Després de gairebé tres mesos de vacances escolars, que algunes famílies aprofiten per descansar o viatjar, arriba la tardor. Cada any milers de nens i nenes refan les seves motxilles i tornen a l’escola, es retroben amb amics i professors i tornen a la rutina. Tot i això, hi ha un petit percentatge d’infants, pels que la tornada a l’escola no suposa tornar a les aules. Són infants que estudien des de la comoditat de casa, amb els seus pares com a tutors. Infants que practiquen el “homeschool”.

Què és el homeschool?

El homeschool, traduït en català per “escola a casa”, és un model educatiu que es basa en educar els infants fora de l’escola. En lloc de desplaçar-se cada matí a les aules per rebre les lliçons dels mestres, aquests estudiants es queden a la llar, on són els seus pares qui els imparteixen el temari.

Tot i que no hi ha registres oficials, s’estima que al voltant de 3.000 famílies practiquen aquest model escolar a l’Estat. Una d’aquestes famílies és la de la Violeta Cuesta, una advocada especialitzada en l’assessoria legal a pares i mares homeschoolers i mare de quatre nenes que educa ella mateixa: “No estic d’acord amb el model de l’escola tradicional, i vaig optar per fer-ho a casa”.

Avantatges i inconvenients

Segons els progenitors que opten per aquest model, el model ofereix grans avantatges com la flexibilitat d’horaris, ja que es poden adaptar segons la necessitat de la família, en comptes de cenyir-se al que marca el departament. A més, també defensen altres aspectes positius del model com són “l’autonomia” que desenvolupen i “la quantitat de temps lliure” del que disposen.

Violeta Cuesta destaca la importància que té per als infants la capacitat d’autogestió i el temps lliure per descobrir les seves passions. Argumenta que “les escoles tendeixen a limitar la creativitat i el temps lliure dels infants” i afirma que “hi ha prou estudis que deixen clar que els nens necessiten moltíssim temps lliure i gestionar-se’l”.

Segons Cuesta, “l’educació convencional no segueix un procés natural” perquè, defensa, “a les escoles es força l’aprenentatge dels menors, quan en realitat aprenen ells sols a través de la seva pròpia curiositat”.

Desescolaritzar la ment

Un dels reptes més grans als que s’enfronten els pares i mares que aposten per aquest model, asseguren, és sortir del que és “habitual” i de la forma com ells mateixos s’han criat. El treball d’allunyar-se d’aquest model tradicional, per aprendre’n un de nou és el que anomenen “desescolaritzar la ment”.

“Aprenem com és el món a través de l’escola i quan treus l’escola de l’equació, sembla que no hi ha d’haver res”, comenta Violeta Cuesta. I entre els reptes, els progenitors que aposten per aquest model tenen clars també els desavantatges. Un dels principals és, sens dubte, el temps. La raó és que, com que els fills passen la major part del dia amb els seus pares, aquests no disposen de tant temps per si mateixos.

Tants models com famílies

L’educació a casa és tan variada com famílies que la practiquen. Hi ha models que van des de copiar els horaris escolars, a altres que “inventen” el seu propi format d’acord amb les necessitats i preferències de la família. Per això, molts pares i mares troben en el homeschool un model que també els ofereix una “gran llibertat”, perquè “és el sistema el que s’adapta als nens i no al revés”.

“El sistema del homeschool s’adapta als nens i no al revés, com passa a l’escola tradicional”

Violeta Cuesta, advocada especialitzada en l’assessoria legal a homeschoolers

En el seu cas, Cuesta ha creat el seu propi model basant-se en el que creu més important pels seus fills. Es preocupa, principalment, de la lectoescriptura, les matemàtiques i l’anglès, que són les úniques matèries en la que els seus fills reben una lliçó semblant a la de l’escola.

Pel que fa a les altres assignatures com música, medi natural o plàstica, ho aprenen quan i com volen, a través de documentals, llibres o des de la seva pròpia curiositat. “Jo toco el piano i, a vegades, ve alguns dels nens i aprenem les notes, els greus, els aguts… i escoltem música clàssica”, relata.

A més, també aprenen matèries que no es fan a l’escola a la seva edat, com política. Cuesta aprofita i, quan hi ha algun debat polític d’actualitat, en parla amb el seu fill, adequant la conversa a la seva edat, això sí. “Hi ha moltes coses que no cal haver anat a l’escola per aprendre-les”, considera.

“Hi ha moltes coses que no cal haver anat a l’escola per aprendre-les i poden tenir altres coneixements dels que no hi ha assignatures”

Violeta Cuesta, advocada especialitzada en l’assessoria legal a homeschoolers

Quan es tracta de medi natural, per exemple, el pares i mares homeschoolers creuen que no hi ha millor manera d’aprendre-ho que sortint a la natura, i veure directament el que estan estudiant. “Quan hi ha interès propi, el coneixement s’absorbeix molt més de pressa”, afirma Cuesta.

Educar i treballar

Una de les preguntes més habituals que reben els pares i mares que imparteixen aquest tipus d’educació és com s’ho fan per compaginar-ho amb la feina. En el seu cas, Cuesta treballa des de casa i creu que la clau és “deixar de veure l’educació dels fills i la feina com dues activitats separades”. En aquest sentit, defensa que “cal que els pares puguin atendre els seus fills sense problemes mentre treballen”.

