Eva Lluch és actriu de doblatge des de fa 25 anys. Al llarg de la seva carrera professional, ha posat veu a actrius i a personatges d’animació ben presents en la cultura popular. L’actriu Michelle Dockery a Downton Abbey, la Doremi de la sèrie La Màgica Doremi o la Sonoko Suzuki de Detectiu Conan són tres exemples dels molts personatges que ha doblat. En aquesta entrevista, Eva Lluch ens guia pel món del doblatge, explicant-nos la seva experiència professional i reflexionant sobre l’evolució de la professió i sobre el pes del doblatge en català.

Com va entrar dins del món del doblatge?

Vaig estudiar ciències de la informació, i tot i que el meu futur professional no el tenia clar, sempre em va agradar el món del doblatge perquè, entre d’altres coses, jo a casa hi tenia algú que ja s’hi dedicava, que era el meu pare. El meu pare, Joan Lluch, era un locutor de Ràdio Nacional de molts anys, especialista en música clàssica: havia fet les transmissions de l’òpera que es feia des del Liceu, molts programes a Ràdio Nacional, a Ràdio 4… En aquella època es feien ràdio-teatres a la ràdio, i quan es va començar a fer doblatge es va nodrir de la gent que feia d’actor a la ràdio, i ell va començar a fer doblatge. Així que jo vaig conèixer aquest món a través del meu pare. No havia pensat a dedicar-m’hi, però quan vaig començar a estudiar periodisme va sorgir l’oportunitat: l’associació professional d’actors i directors de doblatge va crear una escola de doblatge oficial. En aquell moment hi havia necessitat d’incorporar actors i actrius perquè el volum de l’audiovisual havia augmentat molt amb el vídeo, amb les televisions privades i amb les autonòmiques. En el moment que vaig començar a estudiar-ho em va fascinar. A partir d’aleshores vaig compaginar les dues coses: vaig entrar a treballar a Catalunya Ràdio i alhora començava també en el món del doblatge. Al cap de deu anys ja m’hi vaig dedicar de manera exclusiva.

Què ha de tenir una persona per ser un bon doblador?

D’entrada jo no em defineixo com a dobladora, sinó com a actriu de doblatge: per mi a l’hora de fer un bon doblatge és important ser actor o actriu, és a dir, la interpretació. Aquesta interpretació ha d’estar molt subjecta a la interpretació que l’actor o actriu original hagi fet en aquella pel·lícula, sèrie o producte. El doblatge és l’adaptació a l’idioma que tu vulguis d’una interpretació que ha fet un actor o una actriu. Per tant, la veu ha d’acompanyar la interpretació gestual i la interpretació actoral en general. Com més fidel sigui la interpretació de la veu a l’original, molt millor. Sempre és assemblar-se al màxim a l’original, evidentment cada idioma té unes característiques diferents, una música diferent. Però per fer-ho cal ser actor o actriu, cal saber interpretar.

“Hi ha molt fan del doblatge en català en animació”

Quina és la preparació que ha de fer un doblador quan rep un personatge per doblar?

En general, quan ens convoquen per anar a l’estudi a fer un doblatge, tenim poca informació del que anem a fer. Saps que vas a fer un número determinat de textos, amb tal persona que dirigeix, i també et poden informar de quin tipus de sèrie és, o si són dibuixos, o una pel·lícula. Pots arribar a imaginar el grau d’importància d’aquell personatge pels textos que et donen, però poca informació més tens. Nosaltres ens informem molt quan arribem allà i escoltem i veiem el que hem de fer, i amb tota la informació que el director/a et dona per situar-te interpretativament en el personatge. Ara doblem sols, anem d’un en un, però abans no, i no sempre començaves a fer el teu personatge cronològicament. El director t’ha de situar molt bé, i llavors hi ha la teva feina d’escoltar i situar-te veient aquella seqüència, o aquell tros de seqüència, diverses vegades per poder fer la teva interpretació.

Al llarg de la seva carrera ha doblat tant a personatges d’animació com a actors reals. Com canvia la feina del doblador depenent d’aquests dos aspectes?

Canvia molt. L’original sempre mana en qualsevol producte, però en el tema de l’animació tens una mica més de marge com a intèrpret: ho pots portar una mica més al teu terreny. Per exemple, si posem per cas que has de doblar una gosseta de dibuix animat, evidentment aquella gosseta té una veu original, però no és la seva veu, és la interpretació d’un actor o actriu de doblatge. Pot haver-hi una petita recreació teva, basant-te en l’original, però sempre pots aportar-hi més interpretativament. Tens una mica més de marge, encara que és un marge petit. En canvi, en el doblatge de persones t’has d’adaptar a l’actriu que estiguis doblant i a la seva pròpia veu.

Nosaltres recordem molts doblatges que ha fet amb molta estima. Personalment jo he crescut escoltant la seva veu a la Doremi de la Màgica Doremi, a la Sonoko Suzuki de Detectiu Conan, a la Midori Yoshinaga de Shin Chan… Però quins personatges recorda vostè amb una especial estima?

