Rosa Calvo Escalona és vocal de la Junta de Govern del Col·legi de Metges de Barcelona i psiquiatre infantil i juvenil a l’Hospital Clínic de Barcelona. En aquesta entrevista, reflexiona sobre l’ús del cànnabis com a pal·liatiu per tractar diverses patologies i de l’efecte que produeix la substància en els joves que es troben en fase de neurodesenvolupament. 

Quins efectes té pels consumidors fumar cànnabis?

Els estudis que s’han fet fins ara ens diuen que el més preocupant són els efectes del cànnabis en la gent jove i, sobretot, en els adolescents. Es considera “jove” tothom qui encara té el cervell en formació, és a dir, en fase de neurodesenvolupament. Passats els vint anys aquesta fase acaba, però durant aquesta etapa, fumar cànnabis produeix problemes de memòria, d’atenció, de concentració i no només durant el consum, sinó que també a posteriori. Consumir cànnabis en fase de neurodesenvolupament pot produir trastorns psicòtics, que poden acabar esdevenint esquizofrènia. Una altra qüestió és la percepció de risc que tenen els joves a l’hora de consumir aquesta droga, ja que en ser una “substància normalitzada”, de relatiu fàcil accés i que aparentment no té risc, afavoreix que els joves la vulguin consumir.

Quins són els components del cànnabis?

El cànnabis té dos components. El THC (Tetrahidrocannabinol) és el component més psicoactiu i el que produeix l’efecte “discoptropo”, d’eufòria i que provoca uns símptomes que s’associen a la intoxicació, és a dir, la “mimbriasi”. En segon lloc, el cannabidiol, el famós CBD, que s’està postulant gairebé com si fos un producte terapèutic per tractar diverses patologies. És veritat que no és el mateix component que el THC, però encara hi ha molt poca recerca de què fa exactament.

Què en pensa del CBD com a producte terapèutic?

Hi ha alguns derivats que estan aprovats com a medicaments. Això si, en unes indicacions molt especifiques. Ara bé, no hi cap mèdicament que es consumeixi fumant. Per garantir una concentració d’un producte i garantir que sàpigues exactament com s’administra, és molt important la guia d’administració; saber quants grams se’n pot consumir pel pes de la persona. Per normativa, hi ha tres fases per autoritzar un medicament farmacèutic i, si es vol autoritzar-ne un derivat del cànnabis, s’hauria de seguir el mateix procediment per donar seguretat i garantia als consumidors.

“Postular el CBD com un tractament quan realment hi ha tan poca recerca és una mica agosarat”

El CBD està mitificat?

Totalment. És necessari que es facin assajos clínics amb el CBD que puguin explicar exactament per a què serveix i què aporta. Considero que no hi ha prou evidència, ni es té prou informació. Per això, almenys jo, no ho puc recomanar com a tractament mèdic o com un medicament per combatre els símptomes que diuen que suposadament combat. Si es fan assajos, on es pot demostrar realment les seves evidències, endavant. Si no, és una propaganda desinformada. Postular el CBD com un tractament quan realment hi ha tan poca recerca és una mica agosarat.

Vostè hi està a favor sempre que sigui de manera regulada i que el medicament no es consumeixi fumant, oi?

Clar, perquè si es fa fumant és impossible garantir la dosis. No pots receptar “tres canutos” i quedar-te tranquil. Això no va així. S’ha de controlar tota la concentració del que s’està receptant.

Ho controla l’Agència Espanyola dels Medicaments?

Sí. Primer es fa una autorització en l’àmbit europeu (EMA) i després s’autoritza a cada país. Però quan l’EMA autoritza un producte, té molts números d’autoritzar-se en la majoria d’estats de la Unió Europea.

Dins la Unió Europea se segueix la mateixa línia en tots els països?

Si s’autoritza un medicament per un problema mèdic específic, tothom segueix aquesta regulació. Quan es comercialitza, s’ha d’especificar exactament en quins casos s’ha d’utilitzar. A vegades, hi ha casos on els metges recomanen, fora de fitxa tècnica, l’ús d’un medicament per casos no estipulats, basant-se en el seu coneixement i en experiències prèvies, però no és el més desitjable.

