“La sensació de no arribar és universal a tota la universitat. Veus que el teu cos i la teva ment et demanen parar perquè estàs malalt o desbordat, però el sistema t’obliga a seguir un ritme impossible”, assegura un membre del Consell d’Estudiants de la Universitat de Vic. També remarca que “l’ansietat no és una dada que recollim, és el clima en què mirem de sobreviure aquests dies. És un fet innegable”.

Però el cert és que aquesta situació també es reflecteix clarament en les dades: segons alguns estudis un de cada quatre estudiants catalans ha patit ansietat. És una realitat que convida a replantejar les dinàmiques del sistema universitari.

En aquest sentit, una estudiant de Dret admet que “durant l’època d’exàmens el meu nivell d’ansietat és bastant alt”. També explica que “és una etapa en què em costa estar tranquil·la i tinc una sensació constant de nervis. No descanso bé, em costa concentrar-me i rendir al màxim”. Aquesta situació també afecta el seu estat emocional: “Estic més inquieta i emocionalment acostumo a estar de mal humor perquè tinc la sensació que no em sortirà
bé o que no arribo a tot”. “Encara que durant tot el curs intenti portar-ho tot al dia, en l’època d’exàmens sento que tot és insuficient”, reconeix. Critica el sistema d’avaluació habitual: “No és just suspendre tota l’assignatura per un examen”.

“La sensació de no arribar és universal a tota la universitat, l’ansietat és un fet innegable”

Molts estudiants coincideixen en aquestes percepcions. Una estudiant de Periodisme accentua que “em costa desconnectar, fins i tot quan no estic estudiant. A mesura que s’apropen els exàmens em sento més nerviosa i el meu cap està constantment pensant en tot el que he d’estudiar”. La sensació d’estrès no es limita només a les hores d’estudi. En aquest mateix context afegeix que “a vegades controles perfectament el temari però els nervis et bloquegen i no rendeixes com podries”. També reflexiona sobre el sistema d’avaluació: “M’agradaria que es
valorés més el treball continu durant el curs i no jugar-t’ho tot en una sola prova”.

En canvi, un estudiant del mateix grau minimitza aquesta problemàtica i afirma que no té la sensació que hi hagi “un gran problema d’ansietat”, però aquesta és una opinió minoritària en el món universitari. “Personalment mai he sentit que em jugués la vida en un examen. Tenim moltes oportunitats al llarg del curs i si al final no se supera una assignatura simplement es pot repetir i no passa res”, argumenta. Des de la posició de delegat exposa que li arriben “moltes queixes” sobre els horaris dels exàmens, “especialment perquè a alguns estudiants no els van bé a causa d’altres compromisos”, però subratlla que “t’has apuntat a una carrera i la carrera ha de prevaldre”.

Des del Consell d’Estudiants de la Universitat de Vic (UVic) expliquen que sovint “l’estudiant es veu obligat a deixar de fer les seves activitats habituals i vitals per poder cobrir tot el temari”, una realitat que acaba repercutint en el seu benestar diari. A més assenyalen que “l’augment de feina és constant setmana rere setmana” i que la preocupació principal no és només l’examen en si, sinó la manca de temps material per poder assumir totes les responsabilitats acadèmiques.

“Falten polítiques de centre reals que prioritzin la salut mental”

També lamenten que la salut mental no sempre és una prioritat dins la universitat: “Falten polítiques de centre reals que prioritzin la salut mental per sobre de la burocràcia o de les decisions individuals de cada docent”. En aquest sentit destaquen que el paper del professorat és “determinant” perquè poden ser “part de la solució o part del problema”. “A vegades pots parlar amb els coordinadors dels graus, però la resposta és que no tenen gaire marge perquè qui dirigeix l’assignatura és el professor”, afegeixen des del consell d’estudiants.

Toni Sellas, professor i precisament coordinador de grau de la UVic, admet que el sistema d’avaluació es podria polir i millorar i que idealment “hauria de permetre distribuir les activitats d’avaluació en el temps de manera progressiva, amb una evolució creixent, i així contribuir a reduir situacions d’estrès o angoixa”. També explica que “pot passar que proves d’assignatures d’un mateix curs coincideixin en un període curt de temps i això pot incrementar el risc de generar tensió emocional”. En aquest sentit destaca que “cal continuar treballant perquè el sistema d’avaluació i seguiment de l’aprenentatge sigui més equilibrat i distribuït al llarg del temps”, però també emfasitza que “l’esforç forma part del procés d’aprenentatge”.

Sellas reconeix que ha vist “estudiants amb dificultats per gestionar la pressió o el pànic escènic” i destaca que “també he vist processos de superació i evolució molt positius en estudiants que han aconseguit afrontar i superar aquestes barreres”. “Hi ha estudiants amb inseguretats o amb manca d’autoconfiança que amb un bon acompanyament poden evolucionar positivament”, defensa.

“He vist processos de superació i evolució molt positius en estudiants que han aconseguit afrontar i superar aquestes barreres”

També apunta que davant casos d’aquest tipus es parla amb el professorat per “valorar de quina manera es poden adaptar les activitats i els sistemes d’avaluació” i reivindica l’eina de tutories, “un sistema complementari” que permet “identificar dificultats en el seguiment dels estudis o fins i tot possibles problemes d’ordre psicològic o emocional”. Les reunions periòdiques i plataformes com el Servei de Suport a l’Estudiant permeten “conèixer l’evolució dels casos i valorar si cal aplicar mesures específiques”. La idea de base és oferir “un acompanyament el més complet i coordinat possible”.

En aquest sentit, des del Servei de Suport a l’Estudiant, Roger Amat, psicòleg, remarca que “és important entendre que l’ansietat no ha de ser necessàriament una cosa dolenta”. “L’ansietat, en realitat, ens indica que alguna cosa és important per a nosaltres, però que potser no l’estem gestionant del tot bé i que hem de fer algun canvi per solucionar-ho perquè alguna cosa no va bé. Per tant té un caràcter informatiu. L’ansietat ens activa per fer alguna cosa i en aquest sentit també pot actuar com una aliada”, planteja Amat. Proposa entendre aquest sentiment com una resposta natural i com “una cosa que sempre hi serà”: “Fa temps el que ara anomenem ansietat sovint es definia més com a por”.

“L’ansietat ens indica que alguna cosa és important per a nosaltres, però que potser no l’estem gestionant del tot bé. Pot actuar com una aliada”

Des del servei treballen sobretot en “la gestió de l’estrès i de les expectatives” perquè l’estudiant pugui afrontar i “viure millor” les èpoques més exigents i detallen que atenen més casos “a les facultats que poden estar més relacionades amb el món social, on es treballa més amb la persona”. Treballen de forma coordinada amb els coordinadors de grau. “Les persones més exigents amb elles mateixes acostumen a tenir una pressió extra i poden portar una mica pitjor el tema dels exàmens, però al final depèn molt de cada persona”, afegeix Amat.

El psicòleg també apunta que una de les principals eines per fer front a l’estrès és tenir una bona planificació i un bon control de la situació. “Sentir que controles les expectatives, que controles els tempos i que controles els temps de descans és molt important, sobretot durant les èpoques d’exàmens”, apunta. Amat també accentua la importància i fins i tot la necessitat de normalitzar totes aquestes converses: “És positiu parlar de salut mental perquè és un concepte que engloba moltes coses”.

La entrada L’ansietat a la universitat: “El sistema t’obliga a seguir un ritme impossible” se publicó primero en iNSiGHTS.

