El true crime és un gènere periodístic que ha guanyat popularitat en els últims anys, especialment en els mitjans de comunicació audiovisuals, com la televisió i els pòdcasts. ‘Crims’, primer a ‘Catalunya Ràdio’ i, posteriorment, amb el salt a ‘TV3’, n’és un gran exemple. El gènere s’enfoca en la narració de crims reals i està en constant creixement i evolució. Tot i que aquest tipus de contingut ha anat despertant un gran interès entre el públic, la cobertura d’assassinats o altres delictes planteja alguns dilemes ètics per als periodistes i comunicadors, ja que cal considerar diversos factors per oferir una narrativa responsable i respectuosa.

El sensacionalisme i la morbositat són dues característiques que se solen associar als continguts de true crime, i que poden ser problemàtics i qüestionats èticament.

Per una banda, el sensacionalisme fa referència a la tendència d’alguns mitjans o programes a dramatitzar la informació relacionada amb crims o delictes, amb la finalitat de cridar l’atenció de l’espectador i augmentar l‘audiència. Sovint, aquests programes se centren en històries que comporten violència extrema, assassinats, segrestos o altres crims greus. Cal tenir en compte que el sensacionalisme implica el perill de representar de manera poc veraç els fets i la informació. I que això, a més, pot afectar de manera negativa a tots els individus involucrats en el cas.

D’altra banda, la morbositat és un interès excessiu en temes foscos o pertorbadors, com la violència, la mort o els mateixos crims. De vegades, els programes de true crime s’enfoquen en els detalls més explícits dels crims, que pot comportar una glorificació de la violència.

Tot i que les produccions fugen de la ficció i pretenen mostrar crims reals amb testimonis, proves i documentacions verídiques, sovint és difícil no lligar el gènere amb aquests dos conceptes que el tornen frívol. Cal tenir en compte el costat fosc de l’ésser humà, que és aquell que fa referència a l’atracció o a la interacció amb fets que no estan acceptats socialment. Per això, resulta lògic relacionar el true crime amb el sensacionalisme i la morbositat.

Crim d’Alcàsser

A l’Estat, podem trobar programes que han contribuït a la morbositat i el sensacionalisme, de manera que encara és més apropiat establir una relació amb ‘Crims’. N’és un exemple la sèrie documental produïda per Netflix ‘El cas Alcàsser’, un dels documentals més polèmics del país.

“Les famílies de les víctimes van viure el dol com si la realitat només formés part d’un frívol i sensacionalista reality show”

El periodista Borja Tetrán, en un article d’opinió per a ‘La Información’

Segons recull el periodista Borja Tetrán en un article d’opinió per a ‘La Información’, aquesta sèrie documental “mostra com els mitjans de comunicació van convertir un tràgic segrest i assassinat, en un espectacle que va retenir a les famílies en shock el mateix dia en què van aparèixer els cossos”. Tetrán argumenta que “les famílies de les víctimes van viure el dol com si la realitat només formés part d’un frívol i sensacionalista reality show”. I es mostra convençut que “la televisió va desproveir-les del dol privat i el sensacionalisme va tapar qualsevol mena de límit ètic”.

Així doncs, conclou que “es va atemptar contra la privacitat de les famílies afectades a través d’una intromissió a la seva vida privada per part dels periodistes”. I aquest és un aspecte que deixa veure la facilitat que hi ha a l’hora de creuar els límits prohibits dins del propi true crime.

“L’equip de ‘Crims’ tracta el gènere del true crime, on és molt difícil delimitar bé si el tractament és ètic o no”, explica Maria Forga, professora d’Ètica Periodística de la Universitat de Vic. “Des del meu punt de vista, dins d’aquest àmbit ho fan força bé; seria dels programes on es respecta més l’ètica”, afegeix, mentre assenyala que “els límits mai són una taula rassa, però la gent que es dedica a això els coneix mínimament”.

La veu dels experts

Alguns autors han exposat la seva opinió respecte on són aquests límits i com s’ha de tractar el gènere del true crime per allunyar-lo del sensasionalisme. Segons la periodista Sònia Calvó: “El que és essencial és l’equip de periodistes que hi ha darrere de les obres perquè la seva funció és fonamental per evitar que les creacions esdevinguin obres carregades de pretensions amb la finalitat de cridar l’atenció del públic”.

El tractament que es fa respecte a les víctimes és també un punt important per decidir si una obra és morbosa o no, com va passar amb ‘El caso Alcàsser’, anteriorment esmentat. Moltes de les crítiques que rep el true crime van lligades a la insensibilitat respecte a les persones involucrades, vinculant-lo així amb un periodisme groguenc.

“Els límits mai són una taula rassa, però la gent que es dedica a això els coneix mínimament”, explica Maria Forga

Forga explica que “el gènere en qüestió és un terreny molt pantanós, on és molt difícil delimitar bé si el tractament és ètic o no”. No obstant, assegura que “els límits principals es regeixen en no dramatitzar, sigui amb efectes de so o plans recurs repetitius, entre d’altres.” “Tot això, que és més propi de la ficció, són límits que no s’haurien de passar, ja que el seu objectiu és l’espectacularització”, adverteix Forga. Els periodistes són els encarregats de donar la informació dels fets (en aquest cas dels crims) perquè es coneguin. “Sovint els mitjans són molt útils per trobar pistes”, explica. Els periodistes han de saber que el seu paper és informar i explicar les històries.

La periodista de successos i directora de contingut de ‘Crims’, Anna Punsí, diferencia entre morbositat i curiositat. Punsí recalca que des del programa “se segueix la màxima que si allò que es vol mostrar al públic és important per la narració del crim, s’ha d’ensenyar“. Coincidint amb Forga, Punsí creu que “la morbositat té molt a veure amb la repetició d’imatges i recursos per dramatitzar una escena, com és el cas de la guerra on després de veure tantes imatges de cadàvers ja no t’afecten, et tornes fred.”

Segons Punsí, “el presentador del programa Carles Porta és molt curós en aquest aspecte” i assegura que “l’equip decideix no mostrar moltes escenes que poden violentar a l’espectador”, sobretot en les declaracions dels testimonis. “A mi em violenta molt veure una persona plorant, si això passa, parem la gravació fins que aquell testimoni estigui millor”, explica. “El contingut ha de ser emocionant i emotiu, però no ha de ser tràgic; la mort o un crim ja ho són per si sols”, acaba.

“Si allò que es vol mostrar al públic és important per la narració del crim, s’ha d’ensenyar”, afirma Anna Punsí

Dilemes ètics

Un dels principals dilemes ètics es troba en la privacitat i el respecte de les víctimes i les famílies. Tal com explica Óscar Rodríguez, productor executiu de la productora ‘True Crime Factory’, des de l’equip de ‘Crims’ i des de la mateixa productora no volen entrar en sensacionalismes: “Si entrem en algun detall d’aquest caire, primer, intentem suavitzar-lo al màxim i, segon, és perquè té alguna rellevància per la història”. Rodríguez alerta que els comunicadors han de ser “conscients que, en la major part dels casos, els crims tenen un gran i dolorós impacte a la vida d’aquelles persones implicades.” “El respecte és per les víctimes i els familiars, ja que estem narrant un dels pitjors dies de la seva vida”, explica el productor.

Per això, diu, és important respectar la seva privacitat i evitar qualsevol acció que els pugui generar un mal afegit. No obstant, Maria Forga apunta que un programa d’aquest caire sempre està “tocant el morbo” i, per això, “ens interessa, no ens enganyarem”.

