“El pla de Santiago Abascal és convertir el PP en el partit petit de la dreta espanyola, a la inversa de la situació actual”, explica Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). És diputat d’Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats en representació de Barcelona. Comparteix hemicicle amb els 33 diputats de Vox, amb presència a la cambra espanyola des del 2016. Segons el sondeig publicat en els darrers dies per La Vanguardia, en les eleccions de l’any vinent doblarien la xifra actual.

Álvaro també és periodista i assagista i l’octubre del 2025 va publicar el llibre El franquisme en temps de Trump, un llibre que recentment s’ha traduït al castellà. Amb aquesta obra, Álvaro analitza aspectes que expliquen la política actual, com ara l’atracció que genera el partit d’extrema dreta Vox entre els joves.

Què et va portar a escriure aquest llibre?

La idea va sorgir de la perplexitat, de preguntar-me com pot ser que tornin fenòmens polítics que havia estudiat en els llibres d’història i ja creia superats. Se’ls pot etiquetar de moltes maneres: ultradreta, populisme de dretes, dreta alternativa o neofeixisme. 

Al llibre parles sobre com l’extrema dreta de Vox marca l’agenda política i capta el vot jove. Per què creus que aquest públic se sent atret pel seu discurs? 

Hi ha una combinació de factors. D’una banda, els partits tradicionals han fallat en donar resposta a alguns problemes que afecten els joves, com l’habitatge o la feina. D’altra banda, els partits ultres ofereixen una certa narrativa que agrada a aquest sector de la població, perquè fan servir les emocions. A més, sovint els joves desconeixen la història i no veuen que allò que se’ls està oferint és una política tòxica i adulterada. Si posem tot això en una coctelera, sorgeixen partits com Vox.

Quin paper hi juguen les xarxes socials?

La diferència entre la propaganda del segle XX i la del segle XXI és que les xarxes socials actuen com una agulla hipodèrmica, que arriba a l’interior de cada persona. Avui dia, la gent jove s’informa majoritàriament a través del mòbil, més que a través de la premsa o la televisió tradicional. La ultradreta treballa molt bé les formes que són més atractives per a la joventut: rapidesa, agilitat, immediatesa… perquè sempre és més fàcil veure un vídeo de mig minut que llegir la pàgina sencera d’un diari.

Creus que l’auge de l’extrema dreta a les eleccions autonòmiques recents és un precedent del que pot passar a partir d’ara a les generals?

Al llibre explico que el Partit Popular està col·locat a la roda de Vox i és una estratègia que serà dolenta per a ells. Ho hem vist a principis d’any a Aragó i ho veurem a més llocs, perquè el pla general de Santiago Abascal és convertir el PP en el partit petit de la dreta, a la inversa de la situació actual.

“El llibre sorgeix de preguntar-me com pot ser que tornin fenòmens polítics que havia estudiat en els llibres d’història i ja creia superats”

Davant d’aquesta situació, quina recepta li donaries a Feijóo?

La dreta democràtica, si realment vol ser-ho, ha de separar-se de la ultradreta. Tenim un exemple magnífic: el d’Angela Merkel. Quan va governar a Alemanya sempre va posar una ratlla i no va voler tractar amb els ultres. Per a mi, aquesta és l’actitud, però Feijóo ha fet justament el contrari. 

Quines solucions pot trobar l’esquerra davant d’aquest auge accelerat?

Les esquerres han d’interrogar-se sobre allò que no han fet bé. Hi ha temes propis de la socialdemocràcia que s’han anat oblidant, com ara l’educació, la salut, les pensions o l’habitatge. Quan no es parla d’aquestes qüestions que formen part del dret social de les persones, la gent no sap per a què serveix l’esquerra. També és important tractar temes tabú com la immigració i la seguretat, perquè durant molts anys només n’han parlat els ultres. El que hauria de ser un diàleg social s’ha convertit en un monòleg, i això ha estat nociu.

La nova proposta de Rufián d’unir les esquerres en un bloc comú per fer front a la ultradreta podria resultar efectiva?

La llei electoral espanyola es basa en la llei d’Hondt i aquesta regla complica fer una aliança que doni resultats bons ajuntant pomes i peres. Jo soc més partidari que cada partit actuï en el seu territori i, un cop a Madrid, posar-se d’acord en determinats punts. Una unió electoral com aquesta implicaria que, per exemple, votants dels Comuns de Catalunya haguessin de votar forçosament a ERC i a la inversa. Tothom té les seves opcions i les seves lleialtats i està bé que hi hagi diversitat d’opcions. 

Perquè els partits d’esquerres poden ser molt diferents entre ells ideològicament tot i compartir valors progressistes.

En el cas espanyol hem de veure dos eixos: l’eix esquerra-dreta i l’eix territorial, que fa que hi hagi unes nacions com són Catalunya, Euskal Herria o Galícia. En aquests territoris, la gent no només vota per ser de dretes i esquerres, sinó també per sentir-se més o menys a prop de l’autogovern. No podem fer veure que aquesta qüestió no existeix.

“El que hauria de ser un diàleg social sobre temes tabú com la immigració i la seguretat s’ha convertit en un monòleg dels ultres i això ha estat nociu”

Al llibre també analitzes l’impacte de Donald Trump en la manera de fer política a Espanya. Com ha estat aquesta influència?

El partit Vox neix de dos vectors: aprofita la base franquista que sempre hi ha hagut a Espanya, el que anomenem franquisme sociològic, i imita les formes i els discursos de Trump. Amb la suma de neofranquisme i trumpisme sorgeix l’artefacte que avui s’anomena Vox. També passa a Itàlia, on governa Giorgia Meloni, que és italiana i trumpista.

Com veus la política catalana del futur?

Ens trobem que el govern de Salvador Illa intenta fer coses, però depèn dels seus socis de govern. Catalunya viu una etapa de postprocés, una època de convalescència després del trauma que va suposar aquell període. Alguns pensaven que Illa en tindria prou amb receptar tranquil·litat, però la tranquil·litat per si sola no serveix per fer política. Crec que al govern socialista li falta impuls i ambició.

I l’espanyola?

Espanya és un territori de desgast constant. El PP i Vox volen que caigui el govern de Pedro Sánchez, però això no es produeix perquè tot i tenir una majoria parlamentària complicada i inestable, la té. La meva impressió és que Sánchez aguantarà molt i això implica el desgast de Feijóo. Quan piques una paret i no cau, qui es fa mal ets tu.

La entrada Francesc-Marc Álvaro: “L’artefacte de Vox sorgeix de la suma entre neofranquisme i trumpisme” se publicó primero en iNSiGHTS.

“Vaig ser de les últimes de cantar perquè sempre arribo tard”, recorda Carla Calvo (Santa Coloma de Gramenet, 2008) amb un somriure. Aquesta impuntualitat reconeguda també la va acompanyar a la primera fase del càsting de la quarta edició d’Eufòria a Plaça Catalunya, a Barcelona. Calvo va passar per totes les fases del procés de selecció, però es va quedar a les portes d’entrar a Eufòria després de produir-se una situació inèdita en un concurs que cada any reuneix centenars d’aspirants. El jurat del càsting, l’encarregat de decidir els setze participants del concurs, dubtava entre ella i un altre cantant i la decisió es va deixar en mans del públic de la primera gala. Calvo es va quedar a un pas del concurs, i també de la possibilitat d’actuar al concert del Palau Sant Jordi, perquè l’altre aspirant es va imposar amb un 69% dels vots. Respon durant una de les poques estones lliures que té mentre es prepara per als exàmens de segon de Batxillerat. 

Com vas començar a cantar?

Era tan petita que ni tan sols recordo com va ser. Quan tenia nou anys vaig començar a estudiar cant i a partir de llavors ho he anat deixant i reprenent fins al dia d’avui. 

Per què cantes?

Suposo que em fa sentir plena i m’ho passo molt bé, tant amb el cant com amb el ball. També m’agrada l’actuació, però encara no m’hi sento prou còmoda. 

Com ha estat la teva formació musical?

Fa uns tres anys vaig començar a fer classes de piano. Va ser quan em vaig adonar que em volia dedicar a la música i necessitava tenir eines per ser més professional. Vaig haver de deixar el cant amb la pandèmia, però vaig reprendre les classes el 2022.

Què representa per a tu la música?

Em crea ansietat i nervis pensar en dedicar-me a qualsevol altre àmbit perquè és una part de la meva vida que sempre m’ha acompanyat. No crec que l’important sigui ser famós, sinó poder viure de la música i fer petits concerts que connectin amb la gent.

“Em crea ansietat i nervis pensar en dedicar-me a qualsevol altre àmbit perquè és una part de la meva vida que sempre m’ha acompanyat. Cantar em fa sentir plena”

Per què decideixes presentar-te a Eufòria?

No ho veia gaire clar perquè havia de començar segon de Batxillerat i sabia que si entrava al concurs seria complicat gestionar-ho. El meu pare és la persona que sempre em motiva a continuar quan tinc algun mal moment i va ser ell qui va insistir perquè ho intentés. Crec que és molt important estar envoltat de persones que et fan tocar de peus a terra.

