt bona rebuda, però aquestes altres van marcar més la nostra manera de fer música.

Com heu fet aquest nou disc?
L’hem fet diferent, ha estat un exercici d’intuïció. El procés ha estat més llarg i intens. Hem treballat amb més gent i tot ha estat més pensat. El primer disc era més intuïtiu i juganer. Aquest també ho és, però amb més consciència. Hem fet, desfet i tornat a fer cançons. Ha estat un any de treball intens. Internament aquest disc té més pes i sentit. La diferència principal és la consciència del que estàvem fent sense perdre la part d’intuïció.

A Sempre instint i Balcons, cavalls hi ha un fil de nostàlgia i de parlar del temps passat. És una sensació que t’agrada treballar?
A mi se’m fa molt complicat parlar de les coses que m’agraden, de les coses que valoro, de les coses que em fan feliç perquè són meves i no tinc ganes de compartir-les. Normalment no escric sobre el present perquè el visc. Acabo parlant de sensacions viscudes, sovint a través d’experiències pròpies, però també d’amics meus o de personatges: no estic parlant tota l’estona de mi ni molt menys. Els sentiments que miren cap al passat, com la nostàlgia, la culpa, la melancolia, són més interessants i universals. Jo prefereixo intentar explicar una història, no una sensació del moment. Escric sobre el que ha passat perquè és el que pots entendre, reviure i compartir.

“Manel m’encanten, però si tot Catalunya fos Manel seria fastigós. Hi ha d’haver gent que critiqui, que provoqui”

Cap on va el teu projecte?
Ara ve un any amb bastants concerts, pel que sembla. I segur que el projecte canviarà perquè del primer disc al segon ja hi ha hagut evolució, fins i tot en com cantàvem les cançons en directe. Vam començar sent quatre i després érem sis, amb bateria i guitarra. Crec que anirà evolucionant constantment. Tinc moltes idees, tenim moltes idees, però cal trobar el moment. A mesura que tens més temps, més concerts i més diners, tot és més fàcil. Espero que continuem avançant, que cada cop tinguem un so més potent, que hi hagi més gent que pensi que ho fem bé i també més gent que pensi que ho fem malament.

Creus que les col·laboracions ajuden a obrir-se i conèixer altres mons musicals?
Sí, totalment. Una col·laboració només té sentit si hi ha una connexió artística molt forta o una connexió humana molt forta. Amb Al·lèrgiques al Pol·len, per exemple, eren amigues meves i em van començar a ajudar amb cançons. Després d’haver treballat junts molts cops vam dir “va, fem una cançó junts” i va sortir molt de pressa. Amb el Xicu igual: vam connectar artísticament i personalment i va sortir natural. També treballo molt amb productors. Tot això és el que més m’interessa perquè fa que les cançons creixin.

Com veus la indústria musical catalana?
Parlant clar és com qualsevol altra indústria: hi ha unes empreses concretes i unes institucions que treballen amb elles i els diners i interessos es mouen dins d’aquest cercle. Nosaltres, el Xicu, Balma som artistes independents i això vol dir que no hem venut el nostre projecte a cap gran discogràfica. Els festivals, per exemple, no et trien per mèrits o gustos, sinó per contractes entre discogràfiques. Passa el mateix amb premis com els Premis Enderrock. És molt difícil capgirar la indústria perquè és un sistema tancat. El que sí que podem fer és crear una alternativa: un underground català fort. A tots els països hi ha una escena alternativa i aquí també pot existir. Ara bé, és complicat perquè els mateixos que dirigeixen les discogràfiques són els que organitzen els festivals. Si els dius que no no hi tocaràs. Però nosaltres preferim anar fent el nostre camí sense dependre’n.

Creus que també hi ha un problema de públic?
Sí. Les discogràfiques donen el que la gent demana i molta gent no busca coses noves. No dic que el pop mainstream estigui malament, cadascú que escolti el que vulgui, però cal ser més atrevits i buscar artistes que facin coses diferents. El problema és que el que sona a la ràdio ha de ser per a tots els públics, no pot molestar ningú, no pot ser ideològic i això fa que sigui un producte sense ànima. I si només tens això és una merda. Manel, per exemple, m’encanten, però si tot Catalunya fos Manel seria fastigós. Hi ha d’haver gent que es foti un xarrup de tant en tant, que critiqui, que provoqui. El mateix passa amb el reggaeton o el pop: està bé, però no pot ser només això. En lloc de voler “conquerir” iCat o les llistes d’Indiecat potser hem de crear un altre espai on puguem fer el que vulguem.