“Deixem de posar moltes coses, som molt curosos sobretot amb les declaracions”, explica la directora de contingut de ‘Crims’. Es pot donar el cas en què el periodista es vegi temptat a utilitzar el dolor de les víctimes i els familiars per generar una història més cridanera i atractiva per a l’audiència. No obstant, l’equip de ‘Crims’ considera aquesta pràctica com una explotació i una falta de respecte. “Si que ha de ser emocionant i emotiu, però no ha de ser tràgic, ja que la mort o el crim en sí ja ho és prou per si sol”, afirma Punsí.

Tant Óscar Rodríguez com Anna Punsí al·leguen que des del programa se segueix el lema de les tres erres: rigor, respecte i ritme narratiu. Fent menció a les dues primeres, asseguren que sempre intenten ser “curosos i respectuosos” pel que fa a la difusió de la informació i el tracte amb les víctimes. “El què intentem és no reviure traumes i, fins i tot, intentem tancar ferides o ajudar a fer-ho”, explica Rodríguez.

“Fem una feina molt meticulosa de documentació per no explicar coses que realment no hagin passat”, explica Óscar Rodríguez

Un altre dilema ètic és el de l’objectivitat. Els comunicadors han de ser conscients que la cobertura d’un crim pot estar carregada d’emocions i generar fortes reaccions en el públic. Per tant, és important mantenir sempre una perspectiva objectiva i no dramatitzar o manipular els fets per atraure l’atenció de l’audiència. Per exemple, en alguns casos es poden presentar detalls sensacionalistes o groguistes, com esmenta Maria Forga, que no tenen rellevància en la història narrada amb l’objectiu de cridar l’atenció del públic i augmentar l’audiència del programa.

Dur a terme aquesta pràctica, pot distorsionar la veritat i, per tant, fallar al rigor, la primera “r” de l’eslògan de ‘Crims’, així com pot afectar a la percepció del cas. Óscar Rodríguez explica que el rigor es tracta de no inventar ni jutjar res. “Nosaltres no opinem sobre els casos, fem una feina molt meticulosa de documentació per no explicar coses que realment no hagin passat”, afirma. Anna Punsí també al·lega que des de ‘Crims’ no s’inventen els casos, sinó que “tot està basat en evidències, fets i sumaris, seguint el rigor” que intenten aplicar des del programa.

També és important considerar la presumpció d’innocència. En molts casos, els sospitosos són considerats innocents fins que no es demostri el contrari. Per tant, els periodistes han de vigilar molt a l’hora d’informar sobre aquests, evitant
qualsevol acció que pugui afectar a la reputació o posar en perill el dret a tenir
un judici just. En alguns casos, els periodistes poden donar detalls que poden
afectar a la percepció del públic sobre el sospitós i generar una opinió negativa
d’aquest abans que hi hagi hagut una acusació formal. Per això, per tal d’evitar que la presumpció d’innocència es vegi afectada, els comunicadors han de ser
molt respectuosos amb la difusió de la informació.

El paper dels mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació tenen un paper clau a l’hora de narrar un crim real, ja que són els encarregats de transmetre la informació al públic sobre els esdeveniments que han tingut lloc. Això implica la recopilació i difusió de dades sobre un crim, la investigació, les possibles motivacions i els sospitosos entre altres aspectes rellevants. “Nosaltres, els periodistes, som qui donem la informació dels crims perquè es coneguin”, explica Maria Forga. “Sovint els mitjans són molt útils per trobar pistes”, afirma.

No obstant, els mitjans tenen la responsabilitat d’informar de manera objectiva i equilibrada, és a dir, sense crear estigmes injustificats o jutjant a una persona acusada sense haver establert la seva culpabilitat. A més, també cal tenir en compte el dret a la intimitat dels implicats en el cas, així com la necessitat de no inferir en la investigació en curs.

“Hem de saber que el nostre paper és aquest: informar i explicar les històries”, sentència Forga. Així doncs, el tractament informatiu dels mitjans de comunicació pot influir en la percepció que el públic té dels crims i de les persones implicades. Per tant, cal que els mitjans de comunicació i els periodistes realitzin una cobertura adequada i responsable d’aquests casos. Tal com denúncia Maria Forga: “no cal fer-ne un espectacle, perquè no ho és”.

En definitiva, tot i la idea que cadascú en pugui tenir, les històries han de ser explicades. En cas contrari, les societats s’exposen a tornar a entrebancar-se amb la mateixa pedra i a viure un cas similar per no haver après dels errors, sigui en sentit judicial o informatiu.

La entrada Veritat sense sensacionalisme: el paper de l’ètica periodística se publicó primero en iNSiGHTS.

Anna Punsí i Lladó (Vilafant, 1978) és una periodista especialitzada en successos i tribunals. Va començar a fer ràdio a ‘Ràdio Vilafant’ iniciant la seva trajectòria professional a ‘Ràdio Girona’ com a corresponsal a l’Alt Empordà. Des del 2005, es va especialitzar en la crònica de successos i tribunals. Després, passà a treballar a la ‘SER Catalunya’ des de Barcelona, com a encarregada dels assumptes relacionats amb els temes policials i judicials de la capital catalana. Ha col·laborat amb ‘El Periódico’ i l’ARA, el ‘Setmanari de l’Alt Empordà’ i ‘Ràdio Vilafant’. El 2021, va deixar la SER per incorporar-se a la productora de Carles Porta, director del programa ‘Crims’ de TV3.

Anna Punsí és per molts un referent del periodisme de successos. Seguint el seu compte de Twitter, es fa evident que és sempre de les primeres a publicar l’última hora dels successos a Catalunya. Com se n’assabenta tan de pressa? 

Bé, fa molts anys que em dedico a això. El 2004 vaig començar a fer successos, sobretot a la SER a Girona, i després vaig anar a treballar a Barcelona. Des del 2009, soc allà cobrint la secció de successos i tribunal. És una feina i una secció que impliquen picar pedra. A poc a poc, a mesura que vas als llocs vas fent una petita xarxa i clar, amb el pas dels anys, és més gran. Al final, si la gent veu que sempre estàs allà, que és una feina que t’agrada i que respons en el moment que hi ha notícies, confien en tu. L’aparició de Twitter em va ajudar bastant, perquè hi ha molta gent que m’escriu per privat, de manera que puc contrastar la informació amb les fonts oficials i publicar la notícia de seguida.  

“Soc molt addicte a l’actualitat”

Considera que és addicte en l’actualitat o hi ha moments en què se’n pot desvincular?

És impossible desvincular-te. Soc molt addicte a l’actualitat, ho reconec. Ara estic fent ‘Crims’, des de fa un any i mig i els casos que tractem al programa són antics. Molts d’ells els vaig cobrir en el seu moment, però ara hi trobo matisos i diferents punts de vista, de manera que podem aprofundir. Però a mi el que em dona adrenalina i em genera ganes de seguir és el dia a dia, tot i que també he de reconèixer que cada vegada ho faig menys. I a mesura que això passa, també et costa una mica més: com que no estàs tant al dia i no pots anar als llocs, et perds algunes històries. De totes maneres, segueixo molt en contacte amb els periodistes i companys que estan al peu del canó.

Quina importància tenen les fonts en aquest tipus de periodisme?

