El ballet ha estat tradicionalment percebut com una disciplina femenina, sovint associada a la delicadesa, la gràcia i la lleugeresa. Tot i això, al llarg de la història, han existit grans ballarins masculins que han trencat aquests estereotips. Aquest és el cas de David Yudes (Badalona, 1996), que des de ben petit ha estat vinculat a la dansa.

Amb només 4 anys, va demanar a la seva mare, professora i propietària d’una escola de dansa a Badalona, poder assistir a una classe. Va ser així com va començar la seva formació en el ballet. Subratlla que “no va ser cap imposició de la família”, sinó que va ser una decisió pròpia.

Dels seus primers anys de formació, recorda ser l’únic noi a classe i que totes les nenes eren més grans que ell. Quan tenia 8 anys, es va prendre la dansa més seriosament i va començar a participar en concursos fora de l’Estat. Als 13, va tenir l’oportunitat d’anar-se’n a estudiar a Montecarlo i anys després, amb 17, va participar en el Prix de Laussane, una competició dirigida als joves ballarins per professionalitzar-se. Aquesta competició li va permetre ingressar a la Royal Ballet de Londres, on va estar deu anys.

L’èxit com a resultat de l’esforç

Un dels seus somnis des de molt petit era ballar a l’American Ballet Theatre a New York, perquè mai es va imaginar poder formar part de la Royal Ballet. “Creia que no era el tipus de ballarí físicament adequat per estar allà”, confessa Yudes. Aquesta oportunitat ha permès al ballarí formar-se professionalment i “fer un somni, realitat”.

El Prix de Lausanne dona l’oportunitat als joves ballarins de poder formar-se a diferents escoles de dansa. En el cas de la Royal Ballet de Londres, ha d’acollir a la persona seleccionada durant un any. L’objectiu del ballarí era demostrar el seu potencial i poder aconseguir un contracte fix amb la companyia per quedar-s’hi. “Crec que vaig ser el primer ballarí que arribava del Prix de Lausanne en aconseguir un contracte fix després de deu anys”, afirma Yudes.

La seva carrera professional va avançar fins als 21 anys, quan es va consolidar com a ballarí solista, una “fita” molt important per a ell. Ballar per la reina Elisabet II d’Anglaterra o compartir escenari amb alguns dels millors ballarins del món han estat algunes de les experiències més destacades que la Royal Academy li ha permès aconseguir. El ballarí confessa que és molt “gratificant” haver format part d’una organització tan important en el món de la dansa.

L’altra cara de la moneda

El repte més gran de la seva carrera ha estat l’aspecte psicològic. Haver començat tan jove i assumir grans responsabilitats al Royal Ballet va ser difícil de gestionar. Això el va obligar a haver de fer una pausa de sis mesos per recuperar-se mentalment. Tot i les dificultats, considera que ha tingut una carrera estable i celebra no haver patit lesions greus. Per a ell, és fonamental mantenir-se sa, tant físicament com psicològicament per poder practicar la dansa.

Al contrati del que narra la història de Billy Ellioy, Yudes mai va sentir pressió per dedicar-se a un altre esport considerat “més masculí” per la societat. El seu entorn sempre va entendre la seva passió per la dansa i, de fet, per altres esports. “Quan tenia 4 anys vaig començar a ballar, però als 6 també vaig començar a jugar a futbol”, explica Yudes, que va portar aquesta rutina fins als 12 anys. Mai es va sentir qüestionat per ningú. Considera que, tot i que encara hi ha prejudicis, la percepció del ballet com a disciplina masculina ha millorat amb el temps. 

Entre els seus referents en el món de la dansa destaca Àngel Corella, un ballarí català que va tenir una carrera brillant a l’American Ballet de Nova York.  Yudes va tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment i rebre el seu suport durant la seva formació.  “Mai m’han faltat de referents”, assenyala. Altres figures com Rudolf Nureyev o Mikhail Baryshnikov també han estat fonts d’inspiració per a ell.

La seva mare ha tingut un paper fonamental en la seva carrera. Des dels inicis, ella va ser el seu suport principal, acompanyant-lo a competicions i ajudant-lo a aconseguir beques per formar-se en diferents llocs. Actualment, Yudes dirigeix l’escola de dansa que abans liderava la seva mare a Badalona, el mateix lloc on va començar la seva trajectòria. A més, està treballant en la creació d’una nova escola de dansa a Catalunya, en col·laboració amb la Fundació Catalunya Cultura, amb l’objectiu d’ajudar joves ballarins amb talent a formar-se i professionalitzar-se.