“Cal que els pares puguin atendre els seus fills sense problemes mentre treballen”

Violeta Cuesta, advocada especialitzada en l’assessoria legal a homeschoolers

Tot i això, sap que també és important i necessari tenir moments de treball en silenci i sense interrupcions. “Els infants han d’entendre que també necessito el meu temps i estar tranquil·la; ensenyar-los això és part del mètode, cal que aprenguin a tenir un bon comportament i respecte pels altres”.

Amb les mateixes habilitats socials

Si ens posem a mirar al nostre voltant, és possible que ens adonem que la majoria d’amistats que tenim les van conèixer a l’escola. És per això que un dels principals prejudicis que es té sobre l’educació a casa és, precisament, les possibles carències socials dels infants que no van a l’escola.

El que defensen aquells que eduquen des de casa és que és “responsabilitat dels pares” que els seus fills facin relacions socials. I que per aconseguir-ho, “l’escola no és imprescindible”. Cuesta afirma que hi ha una gran quantitat d’estudis que demostren que els infants que estudien a casa no tenen més problemes socials, que els nens que van a l’escola.

I també defensa que el fet d’anar a l’escola, tampoc t’assegura que l’infant no tindrà cap mena de carència social i que, fins i tot, aquesta manera de socialitzar no és sana ni natural. “Els grups escolars segueixen dinàmiques de supervivència”, afirma l’advocada, i assegura: “sempre n’hi ha un que mana, un altre que està sumís, uns que deixen o no deixen jugar… Aquestes dinàmiques es donen perquè els infants no estan aprenent a socialitzar en societat”.

De fet, creu que “els nens que estudien a casa aprenen a socialitzar molt millor”. I ho atribueix al fet que “ho fan amb tota mena de persones i no només amb nens i nenes de la seva edat”. A més, defensa que “hi ha moltes altres maneres de tenir contacte amb altres infants” i proposa fer-ho a través d’extraescolars.

A banda, hi ha moltes famílies que practiquen el homeschool que opten per fer quedades conjuntes perquè els infants tinguin relació amb gent que segueix el mateix model. En el cas de Violeta Cuesta, explica que té un grup amb altres famílies que eduquen a casa de tota la província. Un cop a la setmana, es reuneixen amb els seus fills (uns 20 infants en total) i passen el dia junts.

Així ho avala l’Asociación por la Libe Educación, que ha dut a terme un estudi que avalua i compara l’estat psicològic d’infants escolaritzats i no escolaritzats. L’estudi conclou que la mainada que no havia estudiat a l’escola tenien millor salut mental, amb menys pors i ansietat, que els que sí que hi anaven.

El pas cap a l’escola

Una altra preocupació d’aquest sistema apareix en aquelles famílies que han educat els fills a casa durant un temps, però que els han d’acabar portant a algun centre escolar. Tot i que podria semblar que els infants tindran problemes per adaptar-se al canvi, Cuesta defensa que no és així.

“Generalment, no hi ha cap mena de problema, ni per la part dels coneixements ni la part social”, afirma. “És més fàcil adaptar-se a un sistema educatiu quan tens 12 anys, que quan en tens 3”, defensa, i assegura que “el fracàs escolar és molt menor entre els infants que arriben als centres educatius, després d’haver estudiat durant anys des de casa, que no pas entre els quals hi ha anat des del principi”.

Preparats pel món real

Una de les acusacions que fa la societat a les famílies que opten pel homeschool és que no preparen als infants per al món real i que, per això, és necessària l’escola. El que defensen els homeschoolers, és tot al contrari. Consideren que “preparar els nens per la vida és responsabilitat de les famílies”.

En aquest sentit, diuen que “el més important és que la mainada vegi als seus pares lidiar amb problemes del dia a dia i aprenguin com cal fer-ho”. “El món real no s’aprèn a l’escola, s’aprèn al món real”, afirma Cuesta contundent.

“El món real no s’aprèn a l’escola, s’aprèn al món real”

Violeta Cuesta, advocada especialitzada en l’assessoria legal a homeschoolers

I què diu la llei de tot això? A Espanya, l’escolarització és obligatòria dels 6 als 16 anys. Tanmateix, la llei no diu específicament que no es pugui rebre aquesta educació a la llar. En aquest buit legal és el que aprofiten les famílies que adopten per aquest model. Això sí, cal estar preparat.

Quan un infant no va a l’escola, s’activa un procés perquè es pren com un senyal de desprotecció al menor. En aquest moment, les famílies han de tenir certs coneixements del sistema per demostrar que els seus fills i filles sí que s’estan formant. Cuesta assessora legalment aquestes famílies i les guia sobre quin procés han de seguir per poder mantenir aquest model.

La entrada L’elecció d’educar els fills a casa se publicó primero en iNSiGHTS.

Torres i pilars humans, que s’enfilen cap al cel amb agilitat. Aquesta és una de les tradicions més característiques de la cultura catalana. Els castells van ser declarats Patrimoni Immaterial per la UNESCO el 2010. Recentment, han traspassat fronteres apareixent a videoclips d’artistes internacionals com Dua Lipa o Travis Scott.

El seu origen es remunta al 1770 al sud de Catalunya, concretament a Valls (Tarragona). Els castells, tal com els coneixem actualment, són el resultat de la transformació de la “muixeranga”, una tradició valenciana que combina les acrobàcies amb la dansa, a partir de crear estructures humanes. La tradició castellera s’ha estès de ciutat a ciutat; gairebé dos segles i mig després de la seva creació, va arrelar al centre de Catalunya, amb la formació d’una colla castellera a la Universitat de Vic.

