Més enllà de l’emergència mèdica que ha suposat el Covid-19, hi ha un altre factor sanitari que la societat tendeix a oblidar i que ara comença a fer-se visible: la salut mental. A més d’aprendre a gestionar la convivència amb el virus, s’han hagut de prendre les mesures necessàries per frenar-ne l’expansió, reduint així la interacció i la vida social. Un dels col·lectius als que més han afectat aquestes mesures ha estat el jovent. El benestar mental i emocional s’ha vist minvat i la preocupació, la por i l’ansietat s’han fet sentir a causa de la pandèmia.

A principis de l’any 2020 la vida seguia com sempre, tant adults, adolescents com infants seguien amb les seves tasques quotidianes. Des de desembre de 2019, però, corria la notícia d’un brot d’una malaltia desconeguda, que es va dir Covid-19. La malaltia s’anava estenent acceleradament per diversos països del món, fins que, el dia 11 de març de 2020, l’Organització Mundial de la Salut va declarar el virus com a pandèmia mundial i va demanar als governs que prenguessin mesures contundents per frenar-ne l’expansió.

L’evolució de la pandèmia va comportar la limitació d’activitats tan necessàries com anar a treballar. També es van tancar locals culturals i esportius, entre d’altres. Es va reduir la mobilitat de la població i es va limitar la presencialitat als centres educatius. Es va imposar un confinament domiciliari, fet que ha pogut impactar psicològicament a bona part de la població, i amb major mesura al col·lectiu dels adolescents i joves. L’impacte emocional que ha deixat el Covid-19 ha estat un conjunt d’emocions negatives com ara por, ansietat i preocupació. Aquestes emocions poden aparèixer de forma mixta en una situació extrema d’estrès psicològic, causat per amenaces naturals impredictibles. Així, en situacions incontrolables, aquest estrès amb una preocupació afegida pot desenvolupar ansietat i depressió, tal i com explica Pablo Vera-Villarroel al seu article Psicología y covid-19: un análisis desde los procesos psicológicos básicos.

La joventut: una etapa més vulnerable

En situacions de pandèmia com l’actual, els joves són un col·lectiu especialment vulnerable. Això es deu a que a l’etapa adolescent l’individu encara està desenvolupant les seves característiques de personalitat. Els adolescents han estat exposats a un perill imperceptible i incontrolable greu, que ha desencadenat reaccions psicològiques, en les quals es manifesten estats d’incertesa, angoixa, tristesa o desànim, un malestar psíquic general, tal i com apunta Mónica López, psicòloga i vicepresidenta de la Secció de Psicologia d’Emergències del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Els problemes de salut mental dels joves tenen a veure també amb l’aïllament social, que dificulta el desenvolupament de la vida quotidiana: “el que sobretot veiem molt és els joves que estan angoixats per totes les pèrdues que els hi ha suposat la Covid-19, no és només la por a infectar-se, és haver de renunciar a tot allò que, en certa manera, en aquesta etapa vital és important”, afirma la psicòloga. Per una banda, a la primera joventut (15 a  20 anys) hi ha  tota la part de les relacions socials i els esports de competició, ja que és una etapa d’experimentar, de transgredir normes i de divertir-se. Tot això amb la pandèmia ha desaparegut. “Per tant, l’exercici de renuncia ha estat brutal”, diu López.  Per altra banda, a la segona joventut (20 anys en amunt) s’han vist truncades moltes expectatives: viatjar, la continuïtat de relacions de parella que acaben de començar, el món laboral o els Erasmus que no han pogut ser.

“Hi ha hagut molts dols, moltes pèrdues, fet que ha produït angoixa en uns, i símptomes depressius, en altres”, explica Mónica López.

