Només cal escoltar “Les veles s’inflaran” perquè a qualsevol català li vingui al cap ‘Mar i Cel’. Amb això, el musical ja forma part de la identitat col·lectiva dels Països Catalans. I és indiscutible que si un himne pot reemplaçar ‘Els segadors’, és l’himne dels pirates del musical català més conegut.

Des de fa trenta anys, el vaixell de ‘Mar i Cel’ navega com un cavall desbocat per les ones. Per això, costa de creure que aquest era l’últim 17 de maig que ho feia. Com ja ho va fer la darrera temporada, cada funció amb un teatre Victòria ple de gom a gom, amb cada una de les butaques del recinte plenes i sense cap despistat que no recordés la data que tenia la cita. Els més agosarats vam comprar les entrades a finals de desembre. Ho vam fer amb l’aigua al coll, després d’haver vist com volava la primera tanda d’entrades de les primeres funcions.

D’entrada, la companyia havia previst fer les funcions fins a finals de febrer, però s’han allargat fins a final de juny del mateix any.  Això explica la màgia d’una història que després de 137 anys d’haver estat escrita, encara vol ser escoltada.

Què té ‘Mar i Cel’ que tants anys després encara és capaç d’hipnotitzar la ment de qui la sent? Què té ‘Mar i Cel’ que sigui capaç de fer passar dues hores i tres quarts com cinc minuts de rellotge? Què té una història que, tot i contenir elements clarament masclistes i racistes propis de l’època, hagi aconseguit connectar a tantes generacions? Suposo que, vist així, ni Guimerà entendria l’èxit.

Alguns dels assistents a la sala, era la primera vegada que la sentien, mentre que d’altres, que ja l’havien vist, tornaven a emocionar-se en veure-la en directe. L’escena et porta a l’època i tant se val les vegades que t’hagis assegut al teatre per veure-la, que cada vegada és igual d’al·lucinant que la primera.

El popular vaixell del 1988

La història se situa al mig del mar, en un vaixell. Bé, no és un vaixell, és “el vaixell”. És el mateix vaixell que es fa crear per l’estrena de la primera funció (l’any 1988); una estructura que fa nou metres de llarg i pesa vuit tones. Tal com explica Montse Amenós, dissenyadora de l’escenografia, en una entrevista publicada per Dagoll Dagom, “la carcassa del vaixell s’ha anat restaurant, però encara és l’original”.

D’altra banda, Amenós assegura que “la maquinària s’ha remodelat per aconseguir ajustar cada moviment al mil·límetre” i d’aquesta manera, poder fer els tres moviments essencials que fa durant l’obra: la translació, anar de costat a costat de l’escenari; la rotació, per mostrar tots els costats del vaixell; i, finalment, la simulació de navegació.

El protagonista és Saïd, n’és el capità. Saïd va perdre el pare, que era musulmà, i la mare, que era cristiana, quan el 1609 els moriscos van ser expulsats de la península Ibèrica. Amb el cor ple de ràbia i desig de venjança, Saïd va capturar un vaixell cristià. És en aquest vaixell on es desenvolupa tota l’obra. De fet, la majoria d’escenes passen a la coberta, algunes a l’interior on hi ha els presoners.

‘Mar i Cel’ és una obra en què els sentiments que experimenten els protagonistes com l’amor, la traïció, la venjança i el rancor es traslladen al públic a través de la veu pròpia dels intèrprets i la música de l’orquestra en directe que els acompanya.

El mar i el cel mai s’arriben a tocar l’un a l’altre. A l’obra, aquesta metàfora es tradueix en la relació entre moriscs i cristians en una època en què eren pols oposats. A la vegada, també reflecteix l’amor impossible i rebutjat a l’època entre Saïd i Blanca, separats per la religió. De fet, fins i tot quan morissin, ella aniria al cel com a cristiana i ell al mar per ser un pirata.

Si una cosa ha canviat de la funció d’aquell 1988 no només ha estat el càsting renovat, sinó l’ús de projeccions digitals i micròfons sense fil perfectament integrats amb el maquillatge i l’attrezzo dels personatges. I també com el públic percep certes escenes, especialment les que impliquen la manera de veure la dona.

No mentiré, l’escena en què els pirates duen les noies presoneres a coberta amb clares intencions sexuals, es fa incòmode. En moments com aquests, la tensió entre el respecte pel text original de la mateixa història i la imatge que es dona de la dona, és palpable.

Per això, no considero vàlid censurar l’escena, perquè convida l’espectador a reflexionar sobre com la violència de gènere de l’època acabava també reflectida en les obres teatrals. També el racisme podria ser una altra font de conflicte si analitzéssim l’obra a peu de pàgina i consideréssim totes i cada una de les escenes del musical.

