La primera sèrie espanyola produïda per Netflix presenta la vida de quatre dones al Madrid dels anys 20; cadascuna amb les seves pors, els seus sentiments i els seus problemes, però totes entrellaçades pel vincle de l’amistat i la sororitat en una època marcada per la desigualtat de gènere.

Les sèries històriques sovint són protagonitzades pels homes que van a la guerra, de manera que a les dones se’ls ha donat un paper secundari en aquest tipus de films. Aquesta sèrie estrenada per Netflix el 2017, en canvi, posa el focus en les dones que treballaven en centrals telefòniques a la primera meitat del segle XX, quan comunicar-se a distància necessitava un intermediari (intermediària, en aquest cas).

Les dones que tenien l’oportunitat de treballar en aquests anys 20 havien de limitar-se a connectar dos cables de telèfon, que permetia d’aquesta manera que el sector masculí de la població conversés sobre negocis. Així era la divisió social tan marcada per gèneres durant les primeries del segle passat.

Quatre dones i una història

La Primera Companyia de Telefonia de Madrid és l’espai on es coneixen i estableixen una incondicional amistat quatre dones, cadascuna d’elles amb situacions personals complicades: des d’un pare intransigent fins a un marit maltractador. Però el passat més fosc és el que amaga (o pretén amagar) la protagonista, que pren una doble identitat: la d’Alba Romero i la de Lidia Aguilar. Són dues persones molt diferents, ambdues interpretades de manera brillant per Blanca Suárez. Tot i compartir lloc de feina, la sèrie se centra més en la vida social fora de la companyia, una vida marcada pel White Lady, el xarleston i els vestits d’estil Gatsby.

La Carlota (interpretada per Ana Fernández) és una noia lliure i sense lligams, que no es vol casar amb la seva parella perquè això comportaria convertir-se en una dona sense veu ni vot. Ja en els primers capítols, el fet de conèixer la seva cap farà que es plantegi aspectes sobre l’orientació sexual que no era possible manifestar en una societat marcada per la normativitat.

La Marga (interpretada per Nadia de Santiago) és una noia jove que arriba a la gran ciutat des del poble que ha estat sempre la seva zona de confort. No està acostumada a establir relacions amb el sexe contrari, però la tendresa i l’afecte que caracteritzen a en Pablo (interpretat per Nico Romero), company de feina, juntament amb els ànims que li proporcionen les seves noves amigues, farà que perdi les pors amb què va arribar a Madrid.

L’Ángeles (interpretada per Maggie Civantos) ja treballava a la companyia abans que les noies. Un entrebanc el primer dia de feina significarà el replantejament de la seva vida. En Mario (interpretat per Sergio Mur), el seu marit, pretén fer el que sigui perquè deixi la feina i es dediqui en cos i ànima a cuidar la seva filla. El matrimoni està marcat pel maltractament verbal, que acaba sent físic després que l’home arribi begut a casa. L’Ángeles, sense poder suportar més aquesta situació, prendrà una decisió que marcarà la vida de les quatre noies per sempre.

I, finalment, la Lidia es debat entre el passat i el present, entre la llibertat i l’opressió, però també entre l’amor de dos homes: en Carlos (interpretat per Martiño Rivas), fill del cap de la Companyia de Telefonia, i en Francisco (interpretat per Yon González), el seu amor d’adolescència.

El personatge secundari amb un desenvolupament més interessant que involucra en diverses situacions complicades a les protagonistes és la Carmen de Cifuentes (interpretada per Concha Velasco), que no perdonarà la irrupció de la Lidia a la seva família, i intentarà (de manera desesperada, en alguns casos) allunyar-la del seu fill.

Altres temporades i altres conflictes

La segona temporada continua en la mateixa línia que la primera, però està marcada per un assassinat en el qual es veuen involucrades les quatre protagonistes i la Sara (interpretada per Ana Polvorosa), que des d’aquest moment i fins al final de la sèrie farà costat a la Carlota davant de totes les adversitats. També és en aquesta temporada que la Sara se sincera i li revela la seva identitat de gènere.