La entrada Gavina.mp3: “És molt difícil capgirar la indústria perquè és un sistema tancat, però podem crear una alternativa” se publicó primero en iNSiGHTS.

Aquest 2026 va començar amb una nova normativa que obliga els municipis catalans de més de 20.000 habitants amb nivells de contaminació elevats a aplicar zones de baixes emissions (ZBE) per limitar l’accés dels vehicles més contaminants als seus nuclis urbans. És una mesura que va aprovar el Govern de Pere Aragonès el juliol del 2024 per reduir l’índex de contaminació atmosfèrica i millorar la qualitat de l’aire.

A Osona, aquesta normativa afecta les ciutats de Vic, la capital, amb més de 50.000 habitants, i Manlleu, amb 21.500. Aquesta segona ciutat ja va implantar una zona de baixes emissions de prova el 15 de novembre de l’any passat que prohibeix el pas pel nucli urbà als camions de més de 12 tones, uns 400 al dia. Vic, en canvi, encara no ha aplicat la mesura. La mesura va entrar en vigor a nivell català l’1 de gener, però va quedar temporalment paralitzada durant unes setmanes a causa del caos de Rodalies.

La situació ha generat molta controvèrsia perquè és la ciutat més gran de la comarca. Des de l’Ajuntament, la regidora d’Urbanisme i Medi Ambient, Ester Coma, considera que el model actual de zones de baixes emissions no s’adapta a la realitat territorial de la comarca perquè “estan pensades per grans metròpolis”. “A Londres o a Barcelona tenen sentit perquè hi ha alternatives de transport públic, però en territoris com la Plana de Vic la situació és diferent”, explica.

En el cas de Manlleu, aquesta primera fase de prova en principi s’acabarà el proper 16 de maig per deixar pas a la fase ja definitiva. Serà en aquest punt que “si s’han pres les mesures oportunes s’aplicaria en cotxes, però és una fase que tenim en espera perquè primer volem acabar de veure com funciona amb els vehicles més pesants”, apunta la regidora de Medi Ambient, Montse Riu. 

Ara bé, des de l’Ajuntament consideren que si no s’apliquen mesures a tota la comarca o a les zones del voltant tindrà “una afectació limitada”. Riu també remarca que no és l’única mesura que s’hauria de prendre perquè “la contaminació també ve per altres vies”. 

A Manlleu, de fet, ha sortit un moviment en contra de la zona de baixes emissions sota el nom de No ZBE Manlleu. Ja ha convocat diverses manifestacions amb lemes com Derogació de l’ordenança de les baixes emissions ja. La regidora assegura que molt sovint aquestes situacions poden generar la propagació de missatges falsos i que a la pràctica la mesura “no afectarà ni la meitat de la població, al contrari”.

Des de l’Ajuntament de Vic defensen que les ZBE “estan pensades per grans metròpolis” i que a “a Londres o a Barcelona tenen sentit perquè hi ha alternatives de transport públic”

En el cas de Vic, Coma explica que la normativa obliga l’Ajuntament a restringir el trànsit en un 25% de la seva superfície urbana: una àrea que correspondria pràcticament a tot el centre de la ciutat. Aquesta nova norma, segons el consistori, podria afectar la mobilitat quotidiana de molts ciutadans de la comarca que es desplacen a Vic per treballar, comprar o accedir als serveis.

“Un ciutadà podria arribar al polígon amb un vehicle molt contaminant, però no podria entrar al centre per anar al mercat o a les botigues”, argumenta la regidora. “La majoria de gent que ve a Vic són persones de la comarca com pagesos, famílies o gent gran que depèn del cotxe perquè no hi ha alternatives reals de transport públic”, afegeix.

Per aquest motiu, des de l’Ajuntament defensen explorar una alternativa diferent com una zona de baixes emissions d’abast comarcal que inclogui tota la Plana de Vic i que permeti actuar sobre els principals focus de contaminació, com el trànsit de pas per infraestructures com la C-17, de Ripoll a Barcelona, o la C-25, de Manresa a Girona.