Els personatges que recordes amb estima són els que t’han aportat alguna cosa, tant a nivell personal com pel moment en què ho vas fer. En el cas de l’animació es produeix un fenomen que succeeix menys en el cas d’actors i actius reals: hi ha molt fan del doblatge en català en animació, sobretot. Tenim un feedback d’aquest doblatge que, d’alguna forma, fa que vegis que aquella feina que tu has fet ha tingut una repercussió, i això dona una mica de sentit a la teva feina. Saps que allò ha perdurat en el temps, que ha fet feliços a nens de diverses generacions, això fa que tu puguis estimar aquell personatge. Aquests tres que m’has dit alguns són personatges que he fet durant molt temps, quasi formen part de la teva família. Quan tu fas el doblatge d’una animació, hi estàs posant, no sé si un 50% o, en tot cas, un percentatge molt alt de la vida d’aquell dibuix. La veu en l’animació és molt important. Si la treus, no hi ha res, és part de l’ànima del personatge.

Aquests personatges que he anomenat anteriorment pertanyien a sèries en català que s’emetien al canal 3XL, ja desaparegut l’any 2012. Com ha evolucionat el doblatge en català en els últims anys?

Ha evolucionat de manera que quan jo vaig començar, pràcticament el 90% de la feina que jo feia era en català i ara pot estar en un 20%. Ha baixat moltíssim, i a més a més, la feina no es cuida gens. Recentment hi ha hagut doblatges polèmics a TV3; TV3 lloga cada 2 anys una sèrie d’estudis per donar les hores que té de doblatge en català, que s’han reduït moltíssim. Els estudis que volen optar a aquestes hores de doblatge es presenten i en teoria hi ha una sèrie de criteris a valorar. Llavors TV3 decideix repartir les hores entre els estudis tenint en compte aquests criteris, però últimament sabem que només prima el tema econòmic: amb el marge que queda hi ha estudis que no poden treballar, i aquests productes acaben anant a estudis que estan al marge dels estudis històrics i més professionals. El doblatge en català se n’ha ressentit molt, quant a la qualitat, a la quantitat, i a l’opció d’audiovisual en català pels nens i les nenes. Això, per mi, és dramàtic de cara a la llengua.

Creu que se subestima el poder del doblatge com a eina per normalitzar i empoderar una llengua com el català?

Se subestima totalment. El català és una llengua minoritària i se l’ha de protegir. És veritat que ha pujat el consum en versió original, i en això jo mai hi estaré en contra, són absolutament compatibles les dues versions perquè aquí hi ha la tria personal de cadascú, i en el cas de TV3 per exemple, hi ha l’opció del dual. Però penso que moltes vegades els nens que no miren audiovisual en català, no és que el mirin en versió original per aprendre anglès, que és el que suposadament es pretén, sinó que sovint van a parar al doblatge en castellà per falta d’opció en català, i aquí tenim un greuge comparatiu. Hi ha moltíssima producció per nens en castellà en canals de televisió, en plataformes, però no en català.

És contradictori, ja que encara que s’estigui fent més contingut audiovisual que mai, no es doblen tantes sèries com se solien doblar en català. Passa el mateix amb el castellà?

En castellà no passa. Aquí a Catalunya, fa anys va començar un debat sobre si doblar o veure-ho en la versió original, que jo no he sentit en castellà, aquest debat no existeix o almenys no de forma generalitzada: no es qüestiona el doblatge en castellà. Coexisteix tranquil·lament amb l’original i tu tries. T’he de dir que últimament els doblatges en català contribueixen negativament a aquest debat, primer perquè són doblatges que es fan en situacions precàries, no tenen, en la meva opinió, la qualitat necessària que ha de tenir un doblatge en qualsevol llengua. Per tant, el doblatge ha de tenir una qualitat, i això significa que s’ha de saber adaptar als temps, i quan doblem en català tenim una sèrie de restriccions, que algunes puc entendre però d’altres no tant, a nivell de pronúncia, de ser molt curosos, que sigui molt normatiu, etcètera. Crec que en això el llenguatge de TV3 ha evolucionat poc, haurien de trobar la manera que la gent no li sobti sentir el doblatge en català. Això va passar al principi: ens xocava, però ens hi vam acostumar de seguida, i ara ens torna a passar una mica. El llenguatge que sentim, entre que no està ben fet i que el notem una mica llunyà de la nostra parla diària, se’ns fa feixuc. Qualsevol actor que estigui doblat parla en un altre idioma.

La nostra feina no és tan artesanal com abans, i em perdut una mica la part artística

Laboralment com ha evolucionat el doblatge? És més fàcil o més difícil avui en dia doblar una escena que fa deu anys per exemple?

