A la Galeria Marc Domènech de Barcelona podem veure una completa exposició d‘obra plàstica dedicada al poeta i pintor Henri Michaux: À la nuit sans limites. Una quarantena de dibuixos i pintures (que van des d’un guaix i pastel sobre paper negre de  1937, any de la seva primera exposició individual, passant per llapis, frottages, tintes, acrílics, aquarel·les sobre paper i olis sobre tela de diferents etapes, fins a arribar a un esplèndid tableautin de 1984, any de la seva mort) comparteixen espai, en un interessant equilibri expositiu, amb una pel·lícula de 1963 d’Eric Duvivier, Images du monde visionnaire, sobre les experiències de l’autor amb substàncies al·lucinògenes, amb una de les poques fotografies conservades de Michaux, amb una enigmàtica ombra del personatge i amb un cap de bronze que revela tot el misteri que envoltava la figura de l’artista. La fotografia de Brassaï, l’ombra de Karl Flinker, l’escultura d’Apel·les Fenosa, algunes activitats sorgides arran de la posada en marxa de l’exposició i un excel·lent catàleg editat per la mateixa galeria amb motiu de la mostra, completen un elaborat projecte a cura de Juan Manuel Bonet i Marc Domènech. Aquest conjunt permet al visitant assolir un valuós nivell de coneixement  de l’obra d’un autor que, en paraules d’Octavio Paz, “pinta amb el cos, amb tots els sentits junts, confosos, en tensió, com si volgués fer de la tela el camp de batalla o de joc de les sensacions i percepcions”. 

El text Per a un Henri Michaux barceloní, de Juan Manuel Bonet, ens guia per una llarga trajectòria professional, fent-nos partícips de les complicitats literàries i artístiques de Michaux, de les conviccions, de les vel·leïtats i, tanmateix, de les fílies i fòbies que el van acompanyar durant la seva tempestuosa existència. Juan Manuel Bonet ens convida, gairebé subreptíciament, a interessar-nos per una extensa bibliografia escrita sobre les inquietuds i les accions del poeta i del pintor i ens acompanya per un seguit de fites i d’experiències fonamentals que faciliten el trànsit per una de les peripècies vitals més colpidores del segle XX.  

Captivat des de jove pel misticisme i la contemplació, Michaux ha estat sempre un autor assetjat per una inquietant aura de misteri

Admirat per André Gide, Octavio Paz, Jorge Luis Borges, traductor el 1941 d’Un bárbaro en Asia, Julio Cortázar, William Burroughs, Allen Ginsberg, i molts d’altres noms contemporanis seus en les lletres i en l’art, va mostrar-se explícitament interessat en l’obra de Paul Klee, Max Ernst, Giorgio de Chirico o Zao Wou-Ki, entre d’altres. Captivat des de jove pel misticisme i la contemplació, Michaux ha estat sempre un autor assetjat per una inquietant aura de misteri. Nòmada d’esperit, el viatge, tant l’interior com l’exterior, va ser una constant de la seva existència: “Aquest poeta, en el curs de tota la seva producció, ens convida a endinsar-nos en les profunditats del nostre ésser interior, configurant una topografia d’aquestes terres incògnites”, afirma Marta Segarra.Podríem convenir queva començar a escriure per escapar de l’inconformisme radical que el podia corsecar i per habitar una experiència convertida en una necessitat de depuració física i mental. La mirada introspectiva dels seus treballs implica constants intents de soscavar els fonaments del pensament occidental i, per extensió, de tota l’herència cultural d’occident. De fet ell mateix havia dit que “el que no accepta aquest món no aixeca una casa en ell”.  