Com vas viure el càsting? 

Al principi amb molts nervis. La primera fase era a Plaça Catalunya i vaig ser de les últimes aspirants a cantar perquè sempre arribo tard. Quan em van dir que sí no m’ho esperava gens i la sensació va ser d’orgull i satisfacció. 

I la resta del procés?

La segona fase consistia en cantar per grups. En el nostre cas ens va costar gestionar l’actuació i, tot i que a mi em van dir que sí, alguns dels meus companys es van quedar fora. Em va saber greu perquè tots ens havíem equivocat en algun punt de la cançó. L’últim dia vaig estar més tranquil·la perquè m’acompanyaven els meus pares.

En el teu cas es va produir un fet que no havia passat mai: davant dels dubtes del jurat del càsting entre tu i un altre cantant es va deixar la decisió en mans del públic de la primera gala. Com ho vas viure?

Al principi no m’ho vaig prendre gaire bé, no per la decisió d’estar en dubte, sinó pel cansament després de tot el procés de càsting. El fet de veure que tots els altres concursants es feien una fotografia junts i nosaltres ho vèiem des de fora resultava dolorós. No vam poder gaudir plenament de l’experiència en aquell moment.

La decisió es va prendre en el primer programa, però no vau tenir la possibilitat de cantar.

Vaig tenir la sensació que no es va ensenyar el meu potencial. Els espectadors van haver de votar a partir dels vídeos del càsting i gairebé no es veia com cantava. Tot i això, vaig poder actuar a l’assaig previ a la gala davant de la meva família, que és qui volia que em veiés a dalt de l’escenari.

Et va costar dormir aquells dies, sabent que fins a la gala inicial no es decidia la situació?

No, gens. Tenia el convenciment que fos quina fos la decisió m’ho prendria bé perquè només era una experiència més i no tenia la necessitat d’entrar al concurs. Segurament sentia que no era el moment perquè soc molt jove encara i vull centrar-me en els estudis. 

Quin és el primer sentiment quan ho diuen?

Segurament el dol, però no pel concurs en si, sinó per haver d’acomiadar-me dels companys. Durant el procés de càsting vam construir una relació molt propera i per sort al llarg del concurs també hem mantingut aquesta proximitat. 

Estàs seguint el concurs?

Sí, l’estem seguint molt amb la família. M’agrada poder veure als meus companys i estic pendent de qui marxa cada setmana per donar-li suport perquè jo també he passat per això.

Què esperes del teu futur en el món de la música?

Trobar el meu lloc a la indústria, però sobretot la meva personalitat com a cantant. El meu objectiu ara és compondre les meves pròpies cançons –ja en tinc algunes– i estar molt segura de la música que vull publicar. Espero que el públic hi pugui empatitzar i connectar. Crec que és el més important. 

La entrada Carla Calvo: “Eufòria només és una experiència més” se publicó primero en iNSiGHTS.

“Quan vaig fer el meu primer entrenament de pàdel em vaig adonar que no en tenia ni idea”, recorda Adrià Mercadal (Manlleu, 1990). “Mai vaig pensar que podria guanyar-me la vida jugant a pàdel”, admet. A finals d’any encara ocupava el número 368 del rànquing mundial, però va decidir fer un canvi de vida radical. Se’n va anar a viure a Bali, a Indonèsia, però sense allunyar-se de les pistes.

Com comences a jugar a pàdel?

Jo havia jugat a tennis tota la vida i quan ho vaig deixar l’entrenador de pàdel del Club Tennis Vic em va proposar ajudar-lo amb les classes. Més tard va venir a treballar al club la Núria Rovira. Ella competia a Granollers i li vaig demanar si podia anar-hi un dia amb ella. A partir de llavors vaig començar a entrenar i a competir al Circuit Català de Pàdel. Va anar tot relativament ràpid. Vaig començar a dedicar-me al pàdel als 22 anys i als 25 vaig entrar al meu primer quadre gran del World Padel Tour i vam jugar uns vuitens de final.

Com recordes els primers entrenaments?

L’entrenament que més recordo és el primer. Jo havia jugat alguns partits amb socis del Club Tennis Vic i em pensava que ho feia prou bé. Quan vaig fer el meu primer entrenament professional em vaig adonar que no en tenia ni idea.

Què és el més difícil de dedicar-te professionalment a la teva afició?

Segurament el sacrifici que comporta. Jugar a pàdel professionalment implica moltes hores d’entrenament, però allò que més et marca negativament és perdre moments amb la família i els amics. Per exemple, jo fa cinc o sis anys que soc fora competint pel meu aniversari i no puc celebrar-lo amb ells.

Però també té una part molt positiva.

Sí, sobretot perquè puc viure d’allò que m’agrada, de l’esport que he fet sempre i tinc molta qualitat de vida. Tot i això, crec que la gent té una imatge massa idíl·lica de la meva professió perquè es pensen que quan vaig a competir a l’estranger vaig de vacances. La realitat és que vaig a treballar, no a fer turisme, i quan perdo un partit agafo el primer vol de tornada.

“Crec que la gent té una imatge massa idíl·lica de la professió del pàdel perquè es pensen que quan anem a competir a l’estranger anem de vacances”

En quin moment és possible començar a viure del pàdel?

El pàdel professional ha canviat molt últimament. Fa deu anys vaig arribar a ser número 60 del món i cobrava molt menys que en aquests últims anys. A banda del circuit professional, també es paga quan hi ha esdeveniments com inauguracions de clubs o tornejos internacionals. És un esport que està en auge a tot el món i es nota també en el salari professional.

Com és dedicar-se a un esport que per a la majoria de gent és una afició amb unes característiques més socials que professionals?

Quan vaig començar a competir mai vaig pensar que podria guanyar-me la vida jugant. Quan s’assoleix aquest gran repte cada vegada es vol arribar més lluny.

Diries que l’Adrià de dins de la pista és el mateix que a fora?

Soc radicalment diferent. Dins de la pista m’enfado amb mi mateix i soc autoexigent, mentre que a fora soc més tranquil. Crec que el cap juga males passades i acaba sent un element fonamental quan competeixes professionalment.

I com has gestionat aquest aspecte mental? Sovint marca la diferència entre una victòria i una derrota.

Ha estat molt complicat. Jo recomano tenir l’ajuda d’un psicòleg esportiu perquè t’ensenya a no donar tanta importància a l’error i a gestionar la frustració.

Ara vas decidir anar a viure a Bali, però et vas emportar la pala a la maleta. Com vius aquest canvi?

Amb moltes ganes. És una nova etapa a la meva vida perquè feia molts anys que treballava com a entrenador per guanyar un sou extra, però no m’hi dedicava plenament. Vaig a fer classes en un club i també competiré al circuit d’Àsia, però no és una competició professional.

Com ha estat prendre aquesta decisió?

No va ser gaire difícil perquè l’any passat estava jugant el circuit A1, però el propietari es va cansar d’invertir-hi diners i el va cancel·lar. Llavors vaig contactar amb un meu amic que viu a Bali i li vaig dir que si tenia alguna feina per a mi m’ho digués. Al cap de poques setmanes em va trucar i em va plantejar l’oportunitat.

El pàdel a Bali genera tanta afició com a Catalunya?

Sí, és un lloc on fa relativament poc que existeix, però la gent s’hi ha enganxat molt ràpidament. M’han dit que l’afició per l’esport és espectacular.

Trobaràs a faltar competir professionalment?

Segurament, perquè la competició ha estat una part de la meva vida des de petit i crec que deixar-la de cop serà difícil. Però allà també podré competir encara que no sigui a nivell professional i serà un repte nou.

Parlant de reptes, quin és ara el teu objectiu relacionat amb l’esport?

Ara mateix el futur és incert i no sé si tornaré de Bali. D’aquí a uns anys m’agradaria molt fer d’entrenador d’algun grup de jugadors professionals. Seria la meva il·lusió.

La entrada Adrià Mercadal: “Mai havia pensat que podria guanyar-me la vida jugant a pàdel” se publicó primero en iNSiGHTS.

Ferran Domènech (Manlleu, 1990) és un documentalista especialitzat en les conseqüències de la guerra en zones de conflicte. Del 2019 al 2021, va dirigir el documental ‘Kobane, aixecar-se’, sobre la vida diària dels habitants del Kurdistan sirià. “Vaig començar a gravar el dia a dia dels habitants kurds i la necessitat de mostrar el que vivia em va portar a dirigir el primer documental”, explica. El novembre del 2023, va tornar al país per crear ‘Naharina’, un segon documental enfocat a la vida de les dones en aquestes zones. La seva formació universitària enfocava un camí molt diferent: “Vaig estudiar Publicitat i Relacions Públiques, però no tinc gaire bon record del grau, perquè se centrava molt en les vendes i el mercat”. Però durant aquests estudis va conèixer ‘La Directa’, un mitjà social i cooperatiu amb el qual avui col·labora. 

Com arriba un manlleuenc al Kurdistan sirià?

