Dimecres al migdia els passadissos de l’edifici C de la Universitat de Vic deixen de ser simples corredors universitaris per convertir-se en un túnel sonor. Des de 2/4 de 2 del migdia una melodia persistent s’escapa entre portes, escala parets i guia estudiants i professors i curiosos fins a una aula amagada a la planta -1. Allà la música no només es practica, es viu.

Un cop a dins la imatge sorprèn. Una trentena de persones envolten el director amb instruments a les mans i il·lusió als ulls. El mestre d’orquestra, Lluís Solé Salas, gesticula amb energia i empatia. Amb els braços marca el compàs, però amb el somriure dirigeix tot un projecte de vida: que la música soni i que, com ell diu, “es reconegui la cançó que s’està tocant”.

L’Orquestra Inclusiva de la UVic no és una orquestra qualsevol. Aquí s’hi barregen edats, capacitats, trajectòries i nivells musicals. El que els uneix no és la tècnica, sinó l’esperit: fer música sense barreres. “El projecte va néixer per incloure persones amb diversitat funcional, aficionats i professionals en un mateix espai de creació”, explica Solé. I en aquest espai el talent es mesura en empatia i no en virtuositat.

Cada assaig és un exercici col·lectiu d’aprenentatge. Es nota en la paciència, en les mirades de complicitat i en els somriures compartits després d’un acord reeixit. “La música uneix persones i genera emocions sense necessitat de paraules”, afegeix el director. I aquí aquesta frase no és un tòpic: és un fet.

Hi ha qui toca per primer cop, sense por ni vergonya. D’altres, amb anys d’experiència, troben en aquest entorn una nova manera de sentir les notes. “És molt bonic veure com els músics experimentats aprenen dels altres i com els més novells s’atreveixen a provar”, destaca Solé.

Concerts fora de l’aula

I la música de l’orquestra no es queda dins l’aula. Surt al carrer, puja als escenaris i es presenta davant el món. Al llarg del curs actuen en festivals, auditoris i espais simbòlics. Una de les fites més recordades és el concert a la basílica de Santa Maria del Mar, però també han passat per Ripoll, per l’Aliança del Poblenou i cada any fan vibrar la plaça de la Catedral de Vic a final de curs. “Intentem fer tres o quatre concerts cada any”, comenta el director.

El repertori s’adapta a les possibilitats de cadascú. Des de clàssics fins a temes més actuals, cada peça es tria amb l’objectiu de sumar, no de complicar. “Volem que tothom pugui participar i que les cançons emocionin tant els músics com el públic”, apunta Solé. I sembla que ho aconsegueixen: “Moltes persones surten dels concerts emocionades. Entenen que aquí l’important no és la perfecció, sinó l’energia que transmetem”.

L’orquestra també és un altaveu pedagògic. Cada actuació és una lliçó viva sobre inclusió, diversitat i respecte. “Les barreres, sovint, només són a la nostra percepció”, resumeix. I aquesta realitat es fa evident en cada acord, en cada pausa, en cada aplaudiment sincer. Amb el projecte consolidat, ara l’objectiu és créixer. Solé vol teixir xarxa amb altres entitats i estendre aquest model a altres poblacions. De fet, ja lidera una orquestra semblant a Centelles. El missatge és clar: la música és un dret universal i tothom hi té un lloc.

L’Orquestra Inclusiva de la Universitat de Vic no és només un grup de gent que toca instruments. És un espai de resistència alegre, transformació i connexió humana. Quan les últimes notes ressonen per l’edifici i la porta es torna a tancar un pot pensar que potser la inclusió, a vegades, sona com un acord ben tocat. I aquí en saben molt.

La entrada La música que fa caure barreres se publicó primero en iNSiGHTS.

El taller d’Oriol Baró no té rètols llampants ni vitrines lluents. Només cal travessar la porta per entendre que aquí tot respira ofici. L’olor de la fusta acabada de treballar, la resina escalfada, el metall polit… Tot sembla en silenci, però en realitat parla: parla la fusta quan és tallada, parlen els esquís quan són repassats amb les mans, parla la calma. Aquí es fabriquen esquís, sí, però també una manera de viure. Un retorn als orígens d’aquest esport.

El camí fins a aquí, però, no va ser directe. Baró va créixer envoltat de muntanyes, rius i fusta. “El meu avi no era fuster, però sempre havia remenat la fusta”, recorda. D’aquell entorn n’havia heretat un vincle amb la natura que, durant anys, va quedar sepultat sota el ritme de la ciutat. Va marxar a Barcelona per estudiar enginyeria industrial i, com molts, va acabar arrossegat per la inèrcia professional.

Feines ben remunerades, una multinacional de l’àmbit mèdic, viatges a ciutats de tot l’Estat… però cap connexió. “Treballava en projectes importants, però no m’hi sentia vinculat. No hi havia ànima”, explica Baró. I el cos ho sabia: cada cap de setmana fugia cap a la muntanya, buscant aire, llibertat, silenci.

Liken Skis va néixer de la iniciativa de tres amics que es van voler fabricar els seus propis esquís

El punt d’inflexió va arribar quan es va fer la gran pregunta: “Visc la vida que vull, o la que s’espera de mi?”. I amb això va néixer un projecte, que no va començar com una empresa, sinó com un passatemps entre tres amics enginyers units per l’amor a la neu.

Van voler fabricar-se els seus propis esquís. Sense saber massa per on començar, van dissenyar les eines, van construir un compressor a mà i van fer un curs intensiu a Innsbruck (a Àustria) per aprendre trucs pràctics. El primer parell el van provar a Formiguères, sota una nevada intensa. “Pensàvem que les fixacions saltarien, que es partirien… però van funcionar perfectament”.

Per a dos d’aquells amics, aquell havia estat el final. Per a l’Oriol, era el principi. Va dissenyar un pla d’empresa, va fer un curs d’emprenedoria i, guiat per la intuïció, va començar a caminar sol. Va deixar Barcelona, es va donar d’alta com a autònom i va fundar Liken Skis. Una amiga li va suggerir decorar els esquís amb líquens, i ell hi va veure el símbol perfecte. Liken, amb “k” per qüestions gràfiques, “representa simbiosi, adaptació i vida en entorns purs”, com del seu projecte.

Esquís fets a mà

Des del seu petit taller a la Pobla de Lillet (Berguedà), cada parell d’esquís es fa a mà. El procés és lent, meticulós, de cinc setmanes per parell. S’utilitza fusta de freixe —noble, resistent, duradora— i materials “pensats per aguantar anys”. L’Oriol no aposta per la producció massiva. Fa uns trenta esquís a l’any, com a màxim.

“No vull créixer per créixer. Vull mantenir el contacte amb cada client, dedicar-hi temps, fer les coses bé”, assegrua.Per a ell, la sostenibilitat no és només una qüestió de materials —encara que també utilitza resines menys contaminants—, sinó una filosofia: fer només allò necessari, i fer-ho amb consciència.

A la Pobla de Lillet, es fabriquen uns trenta parells d’esquís de fusta a mà cada any que es personalitzen

Liken ofereix vuit models base —tres de pista, tres d’all mountain i dos de freeride—, però gairebé tots es personalitzen. Segons l’alçada, el pes, l’estil d’esquí, però també segons gustos estètics: acabats en fusta d’olivera, de roure, de wengué, marqueteria a làser amb noms, símbols o dedicatòries. “Hi ha qui em demana esquís per regalar en unes noces o una jubilació. M’agrada que tinguin una història”, explica. Perquè, per a ell, l’esquí és també emoció, identitat i vincle.

Tot i que, admet, que al principi va costar convèncer el mercat —“aquí no hi ha gaire tradició d’esquí artesanal, com als Alps”—, amb el temps, la reputació de Liken s’ha anat estenent. De boca-orella. “No he volgut fer promoció. Si hagués rebut moltes comandes de cop, no les hauria pogut assumir. Prefereixo créixer a poc a poc i amb sentit.” Així ha anat arribant gent de tot arreu: de Catalunya, de l’Estat, fins i tot, d’altres continents.