Les fonts són la base; sense elles no vas enlloc. Pots publicar la informació oficial perquè, tard o d’hora, els Mossos acaben enviant una nota de premsa quan hi ha un homicidi ja que és molt difícil que no se n’assabenti ningú. I et pots basar en això, però seran quatre ratlles amb poca informació. Ara bé, si tu treballes per al teu públic, pels teus oients o els teus lectors, intentes donar el màxim. I aquí, les fonts juguen un paper fonamental. 

“Quan arriba una història et pots avançar per l’experiència, però cal anar amb compte perquè anar de pressa et pot fer cometre errors”

En quin moment comença a interessar-se per la crònica negra? 

T’he de dir que mai m’havia plantejat fer aquest tipus d’informació. Quan vaig ser corresponsal de la SER a l’Empordà, ho cobria tot. Sí que és veritat que sempre m’ha agradat molt tot allò que implica acció, com les manifestacions on hi ha batussa, però no m’ho plantejava com a tal. El 2004, el meu cap d’informatius, en Ramon Iglesias, em va proposar fer successos. Tenia 25 anys i a poc a poc vaig anar teixint relacions. Cada vegada t’agrada més, t’especialitzes i quan arriba una història, ja tens experiència i et pots avançar a la resta. Això em dona adrenalina i he d’anar amb compte, perquè anar de pressa et pot fer cometre errors. No s’ha d’oblidar el mètode i contrastar la informació. 

Què l’ha impulsat a deixar la SER i allunyar-se de l’actualitat per sumar-se a l’equip de ‘Crims’ i dedicar-se al gènere del ‘True Crime’?

Vaig deixar la ràdio perquè notava que m’estava començant a passar factura pel que fa a la salut. El problema d’aquesta feina és que no en tens mai prou; no s’acaba mai i tampoc es valora. En Carles Porta em va oferir treballar a ‘Crims’ i el que m’oferia em va semblar interessant. A més, el programa funcionava prou bé i vaig pensar que era el moment de fer el canvi. També és cert que durant la pandèmia vam fer molt teletreball, i això provoca que t’allunyis dels companys i de l’equip; de manera que aquell lligam emocional amb la gent amb qui has treballat tants anys es va debilitant i no et condiciona tant a l’hora de marxar. Crec que el meu cor va sentir que era el moment. 

“El problema d’aquesta feina és que no en tens mai prou”

Quins passos segueix ‘Crims’ per escollir un cas, documentar-se, fer el guió, el rodatge i acabar emetent el capítol? 

Soc la directora de contingut i, bàsicament, em dedico a això: a triar els casos, consensuar-los una mica amb l’equip i repartir-los. A l’hora d’escollir-ne un, fem una anàlisi en funció de si té girs narratius, si creiem que té enrevessament i si podem anar més enllà. No els pensem amb l’opció de resoldre’l, sinó que requereixin una investigació que el faci interessants. Un cop hem analitzat tot això, ens documentem, busquem el sumari i la sentència. I, a partir d’aquí, si és el cas de televisió, busquem imatges i consultem l’arxiu de TV3, entre altres. Després, contactem amb els protagonistes, els citem (sigui a l’estudi de ràdio o al plató) i fem les entrevistes. Sempre amb la idea que no ens expliquin estrictament els fets, sinó que també revelin la part humana.

Com és el procediment radiofònic i el televisiu?

Un cop està tot gravat, es treballa diferent per cada format. Si és a ràdio, es fa un guió escrit d’unes 40 pàgines. En el cas de la televisió, el guionista disposa d’un màxim de 10 entrevistes que s’editen amb l’Adobe Premiere Pro. Només amb les declaracions de les persones i els ‘off’ d’en Carles, veus si el capítol funciona o no. Un cop està tot construït, la productora Goroka s’encarrega de posar-ho tot bonic, afegir les imatges de recurs i, a més, els b-rolls, que són imatges boniques per crear l’atmosfera. Després, també s’afegeixen les imatges de ficció, que construeixen l’estètica de ‘Crims’ des d’un punt de vista més simbòlic. Una estètica amb un punt elegant, amb els plans molt tancats, sense gaire acting i sempre molt fosc. Simplement, creiem que aquesta estètica és resolutiva i de bon gust. 

“El valor afegit de ‘Crims’ és que estem parlant de casos propers i l’espectador empatitza amb les víctimes”

El programa també s’emet per ràdio. De fet, va començar només en aquest format. Per què creu que “posar llum a la foscor“ ha tingut tant èxit a la televisió?

Crec que és tot, perquè també funciona molt bé a la ràdio. Penso que l’èxit es deu a com estan explicades les històries, que t’enganxen, vols saber què ha passat i, com a espectador, vols fer les teves pròpies deduccions. És com si estiguessis llegint una novel·la negra. Crec que el valor afegit de ‘Crims’ és que estem parlant de casos propers i l’espectador empatitza amb les víctimes perquè pot arribar a posar-se a la seva pell. 

Creu que socialment es tendeix a frivolitzar sobre la mort? 

Crec que no es frivolitza la mort perquè la gent té por. Sí que em trobo persones que volen veure-hi sang i fetge, però moltes altres han de dormir acompanyades després d’un capítol. Penso que si s’incorpora un punt d’humor és perquè és necessari i perquè si no seria massa tràgic. De fet, em consta que periodistes que treballem en el món de successos o policies fan humor negre de la mort. Crec que la gent que frivolitza a xarxes, com Twitter, no és que ho faci sobre la mort o les víctimes, sinó sobre els personatges que surten. Al final, el programa s’ha convertit una mica en un fenomen i quan això passa, es descontrola tot. Sempre dic que nosaltres creem el programa, però un cop s’emet, ja no depèn de nosaltres i cadascú ho interpreta a la seva manera.

“Crec que moltes vegades confonem morbo amb curiositat”

Com aconsegueix el programa, que narra assassinats reals, no caure en el morbo?

Crec que moltes vegades confonem morbo amb curiositat. Per mi morbo seria que després de l’emissió d’un capítol, on no s’ha ensenyat cap cadàver, la persona vagi a Google a buscar la cara del mort. Però, per exemple, dir que una víctima tenia 60 punyalades és una descripció de què va passar i, moltes vegades, és una manera de dir també el motiu que tenia l’autor per donar aquestes punyalades. En Carles, que sempre té molta cura de no caure en el morbo i mai fa servir adjectius com terrible o esgarrifós. La nostra màxima és que si el que vols ensenyar explica alguna cosa de què ha passat, doncs ho ensenyem. Deixem de posar moltes coses, som molt curosos sobretot amb les declaracions. A mi, per exemple, em violenta molt veure una persona plorant. Llavors, si això passa, parem la gravació fins que aquell testimoni està millor. Sí que ha de ser emocionant i emotiu, però no ha de ser tràgic, perquè la mort o el crim ja ho són per si sols. 

“La clau per fer un bon periodisme d’investigació és que t’interessi molt el tema i t’impliquis molt”

Quines creu que són les claus per a fer un bon periodisme d’investigació i arribar a descobrir nexes que la policia no havia estat capaç de trobar, com en el cas de ‘La noia de Portbou’?

La clau és que t’interessi molt el tema, fins al punt que t’impliquis molt i necessitis saber més i més. També, com a periodista, que no et faci por trucar a totes les portes perquè en pots obtenir informació o no, però no intentar-ho és molt pitjor. Establir el màxim de xarxa possible també és important i analitzar molt bé el cas i veure fins on no ha arribat l’altra gent. Nosaltres, per exemple, en el cas de ‘La Noia de Portbou’ el tema d’Àustria no l’havia tocat ningú. Es tracta de posar tots els elements junts i veure què s’ha mirat i què no per fer-te moltes preguntes i aconseguir estirar fils.