El naixement de la colla castellera de la UVic

Entre la característica boira de la plana de Vic, s’aixequen els emboirats, la colla castellera universitària de la ciutat. Es va crear l’1 de març del 2010, sent la quarta colla universitària de tot Catalunya. Actualment, amb 15 anys d’experiència, els emboirats s’han guanyat un lloc dins el circuit de colles castelleres universitàries.

Avui dia, aquesta colla té 71 membres actius, tot i que a vegades s’amplia perquè reben ajuda dels Sagals d’Osona, la colla de la ciutat. A cada assaig, el pati del campus es converteix en un escenari on el treball en equip és el protagonista. Els castellers es preparen amb un ritual que sembla estudiat.

Primer, s’enrosquen la faixa al voltant de la panxa. Les noies es recullen els cabells perquè res no els impedeixi veure cada moviment i comencen a enfilar-se un sobre altres. Les faixes fan de suport per aquells que pugen fins al cim del castell i només es veuen interromputs pels riures que, de tant en tant, se’ls escapen.

Una família castellera

L’Olga, una de les membres d’aquesta colla universitària, ha fet castells tota la vida i fa dos anys va es va unir als Emboirats. “Coneixes molta gent i fas vincles amb persones procedents de tota Catalunya”, remarca. Aquesta estudiant de Psicologia es va inscriure a la colla per conèixer gent i fer amistats.

Un altre dels seus membres és en Carles, estudiant de Pèrit judicial, que s’ha sumat als Emboirats recentment. “Ho vaig provar un dia, fa sis mesos, i em vaig enganxar”, confessa, i afegeix: “Ara vinc quatre o cinc dies a la setmana”.

Tant l’Olga com en Carles formen part dels Sagals d’Osona i combinen l’activitat a les dues colles castelleres. Tots dos tenen clar que formen part d’una “família unida per l’amor als castells”. “Hem d’anar tots a una per aconseguir el mateix objectiu, perquè si no, no funciona”, recull l’Olga. “Ha de ser així des de l’últim cordó -part de la pinya- fins a l’enxaneta de dalt de tot”, acaba en Carles.

Per aquells que es graduen i acaben la seva temporada dins de la colla, no és fàcil deixar enrere aquesta família que han creat. “Aquí realment fem molta pinya i molta família; llavors, quan ho deixes sempre et quedes amb ganes de més”, asseguren.

Assajos

La planificació de la temporada dels Emboirats, va marcada pel calendari universitari; de setembre al juny, hi ha tres assajos setmanals de dues hores cadascun. Els assajos estan ideats, especialment, perquè hi pugui assistir el màxim nombre de persones i que això no interfereixi en els seus estudis. Per aquest motiu, se solen fer a la tarda/vespre fora de l’horari lectiu.

Els Emboirats compten amb dos caps de colla, que són els responsables d’organitzar aquests assajos i decidir quins seran els castells que es faran. Tot i això, no estan sols, disposen de l’ajuda d’un equip de tècnics, que està format pel cap dels troncs, el cap de la pinya i el cap de la canalla.

Cada un d’ells s’encarrega d’una part clau pel bon funcionament de la colla: el primer s’assegura que l’estructura central del castell estigui ben ferma; el segon, que la pinya estigui preparada en cas d’un accident; i l’últim vigila i controla la part superior del castell.

En Roger Feijóo és un dels caps de colla i gràcies a les seves arreles castelleres ha aconseguit posicionar-se en aquest càrrec en un temps rècord. Als Emboirats hi va entrar l’any passat com a novell i en només un curs, aquest estudiant de CAFE és un dels representants d’aquesta colla universitària.

Ser cap de colla no és una tasca senzilla, s’ha de saber compaginar amb els estudis i també tenir la capacitat de dirigir a la colla per aconseguir crear la confiança i la cohesió necessàries per fer castells.

Cal atraure gent nova

No tot ha estat un camí de roses pels Emboirats, durant la pandèmia van perdre molta força. A causa del confinament, ja no hi havia assajos i això va provocar que la gent es desenganxés de la colla. Abans de la Covid, els Emboirats arribaven a fer castells de set i eren una colla bastant potent. Ara, treballen per poder recuperar aquesta força: “El que més costa és atraure gent nova”, diu el seu cap de colla.  

Consideren que un dels frens pot ser la falta d’experiència. Tanmateix, i en contraposició al que podria semblar, des dels Emboirats deixen clar que no és necessari tenir cap nivell o cap coneixement previ del món casteller per formar-ne part. També es troben que hi ha gent que no hi va per por a patir lesions o possibles caigudes, però, com diu el seu cap de colla, “tot és qüestió de provar-ho i si s’intenta, la por es perd ràpidament”.

A la seva última diada al campus de Miramarges de la UVic, els Emboirats van intentar construir un 4 de 7, un castell que fa vuit anys que la colla no assoleix. Tot i no aconseguir-ho, sí que van descarregar el 2 de 6, un repte que feia set anys que no completaven amb èxit.

Castellers universitaris

Gairebé totes les universitats de Catalunya tenen la seva colla castellera. Arreplegats, que agrupa estudiants de diverses universitats de Barcelona, és una de les més grans i actives. A Tarragona, hi ha els Pataquers de la Universitat Rovira i Virgili (URV); a Girona, els Xoriguers de la Universitat de Girona (UdG); i a Lleida, els Marracos de la Universitat de Lleida (UdL).