Quan li pregunten pel preu —uns 1.300 euros el parell— no s’amaga: “No és una excentricitat. És una inversió en qualitat, en durabilitat, en valors. Igual que et pots comprar una bona bicicleta, pots apostar per uns esquís que t’acompanyin molts anys.” I potser, també, el que compres no és només el producte, sinó la història, la mà, la consciència que hi ha al darrere.

Els esquís de Liken no només serveixen per baixar muntanyes. També per canviar de rumb i tornar a l’essència. Oriol Baró ho va fer. I, amb cada parell que surt del seu taller, convida altres a fer-ho també.

La entrada Esquís moderns de fusta que tornen a l’origen de l’esport se publicó primero en iNSiGHTS.

Kayed Hammad, gazià i durant dècades intèrpret, fixer i guia de periodistes a la Franja, ara refugiat a l’estat espanyol, va relatar la seva dolorosa experiència als estudiants i professors de Periodisme a la Universitat de Vic.

Silenci absolut, mòbils a la butxaca i molta, molta gent. Aquesta era la imatge de l’Aula de Cinema de la Universitat de Vic per escoltar el dolorós testimoni del gazià Kayed Hammad, intèrpret, fixer i guia durant dècades a la Franja i refugiat a Espanya des de fa tres mesos. L’acte, organitzat per la Facultat d’Empresa i Comunicació, va superar l’aforament, amb més de 230 persones entre estudiants i professorat, i molts assistents van haver de seguir la sessió a peu dret.

El degà, Josep Burgaya, va presentar la xerrada remarcant la importància de parlar de conflictes com el de Gaza: “En una qüestió com la d’avui no es pot ser neutre. Estem defensant la humanitat i com a universitat no podem apartar la mirada”. El periodista de RAC1 Sergi Ambudio va moderar la conversa i va iniciar l’acte preguntant als assistents si es consideraven ben informats sobre el que passa a Gaza. La majoria van reconèixer que no.

Amb una veu serena i sobretot sincera, Hammad va compartir fragments de la seva vida. En 61 anys ha patit set guerres. Va perdre casa seva en la primera setmana de l’ofensiva israeliana iniciada l’octubre de 2023. “En aquest genocidi he escapat de la mort disset vegades. He menjat pinso d’animals i hem hagut de treure menjar als animals per poder sobreviure”, va relatar.

També va confessar el dolor més gran: la pèrdua d’un fill. “Vaig trigar una setmana a recuperar el cos, amb molt de risc. No hi ha paraules per descriure el dolor, però en enterrar-lo vaig sentir una part de pau. Ara soc aquí intentant portar la meva dona i els meus altres tres fills”, va explicar.

Hammad va assenyalar que el 80% de la població de Gaza depèn d’ajuda humanitària i que avui un quilo de sucre pot arribar a costar 150 euros. Va denunciar la manca de seguretat, la persecució de periodistes i el bloqueig que pateix “la presó més gran del món”.

En aquest punt tant Ambudio com Hammad van remarcar que aquest bloqueig existeix des de fa disset anys i que fins que no ha esclatat aquesta guerra molta gent ho desconeixia. De fet, Hammad va recordar una anècdota dels anys noranta, quan va viure a Espanya: “Molta gent només coneixia Israel i no sabia què era Palestina. Un cop em van preguntar si jo era terrorista i vaig respondre que sí”. La resposta va provocar somriures entre el públic, malgrat la duresa del context.

Les intervencions d’Hammad van generar moments de silenci i de reflexió entre els estudiants. En un dels instants més colpidors el periodista de RAC1 va convidar el públic a posar-se en la pell del fill petit d’Hammad, que amb només disset anys ja ha viscut cinc guerres. El contrast amb la vida dels universitaris va deixar la sala en un silenci dens i ple de càrrega emocional.

En el torn de preguntes Hammad va criticar la cobertura mediàtica internacional i va assegurar que a Espanya “es dona més veu al que passa a Gaza que en altres llocs”. També va reflexionar sobre els dobles estàndards dels governs europeus: va subratllar que només Espanya i Irlanda han mostrat un suport públic cap a Palestina, mentre que països com Itàlia no escolten la seva població i mantenen un discurs alineat amb Israel per interessos econòmics.

Ho va comparar amb Ucraïna perquè en aquell cas els governs occidentals van reaccionar de manera immediata contra Rússia: “Allà tothom defensava Ucraïna i condemnava Rússia. En canvi, amb Palestina no ha sigut el mateix”. Sobre els que neguen el genocidi, va afirmar: “En una guerra no es bombardeja un hospital ni un periodista. Això és un genocidi amb moltes ganes de venjança”.

Malgrat la duresa del relat, Hammad va cloure la seva intervenció amb un missatge d’esperança. Després d’haver passat mitja vida en un infern marcat per la guerra i el bloqueig, va assegurar amb convicció: “M’agradaria tornar a viure a Gaza, una vida normal i senzilla. Sempre cal mantenir l’esperança perquè perdre-la és perdre la vida i la humanitat”.

Els aplaudiments finals i l’ambient durant tot l’acte van deixar clar que el públic i en concret els futurs periodistes havien rebut molt més que un testimoni: una lliçó de vida i de compromís. Hammad va fer reflexionar tothom. Ningú xerrava, ningú mirava el mòbil. I això vol dir alguna cosa.

La entrada “En aquest genocidi he escapat de la mort disset vegades” se publicó primero en iNSiGHTS.

Després de gairebé tres mesos de vacances escolars, que algunes famílies aprofiten per descansar o viatjar, arriba la tardor. Cada any milers de nens i nenes refan les seves motxilles i tornen a l’escola, es retroben amb amics i professors i tornen a la rutina. Tot i això, hi ha un petit percentatge d’infants, pels que la tornada a l’escola no suposa tornar a les aules. Són infants que estudien des de la comoditat de casa, amb els seus pares com a tutors. Infants que practiquen el “homeschool”.

Què és el homeschool?

El homeschool, traduït en català per “escola a casa”, és un model educatiu que es basa en educar els infants fora de l’escola. En lloc de desplaçar-se cada matí a les aules per rebre les lliçons dels mestres, aquests estudiants es queden a la llar, on són els seus pares qui els imparteixen el temari.

Tot i que no hi ha registres oficials, s’estima que al voltant de 3.000 famílies practiquen aquest model escolar a l’Estat. Una d’aquestes famílies és la de la Violeta Cuesta, una advocada especialitzada en l’assessoria legal a pares i mares homeschoolers i mare de quatre nenes que educa ella mateixa: “No estic d’acord amb el model de l’escola tradicional, i vaig optar per fer-ho a casa”.

Avantatges i inconvenients

Segons els progenitors que opten per aquest model, el model ofereix grans avantatges com la flexibilitat d’horaris, ja que es poden adaptar segons la necessitat de la família, en comptes de cenyir-se al que marca el departament. A més, també defensen altres aspectes positius del model com són “l’autonomia” que desenvolupen i “la quantitat de temps lliure” del que disposen.

Violeta Cuesta destaca la importància que té per als infants la capacitat d’autogestió i el temps lliure per descobrir les seves passions. Argumenta que “les escoles tendeixen a limitar la creativitat i el temps lliure dels infants” i afirma que “hi ha prou estudis que deixen clar que els nens necessiten moltíssim temps lliure i gestionar-se’l”.

Segons Cuesta, “l’educació convencional no segueix un procés natural” perquè, defensa, “a les escoles es força l’aprenentatge dels menors, quan en realitat aprenen ells sols a través de la seva pròpia curiositat”.

Desescolaritzar la ment

Un dels reptes més grans als que s’enfronten els pares i mares que aposten per aquest model, asseguren, és sortir del que és “habitual” i de la forma com ells mateixos s’han criat. El treball d’allunyar-se d’aquest model tradicional, per aprendre’n un de nou és el que anomenen “desescolaritzar la ment”.