“És com si ens visités una mostra gratuïta d’un altre sistema planetari”, assegura Jaume Calaf, expert en astronomia, sobre el cometa interestel·lar 3I/ATLAS. Va ser descobert l’1 de juliol del 2025 pel sistema ATLAS (Asteroid Terrestrial-impact Last Alert System), des de l’observatori de Xile. No es va formar al nostre sistema solar, sinó en un altre sistema estel·lar i ofereix indicis sobre la química d’altres estrelles i sobre la formació de planetes fora del sistema solar. 

Està creuant el nostre cel de manera puntual abans de retornar cap a l’espai interestel·lar, però Calaf matisa que “està passant molt lluny de la Terra i no pot afectar ni la gravetat ni l’atmosfera ni el clima terrestre”. És el tercer objecte que prové clarament de l’exterior del nostre sistema solar identificat fins al moment, després d’‘Oumuamua (2017) i 2I/Borisov (2019), i proporciona una oportunitat única per poder estudiar materials d’un altre sistema i arribar a conèixer altres punts de l’univers. El seu pas tan proper a la Terra, visible amb telescopis, ha generat molta curiositat entre els joves i permet als científics mesurar la seva trajectòria i analitzar la seva cua de pols i gasos.

Calaf explica que “el criteri clau és la seva òrbita” i que s’ha conclòs que la seva trajectòria és hiperbòlica i que la seva òrbita és oberta: l’objecte no està lligat gravitatòriament al Sol i només passarà una vegada pel sistema solar. De fet, la seva velocitat abans d’entrar al sistema solar ja era massa alta per poder estar lligat gravitatòriament al Sol. Calaf també celebra que els sistemes de detecció d’asteroides perillosos com ATLAS, el descobridor del 3I, o el gran telescopi Vera Rubin podran descobrir molts més cometes extrasolars. D’aquesta manera aquests objectes passarien de ser excepcions a requerir una nova branca de l’astronomia.

L’estudi dels objectes d’aquest tipus pot aportar pistes valuoses sobre l’origen dels materials i sobre els processos químics que hi ha en altres sistemes planetaris per entendre millor la seva formació. L’astrònom Josep Maria Trigo argumenta que encara queda molt camí per recórrer en aquest sentit: “Això que veiem són només els primers passos. Encara estem molt lluny d’entendre del tot la formació i l’aparició de la vida, fins i tot a la Terra”. 

Segons l’astrònom, “la vida podria ser perfectament multiplanetària i donar-se en un mateix sistema solar alhora”. Aquesta és una de les hipòtesis que amb el pas del temps desperta més interés dins de l’àmbit de l’astrobiologia. Les anàlisis apunten que el cometa 3I/ATLAS podria tenir diferències significatives respecte als materials que hi ha en el nostre sistema solar. Perquè segons els científics: “Cada cos del sistema solar té una signatura isotòpica i una química pròpia”. 

“El problema és que avui dia molta gent viu del sensacionalisme i confon interessadament incertesa científica amb misteri sobrenatural”

L’arribada del cometa ha generat molt interés entre la comunitat científica i també, en menor mesura, entre els joves. “Sé que és un objecte interestel·lar que no prové del nostre sistema solar i això ja el fa especial”, destaca Marc Pardeiro, estudiant de tercer de Biotecnologia a la UVic. “Crec que els joves tenen curiositat per l’astronomia i que fets com aquest ajuden molt perquè incrementen l’interés”, argumenta. La curiositat augmenta gràcies al fet que aquest tipus d’objectes poden ser fàcils d’imaginar per les pel·lícules i les sèries i desperten intriga en la gent. “De cop veus un vídeo o sents que en parlen a les notícies i et crida l’atenció i en vols saber més”, reconeix Pardeiro. En aquest sentit Calaf certifica que “els cometes desperten curiositat, connecten ciència i imaginació i permeten ensenyar com funciona el mètode científic”.

La majoria de joves han conegut el cometa a través de notícies i vídeos a les xarxes socials i en aquest punt apareix el fenomen i el perill de les fake news. “M’he sentit confós per rumors virals ja que són temes que tot sovint es relacionen amb invasions i amb alienígenes”, apunta Pardeiro. Aquest tipus d’informació es difon de manera molt ràpida i arriba a molta gent en molt poc temps, aprofitant que és un tema tan nou i tan cridaner. En canvi, la ciència avança amb passos petits.

“El problema rau en el fet que avui dia molta gent viu del sensacionalisme i es confon interessadament incertesa científica amb misteri sobrenatural, quan en realitat la ciència explica molt bé cada fenomen dins de les lleis físiques conegudes”, diu Calaf. Un dels aspectes que més ha cridat l’atenció entre els joves ha estat una suposada acceleració del cometa fora de l’habitual. “He vist molta gent que ho comentava com si no tingués una explicació. En realitat són fets que tenen una explicació física, però són coses que a internet es magnifiquen”, assegura Pardeiro.

Els experts celebren que el pas de cometes com el 3I/ATLAS significa una oportunitat excepcional, per avançar en el coneixement científic i també per apropar la ciència a la societat, però emfasitzen que les fotografies i les dades astronòmiques requereixen una interpretació rigorosa. “Les imatges astronòmiques les han d’interpretar persones preparades per això. No són fotografies convencionals: són una informació que només pren sentit un cop processada”, recalca Calaf. “Els cometes en general i els cometes interestel·lars en particular són una porta ideal per fomentar el pensament crític, per aprendre a contrastar fonts i per distingir la ciència real de la pseudociència”.

La entrada El cometa 3I/ATLAS, “una mostra gratuïta” per visitar altres planetes se publicó primero en iNSiGHTS.

“El que passa als Estats Units arriba a tot el món. És inevitable”, assegura Albert Saavedra (Badalona, 1982), entrenador i coordinador del Club Tennis Manlleu de pickleball. És un esport que va néixer l’any 1965 a la zona de Seattle de la mà de Joel Prichard, amb l’objectiu que els seus fills no s’avorrissin. Ara aquesta disciplina té 48 milions de practicants als Estats Units i passejant per qualsevol ciutat americana és fàcil veure pistes d’aquest esport. En pocs anys s’ha convertit en un gran fenomen de masses que també comença a ser popular a l’altra banda de l’Atlàntic.

A Espanya hi juguen al voltant de 20.000 persones: una xifra que va en augment, però que es troba lluny d’atrapar l’afició que s’ha generat als Estats Units. El pickleball es juga en pistes de la mateixa mida que les de bàdminton i que estan construïdes amb materials resistents com l’asfalt o el formigó. Per practicar-lo s’utilitza una pala i el seu mecanisme és molt similar al d’altres esports de raqueta. 

Per les seves característiques, com ara les mides reduïdes de la pista o la lentitud del ritme de joc, és un esport fàcilment adaptable a les condicions físiques de qualsevol jugador. Saavedra explica que “es podria considerar intergeneracional perquè hi poden jugar des de nens petits fins a persones grans”. “Per aquest motiu, és una activitat molt familiar”, afegeix.

Fa poc més d’un any, Saavedra treballava des de casa i no havia practicat mai cap esport de raqueta. Quan la seva filla petita va començar a jugar a pickleball, la seva vida va canviar radicalment. “Jo no sabia què era i ara treballo com a entrenador i a casa hi juguem tots, des de la meva dona fins als meus sogres”, assenyala. Al Club Tennis Manlleu coordina les primeres pistes de pickleball de la comarca d’Osona.