Tal i com apunta l’Observatori Català de la Joventut en el seu anàlisis Joventut, COVID-19 i desigualtats, a partir de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió sobre l’impacte de la Covid-19 entre l’11 i el 15 d’abril de 2020, els joves són el col·lectiu que s’ha sentit més incapacitat davant del confinament i els qui l’han afrontat amb més dificultat. En una escala del 0 (gens) al 10 (molt), les persones joves són les que veuen més difícil saber portar el confinament. A més a més, segons l’enquesta del CEO, l’estat d’ànim dels joves és el pitjor d’entre tots els grups d’edat. El col·lectiu té les respostes més negatives pel que fa els estats d’ànim pels quals es pregunta: tristesa, avorriment, angoixa i incertesa. Segons l’estudi, les condicions en què es viu el confinament, la preocupació per la pandèmia, el tancament escolar i l’aïllament social són els principals factors relacionats amb una mala vivència del confinament entre els joves. Tot i que aquest col·lectiu ha estat el menys afectat pel que fa la transmissió de la malaltia, és el que mostra més preocupació.  A més a més, el tancament dels centres educatius ha implicat que hagin tancat físicament, però no s’ha cessat totalment l’activitat docent, per tant, els joves han hagut d’adaptar-se en temps rècord a un canvi educatiu. “Anar a un centre educatiu no és només anar a estudiar, és anar a relacionar-se, poder fer una campana, poder fer una cervesa… tot això ho perds. Alhora que se t’exigeix igualment funcionar a nivell d’estudis, és una cosa molt descompensada que ha creat molta angoixa. Els joves han fet un esforç admirable”, explica López.  

Les restriccions de la vida social impacten els joves en una etapa vital clau

El confinament ha fet empitjorar el benestar mental de la joventut. “Abans aquests problemes ja hi eren, però el fet d’estar a casa ha provocat que explotés tot. Sí que pot ser que el Covid-19 hagi servit per visibilitzar més casos, òbviament els casos han augmentat, al cap i a la fi hem passat un confinament domiciliari. Tot i això, l’ansietat dels joves ha estat causada per no saber què vindrà després davant d’un fet incontrolable com el Covid-19”, afirma Júlia Rosanna, vicepresidenta del Consell Nacional de Joventut de Catalunya i referent en temes de salut mental. Segons l’Observatori Català de la Joventut, les afectacions més freqüents detectades pels professionals són insomni, angoixa, por i ansietat. Factors com la por a la infecció, la frustració i l’avorriment poden derivar en estrès posttraumàtic, ràbia o confusió. Per això, cal estar atents a com els joves han viscut el confinament. “El confinament ens ha posat a prova a tots. A la salut mental que hi havia i la salut de les relacions”, explica la psicòloga Mónica López.

Rosanna explica que socialment no s’ensenya res de gestió emocional, per tant, quan ens trobem davant una dificultat no sabem com seguir, no ho sabem gestionar, i aquest problema, amb la pandèmia, s’ha evidenciat.

“Els joves assumeixen la culpa de poder contagiar algú de la seva família, el que és un fet que afecta moltíssim”, afirma Júlia Rosanna.

L’afectació de les restriccions depèn molt de cadascú i de la seva sensibilitat, però segons la psicòloga, Mónica López, “recollint tots els testimonis diria que totes afecten. Diria que la restricció que va afectar més és el no poder-te acomiadar del teu familiar que es moria, és a dir, al principi hi havia un protocol que no es podia anar a l’hospital, era tot molt incert. Això, des d’un punt de vista psicològic, ha estat molt cruel”, conclou.

La visibilització, necessària per afrontar el futur de la salut mental entre el jovent

Encara en pandèmia, ja s’adverteix que una de les problemàtiques conseqüents del Covid-19 serà l’augment de problemes de salut mental. A l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona s’ha registrat un augment aproximadament del 50% d’arribades de joves amb intents d’autolesió i temptativa de suïcidi. “Des del CNJC ens preguntem perquè s’ha d’arribar al punt crític, perquè no es preveu. A tots els hospitals hi ha un codi de risc, però només s’aplica quan el pacient ja ha fet alguna cosa. Llavors arribem al punt de què hi hagi aquestes dades tant horribles”, reivindica Rosanna.