Vaig decidir anar al Kurdistan perquè feia molt de temps que seguia el conflicte a través de les xarxes socials i em cridava l’atenció. Crec que a la nostra societat hi ha una crisi de valors i vaig trobar interessant conèixer un lloc del món on el que predomina és el respecte cap a la natura, les persones i la diversitat. A més, es va donar la casualitat que una altra companya de Manlleu, la Masmi [Ariadna Masmitjà], també tenia ganes d’anar-hi i ens vam decidir.

Quina era la situació al país?

L’abril del 2019 s’havia derrotat a Estat Islàmic de forma territorial, però continuava havent-hi milícies que perpetraven atemptats en algunes zones. Quan ens dirigíem cap al Kurdistan, va començar una invasió de Turquia a gran escala per prendre territoris, cosa que significava una guerra més oberta i, de retruc, més perill. 

A qui vol que arribin els documentals ‘Kobane, aixecar-se’ i ‘Naharina’?

Tant a gent que se sent involucrada en causes socials com a aquelles persones a qui els pot servir d’inspiració. La nostra idea era portar esperança a la situació viscuda en aquestes zones, perquè la visió general és de ruïna i guerra. En aquest context, neixen processos revolucionaris i les persones afronten la vida diària de forma trencadora. És molt diferent del que es viu al món occidental, perquè no es regeixen per la mentalitat del benefici econòmic. 

Amb quina xarxa comptava quan va fer els documentals?

No tenia cap enllaç. Després de viure al Kurdistan durant dos anys ininterromputs, em vaig integrar en la seva dinàmica i vaig aprendre kurd. Tot i així, quan gravàvem el documental anàvem amb un equip format per persones natives per ajudar-nos a trobar el que necessitàvem. 

“La nostra idea era portar esperança a la situació viscuda en aquestes zones, perquè la visió general és de ruïna i guerra”

I com va ser aprendre l’idioma?

Vaig estudiar una mica de kurd abans de marxar, tot i que no em va servir de gaire. Un cop allà, vaig esforçar-me molt: el practicava cada dia i rebia classes en una escola per alumnes que sabien parlar-lo, però no escriure’l. Com que la meva intenció era passar un temps al país, per a mi era una prioritat entendre la llengua i la realitat del que estava passant. 

Com ha estat la publicació d’aquests documentals?

‘La Directa’ n’ha impulsat la publicació i en el cas del segon documental (‘Naharina’) també hi ha col·laborat ‘Setembre’, un mitjà osonenc. D’altra banda, Rojava és un organisme que agrupa els cineastes del Kurdistan sirià i ens ha posat moltes facilitats per poder-nos moure amb més llibertat. 

Com ho va fer per accedir al país?

Va ser fàcil. Vaig haver de fer tràmits burocràtics, però amb l’acreditació de periodista no va ser complicat.

Per accedir a les zones on es grava el documental és necessari tenir un visat especial? 

Es necessita un visat, permisos i certa burocràcia. No n’hi ha prou amb l’acreditació de periodista.

Quant de temps van durar els viatges?

El primer viatge va durar del 2019 al 2021, mentre que, per gravar ‘Naharina’, hi vaig estar només durant un mes. Tot i que no teníem un guió ben tancat, sabíem de quines temàtiques volíem parlar. 

“En el segon viatge vam haver d’aturar la gravació perquè hi havia drons turcs que bombardejaven cotxes”

Com va preparar ‘Kobane, aixecar-se’? 

Em vaig centrar en la vida diària de les persones en aquest país i, per tant, no va caldre tanta preparació. No havia fet mai cap documental i va ser un aprenentatge. Vaig comptar amb l’ajuda d’alguns amics que treballen en cinema.

I pel que fa a ‘Naharina’?

Anàvem amb una idea més concreta de com gravar sobre el terreny i l’enfocament era diferent. La nostra voluntat no era mostrar la rutina de les persones, sinó quines estructures s’hi havien creat, què significaven per als habitants i com eren les seves experiències. Per tant, havíem contactat persones amb perfils més concrets. 

En algun moment va sentir inseguretat o por?

Em vaig acostumar a aquesta sensació. És cert que quan arribes a la zona de conflicte et xoquen moltes situacions, sobretot com els habitants naturalitzen escenaris de conflicte. Per exemple, les explosions. En el segon viatge vam haver d’aturar la gravació perquè hi havia drons turcs que bombardejaven cotxes.  

Hi va haver alguna situació que l’impactés especialment?

Sí, va ser a Qamishli, una ciutat on cada setmana es produïen atemptats durant la guerra. Un dia vam anar a cobrir un atemptat d’un home d’Estat Islàmic que havia fet explotar un cinturó al mig del carrer. L’escena impactava perquè la paret era plena de vísceres. 

El fet de portar càmeres i material car va augmentar la seva exposició en aquestes zones?

No, en aquest sentit ens sentíem molt segurs. La preocupació real era el conflicte militar, que ens caigués una bomba a sobre. 

Què és el més complicat de produir un documental d’aquest tipus?

Potser el muntatge, si no es prepara un guió tancat. Amb ‘Naharina’ teníem clar que parlaríem de les comunes, les cooperatives, la seguretat i les cases de dones. El més complicat llavors és com entrellaçar totes les històries i convertir-ho en un guió dinàmic. 

Com va ser documentar la vida d’aquestes persones?

Molt agraït. Tenen interès a explicar la seva realitat perquè se senten abandonats per la resta del món. Porten deu anys de guerra i ningú fa res per aturar-ho. A l’hora de gravar, és important fer equilibris i valorar que no cal mostrar certs moments delicats. També és important que no es doni només la visió dels periodistes occidentals que graven les quatre situacions que volen i marxen. 

Creu que aquesta falta d’implicació defineix el periodisme actual?

Crec que sí, però a la vegada també penso que hi ha moltes maneres de fer periodisme. És impossible implicar-nos en tot el que expliquem com a professionals, però sí que és necessari fer un seguiment de la situació. Per exemple, la guerra a Síria ocupava tot el dia a les notícies i, de cop, les càmeres van desaparèixer i ningú es va quedar a veure què passava en aquest país. 

A ‘Naharina’ parla de les Cases de Dones a les comunes dels pobles mesopotàmics. En què consisteixen exactament?

És molt semblant a una assemblea de barri, en què diferents veïnes es troben amb uns representants per decidir com volen que sigui l’organització comunal. És la participació ciutadana portada als elements més bàsics com, per exemple, el repartiment del pa. 

“Se senten abandonats per la resta del món. Porten deu anys de guerra i ningú fa res per aturar-ho”

La música del documental va ser composta per Cloud Studio, una petita productora musical situada a la ciutat de Qamishli. Com ho decideix?

L’oportunitat va sorgir quan érem allà. Jo no m’ho havia plantejat, però les persones encarregades de la productora van aportar una sensació realista i local. L’essència del documental no hauria estat la mateixa amb música occidental.

Actualment, col·labora amb el mitjà que promou el periodisme cooperatiu ‘La Directa.’ Per què creu que és important incentivar la creació de mitjans socials?

Crec que és bàsic. Hi ha una gran diferència entre replicar notes de premsa, com fan alguns mitjans i fer periodisme, com fa ‘La Directa’. És una entitat que busca, estira del fil i, en definitiva, no es queda a la superfície.

Com compagina les feines de documentalista i periodista?

Precàriament. A mi m’agradaria poder viure de fer documentals, però he d’alternar-ho amb altres feines. Intento fer vídeos per a empreses per tal de tenir finançament i recursos quan surti un projecte important.

Té pensat algun altre projecte de documental a curt termini?

Sí, però encara és d’hora per parlar-ne. 

La entrada Ferran Domènech: “Xoca veure com es naturalitzen els bombardejos al Kurdistan sirià” se publicó primero en iNSiGHTS.

L’anellament d’una guatlla l’any 1977. Aquest va ser el punt de partida del GACO (Grup d’Anellament Calldetenes-Osona), una organització sense ànim de lucre que es dedica al seguiment i la protecció de les aus d’aquesta comarca de la Catalunya central. “És un grup totalment voluntari, ningú paga ni cobra res, i són benvinguts tots aquells a qui els agraden els ocells”. Així és com el defineixen Joan Aymerich i Miquel Gómez, dos dels seus principals fundadors. 

Paradoxalment, els impulsors del projecte eren, en els seus inicis, caçadors. “Formava part de la cultura popular, però llavors ens vam adonar que era una animalada”, afirmen. A partir de l’any 1983, es va constituir legalment el grup i els seus membres van començar a posar en pràctica aquesta “ocupació vocacional” que avui encara continuen. 

El GACO porta a terme el seguiment de diverses espècies d’aus d’Osona. “A l’hivern anellem corbs marins i a la tardor, orenetes”. També hi ha espècies que anellen tot l’any, com ara els voltors. “Som probablement l’única associació de Catalunya que els anellem. Fins ara, hem capturat més de 7000 voltors i n’hem anellat 4000 i escaig”, expliquen.

La principal activitat de l’organització és, com bé indica el seu nom, l’anellament d’aus. Segons l’Institut Català d’Ornitologia, aquesta activitat “es basa en la col·locació d’anelles metàl·liques numerades a les potes dels ocells salvatges per a seguir els seus moviments i recopilar informació relacionada amb la seva taxa de supervivència o el grau d’afinitat amb determinades localitats.”