Creu que en aquest país s’aposta per aquest tipus de periodisme?

Depèn què entenguis per periodisme de successos. Si em parles d’un periodisme de successos lligat a la investigació, crec que no perquè no hi ha recursos. Les redaccions cada vegada són més primes, cada vegada es pot anar a menys als llocs i això és la clau. No hi ha diners i investigar és car. Això també frustra els periodistes. Nosaltres tampoc és que fem molta investigació. Al final, la que fem és per trobar documentació i per saber ben bé com va anar la història; així com aconseguir tots els testimonis i que ens expliquin què va passar. A l’Estat, hi ha programes del tipus ‘Equipo de Investigación’ que, des del meu punt de vista, són més efectistes que reals perquè generen tensió a l’espectador amb imatges de persecucions, però sense deixar veure mai què acaba de passar. Crec que aquí s’aposta per un periodisme de successos que mostri imatges impactants i doni visites perquè ven i perquè agrada. El problema és quan els successos es converteixen en salsa rosa.

La entrada Anna Punsí: “L’espectador de ‘Crims’ empatitza amb els casos perquè són propers” se publicó primero en iNSiGHTS.

Tura Soler i Pagès (Santa Pau, 1963), llicenciada en Ciències de la Comunicació, és periodista de successos i investigació. Des de les pàgines d’El Punt Avui, ha relatat molts dels grans casos de la crònica negra de Catalunya. Destaca per la seva feina en el cas del segrest de Maria Àngels Feliu i en el de Joan Vila, l’assassí geriàtric d’Olot, així com la seva investigació en el doble homicidi del Pantà de Susqueda. També és col·laboradora al programa Crims, tant a Catalunya Ràdio com a TV3, i autora de diversos llibres com El pantà maleït o Sense càstig: Deu crims impunes

Per què Periodisme?

A l’hora de decidir la carrera tenia dubtes entre Periodisme o Dret. Al final, em vaig decantar pel Periodisme, però com que he anat a parar a la matèria de successos policial i judicial, d’alguna manera he estat autodidacta amb temes de dret. Dedicar-me al periodisme m’ha permès dedicar-me una mica a tot. 

En quin moment comença a interessar-se per la crònica negra? 

M’hi vaig veure una mica abocada. Jo arribo a El Punt Avui com a  becària i em pregunten a quina secció m’agradaria anar. La veritat és que no vaig saber ben bé què dir, perquè en aquell moment no ho tenia massa clar. Vaig escollir esports, però automàticament em van dir que faltava gent per cobrir successos i m’hi van posar. Allà vaig començar a batallar una mica amb el periodisme d’investigació, a tractar policies, guàrdies civils… A rebre un moc ben donat, perquè encara que siguis periodista et responen si volen. El fet és que em va començar a apassionar una mica el repte d’aconseguir la informació. Es va convertir en un al·licient. 

Sobre el periodisme de successos: “són aquells temes que tothom vol llegir, però ningú vol ser-ne el protagonista”

Com definiria el periodisme de successos?

Per mi és el més apassionant i té la particularitat que els temes són aquells que tothom vol llegir, però ningú vol ser-ne el protagonista. Fins fa poc, hi havia certa vergonya en reconèixer ser consumidor del gènere, quan en realitat són els temes més llegits. Crims ha aconseguit que els adeptes a la crònica negra surtin de l’armari. A més, la crònica negra no deixa de ser una crònica històrica; relatem el que està passant, el dia a dia de la nostra societat, del carrer, de les famílies… En explicar les històries de la mort, realment, estem explicant històries de la vida. 

Quina importància tenen les fonts en aquest tipus de periodisme?

Bàsica. Hi ha les fonts oficials, que són aquelles que teòricament et donen beure, però alhora t’obren i et tanquen l’aixeta en funció del què creguin oportú a publicar. I avui en dia, que tothom està envoltat de gabinets de comunicació, els periodistes ens trobem amb fonts molt interessades, que d’alguna manera et bombardegen amb el que ells volen vendre fins al punt que el periodista perd la capacitat de decidir què és el que interessa. També hi ha totes les altres fonts no oficials, que et poden passar informació que hauràs de contrastar. El que has d’aconseguir és la confiança de les fonts.

Quines limitacions hi ha a l’hora de publicar?

Avui en dia els periodistes ens trobem amb limitacions per, per exemple, el dret a la intimitat o la llei de protecció de dades. Tot això són barreres que impedeixen donar totes les dades d’aquella informació. A ningú se li acudiria dir que s’ha entregat lun premi literari i no dir a qui, no? Doncs el mateix passa amb les informacions de successos; s’ha de poder donar tota la informació, sempre que no es traspassin els límits imposats pel sentit comú, això sí. Perquè, entre altres coses, si no dones la informació de l’afectat d’una notícia, tampoc pots donar, posteriorment, la seva versió. 

“S’ha de parlar amb totes les parts i, crec que és essencial, trepitjar el carrer”

Quins passos ha de seguir el periodista en una investigació?

Parlar amb totes les parts i, crec que és essencial, trepitjar el carrer. És molt important anar a l’escenari dels fets perquè si no hi vas, la realitat que t’expliquen és molt diferent. Ara els periodistes es veuen obligats a complir amb la immediatesa i ser els primers a donar la notícia, això fa molt difícil aconseguir una informació acurada i contrastada. Tinc la sort de poder destinar el meu temps a anar allà on vulgui i fer el que vulgui. 

Com ha estat la seva participació en el programa Crims? 

La meva feina a Crims, com a col·laboradora, és proposar-li temes a en Carles. Un dels temes proposats dels quals em sento més orgullosa és el de La Noia de Portbou, que al final es va aconseguir el que semblava impensable: posar-li nom al cap de 32 anys. Bàsicament, recopilo la documentació que tinc i recupero els contactes dels protagonistes de cada una de les històries. I arriba el dia en què m’avisen per fer la gravació del relat a plató. Allà faig l’aportació de la matèria primera dels casos i després, poso la meva veu i imatge en allò que he intervingut. 

“Ja es veu, primer a la ràdio i posteriorment a la televisió, que Crims enganxa moltíssim”

Com neix aquesta col·laboració amb Crims?

A en Carles Porta el conec de fa molts anys; ell havia fet de periodista al Segre quan jo treballava a El Punt Avuifent informació en premsa local. Per tant, ja teníem alguna connexió. Fa alguns anys, en Carles va aparèixer amb el projecte de Crims i em va demanar que hi col·laborés, sabent que faig successos. Em va proposar buscar temes d’interès que haguessin passat a la meva zona. A part de documentació, també volia que posés veu a la ràdio. I, més tard, quan va fer el salt a la televisió, van mantenir aquesta col·laboració. Ja es veu, primer a la ràdio i posteriorment a la televisió, que el tema enganxa moltíssim. Particularment, me n’adono quan, després de tres dècades picant pedra al diari, una petita aparició a un capítol de Crims em dona més projecció que tota aquesta carrera al llarg dels anys. 

El programa també s’emet per ràdio. De fet, va començar només en aquest format. Per què creu que “posar llum a la foscor” ha tingut tant èxit a la televisió?

Penso que deu ser un cúmul de circumstàncies. Per una banda, està molt ben fet, però també enganxa molt perquè els casos són bons. A més, la veu d’en Carles Porta enamora. Si et soc sincera, fins i tot jo quedo meravellada amb el fet que el programa desperti tantes passions. Crec que el públic ha descobert aquestes històries i li agrada conèixer-les a través d’aquesta fórmula tan directa que utilitza el programa. Crims ha revolucionat la història de la crònica negra i ha valorat la feina dels periodistes de successos. Ha acostat el periodisme a la gent. 