“Es una activitat molt familiar perquè és un esport intergeneracional: hi poden jugar des de nens petits fins a persones grans”

El club tenia una pista polideportiva desaprofitada i el president, Albert Bosch (Vic, 1986), explica que “la nostra idea era construir-hi una altra pista de tennis, però per casualitat ens va arribar aquesta oferta”. “Vam avaluar el projecte i vam creure que era d’interès perquè podíem establir un nou servei i el risc d’inversió era baix”, diu. Van decidir apostar per aquest esport emergent i van firmar un contracte de concessió de l’espai per un període de deu anys amb Pickleball Center, una comunitat social de pickleball d’àmbit nacional. 

El procés de construir quatre pistes va ser ràpid i es van inaugurar durant el juliol de l’any passat. Bosch recorda que durant les primeres setmanes va generar molta expectació i gent d’altres clubs de la comarca es va interessar per la novetat. “A l’estiu era llaminer i la rebuda va ser molt positiva”, afirma. “Però la sensació és que amb la tornada de la rutina i del fred ha baixat aquesta intensitat de públic”, matisa. 

El president apunta que “algunes de les persones que van provar el pickleball en un principi eren jugadors que tenien nivell de tennis o pàdel”. Saavedra creu que és possible que arribi un moment que sigui el primer esport dels infants, però una de les principals assignatures pendents per assolir aquest punt és “la falta de referents”. L’altra cara de la moneda és pensar que com que és una disciplina emergent resulta més senzill obrir-se pas en el món de la competició.

És el que li va passar a María Costantino (Mijas, Màlaga, 2001), una de les millors jugadores de pickleball d’Espanya en la categoria de dobles femenins. L’andalusa havia jugat a tennis des dels sis anys fins als quinze, quan ho va deixar per la pressió de competir a alt rendiment. “Cinc anys després vaig voler tornar a entrenar. El meu entrenador em va dir que provés el pickleball i m’hi vaig enganxar molt”, explica. 

Costantino es va iniciar en la competició l’any 2021. Aquell mateix any ja guanyar un torneig a Madrid en la categoria 4.5, la que hi ha just per sota dels tornejos professionals. “Després em va començar a promocionar la marca Zcebra i vaig anar a competir per tot Europa”, recorda. En aquell moment estudiava Economia i treballava al mateix temps, però ho va deixar tot per centrar-se en el pickleball. “Ara entreno de dilluns a dijous i els caps de setmana acostumo a jugar tornejos”. 

El 2024 es va lesionar dels lligaments creuats i el menisc i va estar un any sense competir, però va tornar a les pistes i el segon semestre de l’any passat va aconseguir dos ors en dobles femenins i dos ors en dobles mixtos al circuit espanyol. Costantino assegura que el seu objectiu ara és continuar competint a Europa i fer el salt al circuit professional dels Estats Units.

El Pickleball Pro Tour americà és el punt de mira dels jugadors espanyols, perquè al país encara no s’ha creat una gran ambició professional. El futur i la cabuda de l’esport al mercat és incert i les opinions sobre aquest fet són divergents. El president del Club Tennis Manlleu pensa que el pickleball “no obtindrà els seguidors esperats perquè el pàdel està molt implantat”, però tant Costantino com Saavedra preveuen un escenari positiu. “Serà un procés difícil, però d’aquí uns quants anys es pot acabar integrant”, diu la jugadora. A Manlleu i a altres punts del territori ja és una realitat.

La entrada El pickleball, l’esport que comença a travessar l’Atlàntic se publicó primero en iNSiGHTS.

Aquest 2026 va començar amb una nova normativa que obliga els municipis catalans de més de 20.000 habitants amb nivells de contaminació elevats a aplicar zones de baixes emissions (ZBE) per limitar l’accés dels vehicles més contaminants als seus nuclis urbans. És una mesura que va aprovar el Govern de Pere Aragonès el juliol del 2024 per reduir l’índex de contaminació atmosfèrica i millorar la qualitat de l’aire.

A Osona, aquesta normativa afecta les ciutats de Vic, la capital, amb més de 50.000 habitants, i Manlleu, amb 21.500. Aquesta segona ciutat ja va implantar una zona de baixes emissions de prova el 15 de novembre de l’any passat que prohibeix el pas pel nucli urbà als camions de més de 12 tones, uns 400 al dia. Vic, en canvi, encara no ha aplicat la mesura. La mesura va entrar en vigor a nivell català l’1 de gener, però va quedar temporalment paralitzada durant unes setmanes a causa del caos de Rodalies.

La situació ha generat molta controvèrsia perquè és la ciutat més gran de la comarca. Des de l’Ajuntament, la regidora d’Urbanisme i Medi Ambient, Ester Coma, considera que el model actual de zones de baixes emissions no s’adapta a la realitat territorial de la comarca perquè “estan pensades per grans metròpolis”. “A Londres o a Barcelona tenen sentit perquè hi ha alternatives de transport públic, però en territoris com la Plana de Vic la situació és diferent”, explica.

En el cas de Manlleu, aquesta primera fase de prova en principi s’acabarà el proper 16 de maig per deixar pas a la fase ja definitiva. Serà en aquest punt que “si s’han pres les mesures oportunes s’aplicaria en cotxes, però és una fase que tenim en espera perquè primer volem acabar de veure com funciona amb els vehicles més pesants”, apunta la regidora de Medi Ambient, Montse Riu. 

Ara bé, des de l’Ajuntament consideren que si no s’apliquen mesures a tota la comarca o a les zones del voltant tindrà “una afectació limitada”. Riu també remarca que no és l’única mesura que s’hauria de prendre perquè “la contaminació també ve per altres vies”. 

A Manlleu, de fet, ha sortit un moviment en contra de la zona de baixes emissions sota el nom de No ZBE Manlleu. Ja ha convocat diverses manifestacions amb lemes com Derogació de l’ordenança de les baixes emissions ja. La regidora assegura que molt sovint aquestes situacions poden generar la propagació de missatges falsos i que a la pràctica la mesura “no afectarà ni la meitat de la població, al contrari”.

Des de l’Ajuntament de Vic defensen que les ZBE “estan pensades per grans metròpolis” i que a “a Londres o a Barcelona tenen sentit perquè hi ha alternatives de transport públic”

En el cas de Vic, Coma explica que la normativa obliga l’Ajuntament a restringir el trànsit en un 25% de la seva superfície urbana: una àrea que correspondria pràcticament a tot el centre de la ciutat. Aquesta nova norma, segons el consistori, podria afectar la mobilitat quotidiana de molts ciutadans de la comarca que es desplacen a Vic per treballar, comprar o accedir als serveis.

“Un ciutadà podria arribar al polígon amb un vehicle molt contaminant, però no podria entrar al centre per anar al mercat o a les botigues”, argumenta la regidora. “La majoria de gent que ve a Vic són persones de la comarca com pagesos, famílies o gent gran que depèn del cotxe perquè no hi ha alternatives reals de transport públic”, afegeix.

Per aquest motiu, des de l’Ajuntament defensen explorar una alternativa diferent com una zona de baixes emissions d’abast comarcal que inclogui tota la Plana de Vic i que permeti actuar sobre els principals focus de contaminació, com el trànsit de pas per infraestructures com la C-17, de Ripoll a Barcelona, o la C-25, de Manresa a Girona.

“Si volem reduir les emissions de veritat cal pensar la mobilitat a escala de tota la Plana”, defensa Coma. Des del consistori plantegen un radar de tram que s’activaria els dies amb més concentració de gasos contaminants i que abastiaria tota la comarca de punta a punta. Proposen que en aquests casos els vehicles no puguin circular a més de 60 km/h. 