“Si volem reduir les emissions de veritat cal pensar la mobilitat a escala de tota la Plana”, defensa Coma. Des del consistori plantegen un radar de tram que s’activaria els dies amb més concentració de gasos contaminants i que abastiaria tota la comarca de punta a punta. Proposen que en aquests casos els vehicles no puguin circular a més de 60 km/h. 

La Generalitat va reconèixer fa unes setmanes que no multaria els ajuntaments que incompleixen la mesura, com és el cas de Vic o d’Olot, però sí que podria comportar la retirada d’algunes ajudes. És una situació que no preocupa a l’ajuntament osonenc perquè consideren que “l’administració, pel que és bo i el que és dolent, és lenta”. 

La contaminació de l’aire mitjana de Manlleu és equivalent a fumar tres cigarretes diàries

Aquesta és la vessant més institucional, però des de la societat civil la lectura és diferent. El portaveu de la plataforma Osona Respira, Josep Lluís Domingo, considera que el debat sobre les zones de baixes emissions “no pot fer oblidar la magnitud del problema ambiental que afecta la comarca”. Perquè la contaminació a la Plana d’Osona és “un problema molt gros” que sovint passa desapercebut perquè l’aire contaminat “no sempre és visible”.

De fet, el doctor Xavier Querol, expert en contaminació atmosfèrica, comparava fa unes setmanes la contaminació de l’aire mitjana de Manlleu amb “fumar tres cigarretes diàries”. Seria així quan la contaminació es troba al punt habitual, uns 15 micrograms per metre cúbic, però en els pics “podem arribar a cinquanta micrograms per metre cúbic”. Són dades comparables amb les ciutats més contaminades de la Xina o de l’Índia. 

Domingo destaca que és un problema que “afecta a tota la població de la Plana”, però també recorda que els efectes de la contaminació no afecten tothom per igual. L’aire és el mateix per a tots els habitants de la comarca, però alguns “poden passar temps en entorns menys contaminats durant caps de setmana o períodes de descans” i “les persones amb menys recursos sovint tenen menys possibilitats d’evitar els efectes de la contaminació”. A més, també alerta que hi ha col·lectius especialment vulnerables com els infants i la gent gran.

El portaveu d’Osona Respira també apunta que la contaminació a la Plana requereix moltes mesures diferents i que calen “decisions col·lectives i coordinades entre administracions”, però subratlla que les ZBE poden ser “un primer pas” per començar a reduir les emissions. Pot ser una mesura insuficient per alguns sectors, però Domingo assegura que “si no posem tiretes tampoc començarem a curar la ferida” i que qualsevol acció per reduir la contaminació pot ajudar a avançar en la solució del problema, a respirar millor.

La entrada Respirar a Osona: per què Vic encara no té Zona de Baixes Emissions?  se publicó primero en iNSiGHTS.

“El pla de Santiago Abascal és convertir el PP en el partit petit de la dreta espanyola, a la inversa de la situació actual”, explica Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). És diputat d’Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats en representació de Barcelona. Comparteix hemicicle amb els 33 diputats de Vox, amb presència a la cambra espanyola des del 2016. Segons el sondeig publicat en els darrers dies per La Vanguardia, en les eleccions de l’any vinent doblarien la xifra actual.

Álvaro també és periodista i assagista i l’octubre del 2025 va publicar el llibre El franquisme en temps de Trump, un llibre que recentment s’ha traduït al castellà. Amb aquesta obra, Álvaro analitza aspectes que expliquen la política actual, com ara l’atracció que genera el partit d’extrema dreta Vox entre els joves.

Què et va portar a escriure aquest llibre?

La idea va sorgir de la perplexitat, de preguntar-me com pot ser que tornin fenòmens polítics que havia estudiat en els llibres d’història i ja creia superats. Se’ls pot etiquetar de moltes maneres: ultradreta, populisme de dretes, dreta alternativa o neofeixisme. 

Al llibre parles sobre com l’extrema dreta de Vox marca l’agenda política i capta el vot jove. Per què creus que aquest públic se sent atret pel seu discurs? 