L’inspector que porta el cas de l’assassinat, Cristóbal Cuevas, (interpretat per Antonio Velázquez), indaga en les proves al mateix temps que estableix una relació estreta amb l’Ángeles.

En la tercera i la quarta temporada, la Carlota aplica el seu caràcter revolucionari a la tasca política i radiofònica. AIxò li portarà conflictes, no només pel seu to liberal i progressista, sinó també pel fet de ser dona. La Lidia lluita en aquestes temporades per no perdre dues persones imprescindibles a la seva vida i la Marga veu la seva relació amb en Pablo truncada per l’arribada d’en Julio, el seu germà bessó. L’oposició de caràcters entre els dos germans farà que es plantegi si realment està amb la persona adequada. 

Finalment, la temporada cinc es divideix en dues parts. Les noies tornen a reunir-se en un Madrid irreconeixible, destruït per la sagnant Guerra Civil i resistent a la invasió de l’exèrcit franquista. Molts aspectes i fets que tenen lloc en aquesta temporada recorden el conflicte iniciat el 1936, com les cartilles de racionament, els bombardejos que obliguen la població a buscar un refugi immediat, però també el fenomen dels desertors, que serà clau pel desenvolupament de la trama.

El final de la sèrie no deixa indiferent. No ho va fer, almenys, amb cap dels fans que havien seguit la història de les protagonistes durant cinc temporades, perquè ‘Las chicas del cable’ continuen ajudant, fins les últimes conseqüències, a aquella gent que es mereix viure en llibertat.

Una proposta de sèrie per aquest hivern que permet conèixer com era la vida i la feina de les dones fa un segle, amb una ambientació històrica i temporal adequada que fa difícil no veure un nou capítol.

La entrada ‘Las Chicas del Cable’ posa el focus en les dones dels anys 20 se publicó primero en iNSiGHTS.

Música dramàtica, un cotxe, gasolina i un llumí. Així comença la minisèrie de true crime ‘El cuerpo en llamas’, una producció de Netflix que ha captivat l’audiència global amb una trama envoltada de misteri i intriga. Basada en l’homicidi d’un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona el maig de 2017, s’ha convertit en un fenomen a la plataforma. La sèrie sobre aquest cas que ha generat tant rebombori als mitjans de comunicació a Catalunya, es va mantenir al top ten les primeres setmanes després de l’estrena i va destacar també com una de les sèries més vistes en més de 60 països, segons el rànquing internacional de la plataforma de streaming.

Amb vuit episodis d’una durada d’aproximadament 50 minuts, ‘El cuerpo en llamas’ se submergeix en un món de secrets, enganys i traïcions. La sèrie, creada i dirigida per Laura Sarmiento, Jorge Torregrossa i Laura Maña, ofereix una experiència audiovisual que no deixa indiferent a l’espectador. Des que es prem el play al primer capítol, enganxa pel gir argumental a cada final de capítol, que deixa l’espectador amb intriga i fa que vulgui continuar avançant en la successió dels fets.

Cada episodi aprofundeix en la trama principal, que és com s’interpreta que es va produir la mort de Pedro Rodríguez. Així i tot, des del primer moment es deixa entreveure la implicació en l’assassinat dels dos coprotagonistes: Rosa Peral i Albert López. En aquest sentit, no és una sèrie amb un eix cronològic pautat, sinó que salta en el temps per poder anar col·locant totes les peces del trencaclosques.

Com la majoria de les sèries policials, els agents a càrrec de la investigació de l’homicidi adquireixen un paper secundari destacat a mesura que van arribant les pistes. Tanmateix, l’atenció no es desvia perquè tots els personatges acaben complementant-se.

Rosa Peral

La trama gira principalment entorn de l’agent de la Guàrdia Urbana, Rosa Peral, submergint-se en la seva vida personal, però sobretot sentimental. Úrsula Corberó dona vida a Peral mostrant-la com una dona atractiva i empoderada sexualment, que manté relacions amb diversos homes a la vegada. Alhora, se la presenta submisa i menystinguda pel seu entorn, majoritàriament masculinitzat (sobretot a la feina dins el cos de la Guàrdia Urbana).

