Dialla Diarra (Mali, 1976) es una activista africana residente en Banyoles, que se dio cuenta de que había sido mutilada cuando fue madre por primera vez con 15 años; después que su familia la casara a los trece por el método de matrimonio forzado. Tiene dos hijos y tres hijas, que no han sido mutiladas. Para luchar por los derechos de las mujeres africanas y promover su empoderamiento, creó en 2006 una asociación sociocultural de mujeres africanas: Legki Yakarues significa “mujeres de hoy” en sarankule, el idioma que se habla de su Mali natal.

¿Por qué en África se practica la mutilación genital y quién la hace? 

Por presión social y, sobre todo, por tradición. Quien decide hacer la mutilación genital femenina a las niñas son las abuelas y, en la cultura africana, sus palabras son sagradas. Las madres primerizas no piensan que les hacen daño a sus hijas, al contrario: solo siguen los consejos de las mayores. Además, hay un beneficio económico detrás; para mutilar a una niña hay que pagar, no se hace gratuitamente. Y la presión social de estas comunidades obliga a las familias a hacerlo.

“Actualmente, hay que pagar entre 30 y 40 euros para poder mutilar a una niña”

¿Pagar por mutilar? ¿De qué precio hablamos? 

Depende de la etnia y la persona que lo haga. Hace muchos años, cuando yo era pequeña, las comunidades eran más tradicionales y se podía pagar con jabón, arroz, harina o cualquier otro alimento que tuvieras. Actualmente, hay que pagar entre 30 y 40 euros para poder mutilar a una niña. 

¿Por qué cree que se sigue practicando la mutilación femenina en África? 

Porque todavía hay personas que no son conscientes de la gravedad y las consecuencias que conlleva practicarla. Es un acto para disminuir el poder de la mujer; en países como África, la figura de la mujer y su libertad aún no están reconocidas. A la propia mujer le preocupa más seguir su cultura y ser aceptada por la sociedad, que estar bien de salud. Y esto las empuja a seguir haciéndolo. Si no estás mutilada, tienes mucha presión social porque los demás piensan que no le serás fiel a tu marido; que no serás “una mujer limpia y pura”.

¿Qué sería necesario para frenar esta práctica?

Lo más importante es que todo el mundo se implique en ello. Que la gente sea consciente de la gravedad que esta práctica puede suponer para las mujeres y las consecuencias que tienen en su salud.

“Por suerte, hay etnias como los Wólof o los Serer que ya no la practican”

¿Hay gente que se niega a practicarla en África? ¿Tiene consecuencias? 

Por suerte, hay etnias como los Wólof (propias de Senegal, Gambia y Mauritania) o los Serer (de Senegal y Gambia) que ya no la practican, pero son una excepción porque en todas las demás se sigue haciendo. No existen consecuencias legales en África si no lo practicas, pero hay una presión social muy fuerte para que lo hagas. Como he dicho, pueden llegar a rechazarte por no estar mutilada y te pueden juzgar por creer que eso hará que no le seas fiel a tu marido. Incluso, me he encontrado con casos en los que es la misma la familia la que rechaza a la mujer que no está mutilada.

Usted sufrió la mutilación, ¿cuándo se dio cuenta de que estaba mutilada y con cuántos años se la practicaron? 

A mí me lo practicaron cuando solo tenía una semana de vida. Siempre había pensado que las vaginas eran así, hasta que llegué a España con 15 años y embarazada de mi primera hija. Cuando la tuve, surgió el tema de la mutilación y le pregunté a una prima como hacerlo. Ella me advirtió que aquí era una práctica prohibida y fue entonces cuando supe que soy diferente a las demás, porque las mujeres europeas no están mutiladas. Además, aquí he tenido acceso a mucha información sobre este tema gracias a la televisión o a internet.  

“Hay tres tipos de mutilación y, desgraciadamente, mueren muchos bebes con esta práctica”

¿Qué tipos de mutilaciones genitales existen?