Alèxia Pascual brilla en el paper de Blanca

Entre els personatges principals, destaquen els que són el fil conductor de la història i també protagonistes, Saïd i Blanca, representats per Jordi Garreta i Alèxia Pascual. I qui pensava que només Àngels Gonyalons, Elena Gadel i Ana San Martín estarien a l’altura del personatge de Blanca, anaven errats.

Alèxia Pascual, ex concursant del programa d’èxit de TV3, Eufòria, una veu jove, ha sorprès per bé i ha robat el cor dels qui entren al Victòria només amb la primera estrofa del “Perquè he plorat”. Es tracta d’una cançó que Pascual ja havia cantat al programa de televisió i que, inclús, havia fet emocionar a la mateixa Gadel, qui era membre del jurat.

Altres veus que també destaquen en escena i que omplen la sala d’aplaudiments és la interpretació de Berta Luna, intèrpret d’Idriss i que la seva fina veu trencava per sobre dels greus de la resta de pirates. Qui també va aconseguir captar l’atenció del públic va ser Clara Renom, qui es posa a la pell de la mare de Saïd. La soprano deixa el públic bocabadat amb ‘Ària de la Mare’.

Era evident que el musical necessitava veus potents que naveguessin sobre la melodia, que emergeix en directe dels músics dirigits sota la mà ferma de Sergi Cuenca. Col·locats sota l’escenari, no passen desapercebuts i la sintonia amb la veu dels actors és sublim; no s’eclipsen els uns als altres i tot brilla amb llum pròpia.

Perquè si és cert que en algun moment de l’obra sembla que la música pot arribar a trepitjar els cants més aguts, els intèrprets aconsegueixen ajustar la veu per produir una mescla homogènia perfecta. A més, la melodia casa amb els moviments dels personatges i també acompanya moments delicats, com el moment que el protagonista comparteix la seva història a la noia de qui s’ha enamorat.

L’escena s’omple de vida per moments, cants, rialles i la música també s’ajusta a les escenes més dinàmiques, com les tombarelles que es fan sobre el vaixell i els salts a l’aire que regalen els pirates al públic. Això no només deixa constància de la capacitat vocal que han de tenir els intèrprets, sinó també del bon estat físic en què s’han de trobar per poder fer les acrobàcies.

Dagoll Dagom, plega veles

Aquest viatge acaba aquí. El 13 de juliol, després de 303 funcions, el vaixell de Mar i Cel tira l’àncora i posa final no només al musical més emblemàtic de casa nostra, sinó també els 50 anys de trajectòria de la companyia Dagoll Dagom, que plega veles.

Si tingués una bola de vidre, ho podria assegurar, però a hores d’ara posaria la mà al foc que si d’aquí a deu anys es tornés a aixecar el teló amb ‘Mar i Cel’, les veles s’inflarien de nou i les platees s’omplirien com sempre per sentir el viatge que busca unir el que mai es toca: el mar i el cel.

La entrada Un comiat amb el cor al mar i l’ànima al cel se publicó primero en iNSiGHTS.

Enguany fa catorze anys que la història d’amor d’en Roc i la Lluna omplia els escenaris de la mà de Dagoll Dagom. La jove de les Terres de l’Ebre arribava a un poble de l’Empordà per celebrar el seu comiat de soltera i coneixia (i s’enamorava) del cantant d’un grup de rock.

Amb el mateix argument, les mateixes cançons i la mateixa voluntat de recuperar la música d’una època, un grup de cantants, ballarins i actors han reinterpretat la història. Sota la direcció de Pere Puig, han omplert l’Atlàntida de Vic fins a sis vegades entre el setembre del 2024 i l’abril del 2025. El director musical de l’obra ha estat Jofre Bardolet, que també hi actua com a protagonista.

Un cop el públic es reparteix per la platea i l’amfiteatre, i després de sentir els crits de sort entre els intèrprets, comença l’espectacle. Després de les escenes que intercalen les vides dels dos protagonistes separadament, finalment es troben en un dels concerts del grup. ‘Cop de rock’ és el nom de la banda formada per en Roc, la Núria, en Pau i el còmic Ramon, que es descriuen a ells mateixos com “una banda que fa el que pot”.

Els escenaris principals de l’obra són el bar d’en Luard – el pare d’en Roc -, la guingueta on toquen i la tenda de campanya on dormen les joves. No obstant això, també es mostren espais visiblement reconeixibles de l’Empordà, com ara el Cap de Creus, que es porta a escena amb l’ajuda d’unes formes que baixen del sostre i que representa unes grans roques. Aquest és el decorat més impactant de l’espectacle.