“Aprenem com és el món a través de l’escola i quan treus l’escola de l’equació, sembla que no hi ha d’haver res”, comenta Violeta Cuesta. I entre els reptes, els progenitors que aposten per aquest model tenen clars també els desavantatges. Un dels principals és, sens dubte, el temps. La raó és que, com que els fills passen la major part del dia amb els seus pares, aquests no disposen de tant temps per si mateixos.

Tants models com famílies

L’educació a casa és tan variada com famílies que la practiquen. Hi ha models que van des de copiar els horaris escolars, a altres que “inventen” el seu propi format d’acord amb les necessitats i preferències de la família. Per això, molts pares i mares troben en el homeschool un model que també els ofereix una “gran llibertat”, perquè “és el sistema el que s’adapta als nens i no al revés”.

“El sistema del homeschool s’adapta als nens i no al revés, com passa a l’escola tradicional”

Violeta Cuesta, advocada especialitzada en l’assessoria legal a homeschoolers

En el seu cas, Cuesta ha creat el seu propi model basant-se en el que creu més important pels seus fills. Es preocupa, principalment, de la lectoescriptura, les matemàtiques i l’anglès, que són les úniques matèries en la que els seus fills reben una lliçó semblant a la de l’escola.

Pel que fa a les altres assignatures com música, medi natural o plàstica, ho aprenen quan i com volen, a través de documentals, llibres o des de la seva pròpia curiositat. “Jo toco el piano i, a vegades, ve alguns dels nens i aprenem les notes, els greus, els aguts… i escoltem música clàssica”, relata.

A més, també aprenen matèries que no es fan a l’escola a la seva edat, com política. Cuesta aprofita i, quan hi ha algun debat polític d’actualitat, en parla amb el seu fill, adequant la conversa a la seva edat, això sí. “Hi ha moltes coses que no cal haver anat a l’escola per aprendre-les”, considera.

“Hi ha moltes coses que no cal haver anat a l’escola per aprendre-les i poden tenir altres coneixements dels que no hi ha assignatures”

Violeta Cuesta, advocada especialitzada en l’assessoria legal a homeschoolers

Quan es tracta de medi natural, per exemple, el pares i mares homeschoolers creuen que no hi ha millor manera d’aprendre-ho que sortint a la natura, i veure directament el que estan estudiant. “Quan hi ha interès propi, el coneixement s’absorbeix molt més de pressa”, afirma Cuesta.

Educar i treballar

Una de les preguntes més habituals que reben els pares i mares que imparteixen aquest tipus d’educació és com s’ho fan per compaginar-ho amb la feina. En el seu cas, Cuesta treballa des de casa i creu que la clau és “deixar de veure l’educació dels fills i la feina com dues activitats separades”. En aquest sentit, defensa que “cal que els pares puguin atendre els seus fills sense problemes mentre treballen”.

“Cal que els pares puguin atendre els seus fills sense problemes mentre treballen”

Violeta Cuesta, advocada especialitzada en l’assessoria legal a homeschoolers

Tot i això, sap que també és important i necessari tenir moments de treball en silenci i sense interrupcions. “Els infants han d’entendre que també necessito el meu temps i estar tranquil·la; ensenyar-los això és part del mètode, cal que aprenguin a tenir un bon comportament i respecte pels altres”.

Amb les mateixes habilitats socials

Si ens posem a mirar al nostre voltant, és possible que ens adonem que la majoria d’amistats que tenim les van conèixer a l’escola. És per això que un dels principals prejudicis que es té sobre l’educació a casa és, precisament, les possibles carències socials dels infants que no van a l’escola.

El que defensen aquells que eduquen des de casa és que és “responsabilitat dels pares” que els seus fills facin relacions socials. I que per aconseguir-ho, “l’escola no és imprescindible”. Cuesta afirma que hi ha una gran quantitat d’estudis que demostren que els infants que estudien a casa no tenen més problemes socials, que els nens que van a l’escola.

I també defensa que el fet d’anar a l’escola, tampoc t’assegura que l’infant no tindrà cap mena de carència social i que, fins i tot, aquesta manera de socialitzar no és sana ni natural. “Els grups escolars segueixen dinàmiques de supervivència”, afirma l’advocada, i assegura: “sempre n’hi ha un que mana, un altre que està sumís, uns que deixen o no deixen jugar… Aquestes dinàmiques es donen perquè els infants no estan aprenent a socialitzar en societat”.

De fet, creu que “els nens que estudien a casa aprenen a socialitzar molt millor”. I ho atribueix al fet que “ho fan amb tota mena de persones i no només amb nens i nenes de la seva edat”. A més, defensa que “hi ha moltes altres maneres de tenir contacte amb altres infants” i proposa fer-ho a través d’extraescolars.

A banda, hi ha moltes famílies que practiquen el homeschool que opten per fer quedades conjuntes perquè els infants tinguin relació amb gent que segueix el mateix model. En el cas de Violeta Cuesta, explica que té un grup amb altres famílies que eduquen a casa de tota la província. Un cop a la setmana, es reuneixen amb els seus fills (uns 20 infants en total) i passen el dia junts.

Així ho avala l’Asociación por la Libe Educación, que ha dut a terme un estudi que avalua i compara l’estat psicològic d’infants escolaritzats i no escolaritzats. L’estudi conclou que la mainada que no havia estudiat a l’escola tenien millor salut mental, amb menys pors i ansietat, que els que sí que hi anaven.

El pas cap a l’escola

Una altra preocupació d’aquest sistema apareix en aquelles famílies que han educat els fills a casa durant un temps, però que els han d’acabar portant a algun centre escolar. Tot i que podria semblar que els infants tindran problemes per adaptar-se al canvi, Cuesta defensa que no és així.

“Generalment, no hi ha cap mena de problema, ni per la part dels coneixements ni la part social”, afirma. “És més fàcil adaptar-se a un sistema educatiu quan tens 12 anys, que quan en tens 3”, defensa, i assegura que “el fracàs escolar és molt menor entre els infants que arriben als centres educatius, després d’haver estudiat durant anys des de casa, que no pas entre els quals hi ha anat des del principi”.

Preparats pel món real

Una de les acusacions que fa la societat a les famílies que opten pel homeschool és que no preparen als infants per al món real i que, per això, és necessària l’escola. El que defensen els homeschoolers, és tot al contrari. Consideren que “preparar els nens per la vida és responsabilitat de les famílies”.

En aquest sentit, diuen que “el més important és que la mainada vegi als seus pares lidiar amb problemes del dia a dia i aprenguin com cal fer-ho”. “El món real no s’aprèn a l’escola, s’aprèn al món real”, afirma Cuesta contundent.

“El món real no s’aprèn a l’escola, s’aprèn al món real”

Violeta Cuesta, advocada especialitzada en l’assessoria legal a homeschoolers

I què diu la llei de tot això? A Espanya, l’escolarització és obligatòria dels 6 als 16 anys. Tanmateix, la llei no diu específicament que no es pugui rebre aquesta educació a la llar. En aquest buit legal és el que aprofiten les famílies que adopten per aquest model. Això sí, cal estar preparat.

Quan un infant no va a l’escola, s’activa un procés perquè es pren com un senyal de desprotecció al menor. En aquest moment, les famílies han de tenir certs coneixements del sistema per demostrar que els seus fills i filles sí que s’estan formant. Cuesta assessora legalment aquestes famílies i les guia sobre quin procés han de seguir per poder mantenir aquest model.

La entrada L’elecció d’educar els fills a casa se publicó primero en iNSiGHTS.

Les veles de les embarcacions representen un problema mediambiental un cop deixen de ser útils per a la navegació perquè són difícils de reciclar. Això es deu al fet que no es fabriquen a partir de diversos materials que els aporten lleugeresa, resistència i durabilitat, però que no se separen amb facilitat.

El que sí que es pot fer és reutilitzar-les i allargar-los la vida destinant-les a altres usos, cosa que representa una oportunitat considerable per reduir la petjada ambiental de la indústria.

El naixement de Midybags 

Així ho fa Marielle Midy amb el seu negoci Midybags, a l’Estartit. Fa divuit anys, va decidir fer un gir a la seva trajectòria professional després d’haver treballat durant gran part de la seva vida com a patrona d’una embarcació. L’any 2006, es va establir com a autònoma i, només dos anys després, ja participava en mercats, oferint peces úniques fetes a mà.  