La Generalitat va reconèixer fa unes setmanes que no multaria els ajuntaments que incompleixen la mesura, com és el cas de Vic o d’Olot, però sí que podria comportar la retirada d’algunes ajudes. És una situació que no preocupa a l’ajuntament osonenc perquè consideren que “l’administració, pel que és bo i el que és dolent, és lenta”. 

La contaminació de l’aire mitjana de Manlleu és equivalent a fumar tres cigarretes diàries

Aquesta és la vessant més institucional, però des de la societat civil la lectura és diferent. El portaveu de la plataforma Osona Respira, Josep Lluís Domingo, considera que el debat sobre les zones de baixes emissions “no pot fer oblidar la magnitud del problema ambiental que afecta la comarca”. Perquè la contaminació a la Plana d’Osona és “un problema molt gros” que sovint passa desapercebut perquè l’aire contaminat “no sempre és visible”.

De fet, el doctor Xavier Querol, expert en contaminació atmosfèrica, comparava fa unes setmanes la contaminació de l’aire mitjana de Manlleu amb “fumar tres cigarretes diàries”. Seria així quan la contaminació es troba al punt habitual, uns 15 micrograms per metre cúbic, però en els pics “podem arribar a cinquanta micrograms per metre cúbic”. Són dades comparables amb les ciutats més contaminades de la Xina o de l’Índia. 

Domingo destaca que és un problema que “afecta a tota la població de la Plana”, però també recorda que els efectes de la contaminació no afecten tothom per igual. L’aire és el mateix per a tots els habitants de la comarca, però alguns “poden passar temps en entorns menys contaminats durant caps de setmana o períodes de descans” i “les persones amb menys recursos sovint tenen menys possibilitats d’evitar els efectes de la contaminació”. A més, també alerta que hi ha col·lectius especialment vulnerables com els infants i la gent gran.

El portaveu d’Osona Respira també apunta que la contaminació a la Plana requereix moltes mesures diferents i que calen “decisions col·lectives i coordinades entre administracions”, però subratlla que les ZBE poden ser “un primer pas” per començar a reduir les emissions. Pot ser una mesura insuficient per alguns sectors, però Domingo assegura que “si no posem tiretes tampoc començarem a curar la ferida” i que qualsevol acció per reduir la contaminació pot ajudar a avançar en la solució del problema, a respirar millor.

La entrada Respirar a Osona: per què Vic encara no té Zona de Baixes Emissions?  se publicó primero en iNSiGHTS.

L’any 2024 Tossa de Mar, una localitat de tan sols 6.500 habitants, va rebre 2.061.127 turistes internacionals, segons les estadístiques de l’Ajuntament del poble. Sempre ha estat un dels destins més populars de la Costa Brava i de la província de Girona, però en els últims anys s’ha accentuat aquesta realitat: una bugaderia del municipi ha crescut un 8% en els últims tres anys.

“Tossa és un poble petit, però molt turístic, principalment per l’atractiu de les platges, la Muralla i la Vila Vella”, afirma Pilar Roure, la regidora de Turisme. Explica que el nivell de reputació del municipi en un estudi que s’està desenvolupant a través de les valoracions dels turistes en plataformes com Booking o Trip Advisor és “molt bo en tots els aspectes”. L’estudi assenyala aspectes com la gastronomia, les rutes de muntanya o el camí de ronda i l’obertura de nous hotels que han contribuït positivament.

La gran concentració d’estiuejants genera beneficis econòmics importants per la prosperitat d’un poble petit en població, però, d’altra banda, també es plantegen reptes de sostenibilitat i gestió. La massificació afecta directament a la qualitat de la vida quotidiana dels veïns. En aquest sentit des de la Generalitat de Catalunya s’ha implementat una llei per disminuir els pisos vacacionals, de temporada. L’alcalde del municipi, Martí Pujals, explica que “ara tenim uns 1.600 habitatges d’ús turístic i segons els paràmetres de la llei estaríem parlant de reduir-ho a la meitat, a 800”. Aquesta nova realitat podia perjudicar als treballadors de temporada perquè no podien accedir a habitatges per viure durant els mesos que residien al poble i per aquest motiu l’ajuntament va facilitar un edifici per acollir-los, a prop de la platja de la Mar Menuda.

El turisme a Tossa de Mar ha continuat augmentant en els últims anys i s’ha anat tornant cada vegada més divers. Les dades diuen que avui les estades són més curtes i el turisme és més global. Segons un estudi de l’Oficina de Turisme de Tossa de Mar que els visitants europeu continuen sent la gran majoria: amb França al capdavant de la llista, amb 566.884 dels 2.061.127 visitants estrangers del 2024, més d’una quarta part, per davant d’Alemanya (283.992), el Regne Unit (254.624) i, ja a més distància, Itàlia (140.788), els Països Baixos (139.705), Polònia (129.967) i Bèlgica (109.485). Des de l’ajuntament detallen que els turistes dels països mediterranis arriben atrets per les escapades naturals i el patrimoni històric i els del centre i el nord del continent mostren “un interès marcat pel turisme cultural, gastronòmic i sostenible” i són “els líders en estades de llarga durada”. El primer país no europeu del rànquing és Estats Units, amb 81.417 visitants el 2024. Els turistes de fora d’Europa, americans, asiàtics o russos, representen un percentatge que encara és petit, però que tendeix molt a l’alça. Són grups que prioritzen “les experiències més autèntiques”.

A més l’any 2024 el municipi va tenir 1.768.445 visitants de l’estat: 452.938 turistes, 376.909 en trànsit, 369.697 excursionistes, 281.730 residents, 256.274 persones habitualment present i 30.897 excursionistes recurrents, segons la categorització de les dades de l’oficina de turisme. El 2023 havien set 1.673.386, amb 415.958 turistes.

La dinàmica turística de Tossa de Mar està marcada per una clara estacionalitat. Segons l’alcalde: “La temporada alta es centra en el període de maig a setembre, amb el mes d’agost com a punt àlgid”. Però en els últims anys s’ha observat un allargament de la temporada ja que factors com el turisme internacional, sobretot l’asiàtic, contribueixen a suavitzar la temporada baixa. Els hotels i els restaurants, per exemple, han adaptat els seus serveis en aquest sentit: hotels com el Don Juan, el Golden Bahía solien tancar a finals d’octubre i l’any passat ja van obrir tot el mes de novembre.

“Volem atraure un perfil de visitant que respecti la identitat local i que s’interessi per l’essència de la vila més enllà de la foto de postal”

El turisme genera beneficis, però també desafiaments en termes de mobilitat i sobretot de saturació i de sostenibilitat del poble. En aquest sentit el municipi aposta per un model “regeneratiu” que busca “un equilibri real entre l’oci i la preservació del patrimoni natural i històric”. L’estratègia de l’Ajuntament se centra en “atraure un perfil de visitant que respecti la identitat local i que s’interessi per l’essència de la vila més enllà de la foto de postal”. Es treballa per garantir que el “motor econòmic” del turisme no comprometi el benestar dels veïns ni la riquesa paisatgística que la fa única a la Costa Brava. 

Aquesta paradoxa ha portat a l’Ajuntament a repensar el model turístic. Segons Roure, el futur passa per un turisme més sostenible, capaç de preservar la identitat del poble. “No volem més gent, volem un turisme que consumeixi millor i que comparteixi els nostres valors”, subratlla. L’objectiu és que el visitant “no només vingui, vegi les muralles i marxi, sinó que s’endugui part de la nostra cultura i entengui què és Tossa”.

La entrada Tossa de Mar: un poble petit amb un turisme gegant se publicó primero en iNSiGHTS.