D’aquestes infravaloracions se’n mostren diverses a la sèrie. Una, per exemple, és la filtració d’un vídeo de contingut sexual on apareix Rosa Peral. El difon el cap de policia de la comissaria on treballa, després que ella decideixi acabar amb la relació que mantenien. Un altre cas és el menyspreu que li fa el seu marit i pare de la seva única filla a la pantalla, que la desencoratja d’opositar per entrar al cos de Mossos d’Esquadra (tot i que ell sí que s’hi presenta) i li recomana la Guàrdia Urbana, com a “més adequat” per ella.

La investigació

A través de la investigació del cas, es revelen relacions tòxiques, secrets ocults i un triangle amorós entre els tres agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona: Rosa Peral, Pedro Rodríguez i el tercer personatge en discòrdia, Albert López (interpretat per Quim Gutiérrez). El desenvolupament de la història captiva l’espectador amb girs inesperats i revelacions sorprenents, que mantenen l’audiència enganxada de principi a fi.

El personatge de Peral —tal com va passar durant la investigació del cas— de seguida es veu immers en un teixit d’enganys i contradiccions, després de la misteriosa mort del seu company de feina i parella, Pedro Rodríguez (interpretat per José Manuel Poga), amb qui s’anava a casar i a qui troben carbonitzat dins d’un cotxe al pantà de Foix (Alt Penedès).

Pel que fa a la víctima, Pedro Rodríguez, tampoc es presenta com un home de conducta impoluta. El sumari revela que l’havien suspès de sou i feina per apallissar un motorista, després que se saltés un control de trànsit. Pel que fa al seu comportament en la relació sentimental amb Peral, tampoc se’l deixa gaire millor. Tot i que sí que se’l detecta atent i afectuós, és una arma de doble fil perquè desenvolupa un punt de controlador i obsessiu sobre l’agent.

En tercer lloc, Albert López es presenta com el gran amor de Rosa Peral, un home amb qui ha mantingut una relació sentimental i a qui no pot oblidar, tot i estar promesa per casar-se amb Pedro. López també es presenta com un home obsessionat amb Rosa Peral i que li perd el respecte en diverses ocasions, fins al punt d’arribar a insultar-la i amenaçar-la per missatgeria. A més, sembla que està involucrat en la mort d’un manter que, oficialment, va caure intentant fugir quan ja l’havien emmanillat.

Dies abans de l’assassinat de Pedro Rodríguez, López es presenta en una trobada de Peral amb amigues i li llança un anell de compromís damunt la taula, per demanar-li que canviï d’opinió i no es casi amb la seva parella. Un dels moments que permet estirar el fil perquè Peral apareix en imatges lluint els dos anells de compromís alhora.

El pacte d’encobrir-se en la seva implicació en el cas dels dos amants no tarda a trencar-se. Durant la investigació, la trama fa un gir i Rosa Peral acaba assenyalant Albert López com l’assassí de Rodríguez després de dies de mantenir que la víctima havia marxat i no sabia on era. Després d’això, Albert López es planta en la postura oposada i s’acusen mútuament.

Una Úrsula brillant

La destacada actuació d’Úrsula Corberó a ‘El cuerpo en llamas’ ha rebut un gran reconeixement, guanyant el premi Ondas com a millor actriu protagonista en una sèrie de televisió i sent nominada als Premis Forqué, per a la millor interpretació femenina en sèrie de televisió. L’actriu, que ha reconegut en diverses ocasions que li va costar acceptar el personatge, afirma en una entrevista en el mitjà ‘20 Minutos’ que va preferir “no saber molt més d’ella” per construir la seva Rosa Peral: “Em venia de gust fer una cosa molt pròpia i que s’allunyés completament de la realitat”, explica Corberó.

Després de protagonitzar ‘La casa de papel’ amb una gran aclamació per part del públic, el personatge de la catalana Úrsula Corberó a ‘El cuerpo en llamas’ ha estat una de les grans interpretacions de la seva carrera. La sèrie també ha estat nominada als Premis Forqué, com a millor sèrie, i als Premis Feroz, com a millor guió, ressaltant la seva excel·lència en la narrativa i interpretació.