En algun cas es recomana fumar cànnabis com a última opció?

No dic que no s’hagi fet, però segurament no és la millor opció i no s’està actuant sota el paraigua de l’evidència. Aquí s’ha de tenir en compte el pacient. Per exemple, si hi ha una persona que pateix una malaltia terminal i li diu a un metge que l’únic que el fa descansar és fumar-se un “canuto”, el metge no li dirà que no ho faci. Però si un jove li explica al seu metge que l’únic que el fa dormir és fumar-se un “canuto”, s’ha de buscar una alternativa perquè això està perjudicant la seva salut.

Sap quants productes que continguin cànnabis hi ha autoritzats ara mateix a Espanya?

No. El que sí que s’ha fet són molts assajos clínics amb medicaments de cànnabis per intentar demostrar que es pot combatre depressions i altres trastorns, però els resultats no han estat positius.

“El problema en molts casos és que s’usa, com l’alcohol, per evadir-se de problemes o d’una realitat i que això té conseqüències negatives, sobretot en la gent més jove”

Creu que és positiu que s’augmenti el nombre d’aquests productes si compleixen els requisits necessaris?

És molt important fer aquesta distinció. La confusió que hi ha ara mateix és la que dona peu a molts mites d’aquest consum. La gent ha de saber exactament el tractament i els requisits per utilitzar els productes amb cànnabis i no fumar cànnabis sense tenir un objectiu mèdic concret. A hores d’ara, aquesta és la petita excepció en la qual es pot fer servir i la majoria de consum que es fa és lúdic. El problema en molts casos és que s’usa, com l’alcohol, per evadir-se de problemes o d’una realitat i que això té conseqüències negatives, sobretot en la gent més jove.

Quines semblances i diferències hi ha amb l’alcohol?

Afecten de manera diferent; és difícil valorar què és millor i pitjor. Els efectes negatius de l’alcohol són sabuts per a tothom i, tot i això, és legal i es continua consumint. Això sí, amb l’alcohol sí que es pot tenir més respecte a partir d’un determinat consum, ja que molta gent es posa en alerta perquè la societat està més acostumada i ha vist més casos d’alcoholisme. Crec que s’ha de frenar la normalització del consum d’alcohol més que tolerar el consum de cànnabis, perquè totes dues coses són perilloses pel sistema nerviós central. La diferència és que el consum de cànnabis té uns efectes menys visibles a curt termini que l’alcohol i això pot fer que es vegi com a menys perillós.

La entrada Rosa Calvo: “És necessari que es facin assajos clínics amb el CBD que puguin explicar exactament per a què serveix” se publicó primero en iNSiGHTS.

Eric Asensio (Barcelona, 1977) és el secretari de la Federació d’Associacions de Cànnabis de Catalunya (CatFAC) des de l’any 2017. Periodista de formació, és un dels activistes més ben informats en clau de la lluita per a la regulació del cànnabis a l’Estat. En una època de cert desconcert sobre els límits de consum d’aquesta substància, reflexiona sobre l’actualitat associativa i els beneficis i inconvenients que suposaria regularitzar el cànnabis.

Què és CatFAC? Qui agrupa i què fa?

CatFAC va néixer el 2012. La seva primera intenció va ser crear un aplec que agrupés a totes les associacions catalanes relacionades amb el cànnabis. També, es volia crear un codi de bones pràctiques per als clubs i treballar, fent pressió política, amb la intenció de regular aquestes activitats. A escala estatal, el 1992 es va crear la Federación de Asociaciones Cannábicas (FAC) d’on han sorgit les diverses federacions autonòmiques com la CatFAC per fer més pressió. Des de la CatFAC, per exemple, el 2016 vam presentar una iniciativa de legislació popular per regular les associacions de persones consumidores de cànnabis que vam anomenar #LAROSAVERDA i va aconseguir 65.000 firmes. És la primera proposició de llei Europea que introdueix el cultiu, distribució i transport de cànnabis, així com el control de la seva qualitat. Aquesta llei va ser aprovada al Parlament de Catalunya aquell mateix any, però va ser suspesa quatre mesos després pel Tribunal Constitucional. 