Des de l’inici la pandèmia s’han creat eines telemàtiques per poder gestionar les emocions. Un exemple és l’aplicació Gestioemocional.cat, creada pel Departament de Salut. L’eina permet avaluar l’estat emocional de l’individu a través d’un test. Tal i com s’explica des del Departament de Salut, Gestióemocional.cat és un instrument per donar suport emocional i psicològic. Es tracta d’un nou canal de comunicació en el que hi han participat diferents serveis del sistema sanitari amb la finalitat de donar resposta en l’àmbit de la gestió emocional. L’aplicació, mitjançant el test, identifica quatre estats emocionals i, segons el nivell, suggereix recursos, consells o ajuda professional. Els ciutadans han d’enviar un qüestionari amb les seves dades personals perquè així l’equip de psicòlegs del Sistema d’Emergències Sanitàries hi puguin contactar.

Un altre exemple és el del Consell Nacional de Joventut de Catalunya, que du a terme un projecte des de l’any 2015, i que ha adquirit més importància amb la pandèmia. El Consell ofereix xerrades, difusió a les xarxes i altres entitats per a què els joves puguin parlar de com se senten. “Nosaltres no som professionals com a tal, però sí que som un altaveu”, explica Júlia Rosanna. D’aquesta manera, des del CNJC ofereixen una formació interna i externa, amb la qual treballen molts hospitals, com Sant Joan de Déu, amb guies d’acompanyament del dol, i actualment sobre salut mental enfocada a la pandèmia.

Una de les entitats col·laboradores amb el Consell Nacional de Joventut de Catalunya és Obertament, una entitat que lluita contra els estigmes de salut mental, i que ha posat en marxa la campanya Jo tampoc estic bé.  En aquesta campanya es convida a les persones a parlar sobre l’impacte negatiu que la pandèmia provoca en la salut mental. “El suïcidi és la primera causa de mortalitat no natural, entre joves. A Catalunya es suïciden 10 persones cada setmana. Això són problemes que afecten als joves.”, adverteix Dani Ferrer, activista d’Obertament.

La pandèmia ha posat sobre la taula la problemàtica de salut mental. “Encara no ho hem vist tot, han augmentat els trastorns alimentaris i els casos d’autolesions entre els joves, i després, els casos d’ansietat, d’agorafòbia, i encara no ha sortit tot. A mesura que vagin traient les restriccions afloraran moltes més coses de la problemàtica de salut mental que ha comportat la pandèmia”, afirma Rosa Rubio, també activista d’Obertament. El problema no és el que ens passa, sinó què fem amb aquestes emocions, és important saber gestionar-les. Com apunta Mónica López: “sentiment expressat sentiment mig curat. Cal normalitzar el poder-nos trobar malament”.

La entrada La pandèmia posa en la diana la salut mental del joves se publicó primero en iNSiGHTS.

Segons els japonesos, tothom té un ikigai, un motiu per existir. Fins i tot, se’n poden tenir diversos, al llarg de la vida. Algunes persones l’han trobat i en són conscients; d’altres, el duen a dins però encara l’estan buscant, una tasca que pot ser llarga, profunda i complexa, que demana estar en contacte amb el propi univers interior i que permet desconnectar el “pilot automàtic” i fer les coses per algun motiu.

Podríem dir que l’ikigai es troba en la suma i unió de quatre parcel·les fonamentals de la vida: passió, vocació, missió i professió; és a dir, la mescla d’allò que estimes, allò en el què destaques, allò que el món necessita i allò pel qual guanyes diners. Sense més, trobar el propi ikigai és un dels secrets d’una vida plena i feliç. Això ho saben bé en Francesc Miralles i l’Héctor García, autors d’El petit ikigai, el fill petit de l’Ikigai: els secrets de Japó per a una vida llarga i feliç, traduït a gairebé 60 idiomes.