Creu que es tendeix a frivolitzar la mort?

No. És evident que el tema de la mort és molt important i que interessa moltíssim des de la distància, tot i que no crec que sigui per una qüestió de frivolitzar-la, almenys des del punt de vista dels que fem periodisme. Nosaltres el que fem és humanitzar les víctimes. Com que el dret a la informació queda estancat per tots els altres drets, sovint les víctimes acaben sent un número i això és deshumanitzar-les. El que intentem és explicar qui era la víctima i en quines circumstàncies havia esdevingut la tragèdia. 

Creu que en aquest país s’aposta per aquest tipus de periodisme?

Sí. La prova és que fins i tot Crims s’està versionant per altres plataformes. Jo vaig estar a Madrid, gravant per Cuarto Milenio pel tema del pantà de Susqueda i els periodistes d’allà i la gent de producció elogiaven Crims. El programa ha travessat fronteres.

La entrada Tura Soler: “Crims ha aconseguit que els adeptes a la crònica negra surtin de l’armari” se publicó primero en iNSiGHTS.

Lluc Crusellas (Santa Eulàlia de Riuprimer, 1996) és un pastisser osonenc que amb tan sols 26 anys ha estat proclamat el millor xocolater del món, convertint-se en la persona més jove a aconseguir el títol i el primer en tot l’Estat. El guardó l’ha obtingut al certamen World Chocolate Masters, celebrat aquest octubre a París, on ha competit contra representants de disset països. Aquesta és la competició mundial més important dedicada a la xocolata i Crusellas hi ha triomfat amb una proposta dedicada a la natura i al futur amb la creació d’un elefant de xocolata de tres metres d’alçada com la peça més significativa.

Qui és Lluc Crusellas?
Lluc Crusellas és el mateix pastisser que abans del premi, però amb més feina. Osonenc de tota la vida, amant del ciclisme i, evidentment, la meva gran passió que és la pastisseria i tot allò que envolta la creativitat dins d’aquest món.

Quina història personal hi ha darrere del títol de millor mestre xocolater del món?
Jo volia ser ciclista, però va arribar un punt en què vaig adonar-me que, tot i que estava competint, no m’hi guanyaria la vida. També m’agradava la pastisseria i el meu cosí treballava a Can Jubany; em va dir ‘vine un estiu aquí i veuràs si t’agrada o no’. I així vaig començar. Vaig anar-hi un estiu i em van posar a la plantilla de postres. Allà vaig constatar que m’apassionava la feina, sobretot per la vessant creativa que té associada i també perquè estic convençut que les postres són capaces de transmetre felicitat a la gent.

Per tant, creu que les postres són la part més important d’un àpat?
Crec que a molts llocs no es valoren prou. I, per això, estic convençut també que els pastissers i els xocolaters tenim feina a l’hora d’educar la ciutadania en aquest aspecte. Falta cultura pastissera en general; molts restaurants no s’impliquen en la producció pròpia de postres i és un plat que sempre deixem pel final. Potser no hauria de ser així.

Ha guanyat el concurs apostant per un elefant de tres metres i dos-cents quilograms de xocolata. Per què aquesta peça?
La competició no era només aquesta prova, però sí que ha estat la que s’ha fet més viral. Tot el fil conductor que vaig fer servir a la competició era la senzillesa de les coses grans. En aquesta línia, per mi l’animal més simple i gran a la vegada és l’elefant. L’altre fil conductor que vaig seguir va ser la silueta de les esquerdes de la terra seca, de manera que l’elefant és l’animal que viu en climes secs. La meitat de l’elefant era natural i l’altra era tecnològic i elegant. Considero que el futur serà minimalista i, per això, vaig decidir treballar així.

Es va enfrontar a algun dels seus referents?
Allò és una catapulta pels participants; tothom és anònim i hi va a promocionar-se. El que sí que és veritat és que hi havia personalitats que formaven part del jurat com Amaury Guichon, un pastisser suís que és molt famós per les seves escultures de xocolata i fins i tot dirigeix un concurs a Netflix. Evidentment, s’ha de mantenir la calma per poder treballar sota la pressió que implica tenir a divuit persones reconegudes internacionalment que t’avaluen.

Hi va haver algun moment difícil?
Sí, el segon. Hi havia una part que no m’acabava de sortir com volia i vaig patir; si cometies una errada o deixaves de presentar alguna peça, estaves fora. Al final, va sortir tot bé i quan tocava. De fet, la preparació va ser per això, vaig arribar a fer fins a nou rèpliques del que havia de presentar a la competició abans d’anar a París.

Com es gestiona la pressió?
A part d’entrenar la tècnica, també vam entrenar-nos físicament, mentalment i vam seguir una dieta per estar valents. Tot això ajuda a saber gestionar la pressió durant la competició, però també després. És a dir, em vaig preparar per ser capaç de canalitzar les emocions tant si alguna cosa anava malament com si anava bé, com ha passat. Bàsicament, calia saber tocar de peus a terra en tot moment.

Què se sent al ser el millor xocolater del món?
Ara he recuperat una mica la rutina altra vegada, perquè les primeres setmanes han estat una bogeria. He de reconèixer que encara no soc conscient del que significa el que hem fet; soc el primer espanyol i el més jove en guanyar-ho. Crec que em costarà assimilar el que arriba a significar. El que sí que he detectat és que aquí a la pastisseria on treballo (Pa Vic), hem augmentat el ritme de producció i de vendes.

Té pensat aplicar tot el que ha après a París als obradors?
Entre el gremi, es diu que ‘el que passa al Chocolate World Masters, es reflecteix a les botigues al cap de dos o tres anys’. I és real perquè al final, les coses que vaig fer allà tenen associada una dificultat tècnica, però considero que encara em falta molta investigació i desenvolupament del producte per poder-ho traslladar a la pastisseria de botiga.

PaVic té botigues a Osona i al Berguedà. Amb l’excusa del premi, tenen previst expandir-se?
Tenim pensat, primer de tot, que les coses que fem siguin impecables i estiguin a l’altura del premi. Llavors, evidentment, aprofitarem les oportunitats que vinguin; sempre que es pugui fer i es pugui fer ben fet, això sí. En cap cas, farem res amb presses.

La entrada Lluc Crusellas: “Estic convençut que les postres són capaces de transmetre felicitat a la gent” se publicó primero en iNSiGHTS.

L’Aurora González Cortés té 58 anys, viu a Castellar del Vallès i ha patit càncer de mama en plena pandèmia. La primera setmana del mes de juny, concretament el dia 9, va rebre una notícia que acabaria de reafirmar l’excepcionalitat de l’any 2020: els metges li havien detectat un tumor maligne al pit. El dia 9 de juny de 2020, l’Aurora acabava de saber que en els propers mesos s’hauria d’enfrontar al càncer de mama. De fet, ella ja ho va viure l’any anterior, quan acompanyava a la seva germana a rebre el tractament.