“El 2016 vam presentar una iniciativa de legislació popular per regular les associacions de persones consumidores de cànnabis; va ser aprovada al Parlament de Catalunya aquell mateix any”

Avui en dia, quina regulació hi ha a Catalunya per a les associacions/clubs cannàbics?

No n’hi ha cap. Les associacions funcionen a partir de dues lleis: la llei d’associacions i la norma de consum compartit, que és una discrepància jurídica. Per complir amb la interpretació del consum compartit ha d’haver-hi sempre tres condicions: que sigui un grup tancat de persones, que siguin conegudes entre elles i que tot el consum sigui d’àmbit privat.

Què li semblaria una regulació de l’ús terapèutic del cànnabis?

Fa molt temps que estem treballant en aquest tema des de les associacions. Algun cop hem dut a terme accions puntuals, però creiem que aquest ús terapèutic hauria d’acceptar-se des d’un servei mèdic i des de la seguretat social. Les associacions no estan preparades per tractar persones amb l’ús dels cannabinoides perquè no tenen la formació suficient. Realment a Espanya ja està regulat aquest ús terapèutic, perquè existeixen alguns productes amb cànnabis que es poden adquirir amb recepta mèdica. És cert que ara mateix són molt difícils d’adquirir, però no es necessita cap altra regulació, sinó que s’han d’incloure més productes amb cannabinoides a l’abast dels metges per tractar diferents patologies. Nosaltres som molt favorables al fet que es potenciï de manera regulada. Fins ara hem cobert una demanda existent, tot i que mai hem volgut ser “farmàcies” d’aquests productes.

Segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), entre un 80% i un 90% dels espanyols estan a favor de legalitzar el cànnabis per a fins medicinals. Per què costa tant que augmenti l’oferta?

Hi ha moltes evidències científiques que demostren l’efectivitat del cànnabis per a usos terapèutics. Fins i tot l’OMS ha reconegut la seva eficàcia. Ara només falta que el legislatiu reconegui aquestes evidències. De totes maneres, crec que augmentaran els productes disponibles perquè el CIS deixa clar el pensament de la majoria dels espanyols. Les evidències científiques són inqüestionables i dir el contrari seria anar en contra de gairebé tothom. També fa falta que la Comissió del Congrés decideixi quins productes són els més adients per vendre a Espanya. Ara mateix els productes amb cannabinoides es consideren l’últim recurs de tots. Abans es recepta opiacis, morfina i qualsevol altre producte que es consideri més efectiu. Reconèixer el cànnabis com a primera opció per tractar les patologies seria un avenç important.

“Pensem que s’ha de donar una resposta que no passi per la prohibició, sinó per la informació i l’acompanyament del consum d’aquesta substància”

Què aportaria la regulació de l’ús recreatiu?

Hi ha dos pilars fonamentals que millorarien amb una regulació: la salut pública i el mercat il·lícit. Per una banda, el que ha quedat clar és que la guerra contra les drogues i la seva prohibició no funciona. Cada vegada hi ha més consumidors, més drogues i és més fàcil accedir-hi. És per això que nosaltres pensem que s’ha de donar una resposta que no passi per la prohibició, sinó per la informació i l’acompanyament del consum d’aquesta substància. Totes les drogues legals, com el tabac i l’alcohol, generen problemes, però s’ha regulat la informació que rep l’usuari sobre aquestes drogues. Que s’emmarqués el cànnabis en un programa de salut pública i reducció de riscos seria un pas molt important. A part de tota la informació que tindria el consumidor, molts clients tindrien un punt d’accés legal per comprar cànnabis i deixarien d’anar al mercat il·lícit, que és l’altra problemàtica principal per tots els conflictes que comporta.

I quins inconvenients té la regularització?

La primera regulació segur que tindrà molts aspectes a millorar, però depèn molt de com sigui. Per nosaltres és molt important que la regulació no se centri exclusivament en els beneficis econòmics perquè d’aquesta manera estàs demostrant que és un producte per explotar econòmicament. No volem que es cometin els mateixos errors que amb l’alcohol i el tabac, que són productes amb molta implicació en la salut pública, però que estan explotats econòmicament.