Tecnològicament, és milions de vegades més senzill perquè la tecnologia va irrompre en el món del doblatge. Quan jo vaig començar doblàvem en cintes de vídeo, abans s’havia doblat en cinta de 35 mm., es tallaven els textos a mà, es rebobinava per tornar-lo a veure… Això amb la irrupció del digital va desaparèixer completament. L’organització d’una sessió de doblatge no té res a veure; quan jo vaig començar, si anaves a doblar una pel·lícula, aquesta es dividia en diverses cintes. Si havies de doblar una escena del final o de l’inici, calia canviar físicament la cinta o el format amb el que estigués enregistrat i això requeria un temps. Així que aquest temps s’havia de tenir en compte a l’hora de planificar una convocatòria, pensar quins actors venien, quines seqüències tenien i ajuntar-les i ordenar-les de manera que fos el més eficient possible. Això ara no passa perquè pots passar d’un moment a l’altre de la pel·lícula en qüestió de segons. Ara, la nostra feina, i ja no és tan artesana com abans, la qual cosa vol dir que perdem una miqueta la part més artística.

El temps pot ser un dels causants de la disminució de la qualitat en el doblatge?

Evidentment. El doblatge té un procés: rebre la pel·lícula, rebre el guió, decidir quin director/a portarà aquella pel·lícula, fer una convocatòria d’actors, s’ha de traduir, s’ha d’ajustar. És fonamental cada baula de la cadena de muntatge, però traduir i ajustar especialment. Últimament les traduccions són molt dolentes. Quan s’ajusta, que és adaptar la frase a la boca, de vegades cal escurçar la frase, o tenir en compte les labials, que és una cosa que es veu molt en el doblatge, en la sincronia. Si no es fan molt ben fetes aquestes dues feines, si el guió no està ben ajustat, per l’actor és molt difícil. I aquesta dificultat pot provocar una pèrdua en interpretació.

Com a dobladora has doblat a moltes dones al llarg de la teva carrera professional. Parlant des de la perspectiva de gènere, suposo que has hagut de doblar i interpretar personatges amb estereotips de gènere o escrits des d’un punt de vista masclista. Has apreciat una evolució també en aquest aspecte?

Suposo que l’evolució ben feta encara està per fer, estem a les beceroles, l’evolució ve determinada pels guions de les pel·lícules. El que sí que és veritat és que últimament hi ha alguna pel·lícula més de directores que abans, i això dona un punt de vista una mica diferent a moltes pel·lícules i productes audiovisuals. Falta molt per recórrer. En general, en la nostra professió potser hi ha més dones que homes, però sempre han tingut molta més feina els homes, però això no depèn de nosaltres, sinó de les produccions. Nosaltres doblem tota mena de productes, i pots arribar a doblar pel·lícules molt dolentes. A vegades és començar la pel·lícula i dir: “aquesta pel·lícula sembla que ja l’hagi doblat 30 vegades”. Per mi no hi ha producte inferior a d’altres, jo sempre intento fer-ho el millor que puc i, evidentment, hi haurà dies que estaré millor i dies que estaré pitjor. És molt important que el director/a et reparteixi un paper que pensi que tu pots fer, i també que de vegades et donin un personatge que no hi estiguis acostumada, però que siguin capaços de treure coses de tu que interpretativament potser no sabies que tenies perquè no te les havien demanat mai.

La entrada Eva Lluch: “Per doblar cal ser actor o actriu, cal saber interpretar” se publicó primero en iNSiGHTS.

A través de El petó (Der Kuss) de Gustav Klimt (1862-1918), l’essència de l’espiritualitat daurada bizantina i l’erotisme s’entrellacen idonen lloc a una obra en què dos amants representen la connexió d’energies oposades. Tot això en un època en què un tabú com el sexe es començava a obrir pas entre la societat.

Es tracta d’una peça atemporal, precisament per la seva representació, que mostra el contrast binari entre un home que sedueix per atraure a una dona que equilibra aquesta passió amb calidesa i dolçor, tot realçat a través de les formes que decoren els seus vestits. Una mostra de la pèrdua del control quan dos amants es troben.

El simbolismede Klimt ha arribat al centre de cultura digital Ideal de Barcelona per fer que els visitants s’endinsin en les visions de l’artista en totes les seves dimensions. Dins la sala immersiva el públic se submergirà en obres com Retrat d’Adele Bloch-Bauer I (1907), El petó (1908) o Judit I (1901).

La primera peça ja deixa meravellats els ulls de l’espectador, es tracta d’un mapping que es projecta sobre una figura d’El Petó,  en què diverses obres de l’artista conformen l’estampat de l’estàtua. La primera projecció ja provoca la sorpresa en qui mira, que ràpidament treu el mòbil i grava tot esperant pacientment fins al final. Durant l’exposició, es gaudeix de diversos espais tecnològics, com projeccions immersives de gran format amb més del 1000 metres quadrats de pantalla i d’altres eines interactives, a través de quals les obres de Klimt prenen vida pròpia i ajuden a conèixer millor la profunditat que s’amaga darrere de l’artista.  

La mostra compta amb diverses sales, i inclou un taller d’aprenentatge per joves, diferents estances on es posa l’accent en la relació de l’autor amb les dones, o, fins i tot, un saló on es visita, de forma interactiva, el recorregut de l’artista gràcies a unes ulleres de realitat virtual.

A través del viatge per l’obra de Klimt s’experimenta la modernitat en el seu esplendor. El 1878, l’escriptor francès Émile Goudeau definí la modernitat com “la cerca del moment present, del moment fugaç, en detriment de llegendes antigues i recitals medievals”. La fugacitat i el present són precisament dos termes molt importants en els diferents espais que engloben la mostra, ja que cada pintura, cada so i cada moviment envolta el visitant en una constant emoció efímera.