Hay tres tipos de mutilación y, desgraciadamente, mueren muchos bebes con esta práctica. En la de tipo uno, se corta el clítoris para disminuir el apetito sexual de a mujer y en la de tipo dos, además se saca el labio menor de la vagina para hacer desaparecer por completo el placer sexual. Finalmente, la de tipo tres es la extirpación completa del órgano genital. Después de hacerla, se cierran los labios mayores -que se cosen y se les llena la vagina con medicina tradicional para que quede cicatrizada- y solo se deja un hueco para poder menstruar y orinar. Todas las mutilaciones se aplican sin ningún tipo de anestesia y su objetivo es guardar la virginidad de la mujer hasta que se case. En la del tercer tipo, el mismo día del matrimonio se vuelve a abrir la vagina y la mujer tiene que mantener relaciones sexuales con su marido.

¿Cuál es la que le hicieron a usted?

A mí me hicieron la de tipo uno y, realmente, no tuve consecuencias tan graves como tendría con los dos otros tipos de mutilación.  

“La lucha contra la mutilación la empecé dentro de mi casa y no se la practicamos a nuestras hijas. Fue una decisión fue conjunta con mi marido”

Ninguna de sus tres hijas está mutilada. ¿Por qué escogió no hacerlo?

Decidí no hacerlo precisamente porque sé que una mutilación genital comporta consecuencias muy graves. He acompañado a muchas mujeres a las que pasar por esta situación, les han traído muchos problemas de salud y no quiero que mis hijas sufran lo mismo. Por eso lucharé día y noche para que nunca más ninguna niña tenga que pasar por una mutilación genital. 

¿Fue una decisión conjunta con su marido? 

Sí, la decisión fue conjunta con mi marido. La lucha contra la mutilación la empecé dentro de mi casa, para que nunca fuese un tema tabú. Mi marido y yo hablamos del tema para ver los problemas que comportaba y poder decidir nosotros mismos.  

¿Qué opina su familia? ¿Lo entienden? 

Mi familia de África sabe que no he mutilado a mis hijas. A mi madre ya se lo había contado y logré convencerla. Ahora hace unos meses que he vuelto de África, por qué además de hacerlo en Banyoles, estoy intentando sensibilizar de este tema en mi país. Mi madre se murió y necesito concienciar a mis primos y cuñados para poder proteger a mis primas. De momento, la mayoría están de acuerdo conmigo; aunque también hay familiares que aún no lo entienden.  

En Cataluña, está prohibida esta práctica. ¿Hay familias que igualmente practican la mutilación?  

No puedo descartar que no lo hagan en Cataluña, pero algunas viajan a África para hacerlo allí. Esto es algo contra lo que luchamos desde la asociación Legki Yakarues para que no se produzca.

¿Qué acciones realiza Legki Yakarues para hacer concienciar de las graves consecuencias que tiene la mutilación y evitar que se siga practicando en más niñas? 

Nos enfocamos sobre todo a la sensibilización, a través de conferencias y charlas abiertas a todo aquel a quien le interese. Nos dirigimos a las comunidades africanas y a sus líderes, y también hay muchas personas que vienen por voluntad propia a pedir información. La mayoría de las madres no están dispuestas a explicarles que es la mutilación a sus hijas, así que se acercan buscando respuestas y desde aquí intentamos que no se siga haciendo. Además, acompañamos a las familias que viajan hasta África para que sepan que tienen que hacer cuando lleguen allí, para proteger a sus hijas. También hablamos con los profesionales de la salud y con las ONG que están en África, para que nos ayuden a acabar con esta práctica. 

“Mi matrimonio fue concertado, pero tuve la suerte de enamorarme de mi marido”

Otra práctica polémica es el matrimonio forzado. En su caso, ¿se casó por elección propia o porque la obligaron? 

Mi matrimonio fue concertado. Pienso que cada sitio tiene sus normas y su forma de educar a los hijos. La educación de mi país dicta que cuando una mujer es mayor de edad, el casamiento lo elige la familia. En Europa, las personas se enamoran y se casan; en África, la familia tiene que estar de acuerdo.  