Se’n va anar a estudiar a Madrid amb les maletes plenes d’il·lusió i sense saber gaire què l’esperava. Va passar de viure a Sant Julià de Vilatorta, un poble tranquil i de pocs habitants al costat de Vic, a una metròpoli que l’aclaparava només de pensar-hi. “Amb prou feines coneixia les companyes de pis”, recorda Marc Villar. Així que abans de marxar va voler assegurar-se un espai per conèixer gent: tafanejant per l’Instagram va descobrir un grup que cada diumenge es reuneix al Retiro per córrer uns quants quilòmetres plegats. “Entre el centenar de persones que ens hi trobem he trobat un grup amb qui compartim ritmes i ‘aftertrainings’”, afegeix. Aquesta és la finalitat dels grups socials de córrer i de les ‘social run’: unir persones amb l’esport com a fil conductor. “Córrer m’ha fet connectar amb la ciutat i la seva gent”, diu. 

No és la primera vegada que Villar s’uneix a un grup de córrer. Ja ho havia fet a Vic, amb Two Aces, una comunitat que encapçalen Gerard Moya i Arnau Gilabert. “La idea era trobar-nos per sortir una estona a fer esport”, explica Moya. Al principi eren “uns quants amics”, però amb el temps s’hi va anar unint més gent. Així es construeix una comunitat que teixeix relacions mentre suma quilòmetres. Es tracta d’un fenomen ja consolidat a les grans ciutats, com Barcelona o Madrid, però la febre de les ‘social run’ també ha arribat a les comarques de la Catalunya central, com Osona.

Aquests grups socials de córrer permeten combatre la solitud d’un esport individual i apropar-se al sentit comunitari dels esports d’equip com el futbol o el bàsquet per fugir de la rutina i afavorir la motivació. Gilabert explica que “a vegades a la gent li costa sortir a entrenar sola i fer-ho amb més gent és diferent”. “Córrer en grup és una manera de no perdre la motivació”, afirma Marta Guimerà, general sanitària, en el mateix sentit.

Segons Guimerà, l’ésser humà és social per naturalesa i “necessita relacionar-se i treballar en comunitat”. “Es tracta de compartir un espai i una mateixa afició”, afegeix l’especialista abans de destacar que els grups de córrer complauen “el sentiment de pertinença”, un sentiment intrínsec a les persones. “L’individu s’identifica i considera el grup com alguna cosa pròpia”, diu Guimerà.

“Córrer en grup és una manera de no perdre la motivació i de complaure el sentiment de pertinença. L’ésser humà és social per naturalesa i necessita relacionar-se”

Recuperant el cas de Two Aces, Moya i Gilabert van adonar-se que fixar un dia a la setmana per fer esport junts ajudava a complir amb l’entrenament. No és un cas aïllat a la comarca d’Osona. La idea de Two Aces també recorda als Pàjarus, una comunitat de Torelló. “L’objectiu era trobar l’equilibri entre el bon rotllo i promoure l’esport al poble”, explica Marc Camprubí, un dels impulsors del grup. Al poble hi ha molta afició pel trail running, una modalitat que marca tendència a Catalunya, sobretot a les zones de muntanya. El terreny condiciona, moltes vegades, la seva disciplina. A la Catalunya Central o a l’Alt Pirineu les curses de muntanya són les més populars. A Torelló, per exemple, la cursa Pels Camins dels Matxos ja va camí de les 25 edicions i supera cada any els mil corredors entre els diferents recorreguts, des dels 23 quilòmetres fins als 63. És una de les moltes curses de muntanya de la comarca d’Osona.

Els Pàjarus van néixer fa cinc anys de la mà de Camprubí i Jordi Franco com “un grup d’amics que tenien ganes d’entrenar junts”. Amb els anys ha anat creixent de manera orgànica fins al punt de tenir una comunitat de WhatsApp amb més d’un centenar de membres. Franco explica que la idea és “créixer com a comunitat” i a la vegada “mantenir un grup de competició”. De fet, apunten que aquest equilibri entre “la competició i el passar-ho bé” s’adopta d’una comunitat francesa que funciona d’una manera similar. “Ens emmirallem amb Jolie Folié, perquè tenen un grup tancat de competició, però també programen esdeveniments oberts”, apunta Franco.  El grup ha fet ‘social runs’ amb més de quaranta persones i organitza cada any la Sant Silvestre de Terra Endins, amb uns 400 participants. Els membres del grup s’allunyen de la idea convencional del corredor que té una vida d’atleta. “Crec que aquesta també és la nostra identitat”, afegeix Franco.

Les xarxes socials han esdevingut una eina que entre moltes altres coses també idealitza l’esport en general i el córrer en concret. De fet, han difós la idea, tan errònia, que es pot fer una cursa de 20 quilòmetres amb pocs mesos de preparació i sense haver fet esport abans. Per acabar-ho d’adobar, han traslladat la necessitat de fer-ho immediatament, sense deixar temps al cos per estar preparat, a punt. Però en la cursa de la immediatesa les lesions són les primeres en arribar, sobretot si la incorporació d’una rutina esportiva no és progressiva. De fet, segons algunes dades entre el 70 i el 80% de les lesions en corredors són per sobrecàrrega.

Marc Trasserra és un corredor de trail professional graduat en CAFE que, partint de l’experiència i d’un punt de vista acadèmic, va crear una comunitat a Osona per trencar amb aquesta immediatesa, sota el nom de BasX i sota el lema gaudeix de l’essència. La comunitat té el propòsit de “consolidar corredors partint dels pilars bàsics de l’esport” i dona molta importància a treball preventiu per evitar les lesions i al treball de força. “Moltes vegades es comença la casa per la teulada”, diu Trasserra. 

El cas de BasX, amb tres anys de recorregut, s’allunya de la pràctica de les altres dues comunitats, que neixen de les ganes d’un grup d’amics cansats d’entrenar sols. Primer Trasserra oferia un servei individualitzat, però ara ja fa temps va considerar necessari incloure els entrenaments grupals perquè era “una manera més divertida d’entrenar” i per “evitar que la gent perdés la motivació, cosa que passa quan un entrena sol”. La comunitat ha anat creixent fins a tenir tres grups d’entrenament.

Aquests grups de córrer han anat creixent i a la vegada també ho ha anat fent el sentiment de comunitat dels que en formen part. “El sentiment de comunitat ha estat clau perquè la gent s’ho passi bé entrenant i vulgui tornar la setmana següent”, diu Trasserra. “Crec que és important que la gent entreni, però també que ho faci passant-s’ho bé, creant vincles i trobant en l’esport una font de benestar, no d’estrès”, assegura l’impulsor de BasX, en la mateixa línia que els representants de Pàjarus i Two Aces.

Guimerà assenyala que “fent esport es generen unes hormones que es relacionen amb el benestar. Les endorfines”. “El fet d’estar en grup també retroalimenta aquest sistema hormonal i fa que sigui molt més còmode i que l’esport es converteixi en una zona de confort”.

La entrada Quilòmetres que creen comunitats se publicó primero en iNSiGHTS.

Gairebé un 9% dels adolescents a Catalunya creu que podria estar patint un trastorn de la conducta alimentària (TCA), segons les dades de l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB). És el doble que abans de la pandèmia, quan la xifra era d’un 4,5%. Un 47% de les noies i un 21% dels nois asseguren que volen aprimar-se, xifres que revelen una preocupant insatisfacció amb el propi cos. Com és possible?