La gran pregunta inicial és agosarada, no us enganyaré: “què vull fer amb la meva vida?”

Escrit amb un profund respecte cap als joves, sense cap mena de paternalisme ni esperit de superioritat, El petit ikigai és un llibre per a nois i noies, pares i mares, mestres, educadors, psicòlegs i tothom qui desitgi endinsar-se en l’aventura de descobrir el propi ikigai. Hi ha altres camins per prendre, és cert; els diners, la fama o el poder s’hi valen, però els autors aposten amb gran convenciment pel que porta cap a l’ikigai.

L’aposta no és fàcil: cal arremangar-se; o sigui, fer-se preguntes compromeses i atrevir-se a contestar-les, un exercici que demana conèixer-se a un mateix, sense pressa, amb una “lentitud activa”, perquè poques vegades arriba de cop i volta, sinó que es tracta d’un procés gradual que pot resultar tremendament ric i joiós. Si us hi poseu, és possible que la por us estigui esperant a la cantonada, però, si aconseguiu que acabi pesant més l’amor, l’altra gran força que domina el món, l’altra cara de la moneda, el seu antídot més potent, haureu vençut.

La gran pregunta inicial és agosarada, no us enganyaré: “què vull fer amb la meva vida?”. Però no patiu, perquè El petit ikigai és ple de pistes sobre com triar el propi camí. Com també és ple d’històries de vida esperançadores (la del pianista Lang Lang, el doctor Frankl, Edison, Michael Jordan, Rafa Nadal, Arnold Schwarzenegger, Justin Bieber, Lady Gaga, Marc Márquez…) i d’exemples pràctics i recursos útils.

Dur la motxilla plena de recursos

Francesc Miralles i Héctor García deixen clar que aquest és un camí personal i intransferible; només un mateix el pot descobrir. Això sí: per seguir-lo, cal dur determinats ingredients a la motxilla, com ara imaginació; kaizen –que diuen els japonesos–, o, el que és el mateix, estar disposat/da a millorar una mica cada dia; ganbarimasu/perseverança; gratitud, que ajuda a enfocar l’atenció cap a les coses boniques; audàcia; una certa dosi d’improvisació, perquè, com advertia Einstein, “si sempre fas el mateix, no esperis resultats diferents”, i il·lusió, la prova definitiva que hom ha trobat el seu ikigai.

Descarregar-se de pesos innecessaris

Aprendre a fallar també forma part de l’equació: treure’s la por d’equivocar-se i seguir practicant, malgrat el desànim de l’error inicial, que es pot repetir moltes vegades, és clau. També, oblidar-se del què diran, que resulta superficial i estèril, i veure l’esforç previ d’una persona que ha tingut èxit, quelcom que sovint sembla instantani, però tingueu en compte que les xarxes socials són tramposes: només mostren els èxits, no els fracassos, i molts són de cartró pedra.

En aquest sentit, no quedar-se tancat en el món digital és bàsic: conèixer gent, participar en concursos o anar a xerrades pot ser més útil del que sembla. Hem de procurar que les pantalles no esdevinguin la nostra gàbia, que no ens allunyin de la vida en estat natural, sinó que siguin eines al nostre servei, el que implica posar-hi uns límits (o atrevir-se a posar en pràctica la dieta digital que proposen els autors).

Nosaltres, però també els altres

Demanar ajuda i comptar amb mestres i mentors no és ser dèbil ni inferior; és ser estratègic i mostrar ganes d’aprendre dels millors per avançar, beure l’aigua de la millor font, igual que tenir en compte els altres, perquè –no ho oblidem!– fer-los feliços també ens fa feliços a nosaltres. Cal sempre envoltar-se de bons amics i de gent que sumi i que ens ajudi a arribar al nostre objectiu.