“Cada ocell té el tars diferent i hi ha anelles de totes les mides”, afegeixen Aymerich i Gómez. Al llarg de la història del grup, han fet servir anelles que provenien de Madrid i del País Basc: “Des del 2021 tenim anelles catalanes, que es fabriquen a Barcelona, i s’adeqüen més al tars dels ocells petits”. Les anelles que fan servir per a aquestes aus fan 1,8 mil·límetres de diàmetre, mentre que les més grans que col·loquen són de 26 mil·límetres, per als voltors. 

Després de l’anellament, des del grup es controlen aquests ocells de dues maneres. D’una banda, amb les anelles de lectura a distància que col·loquen, sobretot, a les espècies més grans. “Qualsevol persona amb una càmera de fer fotos si és a la vora o amb un telescopi si es troba més lluny pot llegir aquestes anelles i enviar-nos la lectura”, afirmen. “Dels voltors que hem anellat n’han trobat per tot Europa. Fins i tot en van veure un al Senegal”, afegeixen. 

D’altra banda, controlen les espècies quan tornen a establir-se a Osona després de marxar a l’estiu per criar, com fan els corbs marins. “Veiem que a l’hivern no només dormen sempre a la mateixa comarca, sinó fins i tot a la mateixa branca d’un arbre determinat”. “Són animals de costums”, detallen.

Aymerich i Gómez reconeixen que encara existeix una altra via de control de les aus i que, de fet, és la “menys agradable”. “Sovint ens avisen perquè algun ocell que portava una anella nostra ha xocat amb un vidre o s’ha electrocutat amb la xarxa elèctrica i l’han trobat mort a terra”. 

Els impulsors del GACO eren, en els seus inicis, caçadors: “Formava part de la cultura popular, però llavors ens vam adonar que era una animalada”

Amb les dades que han pogut recopilar des de principis dels anys 80, els integrants del GACO han detectat canvis en determinades espècies. “Quan érem joves era molt comú veure botxins, sobretot a l’hivern, i ara no se’n veuen”, asseguren. “N’hi ha d’altres que, en canvi, han augmentat la seva població, com ara l’oreneta cua-rogenca”. També han detectat que hi ha espècies que han canviat d’hàbitat. “És el cas del tudó, que abans era un animal de bosc i ara viu al poble”, detallen. 

Aymerich i Gómez assenyalen diferents amenaces que han provocat la disminució de la població d’algunes espècies i expliquen que “un dels perills més grans per a les aus avui dia és el verí, però també n’hi ha que no són visibles, com l’agricultura extensiva”. “La supressió de marges dels camps ha provocat la desaparició de granes i cuques, que abans era l’aliment de molts ocells”, apunten. A més, l’actual construcció de les cases fa que no hi hagi forats, és a dir, llocs on aquests animals puguin criar. 

Afegeixen que “els ocells necessiten dues coses: tiberi i un lloc per criar”. Amb aquesta filosofia, els membres del grup porten a terme la construcció i col·locació de caixes-niu des de l’any 1985. “Ja n’hem fabricat més de 16.000”, afirmen. 

Algunes d’aquestes caixes-niu no van ser construïdes per integrants del GACO perquè a finals del segle passat van rebre una petita ajuda externa. “Quan la mili era obligatòria hi havia objectors de consciència que no la volien fer i, a canvi, havien de portar a terme un servei social substitutori”, asseguren. “Des del grup vam demanar si ens podien enviar objectors i uns quants van venir a construir caixes-niu”.

Aymerich i Gómez apunten que aquestes caixes-niu afavoreixen la seguretat d’alguns ocells de la comarca. “Segons on crien, són més vulnerables a altres animals i a les caixes-niu estan més protegits. Tot i que això existeixen depredadors especialitzats en aquests espais”, expliquen. 

A banda de l’anellament i les caixes-niu, els membres del GACO també porten a terme el cens de determinades espècies, “una activitat molt diferent de l’anellament”. Aymerich i Gómez destaquen que “a Sant Hipòlit de Voltregà hi ha la colònia d’ardeids més gran de la Catalunya interior”. S’hi pot trobar el bernat pescaire o el martinet blanc, per exemple: “Lògicament, no els anellem per a no molestar-los”.

“Els cens són variats. És molt diferent fer el de les cigonyes, en què ens hem de refiar de les poques que mirem, o el cens dels hivernants a la vora del Ter”, asseguren. Per aquest darrer cas, el GACO col·labora amb altres grups que ajuden a controlar la zona fluvial de la comarca. 

El grup no només es dedica a projectes propis, sinó que també col·labora amb altres institucions, com ara l’Institut Català d’Ornitologia. A principis dels anys 90, l’ICO va impulsar el projecte SYLVIA per a veure com evolucionen algunes espècies. Actualment, a Catalunya hi ha 46 estacions operatives per fer aquest control, basat en el mètode de l’estandardització, és a dir, col·locar les xarxes al mateix lloc. “Permet observar si les poblacions augmenten o disminueixen, així com el desenvolupament de la cria, a l’estiu”, suggereixen. 

Els fundadors del GACO consideren que el grup té per davant un “bon futur”, perquè la sinergia entre generacions és un gran motor per continuar protegint les diferents espècies d’aus d’Osona. Aymerich i Gómez conclouen satisfets que hi ha “una mà de jovent i canalla que venen a col·laborar”. 

La entrada De la caça a la protecció de les aus a Osona  se publicó primero en iNSiGHTS.

Cada any es llencen 21,5 quilos de menjar per persona a Catalunya. Tot el menjar llençat durant el 2024 hauria permès alimentar 274.948 persones, segons les dades del Departament d’Agricultura de la Generalitat. Aquesta xifra representa el 14% de la població en risc de pobresa a Catalunya. És una situació difícil de revertir, però hi ha iniciatives arreu del territori que neixen amb la voluntat d’aportar el seu gra de sorra. 

És el cas de La Panarra, la cervesa artesana osonenca que aprofita les restes de pa sec del forn El Castell de Tona. El projecte va néixer de la unió entre la passió per la cervesa i la consciència sobre el malbaratament alimentari de David Garcia, que regenta el forn des de fa nou anys. “Tot va començar amb un kit per elaborar cervesa artesana que em van portar els Reis l’any 2008”, explica. Des de petit havia estat en contacte amb la lluita contra el malbaratament, encara que fos de la manera més casolana possible. “La meva mare sempre aprofitava les fruites que es feien malbé per convertir-les en melmelada”, recorda. 

Segurament, si algú li hagués dit que aquell regal dels Reis es convertiria en una iniciativa real i de ressò no s’ho hauria cregut. En aquell moment, treballava en una panificadora i l’única distribució que feia de la seva cervesa artesana era en sopars d’amics. “A Itàlia és molt típic portar la teva pròpia cervesa quan et conviden a dinar o sopar”, apunta.  

La Panarra no és, de fet, el primer intent de Garcia de posar en marxa una cervesa artesana perquè l’any 2016 li van proposar ser soci de la cervesa Terra. La pandèmia de la covid, però, va interrompre el projecte. “Un dels estils de cervesa que fèiem era la de blat i vam arribar a la conclusió que podíem utilitzar les restes de pa del forn”, assenyala. Aquest va ser, en certa manera, el punt de partida de La Panarra. 

Quan va començar a fer recerca per reutilitzar el seu propi pa, Garcia va trobar un referent al Regne Unit: la cervesa Toast Ale, elaborada per una associació del comtat de Yorkshire aprofitant les restes de pa moll d’una fàbrica de la zona. “Em van passar la recepta, però no la devia traduir bé i vaig haver de llençar els 25 litres de la primera prova”, recorda rient. 

“Nosaltres volíem que fos una beguda suau perquè tothom relaciona la cervesa artesana amb l’amargor”, apunta Garcia. Les possibilitats de La Panarra, però, no acaben amb la cervesa rossa o negra perquè es troben en constant diversificació. Actualment, estan desenvolupant un projecte de licor amb l’Escola d’Hostaleria d’Osona. “També estem treballant per fer una cervesa amb restes de brioixeria”, afegeix. El seu objectiu és aprofitar aquest excedent del forn des de gener fins a juny i deixar-ho madurar durant mig any per treure el producte al desembre. “És un estil que s’anomena pastry stout i nosaltres en diem cervesa estacionària”, detalla. 

“No existeix una educació perquè no hi ha cap assignatura a l’escola que permeti créixer coneixent la gravetat del malbaratament”

La filosofia de la iniciativa podria plantejar una limitació perquè la premissa és que “quan hi hagi pa es farà cervesa”. Al principi, les restes del forn eren suficients per cobrir la producció de La Panarra, però el cerveser explica que des que van presentar la cervesa al Barcelona Beer Festival 2024 “el creixement ha estat increïble”. A partir de llavors, van començar a col·laborar amb altres persones i entitats i a acumular més seguidors a Instagram.  