Només arribar a l’Hospital Taulí de Sabadell, calia desinfectar-se les mans i les sabates amb gel hidroalcohòlic. Després l’Aurora havia de treure el tiquet de torn, no abans de 10 minuts de la seva cita. Seguidament, es dirigia a la sala d’espera. Sorpresa! No està plena, no està a petar. L’espera podia anar des de 30 minuts fins una hora i mitja, “quan vaig començar el tractament tot anava a mig gasa causa de la Covid-19, s’estava bastant tranquil a Oncologia”, explica. L’Aurora patia una mica a la sala d’espera, ja que la gent que hi havia, no sap el perquè, acostumava a portar el nas per fora de la mascareta, “s’acosten molt a tu, i jo sempre m’allunyo dels altres pacients”, diu.

Després de l’espera, una infermera: Aurora González? La feien entrar i l’asseien a una butaca. A la butaca, on hi estava unes 4 hores, li injectaven la seva medicació al Porth a cath, un dispositiu instal·lat a sota la pell. Un catèter connecta aquest dispositiu a la vena principal, que segurament acabarà destrossada després de suportar la dura medicació que implica el tractament. “Estava sempre molt alerta de no tocar res per no contagiar-me”, explica l’Aurora i, és que ella pràcticament ja no té defenses, a causa de la medicació, i si agafés la Covid-19 podria arribar a conseqüències tant greus com la mort. Després de col·locar bé el catèter, començava la injecció de medicaments: els primers, per pal·liar els efectes secundaris de la quimioteràpia. Aquests efectes poden manifestar-se en forma  de febre, tos, marejos, etc. De fet, d’acord amb la situació pandèmica actual, l’Aurora ha hagut de suportar el que menys li agrada, les proves PCR, “sempre li deia a la infermera que vigilés i que no em fes mal, però me’n feia”, rememora l’Aurora. Les PCR són per assegurar i controlar que aquests efectes secundaris del tractament no amaguin la malaltia de moda, la Covid-19. En els segons medicaments se li injecta la medicació, que ella distingeix com forta, per matar les cèl·lules cancerígenes.

L’Aurora és una dona forta, ja ha viscut aquesta situació en dues ocasions, acompanyant a les seves germanes, també tractades per càncer de mama

Les sessions de quimioteràpia estàndards són cada tres setmanes. La primera setmana visitava el Taulí durant quatre hores, les dues setmanes següents, durant dues hores i l’última setmana del mes, tornava a començar el cicle fins a complir les 12 setmanes de tractament setmanal.

Finalment, per acabar la sessió, rebia una dosis de líquid per netejar el Porth a cath i “cap a casa”, explica l’Aurora. Durant la setmana ella es trobava amb els diferents efectes secundaris “que em van debilitant”, diu.

El procés l’ha anat debilitant. Li fan mal les ungles dels peus, els turmells i es mareja fàcilment. Ara bé, l’Aurora és una dona forta, ja ha viscut aquesta situació en dues ocasions, acompanyant a les seves germanes, també tractades per càncer de mama. No li venia de nou. “Ja sabia pel què hauria de passar”, afirma l’Aurora. Ara, però, ella ha estat la pacient i no l’acompanyant.

Amb la situació pandèmica empitjorada per l’augment de contagis, l’Aurora va acabar la quimioteràpia el dia 7 de gener de l’any 2021. “Quan vaig acabar la quimioteràpia la situació de la pandèmia estava molt pitjor que al principi del tractament, però a Oncologia no hi van haver canvis”, reconeix la pacient.

Després d’un mes i mig de descans per a permetre que el seu cos es recuperés de la forta exposició als químics del tractament, el dia 16 de febrer es va sotmetre a la intervenció d’extracció del pit afectat pel tumor, i com era d’imaginar, amb una prova PCR de 48 hores abans per prevenir un possible contagi de Covid-19. A més a més, se li va col·locar un expansor per una futura reconstrucció de la mama. Aquest expansor és una bossa que es va omplint de líquid regularment fins a assolir el volum original de la mama i, posteriorment, poder col·locar la pròtesi final. A causa de la Covid-19, després de la intervenció va estar dos dies hospitalitzada, obligada a portar la mascareta a l’habitació i sense poder rebre visites. “Realment, com que em trobava malament i dormia molt, no em va afectar gaire el fet d’haver d’estar sola”, explica l’Aurora.

A hores d’ara, l’Aurora està rebent un tractament d’anticossos monoclonals per atacar a la proteïna causant del tumor, el qual va començar el dia 9 de març de 2021 i que acabarà el 7 de desembre de 2021.

Per culpa de la pandèmia, l’Aurora ha hagut de passar per tot aquest procés sola, ja que no hi podia haver acompanyants. L’Hospital Taulí de Sabadell separa la zona de malalts de càncer dels ingressats per la Covid-19. L’Aurora ha notat certa diferència amb l’any passat, quan la seva germana era qui rebia la quimioteràpia. L’Aurora es quedava amb ella durant totes les sessions, li feia companyia i l’animava. Ara però, ella ha hagut de ser forta i, des de que entra fins que surt, afrontar-ho sola. Tal i com ella explica: “un cop entrava a la sala, tenia el meu propi espai, agafava el meu llibre i passava la mala estona llegint”.

La entrada Lluitar contra el càncer en temps de Covid-19 se publicó primero en iNSiGHTS.

Marc Amorós és periodista, creador de contingut audiovisual, guionista, docent universitari a la Universitat Autònoma de Barcelona i autor dels llibres Fake news: la verdad de las noticias falsas i Por qué las fake news nos  joden la vida. En aquesta entrevista, Amorós s’endinsa en el fenomen de la informació falsa i advoca pel periodisme com a millor solució per superar la desinformació.

En el seu primer llibre, Fake news: la verdad de las noticias falsas, parla d’una societat desinformada, creu que la nostra ho és?

Totalment no, crec que estem en una societat que té més accés a la informació que mai; això, però,  no vol dir que estiguem més informats i millor informats que mai. Ens estem informant en el que seria un ecosistema comunicatiu totalment nou que és l’entorn digital, que canvia completament el paradigma de la comunicació tal com l’enteníem en el segle anterior. Ara la comunicació ja no és de masses, sinó que tothom pot ser emissor i receptor d’informació alhora. Això fa que tothom pugui emetre informació sense cap mena de control ni filtre i que tothom pugui tenir accés a qualsevol tipus d’informació.

“Tots som vulnerables a creure en notícies falses”

Per què creu que compartim les fake news?

S’han fet estudis per intentar analitzar quin és l’impuls que ens porta a compartir aquest tipus d’informació, i hi ha diverses raons: la primera és  l’ànim de fer el bé, de compartir una notícia que pot ajudar a altres persones. Després, també hi ha molt component actiu del que els psicòlegs anomenen l’assenyalament de la virtut. És a dir, utilitzem les notícies que compartim per definir-nos o retratar-nos de cara als altres. Aleshores, nosaltres som com aquella informació que compartim, és la nostra manera d’assenyalar les nostres virtuts.

Per què no som capaços de distingir les notícies falses?

Tots som vulnerables a creure en notícies falses. La majoria de nosaltres ens pensem que és una cosa que afecta als altres. En el fons, tots podem creure en alguna notícia falsa, perquè un dels grans èxits de les notícies falses és que actuen en un pla emocional, apel·len  a sentiments molt primaris com són la por, la inseguretat, la indignació, i provoca que nosaltres tinguem l’impuls de creure’ns aquelles informacions. A més a més, són informacions que quan aconsegueixen confirmar una opinió que la persona ja té, aquella persona la veu refermada i deixa d’importar-li si aquella notícia és real o falsa.

Creu que el fenomen de les fake news preocupa realment a la població?