Un somni, una vocació

Sempre va tenir clar que volia viure de la dansa. Des de molt jove, quan va ingressar a Montecarlo amb 13 anys, ja tenia aquesta determinació. Considera que la dansa requereix un compromís total, similar al d’altres esports d’elit. “No es pot pretendre viure d’això sense dedicar-hi el 100%”, afirma.

Yudes creu que la percepció social del ballet ha millorat, però encara queda molta feina per fer. A Catalunya, considera, sovint costa entendre el nivell d’exigència que implica la dansa. Tanmateix, hi ha persones amb ganes d’impulsar aquest art i fer créixer l’escena de manera saludable. Projectes com la creació de noves escoles de dans o, en un futur, tenir una companyia pública, són alguns dels seus somins.

Als joves que somien en ser ballarins professionals, Yudes els aconsella “disciplina”. “Avui dia, amb les xarxes socials, sembla que tot ha de ser immediat”, explica Yudes. “La dansa requereix constància, paciència i dedicació diària”, afegeix. El ballarí dona molta importància als entrenaments constants.

A llarg termini, el seu somni és crear un centre d’elit de dansa a Catalunya. Vol que aquest projecte sigui un referent per als joves ballarins amb talent i que els permeti formar-se i accedir a grans companyies internacionals. És una tasca ambiciosa, però té la determinació i l’experiència per fer-la realitat.

Des de la primera classe de dansa fins a compartir escenari amb els millors ballarins del món, el seu recorregut no ha estat fàcil, tant físicament com psicològicament, però ha sabut centrar-se en el seu objectiu, tot i els obstacles. Ara, el seu pròxim repte és deixar una empremta en la dansa a Catalunya, oferint a les noves generacions l’oportunitat de fer realitat els seus somnis, tal com ell va fer en el seu moment.

La entrada David Yudes: el ballarí que va tocar el cel a la Royal Ballet se publicó primero en iNSiGHTS.

És dilluns i, com cada setmana a les set de la tarda, els participants del programa EINA -que promou la integració esportiva i social de persones amb discapacitat psíquica i sensorial– van al Pavelló Tagamanent de Canovelles (Valles Oriental) per passar una hora fent esport amb els companys.

El color blau del terra del centre esportiu reflecteix la confiança evident que tenen entre si i amb els entrenadors. A la pista, fan una rotllana i es divideixen en grups; quan el cronòmetre comença a córrer, cada equip fa diferents exercicis per desenvolupar les seves habilitats. Entusiasmats i al seu ritme, es mouen seguint les indicacions dels entrenadors.

El 1992, quan el tirador amb arc paralímpic espanyol, Antonio Rebollo, ja havia encès la torxa Olímpica del peveter de l’estadi de Montjuïc, dos treballadors municipals de Canovelles van detectar un incongruència entre un dels eslògans més populars del moment en el món esportiu català: “Activitats físiques i esportives per a tothom”.

El programa EINA de Canovelles va néixer el 1992 amb la voluntat que tothom pogués practicar esport

Segons Pedro Reyes, treballador de serveis socials de Canovelles i responsable del Servei d’Activitats Esportives (SAE), “el lema no es complia, perquè molta gent no tenia l’oportunitat de practicar activitat física“. De la seva voluntat d’apropar l’esport a persones amb diferents capacitats, en va néixer EINA. “Volíem que tothom de Canovelles pogués practicar esport i que ningú es quedés enrere”, recorda Alberto Oriol Hidalgo, actual regidor d’Esports.

Des d’aquell moment fins a l’actualitat, la integració d’aquestes persones a l’esport ha evolucionat, com també ho ha fet la manera de referir-s’hi. “La terminologia ha anat canviant i s’ha passat de parlar de discapacitats psíquics i sensorials, a persones amb diversitat funcional”, afirma Reyes. Pel que fa a la inclusió, ha estat progressiva amb múltiples iniciatives a escala mundial.

La més destacada és el moviment Special Olympics, una organització esportiva fundada el 1968 que s’encarrega d’organitzar entrenaments i competicions per a nens i adults amb discapacitat intel·lectual i física. Actualment, agrupa més de 4 milions d’esportistes de 170 països.