Hi ha una combinació de factors. D’una banda, els partits tradicionals han fallat en donar resposta a alguns problemes que afecten els joves, com l’habitatge o la feina. D’altra banda, els partits ultres ofereixen una certa narrativa que agrada a aquest sector de la població, perquè fan servir les emocions. A més, sovint els joves desconeixen la història i no veuen que allò que se’ls està oferint és una política tòxica i adulterada. Si posem tot això en una coctelera, sorgeixen partits com Vox.

Quin paper hi juguen les xarxes socials?

La diferència entre la propaganda del segle XX i la del segle XXI és que les xarxes socials actuen com una agulla hipodèrmica, que arriba a l’interior de cada persona. Avui dia, la gent jove s’informa majoritàriament a través del mòbil, més que a través de la premsa o la televisió tradicional. La ultradreta treballa molt bé les formes que són més atractives per a la joventut: rapidesa, agilitat, immediatesa… perquè sempre és més fàcil veure un vídeo de mig minut que llegir la pàgina sencera d’un diari.

Creus que l’auge de l’extrema dreta a les eleccions autonòmiques recents és un precedent del que pot passar a partir d’ara a les generals?

Al llibre explico que el Partit Popular està col·locat a la roda de Vox i és una estratègia que serà dolenta per a ells. Ho hem vist a principis d’any a Aragó i ho veurem a més llocs, perquè el pla general de Santiago Abascal és convertir el PP en el partit petit de la dreta, a la inversa de la situació actual.

“El llibre sorgeix de preguntar-me com pot ser que tornin fenòmens polítics que havia estudiat en els llibres d’història i ja creia superats”

Davant d’aquesta situació, quina recepta li donaries a Feijóo?

La dreta democràtica, si realment vol ser-ho, ha de separar-se de la ultradreta. Tenim un exemple magnífic: el d’Angela Merkel. Quan va governar a Alemanya sempre va posar una ratlla i no va voler tractar amb els ultres. Per a mi, aquesta és l’actitud, però Feijóo ha fet justament el contrari. 

Quines solucions pot trobar l’esquerra davant d’aquest auge accelerat?

Les esquerres han d’interrogar-se sobre allò que no han fet bé. Hi ha temes propis de la socialdemocràcia que s’han anat oblidant, com ara l’educació, la salut, les pensions o l’habitatge. Quan no es parla d’aquestes qüestions que formen part del dret social de les persones, la gent no sap per a què serveix l’esquerra. També és important tractar temes tabú com la immigració i la seguretat, perquè durant molts anys només n’han parlat els ultres. El que hauria de ser un diàleg social s’ha convertit en un monòleg, i això ha estat nociu.

La nova proposta de Rufián d’unir les esquerres en un bloc comú per fer front a la ultradreta podria resultar efectiva?

La llei electoral espanyola es basa en la llei d’Hondt i aquesta regla complica fer una aliança que doni resultats bons ajuntant pomes i peres. Jo soc més partidari que cada partit actuï en el seu territori i, un cop a Madrid, posar-se d’acord en determinats punts. Una unió electoral com aquesta implicaria que, per exemple, votants dels Comuns de Catalunya haguessin de votar forçosament a ERC i a la inversa. Tothom té les seves opcions i les seves lleialtats i està bé que hi hagi diversitat d’opcions. 

Perquè els partits d’esquerres poden ser molt diferents entre ells ideològicament tot i compartir valors progressistes.

En el cas espanyol hem de veure dos eixos: l’eix esquerra-dreta i l’eix territorial, que fa que hi hagi unes nacions com són Catalunya, Euskal Herria o Galícia. En aquests territoris, la gent no només vota per ser de dretes i esquerres, sinó també per sentir-se més o menys a prop de l’autogovern. No podem fer veure que aquesta qüestió no existeix.

“El que hauria de ser un diàleg social sobre temes tabú com la immigració i la seguretat s’ha convertit en un monòleg dels ultres i això ha estat nociu”

Al llibre també analitzes l’impacte de Donald Trump en la manera de fer política a Espanya. Com ha estat aquesta influència?

El partit Vox neix de dos vectors: aprofita la base franquista que sempre hi ha hagut a Espanya, el que anomenem franquisme sociològic, i imita les formes i els discursos de Trump. Amb la suma de neofranquisme i trumpisme sorgeix l’artefacte que avui s’anomena Vox. També passa a Itàlia, on governa Giorgia Meloni, que és italiana i trumpista.