Una de les vies més importants per donar a conèixer el projecte són les fires i Garcia en distingeix dos tipus. D’una banda, cal considerar els esdeveniments en què “la finalitat és vendre litres, no transmetre la filosofia de La Panarra”. D’altra banda, hi ha aquelles fires que més li interessen, com ara el Gran Dinar d’Aprofitament Alimentari de Vic. “Són els llocs on realment vull ser perquè la gent s’acosta a conèixer la iniciativa i puc crear més consciència sobre el malbaratament”, assegura. En aquest sentit, considera que “no existeix una educació perquè no hi ha cap assignatura a l’escola que permeti créixer coneixent la gravetat d’aquest problema”.  

Si mira cap als propers anys, Garcia reconeix que haurà de mantenir el forn perquè és imprescindible per a la producció, però “potser podria posar algú a treballar-hi”. L’horitzó del projecte pot resultar llunyà perquè hi ha moltes maneres d’estendre’l, començant per la implicació del gremi. “M’agradaria involucrar a més gent i també a altres tipus de forns”, diu. “Podria anar a buscar el seu pa sobrant o, fins i tot, que produïssin la seva pròpia cervesa”, suggereix. Malgrat això, alguns establiments conceben la seva activitat únicament com a un negoci. “Els forns alternatius s’estan interessant per la iniciativa, però n’hi ha molts que són de la vella escola”, destaca Garcia. 

“En el futur, veig els gremis de flequers de Catalunya implicats en la iniciativa”, assenyala. Aquest creixement li permetria disposar d’un “ventall molt més ampli per donar a conèixer el projecte” i convertir aquest “petit gra de sorra” en una lluita conjunta contra el malbaratament alimentari. 

La entrada Una petita engruna contra el malbaratament alimentari  se publicó primero en iNSiGHTS.

Arnau Puigvert i Freixas (Sant Joan de les Abadesses, 1994) va estudiar Biotecnologia a la Universitat de Girona i recentment, ha descobert el seu interès per la càmera i per ser a darrere l’objectiu. De formació autodidàctica, un dels seus projectes més importants ha estat documentar la ruta de la seda amb la seva parella, que és periodista de formació. Per al viatge, ha creat un canal de YouTube on ha compartit els seus vídeos per contribuir a generar coneixement sobre els països de l’Àsia central.

Per què decideix fer la ruta de la seda?

Hi ha una part de fascinació que ve d’infància, però no sé exactament d’on. Quan era més jove tenia ganes de fer-la i, més endavant, amb la meva parella, va sorgir la idea d’aprofundir en la història de l’Àsia central.

Quin va ser el viatge i quant va durar?

Vam marxar des de Turquia perquè la meva parella estava fent de corresponsal allà en aquell moment. El país era un dels punts d’inici o final de la ruta i vam acabar a Xi’an, l’antiga capital del que era l’imperi xinès. Vam trigar sis mesos a fer-la, aproximadament.

El viatge va ser fidel a la ruta de la seda inicial?

Sí. Tot i això, vam haver de saltar-nos la part de l’oest, que inclou països com l’Iraq, l’Iran i el Turkmenistan.

Com planteja el trajecte?

Ens vam basar sobretot en llibres i articles i, a partir d’aquí, vam començar a trobar punts d’interès per documentar, tant ciutats històricament importants com llocs turístics. No ens focalitzàvem només en l’interès informatiu, perquè també visitàvem les ciutats més turístiques i, a mesura que anàvem completant les diferents etapes, decidíem com continuar la ruta.

“Documentàvem ciutats històricament importants, però també llocs turístics”

Ha comptat amb algun suport econòmic per fer aquest projecte?

No hem rebut cap ajut econòmic, i hem hagut de fer servir sempre els nostres estalvis. La meva parella ha escrit diferents articles al llarg del recorregut, que ens han permès finançar alguna etapa del viatge, però aquesta no ha estat la principal font d’ingressos.

Com gestionava el dia a dia per intentar gastar el mínim possible?

Va ser complicat. Dormíem principalment en hostals, en què havíem de passar la nit separats perquè o bé no eren mixtes o eren habitacions compartides. Pel que fa al menjar, molts dies només fèiem un àpat decent, i vam gastar molt menys del que ens pensàvem quan vam plantejar la ruta.

“Vam gastar molt menys del que ens pensàvem quan vam plantejar la ruta”

Amb quins mitjans de transport ha viatjat per arribar als països que volia documentar? Per què era important fer la ruta per terra?

Principalment, amb transport públic, com trens, taxis compartits i autobusos. El més important per a nosaltres era fer-la per terra, perquè ofereix un context i un paisatge que no aporta el viatge amb avió. Per exemple, quan vam visitar les ciutats de Bukhara o Xiva, construïdes sobre oasis, vam veure el canvi del desert absolut a una terra fèrtil. Si no haguéssim fet el viatge per terra, ens hauríem perdut aquest paisatge, que també permet entendre el context històric d’aquesta zona de l’Uzbekistan.

“Si no haguéssim fet el viatge per terra, ens hauríem perdut part del paisatge que permet entendre el context històric”

Per què creu que és interessant documentar l’extensió de la cultura musulmana cap a la Xina?

Crec que és una bona excusa per explicar què era la ruta de la seda. Molta gent creu que la ruta era una carretera recta que anava d’Istanbul a Xi’an, per on simplement es transportaven mercaderies. En realitat, eren moltes rutes comercials que comunicaven l’est amb l’oest i per on no només es transportaven catifes o or, sinó que també hi havia una comunicació molt forta d’idees i persones. Aquesta comunicació és el que va permetre l’expansió de l’Islam a l’Àsia oriental.

“La comunicació d’idees i de persones de la ruta de la seda va permetre l’expansió de l’Islam a l’Àsia central”

Hi ha algun exemple d’aquesta importància?

Bàsicament, permet explicar situacions d’avui dia que sense el context històric no podríem entendre. Un exemple és la població musulmana que viu a la Xina des de fa més de 1.400 anys. No només va passar amb l’Islam, ja que la transmissió del budisme també va ser possible per l’existència d’aquestes rutes.

Considera que hi ha desconeixement sobre com es va estendre aquesta cultura als països asiàtics?

Sí, però no només de la ruta de la seda. Crec que hi ha desconeixement sobre tota l’Àsia central, perquè és una regió oblidada. Això s’explica perquè, després de l’aparició del vaixell i l’obertura de rutes marítimes, la ruta de la seda va perdre protagonisme en el comerç internacional.

A través de quins mitjans documenta la ruta?

La meva parella escrivia articles sobre els fets i les ciutats que documentàvem, i jo utilitzava el format vídeo, a través del meu canal de YouTube.

Com troba els temes que tracta al canal de YouTube?

La majoria sorgien sobre la marxa. Hi ha alguns temes que ens havíem plantejat amb anterioritat, però vam intentar trobar històries concretes als llocs que visitàvem. Un exemple són els jocs nòmades del Kazakhstan, que inclouen esports com el tir amb arc. Aquests jocs no són només un esdeveniment esportiu i cultural, sinó que avui ens permeten explicar com el país intenta trobar una nova identitat cultural i nacional, després de la influència soviètica sobre la regió.

“La majoria dels temes que he publicat al canal de YouTube van sorgir sobre la marxa durant el trajecte”

Com és el procés de creació dels vídeos fins que es publiquen?

D’una banda, buscàvem explicar fets a través d’una història i, si no era possible, feia un format de vídeo més contemplatiu. Per exemple, quan no trobava cap història a l’Uzbekistan, vaig fer un vídeo sobre l’Islam a l’Àsia central a través de les obres arquitectòniques del país, en termes generals. El fet de viatjar, dormir malament i moure’s constantment dificulta trobar històries amb anàlisi prèvia i reflexió.

Per què ha apostat per fer-los en castellà en lloc de català?

És una pregunta difícil, i a hores d’ara encara em plantejo la resposta. Quan vam formular el projecte, vam creure que fer-ho en castellà implicava un públic potencial més alt que en català. Si ara ho hagués de tornar a fer, no sé si escolliria la mateixa opció.

“Si hagués de tornar a fer els vídeos, no sé si els faria en castellà”

Vostè no és periodista de professió. S’ha hagut de formar per iniciar aquest projecte?

No m’he format, tot i que ho hauria de fer. La meva parella ha actuat en certa manera com el meu salvavides narratiu, perquè ella sí que és periodista i té una capacitat per explicar històries que jo no tinc. Pel que fa a l’edició, el procés ha estat completament autodidacte des del principi, però, com que la meva intenció és continuar en aquest món, crec que és necessari professionalitzar-me.

Per què creu que aquests són països que la gent d’Occident visita poc? En algun moment s’han trobat sent els únics turistes?

Considero que el desconeixement ha influït molt en aquesta falta d’interès i atracció per aquests països. La gent tendeix a pensar que són llocs on només hi ha guerra i ho associen a una sensació d’inseguretat. Per sort, aquesta idea comença a desaparèixer i la zona de l’Àsia central guanya cada vegada més visitants. En el nostre viatge, durant tot el trajecte vam trobar-nos turistes als hostals, però el lloc on ens vam sentir més sols i desemparats va ser a l’oest de la Xina i a Mongòlia.