Totes aquestes iniciatives treballen en pro del que estableix la Declaració de Drets de les Nacions Unides, que diu que “tothom té dret a la no discriminació, a la feina, a l’educació i a participar en activitats esportives i recreatives”.

Esport i altres capacitats

El programa EINA s’estén més enllà de l’esport amb l’objectiu de treballar altres aspectes. Tots els dijous, per exemple, els participants s’ajunten a Can Palots, l’auditori de Canovelles, per desenvolupar a través de manualitats les capacitats neuromotrius, sensorials i sensitives. “Aquestes persones ens recorden una realitat que, malauradament, a vegades tenim una mica oblidada”, afirma el regidor d’Esports.

Per la seva banda, el responsable del SAE remarca els objectius que es volen assolir a través del programa, com “fomentar la participació de les persones amb diversitat funcional i aconseguir la màxima autonomia possible”.

La iniciativa complementa l’activitat física amb sortides i celebracions per oferir més espais de socialització

A la pista esportiva, alguns participants es distreuen mentre fan el circuit i parlen de les sortides que faran pròximament. En acabar l’entrenament, tots surten feliços amb un full a les mans, on se’ls informa de la pròxima celebració que faran.

Pedro Reyes, que a banda de ser impulsor de la iniciativa els fa també d’entrenador, assegura que “molts dels participants fan de l’activitat una fita setmanal”. Però això, narra, s’intenta completar els entrenaments amb sortides i celebracions. “El dia que anem al cinema, és un dia molt especial per ells i també la sortida de final de curs, quan passem una o dues nits a fora fent activitats d’esbarjo”, detalla.

Canvi de vida

La Cristina, de 45 anys, en fa trenta que participa en el programa EINA. Està molt satisfeta de les activitats esportives que se li han ofert al llarg de tot aquest temps, i també de les “sortides a la neu”. Cada dilluns, puntualment a les set de la tarda, es dirigeix al pavelló municipal de Canovelles esperant practicar les dues activitats que més li agraden: “bàsquet i peses”. Si hagués de proposar una altra activitat per incloure en el programa, seria relacionada amb el món musical. “Faig cant i m’agradaria aprendre a tocar la guitarra”, trasllada.

Un altre participant del programa, en Marcos, a la trentena, comparteix les mateixes activitats que la Cristina. “Els dilluns faig esport aquí, al pavelló, i els dijous manualitats a Can Palots”, diu. Els dos dies s’ho passa “molt bé”, però el que més li agrada és jugar “al pitxi”, un esport similar al beisbol en què els jugadors llancen una pilota i han d’arribar a la base abans que l’altre equip la recuperi.

Per poder formar part del projecte, els usuaris paguen 17,31 € al mes. Un preu simbòlic en relació amb les despeses associades al programa, que segons trasllada l’organització, ronden el 8.000 € anuals. D’aquests, la Diputació de Barcelona en subvenciona la meitat. “A part d’oferir un programa subvencionat, treballem per disposar sempre de més recursos”, diu Hidalgo, que afegeix que disposen d’un equip de quatre professionals del Servei d’Esports, que donen suport als participants.

Els exercicis que es proposen pretenen millorar aspectes com l’atenció o la memòria i augmentar la capacitat de reacció

Els exercicis que es fan durant l’hora d’entrenament son variats. Els usuaris llencen pilotes a la cistella, simulen que neden a la piscina i exerciten braços i cames, entre altres activitats. “Tant en l’àmbit físic com en el psicològic i sensorial, fer esport té molts beneficis per a persones amb diferents capacitats intel·lectuals”, afirma Anna Espelt, fisioterapeuta de la Fundació Vallès Oriental per a persones amb Discapacitat Intel·lectual.

La psicòloga Juani Santano ho concreta: “l’activitat física contribueix a treballar aspectes com l’atenció, la memòria, l’orientació espaciotemporal i les funcions executives”. Espelt afegeix que l’esport ajuda a “promoure hàbits de vida saludables i a augmentar la capacitat de reacció, que sol ser més lenta en persones amb diversitat funcional perquè hi ha un dèficit sensorial”.

Aquesta millora que experimenten les persones amb diferents capacitats intel·lectuals quan practiquen exercici físic també els aporta autonomia i independència. “Genera un sentiment de capacitat, que és el contrari de discapacitat o incapacitat”, apunta la psicòloga Santano, considerant així la importància de la superació personal.