¿Está de acuerdo con esta práctica en que es la familia quien elige con quien se van a casar sus hijos? 

No, no estoy de acuerdo. Allí no sabíamos que existían otras opciones de matrimonio, porque el concertado estaba normalizado y era la única opción. Ahora, tengo tres hijas y nunca les he planteado ni les voy a plantear que se casen con un hombre que quiera la familia. Estoy esperando a que algún día venga una de ellas y me diga que está enamorada y que se quiere casar.

¿Cómo se previene?

A través de la asociación, intentamos empoderar a los jóvenes y hacer entender a los padres que tienen que abandonar este tipo de prácticas culturales. Son sus hijos e hijas los que deben decidir con quién y en que momento quieren casarse.

“Cuando murió mi marido, me querían obligar a casarme otra vez y fundé la asociación para que no le pasará a ninguna otra mujer”

Usted tuvo suerte con su marido.

Sí, mi matrimonio fue forzado, aunque me enamoré de él la primera vez que lo vi. Me casé con 13 años y luego vinimos a España. Él creía en mí y estaba de acuerdo en que nuestras hijas fueran más libres, pero se murió cuando yo tenía 25 años. Después, me querían obligar a casarme otra vez y me di cuenta de que esto podría pasarle a cualquier otra mujer. Por eso creé la asociación, para luchar contra este tipo de injusticias y empoderar a las mujeres.

¿Cómo se empodera a las mujeres?

Cuando se fundó la asociación, muchas de nosotras no salíamos a la calle y si lo hacíamos, era siempre acompañadas de nuestro marido y durante el fin de semana. Ahora, las cosas han cambiado. Una de las primeras necesidades que detectamos fue la de abrir una aula de estudio para aprender a escribir y leer castellano y catalán; se hace tres días de la semana y nos permite a las mujeres salir de casa, relacionarnos y conocernos porque, lamentablemente, África no es un país para conocernos todas. También educamos para prevenir casos de abusos sexuales, matrimonio forzado o mutilación genital femenina. Y tenemos un proyecto cultural que nació hace un año y medio, donde la mujer africana aprender otros oficios para poder ampliar sus opciones y no tener que quedarse siempre en el sector de la limpieza.

¿Cuál es la postura de la mayoría de los hombres sobre el matrimonio forzado y la mutilación? ¿Quieren también acabar con estas prácticas?  

Creo que no todos lo entienden o, al menos, no le dan tanta importancia. Algunos no lo ven como un matrimonio forzado, porque lo perciben como una práctica normalizada.

¿Cree que es posible que las mujeres en África ganen los derechos por los que estáis luchando a través de Legki Yakaru?

El cambio en África ya ha empezado, pero es un proceso muy lento y queda mucho trabajo por hacer. Los países donde se practica la mutilación genital femenina todavía no han cambiado la mentalidad y siguen con esta práctica. El problema es que se habla, pero el tema no se trabaja. Debemos insistir más en ello para que pronto los derechos de las mujeres en África puedan ser una realidad.

La entrada Dialla Diarra: “Lucharé día y noche para que ninguna niña tenga que pasar por una mutilación genital” se publicó primero en iNSiGHTS.

Per a la majoria de persones, la forma més senzilla d’expressar-se és el llenguatge oral. Per a Miriam Ponsa, una dissenyadora manresana de tèxtils, això no és així. “No m’expresso gaire bé verbalment; l’escrit i l’artístic són el meu millor llenguatge”, confessa. Ho fa a través de la moda que, diu, és la seva “forma de vida”. Una forma de vida que l’ha portat a crear una marca de roba homònima.

Els seus dissenys es caracteritzen per fer-se a partir de teixits reciclats (poc utilitzats per confeccionar roba) i per combinar tècniques artesanals amb les modernes. A més, dona una segona vida als retalls que s’obren d’altres confeccions i acabarien llençant-se. Les seves col·leccions es produeixen íntegrament a Catalunya i es dissenyen pensant en dones que valorin “la comoditat i l’elegància”. 