“No hi ha cap llei que indiqui que pots tenir plantes de marihuana ni especifiqui el nombre de plantes”

Com afectaria aquesta mesura a les associacions cannàbiques? I a les grow shops?

Les associacions cannàbiques ja treballen una mica amb aquest model de reducció de riscos. Ho fan des de la proximitat i sobretot a l’hora de transmetre informació als socis del club. També, amb la vigilància de què no consumeixen menors, que la substància no arribi a tercers, el control del consum i de la seva qualitat. És a dir, la regularització consistiria amb la gestió d’informació i els paràmetres que es transmetessin des de cada associació cannàbica. En canvi, les grow shops treballen amb l’autocultiu. Regularitzar el consum beneficiaria a les grow shops. Ara per ara, a diferència del què es creu popularment, tenir plantes de marihuana és il·legal. És a dir, no hi ha cap llei que indiqui que pots tenir plantes de marihuana ni especifiqui el nombre de plantes. Si fos legal hi hauria gent que decidiria plantar pel seu compte i ara mateix no ho fa perquè és il·legal. Així doncs, les grow shops notarien un increment en les vendes.

“Actualment a CatFac tenim 800 punts d’associacions cannàbiques afiliades”

Si això passes els clubs cannàbics podrien desaparèixer?

Si s’acabés regularitzant, els clubs cannàbics podrien desaparèixer perquè finalment el club social de cànnabis treballa de bracet amb l’administració pública, i és el recurs que té l’administració pública per controlar la reducció de riscos. Si succeeix, els clubs podrien servir com a punt d’accés a informació sobre la substància i d’acompanyament en el consum. Més que desaparèixer, s’hauran de reconvertir/transformar en una extensió de l’administració sense ser-ho directament. Per exemple, actualment a CatFac tenim 800 punts d’associacions cannàbiques afiliades i considerem que desaprofitar tota aquesta xarxa ja estructurada i generar-ne unes altres de noves seria una pèrdua de temps.

Amb quin país ens hauríem d’emmirallar i per què?

Uruguai. Va regularitzar el consum de cànnabis a través de tres models d’accés: Associacions cannàbiques, autocultiu i farmàcies. Canadà també seria un exemple a seguir, però més en termes d’organització, distribució per canals de l’administració i conreu a través de petits productors. És cert que hi ha molts avenços en l’àmbit internacional, però estan més focalitzats en la producció per exportar a altres països, com és el cas de Colòmbia. Aquí, tard o d’hora s’acabarà regularitzant perquè és una realitat amb què convivim. El conreu de cànnabis existeix, el consumidor de cànnabis existeix, els clubs socials de cànnabis existeixen i els consumidors medicinals de cànnabis també existeixen. Des del CatFac l’únic que demanem és posar-hi un marc legislatiu.

La entrada Eric Asensio: “Reconèixer el cànnabis com a primera opció per tractar les patologies seria un avenç important” se publicó primero en iNSiGHTS.

La ficció, dirigida per Adam McKay juntament amb John C. Reilly i Jason Clark, explica la vida professional i personal dels integrants de Los Angeles Lakers durant la dècada del 1980. Aquesta franquícia americana és una de les dinasties més venerades i dominants de l’esport; i un equip que va definir una era, tant dins com fora de la pista.

La irrupció de Jerry Buss a l’NBA va ser un punt d’inflexió en la història dels Lakers i, en general, en la forma d’entendre l’esport als Estats Units. Buss, un carismàtic empresari del sector immobiliari i doctor en química, va adquirir els Lakers l’estiu del 1979 per 67,5 milions de dòlars.

La sèrie d’HBO està inspirada en el llibre de Jeff Pearlman, Showtime: Magic, Kareem, Riley and the Los Angeles Lakers. McKay estén el capítol pilot fins al quart episodi de The Rise of the Lakers, que és el moment exacte on comença la temporada 1979-1980 de l’NBA. En els primers quatre episodis, la ficció se centra a explicar com Buss va comprar els Lakers i la reestructuració de plantilla que hi va fer.