La seva passió sempre havia estat el patchwork, una tècnica basada en la reutilització i la transformació de materials en comptes de comprar-ne de nous. Amb camises velles dibuixava plantilles, tallava les peces i les cosia per convertir-les en bosses o necessers. Sense adonar-se’n, el que havia començat com una afició es va convertir en un projecte amb un gran rerefons ecològic. 

Tot i fer un gir en el món laboral, no va abandonar del tot aquell món. Va continuar fent tasques de manteniment de veles i es va introduir en la tapisseria per a vaixells. Aquestes activitats la van portar a obrir un petit taller i, amb el temps, a tenir una botiga pròpia on va començar a consolidar la seva proposta de reutilització de materials nàutics, especialment les veles. 

Reaprofitament de veles usades 

Les veles es fabriquen barrejant diversos materials resistents i lleugers, però que són difícils de separar (amb processos cars i poc eficients) i, en conseqüència, difícils de reciclar. Per tant, acaben representant un problema pel mediambient.

Si no es reutilitzen, les veles acaben en abocadors, incineradores o abandonades. Algunes poden contenir productes químics o resines, que contaminen el sòl o l’aigua, així com alliberar gasos tòxics quan es cremen.

Les veles són difícils de reciclar i Midybags les converteix en bosses per allargar la seva vida útil

Davant d’aquesta problemàtica, el projecte Midybags va neixer amb la voluntat d’aportar el seu granet de sorra en la redució del malbaratament d’aquest material, reutilitzant-lo per donar vida a nous productes. Tot i que es tracta d’un gest petit en comparació amb el volum de residus globals que genera la indústria, és una manera efectiva d’evitar que tones de plàstic acabin als abocadors o al mar. 

Cada vela és única i el seu estat depèn de l’ús i el manteniment que ha rebut. Algunes arriben al projecte de l’Estartit gairebé noves, amb un color blanc impecable, mentre que d’altres, per l’exposició constant al mar, es troben en mal estat a causa de la sal i falta de rentatge.  Les veles en millor estat es converteixen en productes més atractius, mentre que les més desgastades s’utilitzen per crear objectes més pràctics.  

Si no es reutilitzen, les veles acaben en abocadors, incinerades o abandonades

Els teixits de les veles poden recuperar el seu color original amb una rentada industrial i, per garantir-ne la durabilitat, es cusen amb fil especial per a veles, molt més resistent que el convencional. 

Veles que no acaben als abocadors

Quan les veles no es reutilitzen ni es reciclen, el seu destí final acostumen a ser els abocadors. En la majoria dels casos, acaben enterrades, ja que no es poden destruir incinerant-les sense provocar un fort impacte ambiental. Amb aquest projecte es vol demostrar que el material de les veles pot tenir una nova utilitat i que se’n poden fabricar productes de llarga durabilitat.

Des de Midybags traslladen que “molts clients encara utilitzen la mateixa bossa de tela de veles que van comprar fa deu anys”. Fet que confirma la missió del projecte: reutilitzar les veles per allargar la seva vida útil, tant com sigui possible. “No es tracta només de reutilitzar, sinó de fer-ho de manera intel·ligent per evitar la cultura de comprar i llençar”, expliquen des de la botiga. 

A banda de les veles més tradicionals, a Midybags també es reutilitzen teixits de veles més modernes fabricades amb materials com el fil de carboni, el Kevlar, el Mylar o el Pentex. Aquestes veles, pensades per a regates i navegació d’alt rendiment, presenten característiques específiques que les fan menys resistents per a la creació de bosses o accessoris quotidians, però molt interessants per a dissenys decoratius. 

Recuperar-ne prop del 80%

El procés de transformació de cada vela comença amb la seva neteja a fons per eliminar la sal i altres impureses acumulades. A continuació, es valoren i seleccionen les parts que es poden aprofitar i es tallen manualment seguint els patrons que Marielle Midy, la impulsora del projecte, ha anat perfeccionant al llarg dels anys. Cada peça resultant és única, ja que les veles mai no presenten les mateixes condicions ni característiques.  

El projecte de l’Estartit aprofita de mitjana un 80% de cada vela

Malgrat tots els esforços, no sempre es pot reciclar el 100% d’una vela. De mitjana, es pot recuperar fins a un 80% del material, mentre que la resta, massa danyada o degradada, es descarta. Tot i això, Midy assegura que intenta “aprofitar-ne el màxim possible”, destinant les parts menys estètiques a productes més funcionals. 

Midybags no és només una proposta comercial, sinó també una filosofia de vida. El projecte no es va dissenyar amb una estratègia empresarial concreta, sinó que ha anat creixent de manera orgànica. Sense estudis formals en costura, la Marielle ha après equivocant-se, adaptant-se a les necessitats i als materials que anava trobant. “Ha estat un procés d’aprenentatge constant, fet amb passió i aprofitant els recursos que tenia a l’abast”, afirma. 

Mirant cap al futur 

Amb el pas dels anys, Midybags ha pogut comprovar com la societat ha anat guanyant consciència sobre la importància del reciclatge; especialment, assegura la impulsora, “entre la clientela estrangera, procedent de països amb una cultura mediambiental més arrelada”. Tot i això, Midy lamenta que projectes com aquest encara siguin una minoria i que la rendibilitat econòmica a la qual han de fer front sigui un repte constant per la seva continuïtat.  

El futur de Midybags està per escriure. Tot i no tenir plans tancats, la seva propietària contempla la possibilitat de crear nous articles decoratius o, fins i tot, petites peces de mobiliari a partir també d’elements reciclats. El projecte aposta per un canvi en el model de consum, que sigui responsable i en el que prevalgui allargar la vida dels objectes.  

La entrada A tota vela per deixar de generar residus se publicó primero en iNSiGHTS.

El futbol és molt més que un esport. Per a molts, és una forma de construir amistats i trobar un lloc al món. Aquest és el cas de nois com en Marcos Rodríguez (Sant Quirze del Vallès, 2000) i l’Andreu Amat (Sabadell, 2001), que han trobat en el futbol inclusiu no només una passió, sinó una oportunitat per créixer i integrar-se socialment. 

S’emocionen. “Amb sis anys, vaig començar a jugar a l’escola de futbol Sabadell perquè m’encantava aquest esport. Ho sentia a dins, com si fos part de mi, ja que a casa som molt futbolers”, recorda en Marcos. Tanmateix, la seva experiència, records i anècdotes en un equip inclusiu no van ser fàcils.

“La gent se’n reia perquè jugava en un equip així, i això em va afectar molt”, confessa. Tot i això, va decidir no rendir-se i va utilitzar aquestes dificultats com una motivació per continuar endavant. Recentment, ha fet el salt a un equip convencional de Sabadell. “És un canvi molt recomanable. T’ajuda a millorar tant futbolísticament com socialment, i em sento molt integrat”, explica amb satisfacció. 

Aquest canvi ha estat significatiu, no només per les seves habilitats tècniques, sinó també pel que representa. En Marcos ha demostrat que el futbol inclusiu pot ser un trampolí per a qualsevol jugador que desitgi anar més enllà, però que mai deixa de ser un espai on sentir-se acceptat. “Jugar aquí em va donar la força per continuar endavant. Ara puc competir de tu a tu contra tothom i sentir que formo part d’alguna cosa més gran”. 

“Jugar a l’inclusiu em va donar la força per continuar endavant i ara puc competir de tu a tu contra tothom”

Marcos Rodríguez, futbolista

Diagnosticat amb trastorn de l’espectre autista, l’Andreu ha trobat en el Centre d’Esports Sabadell (CES) Inclusiu una segona família. Abans d’apuntar-se a l’equip, no practicava cap esport. “Va ser gràcies a uns amics que em vaig animar”. Quan va començar, “estava acostumat a veure el futbol des de la graderia, però començar va ser tota una experiència”. El va “ajudar” a relacionar-se “més fàcilment, tot i ser tímid”.