“La gent tendeix a associar els països de l’Àsia central a una sensació d’inseguretat”

S’ha trobat amb alguna situació perillosa durant el viatge?

No. Hi ha hagut alguna situació incòmoda, però en general tot ha estat planer i fàcil. Crec que la màxima preocupació que hem tingut durant el viatge han estat els taxis compartits, perquè són països on les carreteres no estan en bon estat i les normes de circulació són inexistents. Pel que fa al tracte humà, tothom va ser amable i hospitalari, i això va permetre que ens sentíssim ben acollits i cuidats.

Ha viscut algun impediment (físic o meteorològic) per visitar els països de la ruta?

Per sort, no vam trobar-nos amb cap impediment meteorològic, però sí que vam haver d’escurçar l’estada al Kirguizstan per poder arribar a la Xina. Vam sortir del país a través del pas de Torugart, una sortida natural que es troba a més de 3.200 metres d’altitud, quan començaven a caure les primeres nevades. Si no haguéssim marxat abans, segurament hauríem d’haver agafat un avió per arribar a la següent destinació de la ruta.

Van percebre el canvi cultural en viatjar dels països d’Àsia central a la Xina?

Sí. A l’Àsia central és molt fàcil moure’s perquè, si no és amb un taxi compartit, algú et portarà si fas dit. Xina, en canvi, és més quadrada en aquest aspecte i permet anar menys per lliure. En alguns llocs del país, vam tenir problemes per arribar a certes zones, perquè no hi havia disponibilitat de taxis, ni de cotxes. Els habitants d’aquest país són, generalment, més reticents a ajudar-te en termes de transport.

“A la Xina, la gent és més reticent a ajudar els turistes a transportar-se”

Un dels vídeos del canal de YouTube que acumula més reproduccions és en el que parla del Kirguizstan, un destí que el va sorprendre. Què té d’especial?

El Kirguizstan em va enamorar, tant en l’àmbit paisatgístic com en l’humà. Pel que fa al paisatge, es pot visitar la vall del Fergana, que és una plana immensa i relativament baixa, però també s’hi poden trobar zones amb pedra o prats verds i muntanyes. Estic convençut que hi tornaré, perquè encara em queda molt per explorar.

De tot el que ha cobert de la ruta de la seda, què és el que més l’ha marcat o sorprès?

És difícil de dir. Pel que fa a la cobertura informativa, ens va marcar molt el mar d’Aral. És una zona amb una gran sensació de desolació i opressió, i no s’hi va per fer turisme. Vam anar a fer-hi un reportatge i vam veure com la gent que hi viu no té ganes de rebre visitants. A nivell més anecdòtic, em van sorprendre algunes races de bestiar, com les de xais i ovelles. És curiós veure com els animals canvien tant de casa nostra a aquests països de l’Àsia central.

I pel que fa a la gastronomia?

Vam notar un gran canvi a mesura que ens allunyàvem de la gastronomia mediterrània de Turquia. Quan vam entrar a l’Àsia central, cada vegada hi havia més xai i begudes fermentades, com el “kumis”, que es fa amb llet i és molt típica del Kirguizstan.

Té plantejat documentar algun altre viatge en un futur?

Sí! He descobert que, a banda de gaudir fent el viatge, també m’ha agradat documentar-lo. Ara necessitem temps per recuperar-nos, sobretot en termes econòmics, però també per reenfocar la visió. Crec que serà molt difícil poder marxar sis mesos un altre cop, però ja tinc ganes de tornar a agafar la motxilla i viatjar.

La entrada Arnau Puigvert: “Volia documentar la ruta de la seda per acostar-la a Occident” se publicó primero en iNSiGHTS.

Enguany fa catorze anys que la història d’amor d’en Roc i la Lluna omplia els escenaris de la mà de Dagoll Dagom. La jove de les Terres de l’Ebre arribava a un poble de l’Empordà per celebrar el seu comiat de soltera i coneixia (i s’enamorava) del cantant d’un grup de rock.

Amb el mateix argument, les mateixes cançons i la mateixa voluntat de recuperar la música d’una època, un grup de cantants, ballarins i actors han reinterpretat la història. Sota la direcció de Pere Puig, han omplert l’Atlàntida de Vic fins a sis vegades entre el setembre del 2024 i l’abril del 2025. El director musical de l’obra ha estat Jofre Bardolet, que també hi actua com a protagonista.

Un cop el públic es reparteix per la platea i l’amfiteatre, i després de sentir els crits de sort entre els intèrprets, comença l’espectacle. Després de les escenes que intercalen les vides dels dos protagonistes separadament, finalment es troben en un dels concerts del grup. ‘Cop de rock’ és el nom de la banda formada per en Roc, la Núria, en Pau i el còmic Ramon, que es descriuen a ells mateixos com “una banda que fa el que pot”.

Els escenaris principals de l’obra són el bar d’en Luard – el pare d’en Roc -, la guingueta on toquen i la tenda de campanya on dormen les joves. No obstant això, també es mostren espais visiblement reconeixibles de l’Empordà, com ara el Cap de Creus, que es porta a escena amb l’ajuda d’unes formes que baixen del sostre i que representa unes grans roques. Aquest és el decorat més impactant de l’espectacle.

L’obra està dividida en dues parts. En la primera, en Roc, en Pau i en Ramon coneixen a les noies que arriben de les Terres de l’Ebre i hi estableixen relacions molt diferents. La més prolífica i divertida per al públic és, sens dubte, la d’en Ramon i la Júlia, perquè les seves personalitats es complementen i són els personatges amb les sortides més extravagants.

Una de les escenes més recordades de l’obra original és el cant al barcelonisme i l’independentisme. Els personatges es troben al bar, amb una televisió que també és visible per al públic. És l’any 1992 i el Futbol Club Barcelona està a punt de guanyar la seva primera Champions League a Wembley. Finalment, s’emporten la victòria gràcies a un gol de Ronald Koeman, que a les funcions del dia 26 d’abril semblava més present que mai. Aquella nit de Copa del Rei, però, la figura heroica la va encarnar Jules Koundé.

Recuperant l’argument, l’únic personatge que no viu tan feliçment la visita de les joves és la Núria. El seu personatge representa la cruesa de l’amor que no és recíproc, que s’acaba convertint en odi. A més, les cançons que canta són molt passionals, tot i no formar part de la parella protagonista. Després de l’emotiva interpretació del ‘Boig per tu’, en la veu d’en Roc i la Lluna, s’acaba la primera part de l’obra.

El retorn del públic, després de la mitja part, coincideix amb un dels grans encerts de l’espectacle. Els personatges deixen enrere les vestimentes informals que, conjuntament amb la barba postissa que llueix en Ramon a escena, evoquen el pas del temps. En aquest instant es presenta com han canviat les vides dels personatges; sobretot la d’en Pau, que en un estat melancòlic interpreta la cèlebre cançó ‘Corren’, de Gossos. Mentre els ballarins i ballarines passen pel seu voltant, la sensació d’angoixa creix i suggereix com se sent el personatge. Ara, l’únic que queda d’aquella visita de les de ponent és el matrimoni de la Júlia i en Ramon, perquè la música ha deixat de ser vincle del grup d’amics.

La Núria treballa en una discogràfica i es nega a ajudar – a canvi de res – als seus antics companys de grup. En aquesta segona part, la vocalista del que havia estat ‘Cop de rock’ li proposa a en Roc cantar en castellà, i és aquí quan el protagonista pronuncia una de les frases més aplaudides pel públic. “Canto en la llengua en què somio”, que també havia estat celebrada en l’obra original.

Poc després, es desencadena el moment més colpidor de la trama. Si les excentricitats d’en Ramon i els comentaris eloqüents d’altres personatges feien riure al públic, aquesta situació equilibra la balança i fa que s’escapin algunes llàgrimes entre els assistents. Ara, els joves han d’aprendre a viure de manera diferent, i la música els ajuda, un cop més, a canalitzar el que senten.

El que resta de l’obra es caracteritza per la voluntat de refer “camins”, cosa que es fa evident amb la interpretació de la recordada cançó de Sopa de Cabra. Com a tancament de l’espectacle, tots els intèrprets surten a l’escenari per cantar ‘A cop de rock’, una peça composta expressament per la producció original.

Aquest ‘Cop de rock’ és, per tant, una reinterpretació de l’obra del 2011 que continua generant nostàlgia, riures i llàgrimes entre el públic. Sens dubte, es pot definir com un viatge al passat per a aquella generació que omplia els concerts de Sau, Sopa de Cabra o Lax’n Busto, entre altres grups mítics de la cultura musical catalana.

A més, representa una oportunitat per al públic més jove, que també ha gaudit de les sis funcions de l’espectacle. Com avança El 9 Nou, vist l’èxit de la producció osonenca, s’espera que es pugui estendre més enllà de les fronteres comarcals o que, fins i tot, torni a omplir l’Atlàntida de gom a gom.

La entrada El rock català envaeix l’Atlàntida de Vic amb una peça mestra se publicó primero en iNSiGHTS.