Ben aviat la literatura li va semblar massa convencional i se li va revelar inútil per aconseguir l’atàvica aspiració d’harmonitzar amb les percepcions i les sensacions, elements sensorials que van  més enllà de les realitats. Sentia la imprescindible necessitat de trobar una pre-llengua, una llengua-gest que li permetés copsar l’inaprehensible… Aleshores va cercar en la pintura un llenguatge possibilista, una llengua inventada i va trobar en la línia, en els alfabets, en el traç, en el gest… el maelström que li permetria aprofundir en el seu interior i representar-se a partir d’un autèntic descens espiritual. Convençut de prendre aquesta decisió, va travessar el llindar que li oferia la literatura endinsant-se en arts com la pintura i la música per superar una inadaptabilitat extrema, una angoixa existencial permanent i la intempèrie. “El que Michaux intenta és portar a terme una aventura metafísica”va escriure Claude Mauriac, i en aquesta singladura interior abismar-s’hi fins a experimentar-se. Recórrer a substàncies al·lucinògenes no era per a ell un fi en si mateix, sinó un mitjà per expandir la matèria de la seva ment i així poder corroborar amb fets afirmacions com aquesta: “No existeix un ‘jo’. No existeixen deu ‘jo’. No existeix el ‘jo’. ‘Jo’ és només una posició d’equilibri”. Tot i aquestes complexes elucubracions influïdes per les drogues, sembla que va acabar desencisat de les seves experiències amb la mescalina i aquesta decepció queda reflectida en l’excel·lent llibre Misérable miracle. No obstant això, l’autor s’exposava a l’efecte de la mescalina amb l’única finalitat de comprendre els mecanismes de l’esperit i defugia qualsevol voluntat d’evasió o d’inspiració. Segons Marta Segarra, “el que distingeix a Michaux d’altres escriptors que, abans o després d’ell, van experimentar amb les drogues, és la seva actitud freda i desconfiada, unida a una precisió gairebé científica, enfront dels paradisos artificials”.  

Chantal Maillard, que ha reunit en un volum extraordinari els Escritos sobre pintura, d’Henri Michaux,ens revela que l’essència del treball de l’autor ha estat “viatjar dins seu a la recerca dels límits, traspassar-los i, després, ser capaç de contar-los minuciosament”.I justificala pressura que va tenir Michaux de passar a pintar afirmant que “els infinits són llocs massa intensos per a la paraula”i així ens commina, la filòsofa, a interessar-nos per la totalitat de la seva obra plàstica. “Pinto per descondicionar-me”,va afirmar en alguna ocasió l’autor de Paix dans les brisements, quan la pobresa lingüística de la percepció l’emmetzinava i cercava amb gosadia la manera d’expressar-se a través d’una llengua ideogràfica.  

“Henri Michaux no era, en el fons, ni poeta ni pintor ni filòsof. Era un captador d’energies transversals cap al nostre infinit, una espècie de geògraf que ho converteix tot en Abisínies”. Així el definia el també poeta Alain Jouffroy. Però el mateix Michaux semblava voler desmentir-lo quan, després de confirmar la seva voluntat d’expressar-se a través de la pintura, deia: “volia dibuixar la consciència d’existir i el pas del temps”. I encara per reblar aquesta necessitat obsessiva de comunicar a partir del llenguatge pictòric, a Pensant en el fenomen de la pintura vindicava, amb una sola frase, el que ens mostra enguany la rellevant exposició de la Galeria Marc Domènech: “Per fi veia, en comptes d’un esbós fugisser, el món tal com el concebo amb el seu desplegament prolífic. Per fi havia aterrat sobre el paper. Era, doncs, un pintor”!   

Imatge de portada procedent de la Galeria Marc Domènech: “Sans titre” (1939), obra d’Henri Michaux.

La entrada La Galeria Marc Domènech convida a endinsar-se en l’obra de l’artista Henri Michaux se publicó primero en iNSiGHTS.

Quin és el seu element d’inspiració?

Tot allò que m’impulsa a continuar treballant i investigant, sentiments i emocions universals com la posta de sol, la lluna creixent, les persones que passegen, la tristesa, etc. També, Aaron Copland, Karl Jenkins o Philip Glass i tota la música del romanticisme. J.S. Bach, incita a la majoria de gent a trobar Déu, però a mi em trasllada fins a l’horitzó del coneixement per extasiar-me  amb la immensitat desconeguda: un element de creativitat inesgotable.