Més enllà de la rivalitat sana entre colles, els Emboirats mantenen una relació estreta amb els Xoriguers, que són els seus padrins, i també amb els Descarregats de Barcelona. “Amics, molts; enemics, pocs”, assegura Feijóo.

Els caps de colla saben que el més important és gaudir i crear una família perquè tothom s’ho passi bé i vulguin quedar-se a la colla, “fem que tothom se’n senti part que vegin que són importants dins l’equip”.  

Quan la boira es tenyeix de grana

La vida dins la colla va molt més enllà dels assajos, els Emboirats organitzen sopars, festes i activitats de cohesió per garantir que tothom se senti part del grup. “Els castells gairebé passen a ser secundaris. La majoria de gent que entra ho fa perquè ve amb un grup d’amics de classe i acaba fent pinya”, diu Feijóo.

Un dels moments més esperats de l’any és el sopar de gala, on tothom es vesteix elegant i se celebren els èxits de la colla. Les colles també organitzen les “diades”, durant un mes sencer, cada dijous van a una ciutat universitària diferent i s’organitza una trobada castellera.

Els Emboirats comencen les seves diades enfundant-se uns pantalons blancs, una faixa negra al voltant de la cintura, i la seva característica camisa grana. Amb els peus descalços, cada part del castell es va aixecant i s’enfilen els uns sobre els altres per, com diuen ells mateixos, “tenyir la boira de grana”.

Els emboirats són més que una colla castellera: han creat la seva família universitària basant-se en valors, com la cooperació i el treball en equip. A través de les seves diades, assajos i trobades amb altres colles, cada dia aconsegueixen mantenir viva una tradició centenària i representativa de Catalunya. Amb cada castell carregat i descarregat, els Emboirats continuen demostrant que la boira de la plana de Vic no els atura en la construcció d’estructures humanes que van cap al cel.

La entrada Castells humans que emergeixen de la boira de Vic se publicó primero en iNSiGHTS.

Diuen que de l’odi a l’amor hi ha un pas. A partir d’aquesta premissa, s’han creat milers de pel·lícules, llibres i sèries. Un tòpic que mai falla per aconseguir la fórmula perfecta per crear una bona comèdia romàntica. ‘Anyone but you’ (traduït al català per ‘Qualsevol menys tu’) n’és un clar exemple.

La pel·lícula, dirigida per Will Gluck, guionitzada per Ilana Wolpert i produïda per Sony Pictures, explica la història d’en Ben, interpretat per Glen Powell, i la Bea, a qui dona vida Sydney Sweeny. Arranca quan aquests dos joves es coneixen per casualitat en una cafeteria. Amb gairebé dues hores de film, ‘Qualsevol menys tu’ ha aconseguit arribar a tots els públics, convertint-se en un èxit de masses.

Després de passar una nit junts i que semblés el començament de la història d’amor perfecta, tot canvia quan la Bea sent, per casualitat, a en Ben parlant malament d’ella. A partir d’aquest instant, el que semblava amor, es transforma en odi; però com que el destí és capritxós, els seus camins es tornen a creuar.

Mesos després de la seva primera trobada casual, s’assabenten que la germana de la Bea i una de les millors amigues d’en Ben es casaran aviat a Austràlia, i tots dos estan convidats al casament. La seva mala relació és tan forta que és capaç de generar mal ambient per tota la resta de convidats els dies previs a la cerimònia. Per posar fi a la situació i revertir-la, la família elabora un pla perquè tornin a enamorar-se.

Coneixedors d’aquestes intencions, els antics amants decideixen fingir que el pla funciona, fent-los creure que estan junts. Tanmateix, sembla que es converteixin en un imant de problemes. En Ben es retroba amb la noia que li va trencar el cor i la Bea ha deixat la carrera sense que ningú ho sàpiga, mentre els seus pares han decidit convidar a la boda al seu expromès per sorpresa perquè tornin a estar junts.

Connexió que traspassa la pantalla

La pel·lícula no deixa de ser una comèdia romàntica de manual, amb tots els clixés que s’esperen i coneixem d’aquest gènere. Tot i això, ‘Qualsevol menys tu’ ha aconseguit arribar al públic d’una manera especial. Hi juga molt a favor els papers protagonistes, amb dos actors tan coneguts com Sydney Sweeney, una de les protagonistes de l’èxit de HBO ‘Euphoria’, i Glen Powell, protagonista de ‘Top Gun: Maverick’. Dos actors que aconsegueixen que la seva connexió traspassi la pantalla.

Un altre dels ingredients importants per assegurar l’èxit de la pel·lícula ha estat la cançó que s’ha escollit per convertir-la en la banda sonora del film i que ha aconseguit colar-se en les ments de tothom. Es tracta de ‘Unwritten’, de Natasha Bedingfield, que juga a la pel·lícula un paper fonamental per crear aquesta connexió entre els protagonistes i amb el públic, s’ha convertit en un himne.

La pel·lícula combina el punt de romanticisme i comèdia perfectes; ofereix moments de riure, al mateix temps que vas adquirint complicitat amb l’argument, els personatges i la seva història. ‘Qualsevol menys tu’ és amena i fàcil de veure, perfecta per aquells moments en què no saps què mirar. A més, crea una connexió entre els personatges i l’espectador, al que contribueixen les escenes després dels crèdits, en què apareixen els protagonistes cantant i ballant la cançó, deixant entreveure la bona sintonia que s’ha teixit entre ells al rodatge.