Com veus la política catalana del futur?

Ens trobem que el govern de Salvador Illa intenta fer coses, però depèn dels seus socis de govern. Catalunya viu una etapa de postprocés, una època de convalescència després del trauma que va suposar aquell període. Alguns pensaven que Illa en tindria prou amb receptar tranquil·litat, però la tranquil·litat per si sola no serveix per fer política. Crec que al govern socialista li falta impuls i ambició.

I l’espanyola?

Espanya és un territori de desgast constant. El PP i Vox volen que caigui el govern de Pedro Sánchez, però això no es produeix perquè tot i tenir una majoria parlamentària complicada i inestable, la té. La meva impressió és que Sánchez aguantarà molt i això implica el desgast de Feijóo. Quan piques una paret i no cau, qui es fa mal ets tu.

La entrada Francesc-Marc Álvaro: “L’artefacte de Vox sorgeix de la suma entre neofranquisme i trumpisme” se publicó primero en iNSiGHTS.

“Vaig ser de les últimes de cantar perquè sempre arribo tard”, recorda Carla Calvo (Santa Coloma de Gramenet, 2008) amb un somriure. Aquesta impuntualitat reconeguda també la va acompanyar a la primera fase del càsting de la quarta edició d’Eufòria a Plaça Catalunya, a Barcelona. Calvo va passar per totes les fases del procés de selecció, però es va quedar a les portes d’entrar a Eufòria després de produir-se una situació inèdita en un concurs que cada any reuneix centenars d’aspirants. El jurat del càsting, l’encarregat de decidir els setze participants del concurs, dubtava entre ella i un altre cantant i la decisió es va deixar en mans del públic de la primera gala. Calvo es va quedar a un pas del concurs, i també de la possibilitat d’actuar al concert del Palau Sant Jordi, perquè l’altre aspirant es va imposar amb un 69% dels vots. Respon durant una de les poques estones lliures que té mentre es prepara per als exàmens de segon de Batxillerat. 

Com vas començar a cantar?

Era tan petita que ni tan sols recordo com va ser. Quan tenia nou anys vaig començar a estudiar cant i a partir de llavors ho he anat deixant i reprenent fins al dia d’avui. 

Per què cantes?

Suposo que em fa sentir plena i m’ho passo molt bé, tant amb el cant com amb el ball. També m’agrada l’actuació, però encara no m’hi sento prou còmoda. 

Com ha estat la teva formació musical?

Fa uns tres anys vaig començar a fer classes de piano. Va ser quan em vaig adonar que em volia dedicar a la música i necessitava tenir eines per ser més professional. Vaig haver de deixar el cant amb la pandèmia, però vaig reprendre les classes el 2022.

Què representa per a tu la música?

Em crea ansietat i nervis pensar en dedicar-me a qualsevol altre àmbit perquè és una part de la meva vida que sempre m’ha acompanyat. No crec que l’important sigui ser famós, sinó poder viure de la música i fer petits concerts que connectin amb la gent.

“Em crea ansietat i nervis pensar en dedicar-me a qualsevol altre àmbit perquè és una part de la meva vida que sempre m’ha acompanyat. Cantar em fa sentir plena”

Per què decideixes presentar-te a Eufòria?

No ho veia gaire clar perquè havia de començar segon de Batxillerat i sabia que si entrava al concurs seria complicat gestionar-ho. El meu pare és la persona que sempre em motiva a continuar quan tinc algun mal moment i va ser ell qui va insistir perquè ho intentés. Crec que és molt important estar envoltat de persones que et fan tocar de peus a terra.

Com vas viure el càsting? 

Al principi amb molts nervis. La primera fase era a Plaça Catalunya i vaig ser de les últimes aspirants a cantar perquè sempre arribo tard. Quan em van dir que sí no m’ho esperava gens i la sensació va ser d’orgull i satisfacció. 

I la resta del procés?

La segona fase consistia en cantar per grups. En el nostre cas ens va costar gestionar l’actuació i, tot i que a mi em van dir que sí, alguns dels meus companys es van quedar fora. Em va saber greu perquè tots ens havíem equivocat en algun punt de la cançó. L’últim dia vaig estar més tranquil·la perquè m’acompanyaven els meus pares.