Jo vull pensar que cada cop som més conscients de la dimensió del problema i de l’existència del fenomen. Crec que a poc a poc tothom acaba sent víctima d’una notícia falsa, o acaba veient que les notícies falses proliferen i ens envaeixen per tot arreu. La monopolització de l’atenció informativa amb la pandèmia ens ha fet conscients de la gran quantitat de desinformació que circula. Aquesta conscienciació genera un efecte no desitjat: una pèrdua de confiança molt gran de la societat cap al periodisme. Cada cop hi ha un percentatge més alt de la població que decideix no informar-se, decideix evitar les notícies, aleshores, opten voluntàriament per ser persones, més que desinformades, no informades. La no informació porta a la ignorància i a decisions no encertades.

Quina responsabilitat creu que pren el periodisme davant aquesta situació de desinformació?

El periodisme per mi és la millor solució a les notícies falses. Ara bé, hem de plantejar-nos quin periodisme és el millor per contrarestar la desinformació. Un periodisme seguidista potser no és el millor periodisme. Un periodisme de confrontació potser tampoc és el millor periodisme. Cal aconseguir recuperar l’essència del bon periodisme; un periodisme que busca històries que intentin mostrar-nos com és la realitat en sí mateixa, d’acord als fets que succeeixen, no d’acord als relats que, des de institucions, governs, partits polítics, etc., ens volen explicar. El periodisme va néixer precisament per ser un contrapoder a aquest tipus de relats. En societats obertes i democràtiques hauríem d’intentar recuperar l’essència del bon periodisme, que en aquest entorn digital defugi de la tirania del clic i la captació constant de l’atenció.

Els estudiants de periodisme “són els encarregats de què el periodisme recuperi la seva essència”

Quina postura adopten els governs en relació a les fake news?

La postura oficial sempre és criticar les notícies falses i escenificar que hi anem en contra. Des de la política també es fa un ús del terme fake news per qualificar tota aquella informació no convenient als interessos d’un. Si la informació no convé, es titlla de notícia falsa. Els partits polítics estan utilitzant les notícies falses i la desinformació com una arma electoral que permet l’accés al ciutadà d’una forma personalitzada i directa i introduir missatges a la societat que d’altres maneres serien difícilment permesos.

Al llibre afirma que al 2022 la meitat de les notícies seran falses. Hi ha alguna manera d’evitar-ho?

Ara mateix és molt difícil que s’elimini tota la circulació d’informació falsa generada. La informació falsa encara genera molt benefici: benefici econòmic per gent, que a través del clic, guanya diners. Genera beneficis polítics i ideològics per a partits polítics i també per a grups de pressió. Estem en un entorn digital totalment nou que canvia les regles del joc, abans el periodisme s’erigia com el principal emissor d’informació que garantia la veracitat d’aquesta. Ara el periodisme ja no és l’únic emissor, sinó que ara ja ho fan les xarxes, i dins les xarxes, ho pot fer qualsevol.

Hi ha algun perfil concret d’emissor de fake news?

No, perfil d’emissor no. Hi ha diversos actors detectats que sabem que poden emetre notícies falses, va des del petit difusor de notícies falses fins els actors industrials. És a dir, empreses que dinamitzen les xarxes socials, i això obra la porta a la difusió de la desinformació per afavorir els interessos del client. Després, a gran escala, hi ha els actors estatals o governamentals, els quals impulsen campanyes de desinformació.

Quines conseqüències poden tenir les fake news a la nostra societat?

Jo sempre explico que les notícies són falses, però les conseqüències són reals. La conseqüència més fatal de totes és que algú per creure’s una notícia falsa prengui una decisió errònia i aquesta acabi matant una persona. Jo crec que ara mateix, amb les notícies falses estem lliurant una batalla ideològica que definirà com ens hem de relacionar els humans i com ha de ser el món en els propers 50 o 100 anys. Estem prenent una sèrie de decisions que a llarg termini tindran unes conseqüències.

Quin missatge donaria als estudiants de periodisme en relació a les fake news?

Que es facin periodistes, però periodistes de debò, no periodistes simplement seguidistes. M’agradaria donar un missatge optimista de què són el futur, la generació capaç de crear noves maneres de fer periodisme per arribar a la gent, que tornin a enamorar a la societat i al món, i, que torni la confiança que el periodisme actual està perdent. Per tant, són els encarregats de què el periodisme recuperi la seva essència.

La entrada Marc Amorós: “Les notícies són falses, però les conseqüències són reals” se publicó primero en iNSiGHTS.

Més enllà de l’emergència mèdica que ha suposat el Covid-19, hi ha un altre factor sanitari que la societat tendeix a oblidar i que ara comença a fer-se visible: la salut mental. A més d’aprendre a gestionar la convivència amb el virus, s’han hagut de prendre les mesures necessàries per frenar-ne l’expansió, reduint així la interacció i la vida social. Un dels col·lectius als que més han afectat aquestes mesures ha estat el jovent. El benestar mental i emocional s’ha vist minvat i la preocupació, la por i l’ansietat s’han fet sentir a causa de la pandèmia.

A principis de l’any 2020 la vida seguia com sempre, tant adults, adolescents com infants seguien amb les seves tasques quotidianes. Des de desembre de 2019, però, corria la notícia d’un brot d’una malaltia desconeguda, que es va dir Covid-19. La malaltia s’anava estenent acceleradament per diversos països del món, fins que, el dia 11 de març de 2020, l’Organització Mundial de la Salut va declarar el virus com a pandèmia mundial i va demanar als governs que prenguessin mesures contundents per frenar-ne l’expansió.

L’evolució de la pandèmia va comportar la limitació d’activitats tan necessàries com anar a treballar. També es van tancar locals culturals i esportius, entre d’altres. Es va reduir la mobilitat de la població i es va limitar la presencialitat als centres educatius. Es va imposar un confinament domiciliari, fet que ha pogut impactar psicològicament a bona part de la població, i amb major mesura al col·lectiu dels adolescents i joves. L’impacte emocional que ha deixat el Covid-19 ha estat un conjunt d’emocions negatives com ara por, ansietat i preocupació. Aquestes emocions poden aparèixer de forma mixta en una situació extrema d’estrès psicològic, causat per amenaces naturals impredictibles. Així, en situacions incontrolables, aquest estrès amb una preocupació afegida pot desenvolupar ansietat i depressió, tal i com explica Pablo Vera-Villarroel al seu article Psicología y covid-19: un análisis desde los procesos psicológicos básicos.

La joventut: una etapa més vulnerable

En situacions de pandèmia com l’actual, els joves són un col·lectiu especialment vulnerable. Això es deu a que a l’etapa adolescent l’individu encara està desenvolupant les seves característiques de personalitat. Els adolescents han estat exposats a un perill imperceptible i incontrolable greu, que ha desencadenat reaccions psicològiques, en les quals es manifesten estats d’incertesa, angoixa, tristesa o desànim, un malestar psíquic general, tal i com apunta Mónica López, psicòloga i vicepresidenta de la Secció de Psicologia d’Emergències del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Els problemes de salut mental dels joves tenen a veure també amb l’aïllament social, que dificulta el desenvolupament de la vida quotidiana: “el que sobretot veiem molt és els joves que estan angoixats per totes les pèrdues que els hi ha suposat la Covid-19, no és només la por a infectar-se, és haver de renunciar a tot allò que, en certa manera, en aquesta etapa vital és important”, afirma la psicòloga. Per una banda, a la primera joventut (15 a  20 anys) hi ha  tota la part de les relacions socials i els esports de competició, ja que és una etapa d’experimentar, de transgredir normes i de divertir-se. Tot això amb la pandèmia ha desaparegut. “Per tant, l’exercici de renuncia ha estat brutal”, diu López.  Per altra banda, a la segona joventut (20 anys en amunt) s’han vist truncades moltes expectatives: viatjar, la continuïtat de relacions de parella que acaben de començar, el món laboral o els Erasmus que no han pogut ser.