La presència de la dona a la mostra

Al tombant de segle, comença una lluita en l’àmbit polític, social i laboral que portarà, molt a poc a poc, a la conquesta de més llibertats i drets per a la dona, de manera que casar-se i tenir fills deixarà de ser la seva única raó de vida. És un procés que no passarà desapercebut pels ulls del pintor austríac i que també es pot veure en l’exposició.

La música clàssica és un element que acompanya l’escenografia moderna de Klimt i que exalça la visió moderna del pintor, quan tracta el nou rol de la dona, intel·lectual i independent, i que va jugar un paper clau en la seva obra.

En les pròpies paraules de Gustav Klimt, “no existeix cap autoretrat meu. Només m’interessen altres persones, en especial, dones”. És per això que es poden trobar diverses sales dedicades al paper de la dona activista i l’admiració que van despertar en el treball de l’artista.

En l’exposició, no només es troben les dones més influents de la societat vienesa, també les que van influir en la societat catalana i que prenen protagonisme en l’exhibició, com Dolors Monserdà i Vidal, escriptora i fundadora de l’Estudi feminista, la també escriptora, Amalia Domingo Soler o la periodista, Maria Domènech i Escoté.

L’experiència immersiva té una durada de 30 minuts i no només mostra les obres de Klimt, també fa un repàs a la seva vida i a aquells qui han passat per ella que entren i se’n van al nostre voltant tal i com ho va experimentar el propi creador. Edificis com la preciosa Palmenhaus de Viena i el Burgtheater es construeixen al nostre voltant, ascensors que embolcallen i eleven la marca gràfica de l’autor o àngels que ens porten fins la cúpula daurada de la secessió vienesa són alguns dels elements amb els que l’espectador es podrà delectar. 

La ment de Gustav Klimt

Després de tot el recorregut, és normal veure expressions d’emoció, sorpresa i mòbils enlaire tractant de captar fins el detall més ínfim de tota l’exposició, però encara queda una última passa que acaba de deixar a l’espectador commogut: l’entrada a l’ingeni de l’autor.

Gustav Klimt deia: “qui vulgui saber alguna cosa de mi, que observi els meus quadres amb atenció, i que busqui en ells qui sóc i què vull”. Això és precisament el que l’Ideal ha aconseguit a través de les ulleres de realitat virtual, gràcies a les quals s’entra dins la immensitat creativa de l’autor. Un viatge on cada element es descompon i es desprèn de la seva unitat i acompanya al visitant pel camí de la ment i complexitat de Klimt, tot mostrant el seu procés creatiu. Cada element pren vida fins a unir-se i conformar les obres més conegudes.  

La entrada Viatge al procés creatiu de Gustav Klimt se publicó primero en iNSiGHTS.

Quin és el seu element d’inspiració?

Tot allò que m’impulsa a continuar treballant i investigant, sentiments i emocions universals com la posta de sol, la lluna creixent, les persones que passegen, la tristesa, etc. També, Aaron Copland, Karl Jenkins o Philip Glass i tota la música del romanticisme. J.S. Bach, incita a la majoria de gent a trobar Déu, però a mi em trasllada fins a l’horitzó del coneixement per extasiar-me  amb la immensitat desconeguda: un element de creativitat inesgotable.

Quins són els seus referents artístics?

Han sigut molt diversos al llarg de la meva vida. Vaig començar a pintar quan era molt petit, recordo que feia ponts i estructures de ferro. M’agradaven molt els trens, però els de veritat. D’adolescent, Picasso va influir en la meva obra, però després Miró el va rellevar i, actualment, és un autor que encara em sorprèn. També, Kandinski, De Kooning, i tots els expressionistes abstractes. Vull fer una menció especial a les Meninas de Velázquez, la primera vegada que les vaig observar, l’impacte emocional va ser tant fort que no entenia com algú havia pintat aquell quadre.  A partir d’aquell dia, sempre he pintat quelcom que m’emociona, ja sigui art figuratiu o abstracte.

Vostè té una dilatada experiència com a artista. Com situaria les seves obres en el panorama artístic actual?

És difícil situar la meva obra en el panorama actual de l’art. Tampoc sabria definir quin es aquest panorama, ja que segueix simetries molt complexes dirigides per les elits culturals i les econòmiques. Sincerament, només puc dir que m’agradaria que la meva obra se situés en tot allò que pretén connectar sectors molt diferents i explicar diferents realitats.

“La confrontació entre l’abstracte i el figuratiu no ocupa el centre del debat en les discussions artístiques”

Quines dificultats hi ha per destacar en el món de l’art?

Les dificultats són inimaginables. Crec que tothom que es dedica a les arts està d’acord. Normalment a les galeries d’art, excepte el dia de la inauguració, no hi ha quasi mai ningú. Per tant, penso que et podrien atendre mínimament, encara que només sigui per entreteniment. Tot i això, guardo molts bons records d’algunes galeries d’art, amb les quals tinc una molt bona relació, tant en aquest costat de l’Atlàntic com en l’altre.