Els antecedents dels anys daurats 

A finals dels anys setanta, els Lakers eren una contraposició del que representava Los Angeles. La franquícia i la seva àrea metropolitana es movien a ritmes totalment diferents. L’equip de la ciutat “showbusiness” no era gens espectacular; era més aviat previsible. Les consignes de Jerry West, entrenador de la franquícia del 1976 al 1979, eren buscar a Kareem Abdul-Jabbar al pal baix perquè anotés. Una aposta segura que va resultar efectiva, tenint en compte que l’ex pivot dels Lakers és el màxim anotador de la història de l’NBA, competició que ha guanyat sis vegades. Abdul-Jabbar és, de fet, un dels millors jugadors de tots els temps.

Esportivament, l’etapa de West com entrenador dels Lakers no va ser del tot dolenta. Durant els seus anys com a tècnic, la llegenda i actual silueta de logotip de l’NBA, va aconseguir classificar l’equip pels play-offs i arribar a unes Finals de Conferència, on la franquícia de LA va caure eliminada davant dels Portland Trail Blazers de Bill Walton.

L’inici de l’era del “showtime“

L’objectiu de Buss era que el ritme frenètic de Los Angeles s’adeqüés a l’equip que acabava de comprar. Per això, el magnat, fugint dels consells esportius Lakers, va decidir que el futur de la franquícia havia de passar per les mans d’un jove anomenat Earvin Johnson, més conegut pel sobrenom de “Magic”, i així va ser.

En la primera posició del Draft del 1979, els Lakers van seleccionar a un jove de Lansing, amb un talent indubtable i amb un somriure contagiós. Magic, tot i fer uns números brillants a la Universitat de Michigan, era un perfil de jugador atípic, ja que amb una estatura de 2,06 metres jugava en la posició de base. Era capaç d’anotar, d’assistir, d’agafar rebots, defensar, córrer al contraatac i dirigir l’equip amb una facilitat al·lucinant, un fet insòlit i una anomalia per a un jugador amb les seves característiques físiques.

Així doncs, amb l’arribada de Magic Johnson comencen els anys del “showtime” i l’època daurada als Lakers. La primera temporada de The Rise of the Lakers explica el transcurs de la temporada 1979-1980 a la franquícia, l’adequació de Magic a l’equip, la seva relació amb l’estrella de la plantilla Kareem Abdul-Jabbar i la renúncia de Jerry West a seguir com a entrenador abans de començar la temporada. També es posa en funcionament una nova forma d’entendre el bàsquet i un nou model de negoci que rodeja aquest esport, implementat per aquesta dinastia.

La gerència de Los Angeles va convertir el basquetbol en un autèntic espectacle; estrelles de Hollywood assegudes a primera fila del pavelló i shows inversemblants, en els descansos i en els temps morts. El públic que assitia als partits al The Forum, l’estadi dels Lakers, tenia la sensació d’anar a veure molt més que un partit. L’entreteniment era constant i no hi havia temps per avorrir-se. Buss va posar la primera pedra en un model de negoci que van seguir les altres franquícies de l’NBA i les altres grans lligues americanes, com la de futbol americà o la de beisbol.

D’altra banda, la sèrie té la capacitat de transgredir l’esport i no defuig tractar problemàtiques socials vigents de l’època en la qual està ambientada la ficció com el racisme, el consum de drogues a les plantilles de l’NBA o l’aparició del VIH. McKay, Reilly i Clark han aconseguit dibuixar i plasmar la societat de LA de principis dels anys vuitanta a través de les vivències dels protagonistes de The Rise of the Lakers.

Molta ficció i poc rigor 

Abans de l’inici de cada episodi la sèrie recalca que és una ficció, que els seus diàlegs i les seves històries estan adulterades. És més, en la redacció del guió i en la seva documentació no hi va participar cap protagonista de la sèrie, una decisió estranya si es pretén explicar quelcom amb rigorositat. Com era d’esperar, The Rise of the Lakers no ha agradat gens als seus protagonistes. És innegable no afirmar que els mostren com els ídols que van ser, però la direcció no descuida els aspectes més polèmics i obscurs de la seva vida personal, fent-ne un èmfasi excessiu en certes ocasions.