Quins són els seus referents artístics?

Han sigut molt diversos al llarg de la meva vida. Vaig començar a pintar quan era molt petit, recordo que feia ponts i estructures de ferro. M’agradaven molt els trens, però els de veritat. D’adolescent, Picasso va influir en la meva obra, però després Miró el va rellevar i, actualment, és un autor que encara em sorprèn. També, Kandinski, De Kooning, i tots els expressionistes abstractes. Vull fer una menció especial a les Meninas de Velázquez, la primera vegada que les vaig observar, l’impacte emocional va ser tant fort que no entenia com algú havia pintat aquell quadre.  A partir d’aquell dia, sempre he pintat quelcom que m’emociona, ja sigui art figuratiu o abstracte.

Vostè té una dilatada experiència com a artista. Com situaria les seves obres en el panorama artístic actual?

És difícil situar la meva obra en el panorama actual de l’art. Tampoc sabria definir quin es aquest panorama, ja que segueix simetries molt complexes dirigides per les elits culturals i les econòmiques. Sincerament, només puc dir que m’agradaria que la meva obra se situés en tot allò que pretén connectar sectors molt diferents i explicar diferents realitats.

“La confrontació entre l’abstracte i el figuratiu no ocupa el centre del debat en les discussions artístiques”

Quines dificultats hi ha per destacar en el món de l’art?

Les dificultats són inimaginables. Crec que tothom que es dedica a les arts està d’acord. Normalment a les galeries d’art, excepte el dia de la inauguració, no hi ha quasi mai ningú. Per tant, penso que et podrien atendre mínimament, encara que només sigui per entreteniment. Tot i això, guardo molts bons records d’algunes galeries d’art, amb les quals tinc una molt bona relació, tant en aquest costat de l’Atlàntic com en l’altre.

En la història s’han viscut moments artístics molt rellevants, com les avantguardes, per exemple. Considera que es pot produir un fenomen similar avui dia?

Es possible que la producció artística actual sigui tan efímera com la majoria d’objectes que es fabriquen i que consumim. Per tant, podria ser que la mirada de l’espectador també sigui menys aguda i exigent, cosa que canvia totalment les regles del joc. No puc dir si estem o no en aquest punt. Penso que d’avantguardes sempre n’hi hauran, ja que són una exigència del sistema.

Sovint l’art contemporani es titlla d’incomprensible. Creu que la batalla entre l’art figuratiu i l’abstracte encara és vigent?

L’art contemporani o quelcom avantguardista de qualsevol sector és difícil d’acceptar, però com ja he dit abans, té una durada molt curta. La batalla entre l’art figuratiu i abstracte es resumeix en actituds que van i venen, com ara, en èpoques de crisis i des de la perspectiva comercial, l’art figuratiu pot tenir més èxit. Avui en dia, la confrontació entre l’abstracte i el figuratiu no ocupa el centre del debat en les discussions artístiques, per exemple, jo mateix faig art figuratiu i abstracte.

“Podria ser que la mirada de l’espectador sigui menys aguda i exigent”

La figura del pintor com aquella persona que es contraposa al poder establert, considera que descriu els artistes actuals?

És un tema que s’ha de matisar molt. Per exemple, què vol dir enfrontar-se al poder? I què entenem per poder? Per a mi, el poder sempre té a veure amb l’economia. Obres considerades plenament avantguardistes omplen els despatxos de grans financers i dels directius de corporacions econòmiques, per tant, en aquest moment, se’m fa difícil respondre aquesta pregunta. Però estic segur que hi ha molts artistes que s’enfronten al poder, per exemple, a la meva exposició Els grans  rèptils he intentat criticar el gran poder econòmic.

La llibertat d’expressió en el món artístic és total?

No, en moltes manifestacions artístiques no hi ha llibertat d’expressió i s’ha de denunciar. Alguns cantants de rap, i altres segments de les arts, com les arts escèniques o les pintures murals dels carrers pateixen moltes injustícies.

Quines serien les limitacions d’un pintor avui?