En la història s’han viscut moments artístics molt rellevants, com les avantguardes, per exemple. Considera que es pot produir un fenomen similar avui dia?

Es possible que la producció artística actual sigui tan efímera com la majoria d’objectes que es fabriquen i que consumim. Per tant, podria ser que la mirada de l’espectador també sigui menys aguda i exigent, cosa que canvia totalment les regles del joc. No puc dir si estem o no en aquest punt. Penso que d’avantguardes sempre n’hi hauran, ja que són una exigència del sistema.

Sovint l’art contemporani es titlla d’incomprensible. Creu que la batalla entre l’art figuratiu i l’abstracte encara és vigent?

L’art contemporani o quelcom avantguardista de qualsevol sector és difícil d’acceptar, però com ja he dit abans, té una durada molt curta. La batalla entre l’art figuratiu i abstracte es resumeix en actituds que van i venen, com ara, en èpoques de crisis i des de la perspectiva comercial, l’art figuratiu pot tenir més èxit. Avui en dia, la confrontació entre l’abstracte i el figuratiu no ocupa el centre del debat en les discussions artístiques, per exemple, jo mateix faig art figuratiu i abstracte.

“Podria ser que la mirada de l’espectador sigui menys aguda i exigent”

La figura del pintor com aquella persona que es contraposa al poder establert, considera que descriu els artistes actuals?

És un tema que s’ha de matisar molt. Per exemple, què vol dir enfrontar-se al poder? I què entenem per poder? Per a mi, el poder sempre té a veure amb l’economia. Obres considerades plenament avantguardistes omplen els despatxos de grans financers i dels directius de corporacions econòmiques, per tant, en aquest moment, se’m fa difícil respondre aquesta pregunta. Però estic segur que hi ha molts artistes que s’enfronten al poder, per exemple, a la meva exposició Els grans  rèptils he intentat criticar el gran poder econòmic.

La llibertat d’expressió en el món artístic és total?

No, en moltes manifestacions artístiques no hi ha llibertat d’expressió i s’ha de denunciar. Alguns cantants de rap, i altres segments de les arts, com les arts escèniques o les pintures murals dels carrers pateixen moltes injustícies.

Quines serien les limitacions d’un pintor avui?

La desaparició de la pintura, amb gran ressò, amenaça des de fa desenes d’anys. Es produeix periòdicament i, per tant, té grans possibilitats de què succeeixi. Seria la fi d’un ofici. Aquesta desaparició s’hauria d’emmarcar en un procés de canvis molt generalitzat i que afectaria a molts sectors, no solament de les arts, sinó també a la vida de la majoria de persones. Tot i així, crec que afortunadament a la pintura encara l’hi queda molt per dir.

“El problema és qui defineix allò contemporani i allò avantguardista”

A més de titllar-se d’incomprensible, també se sol aplicar l’adjectiu d’elitista a l’art contemporani. Creu que ho és?

El problema és qui defineix allò contemporani i allò avantguardista. Depèn dels criteris que fa servir, normalment dictats pel mercat. A partir d’aquí, l’activitat artística es condiciona segons aquesta direcció i es converteix en elitista. No importa si l’art és comprensible o no, simplement es ven i amb això és suficient.

Hauria de deixar de ser-ho?

Segons el meu criteri, sí. Però aquesta és una guerra, la mateixa de sempre.

La pandèmia provocada per la COVID-19 ha trastocat molts àmbits. Com és ara fer exposicions?

Naturalment, tot ha quedat  molt parat: moltes de les exposicions previstes s’han aplaçat d’un any cap a l’altre o directament han quedat sospeses, ja que moltes galeries han tancat. Per tant, la situació de les arts plàstiques és bastant complicada. Sort n’hi ha dels centres d’art i dels museus que fan el que poden.

Com a artista, diria que la pandèmia també transformarà el sector de l’art?

Segur que sí, però no sé com. M’agradaria que sigui més comunicatiu i s´interconnectés amb més àmbits del coneixement i de la societat.  Aquest fet contradiu alguns conceptes avantguardistes, com ara: si l’art té alguna funció al marge del que és estrictament art, no és art. Hi ha algú que pugui definir l’art com a cosa en si mateixa i aïllada en el buit? Jo crec que la creativitat artística es pot integrar en un paisatge de percepcions, il·lusions i emocions. Però ara em fa por que la pandèmia ens faci més individualistes, desconfiats i aïllats i això canviarà molts aspectes, però no sé si serà en la bona direcció.

Aquesta transformació, havia començat abans de la pandèmia?

No sé si s’ha iniciat alguna gran transformació al món de l’art, jo penso que, en general, s’exhibeix el mateix tipus de producte, però diversificat entre els diferents suports dels quals disposen les arts plàstiques. Abans, les avantguardes tenien una línia molt marcada. Ara, per la globalització mercantilista, aquesta línia és més difosa.

“Em fa por que la pandèmia ens faci més individualistes, desconfiats i aïllats”

Què diria que és el que més ha canviat en els últims anys en el món artístic?