L’objectiu del programa és aportar als usuaris autonomia i independència

Pensant en les instal·lacions de la Fundació Vallès Oriental per a persones amb discapacitat intel·lectual, Espelt destaca com contribueix la natació en la millora de la seva vida quotidiana. “És una estona en què es treballa l’autonomia, el fet de vestir-se i desvestir-se, per tenir cura d’un mateix”, resumeix.

Equipaments municipals poc adaptats

Tot i que cada vegada les tecnologies s’adapten més a tota mena de públic, encara no s’ha aconseguit que totes les instal·lacions siguin inclusives. En general, hi ha un gran desconeixement de les necessitats de les persones amb discapacitat funcional. I això provoca que en la majoria d’espais públics, no hi hagi ni les instal·lacions ni el material adequat per poder treballar amb persones amb diferents capacitats físiques.

Hidalgo assenyala que “a vegades, les persones no pensen en les capacitats especials si no les viuen de prop o si no tenen una sensibilitat especial”. “No es tracta d’incloure una persona, sinó que tots els equipaments municipals tinguin l’opció de deixar participar obertament a tothom”, diu Anna Espelt, qui denuncia aquesta realitat que fa que els equipaments no estiguin preparats per ser utilitzats per diferents col·lectius.

Aplaudit per les famílies

Comptar amb el suport familiar per a promoure i integrar la iniciativa d’EINA a Canovelles ha estat un puntal clau. L’Ángeles és la mare de l’Àlex Solana que, a punt de fer els trenta anys, porta la meitat de la seva vida participant en el programa. “No és esportista, però jo el faig venir perquè li agrada ser aquí”, apunta amb una mitja riallada.

“A la meva filla tampoc li agrada gaire l’esport; però estar amb la gent i parlar-hi, sí”, trasllada la Demetria, mare de la Saray Mirón. Aquesta darrera va conèixer el programa després que els dos joves es fessin amics i, posteriorment, les mares també seguissin el mateix camí. Totes dues coincideixen que és molt bo per als seus fills assistir a les activitats perquè si no, “estarien a casa amb el mòbil sense sortir“. A les activitats que ofereix EINA, en canvi, “socialitzen i agafen una rutina que els va bé”, assenyalen.

Les famílies valoren que EINA permet als que hi participen “socialitzar i adquirir una rutina que els va bé”

Ara bé, és possible estendre el programa EINA a altres pobles que puguin fer-se ressò dels seus beneficis? Pel que fa a Canovelles, Pedro Reyes considera que “és una iniciativa senzilla i l’objectiu és mantenir-la”. Alberto Oriol Hidalgo, des de la regidoria d’Esports de l’Ajuntament, està col·laborant amb altres municipis interessats en el projecte que volen conèixer-lo millor. “La nostra intenció és que pugui estendre’s a altres pobles de la zona”, apunta.

Sovint, el regidor es troba amb els participants del programa pels carrers del municipi i li donen les gràcies. “Em sorprèn perquè sento que gairebé no he fet res, i penso que són una lliçó de vida”, diu. “EINA és un projecte molt bonic i com a poble hem de cuidar-lo i valorar-lo”, explica, mentre des del pavelló de Canovelles ressona la veu d’en Marcos, que deixa clar que li agradaria estar molts més anys al programa.

La entrada L’eina que treballa perquè l’esport arribi a tothom se publicó primero en iNSiGHTS.

Martina Reche Vilanova (Sant Joan de les Abadesses, 1996) és enginyera naval graduada a la Universitat Politècnica de Catalunya i amb un màster en Arquitectura Naval i Enginyeria Marina, cursat entre la Kungliga Tekniska Högskolan (KTH) de Suècia i la Danmarks Tekniske Universitet (DTU) de Dinamarca. Actualment, està immersa en el doctorat, que fa a la companyia internacional North Sails i amb el suport de DTU, a través del que desenvolupa un programari de predicció capaç de calcular quina és la instal·lació de veles més eficient per cada vaixell per reduir les emissions. Aquest projecte, titulat ‘Wind Propulsion Systems for Commercial Ships Modelling, Design and Cost Optimization’, va ser guardonat el 2021 per la International Windship Association a la cimera del clima.

El sector marítim viu una de les revolucions més grans de la història. Per què?