“Hi ha hagut molts dols, moltes pèrdues, fet que ha produït angoixa en uns, i símptomes depressius, en altres”, explica Mónica López.

Tal i com apunta l’Observatori Català de la Joventut en el seu anàlisis Joventut, COVID-19 i desigualtats, a partir de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió sobre l’impacte de la Covid-19 entre l’11 i el 15 d’abril de 2020, els joves són el col·lectiu que s’ha sentit més incapacitat davant del confinament i els qui l’han afrontat amb més dificultat. En una escala del 0 (gens) al 10 (molt), les persones joves són les que veuen més difícil saber portar el confinament. A més a més, segons l’enquesta del CEO, l’estat d’ànim dels joves és el pitjor d’entre tots els grups d’edat. El col·lectiu té les respostes més negatives pel que fa els estats d’ànim pels quals es pregunta: tristesa, avorriment, angoixa i incertesa. Segons l’estudi, les condicions en què es viu el confinament, la preocupació per la pandèmia, el tancament escolar i l’aïllament social són els principals factors relacionats amb una mala vivència del confinament entre els joves. Tot i que aquest col·lectiu ha estat el menys afectat pel que fa la transmissió de la malaltia, és el que mostra més preocupació.  A més a més, el tancament dels centres educatius ha implicat que hagin tancat físicament, però no s’ha cessat totalment l’activitat docent, per tant, els joves han hagut d’adaptar-se en temps rècord a un canvi educatiu. “Anar a un centre educatiu no és només anar a estudiar, és anar a relacionar-se, poder fer una campana, poder fer una cervesa… tot això ho perds. Alhora que se t’exigeix igualment funcionar a nivell d’estudis, és una cosa molt descompensada que ha creat molta angoixa. Els joves han fet un esforç admirable”, explica López.  

Les restriccions de la vida social impacten els joves en una etapa vital clau

El confinament ha fet empitjorar el benestar mental de la joventut. “Abans aquests problemes ja hi eren, però el fet d’estar a casa ha provocat que explotés tot. Sí que pot ser que el Covid-19 hagi servit per visibilitzar més casos, òbviament els casos han augmentat, al cap i a la fi hem passat un confinament domiciliari. Tot i això, l’ansietat dels joves ha estat causada per no saber què vindrà després davant d’un fet incontrolable com el Covid-19”, afirma Júlia Rosanna, vicepresidenta del Consell Nacional de Joventut de Catalunya i referent en temes de salut mental. Segons l’Observatori Català de la Joventut, les afectacions més freqüents detectades pels professionals són insomni, angoixa, por i ansietat. Factors com la por a la infecció, la frustració i l’avorriment poden derivar en estrès posttraumàtic, ràbia o confusió. Per això, cal estar atents a com els joves han viscut el confinament. “El confinament ens ha posat a prova a tots. A la salut mental que hi havia i la salut de les relacions”, explica la psicòloga Mónica López.

Rosanna explica que socialment no s’ensenya res de gestió emocional, per tant, quan ens trobem davant una dificultat no sabem com seguir, no ho sabem gestionar, i aquest problema, amb la pandèmia, s’ha evidenciat.

“Els joves assumeixen la culpa de poder contagiar algú de la seva família, el que és un fet que afecta moltíssim”, afirma Júlia Rosanna.

L’afectació de les restriccions depèn molt de cadascú i de la seva sensibilitat, però segons la psicòloga, Mónica López, “recollint tots els testimonis diria que totes afecten. Diria que la restricció que va afectar més és el no poder-te acomiadar del teu familiar que es moria, és a dir, al principi hi havia un protocol que no es podia anar a l’hospital, era tot molt incert. Això, des d’un punt de vista psicològic, ha estat molt cruel”, conclou.

La visibilització, necessària per afrontar el futur de la salut mental entre el jovent

Encara en pandèmia, ja s’adverteix que una de les problemàtiques conseqüents del Covid-19 serà l’augment de problemes de salut mental. A l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona s’ha registrat un augment aproximadament del 50% d’arribades de joves amb intents d’autolesió i temptativa de suïcidi. “Des del CNJC ens preguntem perquè s’ha d’arribar al punt crític, perquè no es preveu. A tots els hospitals hi ha un codi de risc, però només s’aplica quan el pacient ja ha fet alguna cosa. Llavors arribem al punt de què hi hagi aquestes dades tant horribles”, reivindica Rosanna.

Des de l’inici la pandèmia s’han creat eines telemàtiques per poder gestionar les emocions. Un exemple és l’aplicació Gestioemocional.cat, creada pel Departament de Salut. L’eina permet avaluar l’estat emocional de l’individu a través d’un test. Tal i com s’explica des del Departament de Salut, Gestióemocional.cat és un instrument per donar suport emocional i psicològic. Es tracta d’un nou canal de comunicació en el que hi han participat diferents serveis del sistema sanitari amb la finalitat de donar resposta en l’àmbit de la gestió emocional. L’aplicació, mitjançant el test, identifica quatre estats emocionals i, segons el nivell, suggereix recursos, consells o ajuda professional. Els ciutadans han d’enviar un qüestionari amb les seves dades personals perquè així l’equip de psicòlegs del Sistema d’Emergències Sanitàries hi puguin contactar.

Un altre exemple és el del Consell Nacional de Joventut de Catalunya, que du a terme un projecte des de l’any 2015, i que ha adquirit més importància amb la pandèmia. El Consell ofereix xerrades, difusió a les xarxes i altres entitats per a què els joves puguin parlar de com se senten. “Nosaltres no som professionals com a tal, però sí que som un altaveu”, explica Júlia Rosanna. D’aquesta manera, des del CNJC ofereixen una formació interna i externa, amb la qual treballen molts hospitals, com Sant Joan de Déu, amb guies d’acompanyament del dol, i actualment sobre salut mental enfocada a la pandèmia.

Una de les entitats col·laboradores amb el Consell Nacional de Joventut de Catalunya és Obertament, una entitat que lluita contra els estigmes de salut mental, i que ha posat en marxa la campanya Jo tampoc estic bé.  En aquesta campanya es convida a les persones a parlar sobre l’impacte negatiu que la pandèmia provoca en la salut mental. “El suïcidi és la primera causa de mortalitat no natural, entre joves. A Catalunya es suïciden 10 persones cada setmana. Això són problemes que afecten als joves.”, adverteix Dani Ferrer, activista d’Obertament.

La pandèmia ha posat sobre la taula la problemàtica de salut mental. “Encara no ho hem vist tot, han augmentat els trastorns alimentaris i els casos d’autolesions entre els joves, i després, els casos d’ansietat, d’agorafòbia, i encara no ha sortit tot. A mesura que vagin traient les restriccions afloraran moltes més coses de la problemàtica de salut mental que ha comportat la pandèmia”, afirma Rosa Rubio, també activista d’Obertament. El problema no és el que ens passa, sinó què fem amb aquestes emocions, és important saber gestionar-les. Com apunta Mónica López: “sentiment expressat sentiment mig curat. Cal normalitzar el poder-nos trobar malament”.

La entrada La pandèmia posa en la diana la salut mental del joves se publicó primero en iNSiGHTS.