El cas a la televisió

El conegut com a “crim de la Guàrdia Urbana” i la trama entortolligada que l’envolta, ha generat un gran interès mediàtic que s’ha traslladat en diverses produccions. A banda de la més de la minisèrie ‘El cuerpo en llamas’, Netflix ha estrenat el documental ‘Les cintes de Rosa Peral’, en què es recull la primera entrevista atorgada des de la presó per Rosa Peral, des que va ser condemnada per assassinar la seva parella amb ajuda d’un examant. El cas també ha aparegut dividit en tres capítols del programa ‘Crims’ de TV3.

La entrada ‘El cuerpo en llamas’, quan l’amor es converteix en cendra se publicó primero en iNSiGHTS.

El sexe és un tema fonamental pels adolescents en una etapa que comencen a experimentar-hi, però alhora la nostra societat el tracta com un tabú i això els genera por per la inexperiència i la vergonya a informar-se’n i preguntar. D’aquí el triomf de ‘Sex Education’, una sèrie a través de diferents personatges explora la sexualitat en el seu sentit més ampli per ajudar-los a eliminar tots aquests tabús. La primera temporada es va estrenar el 2019 i des de llavors s’ha convertit en un dels gèneres més vistos i d’èxit de la plataforma Netflix.

La sèrie aborda la sexualitat sense tabús dels adolescents, però també i encara que amb menys mesura, la dels adults. Ho fa a través de l’humor i la comèdia, explorant trames relacionades amb el consentiment sexual, l’assetjament, la identitat de gènere, la diversitat o les pressions socials. ‘Sex Education’ explica la vida adolescent sense tal com és i fuig de la perfecció. A més, també de la pubertat, les relacions familiars i d’amistat, la salut mental, les drogues, els estereotips de gènere o l’autodescobriment, entre d’altres. Com que és un film que engloba tantes perspectives i té una àmplia varietat de personatges de diferents perfils, qualsevol l’espectador pot connectar i sentir-se identificat amb un dels protagonistes. La sèrie reforça la idea que ningú és perfecte i això atrapa: fa que la sèrie sigui més humana.

L’estrena de l’última temporada

Aquest any s’ha estrenat a Netflix la quarta i última temporada de ‘Sex Education’ que adquireix un enfocament diferent perquè els protagonistes entren en una etapa més adulta: la universitària. Als nous capítols s’aborden temes nous com la mort, les relacions tòxiques i a distància o la religió. Una novetat que també es tracta és la maternitat i la depressió postpart. Això últim es fa a través de la doctora Jean (interpretat per Gillian Anderson), que a la sèrie és la mare de l’Otis (interpretat per Asa Butterfield), el màxim protagonista de la trama. Aquesta narrativa aconsegueix que l’espectador empatitzi amb la doctora i sigui conscient dels punts àlgids i febles que pot tenir la maternitat.

En aquesta temporada, els personatges s’enfronten a reptes encara més complexos, on han d’assumir nous rols i noves formes de pensament que encara no havien conegut. L’Otis continua sent el terapeuta sexual de la universitat (com ho feia en les anteriors temporades des de l’institut), però es troba amb diverses complicacions i una d’elles és personal. Rau precisament en el problema que experimenta la seva mare, a qui li és difícil assumir la maternitat a soles i a qui li comença a trontollar l’estabilitat mental. A més, la seva parella la Maeve (interpretada per l’actriu Emma Mackey) se’n va als Estats Units a estudiar literatura i han de convertir una relació novella en una a distància.

Un altre personatge primordial en la sèrie és l’Eric (interpretat per Ncuti Gatwa), un noi gai i el millor amic de l’Otis, que creu en la fe cristiana, però ha de fer front a què aquesta el rebutgi per la seva orientació sexual. Qui també adquireix importància és la Ruby (interpretada per la Mimi Keene), que fins ara tenia un paper més secundari dins la sèrie. En les anteriors temporades, té una relació amb l’Otis, però acaba malament perquè el noi està enamorat de la Maeve des del primer moment. En aquests últims capítols, adopta una actitud més pròxima i comprensiva i ajuda a l’Otis a superar els seus reptes personals i socials.