La besàvia hi feia vetes al segle XIX

Ponsa les dissenya des de l’antiga fàbrica familiar, regentada en un inici per la besàvia que hi feia fils i vetes a finals del segle XIX. De quan va posar-hi els peus per primer cop, recorda “moltes coses concretes”, però sobretot “l’olor d’oli i la música dels telers”. Quan va decidir instal·lar-hi el seu taller, l’any 2000, feia cinc anys que l’espai romania buit. Avui, hi tornem a ser per compartir una conversa en aquesta nau que, per ella, és “absolutament inspiradora”. La dissenyadora manresana està convençuda que els seus avantpassats “hi són” per ajudar-la.

Ponsa dissenya des de l’antiga fàbrica familiar, regentada en un inici per la besàvia que hi feia fils i vetes a finals del segle XIX

L’estudi té un sostre molt alt i està dividit en diversos espais. El primer amb què et topes, només d’entrar és una sala molt àmplia, on hi ha una taula de fusta quadrada amb ordinadors a sobre. Al costat dret, hi ha una estanteria plena de discos i llibres, amb una bateria al davant. I a l’esquerra, a través d’una finestra enorme, es cola un potent raig de llum que il·lumina quatre maniquins preparats per lluir les noves col·leccions. 

El segon espai està ple de màquines de cosir i d’un plòter, que eren de la fàbrica familiar i que actualment estan en desús perquè la producció de la marca Miriam Ponsa es fa des d’altres tallers de Catalunya. Instal·lats al mig de la sala, aquest plòter que imprimer els patrons de les col·leccions ocupa gairebé tot l’espai disponible. Una porta a mà dreta condueix a l’última sala del taller; és la més petita. Des d’aquí, s’efectuen tots els enviaments de les compres que es fan en línia i també es preparen les comandes.

El grup que treballa a la fàbrica és reduït; només el conformen quatre persones que es divideixen la feina. L’única que dissenya és Miriam Ponsa, que està a càrrec de la part creativa de la marca. La resta de l’equip s’encarrega d’altres tasques com el patronatge i la confecció de la primera peça de cada disseny, la comunicació i distrubució de la marca o l’atenció al client.

Les col·leccions es creen amb el suport d’altres tallers instal·lats arreu del territori. Des de Sabadell i Barcelona, ​​els proveeixen del teixit. En un taller a Tous es talla cadascuna de les peces i en un altre de Guissona, es confeccionen. Al taller de Castellar, s’hi tenyeixen i es renten els articles que ho requereixen i de nou des de Sabadell, es planxen.

Roba confeccionada amb teixits reciclats

La marca Miriam Ponsa es caracteritza per tallatges oversize aptes per a qualsevol situació i per estar còmodes. “Mai deixem la nostra filosofia, són peces amples i molt còmodes que es poden portar de forma elegant”, relata la dissenyadora. I afegeix: “Fem roba que sigui elàstica i tingui la llibertat de moviment que la dona necessita.”

“En col·laboració amb enginyers tèxtils, hem desenvolupat un teixit amb un percentatge molt elevat de roba reciclada”

Miriam Ponsa, dissenyadora

Miriam Ponsa treballa amb teixits residuals. “Cada vegada estem utilitzant més teixits d’estoc que sobren a empreses del territori”, detalla. A més, fa dos anys que ha apostat per utilitzar teixits reciclats del territori: “En col·laboració amb enginyers tèxtils, hem desenvolupat un teixit fet, no al 100% perquè no ha estat possible, però amb un percentatge molt elevat de roba reciclada”.

Pacte Moda Circular

En aquesta línia, Ponsa forma part del ‘Pacte de la Moda Circular’; es tracta d’un acord entre institucions i empreses de Catalunya sobre la utilització de teixits reciclables a la indústria. L’objectiu principal d’aquest pacte, tal com ella mateixa descriu, és “aconseguir reduir els residus tèxtils, aplicant canvis a l’hora de confeccionar i produir les peces”, com la manresana posa a la pràctica amb la seva firma.