L’obra està dividida en dues parts. En la primera, en Roc, en Pau i en Ramon coneixen a les noies que arriben de les Terres de l’Ebre i hi estableixen relacions molt diferents. La més prolífica i divertida per al públic és, sens dubte, la d’en Ramon i la Júlia, perquè les seves personalitats es complementen i són els personatges amb les sortides més extravagants.

Una de les escenes més recordades de l’obra original és el cant al barcelonisme i l’independentisme. Els personatges es troben al bar, amb una televisió que també és visible per al públic. És l’any 1992 i el Futbol Club Barcelona està a punt de guanyar la seva primera Champions League a Wembley. Finalment, s’emporten la victòria gràcies a un gol de Ronald Koeman, que a les funcions del dia 26 d’abril semblava més present que mai. Aquella nit de Copa del Rei, però, la figura heroica la va encarnar Jules Koundé.

Recuperant l’argument, l’únic personatge que no viu tan feliçment la visita de les joves és la Núria. El seu personatge representa la cruesa de l’amor que no és recíproc, que s’acaba convertint en odi. A més, les cançons que canta són molt passionals, tot i no formar part de la parella protagonista. Després de l’emotiva interpretació del ‘Boig per tu’, en la veu d’en Roc i la Lluna, s’acaba la primera part de l’obra.

El retorn del públic, després de la mitja part, coincideix amb un dels grans encerts de l’espectacle. Els personatges deixen enrere les vestimentes informals que, conjuntament amb la barba postissa que llueix en Ramon a escena, evoquen el pas del temps. En aquest instant es presenta com han canviat les vides dels personatges; sobretot la d’en Pau, que en un estat melancòlic interpreta la cèlebre cançó ‘Corren’, de Gossos. Mentre els ballarins i ballarines passen pel seu voltant, la sensació d’angoixa creix i suggereix com se sent el personatge. Ara, l’únic que queda d’aquella visita de les de ponent és el matrimoni de la Júlia i en Ramon, perquè la música ha deixat de ser vincle del grup d’amics.

La Núria treballa en una discogràfica i es nega a ajudar – a canvi de res – als seus antics companys de grup. En aquesta segona part, la vocalista del que havia estat ‘Cop de rock’ li proposa a en Roc cantar en castellà, i és aquí quan el protagonista pronuncia una de les frases més aplaudides pel públic. “Canto en la llengua en què somio”, que també havia estat celebrada en l’obra original.

Poc després, es desencadena el moment més colpidor de la trama. Si les excentricitats d’en Ramon i els comentaris eloqüents d’altres personatges feien riure al públic, aquesta situació equilibra la balança i fa que s’escapin algunes llàgrimes entre els assistents. Ara, els joves han d’aprendre a viure de manera diferent, i la música els ajuda, un cop més, a canalitzar el que senten.

El que resta de l’obra es caracteritza per la voluntat de refer “camins”, cosa que es fa evident amb la interpretació de la recordada cançó de Sopa de Cabra. Com a tancament de l’espectacle, tots els intèrprets surten a l’escenari per cantar ‘A cop de rock’, una peça composta expressament per la producció original.

Aquest ‘Cop de rock’ és, per tant, una reinterpretació de l’obra del 2011 que continua generant nostàlgia, riures i llàgrimes entre el públic. Sens dubte, es pot definir com un viatge al passat per a aquella generació que omplia els concerts de Sau, Sopa de Cabra o Lax’n Busto, entre altres grups mítics de la cultura musical catalana.

A més, representa una oportunitat per al públic més jove, que també ha gaudit de les sis funcions de l’espectacle. Com avança El 9 Nou, vist l’èxit de la producció osonenca, s’espera que es pugui estendre més enllà de les fronteres comarcals o que, fins i tot, torni a omplir l’Atlàntida de gom a gom.

La entrada El rock català envaeix l’Atlàntida de Vic amb una peça mestra se publicó primero en iNSiGHTS.

‘Escape Room’ és una comèdia escrita per Hèctor Claramunt i Joel Joan que ha triomfat als teatres. Des del 2023, després de l’èxit de la primera obra i amb la producció d’’Escape Room, la pel·lícula’ (disponible a Netflix), la segona ens permet gaudir d’un vespre de teatre, comèdia i unes píndoles de terror. El Teatre Condal, situat a l’avinguda Paral·lel de Barcelona, s’omple de dimecres a diumenge per veure com una parella i una exparella —tots amics entre ells— coincideixen en un bar modern “per casualitat” cinc anys després de trobar-se atrapats en un escape room que va canviar la vida dels quatre protagonistes.