En el teu cas es va produir un fet que no havia passat mai: davant dels dubtes del jurat del càsting entre tu i un altre cantant es va deixar la decisió en mans del públic de la primera gala. Com ho vas viure?

Al principi no m’ho vaig prendre gaire bé, no per la decisió d’estar en dubte, sinó pel cansament després de tot el procés de càsting. El fet de veure que tots els altres concursants es feien una fotografia junts i nosaltres ho vèiem des de fora resultava dolorós. No vam poder gaudir plenament de l’experiència en aquell moment.

La decisió es va prendre en el primer programa, però no vau tenir la possibilitat de cantar.

Vaig tenir la sensació que no es va ensenyar el meu potencial. Els espectadors van haver de votar a partir dels vídeos del càsting i gairebé no es veia com cantava. Tot i això, vaig poder actuar a l’assaig previ a la gala davant de la meva família, que és qui volia que em veiés a dalt de l’escenari.

Et va costar dormir aquells dies, sabent que fins a la gala inicial no es decidia la situació?

No, gens. Tenia el convenciment que fos quina fos la decisió m’ho prendria bé perquè només era una experiència més i no tenia la necessitat d’entrar al concurs. Segurament sentia que no era el moment perquè soc molt jove encara i vull centrar-me en els estudis. 

Quin és el primer sentiment quan ho diuen?

Segurament el dol, però no pel concurs en si, sinó per haver d’acomiadar-me dels companys. Durant el procés de càsting vam construir una relació molt propera i per sort al llarg del concurs també hem mantingut aquesta proximitat. 

Estàs seguint el concurs?

Sí, l’estem seguint molt amb la família. M’agrada poder veure als meus companys i estic pendent de qui marxa cada setmana per donar-li suport perquè jo també he passat per això.

Què esperes del teu futur en el món de la música?

Trobar el meu lloc a la indústria, però sobretot la meva personalitat com a cantant. El meu objectiu ara és compondre les meves pròpies cançons –ja en tinc algunes– i estar molt segura de la música que vull publicar. Espero que el públic hi pugui empatitzar i connectar. Crec que és el més important. 

La entrada Carla Calvo: “Eufòria només és una experiència més” se publicó primero en iNSiGHTS.

L’any 2024 Tossa de Mar, una localitat de tan sols 6.500 habitants, va rebre 2.061.127 turistes internacionals, segons les estadístiques de l’Ajuntament del poble. Sempre ha estat un dels destins més populars de la Costa Brava i de la província de Girona, però en els últims anys s’ha accentuat aquesta realitat: una bugaderia del municipi ha crescut un 8% en els últims tres anys.

“Tossa és un poble petit, però molt turístic, principalment per l’atractiu de les platges, la Muralla i la Vila Vella”, afirma Pilar Roure, la regidora de Turisme. Explica que el nivell de reputació del municipi en un estudi que s’està desenvolupant a través de les valoracions dels turistes en plataformes com Booking o Trip Advisor és “molt bo en tots els aspectes”. L’estudi assenyala aspectes com la gastronomia, les rutes de muntanya o el camí de ronda i l’obertura de nous hotels que han contribuït positivament.

La gran concentració d’estiuejants genera beneficis econòmics importants per la prosperitat d’un poble petit en població, però, d’altra banda, també es plantegen reptes de sostenibilitat i gestió. La massificació afecta directament a la qualitat de la vida quotidiana dels veïns. En aquest sentit des de la Generalitat de Catalunya s’ha implementat una llei per disminuir els pisos vacacionals, de temporada. L’alcalde del municipi, Martí Pujals, explica que “ara tenim uns 1.600 habitatges d’ús turístic i segons els paràmetres de la llei estaríem parlant de reduir-ho a la meitat, a 800”. Aquesta nova realitat podia perjudicar als treballadors de temporada perquè no podien accedir a habitatges per viure durant els mesos que residien al poble i per aquest motiu l’ajuntament va facilitar un edifici per acollir-los, a prop de la platja de la Mar Menuda.