La doctora Irene Subiza (Barcelona, 1994), especialista en trastorns de la conducta alimentària (TCA), explica que aquests trastorns són “una situació de salut mental en què la persona ha alterat la relació amb el menjar, l’autoestima i la seva imatge corporal, cosa que pot posar en risc la seva salut”. Subiza és membre de l’equip de Desconect@, un programa terapèutic per a adolescents que aborda problemàtiques com l’addicció a les noves tecnologies o els trastorns de conducta i que funciona com un institut amb grups de secundària i batxillerat.

També assenyala que l’adolescència és una etapa especialment crítica: “Els canvis corporals, les exigències socials i la baixa autoestima fan que la pressió per tenir un determinat cos es converteixi en el desencadenant d’una primera dieta, que és el principal factor de risc per iniciar un TCA”.

“Els trastorns alimentaris afecten no només el menjar, sinó també l’autoestima, l’escola i les relacions. La recuperació exigeix un acompanyament integral amb família, escola i teràpia”

Darrere les estadístiques hi ha joves amb nom i històries molt diferents. La Malu, alumna de Batxillerat del programa, viu sota una forta pressió acadèmica i arrossega la preocupació per una situació econòmica familiar que no li ha permès escollir els estudis que realment li agradaven, segons les notes dels especialistes de l’equip de Desconect@.

En les últimes setmanes ella i la seva família expliquen que s’han notat certes millores en la seva relació amb el menjar. Ja no ha tingut episodis d’afartaments, però les proves mèdiques indiquen que encara té el ferro baix i que per tant la recuperació no està del tot consolidada.

L’evolució és prou positiva, però la jove continua tenint dificultats per organitzar-se i mantenir la motivació. Des de l’inici de curs el programa en fa un seguiment constant a través de la seva tutora i s’ha intentat parlar amb la família en diverses ocasions, però sense resposta. Mentrestant, la Malu ha començat a plantejar-se opcions formatives com alguns cicles de formació professional i ha enviat currículums, tot i que encara no ha tingut sort.

La Sofia, una altre jove del programa, ha après a cuidar millor la seva imatge corporal gràcies a la teràpia, però encara tendeix a mesurar la seva autoestima en funció de l’opinió dels nois del seu entorn, també d’acord amb les anotacions dels professionals del programa Desconect@. En el seu cas, l’acompanyament se centra a ajudar-la a interpretar millor les situacions socials i a construir relacions més sanes i equilibrades.

En Lluc, un alumne amb un expedient acadèmic excel·lent, admet que se sent cansat i irritable. L’equip posa l’accent en la necessitat de reduir l’ús de pantalles, limitant-les a un màxim de quatre hores al dia, i de mantenir rutines saludables. Ha faltat diversos dies tant a l’Hospital de Dia com a classe i a casa els seus pares observen que li costa prendre iniciativa i compartir temps amb la família.

Cada cas és diferent, però tots tenen en comú la necessitat d’un acompanyament global que tingui en compte el malestar emocional, la situació familiar i l’entorn educatiu.

Les xarxes socials tenen “clars i foscos”, exposa Subiza. Moltes adolescents amb baixa autoestima corporal consumeixen continguts que reforcen ideals de bellesa irreals, però també hi ha col·lectius que promouen l’antigordofòbia i el body positive, oferint alternatives i veus més diverses. La clau, segons els experts, és l’alfabetització mediàtica: aprendre a detectar els missatges que transmeten la publicitat i les xarxes i buscar continguts que ajudin a construir una relació més sana amb el cos.

Un estudi conjunt de la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) alerta que els adolescents catalans que fan un ús intensiu d’Instagram i TikTok se senten més pressionats per la seva imatge i perceben un impacte negatiu en el seu benestar psicològic. Aquest efecte és especialment marcat en les noies, que se senten més observades i pressionades pel que publiquen i per com les veuen els altres usuaris.

La doctora Subiza també explica que “encara circulen falses creences, com pensar que l’anorèxia només afecta persones molt primes o que els nois no ho pateixen”. “Les dades mostren el contrari. Tot i que les noies continuen sent les més afectades perquè representen un 90% dels casos, cada vegada més nois també viuen insatisfacció corporal i trastorns alimentaris”, emfatitza.

Segons Subiza, la prevenció dels trastorns de la conducta alimentària en adolescents passa per detectar a temps senyals d’alerta com fer comentaris negatius sobre el cos, evitar àpats socials o tancar-se en sí mateixos. “És clau comptar amb l’acompanyament familiar i escolar per trencar el silenci i buscar ajuda professional”, afegeix.

A més, defensa que cal fomentar l’educació mediàtica perquè els joves aprenguin a qüestionar els ideals de bellesa imposats. I, finalment, “cal garantir un treball terapèutic multidisciplinari amb nutricionistes, psicòlegs i psiquiatres per restaurar una relació sana amb el menjar i amb el cos”.

La entrada Quan l’alimentació passa a ser una obsessió se publicó primero en iNSiGHTS.

El que va començar com una tarda jugant entre amics a les pistes del Club Tennis Vic ha acabat com un projecte que reuneix molta gent amb un element comú, la passió pel tennis. Jordi Serra (Vic, 1968), el responsable de l’escola d’adults del Club Tennis Vic, explica que al principi no rebia aquest nom “perquè només estava formada per un grup d’amics que van voler començar a jugar a tennis als vespres”. Però en veure que era una bona iniciativa tant pel club com pels socis es va començar a gestar un projecte que a dia d’avui ja compta amb un centenar de jugadors, a partir dels 18 anys i “sense límit d’edat”, i cinc entrenadors.

Una de les vies d’expansió de l’escola d’adults ha set a través de pares que porten els seus fills a entrenar i “els interessa compartir esport amb els seus fills per poder jugar junts en família. Els agrada poder entrenar simultàniament amb ells, encara que en pistes diferents. Els pares estan contents i els fills també”, explica Serra.

L’objectiu de l’escola és “fomentar l’esport des d’un àmbit lúdic, però també que es pugui aprendre. Volem que es formin uns vincles socials, que les persones interactuïn entre elles, que la gent que busca persones i amistats per poder jugar a tennis pugui tenir l’escola d’adults com a recurs”. Celebra que actualment s’està aconseguint. També
es busca que la gent “pugui jugar a tennis amb qualsevol nivell. Pot venir des d’un adult
amb molt bon nivell fins a algú que no ha jugat mai”.

“El nostre objectiu és fomentar l’esport des d’un àmbit lúdic i formar vincles socials”

Javier Dávila (Mèxic, 1978), un dels jugadors, va descobrir el tennis quan tenia quatre anys, però ara “feia més de trenta anys que no agafava una raqueta”. Va conèixer l’escola d’adults a través de la seva dona. “Després de tota la setmana passes un bon divendres a la nit i coneixes més gent, fas pinya i t’ho passes bé”, subratlla Dávila. Diu que el tennis va bé per la conciliació familiar i admet que li agradaria que els seus fills també hi juguessin.

En el cas de Luis Javier Álvarez (Granollers, 1973), un altre jugador de l’escola, la passió per aquest esport ve de la final del torneig de Roland Garros de 1984 entre Ivan Lendl i John McEnroe, amb victòria pel jugador txec en cinc sets. Tenia deu o onze anys i encara recorda aquell partit sobre la terra batuda de París. “Sempre m’ha agradat veure els esports a la televisió, des de petit, i n’he practicat molts. De jove jugava a tennis amb els amics i un oncle que li agradava molt. Jugaves sense que te n’haguessin ensenyat, només amb el que havies après visualment”, apunta.