Bàsicament, diria que no ha canviat gaire. No ho dic solament jo, sinó que hi ha molts autors que critiquen un art repetitiu, avorrit i absent d’emocions. Tinc l’esperança que el trasbals sanitari que estem vivim provoqui novetats substancials en la profunditat expressiva de les arts. Em quedo amb la cita “Quant ja ho hàgim perdut tot, només ens quedarà la imaginació per sobreviure i continuar”. 

Les noves tecnologies, com han influït en l’art?

Influeixen de la mateixa manera que també ho fan en tots els altres sectors. El problema és que si tot continua teledirigit des del món mercantilista estarem al mateix lloc. Crec que hem d’esperar més en com els artistes evolucionem amb les noves tecnologies. Nosaltres som els grans creadors i, per aquest motiu, m’agradaria fer un petit homenatge al nostre cervell, un òrgan increïble sense el qual, potser, no existiria res. A més, la creativitat és fruit del desequilibri d’un neurotransmissor anomenat dopamina.

Si hagués d’escollir una o dues paraules per definir les seves obres, quina o quines serien?

Realitats ocultes.

La entrada David Serra: “La desaparició de la pintura amenaça des de fa anys” se publicó primero en iNSiGHTS.

Isaki Lacuesta és considerat un creador transversal, un artista visual que es va proposar endinsar-se en l’àmbit del cinema i de les arts amb una decidida voluntat d’experimentació. La revista Cahiers du Cinema no ha dubtat en qualificar-lo com el “model de cineasta del segle XXI”, i no és debades que les seves pel·lícules i videoprojeccions s’hagin exhibit al MoMA, a l’Anthology Films Archives de Nova York o  que li hagin dedicat retrospectives a la National Gallery of Art de Washington, a la Cinemateca de Suïssa, o el Centre Pompidou, entre d’altres. Després d’estudiar Comunicació Audiovisual, la seva obra s’ha anat movent entre la realitat i la ficció, la visibilitat i l’ocultació, la normativització i la llibertat de creació… però sempre obligant  l’espectador a implicar-se en allò que li proposa i convidant-lo a resseguir els seus treballs amb una mirada madura, agosarada, inquisitiva i, finalment, crítica.

L’obra interactiva ens permet detectar algunes paradoxes en l’àmbit legal d’una reveladora ambigüitat

La trilogia de produccions audiovisuals presents a ACVIC té com a element més destacat la videoinstal·lació Jo soc allò prohibit. Es tracta d’una peça que acara al visitant amb la censura, la prohibició d’idees i imatges a l’Espanya que transita des de l’any 1977, a l’inici de la democràcia recuperada després d’una llarga dictadura, fins a l’actualitat. És una obra interactiva, amb un fort component tecnològic, en què assistim amb progressiva perplexitat a la impossibilitat física de gaudir de cançons, pel·lícules, fotografies, obres d’arts plàstiques o llibres… per una sèrie d’arbitrarietats jurídic-polítiques que ens permeten detectar algunes paradoxes en l’àmbit legal d’una reveladora ambigüitat.

L’acusat (un cas del sud), és una videoinstal·lació resultant del seguiment d’un cas real de doble assassinat a El Rocío (Huelva). Tots els elements que va anar trobant l’equip d’investigació es podien sintetitzar en quatre punts cardinals (les quatre pantalles exhibides a la sala) d’una cartografia que deixava fora el sospitós i que  quedava limitada per una realitat, gens extemporània, que l’apropava perillosament a l’extrema dreta: el bar, la cacera, l’església i la Guardia Civil.

Finalment, El rito, un documental més antic en el temps, ens mostra les activitats d’un escorxador boví del municipi de Salt en el qual se sacrifiquen animals seguint diverses modalitats de matança. Aquest treball ens situa de ple en la part més rutinària d’uns rituals que la societat tracta amb una hipocresia tenyida de banalitat i de quotidianitat, i que la llei comença a replantejar-se dins del marc legal.

En el conjunt d’aquestes pràctiques artístiques pluridisciplinàries hi trobem un espai de divulgació, reflexió i debat que ens apropa a la voluntat de Lacuesta quan fa referència a allò que s’exposa, tot proposant-nos: veure sense pensar, veure sense veure, pensar sense pensar, i, malgrat tot, veure i pensar. Completant la mostra a ACVIC, es podrà assistir, en diferents sessions, a una conferència de l’autor, la projecció del llargmetratge Entre dos aguas, una projecció de curts del realitzador i un espectacle de música i projeccions en directe amb Raül Refree i el mateix  Lacuesta. Tota la informació es pot consultar al web de l’ACVIC.

Imatge de La Termita Films / Isaki Lacuesta.

La entrada La realitat oculta d’Isaki Lacuesta convida a veure i pensar se publicó primero en iNSiGHTS.

El constructor d’intimitats recupera el periodisme amb una trama que pot posar tota una família en perill. És el preu de traspassar les línies vermelles de la veritat que pateix la família Estrada, la protagonista d’aquesta història.