És dilluns i, com cada setmana a les set de la tarda, els participants del programa EINA -que promou la integració esportiva i social de persones amb discapacitat psíquica i sensorial– van al Pavelló Tagamanent de Canovelles (Valles Oriental) per passar una hora fent esport amb els companys.

El color blau del terra del centre esportiu reflecteix la confiança evident que tenen entre si i amb els entrenadors. A la pista, fan una rotllana i es divideixen en grups; quan el cronòmetre comença a córrer, cada equip fa diferents exercicis per desenvolupar les seves habilitats. Entusiasmats i al seu ritme, es mouen seguint les indicacions dels entrenadors.

El 1992, quan el tirador amb arc paralímpic espanyol, Antonio Rebollo, ja havia encès la torxa Olímpica del peveter de l’estadi de Montjuïc, dos treballadors municipals de Canovelles van detectar un incongruència entre un dels eslògans més populars del moment en el món esportiu català: “Activitats físiques i esportives per a tothom”.

El programa EINA de Canovelles va néixer el 1992 amb la voluntat que tothom pogués practicar esport

Segons Pedro Reyes, treballador de serveis socials de Canovelles i responsable del Servei d’Activitats Esportives (SAE), “el lema no es complia, perquè molta gent no tenia l’oportunitat de practicar activitat física“. De la seva voluntat d’apropar l’esport a persones amb diferents capacitats, en va néixer EINA. “Volíem que tothom de Canovelles pogués practicar esport i que ningú es quedés enrere”, recorda Alberto Oriol Hidalgo, actual regidor d’Esports.

Des d’aquell moment fins a l’actualitat, la integració d’aquestes persones a l’esport ha evolucionat, com també ho ha fet la manera de referir-s’hi. “La terminologia ha anat canviant i s’ha passat de parlar de discapacitats psíquics i sensorials, a persones amb diversitat funcional”, afirma Reyes. Pel que fa a la inclusió, ha estat progressiva amb múltiples iniciatives a escala mundial.

La més destacada és el moviment Special Olympics, una organització esportiva fundada el 1968 que s’encarrega d’organitzar entrenaments i competicions per a nens i adults amb discapacitat intel·lectual i física. Actualment, agrupa més de 4 milions d’esportistes de 170 països.

Totes aquestes iniciatives treballen en pro del que estableix la Declaració de Drets de les Nacions Unides, que diu que “tothom té dret a la no discriminació, a la feina, a l’educació i a participar en activitats esportives i recreatives”.

Esport i altres capacitats

El programa EINA s’estén més enllà de l’esport amb l’objectiu de treballar altres aspectes. Tots els dijous, per exemple, els participants s’ajunten a Can Palots, l’auditori de Canovelles, per desenvolupar a través de manualitats les capacitats neuromotrius, sensorials i sensitives. “Aquestes persones ens recorden una realitat que, malauradament, a vegades tenim una mica oblidada”, afirma el regidor d’Esports.

Per la seva banda, el responsable del SAE remarca els objectius que es volen assolir a través del programa, com “fomentar la participació de les persones amb diversitat funcional i aconseguir la màxima autonomia possible”.

La iniciativa complementa l’activitat física amb sortides i celebracions per oferir més espais de socialització

A la pista esportiva, alguns participants es distreuen mentre fan el circuit i parlen de les sortides que faran pròximament. En acabar l’entrenament, tots surten feliços amb un full a les mans, on se’ls informa de la pròxima celebració que faran.

Pedro Reyes, que a banda de ser impulsor de la iniciativa els fa també d’entrenador, assegura que “molts dels participants fan de l’activitat una fita setmanal”. Però això, narra, s’intenta completar els entrenaments amb sortides i celebracions. “El dia que anem al cinema, és un dia molt especial per ells i també la sortida de final de curs, quan passem una o dues nits a fora fent activitats d’esbarjo”, detalla.

Canvi de vida

La Cristina, de 45 anys, en fa trenta que participa en el programa EINA. Està molt satisfeta de les activitats esportives que se li han ofert al llarg de tot aquest temps, i també de les “sortides a la neu”. Cada dilluns, puntualment a les set de la tarda, es dirigeix al pavelló municipal de Canovelles esperant practicar les dues activitats que més li agraden: “bàsquet i peses”. Si hagués de proposar una altra activitat per incloure en el programa, seria relacionada amb el món musical. “Faig cant i m’agradaria aprendre a tocar la guitarra”, trasllada.

Un altre participant del programa, en Marcos, a la trentena, comparteix les mateixes activitats que la Cristina. “Els dilluns faig esport aquí, al pavelló, i els dijous manualitats a Can Palots”, diu. Els dos dies s’ho passa “molt bé”, però el que més li agrada és jugar “al pitxi”, un esport similar al beisbol en què els jugadors llancen una pilota i han d’arribar a la base abans que l’altre equip la recuperi.

Per poder formar part del projecte, els usuaris paguen 17,31 € al mes. Un preu simbòlic en relació amb les despeses associades al programa, que segons trasllada l’organització, ronden el 8.000 € anuals. D’aquests, la Diputació de Barcelona en subvenciona la meitat. “A part d’oferir un programa subvencionat, treballem per disposar sempre de més recursos”, diu Hidalgo, que afegeix que disposen d’un equip de quatre professionals del Servei d’Esports, que donen suport als participants.

Els exercicis que es proposen pretenen millorar aspectes com l’atenció o la memòria i augmentar la capacitat de reacció

Els exercicis que es fan durant l’hora d’entrenament son variats. Els usuaris llencen pilotes a la cistella, simulen que neden a la piscina i exerciten braços i cames, entre altres activitats. “Tant en l’àmbit físic com en el psicològic i sensorial, fer esport té molts beneficis per a persones amb diferents capacitats intel·lectuals”, afirma Anna Espelt, fisioterapeuta de la Fundació Vallès Oriental per a persones amb Discapacitat Intel·lectual.

La psicòloga Juani Santano ho concreta: “l’activitat física contribueix a treballar aspectes com l’atenció, la memòria, l’orientació espaciotemporal i les funcions executives”. Espelt afegeix que l’esport ajuda a “promoure hàbits de vida saludables i a augmentar la capacitat de reacció, que sol ser més lenta en persones amb diversitat funcional perquè hi ha un dèficit sensorial”.

Aquesta millora que experimenten les persones amb diferents capacitats intel·lectuals quan practiquen exercici físic també els aporta autonomia i independència. “Genera un sentiment de capacitat, que és el contrari de discapacitat o incapacitat”, apunta la psicòloga Santano, considerant així la importància de la superació personal.

L’objectiu del programa és aportar als usuaris autonomia i independència

Pensant en les instal·lacions de la Fundació Vallès Oriental per a persones amb discapacitat intel·lectual, Espelt destaca com contribueix la natació en la millora de la seva vida quotidiana. “És una estona en què es treballa l’autonomia, el fet de vestir-se i desvestir-se, per tenir cura d’un mateix”, resumeix.

Equipaments municipals poc adaptats

Tot i que cada vegada les tecnologies s’adapten més a tota mena de públic, encara no s’ha aconseguit que totes les instal·lacions siguin inclusives. En general, hi ha un gran desconeixement de les necessitats de les persones amb discapacitat funcional. I això provoca que en la majoria d’espais públics, no hi hagi ni les instal·lacions ni el material adequat per poder treballar amb persones amb diferents capacitats físiques.

Hidalgo assenyala que “a vegades, les persones no pensen en les capacitats especials si no les viuen de prop o si no tenen una sensibilitat especial”. “No es tracta d’incloure una persona, sinó que tots els equipaments municipals tinguin l’opció de deixar participar obertament a tothom”, diu Anna Espelt, qui denuncia aquesta realitat que fa que els equipaments no estiguin preparats per ser utilitzats per diferents col·lectius.

Aplaudit per les famílies

Comptar amb el suport familiar per a promoure i integrar la iniciativa d’EINA a Canovelles ha estat un puntal clau. L’Ángeles és la mare de l’Àlex Solana que, a punt de fer els trenta anys, porta la meitat de la seva vida participant en el programa. “No és esportista, però jo el faig venir perquè li agrada ser aquí”, apunta amb una mitja riallada.

“A la meva filla tampoc li agrada gaire l’esport; però estar amb la gent i parlar-hi, sí”, trasllada la Demetria, mare de la Saray Mirón. Aquesta darrera va conèixer el programa després que els dos joves es fessin amics i, posteriorment, les mares també seguissin el mateix camí. Totes dues coincideixen que és molt bo per als seus fills assistir a les activitats perquè si no, “estarien a casa amb el mòbil sense sortir“. A les activitats que ofereix EINA, en canvi, “socialitzen i agafen una rutina que els va bé”, assenyalen.