A la universitat va seguir jugant amb els companys, sempre de manera amateur. Més tard seria pare i un dia va apuntar el seu fill al casal d’estiu del Vic. Al seu fill li va encantar i va començar a fer classes. Álvarez seguia el seu fill, mentre anava coneixent entrenadors i membres del club que l’animaven a tornar a treure la raqueta de l’armari. “Vaig començar l’any passat, entrenant els divendres. Tota la setmana esperava que arribés el divendres no només pel cap de setmana, sinó per conèixer gent nova en un entorn esportiu agradable”, emfatitza.

Álvarez també confessa que ha hagut de desaprendre el que havia après malament de manera autodidacta, assegut davant la televisió, i destaca la “motivació” i l’esperit de superació que li han donat el tennis. “Tot plegat ha set tant interessant que aquest any ja entreno dos cops per setmana”, diu. Admet que el seu fill tenia el repte de guanyar-lo algun dia. “Quan ets petit vols jugar amb el teu pare per veure si li pots fer algun punt. Fins que arriba el moment que ja et guanya sempre”, somriu.

Pare i fill entrenen els mateixos dies i les mateixes hores, a vegades en pistes que estan de costat. A vegades el seu fill el mira i li diu: ‘Estàs millorant’.

La entrada El tennis com a punt de trobada social se publicó primero en iNSiGHTS.

L’anellament d’una guatlla l’any 1977. Aquest va ser el punt de partida del GACO (Grup d’Anellament Calldetenes-Osona), una organització sense ànim de lucre que es dedica al seguiment i la protecció de les aus d’aquesta comarca de la Catalunya central. “És un grup totalment voluntari, ningú paga ni cobra res, i són benvinguts tots aquells a qui els agraden els ocells”. Així és com el defineixen Joan Aymerich i Miquel Gómez, dos dels seus principals fundadors. 

Paradoxalment, els impulsors del projecte eren, en els seus inicis, caçadors. “Formava part de la cultura popular, però llavors ens vam adonar que era una animalada”, afirmen. A partir de l’any 1983, es va constituir legalment el grup i els seus membres van començar a posar en pràctica aquesta “ocupació vocacional” que avui encara continuen. 

El GACO porta a terme el seguiment de diverses espècies d’aus d’Osona. “A l’hivern anellem corbs marins i a la tardor, orenetes”. També hi ha espècies que anellen tot l’any, com ara els voltors. “Som probablement l’única associació de Catalunya que els anellem. Fins ara, hem capturat més de 7000 voltors i n’hem anellat 4000 i escaig”, expliquen.

La principal activitat de l’organització és, com bé indica el seu nom, l’anellament d’aus. Segons l’Institut Català d’Ornitologia, aquesta activitat “es basa en la col·locació d’anelles metàl·liques numerades a les potes dels ocells salvatges per a seguir els seus moviments i recopilar informació relacionada amb la seva taxa de supervivència o el grau d’afinitat amb determinades localitats.”

“Cada ocell té el tars diferent i hi ha anelles de totes les mides”, afegeixen Aymerich i Gómez. Al llarg de la història del grup, han fet servir anelles que provenien de Madrid i del País Basc: “Des del 2021 tenim anelles catalanes, que es fabriquen a Barcelona, i s’adeqüen més al tars dels ocells petits”. Les anelles que fan servir per a aquestes aus fan 1,8 mil·límetres de diàmetre, mentre que les més grans que col·loquen són de 26 mil·límetres, per als voltors. 

Després de l’anellament, des del grup es controlen aquests ocells de dues maneres. D’una banda, amb les anelles de lectura a distància que col·loquen, sobretot, a les espècies més grans. “Qualsevol persona amb una càmera de fer fotos si és a la vora o amb un telescopi si es troba més lluny pot llegir aquestes anelles i enviar-nos la lectura”, afirmen. “Dels voltors que hem anellat n’han trobat per tot Europa. Fins i tot en van veure un al Senegal”, afegeixen. 

D’altra banda, controlen les espècies quan tornen a establir-se a Osona després de marxar a l’estiu per criar, com fan els corbs marins. “Veiem que a l’hivern no només dormen sempre a la mateixa comarca, sinó fins i tot a la mateixa branca d’un arbre determinat”. “Són animals de costums”, detallen.

Aymerich i Gómez reconeixen que encara existeix una altra via de control de les aus i que, de fet, és la “menys agradable”. “Sovint ens avisen perquè algun ocell que portava una anella nostra ha xocat amb un vidre o s’ha electrocutat amb la xarxa elèctrica i l’han trobat mort a terra”. 

Els impulsors del GACO eren, en els seus inicis, caçadors: “Formava part de la cultura popular, però llavors ens vam adonar que era una animalada”

Amb les dades que han pogut recopilar des de principis dels anys 80, els integrants del GACO han detectat canvis en determinades espècies. “Quan érem joves era molt comú veure botxins, sobretot a l’hivern, i ara no se’n veuen”, asseguren. “N’hi ha d’altres que, en canvi, han augmentat la seva població, com ara l’oreneta cua-rogenca”. També han detectat que hi ha espècies que han canviat d’hàbitat. “És el cas del tudó, que abans era un animal de bosc i ara viu al poble”, detallen. 

Aymerich i Gómez assenyalen diferents amenaces que han provocat la disminució de la població d’algunes espècies i expliquen que “un dels perills més grans per a les aus avui dia és el verí, però també n’hi ha que no són visibles, com l’agricultura extensiva”. “La supressió de marges dels camps ha provocat la desaparició de granes i cuques, que abans era l’aliment de molts ocells”, apunten. A més, l’actual construcció de les cases fa que no hi hagi forats, és a dir, llocs on aquests animals puguin criar. 

Afegeixen que “els ocells necessiten dues coses: tiberi i un lloc per criar”. Amb aquesta filosofia, els membres del grup porten a terme la construcció i col·locació de caixes-niu des de l’any 1985. “Ja n’hem fabricat més de 16.000”, afirmen. 

Algunes d’aquestes caixes-niu no van ser construïdes per integrants del GACO perquè a finals del segle passat van rebre una petita ajuda externa. “Quan la mili era obligatòria hi havia objectors de consciència que no la volien fer i, a canvi, havien de portar a terme un servei social substitutori”, asseguren. “Des del grup vam demanar si ens podien enviar objectors i uns quants van venir a construir caixes-niu”.

Aymerich i Gómez apunten que aquestes caixes-niu afavoreixen la seguretat d’alguns ocells de la comarca. “Segons on crien, són més vulnerables a altres animals i a les caixes-niu estan més protegits. Tot i que això existeixen depredadors especialitzats en aquests espais”, expliquen. 

A banda de l’anellament i les caixes-niu, els membres del GACO també porten a terme el cens de determinades espècies, “una activitat molt diferent de l’anellament”. Aymerich i Gómez destaquen que “a Sant Hipòlit de Voltregà hi ha la colònia d’ardeids més gran de la Catalunya interior”. S’hi pot trobar el bernat pescaire o el martinet blanc, per exemple: “Lògicament, no els anellem per a no molestar-los”.

“Els cens són variats. És molt diferent fer el de les cigonyes, en què ens hem de refiar de les poques que mirem, o el cens dels hivernants a la vora del Ter”, asseguren. Per aquest darrer cas, el GACO col·labora amb altres grups que ajuden a controlar la zona fluvial de la comarca. 

El grup no només es dedica a projectes propis, sinó que també col·labora amb altres institucions, com ara l’Institut Català d’Ornitologia. A principis dels anys 90, l’ICO va impulsar el projecte SYLVIA per a veure com evolucionen algunes espècies. Actualment, a Catalunya hi ha 46 estacions operatives per fer aquest control, basat en el mètode de l’estandardització, és a dir, col·locar les xarxes al mateix lloc. “Permet observar si les poblacions augmenten o disminueixen, així com el desenvolupament de la cria, a l’estiu”, suggereixen. 