El futbol ha estat clau per guanyar “confiança” i trencar barreres socials. “Aquest esport m’ha canviat com a persona, m’ha donat maduresa i em permet relacionar-me millor”, considera l’Andreu. Tant per ell com pel Marcos, el futbol no és només un hobby: “És un estil de vida”.

Més que un esport

L’equip del Sabadell no només és un espai per jugar a futbol, sinó també una “escola de valors”, on els jugadors troben en l’equip una xarxa de suport que va més enllà del camp. “Som com una gran família”, afirma l’Andreu il·lusionat. No només juguen a futbol, sinó que també hi fan altres activitats, com anar al cinema o viatjar junts. Això els “uneix molt i crea amistats que duren tota la vida”, explica. Aquesta germanor no és casual; és el resultat d’un entorn dissenyat per fomentar el respecte, la solidaritat i la col·laboració. 

El paper dels coordinadors com Sergi Pellicer (Sabadell, 1976) és fonamental en aquest procés. Descriu el futbol inclusiu com un espai que prioritza el creixement personal per sobre de la competició. “El futbol inclusiu és molt més social que competitiu. Aquí no hi ha pressió per guanyar; l’objectiu és que els nois gaudeixin del joc, aprenguin valors i se sentin part d’un grup”, explica.

Per a Pellicer, aquest tipus de futbol és una eina potent per transformar vides, ja que ajuda els jugadors a superar pors, guanyar autonomia i establir connexions socials. “Molts d’ells arriben aquí sense un cercle social i acaben trobant un espai on poden ser ells mateixos”, afegeix. 

Les sessions d’entrenament al Sabadell Inclusiu estan pensades per adaptar-se a les necessitats dels jugadors, però sense perdre l’essència del futbol. “Comencem amb escalfaments, seguim amb exercicis tècnics i tàctics, i acabem amb partits que reforcen el treball en equip”, detalla Pellicer. A més, “l’ambient és relaxat”, amb espai per a l’aprenentatge”, però també per a la diversió.

“Abans tenia dificultats per relacionar-me, però gràcies al futbol he fet amics que considero família”

Andreu Amat, jugador del CE Sabadell Inclusiu

L’impacte del futbol inclusiu va molt més enllà del camp. Per als jugadors, significa una transformació completa de la seva manera de veure el món. “Abans de començar, tenia moltes dificultats per relacionar-me amb els altres. Ara, gràcies al futbol, he fet amics que considero part de la meva família”, comenta l’Andreu. Aquest sentiment és compartit per moltes famílies, que valoren l’oportunitat que el futbol inclusiu ofereix als seus fills. 

Per als pares, veure com els seus fills guanyen confiança i desenvolupen habilitats socials és un motiu d’orgull. “Abans em costava molt veure’l jugar, però ara el veig tan feliç que sé que ha estat la millor decisió”, comenta el pare de l’Andreu. A més, el futbol inclusiu crea un espai on també es fomenta la implicació de les famílies, que participen en activitats socials i suporten el creixement emocional dels jugadors, que alhora se senten menys sols.

“Encara queda molt per fer, però el futbol inclusiu dona visibilitat a aquests nois i noies tan capaços com qualsevol”

Sergi Pellicer, coordinador del CE Sabadell Inclusiu

Aquest esport també serveix per canviar la percepció de la societat sobre les persones amb discapacitats, “encara queda molt per fer, però el futbol inclusiu està donant visibilitat a aquests nois i noies, mostrant que poden ser tan capaços com qualsevol altre”, reflexiona Pellicer. A través de la solidaritat i el treball en equip, el futbol inclusiu no només transforma la vida dels jugadors, sinó també la de tothom que els envolta. 

“El futbol m’ha donat molt més que habilitats esportives: una família, confiança i una nova manera de viure”

Andreu Amat, jugador del Sabadell Inclusiu

Per a nois com en Marcos i l’Andreu, el futbol inclusiu ha estat i és molt més que un esport. Els ha ensenyat a viure plenament, a resoldre conflictes i a descobrir el valor de la solidaritat. A través del futbol, han trobat un lloc on encaixar, un lloc on són valorats pel que són. “El futbol m’ha donat molt més que habilitats esportives; m’ha donat una família, confiança i una nova manera de viure”, conclou l’Andreu. 

La entrada Passades de pilota que igualen jugadors se publicó primero en iNSiGHTS.

Torres i pilars humans, que s’enfilen cap al cel amb agilitat. Aquesta és una de les tradicions més característiques de la cultura catalana. Els castells van ser declarats Patrimoni Immaterial per la UNESCO el 2010. Recentment, han traspassat fronteres apareixent a videoclips d’artistes internacionals com Dua Lipa o Travis Scott.

El seu origen es remunta al 1770 al sud de Catalunya, concretament a Valls (Tarragona). Els castells, tal com els coneixem actualment, són el resultat de la transformació de la “muixeranga”, una tradició valenciana que combina les acrobàcies amb la dansa, a partir de crear estructures humanes. La tradició castellera s’ha estès de ciutat a ciutat; gairebé dos segles i mig després de la seva creació, va arrelar al centre de Catalunya, amb la formació d’una colla castellera a la Universitat de Vic.

El naixement de la colla castellera de la UVic

Entre la característica boira de la plana de Vic, s’aixequen els emboirats, la colla castellera universitària de la ciutat. Es va crear l’1 de març del 2010, sent la quarta colla universitària de tot Catalunya. Actualment, amb 15 anys d’experiència, els emboirats s’han guanyat un lloc dins el circuit de colles castelleres universitàries.

Avui dia, aquesta colla té 71 membres actius, tot i que a vegades s’amplia perquè reben ajuda dels Sagals d’Osona, la colla de la ciutat. A cada assaig, el pati del campus es converteix en un escenari on el treball en equip és el protagonista. Els castellers es preparen amb un ritual que sembla estudiat.

Primer, s’enrosquen la faixa al voltant de la panxa. Les noies es recullen els cabells perquè res no els impedeixi veure cada moviment i comencen a enfilar-se un sobre altres. Les faixes fan de suport per aquells que pugen fins al cim del castell i només es veuen interromputs pels riures que, de tant en tant, se’ls escapen.

Una família castellera

L’Olga, una de les membres d’aquesta colla universitària, ha fet castells tota la vida i fa dos anys va es va unir als Emboirats. “Coneixes molta gent i fas vincles amb persones procedents de tota Catalunya”, remarca. Aquesta estudiant de Psicologia es va inscriure a la colla per conèixer gent i fer amistats.

Un altre dels seus membres és en Carles, estudiant de Pèrit judicial, que s’ha sumat als Emboirats recentment. “Ho vaig provar un dia, fa sis mesos, i em vaig enganxar”, confessa, i afegeix: “Ara vinc quatre o cinc dies a la setmana”.

Tant l’Olga com en Carles formen part dels Sagals d’Osona i combinen l’activitat a les dues colles castelleres. Tots dos tenen clar que formen part d’una “família unida per l’amor als castells”. “Hem d’anar tots a una per aconseguir el mateix objectiu, perquè si no, no funciona”, recull l’Olga. “Ha de ser així des de l’últim cordó -part de la pinya- fins a l’enxaneta de dalt de tot”, acaba en Carles.

Per aquells que es graduen i acaben la seva temporada dins de la colla, no és fàcil deixar enrere aquesta família que han creat. “Aquí realment fem molta pinya i molta família; llavors, quan ho deixes sempre et quedes amb ganes de més”, asseguren.

Assajos

La planificació de la temporada dels Emboirats, va marcada pel calendari universitari; de setembre al juny, hi ha tres assajos setmanals de dues hores cadascun. Els assajos estan ideats, especialment, perquè hi pugui assistir el màxim nombre de persones i que això no interfereixi en els seus estudis. Per aquest motiu, se solen fer a la tarda/vespre fora de l’horari lectiu.

Els Emboirats compten amb dos caps de colla, que són els responsables d’organitzar aquests assajos i decidir quins seran els castells que es faran. Tot i això, no estan sols, disposen de l’ajuda d’un equip de tècnics, que està format pel cap dels troncs, el cap de la pinya i el cap de la canalla.