És innegable que la pel·lícula va suposar un èxit en l’estrena, però no per la innovació ni perquè sigui un argument mai vist. De fet, es basa en el que ja coneixem: un format que agrada i que compleix amb totes les característiques de les comèdies romàntiques, però adaptant-se perfectament a la contemporaneïtat.

La entrada ‘Qualsevol menys tu’: La fórmula de l’amor que mai falla se publicó primero en iNSiGHTS.

El relat comença amb un viatge en el temps, concretament a la Barcelona del 1.800, una ciutat cada cop més industrialitzada i amb una població que creix ràpidament. En concret, aquest viatge comença en un taller d’aquella època, ubicat al carrer de la Virtut del barri de Gràcia. Des de fora és discret; s’hi accedeix a través d’una petita porta de fusta mig amagada. El timbre és antic i en destaca la placa metàl·lica on es pot llegir gravat en cursiva: “Lutier”. 

Un cop passada la porta, i després de travessar unes cortines gruixudes de vellut vermell, t’atrapa una forta olor que és difícil de descriure: és com una barreja de fusta i antiguitat, de treball i records, de música i d’història. De fet, si la història tingués una olor, sense dubte seria la d’aquest taller.

El taller és petit i està ambientat amb una llum càlida i tènue que et fa dirigir l’atenció als violins, violes i violoncels que ho omplen tot. Els mobles són antics i les cadires, que tenen un entapissat clàssic, són pràcticament úniques. Les peces de fusta que hi ha sobre la taula comencen a conformar el que serà un violoncel. I les parets estan plenes de fotos, papers i, fins i tot, s’hi veuen paraules escrites en llapis. Tot plegat, crea una atmosfera acollidora i museística.

El lutier

Aquest és el taller de David Bagué i Soler (Barcelona, 1964), un lutier referent al país que el 2003 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi en reconeixement del seu renom mundial. L’artista recorda que l’ofici el va trobar quan només tenia 12 anys. I, des de llavors, es dedica a crear amb les seves pròpies mans violins, violes i violoncels.

És un home que s’ha entregat completament al seu ofici; a l’ofici que li ha donat la vida: una vida plena d’alts i baixos. Però per conèixer la història de com un jove descobreix el seu futur -fins a arribar a convertir-se en un home que està profundament enamorat de la seva professió-, ens hem de remuntar a la tarda del 14 de juliol de 1977 a Barcelona, quan un nen, sol a casa, va mirar un violí amb uns ulls diferents, tan diferents que es va atrevir a desmuntar-lo.

“Vaig mirar dins del violí i em va donar la sensació d’estar en una catedral de fusta”

En aquella època, hi havia un programa on ensenyaven als nens a fer instruments amb materials reciclats. Després de fracassar en el seu primer intent de crear un violí, en va veure un per casa i va pensar que era la seva segona oportunitat. Quan el va desmuntar va descobrir tot un món: “Vaig mirar dins del violí i em va donar la sensació d’estar en una catedral de fusta”. En aquell moment, va ser quan l’ofici el va trobar i va saber a què volia entregar la seva vida. 

“Em vull dedicar a fer violins”. Aquesta va ser la frase que els seus pares van escoltar quan van arribar a casa, i van veure que el seu fill havia desmuntat el violí que el seu pare havia portat per si algun dia els fills volien aprendre a tocar-lo. Ells, en comptes d’enfardar-se o reprimir-lo, li van dir: “nosaltres t’ajudarem a convertir-te en lutier; el més important és que siguis feliç”. Aquesta, diu, va ser la seva primera gran lliçó de vida.

De petit, el lutier estava habituat a viure immers en una atmosfera d’artistes. A casa, la mare tocava el piano, el pare dibuixava i els avis eren artesans. Això, va ser, segurament, un dels punts forts que el va encaminar a dedicar la seva vida a l’art. 

Un coneixement innat

Bagué té clar que el seu coneixement és “innat”, perquè està convençut que ningú l’hagués pogut ensenyar a fer violins. “El coneixement es pot adquirir, però la intuïció és allò que saps sense saber com ho has après. La intuïció és l’únic concepte que desafia la lògica”, afirma. Una intuïció que li corre per les venes i un pensament que el guia mentre treballa, mentre crea els seus violins i materialitza el seu art.

Amb 16 anys va professionalitzar des d’un taller d’Itàlia la seva tècnica autodidacta

Per això, de jove va començar a crear violins de manera autodidacta, deixant que fluís el seu instint i anant aprenent a base de prova i error. Quan va fer 16 anys, es va desplaçar a un taller d’Itàlia per professionalitzar la seva tècnica. És l’únic cop que assegura ha rebut formació d’un únic mestre que el va ajudar a posar ordre i nivell tècnic a aquelles idees disperses que li rondaven la ment.

“L’excés de tècnica trenca la creativitat”

Bagué considera que “la tècnica no és del tot necessària”. I, encara que reconeix que “evidentment, se n’han de tenir nocions per saber el que es fa”, insisteix a dir que “cal conèixer bé on està el límit, perquè l’excés de tècnica trenca la creativitat”. Ho sosté des de la butaca on està assegut, dins del taller. I continua: “hi ha algo innat que tots tenim dins, i la tècnica només ens ha de servir com a una eina per desenvolupar, per crear el nostre propi camí”. “Pots fer un concert amb una tècnica perfecta, però pots no haver transmès res”, posa d’exemple.