El turisme a Tossa de Mar ha continuat augmentant en els últims anys i s’ha anat tornant cada vegada més divers. Les dades diuen que avui les estades són més curtes i el turisme és més global. Segons un estudi de l’Oficina de Turisme de Tossa de Mar que els visitants europeu continuen sent la gran majoria: amb França al capdavant de la llista, amb 566.884 dels 2.061.127 visitants estrangers del 2024, més d’una quarta part, per davant d’Alemanya (283.992), el Regne Unit (254.624) i, ja a més distància, Itàlia (140.788), els Països Baixos (139.705), Polònia (129.967) i Bèlgica (109.485). Des de l’ajuntament detallen que els turistes dels països mediterranis arriben atrets per les escapades naturals i el patrimoni històric i els del centre i el nord del continent mostren “un interès marcat pel turisme cultural, gastronòmic i sostenible” i són “els líders en estades de llarga durada”. El primer país no europeu del rànquing és Estats Units, amb 81.417 visitants el 2024. Els turistes de fora d’Europa, americans, asiàtics o russos, representen un percentatge que encara és petit, però que tendeix molt a l’alça. Són grups que prioritzen “les experiències més autèntiques”.

A més l’any 2024 el municipi va tenir 1.768.445 visitants de l’estat: 452.938 turistes, 376.909 en trànsit, 369.697 excursionistes, 281.730 residents, 256.274 persones habitualment present i 30.897 excursionistes recurrents, segons la categorització de les dades de l’oficina de turisme. El 2023 havien set 1.673.386, amb 415.958 turistes.

La dinàmica turística de Tossa de Mar està marcada per una clara estacionalitat. Segons l’alcalde: “La temporada alta es centra en el període de maig a setembre, amb el mes d’agost com a punt àlgid”. Però en els últims anys s’ha observat un allargament de la temporada ja que factors com el turisme internacional, sobretot l’asiàtic, contribueixen a suavitzar la temporada baixa. Els hotels i els restaurants, per exemple, han adaptat els seus serveis en aquest sentit: hotels com el Don Juan, el Golden Bahía solien tancar a finals d’octubre i l’any passat ja van obrir tot el mes de novembre.

“Volem atraure un perfil de visitant que respecti la identitat local i que s’interessi per l’essència de la vila més enllà de la foto de postal”

El turisme genera beneficis, però també desafiaments en termes de mobilitat i sobretot de saturació i de sostenibilitat del poble. En aquest sentit el municipi aposta per un model “regeneratiu” que busca “un equilibri real entre l’oci i la preservació del patrimoni natural i històric”. L’estratègia de l’Ajuntament se centra en “atraure un perfil de visitant que respecti la identitat local i que s’interessi per l’essència de la vila més enllà de la foto de postal”. Es treballa per garantir que el “motor econòmic” del turisme no comprometi el benestar dels veïns ni la riquesa paisatgística que la fa única a la Costa Brava. 

Aquesta paradoxa ha portat a l’Ajuntament a repensar el model turístic. Segons Roure, el futur passa per un turisme més sostenible, capaç de preservar la identitat del poble. “No volem més gent, volem un turisme que consumeixi millor i que comparteixi els nostres valors”, subratlla. L’objectiu és que el visitant “no només vingui, vegi les muralles i marxi, sinó que s’endugui part de la nostra cultura i entengui què és Tossa”.

La entrada Tossa de Mar: un poble petit amb un turisme gegant se publicó primero en iNSiGHTS.

“Quan vaig fer el meu primer entrenament de pàdel em vaig adonar que no en tenia ni idea”, recorda Adrià Mercadal (Manlleu, 1990). “Mai vaig pensar que podria guanyar-me la vida jugant a pàdel”, admet. A finals d’any encara ocupava el número 368 del rànquing mundial, però va decidir fer un canvi de vida radical. Se’n va anar a viure a Bali, a Indonèsia, però sense allunyar-se de les pistes.

Com comences a jugar a pàdel?

Jo havia jugat a tennis tota la vida i quan ho vaig deixar l’entrenador de pàdel del Club Tennis Vic em va proposar ajudar-lo amb les classes. Més tard va venir a treballar al club la Núria Rovira. Ella competia a Granollers i li vaig demanar si podia anar-hi un dia amb ella. A partir de llavors vaig començar a entrenar i a competir al Circuit Català de Pàdel. Va anar tot relativament ràpid. Vaig començar a dedicar-me al pàdel als 22 anys i als 25 vaig entrar al meu primer quadre gran del World Padel Tour i vam jugar uns vuitens de final.