La desaparició de la pintura, amb gran ressò, amenaça des de fa desenes d’anys. Es produeix periòdicament i, per tant, té grans possibilitats de què succeeixi. Seria la fi d’un ofici. Aquesta desaparició s’hauria d’emmarcar en un procés de canvis molt generalitzat i que afectaria a molts sectors, no solament de les arts, sinó també a la vida de la majoria de persones. Tot i així, crec que afortunadament a la pintura encara l’hi queda molt per dir.

“El problema és qui defineix allò contemporani i allò avantguardista”

A més de titllar-se d’incomprensible, també se sol aplicar l’adjectiu d’elitista a l’art contemporani. Creu que ho és?

El problema és qui defineix allò contemporani i allò avantguardista. Depèn dels criteris que fa servir, normalment dictats pel mercat. A partir d’aquí, l’activitat artística es condiciona segons aquesta direcció i es converteix en elitista. No importa si l’art és comprensible o no, simplement es ven i amb això és suficient.

Hauria de deixar de ser-ho?

Segons el meu criteri, sí. Però aquesta és una guerra, la mateixa de sempre.

La pandèmia provocada per la COVID-19 ha trastocat molts àmbits. Com és ara fer exposicions?

Naturalment, tot ha quedat  molt parat: moltes de les exposicions previstes s’han aplaçat d’un any cap a l’altre o directament han quedat sospeses, ja que moltes galeries han tancat. Per tant, la situació de les arts plàstiques és bastant complicada. Sort n’hi ha dels centres d’art i dels museus que fan el que poden.

Com a artista, diria que la pandèmia també transformarà el sector de l’art?

Segur que sí, però no sé com. M’agradaria que sigui més comunicatiu i s´interconnectés amb més àmbits del coneixement i de la societat.  Aquest fet contradiu alguns conceptes avantguardistes, com ara: si l’art té alguna funció al marge del que és estrictament art, no és art. Hi ha algú que pugui definir l’art com a cosa en si mateixa i aïllada en el buit? Jo crec que la creativitat artística es pot integrar en un paisatge de percepcions, il·lusions i emocions. Però ara em fa por que la pandèmia ens faci més individualistes, desconfiats i aïllats i això canviarà molts aspectes, però no sé si serà en la bona direcció.

Aquesta transformació, havia començat abans de la pandèmia?

No sé si s’ha iniciat alguna gran transformació al món de l’art, jo penso que, en general, s’exhibeix el mateix tipus de producte, però diversificat entre els diferents suports dels quals disposen les arts plàstiques. Abans, les avantguardes tenien una línia molt marcada. Ara, per la globalització mercantilista, aquesta línia és més difosa.

“Em fa por que la pandèmia ens faci més individualistes, desconfiats i aïllats”

Què diria que és el que més ha canviat en els últims anys en el món artístic?

Bàsicament, diria que no ha canviat gaire. No ho dic solament jo, sinó que hi ha molts autors que critiquen un art repetitiu, avorrit i absent d’emocions. Tinc l’esperança que el trasbals sanitari que estem vivim provoqui novetats substancials en la profunditat expressiva de les arts. Em quedo amb la cita “Quant ja ho hàgim perdut tot, només ens quedarà la imaginació per sobreviure i continuar”. 

Les noves tecnologies, com han influït en l’art?

Influeixen de la mateixa manera que també ho fan en tots els altres sectors. El problema és que si tot continua teledirigit des del món mercantilista estarem al mateix lloc. Crec que hem d’esperar més en com els artistes evolucionem amb les noves tecnologies. Nosaltres som els grans creadors i, per aquest motiu, m’agradaria fer un petit homenatge al nostre cervell, un òrgan increïble sense el qual, potser, no existiria res. A més, la creativitat és fruit del desequilibri d’un neurotransmissor anomenat dopamina.

Si hagués d’escollir una o dues paraules per definir les seves obres, quina o quines serien?

Realitats ocultes.

La entrada David Serra: “La desaparició de la pintura amenaça des de fa anys” se publicó primero en iNSiGHTS.