‘Sex Education’ és la sèrie del segle XXI en què cap tema és tabú i tot es tracta amb empatia, valentia i amb sentit de l’humor. Tot i que els personatges habituals creixen i es van desenvolupant, també n’apareixen de nous que engloben noves mirades i personalitats.

Un repàs per les primeres temporades

La primera temporada d’aquesta sèrie tan popular a Netflix introdueix als espectadors el protagonista, l’Otis, com un adolescent intel·ligent, però tímid que viu amb la seva mare, la Jean, que és terapeuta sexual. L’Otis i la seva amiga Maeve, aprofitant l’avinentesa de la professió de la seva mare i el coneixement (no pas experiència) que té el noi sobre el sexe, decideixen obrir una clínica d’assessorament sexual secreta a l’institut per ajudar els seus companys a navegar per les complexitats de la sexualitat i les relacions. La temporada se centra en les seves experiències, amb errors i èxits, i evidencia la falta que fa als adolescents tenir algú de confiança a qui fer consultes sexuals.

En la segona temporada, els personatges principals segueixen evolucionant. L’Otis i la Maeve continuen amb la seva consulta d’assessorament sexual a l’instiut i enfronten noves situacions. L’Otis es troba en una relació amb l’Ola (interpretat per Patricia Allison), mentre que la Maeve comença a sortir amb l’Isaac (interpretat per George Robinson). Aquesta temporada explora temes més enfocats en la diversitat sexual, l’amistat, la família i els dilemes morals.

Per últim, durant la tercera temporada, els personatges continuen el seu viatge a través de l’adolescència i les relacions. L’Otis i la Maeve han de ser valents i atrevir-se a ser sincers amb el que senten l’un per l’altre, mentre continuen treballant junts en aquesta consultoria secreta que tenen muntada a l’institut. A més, s’introdueixen nous personatges i les dinàmiques del grup canvien, creant nous conflictes i oportunitats d’aprenentatge. Un altre dels personatges principals de totes les temporades és l’Eric, que experimenta el rebuig social per la seva condició d’homosexual.

‘Sex Educations’ és una sèrie que, produïda per Eleven Film i ambientada en una escola fictícia d’Anglaterra entre les dècades dels 1980 i 1990, gira entorn de la sexualitat i els seus tabús per explorar i explicar temes rellevants en la vida adolescent d’una manera entretinguda i sovint commovedora. La sèrie ha estat ben rebuda per la crítica, i també com hem dit pels espectadors de Netflix, per la seva representació sense tabús de la sexualitat i les relacions íntimes en l’adolescència.

La entrada ‘Sex Education’: la sèrie que tomba tabús se publicó primero en iNSiGHTS.

La ficció, dirigida per Adam McKay juntament amb John C. Reilly i Jason Clark, explica la vida professional i personal dels integrants de Los Angeles Lakers durant la dècada del 1980. Aquesta franquícia americana és una de les dinasties més venerades i dominants de l’esport; i un equip que va definir una era, tant dins com fora de la pista.

La irrupció de Jerry Buss a l’NBA va ser un punt d’inflexió en la història dels Lakers i, en general, en la forma d’entendre l’esport als Estats Units. Buss, un carismàtic empresari del sector immobiliari i doctor en química, va adquirir els Lakers l’estiu del 1979 per 67,5 milions de dòlars.

La sèrie d’HBO està inspirada en el llibre de Jeff Pearlman, Showtime: Magic, Kareem, Riley and the Los Angeles Lakers. McKay estén el capítol pilot fins al quart episodi de The Rise of the Lakers, que és el moment exacte on comença la temporada 1979-1980 de l’NBA. En els primers quatre episodis, la ficció se centra a explicar com Buss va comprar els Lakers i la reestructuració de plantilla que hi va fer.

Els antecedents dels anys daurats 

A finals dels anys setanta, els Lakers eren una contraposició del que representava Los Angeles. La franquícia i la seva àrea metropolitana es movien a ritmes totalment diferents. L’equip de la ciutat “showbusiness” no era gens espectacular; era més aviat previsible. Les consignes de Jerry West, entrenador de la franquícia del 1976 al 1979, eren buscar a Kareem Abdul-Jabbar al pal baix perquè anotés. Una aposta segura que va resultar efectiva, tenint en compte que l’ex pivot dels Lakers és el màxim anotador de la història de l’NBA, competició que ha guanyat sis vegades. Abdul-Jabbar és, de fet, un dels millors jugadors de tots els temps.