Ponsa forma part del ‘Pacte de la Moda Circular’ per reduir els residus tèxtils

La iniciativa funciona distribuïda en petits grups de treball, que s’especialitzen en diferents problemàtiques. Ponsa, per exemple, està apuntada al d’Eco-disseny i sensibilització; d’aquí és, precisament, d’on sortirà el missatge entorn del qual girarà la nova col·lecció del 2023.

Inspiració

La dissenyadora centra els seus dissenys entorn d’elements de denúncia i conscienciació social, però també les planteja com “homenatges cap a les dones” o per ressuscitar records d’experiències viscudes. “La majoria dels temes que inspiren les meves col·leccions són autobiogràfics”, diu. Una narrativa que es plasma en unes col·leccions molt característiques i fàcils de reconèixer.  

Les col·leccions de Miriam Ponsa sempre volen transmetre un missatge a través de les peces de roba. L’any passat es va basar en el concepte ‘Activistes pels drets humans’; li va posar aquest nom per “donar veu i visibilitzar a les persones que són un exemple”. Les d’aquest 2023 giraran entorn del concepte “reduir”, una de les tres “r” que completen les paraules “reutilitzar” i “reciclar”. L’objectiu, segons detalla Ponsa, és “sensibilitzar i conscienciar sobre els nostres residus tèxtils a la societat, per intentar reduir el consum”.

No generar estocs

El pre-order és la compra anticipadament d’un producte, en aquest cas peça de roba, que encara no està produïda. Ponsa utilitza aquest model des de fa dos anys a causa de la pandèmia. Afirma que “és la millor manera de no generar estocs perquè s’esquiva la sobreproducció”. La manresana aclareix que no fan “res a mida, simplement són tirades curtes amb encàrrec previ” que, un cop comprades, es confeccionen i s’envien a casa al cap d’unes sis setmanes.

“Renunciem al model de sobreproducció i fomentar el consum perquè els nostres clients facin compres pausades i reflexives”

Miriam Ponsa, dissenyadora

A més, la seva marca es caracteritza per fer venda de proximitat. De botiga física només en tenen una, que està situada a la Plana de l’Om de Manresa i allà és on els clients poden anar a veure les peces per escollir si voldran encarregar-ne o no la seva confecció. “Renunciem al model de sobreproducció i fomentar el consum perquè els nostres clients facin compres pausades i reflexives”, detalla Ponsa, que afegeix que “és un compromís social i mediambiental” que han adquirit.

La seva pròxima col·lecció es presenta en passarel·la a Sant Just Desvern el 27 d’abril.

La entrada Teixits reciclats que reneixen convertits en col·leccions de moda se publicó primero en iNSiGHTS.

Núria Bacardit Pérez (Manresa, 1970) va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, quan gairebé no hi havia facultats de comunicació  a  Catalunya.  Assegura  que  en  aquell moment “no li interessava” i que des de petita havia volgut ser veterinària. “M’agradaven més  les carreres de ciències, però les matemàtiques, la física o la química m’anaven fatal”, relata Bacardit.

La periodista de la Catalunya Central “ha fet de tot” durant la seva vida laboral. Per pagar-se la carrera va treballar tots els estius en una fàbrica de filadores, i també de professora de repàs. Per sort, més endavant va rebre una beca per pagar-se els estudis, i va tenir temps per començar a fer pràctiques pel seu compte a la cadena 13, a la Televisió de Manresa, a Regió7, i finalment, a TV3. Gràcies a les seves pràctiques a TV3, i a diverses substitucions, va acabar arribant al Telenotícies Comarques i actualment és corresponsal a la Catalunya Central.

Hi ha dos grans successos que han capgirat la vida de Núria Bacardit: Els atemptats de l’11S i un càncer de mama triple negatiu. Unes vacances a Nova York, que van esdevenir un autèntic malson. Una revisió rutinària, que va tenir un mal desenllaç. Ens ho explica en primera persona, des de la superació i l’optimisme.