Crear violins, violes i violoncels

Els seus violins, violes i violoncels passen per un procés únic de creació, que comença des de l’ànima i viatja fins a l’instrument perquè, finalment, acabi transcendint a les persones. Els seus instruments són “especials”, però no perquè utilitzi una fusta única o perquè portin un vernís que sigui diferent al dels altres. Ho són, diu, perquè darrera de cadascun dels instruments que crea, hi ha un lutier que els impregna amb les seves emocions.

El lutier crea instruments únics perquè els impregna amb les seves emocions

Sabent tot això, podem fàcilment assumir que Bagué és un gran lutier, però, què significa realment ser un bon lutier? “El bon luthier és aquell capaç d’extreure un gran instrument amb un material simple. La veritable obra d’art, és la que et fa oblidar de què està feta”, assegura l’artista, que insisteix en el fet que “no són les millors fustes o el millor material” el que fa bo un violi, sinó que “la peça final, arribi i transcendeixi en l’ànima i el cor d’aquells que l’escoltin”.

“El bon luthier és aquell capaç d’extreure un gran instrument amb un material simple”

En la mateixa línia, David Bagué afirma que “fer un bon violí també depèn del context espai-temps en el que es construeixi”. “Imagina que poguéssim escoltar una suite de Bach interpretada amb el violí que va ser concebuda; seria com viatjar en una màquina del temps que ens permetria ser més a prop seu”, reflexiona. El lutier està convençut que “la qualitat d’aquell instrument va inspirar Bach a escriure la suite, que no hagués pogut compondre amb un altre violí”. 

L’ànima dels instruments

La diferència entre els seus violins fets a mà, peça per peça, i un violí fabricat en cadena rau, precisament, en el concepte de l’ànima. “Un instrument de fàbrica és neutre i no té tota la càrrega emocional d’un violí fet en aquell taller”, diu, i afegeix: “un instrument fet a mà ha de portar tota aquesta càrrega emocional, això és el que fa transcendir els instruments”.

Mentre David Bagué parla sobre art, música i conceptes pràcticament metafísics, de fons se sent una melodia de música clàssica molt suau, que acompanya cada paraula que diu el lutier. La música proporciona cohesió a tot l’escenari i fa que el moment transmeti pau i serenor a qualsevol que pogués estar en aquest taller i compartir la conversa amb Bagué.

A la Barcelona del 1.800 tot era diferent. Era una Barcelona que no tornarà mai més, però que perdura viva dins del taller de Bagué, on es conserven desenes de relíquies de l’època. És un món on les xarxes socials no existeixen, on tots els avenços tecnològics no hi són benvinguts. Un lloc on desconnectar de la societat per connectar amb els violins, on inspirar-se sense estímuls externs. Bagué hi té el seu propi món.

200 violins fets a mà

Al llarg de la seva carrera, ha fet 200 violins. Els ha donat vida a mà i sol, perquè mai ha tingut cap ajudant. Tot i que això, pensant-ho bé, no és del tot cert. Al taller hi ha una petita ajudant, peluda i juganera; recorda a una boleta de neu amb algunes taques de color marró i un nassarró que s’arronsa quan se li ofereix una mica de menjar. La Nimfa és una conilleta que acompanya David Bagué en les llargues hores de feina dins del taller: és la seva petita ajudant, la seva petita font externa de tranquil·litat i inspiració.

L’instrument neix després d’un procés  que pot arribar a tardar dos mesos

El primer pas per crear un violí és, segons detalla el lutier, seleccionar i tallar la fusta, que més tard es convertirà en l’instrument. Bagué guarda les fustes que selecciona minuciosament i les màquines que utilitza per moldejar-les en aquest taller. És l’espai on pensa i dona forma a cada detall d’aquests instruments i on els impregna d’emocions. Després d’un procés  que pot arribar a tardar dos mesos, en neix l’instrument.

‘Alta cultura social’

Els seus violins, violes i violoncels passen per les mans de prestigiosos músics nacionals i internacionals, com Jordi Savall, Ruggiero Ricci o Leonidas Kavakos i formen part d’orquestres tan importants com la filharmònica de Viena. Malgrat ser instruments d’un preu elevat, Bagué diu que fa instruments “per a tothom”. “Faig violins per tothom que s’enamori dels meus instruments”, recull.

Els seus violins, violes i violoncels passen per les mans de prestigiosos músics nacionals i internacionals

En aquest sentit, després de la pandèmia va iniciar un projecte que encara avui l’emociona molt: ‘Alta cultura social’. Es tracta de fer instruments que materialitzen tot el coneixement del lutier, però amb uns acabats més lleugers per poder-los comercialitzar a preus més assequibles i arribar a músics joves. Els denomina “instruments prêt-à-porter”, en referència a les grans cadenes tèxtils que fabriquen roba en sèrie. “Aquest projecte m’emociona molt perquè estic coneixent gent jove que d’una altra manera no hagués conegut; m’ho passo molt bé”.

Els violins, violes o violoncels creats per lutiers artesans són únics. Per això, diu Bagué, que “a vegades, pot resultar difícil haver de fixar un preu per un objecte que, pràcticament, conté part de la vida d’aquell lutier”. Acabar-lo fixant depen, en gran part, del prestigi que es tingui, que en el cas de David Bagué, és innegable que és alt i gaudeix de renmom mundial. Ho acrediten els concertistes d’arreu del món que viatgen fins al seu taller per poder tenir un dels seus instruments.