Els fundadors del GACO consideren que el grup té per davant un “bon futur”, perquè la sinergia entre generacions és un gran motor per continuar protegint les diferents espècies d’aus d’Osona. Aymerich i Gómez conclouen satisfets que hi ha “una mà de jovent i canalla que venen a col·laborar”. 

La entrada De la caça a la protecció de les aus a Osona  se publicó primero en iNSiGHTS.

Alguna vegada us heu preguntat qui sosté les sales de cinema dels pobles? Mentre les grans ciutats estan dominades per cadenes com Cinesa, Yelmo o Kinepolis, existeix una xarxa gairebé invisible que fa possible que, setmana rere setmana, petits municipis o petites ciutats com Ripoll, Balaguer o Berga puguin projectar cinema. No és cap gegant de la indústria ni surt als anuncis de televisió o per les xarxes socials, però fa més de 60 anys que treballa incansablement per mantenir viva l’experiència col·lectiva del cinema a les comarques: és el Circuit Urgellenc, que gestiona més de 30 sales distribuïdes per Catalunya, Aragó i Mallorca. Més que una empresa de distribució, és un projecte de territori i resistència cultural que connecta persones a través de la gran pantalla.

Ara bé, el paisatge del cinema als pobles i petites ciutats no és uniforme i hi ha una gran diversitat de models. En molts casos són els ajuntaments els que gestionen directament les sales municipals, però en d’altres, com a Ribes de Freser, és una associació cultural qui manté viva la programació cinematogràfica. També existeix una cadena privada que coordina i dóna suport a moltes d’aquestes iniciatives: el Circuit Urgellenc, que adapta la seva estructura per treballar colze a colze amb realitats molt diferents. Pere Aumedes, gerent del Circuit Urgellenc, emfasitza que anar al cinema d’un poble “és més que anar a veure una pel·lícula: és un acte social i cultural. I això no ho pot donar cap multisala d’un centre comercial”.

El Circuit Urgellenc no és una distribuïdora tradicional. No compra els drets de les pel·lícules, sinó que actua com a intermediari entre les grans distribuïdores i les sales locals. Lloga les còpies, gestiona la logística, negocia les condicions i, sobretot, fa una tasca clau: curar la programació perquè s’adapti al públic de cada zona.

“No té sentit passar una pel·licula de superherois en un poble on el públic majoritari té més de seixanta anys”, diu Aumedes. “Coneixem cada territori i això ens permet ajustar la cartellera. Potser en un poble toca un drama europeu i en un altre, una comèdia espanyola d’estrena”, afegeix.

Aquest model de gestió compartida és habitual en moltes sales de cinema municipals. En diversos casos els ajuntaments disposen de l’espai, ja sigui una sala o un teatre adaptat, però no tenen els recursos tècnics ni humans per assumir la programació de manera regular. És en aquest context que el Circuit Urgellenc assumeix tasques com el muntatge dels equips de projecció, la gestió de la venda d’entrades o el suport logístic i tècnic a través de personal propi o en col·laboració amb equips locals.

Un dels exemples d’aquest funcionament és el Cinema Comtal de Ripoll, una de les sales vinculades al Circuit. Llorenç Viñas n’és l’encarregat i hi treballa des de jove. “Sense el Circuit, segurament no estaríem projectant cada cap de setmana. Ells ens donen les pel·lícules i el sistema per vendre entrades i ens ajuden si tenim qualsevol problema tècnic. Però nosaltres també coneixem el públic i els gustos de Ripoll. És un treball conjunt”, assegura.

El Cinema Comtal de Ripoll projecta les novetats de la cartellera tres cops per setmana: dissabte, diumenge i dilluns, aquest últim amb la tradicional sessió del dia de l’espectador. L’horari habitual és a les 8 del vespre i si el títol és atractiu la sala s’omple fàcilment. El dilluns que es va projectar Wolfgang per exemple l’afluència era tan alta, més d’un centenar d’espectadors, que fins i tot un espectador es va oferir voluntàriament per ajudar a estripar les entrades.

Aquest gest espontani exemplifica la relació de comunitat que es viu en aquest espai, com explica Aumedes: “El 75% del públic es veu gairebé cada setmana i molts es coneixen. Són veïns”. A banda del cinema, el Comtal també acull programació teatral, musical i de dansa, impulsada per l’Ajuntament de Ripoll. Fa més de 125 que s’hi representen els tradicionals Pastorets per Nadal, entre tantes altres activitats culturals.

No totes les sessions aconsegueixen la mateixa resposta del públic. Malgrat l’esforç de moltes comunitats i del mateix Circuit Urgellenc, el futur del cinema als pobles no està garantit. L’envelliment del públic, les plataformes com Netflix o Filmin i l’augment dels costos fan que moltes sales funcionin amb equilibris fràgils. “Si desapareixen les sales als pobles no només perdem un lloc per veure pel·lícules. Perdem una manera de fer comunitat”, lamenta Aumedes. “El cine té molta força com a fenomen cultural i social”, subratlla.

Des del Circuit Urgellenc i des dels pobles es lluita cada setmana per mantenir aquest acte col·lectiu. Perquè, com diu Viñas des de Ripoll, “hi ha pel·lícules que només es poden viure a la sala, amb llums apagades i gent del poble al voltant”. Però la realitat és dura perquè a més l’impacte de la pandèmia i els canvis en els hàbits de consum també han deixat ferida.

Aumedes ho resumeix amb franquesa: “No s’acaba d’arrencar. El primer trimestre d’aquest 2025 ha anat millor que el de l’any passat, però el 2024 va ser especialment dolent, fins i tot pitjor que el 2023”. “El cine produeix un efecte d’inèrcia. Si hi ha una època de sequera d’estrenes atractives es contagia. El públic comença a deixar d’anar al cinema i després costa molt recuperar lo”, afegeix. Tot i això, el 2024 també va veure petits brots verds, gràcies a pel·lícules com Casa en flames o El 47, apostes catalanes que van ajudar a remuntar les xifres i a revitalitzar l’interès del públic: “Quan hi ha tres o quatre títols potents cada un atrau un sector: públic familiar, més cinèfil, més comercial, etcètera, i si hi ha continuïtat això es multiplica. El cinema té aquest poder d’arrossegar”. Per a Aumedes la clau és no només recuperar el públic, sinó fer-ho amb una estratègia intel·ligent.

Lluny de grans expansions, el futur del Circuit Urgellenc passa per reforçar el seu compromís amb el territori i el públic local. “El nostre objectiu no és invertir per fer multicines, sinó oferir un servei de qualitat, constant i fiable”, explica Aumedes. Aquesta constància, diu, és clau per construir confiança: mantenir els horaris, projectar cada setmana. No fallar mai. Però també cal pensar a llarg termini.

Per això un dels reptes que es plantegen és fidelitzar el públic més jove. “Intentem guanyar nous espectadors amb campanyes escolars i amb cicles infantils com el Cicle CINC, que es fa des de fa més de trenta anys, amb preus molt reduïts perquè els nens s’hi enganxin des de fa més de trenta anys”, apunta. L’objectiu és que entenguin el cinema no només com un entreteniment puntual, sinó com una experiència cultural rica i compartida. “Aquesta és la nostra batalla”, destaca Aumedes. Una batalla silenciosa, però essencial, per garantir que el cinema no desaparegui dels pobles, sinó que continuï viu i arrelat, generació rere generació.

La entrada El Circuit Urgellenc, la xarxa que manté viu el cinema als pobles se publicó primero en iNSiGHTS.