El dia 10 de setembre de 2001, Núria Bacardit, era de vacances a Nova York amb la seva millor amiga i companya de feina, Patrícia Artigas. Justament aquell dia, tenien previst visitar el mirador de les Torres  Bessones,  però  va  ploure  i van  decidir  anar-hi  l’endemà.  “El  següent  dia,  va  sonar  el despertador i li vam fotre una puntada de peu”, diu amb sarcasme. Els crits alarmants “Oh My God”, les sirenes de les ambulàncies, i els helicòpters, van desvetllar-les. “Semblava que fos un malson” expressa Núria Bacardit.

Avui la periodista en parla amb naturalitat, i mentre ho relata detalla que quan succeeix un atac tan gran “és com en una pel·lícula, perquè realment la realitat supera la ficció.” Considera que no va patir conseqüències psicològiques greus, però expressa que en aquell moment li preocupava l’impacte mundial que tindria aquell atemptat: “Hi va haver 3.000 morts, però les conseqüències que podia comportar, això sí que em feia molta por.”

“Per mi la por (després de l’atemptat a les Torres Bessones) era que comencés la Tercera Guerra Mundial”

Com era l’ambient que es respirava a la ciutat?

A tota la ciutat l’ambient era molt de guerra. Estava tot tancat. Cada dia hi havia més anuncis d’alarma, sobretot, falses alarmes. Sentíem desenes de discursos patriòtics. Per mi la por era que comencés la Tercera Guerra Mundial. De fet, si m’hi paro a pensar, fa temps que estem en una mena de Tercera Guerra Mundial.

Com treballàveu des d’allà?

Anàvem amb res i menys. No teníem acreditació, i al principi havíem de recórrer tota la ciutat per arribar als llocs. Ara és molt més fàcil, amb un telèfon pots fer qualsevol cosa. Però llavors no portàvem ni mòbils, i havíem de trucar des d’una cabina de telèfon per avisar a la ‘tele’ d’on érem.

El mateix 11 de setembre de 2001 vostè va entrar en directe al Telenotícies Vespre. Va ser la seva primera aparició pública?

No, de fet la primera devia ser l’any 1999. Llavors estava a la secció de societat, i quan vaig tornar vaig continuar a la mateixa secció. Va ser al cap d’un temps, quan vaig començar al telenotícies del cap de setmana.

Com va viure la tornada del viatge?

Quan arribes, tornes a la realitat. Toques de peus a terra i t’adones que tot és molt efímer en aquesta vida, i que en el món del periodisme encara ho és més.

Ha tornat a Nova York des de llavors?

Sí, hi vaig tornar l’any següent perquè m’hi van enviar per cobrir el primer aniversari de l’atemptat. Bé, ara cada any es fa un gran acte, però aquell era el primer. Recordo que van enumerar totes les víctimes i que llavors encara no hi havia el monument de la zona zero. Hi vaig ser tres dies, incloent- hi el trajecte, i va ser un viatge llampec, ben bé per fer cobrir l’esdeveniment. Des de llavors sí que no  hi  he  tornat  més.  Però  no  per  res  d’allò,  sinó  perquè  no  hi  ha  hagut  l’oportunitat.  És  una assignatura pendent. Hi he de tornar.

L’estiu de l’any 2017, en una mamografia rutinària, a Núria Bacardit li van diagnosticar càncer de mama triple negatiu, “un dels més agressius que hi ha”, que per sort es trobava en la seva fase inicial. Per a la periodista, la pitjor part era la incertesa de no saber què era: “Soc de les que vull saber què hi ha i què no hi ha.” I quan el doctor Pere Culell, va veure-hi alguna cosa estranya va dir- li: “Núria, només hi ha dues possibilitats: que sigui una mastitis, que és com una infecció del pit, o que sigui un càncer.” 
En aquell moment, feia sis mesos que el seu pare havia mort de càncer de metàstasi. I per a ella, la detecció del càncer de mama ja era prou mala notícia per descobrir que es tractava d’un dels més agressius. Va ser llavors, quan va consultar diversos fòrums i va descobrir que “la gent només explicava quan ja es feia metàstasi, quan el càncer havia avançat molt i només hi havia males notícies”. En aquell moment ella hauria desitjat que algú hagués escrit que “també et cures”, ja que ella amb perspectiva ha anat aprenent, que també hi ha “coses bones”.