Trobar el propi ikigai pot semblar missió impossible, però el cert és que tothom serveix per alguna cosa, i que, com diu Schwarzenegger, “som més forts del que pensem”. La bona notícia és que la vida no és un carril de sentit únic, i que ens podem equivocar de camí tantes vegades com calgui (quin descans!). Qui sap si tot rau en el que diu el proverbi zen que inaugura El petit ikigai, que diu que “quan l’explorador està preparat, el seu camí apareix”. Potser Nietzsche tenia raó quan assegurava que “qui té un perquè viure pot resistir gairebé qualsevol com”. Esteu disposats/des a buscar-lo?

Els 10 principis de l’ikigai

La entrada ‘El petit ikigai’, llum en el camí se publicó primero en iNSiGHTS.

L’augment de l’ús de les xarxes socials s’ha vist reflectit en les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) durant els últims 11 anys. El consum de les xarxes socials a Espanya ha passat del 51% l’any 2009, al 87% al 2020. Segons un informe elaborat per Qustodio, aquest últim any, la tendència de l’ús dels dispositius mòbils s’ha disparat en gran mesura a causa de la quarantena per la Covid-19, la qual ha fet duplicar el temps que els joves estan connectats. El confinament ha sigut un factor que ha influït en aquesta tendència. Gisela Soria, estudiant de batxillerat de 17 anys, reconeix que durant la quarantena el seu ús de les xarxes socials era exagerat, fins al punt d’estar de les dotze de la nit a les cinc del matí fent videotrucades amb les seves amigues. Mireia Sánchez, estudiant de Traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona, de 18 anys, durant la quarantena invertia 8 hores al dia a les xarxes socials. Ara que s’ha acabat l’estat d’alarma, el seu ús no ha disminuït gaire.

En els últims 11 anys, a Espanya, el consum de les xarxes socials ha passat del 51% (2009), al 87% (2020)

Institut Nacional d’Estadística

Que els joves inverteixin moltes hores en el consum de les xarxes socials no és casualitat. És l’economia de l’atenció i el seu model de negoci, que es basa en la captació de l’atenció de l’usuari. El seu model de negoci no és neutral i ha evolucionat amb un únic objectiu molt específic: mantenir-te enganxat a la pantalla durant el major temps possible. Darrere d’aquest negoci hi ha els gegants tecnològics. Segons Pedro Nicolás Aldana, professor de la Universitat Autònoma de Bucaramanga (Colòmbia), “moltes persones que van sortir de Silicon Valley han començat a escriure sobre com les grans tecnològiques estan treballant per capturar la nostra atenció. Sobretot perquè hi ha un principi i és que creiem que el consum de les xarxes socials és gratuït, de free access, i és totalment fals. Elles se’n beneficien a partir de la publicitat i a partir del nostre temps. Aleshores, gratis no hi ha res. El seu negoci és que nosaltres seguim consumint molt més temps i per tant, elles guanyaran més”.  

Els efectes de l’ús excessiu a les xarxes socials 

El temps que els joves inverteixen a les xarxes socials cada vegada és més alt, tal i com es pot veure en el gràfic de sota. La mostra és d’un Institut de La Garriga, el Vil·la Romana, en el que el 74% dels enquestats diu passar les seves hores d’oci amb el mòbil i l’ordinador. L’ús excessiu pot comportar problemes de salut mental i que els usuaris presentin conductes addictives. El funcionament de les xarxes també afecta al nostre estat d’atenció. Aldana diu que “les xarxes socials, pel seu disseny i la seva tipologia, són un element que captura la nostra atenció. Som víctimes d’elles i per tant, afecten a la nostra atenció directament. Aleshores, podem recaure en una addicció conductual”.