Esportivament, l’etapa de West com entrenador dels Lakers no va ser del tot dolenta. Durant els seus anys com a tècnic, la llegenda i actual silueta de logotip de l’NBA, va aconseguir classificar l’equip pels play-offs i arribar a unes Finals de Conferència, on la franquícia de LA va caure eliminada davant dels Portland Trail Blazers de Bill Walton.

L’inici de l’era del “showtime“

L’objectiu de Buss era que el ritme frenètic de Los Angeles s’adeqüés a l’equip que acabava de comprar. Per això, el magnat, fugint dels consells esportius Lakers, va decidir que el futur de la franquícia havia de passar per les mans d’un jove anomenat Earvin Johnson, més conegut pel sobrenom de “Magic”, i així va ser.

En la primera posició del Draft del 1979, els Lakers van seleccionar a un jove de Lansing, amb un talent indubtable i amb un somriure contagiós. Magic, tot i fer uns números brillants a la Universitat de Michigan, era un perfil de jugador atípic, ja que amb una estatura de 2,06 metres jugava en la posició de base. Era capaç d’anotar, d’assistir, d’agafar rebots, defensar, córrer al contraatac i dirigir l’equip amb una facilitat al·lucinant, un fet insòlit i una anomalia per a un jugador amb les seves característiques físiques.

Així doncs, amb l’arribada de Magic Johnson comencen els anys del “showtime” i l’època daurada als Lakers. La primera temporada de The Rise of the Lakers explica el transcurs de la temporada 1979-1980 a la franquícia, l’adequació de Magic a l’equip, la seva relació amb l’estrella de la plantilla Kareem Abdul-Jabbar i la renúncia de Jerry West a seguir com a entrenador abans de començar la temporada. També es posa en funcionament una nova forma d’entendre el bàsquet i un nou model de negoci que rodeja aquest esport, implementat per aquesta dinastia.

La gerència de Los Angeles va convertir el basquetbol en un autèntic espectacle; estrelles de Hollywood assegudes a primera fila del pavelló i shows inversemblants, en els descansos i en els temps morts. El públic que assitia als partits al The Forum, l’estadi dels Lakers, tenia la sensació d’anar a veure molt més que un partit. L’entreteniment era constant i no hi havia temps per avorrir-se. Buss va posar la primera pedra en un model de negoci que van seguir les altres franquícies de l’NBA i les altres grans lligues americanes, com la de futbol americà o la de beisbol.

D’altra banda, la sèrie té la capacitat de transgredir l’esport i no defuig tractar problemàtiques socials vigents de l’època en la qual està ambientada la ficció com el racisme, el consum de drogues a les plantilles de l’NBA o l’aparició del VIH. McKay, Reilly i Clark han aconseguit dibuixar i plasmar la societat de LA de principis dels anys vuitanta a través de les vivències dels protagonistes de The Rise of the Lakers.

Molta ficció i poc rigor 

Abans de l’inici de cada episodi la sèrie recalca que és una ficció, que els seus diàlegs i les seves històries estan adulterades. És més, en la redacció del guió i en la seva documentació no hi va participar cap protagonista de la sèrie, una decisió estranya si es pretén explicar quelcom amb rigorositat. Com era d’esperar, The Rise of the Lakers no ha agradat gens als seus protagonistes. És innegable no afirmar que els mostren com els ídols que van ser, però la direcció no descuida els aspectes més polèmics i obscurs de la seva vida personal, fent-ne un èmfasi excessiu en certes ocasions.

Jerry West és un dels personatges que surt més desafavorit a la sèrie. La llegenda de l’NBA, a través d’una carta, ha exigit una rectificació i una disculpa pel tracte cap a la seva persona a la sèrie. En el document, també hi ha declaracions d’altres llegendes de la franquícia com Adbul-Jabbar o Mitch Kupchak, afirmant que West no es comportava tal com es detalla a la ficció. Per la seva banda, quan a Magic Johnson li van preguntar per la minisèrie va declarar: “Ni l’estic esperant ni la penso veure”.