El Joel, el Raimon i la Victòria són els germans Estrada i cadascun d’ells viu en una punta de món. Tots ells es retroben a l’enterrament de la seva mare. Els tres protagonistes són els que surten a la coberta del llibre, i el Joel, el gran, és periodista i està investigant el cas dels nadons robats, a Catalunya i a Espanya. Bosch quan feia el programa televisiu Àgora, a TV3, va tractar aquesta temàtica, i d’aquí va arribar la inspiració.

El Joel, director de documentals, aviat s’adonarà que hi ha descobertes que fan trontollar els sentiments, sacsegen la vida i obliguen a reescriure el passat. Aquest tema és l’ADN d’aquesta novel·la, en què Bosch també ret un homenatge a l’amor fraternal. “Una família és un regal i una prova de resistència a la vegada, i un germà és un tros d’infantesa”, diu l’autor al llibre.

Per tant, tenim una de les millors novel·les del gran periodista en què a través d’un tema que et perfora mentre llegeixes, a causa a la seva duresa, també hi trobem grans dosis d’amor i intriga, que fan que devoris el llibre sense adonar-te’n.

Una bona novel·la que ens recorda, com diu el mateix Bosch, que quan la justícia fa aigües ens queda el periodisme.

La entrada Vides robades se publicó primero en iNSiGHTS.

L’art de la reflexió ha de ser condició de la nostra humanitat

La pèrdua del paper dels estudis de filosofia a l’ensenyament secundari il·lustra força bé les prioritats “professionalitzadores” i conformadores que s’han acabat imposant en el sistema educatiu. Marina Garcés ens diu: “pensar és aprendre a pensar, perquè pensar és tornar a pensar”. No és un joc de paraules, sinó més aviat l’afirmació que cal convertir l’art de la reflexió en termòmetre i condició de la nostra humanitat. La tendència educativa cap al pragmatisme mercantilista és tant o més present en el nivell dels estudis universitaris. “La universitat hauria de ser plataforma, trampolí i connector entre sabers i mons”, afirma la filòsofa barcelonina, però la deriva actual de les universitats en el mercat global del coneixement tendeix cap el contrari. S’està buidant aquesta institució de les formes d’instrucció més creatives y arriscades, els processos d’elaboració del saber més lliure i alhora més fonamentats, estan fugint de l’acadèmia. La sociòloga Marta Nussbaum en la seva defensa de tot allò que no té “finalitats de lucre”, denuncia un món en el que tota idea de valor queda reduïda al diner, a la producció de riquesa material, fins al punt de fer desaparèixer allò que és realment rellevant: el capital simbòlic. “Capitalisme del coneixement”, segons el catedràtic de la UB Dídac Ramírez, que paradoxalment crea analfabets funcionals subjectes a distraccions fàcils i vulgars que no saben els rudiments fonamentals de la cultura occidental i pels quals el concepte de “clàssics” no té ni tan sols cap sentit.

El desplaçament del saber dels currículums educatius s’ha concretat en l’àmbit universitari en dos aspectes fonamentals: L’enfocament professionalitzador i la disminució dels nivells d’exigència. En el primer cas, estem davant d’un autèntic oximorón. El triomf d’un model pragmàtic-utilitarista que sintetitza les doctrines neoliberals en boga, consistent en abandonar la pretensió de dotar de formació àmplia i sòlida als estudiants, de formar ciutadans cultes i lliures, fent una autèntica deserció cultural cap a la sectorialització en escoles professionals i centres d’innovació tecnològica al servei de les empreses i de la indústria. No hauria de ser aquesta la seva funció. Certament, una excessiva nostàlgia d’una universitat “culturalista” d’antany ens retornaria a un plantejament burgès i elitista no desitjable i convertiria a aquesta institució en un mausoleu. Resulta perillós, però potser un risc més assumible que no pas el buidat de contingut, la laminació que com a institució crítica, que és el que hem viscut els darrers anys amb tanta addicció al pragmatisme.

A Europa, els estudis universitaris han disminuït els nivells d’exigència

L’altra dinàmica determinant ha estat el procés de falsa democratització de l’accés a la universitat, amb una obertura cap a nous grups socials que ha convertit les institucions d’educació superior en llocs massificats on han proliferat multitud de nous títols cada vegada més especialitzadors. Universitats obertes a tothom, fins i tot a multitud d’estudiants que no han estat adornats per les competències, ni el talent ni els hàbits d’estudi per incorporar-se a les aules. Disposar de títol universitari entès com a un dret i una exigència més enllà de la capacitat i esforços que haurien de resultar necessaris i imprescindibles. A gairebé tots els països europeus, l’orientació de les universitats ha anat cap a la disminució dels nivells d’exigència. Els indicadors de qualitat penalitzen l’allargament dels estudis i premien elevades taxes d’èxit. Per aconseguir que els estudiants es graduïn en els terminis establerts i per fer més “agradable” l’aprenentatge no es demanen més sacrificis sinó, al contrari, es busca atreure’ls amb la reducció perversa de continguts, eliminant matèries qualificades despectivament de “generalistes” i la transformació de les classes en un joc interactiu superficial basat en la projecció d’imatges i en proporcionar qüestionaris de resposta múltiple, quan no i en nom de les habilitats tecnològiques que es diu se’ls ha de dotar, utilitzar aplicatius que porten a la gamificació.