“Un lutier ha de creure en els seus clients per acabar creant una relació propera amb el músic”, diu. “Jo no tinc clients: tinc una família que creu en mi i jo crec en el seu projecte; creiem mútuament en els somnis de l’altre”. Bagué considera que perquè algú vulgui comprar un instrument fet a mà, ha de conèixer a qui el fa i s’ha d’enamorar abans de qui l’ha fet per acabar enamorant-se de la peça: “Els instruments entren primer per la vista, després pel tacte, l’olor i, finalment, el so. Un instrument ha de ser magnètic: ha de significar amor a primera vista”.

Ofici viu

Tot i que pugui semblar que aquest és un ofici antic i que cada cop hi ha menys lutiers, Bagué explica que encara hi ha molts professionals que es dediquen a crear instruments a mà. Si bé ell és un dels lutiers més reconeguts del panorama nacional, no s’oblida de com va començar. “Cada matí baixo al taller a mirar com he deixat la peça el dia d’abans. La mirada és la del nen de 12 anys i l’actitud és la mateixa que la de la tarda del dia abans de Reis. Això és l’art de viure, aquesta és la manera en què ens hauríem de plantejar la vida”, acaba, amb els mateixos ulls d’il·lusió que fa 30 anys van entrar per primera vegada dins d’una catedral de fusta.

La entrada Donant vida a instruments de corda se publicó primero en iNSiGHTS.

Marta de Genover Miquel (Vilopriu, 2003) és una amazona que practica volteig des de fa sis anys. Es tracta d’un esport minoritari a Espanya, que consisteix a fer acrobàcies sobre un cavall en moviment. Ha estat al club de volteig de Girona i, actualment, forma part de l’equip Volteo Star de Madrid, on viu des de fa poc perquè hi estudia Veterinària.

El volteig és un esport poc conegut a casa nostra. Com el descriuria?
El que explico sempre que algú m’ho pregunta és que és un esport que barreja la gimnàstica artística amb un cavall en moviment. Hi ha tres tipus de volteig; el de competició, que pot ser internacional o nacional; el volteig lúdic, que sol ser més per a nens o pels casals perquè aprenguin a muntar a cavall i tenir una mica més d’equilibri; i el volteig terapèutic, que és menys acrobàtic i es fa per connectar amb el cavall, tenir més mobilitat o coordinar millor el cos.

Com va descobrir aquest esport?
Feia gimnàstica rítmica i muntava a cavall. Un dia, en una hípica, vaig veure nens i nenes que feien acrobàcies damunt dels cavalls i em va cridar molt l’atenció de seguida. A poc a poc, vaig anar descobrint què era el volteig i que hi havia clubs que, fins i tot, competien. L’any 2017, vaig trobar el club de Girona, que és l’únic que es dedica a la competició de Catalunya. I quan ho vaig provar, em va encantar. Ara fa dos anys que formo part d’un equip de volteig de Madrid, el Volteo Star.

“És cert que amb el volteig assumeixes el risc d’estar a sobre d’un animal que es mou”

En un esport on el més important és l’equilibri, no deu ser estrany caure o lesionar-se. Pot arribar a ser perillós?
Precisament, crec que un dels motius pels quals la gent no coneix el volteig és perquè els transmet por, però no considero que hagi de ser així. Per mi és tan perillós com qualsevol altre esport, tot i que sí que és cert que assumeixes el risc d’estar a sobre d’un animal que es mou i que mai controles del tot. Nosaltres entrenem molt a terra abans de pujar al cavall i, fins i tot abans de fer el pas, ho provem en un cavall de mentida. No pots enfilar-te al cavall fins que no et surt perfecte. Òbviament, el primer dia no començaràs a fer mortals a sobre del cavall; tothom sap els seus límits i només aconsegueixes fer els moviments, quan et sents capaç de fer-ho.

Quins rols hi ha dins d’un equip de volteig?
Fonamentalment, tres. Hi ha una persona que adquireix el rol de voltejador, que és qui fa les acrobàcies damunt del cavall, i una que fa de “longer”, que és qui guia el cavall amb una corda mentre va donant voltes en cercle. I, evidentment, també hi ha el cavall, que té un paper protagonista. A més, quan es competeix hi ha tres rols de voltejador: el base, que és qui aguanta a les persones que fan les acrobàcies i ha de tenir molta força; el flyer, que solen ser els més lleugers perquè fan les acrobàcies i han de ser flexibles; i un tercer rol que tant pot fer de base com de flyer, depenent del que calgui. Jo soc un entremig, puc fer una mica els dos rols.

“Abans de pujar al cavall, entrenem moltes hores a sobre d’un poltre de gimnàstica esportiva”

Com són els entrenaments que segueix un equip de volteig?

Normalment, l’equip s’organitza per treballar aspectes diferents cada dia. L’entrenador guia a tothom perquè cadascú faci els exercicis que necessita. Passem moltes hores fent preparació física i, abans de pujar al cavall, entrenem a sobre d’un poltre de gimnàstica esportiva. El cavall és una part molt important d’aquest esport, però al seu damunt hi acabes passant només un 20% del temps. Així que també és molt necessari entrenar a terra.

“Els cavalls per aquest esport solen ser alts i amb un dors fort, perquè puguin aguantar el pes de fins a tres persones sense patir problemes d’esquena”

Quines característiques han de tenir els cavalls per poder dedicar-los al volteig? De quina raça són?
Tots els cavalls dels equips bons són cavalls alts i amb un dors fort, perquè puguin aguantar el pes de fins a tres persones a sobre sense patir problemes d’esquena. El que tenim a l’equip és un Warmblood holandès, però també s’utilitzen molt els Hannover. Tot i que he de dir que a França, també he vist que fan volteig sobre ponis.