L’any 2017, va rebre el diagnòstic de càncer de mama triple negatiu, el més agressiu que hi ha. Com va reaccionar quan el doctor Pere Culell va comunicar-li aquesta mala notícia?

Home,  és un gran xoc, clar. De cop et diuen que hi ha una cosa rara, i que només hi ha dues possibilitats: que sigui una mastitis, que és com una infecció del pit de quan estàs donant pit o has donat pit, o que segur que sigui càncer. Jo havia donat pit, i resulta que la mastitis la vaig tenir, però a l’altre pit. Fins llavors passes per la biòpsia.

Quina va ser la pitjor part del càncer?

Per mi, és tota la incertesa. La incertesa de no saber què és i de no posar noms i cognoms. Però, és clar, realment el càncer era la pitjor part. Jo soc de les que vull saber què hi ha i què no hi ha. A partir d’aquí, simplement ja m’adapto molt. Em costarà més o menys, però m’adapto. Un cop saps el que hi ha, te’n fas a la idea. En el meu cas, no em van fer quimio. El tumor era molt petit i amb la mastectomia n’hi va haver prou .

“El que cura és la ciència i no la positivitat tòxica”

I com va anar?

Vaig mirar-me moltes fotos de dones amb mastectomies. La Bimba Bosé, que va morir aquell any precisament, s’havia fet unes fotos molt ‘xules’ d’ella amb un pit i l’altre no. I pensava “bé, doncs estaré així fins que no em reconstrueixi”. I aquí és on per mi apareix la positivitat tòxica de la gent del teu entorn.

La positivitat tòxica?

Sí. La positivitat tòxica no ens val. No ho podia suportar en el seu moment i no ho suporto. Quan algú té càncer, se l’anima constantment. I a mi no em donava la gana. Pensava: “Vull plorar i només vull plorar. No em curarà ni més ni menys.” Em deien que potser estaria millor si estava més feliç i més contenta. Però això és mentida. Si vull plorar i no vull estar animada, no ho estic. Això no era el que m’havia de curar. El que cura és la ciència i no la positivitat tòxica.

Va ser dur el procés?

Bé, ara en perspectiva potser no tant, però fins que no vaig assumir que tinc càncer no ho volia dir a ningú a la feina. Li vaig dir a la meva ‘jefa’ que tenia una tendinitis perquè no volia que ho sabés. I vaig trigar dos mesos a dir-ho en veu alta. Si em preguntes si em va costar, sí, sí que em va costar. És honest i és així. Mira que havia fet un munt de reportatges… però en primera persona costa molt, eh? Per  una banda,  no  vols  compassió,  i per l’altra  tampoc vols allò  de  “vinga,  no  passa res”.  Però perquè sí que passa. La gent em deia “agafa-t’ho bé…” Però no. De fet, són molts els motius que tenia per no prendre-m’ho bé. Jo crec que aquí la gent senzillament ha d’assumir-ho i deixar que l’altre faci, només escoltar-lo. I deixar plorar o riure. Deixar fer.

La reconstrucció del pit “em va provocar tant dolor que em volia tirar per la finestra”; s’havia infectat

Com va anar la intervenció de l’extirpació quirúrgica del pit?

La intervenció en si podria dir que bé. Sí que fa mal, però la ‘putada’ és que em van fer reconstrucció immediata. Perquè us en feu a la idea, és com una mena de globus que es va inflant per tal de donar la pell i posar-te la pròtesi definitiva. Però se’m va infectar. Llavors, al cap de tres dies estava radiant de dolor, tant dolor que em volia tirar per la finestra. Em donaven un derivat de morfina i no em passava. No em passava el dolor. I vaig anar a urgències.