The Winning Time: The Rise of the Lakers és el contingut ideal per a tots aquells fanàtics de l’NBA que es queden desperts fins a altes hores de la matinada i després busquen mil i una excuses per no anar a la feina. La ficció difícilment enganxarà a una persona per les històries més íntimes i personals dels seus protagonistes. És oficial que hi haurà una segona temporada, però no se sap quins episodis de la dinastia dels Lakers tractarà. El que sí que és segur és que el “showtime” estarà garantit! 

La entrada Els anys del “showtime” i l’època daurada dels Lakers se publicó primero en iNSiGHTS.

L’adolescència és una època crua per pràcticament tothom qui l’ha viscut. Alguns, amb més o menys orgull, aconsegueixen sortir d’ella i recordar-la com una etapa de pas. D’altres, prefereixen no pensar-hi massa i deixar el passat enrere. Sigui com sigui, l’adolescència és una època per descobrir i per construir-se a un mateix i, per desgràcia, ningú t’explica com es fa tot això. I si ho fan, prefereixes no escoltar-los.

Jo recordo quan tenia 14 o 15 anys, quan les inseguretats governaven tot el meu cos i era incapaç de veure més enllà del què ensenyaven les típiques sèries americanes d’institut. Veia que de tots els personatges que mostraven, jo no em podia identificar amb cap. No era ni la guapa popular, ni la friki intel·ligent ni tan sols la noia que s’asseia al fons de la classe per passar desapercebuda. Evidentment tampoc s’havia fixat mai amb mi el noi guapo, ni el popular ni el capità de cap equip esportiu, que normalment solia ser el mateix.

Vaig créixer somiant que algun dia podria ser una d’aquelles noies, però mai ha estat així. I ara, amb el temps, m’adono que mai ha estat així per què no és la realitat. Perquè les sèries adolescents són com Neo, el protagonista de Matrix. D’entre dues pastilles, decideixen quedar-se només amb una, sempre la mateixa. En aquest cas, la que mostra la part amable de l’adolescència i opta per obviar per complet la banda més fosca.

Per sort, Euphoria ha arribat per canviar tot això. Per fer un cop a la taula i agafar les dues pastilles i el resultat ha estat molt positiu. La producció americana ha aconseguit transmetre a la perfecció la vida d’adolescents imperfectes anant un pas més enllà. A més, ha deixat de banda les típiques històries de drogues, sexe i rock and roll.

La seva estètica fosca, arriscada i sovint incòmoda està confeccionada al mil·límetre per fer reflexionar a l’espectador. A més, ho complementa amb un guió realista que pretén explicar, sense tabús, els problemes de la Generació Z. Tot això acompanyat d’un repartiment immillorable, encapçalat per Zendaya, que el 2019 va guanyar un Emmy pel seu paper en aquesta sèrie.

La jove interpreta a Rue, una noia de 17 anys amb trastorn bipolar i addicció a les drogues que assisteix a rehabilitació per poder crear la millor versió d’ella mateixa. El procés és complicat i la sèrie mostra tots els entrebancs pels que passa una persona que vol reconstruir-se. Per sort, Rue no passa aquesta fase sola. A part de la seva família, compta amb el suport de Jules, una noia transgènere que ha passat per una etapa similar per poder convertir-se en qui sempre havia somniat.

Juntes i gràcies a les seves històries, llancen un missatge de suport molt necessari per totes aquelles persones que estan passant per un procés d’acceptació, de reconstrucció o simplement per l’adolescència. Rue i Jules són l’exemple perfecte del què han de ser referents per la societat d’avui en dia. Éssers imperfectes amb una capacitat enorme d’autosuperació.

Aquest missatge és precisament el que hagués agraït escoltar quan jo tenia 15 anys. Però per sort, mai és massa tard i ara, amb 21 anys, puc dir que per fi he après que no haig de veure les meves debilitats com quelcom dolent i que tampoc m’haig d’assemblar a ningú, que tothom té les seves pròpies lluites i que al cap i a la fi, l’adolescència no és tan dolenta si decideixes escoltar a la gent que t’envolta.