Com s’entrenen els cavalls?
Els cavalls no poden entrenar volteig cada dia de la setmana i, per això, es combina amb una base de doma clàssica i sortir al camp a trotar. La seva alimentació sol ser a base de pinso i farratge; però els dies que tenen alguna competició, se’ls sol donar algun tipus de suplementació perquè tinguin més energia i si fan algun sobreesforç, se’ls posen electròlits a l’aigua.

“Ni el campió del món viu del volteig i s’ha de tenir en compte que el manteniment dels cavalls és molt car”

Es pot viure del volteig?
No, ni el campió del món viu del volteig. Els professionals guanyen diners perquè quan es retiren de la competició es dediquen a fer cursos per ensenyar a altres el que saben i els seus mètodes; aquests cursos els cobren bé, però per molts que en facin, no els permet viure només d’això. A més, quan es guanya una competició, no es guanyen diners com passa a altres esports, es guanya el reconeixement i dona un bon nom a l’equip. També s’ha de tenir en compte que el manteniment dels cavalls és molt car.

Per què va anar a Madrid? Hi ha més tradició de volteig que aquí?
Vaig venir, principalment, per estudiar Veterinària, però sí que hi ha més tradició aquí que a Catalunya; tot i que en general, hi ha molt pocs equips a tot arreu d’Espanya. Recordo que quan vaig començar, només n’hi havia cinc a tot l’Estat. Ara s’han anat creant més equips i només aquí a Madrid ja n’hi ha tres. Tot i això, en total no arribem a la desena de clubs: N’hi ha un a Huelva, un altre a Mallorca, dos a Menorca i el de Girona, on estava jo.

Creu que més gent hauria de conèixer aquest esport?
Sí, definitivament. És veritat que en els últims anys ha anat creixent i cada cop és més conegut, però m’agradaria que ho fos molt més. És un esport molt complet que combina totes les destreses perquè per practicar-lo es necessita agilitat, equilibri, força, flexibilitat…

Hi ha algun país on tingui molts seguidors?
Sí, en realitat a la resta d’Europa es practica molt i és conegut. Els campions mundials actuals de volteig són els francesos; allà tenen molts equips, igual que a molts altres països europeus. Considero que aquí falta inversió i més iniciatives per impulsar aquest esport; tenir un equip de volteig és car i, tot i que la federació espanyola d’hípica ajuda molt i intenta visualitzar l’esport, encara costa.

A quins campionats ha participat? S’està preparant per a algun en concret? Principalment, faig els territorials, però també competeixo en els nacionals, que són a Madrid i també he participat en el campionat d’Espanya. Aquest últim se celebra al juny i per poder-hi anar has d’haver concursat en un campionat nacional primer. A part d’això, l’any passat vaig competir internacionalment a França, va ser una experiència completament diferent perquè veus als millors del món. A més, pots descobrir unes hípiques i uns cavalls que no tenen res a veure amb el que estem acostumats aquí. Ara ens estem preparant per a La Copa de tardor i, més endavant, ve el nacional.

“Passes moltes hores entrenant amb el mateix cavall i acabes creant una connexió molt forta; perquè les coses surtin bé, hi ha d’haver sintonia”

Quina relació té amb el cavall?
Passes moltes hores entrenant amb el mateix cavall i acabes creant una connexió molt forta; perquè les coses surtin bé, hi ha d’haver sintonia. Acabes desenvolupant una relació molt forta; un afecte i un amor incondicional amb el cavall, perquè us acabeu coneixent perfectament. Aquest vincle hi ha de ser per poder fer una bona execució. De fet, es nota moltíssim quan algú puja en un cavall que no el coneix.

Què t’han ensenyat sobre com tractar al cavall?
Sempre he tingut relació amb animals i a casa tota la vida hi ha hagut cavalls. Per això, tinc bastant inculcat que es tracten amb respecte, com si fossin de la família. Al volteig, són membres imprescindibles de l’equip. Ells et donen tot el que poden i tu has d’estar al nivell i tractar-los el màxim de bé que puguis.

Hi ha moltes dones en aquest esport?
Sí, de fet la major part són dones; hi ha molt pocs homes. Suposo que pel tema de la flexibilitat, però realment no ho acabo d’entendre, perquè també es necessita molta força i potser per la força, els seria més fàcil als homes.

Implica molta disciplina?
Sí, perquè és un equip molt gran amb moltes peces, on totes aquestes han d’anar coordinades, tothom ha de fer el seu paper molt ben fet perquè les acrobàcies surtin bé. Cada part té una funció i tothom ha de saber portar-la a terme. A mi aquesta disciplina me la va inculcar el meu primer equip al Club Volteig Girona.

Com veu el seu futur amb relació al volteig?
Crec que en faré fins que pugui. No sé si seguiré competint, però d’alguna manera ho seguiré practicant, perquè és una disciplina que m’agrada molt. M’ha fet connectar tant amb gent com amb animals, i junts hem aconseguit fites increïbles. El volteig m’acompanyarà sempre, encara que no sigui practicant-lo, però almenys en records i memòries.

La entrada Marta de Genover: “El volteig és tan perillós com qualsevol altre esport” se publicó primero en iNSiGHTS.