El sector marítim és el responsable d’approximadament el 3% de les emissions globals, perquè més del 80% de les mercaderies mundials es transporten en vaixell. Per tant, té un greu impacte sobre el canvi climàtic i s’està invertint en tecnologia per fer-lo més sostenible.

“El sector marítim és el responsable d’approximadament el 3% de les emissions globals, perquè més del 80% de les mercaderies mundials es transporten en vaixell”

Com es pot reduir la contaminació que genera?

Hi ha diverses opcions. Ara es parla molt dels combustibles verds, com són l’hidrogen, l’amoníac o el metanol, que podrien substituir la gasolina o el gasoil. És veritat que aquests combustibles no contaminen quan es cremen al vaixell perquè no emeten CO₂, però actualment la majoria s’obtenen cremant petroli. I, per tant, si mirem més enllà i avaluem tot el cicle del combustible, no s’aconsegueix reduir emissions. Una altra opció és la d’utilitzar la força del vent per moure la càrrega, instal·lant veles a la coberta com es feia abans de la invenció del motor de combustió.

“El sector viu una revolució tecnològica que no s’havia vist des de la invenció del motor de combustió fa cent anys”

Aquests mètodes ja s’estan aplicant?

Sí, tenim diversos vaixells que estan fent proves amb hidrogen, però sobretot amb metanol. L’amoníac no està tan avançat perquè és molt tòxic i en cas de fuita, posaria en perill a la gent que és a bord. Amb el vent, que és amb el que treballo jo, hi ha diferents aplicacions. Actualment, s’estan fent proves amb diversos tipus de veles per reduir les emissions. Estem avançant i el sector marítim està vivint una revolució tecnològica que no s’havia vist des de la invenció del motor de combustió fa cent anys.

“El vent és una font d’energia totalment verda perquè no cal crear-lo, és gratuït i no requereix infraestructures”

Per què s’ha decantat per investigar fórmules que treballin amb el vent? Quins pros i contres té aquesta solució?

Vaig optar pel vent perquè és una font d’energia totalment verda: no cal crear-lo, és gratuït i no requereix inversions en infraestructures perquè no s’ha de transportar. A més, és un element conegut, que s’ha utilitzat durant segles al llarg de la història i en els primers vaixells. Personalment, m’agrada navegar a vela i suposo que, en part, això també m’ha fet decantar per aquesta opció, que combina el que meu hobby amb proposar una solució a la societat per contribuir a frenar el canvi climàtic. L’únic contra és que depens del vent que bufi en cada moment. Això fa que sigui més difícil determinar el temps que es tardarà a arribar a destí i no agrada a les companyies.

“L’objectiu del doctorat és maximitzar l’estalvi energètic, determinant el tipus i nombre de veles a instal·lar al casc”

Al doctorat, que fa amb North Sails i DTU, desenvolupa un programa que prediu la instal·lació eficient de veles per reduir les emissions del transport marítim. Com sorgeix aquesta idea?

Apareix fent el màster, on vaig començar a centrar-me en el disseny de veles i a utilitzar-les per reduir emissions. Avui dia els propietaris de vaixells que confien en el vent i hi volen invertir, no saben quines veles són les més òptimes perquè hi ha molta investigació en motors, però no n’hi ha gaire per aprofitar la força del vent en vaixells comercials. Per això, el meu objectiu és poder ajudar a maximitzar l’estalvi energètic, determinant quin tipus i nombre de veles haurien d’instal·lar al casc de cada vaixell en concret i segons la ruta que faci.

Com funciona i quin avenç pot suposar aquest programa?

Un dels meus focus d’estudi és entendre el comportament dels motors en vaixells híbrids, que combinen motor i veles, similar al funcionament d’un cotxe híbrid amb motor elèctric i de combustió. A més, analitzo com interactuen les veles entre elles, quan se n’instal·len diverses alhora. Amb tot això, estic desenvolupant un programa informàtic que predirà la instal·lació més eficient de veles en vaixells híbrids, optimitzant-ne el disseny i la rendibilitat econòmica, per facilitar que els interessats puguin prendre decisions informades. És a dir, que a partir de saber com és el vaixell i la seva ruta, es proposin el tipus, el nombre i on s’han d’instal·lar les veles, per reduir al màxim el consum de combustible amb la mínima inversió.

Quin tipus de veles s’instal·len en vaixells tan grans?