Imatges d’HBO.

La entrada ‘Euphoria’, el manual d’instruccions de l’adolescència se publicó primero en iNSiGHTS.

Després d’exitoses produccions com Ruby Sparks, Rightor Doyle torna a la càrrega amb el seu costat més salvatge de la mà de Bonding. Es tracta d’una ficció en què la comèdia i el bondage es converteixen en l’eix central. Tot i que la producció es va estrenar l’any 2019, ha estat ara quan ha arribat al nostre país a través de la plataforma Netflix. La sèrie relata la vida de Tiffany (Zoe Levin) i Pete (Brendan Scannell), els quals tot just han començat a forjar el seu destí després de l’institut. Una història que donarà tantes voltes com la seva relació a través del bondage.

La sèrie compta amb un càsting impecable on s’intercalen l’humor, els sentiments i les fílies més esvalotades que plantaran els espectadors al sofà en aquesta gran ficció de 15 capítols. El bondage és un terme francès que descriu una sèrie de pràctiques eròtiques basades en la dominació. És precisament aquest lligam el que torna a connectar a Tiffany i Pete.

Tiffany és una jove estudiant de psicologia plena d’inseguretats que treballa com a dominatrix i que utilitza una cuirassa per tenir les relacions sota el seu control després d’haver-se sentit un objecte sexual a l’institut. Per la seva part, Pete és un jove pusil·lànime que, en el seu cas, fa servir com a armadura el sentit de l’humor. El seu somni és ser monologuista, però és incapaç de mostrar-se a si mateix davant el públic i no es veu amb cor de pujar a l’escenari. Després d’anys sense saber res l’un de l’altre, es retroben com a socis al món del bondage, posant les seves febleses en comú per tractar de millorar les seves vides sota els sobrenoms de May i Carter. Els dos, però, cometran un error garrafal que els farà provar que són dignes de tornar al mercat de la dominació.

El bondage amaga darrere la seva psicologia la matriu d’aquesta producció. Ens ensenya la seva cara més humana i la realitat més absoluta: tots som persones darrere de la nostra professió i, el seu ofici, és tan vàlid com qualsevol altre quan es tracta d’ajudar a les persones.

Les vides dels protagonistes es projecten com la seva personalitat, neden entre la confiança absoluta i l’ansietat, tot intentant superar les seves pors per forjar el seu destí. És una excel·lent mostra d’un exercici psicològic que humanitza els personatges, fins i tot al punt de mostrar les necessitats fisiològiques com un element que connecta tots els éssers humans.

El bondage és molt present a la sèrie i demostra que es troba en la base de totes les relacions humanes: la cerca d’una altra persona per sentir-nos més segurs, més forts i estimats i la dependència cap a algú amb la mateixa fi. En aquest punt, la paraula connexió és l’arrel més profunda que uneix el bondage, a l’amo i el servent, i tot el que s’amaga darrere d’aquestes relacions que ens fa entendre el seu significat més profund.

La producció ens situa en estances minimalistes amb llums de neó i colors vibrants que acompanyen la tensió i la curiositat de l’espectador, on s’alliberen les filies més curioses amb fuets, plomes i fins i tot amb pingüins gegants que prenen forma humana. Cal dir que la ficció deixa de banda la música com a element narratiu per passar aquest paper a la fotografia d’una manera atraient, perquè el físic i el desig sexual, en aquesta sèrie, també juguen un paper important. La ficció ens mostra els sentiments dels personatges i va interconnectant la línia del guió sense necessitat de diàleg d’una manera molt subtil i encantadora per l’espectador, a través dels plànols detall, els colors i, fins i tot, les pauses en l’escena. La resta dels detalls, els haurà de trobar el públic.

És una sèrie recomanable per a tothom, tant els que sentin atracció per aquesta tendència com els que no, ja que la producció té molt més a mostrar que el simple desig sexual.

La entrada ‘Bonding’: el desig mai havia estat tan humà se publicó primero en iNSiGHTS.