Jerry West és un dels personatges que surt més desafavorit a la sèrie. La llegenda de l’NBA, a través d’una carta, ha exigit una rectificació i una disculpa pel tracte cap a la seva persona a la sèrie. En el document, també hi ha declaracions d’altres llegendes de la franquícia com Adbul-Jabbar o Mitch Kupchak, afirmant que West no es comportava tal com es detalla a la ficció. Per la seva banda, quan a Magic Johnson li van preguntar per la minisèrie va declarar: “Ni l’estic esperant ni la penso veure”.

The Winning Time: The Rise of the Lakers és el contingut ideal per a tots aquells fanàtics de l’NBA que es queden desperts fins a altes hores de la matinada i després busquen mil i una excuses per no anar a la feina. La ficció difícilment enganxarà a una persona per les històries més íntimes i personals dels seus protagonistes. És oficial que hi haurà una segona temporada, però no se sap quins episodis de la dinastia dels Lakers tractarà. El que sí que és segur és que el “showtime” estarà garantit! 

La entrada Els anys del “showtime” i l’època daurada dels Lakers se publicó primero en iNSiGHTS.

Jordi Borràs Abelló (Barcelona, 1981) és fotoperiodista freelance. Actualment, és cap de fotografia del magazín La Mira i col·labora amb diversos mitjans. El seu últim llibre, Tots els colors del negre, recull els moviments d’extrema dreta a diferents països d’Europa a través de la cobertura que ell mateix n’ha fet durant els darrers anys. L’objectiu, explica, es apropar un moviment tan complex i amb tantes arestes al públic general.

Diu a la seva biografia que es il·lustrador de formació i fotoperiodista autodidacta per vocació. Què li va fer canviar el rumb professional?

Canviar el rumb de la il·lustració al fotoperiodisme no va ser una decisió estudiada, sinó que m’hi vaig anar trobant a poc a poc. No he estudiat mai fotografia ni periodisme. És un ofici que vaig descobrir i on cada cop estic més a gust.

Què és el que més valora de la feina que fa?

Que cada projecte és diferent i no caus mai en la rutina. Ser fotoperiodista et permet tenir contacte amb molta gent i acabes coneixent històries molt dispars.

Acaba de publicar el llibre Tots els colors del negre, on recull la seva experiència periodística cobrint l’extrema dreta per Europa. Quin és l’objectiu del llibre i per què està escrit de forma autobiogràfica? 

El propòsit del llibre és intentar apropar una cosa tan complexa i amb tantes arestes com és l’extrema dreta a un públic generalista. Per fer-ho, en l’obra m’he ajudat de les meves vivències personals i de la crònica periodística. El punt autobiogràfic em serveix perquè el lector hi entri, empatitzi i pugui gaudir d’una lectura més amena. És un recurs que he fet servir per intentar trencar amb el sostre de vidre del públic especialitzat, que és a qui acostumen a anar dirigits aquests llibres.

L’interès de Borràs per cobrir l’extrema dreta sorgeix de la voluntat de denunciar la impunitat d’alguns moviments

D’on sorgeix l’interès de documentar els moviments de l’extrema dreta?

Hi ha una motivació personal, un substrat polític i familiar. És cert que això m’ha influenciat, però aquest interès sorgeix sobretot de la voluntat de denúncia des del periodisme, sigui gràfic o sigui escrit. I també de la impunitat d’alguns moviments que la gent creia soterrats o morts i que estan vius, ben vius.

Al llibre incideix en la por que ha passat cobrint aquest tipus de manifestacions. Quin ha estat el moment en què recorda que aquest sentiment s’ha manifestat amb més força?

El pitjor moment encara està per venir. Però, sens dubte, un dels més complicats i on he passat més por va ser a Varsòvia. Vaig anar-hi sol a cobrir una manifestació perquè cap periodista local ni cap antifeixista em volia ni podia acompanyar. Va ser un moment molt delicat; vaig presenciar una agressió. També hi va influir el fet d’estar a un país estranger i a una manifestació organitzada per un col·lectiu del qual desconeixia quina relació tenien amb la premsa.