Cada un d’ells s’encarrega d’una part clau pel bon funcionament de la colla: el primer s’assegura que l’estructura central del castell estigui ben ferma; el segon, que la pinya estigui preparada en cas d’un accident; i l’últim vigila i controla la part superior del castell.

En Roger Feijóo és un dels caps de colla i gràcies a les seves arreles castelleres ha aconseguit posicionar-se en aquest càrrec en un temps rècord. Als Emboirats hi va entrar l’any passat com a novell i en només un curs, aquest estudiant de CAFE és un dels representants d’aquesta colla universitària.

Ser cap de colla no és una tasca senzilla, s’ha de saber compaginar amb els estudis i també tenir la capacitat de dirigir a la colla per aconseguir crear la confiança i la cohesió necessàries per fer castells.

Cal atraure gent nova

No tot ha estat un camí de roses pels Emboirats, durant la pandèmia van perdre molta força. A causa del confinament, ja no hi havia assajos i això va provocar que la gent es desenganxés de la colla. Abans de la Covid, els Emboirats arribaven a fer castells de set i eren una colla bastant potent. Ara, treballen per poder recuperar aquesta força: “El que més costa és atraure gent nova”, diu el seu cap de colla.  

Consideren que un dels frens pot ser la falta d’experiència. Tanmateix, i en contraposició al que podria semblar, des dels Emboirats deixen clar que no és necessari tenir cap nivell o cap coneixement previ del món casteller per formar-ne part. També es troben que hi ha gent que no hi va per por a patir lesions o possibles caigudes, però, com diu el seu cap de colla, “tot és qüestió de provar-ho i si s’intenta, la por es perd ràpidament”.

A la seva última diada al campus de Miramarges de la UVic, els Emboirats van intentar construir un 4 de 7, un castell que fa vuit anys que la colla no assoleix. Tot i no aconseguir-ho, sí que van descarregar el 2 de 6, un repte que feia set anys que no completaven amb èxit.

Castellers universitaris

Gairebé totes les universitats de Catalunya tenen la seva colla castellera. Arreplegats, que agrupa estudiants de diverses universitats de Barcelona, és una de les més grans i actives. A Tarragona, hi ha els Pataquers de la Universitat Rovira i Virgili (URV); a Girona, els Xoriguers de la Universitat de Girona (UdG); i a Lleida, els Marracos de la Universitat de Lleida (UdL).

Més enllà de la rivalitat sana entre colles, els Emboirats mantenen una relació estreta amb els Xoriguers, que són els seus padrins, i també amb els Descarregats de Barcelona. “Amics, molts; enemics, pocs”, assegura Feijóo.

Els caps de colla saben que el més important és gaudir i crear una família perquè tothom s’ho passi bé i vulguin quedar-se a la colla, “fem que tothom se’n senti part que vegin que són importants dins l’equip”.  

Quan la boira es tenyeix de grana

La vida dins la colla va molt més enllà dels assajos, els Emboirats organitzen sopars, festes i activitats de cohesió per garantir que tothom se senti part del grup. “Els castells gairebé passen a ser secundaris. La majoria de gent que entra ho fa perquè ve amb un grup d’amics de classe i acaba fent pinya”, diu Feijóo.

Un dels moments més esperats de l’any és el sopar de gala, on tothom es vesteix elegant i se celebren els èxits de la colla. Les colles també organitzen les “diades”, durant un mes sencer, cada dijous van a una ciutat universitària diferent i s’organitza una trobada castellera.

Els Emboirats comencen les seves diades enfundant-se uns pantalons blancs, una faixa negra al voltant de la cintura, i la seva característica camisa grana. Amb els peus descalços, cada part del castell es va aixecant i s’enfilen els uns sobre els altres per, com diuen ells mateixos, “tenyir la boira de grana”.

Els emboirats són més que una colla castellera: han creat la seva família universitària basant-se en valors, com la cooperació i el treball en equip. A través de les seves diades, assajos i trobades amb altres colles, cada dia aconsegueixen mantenir viva una tradició centenària i representativa de Catalunya. Amb cada castell carregat i descarregat, els Emboirats continuen demostrant que la boira de la plana de Vic no els atura en la construcció d’estructures humanes que van cap al cel.

La entrada Castells humans que emergeixen de la boira de Vic se publicó primero en iNSiGHTS.

El ballet ha estat tradicionalment percebut com una disciplina femenina, sovint associada a la delicadesa, la gràcia i la lleugeresa. Tot i això, al llarg de la història, han existit grans ballarins masculins que han trencat aquests estereotips. Aquest és el cas de David Yudes (Badalona, 1996), que des de ben petit ha estat vinculat a la dansa.

Amb només 4 anys, va demanar a la seva mare, professora i propietària d’una escola de dansa a Badalona, poder assistir a una classe. Va ser així com va començar la seva formació en el ballet. Subratlla que “no va ser cap imposició de la família”, sinó que va ser una decisió pròpia.

Dels seus primers anys de formació, recorda ser l’únic noi a classe i que totes les nenes eren més grans que ell. Quan tenia 8 anys, es va prendre la dansa més seriosament i va començar a participar en concursos fora de l’Estat. Als 13, va tenir l’oportunitat d’anar-se’n a estudiar a Montecarlo i anys després, amb 17, va participar en el Prix de Laussane, una competició dirigida als joves ballarins per professionalitzar-se. Aquesta competició li va permetre ingressar a la Royal Ballet de Londres, on va estar deu anys.

L’èxit com a resultat de l’esforç

Un dels seus somnis des de molt petit era ballar a l’American Ballet Theatre a New York, perquè mai es va imaginar poder formar part de la Royal Ballet. “Creia que no era el tipus de ballarí físicament adequat per estar allà”, confessa Yudes. Aquesta oportunitat ha permès al ballarí formar-se professionalment i “fer un somni, realitat”.

El Prix de Lausanne dona l’oportunitat als joves ballarins de poder formar-se a diferents escoles de dansa. En el cas de la Royal Ballet de Londres, ha d’acollir a la persona seleccionada durant un any. L’objectiu del ballarí era demostrar el seu potencial i poder aconseguir un contracte fix amb la companyia per quedar-s’hi. “Crec que vaig ser el primer ballarí que arribava del Prix de Lausanne en aconseguir un contracte fix després de deu anys”, afirma Yudes.

La seva carrera professional va avançar fins als 21 anys, quan es va consolidar com a ballarí solista, una “fita” molt important per a ell. Ballar per la reina Elisabet II d’Anglaterra o compartir escenari amb alguns dels millors ballarins del món han estat algunes de les experiències més destacades que la Royal Academy li ha permès aconseguir. El ballarí confessa que és molt “gratificant” haver format part d’una organització tan important en el món de la dansa.

L’altra cara de la moneda

El repte més gran de la seva carrera ha estat l’aspecte psicològic. Haver començat tan jove i assumir grans responsabilitats al Royal Ballet va ser difícil de gestionar. Això el va obligar a haver de fer una pausa de sis mesos per recuperar-se mentalment. Tot i les dificultats, considera que ha tingut una carrera estable i celebra no haver patit lesions greus. Per a ell, és fonamental mantenir-se sa, tant físicament com psicològicament per poder practicar la dansa.

Al contrati del que narra la història de Billy Ellioy, Yudes mai va sentir pressió per dedicar-se a un altre esport considerat “més masculí” per la societat. El seu entorn sempre va entendre la seva passió per la dansa i, de fet, per altres esports. “Quan tenia 4 anys vaig començar a ballar, però als 6 també vaig començar a jugar a futbol”, explica Yudes, que va portar aquesta rutina fins als 12 anys. Mai es va sentir qüestionat per ningú. Considera que, tot i que encara hi ha prejudicis, la percepció del ballet com a disciplina masculina ha millorat amb el temps. 

Entre els seus referents en el món de la dansa destaca Àngel Corella, un ballarí català que va tenir una carrera brillant a l’American Ballet de Nova York.  Yudes va tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment i rebre el seu suport durant la seva formació.  “Mai m’han faltat de referents”, assenyala. Altres figures com Rudolf Nureyev o Mikhail Baryshnikov també han estat fonts d’inspiració per a ell.