I què va passar, aleshores?

Estava convençuda que aquell dolor no era comú. Li deia: “Seràs molt cirurgià, però sé que no és normal”. I tenia una infecció de cavall, però tan bèstia que no m’arribaven els antibiòtics ni els calmants a les terminacions. Llavors, quan em van tornar a buidar, em vaig quedar tant tranquil·la que vaig pensar que si havia de tornar a passar per allò, jo preferia no reconstruir-me el pit.

“Vaig descobrir que posar-se una pròtesi és tot un món”

Però finalment van poder fer la reconstrucció?

Sí.  Després  d’això,  vaig  estar  durant  mesos  fent  antibiòtic.  I  en  acabat,  la  cirurgiana  em  va convèncer. I aquí vaig descobrir que posar-se una pròtesi és tot un món. Vas a una botiga, que és ben bé una botiga per càncer. Vas allà i et canvia tant el xip, que anava pensant: “Ah, mira quin banyador més maco!”, “Mira quina perruca!”. En aquella botiga vaig triar (finançada pel sistema de Salut) la pròtesi provisional. És a dir, una que es posa en una mena de butxaqueta interior dels sostenidors per simular un pit. De la pròtesi definitiva, que et posen en la intervenció, se n’encarreguen els metges i especialistes.

Què diria als professionals que la van atendre?

El doctor Pere Culell, llavors cap de patologia mamària d’Althaia, és un excel·lent professional, molt empàtic. Igual que l’oncòloga, Sílvia Catot, les infermeres de cirurgia reconstructiva, Rosa i Sílvia, i la meva estimada doctora, Helena Martí, cap de la cirurgia reconstructiva, una persona meravellosa que ha acompanyat tantes i tantes dones en el càncer de mana.

Fa uns dies publicava un missatge a Twitter, tot anunciant que després de cinc anys havia rebut l’alta oncològica i que es tractava d’un “regal de Nadal”. També ha estat un regal per a la família.

Sí, tot i que ja ho sabien perquè l’ecografia l’havia fet al novembre. Però es tractava del fet d’anar a oncologia, fer la visita i rebre l’alta. Tot i que he de continuar fent controls, eh? El càncer ja el tens per sempre, però és més ‘normal’ perquè fas les visites amb el metge de capçalera. Llavors el fet de que et donin el paperet a oncologia i facis broma amb l’oncòloga “no et vull tornar a veure per aquí”, “jo tampoc a tu.” Llavors ja té gràcia. I per la meva família, clar, també.

“El risc sempre hi és i et pots morir de càncer, però també pots morir de mil coses”

Fa un temps vostè publicava que també s’havien d’explicar les coses bones que tenen a veure amb el càncer de mama. Per què?

Quan jo vaig tenir el càncer mirava gent que havia tingut o que tenia el meu, que s’anomena triple negatiu. I entrava als fòrums, i tot era com més agressiu. Normalment, la gent publicava quan ja estava fent metàstasi, que era quan el càncer ja havia avançat molt i només rebien males notícies. És a dir, recaigudes. I llavors, és clar… Quan tu estàs començant a assumir-ho, i en el meu cas era molt incipient, és quan et fas més preguntes. Et dius: “hòstia, algú pot dir-nos coses positives”. Però les bones notícies no te les trobes. I quan la gent anuncia coses, anuncia les coses dolentes. Ja sabeu el que diuen: “No news, good news!”. Doncs ‘hòstia’, també n’hi ha de positives. I em refereixo al fet que està bé visibilitzar-ho i està bé també que visibilitzem que la gent es cura. El risc sempre hi és i et pots morir de càncer, però també pots morir de mil coses.

La entrada Núria Bacardit: “Fins que no vaig assumir el càncer, no ho volia dir a ningú a la feina” se publicó primero en iNSiGHTS.