Després de la seva experiència cobrint l’extrema dreta, la ultradreta i el feixisme; quina diferència diria que hi ha entre aquests tres conceptes?

El feixisme és una ideologia que neix a Itàlia l’any 1919, fundada per Mussolini i altres excombatents en la Primera Guerra Mundial entre els quals hi havia destacats membres de la guarda coneguda com a Moviment Futurista. El feixisme és un moviment polític que es basa en la violència com a motor de canvi i que està dirigit per un gran i únic líder, que en aquest cas era Mussolini. Normalment, els estudiosos acadèmics posen fi al feixisme el 1943, que és quan decau Mussolini o el 1945, que és quan el maten. En canvi, l’extrema dreta és la dreta tradicional. Generalment, es basa en posar en dubte els valors més bàsics; és a dir, els drets humans. Aquest moviment és diferència de la dreta pel fet de posar en dubte el liberalisme polític. Per últim, un ultradretà seria un activista d’extrema dreta que utilitza o justifica la violència per aconseguir els seus fins. Aquests tres conceptes no són sinònims perquè hi ha diferències entre ells, tot i que a vegades es fan servir com si ho fossin.

“Des dels governs no es combat l’extrema dreta ni tampoc el seu finançament”

Com es finança l’extrema dreta?

Com els altres partits polítics. Ara bé, quan parlem de grups criminals i grups més radicalitzats, aquests es poden finançar en temes il·legals com podria ser el tràfic de drogues o el tràfic d’armes. 

Es combat l’extrema dreta des dels governs? I el seu finançament?

Des dels governs no es combat l’extrema dreta ni tampoc el seu finançament. De fet, hi ha governs d’extrema dreta. 

“L’extrema dreta és experta en proposar solucions simples que no es poden implementar a problemàtiques molt complexes”

A què es deu l’augment de la popularitat de l’extrema dreta? Com aconsegueixen tants seguidors?

En part es deu a la crisi de la socialdemocràcia, ja que gran part dels votants socials-demòcrates han vist traïts els seus referents polítics i han apostat per altres vies polítiques. Un exemple és la dreta radical populista que és aquesta nova extrema dreta del segle XXI. L’extrema dreta es basa en l’antipolítica. El seu objectiu és crear un eix nou populista des de partits polítics que es dediquen a fer antipolítica. Aquestes pràctiques, en l’àmbit electoral, acostumen a tenir bons resultats. L’extrema dreta és experta en proposar respostes a problemàtiques molt complexes amb solucions aparentment molt simples; a l’hora de la veritat no són capaços d’implementar-les, però ja han aconseguit marcar l’agenda política.

Al llibre explica que ha pogut estar cobrint l’extrema dreta a diferents països d’Europa com Itàlia, França o Alemanya, entre d’altres; tanmateix, encara no ha pogut ser a Ucraïna. Què en pensa del fet que Vladímir Putin excusi els atacs assegurant que dins les files ucraïneses hi ha neonazis?

És un discurs que a ell li serveix per justificar la invasió a Ucraïna i per apel·lar l’imaginari col·lectiu de bona part de la societat russa a través d’una memòria col·lectiva històrica. És cert que a Ucraïna hi ha nazis com és el cas del règim Azov, que forma part de l’exèrcit regular ucraïnès, però a Rússia també n’hi ha. Un exemple és el Grup Wagner, mercenaris liderats per un home que duu tatuades al coll les inicials de la SS. De nazis, n’hi ha a les dues bandes.

Ha explicat que el títol del llibre Tots els colors del negre. L’extrema dreta a l’Europa del segle XXI es deu a la simbologia feixista associada a aquest color. Veu el futur de color negre?

Sí. Des d’un punt de vista electoral, és innegable que la dreta radical populista va a l’alça. Acaben de celebrar-se les eleccions franceses i Marine Le Pen ha quedat a les portes d’aconseguir la presidència. Podria ser que a la legislatura vinent, hi acabés entrant; no seria estrany.

La entrada Jordi Borràs: “És innegable que la dreta radical populista va a l’alça” se publicó primero en iNSiGHTS.