Actualment, en els vaixells més grans s’utilitzen, principalment, tres tipus de sistemes de propulsió amb vent per a la navegació sostenible. El primer tipus és el rotor Flettner, un cilindre que gira sobre si mateix per generar força i que s’instal·la, sobretot, en vaixells comercials. El segon tipus és la vela de succió, que és rígida i incorpora un ventilador intern que succiona l’aire i maximitza la força. El tercer és la vela rígida, similar a l’ala d’un avió, però instal·lada en vertical per impulsar el vaixell cap endavant amb una força perpendicular. També es fan servir veles convencionals, com les que es poden plegar, que són més comunes en ports esportius.

I els materials amb què es fabriquen aquestes veles, també són eficients o tenen un cost ambiental?

La tecnologia de materials per aquestes veles prové, sovint, de les innovacions desenvolupades en competicions com la Copa Amèrica, l’esdeveniment que ha acollit aquest estiu el port de Barcelona i que impulsa avenços tècnics en el sector nàutic. Aquests descobriments s’apliquen, després d’un temps, al sector comercial. En la Copa Amèrica, per exemple, és  habitual l’ús de materials com la fibra de carboni o fibra de vidre, que són molt lleugeres i resistents, però també cares i difícils de reciclar, perquè es fabriquen a partir de combinar capes primes de fibra i espuma, que es fixen amb resines. Això planteja reptes importants, especialment en el sector aeronàutic i nàutic d’esbarjo, on aquests materials es fan servir massivament. En canvi, al sector marítim comercial es tendeix a utilitzar materials més assequibles i reciclables, com l’alumini o l’acer inoxidable.

“El reciclatge de veles planteja reptes importants”

Creu que la instal·lació de veles a vaixells mercants té futur?

Sí, cada cop és més important i té més presència a les convencions de l’Organització Marítima Internacional (OMI) de les Nacions Unides, que és on es debat tot el que està relacionat amb la indústria marítima. Cal tenir en compte que la transició per fer que el transport marítim sigui més sostenible, necessita consens entre països perquè els vaixells es mouen per aigües internacionals. Ara s’estan instal·lant veles a vaixells per reduir un petit percentatge d’emissions, però per poder maximitzar aquest estalvi i aprofitar bé el vent, s’haurien de redissenyar els vaixells perquè estiguin pensats per navegar a vela.

“Per maximitzar l’estalvi s’haurien de redissenyar els vaixells perquè estiguin pensats per navegar a vela”

Serà una alternativa eficient per disminuir la contaminació?

Sí, serà una alternativa eficient i molt important en la transició energètica. Jo em centro en el transport marítim, però cal treballar perquè en un futur tot funcioni amb energia verda procedent de fonts d’energia renovable com el vent. Evidentment, hi ha sectors com l’aeri on no és ideal treballar amb aquesta font i caldrà recórrer a altres combustibles, però en el cas del sector marítim, el vent és una opció viable que hem utilitzat durant mil·lennis per navegar; els motors de combustió es van introduir només fa uns 150 anys. Amb la tecnologia moderna, podem tornar a utilitzar el vent de forma més eficient i sostenible, aprofitant aquest recurs tradicional per descarbonitzar el transport marítim.

“La decisió d’instal·lar veles depèn molt del tipus de vaixell, de la ruta i del tipus de càrrega”

Ho podrem veure també en ferris o creuers?

Sí, aquesta tecnologia està pensada perquè es pugui aplicar a qualsevol tipus d’embarcació. Evidentment, n’hi ha de més idònies que d’altres, perquè es necessita espai per instal·lar els màstils i les veles a la coberta. Per exemple, els que transporten càrrega genèrica, combustibles o productes químics són idonis perquè porten tota la càrrega a l’interior del casc. En canvi, els portacontenidors són més complicats perquè transporten molts contenidors a la coberta i les veles poden reduir el volum de càrrega i afectar el model econòmic del vaixell. La decisió d’instal·lar veles depèn molt del tipus de vaixell, de la ruta i del tipus de càrrega. Per això són necessaris estudis com el que faig al doctorat, per analitzar quina opció és la millor per maximitzar l’estalvi i poder aplicar-ho de manera més generalitzada.

El vent és el que més s’està estudiant? O hi ha altres estudis similars amb altres fonts d’energia renovable que ja puguin aplicar-se?