La seva mare ha tingut un paper fonamental en la seva carrera. Des dels inicis, ella va ser el seu suport principal, acompanyant-lo a competicions i ajudant-lo a aconseguir beques per formar-se en diferents llocs. Actualment, Yudes dirigeix l’escola de dansa que abans liderava la seva mare a Badalona, el mateix lloc on va començar la seva trajectòria. A més, està treballant en la creació d’una nova escola de dansa a Catalunya, en col·laboració amb la Fundació Catalunya Cultura, amb l’objectiu d’ajudar joves ballarins amb talent a formar-se i professionalitzar-se.

Un somni, una vocació

Sempre va tenir clar que volia viure de la dansa. Des de molt jove, quan va ingressar a Montecarlo amb 13 anys, ja tenia aquesta determinació. Considera que la dansa requereix un compromís total, similar al d’altres esports d’elit. “No es pot pretendre viure d’això sense dedicar-hi el 100%”, afirma.

Yudes creu que la percepció social del ballet ha millorat, però encara queda molta feina per fer. A Catalunya, considera, sovint costa entendre el nivell d’exigència que implica la dansa. Tanmateix, hi ha persones amb ganes d’impulsar aquest art i fer créixer l’escena de manera saludable. Projectes com la creació de noves escoles de dans o, en un futur, tenir una companyia pública, són alguns dels seus somins.

Als joves que somien en ser ballarins professionals, Yudes els aconsella “disciplina”. “Avui dia, amb les xarxes socials, sembla que tot ha de ser immediat”, explica Yudes. “La dansa requereix constància, paciència i dedicació diària”, afegeix. El ballarí dona molta importància als entrenaments constants.

A llarg termini, el seu somni és crear un centre d’elit de dansa a Catalunya. Vol que aquest projecte sigui un referent per als joves ballarins amb talent i que els permeti formar-se i accedir a grans companyies internacionals. És una tasca ambiciosa, però té la determinació i l’experiència per fer-la realitat.

Des de la primera classe de dansa fins a compartir escenari amb els millors ballarins del món, el seu recorregut no ha estat fàcil, tant físicament com psicològicament, però ha sabut centrar-se en el seu objectiu, tot i els obstacles. Ara, el seu pròxim repte és deixar una empremta en la dansa a Catalunya, oferint a les noves generacions l’oportunitat de fer realitat els seus somnis, tal com ell va fer en el seu moment.

La entrada David Yudes: el ballarí que va tocar el cel a la Royal Ballet se publicó primero en iNSiGHTS.

El manresà Guillem Vilà i el sabadellenc Marc Valls van començar a gestar el projecte ‘Outer Gin: Beyond Imagination’ fa gairebé quatre anys i l’han materialitazat recentment. Outer Gin és una ginebra amb visió futurista, “la idea és desmarcar-nos de la resta de ginebres, volem allunyar-nos d’allò més clàssic”. El seu objectiu és que el destil·lat es produeixi de principi a fi a l’espai; una realitat que encara no han assolit.

L’envàs està dissenyat per suportar les condicions de l’espai i la fórmula conté plantes que sobreviuen fora la Terra

De moment, i amb aquest propòsit, els seus creadors han dissenyat un envàs capaç de suportar les condicions de l’espai, fet dels materials que s’utilitzen per fabricar coets. A banda, la fórmula de producció de la seva ginebra conté plantes terrestres, que han estat provats a l’Estació Espacial Internacional i que, per tant, sobreviuen a l’espai. És el que ells anomenem “astrobotànica”.

D’aquest tipus d’ingredients actualment utilitzen el ginebró, el coriandre i l’angèlica. Tanmateix, els creadors estan a l’espera de crear fórmules noves amb altres botànics que també puguin cultivar-se a l’espai.

Missió espacial

Outer Gin ha estat un cop a l’espai. Concretament, a nou quilòmetres de la Terra. Una de les seves llaunes es va colar en l’enlairament d’un coet des de Nou Mèxic d’un projecte de l’equip Cosmic Research, impulsat per l’ESEIAAT de Terrassa. A través d’aquest viatge, van verificar que l’envàs pot travessar l’atmosfera sense fer-se malbé i van avaluar les condicions del producte a la tornada.

De moment, ni es produeix ni es consumeix a l’espai, però aquest és l’objectiu dels creadors. “Els astronautes estan molts mesos fora de la Terra i ningú diu que s’hagin d’emborratxar, però sí que voldran tenir moments de pausa”, assumeixen, i aquí és on els agradaria entrar.

“Si ja hi ha una marca de ginebra que pensa en produir-se a l’espai, per què no ens estem plantejant com farem el menjar?”

A més, des del projecte fan una crida a més marques que vulguin apostar per produir productes que també podrien fer-se a l’espai si mai s’hagués d’abandonar el planeta blau: “Si ja hi ha una marca de ginebra que pensa en produir-se a l’espai, per què no ens estem plantejant com farem el menjar?”, reflexionen.

Beguda terrenal

Tot i que el seu objectiu sembla difícil d’assolir, almenys en un futur pròxim, els creadors hi aposten: “nosaltres hi creiem”. De moment, la conceben com una beguda més terrenal, “una de moments càpsula, un parèntesi per seure i parlar amb amics”. I ja l’han començat a comercialitzar.

La ginebra va sortir per primer cop al mercat la primavera del 2024, amb un llançament inicial de 2.500 llaunes de 70cl. A l’octubre, es va treure a la venda una segona producció de 20.000 llaunes més. Mentrestant, els seus creadors treballen per comercialitzar-la en formats de més capacitat: “La idea és poder fer també ampolles d’un litre o d’un litre i mig”.

En uns inicis, Outer Gin es podia tastar a cocteleries de Manresa, Terrassa i voltants, i en pocs mesos, la ginebra es va comercialitzar a altres punts de referència com bars i cocteleries de Barcelona, locals de la Costa Brava i de les Illes Balears o de Madrid. Enguany, el seu negoci s’ha estès fins a Singapur i vol seguir creixent.

La entrada La ginebra que somia en produir-se i consumir-se a l’espai se publicó primero en iNSiGHTS.

És dilluns i, com cada setmana a les set de la tarda, els participants del programa EINA -que promou la integració esportiva i social de persones amb discapacitat psíquica i sensorial– van al Pavelló Tagamanent de Canovelles (Valles Oriental) per passar una hora fent esport amb els companys.

El color blau del terra del centre esportiu reflecteix la confiança evident que tenen entre si i amb els entrenadors. A la pista, fan una rotllana i es divideixen en grups; quan el cronòmetre comença a córrer, cada equip fa diferents exercicis per desenvolupar les seves habilitats. Entusiasmats i al seu ritme, es mouen seguint les indicacions dels entrenadors.

El 1992, quan el tirador amb arc paralímpic espanyol, Antonio Rebollo, ja havia encès la torxa Olímpica del peveter de l’estadi de Montjuïc, dos treballadors municipals de Canovelles van detectar un incongruència entre un dels eslògans més populars del moment en el món esportiu català: “Activitats físiques i esportives per a tothom”.

El programa EINA de Canovelles va néixer el 1992 amb la voluntat que tothom pogués practicar esport

Segons Pedro Reyes, treballador de serveis socials de Canovelles i responsable del Servei d’Activitats Esportives (SAE), “el lema no es complia, perquè molta gent no tenia l’oportunitat de practicar activitat física“. De la seva voluntat d’apropar l’esport a persones amb diferents capacitats, en va néixer EINA. “Volíem que tothom de Canovelles pogués practicar esport i que ningú es quedés enrere”, recorda Alberto Oriol Hidalgo, actual regidor d’Esports.

Des d’aquell moment fins a l’actualitat, la integració d’aquestes persones a l’esport ha evolucionat, com també ho ha fet la manera de referir-s’hi. “La terminologia ha anat canviant i s’ha passat de parlar de discapacitats psíquics i sensorials, a persones amb diversitat funcional”, afirma Reyes. Pel que fa a la inclusió, ha estat progressiva amb múltiples iniciatives a escala mundial.