En l’enquesta, elaborada expressament per aquest reportatge, es posa de manifest que un 15,9% dels estudiants afirma que ha tingut problemes amb les xarxes socials. Els més destacats són la comparació amb altres cossos, invertir moltes hores en les xarxes, la dependència i el cyberbullying amb amenaces o assetjament. Els especialistes apunten que la població jove és més susceptible a patir els efectes del mal ús de les xarxes socials perquè segons Montserrat de Jesús Ferrer, màster en Innovació de Continguts Digitals, “el desenvolupament social i emocional en aquesta etapa és més vulnerable”. Segons Dolors Reig, professora de xarxes socials a la Universitat Oberta de Catalunya, els joves “són més dependents de les relacions socials i les xarxes les potencien”. Hi ha altres factors que també influeixen en els problemes relacionats amb les xarxes socials, com la baixa autoestima o el rebuig de la imatge corporal. Reig opina que “no existeix l’addicció a les xarxes socials, només a allò que faciliten, normalment a les relacions socials quan offline no son satisfactòries” i que “oferir satisfaccions al món real és la manera d’evitar aquesta addicció”.  

De la mateixa manera, una majoria d’estudiants, el 64% en front del 36%, afirma que coneix alguna persona afectada per problemes relacionats amb les xarxes socials.

Problemes amb la imatge corporal 

“Crec que el estar connectats al mòbil és una de les causes que hi hagi tants complexes entre els joves i que hi hagi tanta baixa autoestima i poca confiança en un mateix”

Mireia Sánchez

“Jo crec que un dels problemes que he tingut i que la majoria de la gent té, són els complexes en general. A través de les xarxes socials, s’han establert uns ideals de bellesa que ha acceptat tot el món i que, per sort, han canviat amb el temps. Quan tenia 12, 13 anys, vaig tenir problemes amb l’alimentació i les dietes perquè el prototip era prim i jo no encaixava en aquest ideal. Vaig tenir una època amb mi mateixa d’obsessió amb el que menjava i crec que és més comú del que la gent vol acceptar que és”, explica Mireia Sánchez. També creu que “estar connectats al mòbil és una de les causes que hi hagi tants complexes entre els joves i que hi hagi tanta baixa autoestima i poca confiança en un mateix” i que “hauríem d’intentar normalitzar cossos normals, variats, perquè la diversitat és el que ens fa a cadascú especial”. Segons Ferrer, els problemes amb la imatge corporal són una conseqüència de l’ús excessiu i les xarxes socials tenen una relació directa perquè “tot el que un veu a les xarxes socials, sobretot les imatges corporals, influeixen en trastorns alimentaris”.  

Molt temps de connexió 

El temps prolongat de connexió a la xarxa és un altre factor alarmant per determinar quan un ús és abusiu. Els resultats de l’enquesta feta per aquest reportatge demostren com aquest ús és excessiu. El 31,6% dels preguntats afirma que utilitza WhatsApp entre 1 i 2 hores al dia, el 29,8% passa les mateixes hores a Instagram i el 38,6%, a YouTube. En promig, els joves enquestats inverteixen aproximadament 5 hores diàries a les xarxes socials. Segons una investigació de JAMA Psichiatry de l’any 2019, els adolescents que inverteixen més de 3 hores al dia a les xarxes socials, són més propensos a patir problemes emocionals.  

Un dels criteris per determinar quan l’ús és excessiu és la tolerància, que defineix quan es consumeixen xarxes socials tot i estar avorrit i que el contingut al que s’accedeix no sigui interessant. La tolerància es relaciona amb el temps invertit a la xarxa. Tot i això, hi ha autors que opinen que el que és addictiu és el contingut. No és el cas d’Aldana, que considera millor mesurar més pel temps de consum, segons explica, “perquè la conducta addictiva en el consum moltes vegades no depèn de la qualitat del contingut. Això ho veiem d’una manera molt clara en la tolerància. Consumim frenèticament sense adonar-nos del què estem consumint i veient. El temps de consum realment és el que discriminarà si és una conducta excessiva o no, no el tipus de contingut. El contingut és el ganxo”. Gisela Soria sempre ha tingut clar que el seu ús és abusiu per com s’ha sentit. “He sigut conscient que a vegades em feia mal el cap de tantes hores que estava a les xarxes, sobretot a Tik-Tok, que entres allà i no surts. És com un bucle. Jo me n’adonava perquè se’m passaven les hores volant”. Ella va fer un experiment l’any passat, que va consistir en estar 21 dies sense el mòbil i també va comprovar que invertir moltes hores a les xarxes afectava la seva concentració en els estudis. “El telèfon és una distracció constant. Estàs fent deures i et dona per mirar-lo cada 5 minuts. Quan no tenia el mòbil, els deures que feia en dos hores els feia en una, perquè no estava consultant el mòbil cada 5 minuts”.  