El cert és que hi ha molta investigació de tot. A banda del vent, s’estudien els combustibles verds, la lubricació d’aire i en com fer el casc més eficient. S’hi estan posant molts esforços perquè tota la comunitat veu que per combatre el canvi climàtic i aconseguir la transició verda es necessita molta col·laboració. Abans hi havia més competència, però ara tothom vol col·laborar perquè hi ha un objectiu comú que és el de reduir emissions i això permet avançar més de pressa.

En quin punt està el doctorat i quins reptes ha hagut d’afrontar al llarg de la investigació?

Em queden dos mesos de feina per completar els tres que s’allarga un doctorat. És un repte personal, perquè és un projecte que fas sola, encara que tingui suport i supervisors. Durant tot el procés, et converteixen en el timó del projecte i ho dirigeixes tot. Això et fa treballar en molts camps diferents. A vegades, va tot molt bé i descobreixes coses noves, però en altres moment, no surt com pensaves i t’encalles. Inverteixes temps tant en allò que funciona com en el que no, que també acaba sent favorable perquè aprens dels errors. Sempre has de mantenir la motivació i la il·lusió per poder continuar treballant en el doctorat.

També ha tingut l’oportunitat de fer un part del seu doctorat a Boston, a la prestigiosa Harvard University. Com ha estat l’experiència? S’hauria imaginat arribar-hi?

Mai m’havia imaginat arribar-hi i tenir aquesta oportunitat ha estat una experiència única, sobretot, per la gent que he conegut allà i com m’han ajudat en el projecte. Alhora, va ser molt intens i em va costar adaptar-me, per la forma en què entenen la feina als Estats Units, en comparació amb Europa. A Dinamarca, estic acostumada a tenir un molt equilibri entre vida laboral i personal . A més, també t’ofereixen suport de tota mena i es prioritza molt l’estat psíquic i físic del treballador. Als EUA, la gent treballa tot el dia i sembla gairebé que no tingui vida a part del projecte.

Majoritàriament, el marítim és un sector dominat per homes. Com és treballar en un ambient tan masculinitzat? Quin consell donaries a les noies que es plantegin ser enginyeres navals?

Al sector naval es necessiten moltes més dones. Està demostrat, científicament, que com més diversitat, més idees diferents hi ha i més es pot avançar. I això és precisament el que es necessita per materialitzar la transició energètica. M’agradaria dir a les noies que, si t’agrada la física i la ciència, el sector marítim és apassionant. A molta gent del sector li agrada navegar i poden fer les activitats de manera més experimentada. Els vaixells estan vivint una revolució i hi ha molt per fer.

“La falta de dones al sector no és per manca de capacitat, sinó per l’absència de referents femenins”

De fet, a Dinamarca ha participat en el projecte High5Girls, que pretén animar noies a dedicar-se a professions masculinitzades. En què consisteix?

High5Girls és una ONG que treballa per fomentar la presència de noies en els sectors de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, àmbits encara molt masculinitzats. Veiem que la falta de dones en aquestes professions no és, obviament, per manca de capacitat, sinó sovint per l’absència de referents femenins. Així com moltes noies poden veure en Alexia Putellas un model en el futbol, també necessiten veure dones en aquests camps per entendre que són opcions igualment accessibles per a elles.

I com ho fan?

Des de High5Girls, organitzem camps i activitats de cap de setmana per a noies d’entre 12 i 16 anys, perquè tinguin l’oportunitat de conèixer professionals femenines de diferents branques científiques. Les activitats inclouen reptes pràctics i creatius, que després comentem. El nostre objectiu és que, quan arribi el moment de triar carrera, recordin aquestes experiències i considerin la possibilitat de ser científiques o enginyeres. Volem que vegin que poden ser el que vulguin i trencar amb els estereotips de gènere a la feina.

Quan acabi el projecte, te pensat fer un altre doctorat o investigar altres maneres de reduir la contaminació en aquest sector?

No faré cap més doctorat, això passa només un cop a la vida, però vull continuar en el sector. M’agradaria seguir treballant per contribuir a reduir la contaminació que genera la industria marítima, perquè crec que la tecnologia d’avui dia permet fer molts canvis i passos cap a la sostenibilitat del sector.

La entrada Martina Reche: “El vent pot reduir les emissions del sector marítim” se publicó primero en iNSiGHTS.