La més destacada és el moviment Special Olympics, una organització esportiva fundada el 1968 que s’encarrega d’organitzar entrenaments i competicions per a nens i adults amb discapacitat intel·lectual i física. Actualment, agrupa més de 4 milions d’esportistes de 170 països.

Totes aquestes iniciatives treballen en pro del que estableix la Declaració de Drets de les Nacions Unides, que diu que “tothom té dret a la no discriminació, a la feina, a l’educació i a participar en activitats esportives i recreatives”.

Esport i altres capacitats

El programa EINA s’estén més enllà de l’esport amb l’objectiu de treballar altres aspectes. Tots els dijous, per exemple, els participants s’ajunten a Can Palots, l’auditori de Canovelles, per desenvolupar a través de manualitats les capacitats neuromotrius, sensorials i sensitives. “Aquestes persones ens recorden una realitat que, malauradament, a vegades tenim una mica oblidada”, afirma el regidor d’Esports.

Per la seva banda, el responsable del SAE remarca els objectius que es volen assolir a través del programa, com “fomentar la participació de les persones amb diversitat funcional i aconseguir la màxima autonomia possible”.

La iniciativa complementa l’activitat física amb sortides i celebracions per oferir més espais de socialització

A la pista esportiva, alguns participants es distreuen mentre fan el circuit i parlen de les sortides que faran pròximament. En acabar l’entrenament, tots surten feliços amb un full a les mans, on se’ls informa de la pròxima celebració que faran.

Pedro Reyes, que a banda de ser impulsor de la iniciativa els fa també d’entrenador, assegura que “molts dels participants fan de l’activitat una fita setmanal”. Però això, narra, s’intenta completar els entrenaments amb sortides i celebracions. “El dia que anem al cinema, és un dia molt especial per ells i també la sortida de final de curs, quan passem una o dues nits a fora fent activitats d’esbarjo”, detalla.

Canvi de vida

La Cristina, de 45 anys, en fa trenta que participa en el programa EINA. Està molt satisfeta de les activitats esportives que se li han ofert al llarg de tot aquest temps, i també de les “sortides a la neu”. Cada dilluns, puntualment a les set de la tarda, es dirigeix al pavelló municipal de Canovelles esperant practicar les dues activitats que més li agraden: “bàsquet i peses”. Si hagués de proposar una altra activitat per incloure en el programa, seria relacionada amb el món musical. “Faig cant i m’agradaria aprendre a tocar la guitarra”, trasllada.

Un altre participant del programa, en Marcos, a la trentena, comparteix les mateixes activitats que la Cristina. “Els dilluns faig esport aquí, al pavelló, i els dijous manualitats a Can Palots”, diu. Els dos dies s’ho passa “molt bé”, però el que més li agrada és jugar “al pitxi”, un esport similar al beisbol en què els jugadors llancen una pilota i han d’arribar a la base abans que l’altre equip la recuperi.

Per poder formar part del projecte, els usuaris paguen 17,31 € al mes. Un preu simbòlic en relació amb les despeses associades al programa, que segons trasllada l’organització, ronden el 8.000 € anuals. D’aquests, la Diputació de Barcelona en subvenciona la meitat. “A part d’oferir un programa subvencionat, treballem per disposar sempre de més recursos”, diu Hidalgo, que afegeix que disposen d’un equip de quatre professionals del Servei d’Esports, que donen suport als participants.

Els exercicis que es proposen pretenen millorar aspectes com l’atenció o la memòria i augmentar la capacitat de reacció

Els exercicis que es fan durant l’hora d’entrenament son variats. Els usuaris llencen pilotes a la cistella, simulen que neden a la piscina i exerciten braços i cames, entre altres activitats. “Tant en l’àmbit físic com en el psicològic i sensorial, fer esport té molts beneficis per a persones amb diferents capacitats intel·lectuals”, afirma Anna Espelt, fisioterapeuta de la Fundació Vallès Oriental per a persones amb Discapacitat Intel·lectual.

La psicòloga Juani Santano ho concreta: “l’activitat física contribueix a treballar aspectes com l’atenció, la memòria, l’orientació espaciotemporal i les funcions executives”. Espelt afegeix que l’esport ajuda a “promoure hàbits de vida saludables i a augmentar la capacitat de reacció, que sol ser més lenta en persones amb diversitat funcional perquè hi ha un dèficit sensorial”.

Aquesta millora que experimenten les persones amb diferents capacitats intel·lectuals quan practiquen exercici físic també els aporta autonomia i independència. “Genera un sentiment de capacitat, que és el contrari de discapacitat o incapacitat”, apunta la psicòloga Santano, considerant així la importància de la superació personal.

L’objectiu del programa és aportar als usuaris autonomia i independència

Pensant en les instal·lacions de la Fundació Vallès Oriental per a persones amb discapacitat intel·lectual, Espelt destaca com contribueix la natació en la millora de la seva vida quotidiana. “És una estona en què es treballa l’autonomia, el fet de vestir-se i desvestir-se, per tenir cura d’un mateix”, resumeix.

Equipaments municipals poc adaptats

Tot i que cada vegada les tecnologies s’adapten més a tota mena de públic, encara no s’ha aconseguit que totes les instal·lacions siguin inclusives. En general, hi ha un gran desconeixement de les necessitats de les persones amb discapacitat funcional. I això provoca que en la majoria d’espais públics, no hi hagi ni les instal·lacions ni el material adequat per poder treballar amb persones amb diferents capacitats físiques.

Hidalgo assenyala que “a vegades, les persones no pensen en les capacitats especials si no les viuen de prop o si no tenen una sensibilitat especial”. “No es tracta d’incloure una persona, sinó que tots els equipaments municipals tinguin l’opció de deixar participar obertament a tothom”, diu Anna Espelt, qui denuncia aquesta realitat que fa que els equipaments no estiguin preparats per ser utilitzats per diferents col·lectius.

Aplaudit per les famílies

Comptar amb el suport familiar per a promoure i integrar la iniciativa d’EINA a Canovelles ha estat un puntal clau. L’Ángeles és la mare de l’Àlex Solana que, a punt de fer els trenta anys, porta la meitat de la seva vida participant en el programa. “No és esportista, però jo el faig venir perquè li agrada ser aquí”, apunta amb una mitja riallada.

“A la meva filla tampoc li agrada gaire l’esport; però estar amb la gent i parlar-hi, sí”, trasllada la Demetria, mare de la Saray Mirón. Aquesta darrera va conèixer el programa després que els dos joves es fessin amics i, posteriorment, les mares també seguissin el mateix camí. Totes dues coincideixen que és molt bo per als seus fills assistir a les activitats perquè si no, “estarien a casa amb el mòbil sense sortir“. A les activitats que ofereix EINA, en canvi, “socialitzen i agafen una rutina que els va bé”, assenyalen.

Les famílies valoren que EINA permet als que hi participen “socialitzar i adquirir una rutina que els va bé”

Ara bé, és possible estendre el programa EINA a altres pobles que puguin fer-se ressò dels seus beneficis? Pel que fa a Canovelles, Pedro Reyes considera que “és una iniciativa senzilla i l’objectiu és mantenir-la”. Alberto Oriol Hidalgo, des de la regidoria d’Esports de l’Ajuntament, està col·laborant amb altres municipis interessats en el projecte que volen conèixer-lo millor. “La nostra intenció és que pugui estendre’s a altres pobles de la zona”, apunta.

Sovint, el regidor es troba amb els participants del programa pels carrers del municipi i li donen les gràcies. “Em sorprèn perquè sento que gairebé no he fet res, i penso que són una lliçó de vida”, diu. “EINA és un projecte molt bonic i com a poble hem de cuidar-lo i valorar-lo”, explica, mentre des del pavelló de Canovelles ressona la veu d’en Marcos, que deixa clar que li agradaria estar molts més anys al programa.

La entrada L’eina que treballa perquè l’esport arribi a tothom se publicó primero en iNSiGHTS.