La saturació informativa actual a través de les possibilitats digitals no significa coneixement, sinó una variant de la intoxicació: la infoxicació. Internet ens pot proporcionar multitud de respostes en el procés d’adquisició de competències i d’instrucció, però per això s’ha de discernir quines preguntes cal plantejar. La segmentació de sabers, l’utilitarisme, el menyspreu per la cultura en un sentit ampli i l’abdicació de l’hàbit de l’esforç en el treball intel·lectual, ens està portant cap a noves formes d’ignorància. Una incultura que pot conviure perfectament amb la disposició d’una titulació universitària. Conèixer, saber, no respon a una acreditació, és una actitud. Hannah Arendt reflexionava sobre el caràcter acumulatiu de la cultura, sobre la importància dels referents clàssics: “El passat no ens porta enrere sinó que ens impulsa endavant i, en contra del que es podria esperar, és el futur el que ens condueix cap al passat”.

Imatge de portada amb llicència CCBY

La entrada Elogi del saber inútil se publicó primero en iNSiGHTS.

El què algú ha convingut en denominar cinema lent també es nega a explicar-se i a ser explicat: hem de convenir doncs, que ni les convencions pròpies de l’acadèmia ni les de la didàctica cinematogràfica ens serveixen a l’hora d’apropar-nos a un cinema que és eminentment contemplatiu. Una possibilitat versemblant, si parlem de l’obra realitzada per Michelangelo Antonioni, Andrei Tarkovski o Bela Tarr, entre d’altres, seria presentar el slow cinema com una alternativa directa al cinema comercial, però aquesta afirmació també seria vàlida, per exemple, pel cinema experimental de José Antonio Sistiaga o de Michael Snow… i aquests dos últims no estarien dins les coordenades del cinema lent. Així doncs, acarar el cinema lent amb el cinema produït per una indústria que té els seus referents més a prop dels parquets de la borsa i de les entitats financeres que del món de la cultura i de l’art, seria una forma connatural d’acostar-nos a la seva essència, però, de ben segur, no ens permetria fer-ho ni amb la fidelitat ni amb la precisió  necessàries.

Deixem que siguin les paraules dels cineastes que han transitat els camins d’aquest cinema lent, i les dels intel·lectuals que els hi han fet costat, les que ens ajudin a descobrir els elements que han configurat el seu corpus teòric i estètic. Andrei Tarkovski, respon a aquells que gosen  interrogar-lo sobre la interpretació dels seus treballs,  “[…] tot depèn del nostre món interior, i del món interior de l’espectador, i afegeix […] l’espectador ideal per a mi, és aquell que mira els meus films igual que un viatger mira el paisatge des d’un tren”. El crític Esteve Riambau ens diu que Pedro Costa “[…] és capaç de convertir en poesia elements tan efímers com un raig de llum, una ombra fugissera que travessa la pantalla o sons gravats en bandes sonores particularment riques”. Antonioni, en paraules de Pasolini, “[…] ens situa en universos fora de la història i ens mostra l’angoixant bellesa autònoma de les coses”. Bela Tarr ens convenç que “[…] el temps és una dimensió de la vida, tot passa dins del temps”. Theo Angelopoulos tempteja definicions i exclama: […] el cine és la vida, i reflexiona sobre la gènesi de la seva obra afirmant que “[…] si hagués de definir el cinema que faig, diria que és un treball sobre el temps que ha passat, sobre el temps que passa, sobre el temps”, i categoritza aquestes afirmacions amb una poètica frase posada en boca d’un dels seus personatges quan algú li  demana, “[…] què és el temps?”, i respon, “[…] el temps és un nen que juga amb un petit objecte a la vora del mar”. El cinema contemplatiu, però, no té data de caducitat i nous realitzadors han anat fent de la lentitud una marca. Lisandro Alonso, Carlos Raygadas, Nuri Bilge Ceylan, Raya Martin, Brillante Mendoza, Naomi Kawase, Tsai Ming-Liang o Apichatpong Weerasethakul, representants contemporanis d’aquest cinema lent, han renunciat pràcticament a la distribució comercial dels seus films i han optat per fer visible la seva obra només a través dels festivals de cinema i dels fòrums especialitzats. Molts d’aquests directors opten per filmar amb càmeres especials i amb formats diferents dels habituals, utilitzen les noves tecnologies sense cap problema, però la majoria d’ells es mostren decidits a defensar, igual que els seus predecessors, la moralitat del pla seqüència; un pla que malauradament en l’actualitat s’ha amarat d’exhibicionisme, però que ha estat un paradigma significatiu per a tots aquells realitzadors que s’han alineat a les files del cinema lent. Una forma d’actitud moral que, com ens diu Angelopoulos al·legòricament, comença amb l’Odissea, una obra que el director grec recrea en una versió molt lliure a La mirada d’Ulisses. Per això quan en aquest film Ulisses es pregunta, “[…] quan torni què explicaré?”, la resposta és: “explicaré una aventura, l’aventura humana, una aventura que no acaba mai”.

La entrada ‘Slow cinema’ o l’art d’observar com si la càmera no existís se publicó primero en iNSiGHTS.