Com recordes els primers entrenaments?

L’entrenament que més recordo és el primer. Jo havia jugat alguns partits amb socis del Club Tennis Vic i em pensava que ho feia prou bé. Quan vaig fer el meu primer entrenament professional em vaig adonar que no en tenia ni idea.

Què és el més difícil de dedicar-te professionalment a la teva afició?

Segurament el sacrifici que comporta. Jugar a pàdel professionalment implica moltes hores d’entrenament, però allò que més et marca negativament és perdre moments amb la família i els amics. Per exemple, jo fa cinc o sis anys que soc fora competint pel meu aniversari i no puc celebrar-lo amb ells.

Però també té una part molt positiva.

Sí, sobretot perquè puc viure d’allò que m’agrada, de l’esport que he fet sempre i tinc molta qualitat de vida. Tot i això, crec que la gent té una imatge massa idíl·lica de la meva professió perquè es pensen que quan vaig a competir a l’estranger vaig de vacances. La realitat és que vaig a treballar, no a fer turisme, i quan perdo un partit agafo el primer vol de tornada.

“Crec que la gent té una imatge massa idíl·lica de la professió del pàdel perquè es pensen que quan anem a competir a l’estranger anem de vacances”

En quin moment és possible començar a viure del pàdel?

El pàdel professional ha canviat molt últimament. Fa deu anys vaig arribar a ser número 60 del món i cobrava molt menys que en aquests últims anys. A banda del circuit professional, també es paga quan hi ha esdeveniments com inauguracions de clubs o tornejos internacionals. És un esport que està en auge a tot el món i es nota també en el salari professional.

Com és dedicar-se a un esport que per a la majoria de gent és una afició amb unes característiques més socials que professionals?

Quan vaig començar a competir mai vaig pensar que podria guanyar-me la vida jugant. Quan s’assoleix aquest gran repte cada vegada es vol arribar més lluny.

Diries que l’Adrià de dins de la pista és el mateix que a fora?

Soc radicalment diferent. Dins de la pista m’enfado amb mi mateix i soc autoexigent, mentre que a fora soc més tranquil. Crec que el cap juga males passades i acaba sent un element fonamental quan competeixes professionalment.

I com has gestionat aquest aspecte mental? Sovint marca la diferència entre una victòria i una derrota.

Ha estat molt complicat. Jo recomano tenir l’ajuda d’un psicòleg esportiu perquè t’ensenya a no donar tanta importància a l’error i a gestionar la frustració.

Ara vas decidir anar a viure a Bali, però et vas emportar la pala a la maleta. Com vius aquest canvi?

Amb moltes ganes. És una nova etapa a la meva vida perquè feia molts anys que treballava com a entrenador per guanyar un sou extra, però no m’hi dedicava plenament. Vaig a fer classes en un club i també competiré al circuit d’Àsia, però no és una competició professional.

Com ha estat prendre aquesta decisió?

No va ser gaire difícil perquè l’any passat estava jugant el circuit A1, però el propietari es va cansar d’invertir-hi diners i el va cancel·lar. Llavors vaig contactar amb un meu amic que viu a Bali i li vaig dir que si tenia alguna feina per a mi m’ho digués. Al cap de poques setmanes em va trucar i em va plantejar l’oportunitat.

El pàdel a Bali genera tanta afició com a Catalunya?

Sí, és un lloc on fa relativament poc que existeix, però la gent s’hi ha enganxat molt ràpidament. M’han dit que l’afició per l’esport és espectacular.

Trobaràs a faltar competir professionalment?

Segurament, perquè la competició ha estat una part de la meva vida des de petit i crec que deixar-la de cop serà difícil. Però allà també podré competir encara que no sigui a nivell professional i serà un repte nou.

Parlant de reptes, quin és ara el teu objectiu relacionat amb l’esport?

Ara mateix el futur és incert i no sé si tornaré de Bali. D’aquí a uns anys m’agradaria molt fer d’entrenador d’algun grup de jugadors professionals. Seria la meva il·lusió.

La entrada Adrià Mercadal: “Mai havia pensat que podria guanyar-me la vida jugant a pàdel” se publicó primero en iNSiGHTS.