L’entrada a platea és acompanyada per música de fons que situa l’espectador en un ambient de terror. L’obra comença amb un informatiu de Toni Cruanyes, que explica com l’Edu (interpretat per Joel Joan), la Marina (interpretada per Paula Vives), la Vicky (interpretada per Agnès Busquets) i en Rai (interpretat per Borja Espinosa) van aconseguir escapar del Decapitador d’Hostafrancs gràcies, sorprenentment, a un plàtan (bé, a una banana, segons la comicitat que caracteritza el personatge de l’Edu).

Malgrat aquest repartiment d’actors, a causa de l’extensió del temps de l’obra, tots els actors compten amb un suplent, de manera que es poden donar canvis en els intèrprets. Tot i així, l’essència de l’obra i la caracterització dels personatges es manté en la funció.

Pels nostàlgics de ‘Plats Bruts’, l’obra permet recordar aquesta sèrie pel retrobament en escena dels mítics David (Joel Joan) i Stasky (Borja Espinosa), que després de 22 anys continuen mantenint la complicitat i amistat dels personatges (encara que en David es pixés a la cervesa de l’Stasky al capítol ‘Tinc set de venjança’).

Un dels eixos principals de l’argument és la política. Ja en la primera versió, el procés català marcava la relació entre la parella principal, amb l’Edu enganyant a la Marina fent-li creure que era independentista quan, en realitat, tenia el carnet del PSC. Cinc anys després sembla que els partits polítics no són el seu principal problema en la relació; ara, la hipocondria de l’Edu (derivada de la covid) i la seva dificultat per prendre decisions són el que fan dubtar a la Marina.

La Vicky sembla haver superat el seu trencament amb en Rai, tot i que no s’està de criticar-lo quan no hi és (i quan hi és, també). Ara és una directora d’èxit a punt per triomfar al Festival de Toronto amb la seva última pel·lícula, que ha tingut un canvi inesperat d’actriu (incògnita que es resol al llarg de l’obra). En canvi, en Rai ha canviat de disciplina artística, però encara manté la personalitat descarada que el caracteritzava en l’anterior representació.

L’acció es desenvolupa en dos escenaris connectats per un muntacàrregues. Encara que semblés impossible, els protagonistes es tornen a trobar atrapats en un escape room que hauran de resoldre si volen sortir-ne amb vida, perquè el comptador d’una bomba situat al capdamunt de l’escenari fa que cada minut sigui important. Ara, però, la veu cantant del joc no és el doctor Mengele, com ho era a la primera obra marcada per l’ambientació nazi, sinó que és el Gran Houdini, mestre de la màgia i l’escapisme. Les proves que han de superar estan estretament relacionades amb els seus sentiments i amb aspectes de la seva vida que pretenen amagar. El diàleg entre els personatges només es veu interromput pels riures que esclaten entre la gent del públic com a conseqüència, no només d’un bon guió, sinó també de la gestualitat dels actors en escena.

L’èxit de l’obra també ve donat, sens dubte, per l’actualitat dels temes que tracta i els debats que planteja. Si bé a la primera obra un aspecte notori era el tractament en femení que feia de la resta de personatges la Marina, en aquesta segona part destaca el llenguatge inclusiu que inicia un cinquè personatge, Max (interpretat per Irene Jódar), que inclou la forma “totis” per referir-se a la totalitat dels intèrprets. Altres temes que són importants en el desenvolupament de l’acció són la lluita feminista, que es vincula amb la cosificació de la dona, i l’anticapitalisme, valors que defineixen la Vicky i la Marina, respectivament. Tot i així, es van descobrint al llarg de l’obra les contradiccions amb les quals s’enfronten per continuar defensant-los.

Com a peça teatral, té un argument circular, perquè tots els fets que tenen lloc i els elements que es tracten es recuperen al final de l’obra per resoldre aquelles incògnites plantejades. És convenient destacar el paper de Joel Joan, extraordinari com sempre, que, com a “cap de colla”, guia la resta de personatges i el públic cap a la comèdia, en la seva forma més sincera. Sens dubte, és un pla cultural molt recomanable que estarà disponible fins al 14 d’abril del 2024 al Teatre Condal de Barcelona. Tot apunta que hi haurà una tercera entrega d’Escape Room, tal com deixa entreveure el número tres que apareix a l’escenari quan es tanca el teló d’aquesta segona entrega. Per tant, segurament podrem gaudir una vegada més d’aquesta comèdia terrorífica.

La entrada Escape Room 2: Terror còmic de primer nivell se publicó primero en iNSiGHTS.