“He sigut conscient que a vegades em feia mal el cap de tantes hores que estava a les xarxes”

Gisela soria

Una altra conseqüència que comporta l’ús excessiu de les xarxes socials és l’ansietat, que es manifesta quan els joves no es poden connectar i que està lligada amb una de les característiques de les xarxes socials, que és que en el seu disseny potencien el sistema de notificacions. Què fan les notificacions en la nostra neuropsicologia per crear-nos ansietat? Segons Aldana, “aquest sistema satura la nostra xarxa d’atenció, vivim sobresaturats. Com que hi ha molta informació a l’abast i entren moltes notificacions, el nostre cervell viu en un estat d’alerta tota l’estona i això ens cansa més, provocant ansietat en un mateix”. L’estudiant de batxillerat, en els seus primers dies sense el telèfon, reconeix haver patit episodis d’ansietat. “Estava molt acostumada a dedicar les estones lliures al meu mòbil, i el fet de no tenir-lo pensava: i què faig ara?”, comenta Gisela Soria i continua: “sentia que em faltava alguna cosa. Allà em vaig adonar que el meu mòbil formava part de mi”. A més a més, “sempre em donava per pensar qui m’haurà escrit, qui m’haurà començat a seguir. El primer dia de l’experiment vaig tenir la inèrcia d’agafar el telèfon per saber tot això”, remata la jove estudiant. 

La dependència que genera la por a perdre’s alguna cosa 

L’expressió FOMO (Fear Of Missing Out), que vol dir la por a perdre’s alguna cosa, també comporta un problema de salut mental: la dependència. “És un element molt particular perquè creiem que si no estem a les xarxes socials, la realitat és diferent. En unes entrevistes d’un treball col·lectiu que estem desenvolupant diversos autors, hem detectat que, sobretot els joves, si no estan a les xarxes socials, creuen que es perden l’esdeveniment de la realitat de les persones. Sobretot perquè hem adoptat el costum de penjar-ho tot a Instagram. Llavors, la nostra vida privada esta subjecta a la publicació”, aclareix Aldana. 

El FOMO “ens genera una dependència, i això generarà ansietat i estrès, perquè si no estem allà i no podrem estar-hi, el que fem en aquest xoc es estressar-nos”, diu Aldana. Aquesta sensació la va viure Gisela Soria quan va estar 21 dies sense revisar les seves xarxes socials. “Sentia que m’estava perdent moltes coses. Jo sentia que quan obrís les xarxes socials veuria que hauria passat alguna cosa i jo no me n’hauria assabentat. Com per exemple, que m’hagués començat a seguir algun influencer o algun tiktoker o que algú m’hagués escrit. Això és una sensació que vaig tenir els primers dies, sobretot el primer dia que vaig començar l’experiment. El que més por em feia era no encaixar quan acabés l’experiment”, reconeix Soria. Mireia Sánchez experimenta una sensació semblant si imagina la seva vida sense les xarxes socials.