Les famílies valoren que EINA permet als que hi participen “socialitzar i adquirir una rutina que els va bé”

Ara bé, és possible estendre el programa EINA a altres pobles que puguin fer-se ressò dels seus beneficis? Pel que fa a Canovelles, Pedro Reyes considera que “és una iniciativa senzilla i l’objectiu és mantenir-la”. Alberto Oriol Hidalgo, des de la regidoria d’Esports de l’Ajuntament, està col·laborant amb altres municipis interessats en el projecte que volen conèixer-lo millor. “La nostra intenció és que pugui estendre’s a altres pobles de la zona”, apunta.

Sovint, el regidor es troba amb els participants del programa pels carrers del municipi i li donen les gràcies. “Em sorprèn perquè sento que gairebé no he fet res, i penso que són una lliçó de vida”, diu. “EINA és un projecte molt bonic i com a poble hem de cuidar-lo i valorar-lo”, explica, mentre des del pavelló de Canovelles ressona la veu d’en Marcos, que deixa clar que li agradaria estar molts més anys al programa.

La entrada L’eina que treballa perquè l’esport arribi a tothom se publicó primero en iNSiGHTS.

La Casa Cremada, Can Curtils o l’antic hostal de bandolers de Sant Pere de Torelló (Osona). Aquests són alguns dels noms que ha rebut al llarg de la seva història la masia que avui reconstrueixen la Marta i en Josep Maria. Després de travessar finques, alzines i alguns camins emporlanats, es poden veure els dos pisos que d’aquí a un termini (tot i que no els agrada gaire aquesta paraula), serà la seva futura llar.

Un tractor fa força soroll als voltants de la casa, mentre la Marta neteja les rajoles i en Josep Maria treballa al pis de dalt. Així doncs, l’encarregat de rebre les visites és en Bled, el gos dels dos joves que arriba amb un pal a la boca, disposat a jugar amb qui es decideixi a llançar-lo lluny del seu abast.

La Marta i en Josep Maria van comprar un terreny agrícola on el coneixement popular deia que hi havia un antic hostal de bandolers

Passen uns minuts de les cinc de la tarda i el sol comença a caure, esgotant també les hores de feina de què disposen la Marta i en Josep Maria. Per travessar a la part del darrere de la casa, cal passar per una de les dues bigues de fusta situades a terra. La decisió pot semblar poc transcendent, però cal tenir en compte que n’hi ha una de més resistent que l’altra.

La troballa de la masia

Després de passar per la biga correcta (tant la Marta com en Josep Maria i també en Bled ho han adoptat com una rutina), els dos joves s’asseuen en una pedra que els serveix de banc. Des d’allà, poden contemplar la casa i també tota la vall del Ges. “Ens va costar bastant de trobar perquè vam passar per aquí amb el cotxe i, com que no es veia, vam haver d’excavar una mica”, diu la Marta.

Tot just s’acaba d’asseure a la pedra i en Bled ja demana la seva atenció, lladrant i esperant que la seva mestressa llenci un dels pals que envolten la casa. “Aquí on ara hi ha la casa, només era un turonet; vam venir un dia amb la desbrossadora i l’aixada i en vam anar trobant el contorn”, recorda en Josep Maria, mentre amb els braços dibuixa la forma del perímetre.

Els dos joves buscaven una masia per reconstruir i, després de picar les portes d’alguns propietaris que sovint no estan disposats a vendre o llogar els seus terrenys, els va arribar aquesta informació. “El veí que ens en va parlar sabia que això era la carena dels Curtils, i després va sortir la història de l’hostal de bandolers”, afirmen. La Marta explica com van dedicar hores a buscar documentació que no van trobar, de manera que tot el que saben ara és fruit del coneixement popular que els van proporcionar els veïns de la zona.

Amb una retroexcavadora, van remoure el terreny i van aconseguir destapar les parets de la masia antiga

Ara, recorden el primer dia que van desplaçar-se a veure el terreny, sense estar gaire esperançats. “Topàvem amb un trosset de teula i li fèiem una foto, per si no trobàvem res més”, diu la Marta rient. Llavors, van començar a trobar les parets i les cantonades, i cada vegada que hi anaven es convertia en un dia emocionant en què la frase més repetida era “a veure què trobem avui”.

El veí que els havia explicat informació de la casa els va ensenyar tres pedres arrenglerades i els dos joves van haver d’exercitar la imaginació per veure-hi les parets. “Al principi, fèiem servir l’aixada per seguir les pedres i, la setmana següent, ja vam venir amb una retroexcavadora”, afirmen. El mateix veí els va deixar aquest aparell i, de fet, ell va encarregar-se de descolgar la primera setmana i després ja la van fer servir ells.

La masia, avui

El sol ja fa una estona que cau sobre la carena dels Curtils, però ara hi ha un punt més de foscor pels núvols que tapen el cel a la vall del Ges. Des de la part del darrere, la casa té tres finestres a cadascun dels dos pisos, amb una petita teulada de 20 metres de llarg al mig de l’edifici. En aquest punt, un arbre envoltat de sacs i runes, però amb les arrels intactes, s’ha convertit en un element més de la casa. En Josep Maria i la Marta han anat avançant en el projecte però sempre n’han respectat el perímetre.

Els dos joves miren ara la construcció, recordant els esforços i processos per què han hagut de passar. La seva iniciativa tenia una doble cara i tots dos n’eren conscients. Si trobaven la casa, aconseguirien revalorar el terreny i assolir el somni de viure en una masia, però també es podia quedar en un no res. “Havíem signat un contracte d’arres amb el propietari i, si no teníem sort, ens hagués tornat la paga i senyal”, expliquen.

Paperassa

La Marta i en Josep Maria defineixen el procés de reconstrucció de la masia com a “complicat”. “Burocràticament, ha estat difícil obtenir la llicència, però finalment ho hem aconseguit”. Avui, la casa s’assembla a la masia original, perquè els dos joves n’han respectat el contorn i la volumetria. “Nosaltres ja ho hauríem fet així, però a més ens ho demanaven”, explica la Marta. Els metres quadrats de superfície són els mateixos, però segurament no ho és l’alçada de cadascuna de les plantes, perquè “s’ha de respectar el codi tècnic de l’edificació, i els pisos han de ser de dos metres i mig com a mínim”.

Obtenir la llicència per reconstruir el mas “ha estat difícil”, però ho han aconseguit i mantindran la volumetria i els materials

Pel que fa als materials, han pogut aprofitar la part de pedra que tenia la masia original. “L’hem tornat a ajuntar amb morter de calç i, com que no n’hi havia prou per fer tota la casa, hem fet servir la tàpia”, una antiga tècnica de construcció de murs amb terra argilosa. Expliquen que el morter de calç barreja calç amb sorra i aigua i era un material utilitzat en la majoria de les masies de la zona, que aporta confort tèrmic.

El projecte és “il·lusionant” per tots dos, perquè el fet de treballar autònomament en la reconstrucció els permet veure com es va forjant la seva futura llar. Aquesta il·lusió, però, està directament vinculada a un gran nombre d’hores de feina. Al començament, un hi era al matí i l’altra a la tarda, perquè els seus horaris laborals es combinaven d’aquesta manera. Ara, en Josep Maria hi és tot el dia, i considera que “econòmicament compensa, perquè tenir molta gent treballant es nota a l’hora de pagar”.

Autosuficiència i sostenibilitat

Si haguessin d’escollir dues característiques per definir el projecte, probablement serien “autosuficiència” i “sostenibilitat”. Després de valorar propostes per connectar-se a la xarxa elèctrica, han decidit que no és viable econòmicament i, per tant, apostaran per les plaques solars.

Connectar-se a la xarxa elèctrica no és viable i tindran plaques solars, faran servir llenya per escalfar-se i trauran l’aigua d’un pou

Per a la calefacció, faran servir llenya, aprofitant així els recursos forestals de la zona, i el pou de què disposen els permetrà no haver de portar aigua del poble. “És evident que som aquí al costat i depenem una mica de tot, però si ens podem anar espavilant sols, millor”, afirmen. L’autosuficiència també la posaran en pràctica en termes alimentaris, perquè tenen un hort, gallines i han demanat una llicència al departament d’agricultura per tenir vedelles, però, una vegada més, “és complicat, perquè sempre falta algun paper”.

Els joves es troben avui a mig camí de la reconstrucció i, quan acabin, seran una masia més. “Ja ens estan reconeixent com a santperencs”, diuen, perquè fa poc va visitar-los un regidor, i comprometre’s a posar-los el cartell amb el nom de la casa. El seu objectiu és anar avançant sense marcar-se gaires terminis perquè “sempre s’acaben posposant”. “Volem venir a viure a la masia a finals del 2025, però ja es veurà”.

Són les sis de la tarda. Els joves s’aixequen de la pedra que feia de banc i es disposen a esgotar els darrers moments de llum. En Josep Maria puja a treballar a la planta superior, mentre la Marta recupera la seva feina netejant les rajoles en una taula. Com si no hagués passat l’estona, tots els futurs residents de la masia de Can Curtils tornen a la mateixa posició. També en Bled, que retroba el pal amb què jugava en un principi i comença a córrer pel camí, fins que es para en un punt determinat i es queda mirant a l’horitzó, com si digués “a reveure”.

La entrada Reconstruir un antic hostal de bandolers per viure-hi se publicó primero en iNSiGHTS.