Ara que ja fa un any que va acabar l’experiment i  Gisela Soria explica que ja no li dona tanta importància a les xarxes socials, tot i que reconeix que les segueix utilitzant. “Abans li donava molta importància a coses que realment no la tenien en aquell moment, però ara per mi ja no tenen tanta importància les xarxes socials. Les utilitzo en moments per entretenir-me, però no ho són tot”, afirma. Tot i això, quan va acabar l’experiment va començar l’estiu i reconeix que va recaure a l’hora d’utilitzar molt el telèfon. Segons Aldana, “el tema de la recaiguda és molt important. Crec que és un punt per avaluar si realment estàs tenint o no un ús excessiu”. Per avaluar-ho, es pot fer un exercici de desconnexió. Quan aquesta proposta va començar en una universitat estatunidenca amb diversos estudiants es va veure que molts d’ells no eren capaços d’estar més de 4 hores sense xarxes socials, comenta Aldana. Per això, en la recaiguda es tendeix a repetir el mateix patró tot i haver pensat en no utilitzar les xarxes socials, i s’acaben fent servir de totes maneres. 

Posar en risc la pròpia privacitat  

“Ho vaig fer des de la innocència, pensant que no aniria més enllà, simplement que era un moment de passar-ho bé i experimentar. La persona amb la qual compartia aquell moment segurament volia passar-ho bé per riure’s d’algú, i jo hi vaig caure”, explica Leire Fernández (nom fictici per protegir la seva intimitat). A Espanya, el 32% dels individus d’entre 10 i 16 anys han patit bullying o cyberbullying, segons les dades recollides a l’estudi Internet, smartphones y redes sociales como factores determinantes en el incremento de casos de ciberacoso. Montserrat de Jesús Ferrer considera aquest problema com una conseqüència de l’ús excessiu de les xarxes. “Aquest tipus de maltractament és molt nociu. Altres conseqüències que existeixen són el sexting, enviar el teu pack de fotografies nues, però això després té un altre terme associat, que és la sextorsion, que és que jo tinc les teves fotografies de contingut eròtic, les difonc, i et faig un mal terrible”, diu l’experta.  

“Era una nena, en aquell moment jo no pensava que m’hagués passat això, mai m’ho hagués imaginat, no pensava en la gravetat de la situació, fins que va passar”

leire fernández

“Amb el noi que m’agradava en aquell moment, parlàvem pel Messenger, sovint ens trucàvem per vídeo trucada. Ell era una mica més gran que jo, és quan tu comences a descobrir-te, estàs experimentant amb tu mateixa, i com m’agradava molt, ell em va incitar a fer coses íntimes a través de la càmera. Un dia em vaig assabentar, per una amiga meva, que ell va ensenyar el vídeo als seus amics, a la classe, a l’institut”, explica Leire Fernández. La jove de 22 anys va viure aquesta situació quan en tenia 13. No va ser fàcil per ella i reconeix que “en aquell moment no era conscient del perill que podia suposar. Al final, quan tu ets petita i t’agrada algú i et demostra aquesta confiança, no penses en les conseqüències, només en que estàs bé i fas coses per divertir-te i experimentar. Era una nena, en aquell moment jo no pensava que m’hagués passat això, mai m’ho hagués imaginat, no pensava en la gravetat de la situació, fins que va passar”, remarca Fernández. Va ser el temps qui la va ajudar a superar-ho. “Gràcies al temps poc a poc es va anar oblidant, fins al punt que ja no es recordava. Però, em va costar molt perquè t’entren moltes pors, penses que la gent sempre ho recordarà, sempre estarà present, la bola s’anirà fent més gran. Sempre tens la por de dir: aquest vídeo encara hi és? Qui el té i qui no el té?”, explica, i afirma que “va ser un procés molt llarg”. 

Els experts tenen diferents opinions sobre com es podria millorar l’ús de les xarxes socials perquè no fos perjudicial. Per Aldana cal considerar on construïm la pròpia realitat, mentre que per Ferrer cal molta prevenció. 

La entrada Gisela Soria: “Tenim una dependència exagerada de les xarxes socials” se publicó primero en iNSiGHTS.