L’explosió de les possibilitats d’intercomunicació al món digital està produït un fenomen d’homogeneïtzació de gustos i de comportaments, així com un excés de dependència i de credulitat cap a tot allò que circula a la xarxa. Ara, confonem el que és massiu amb el que és lliure, el que és gratuït amb el que és comunitari. Com ha assenyalat un dels gurus del món digital, Jaron Lanier, la xarxa no és un espai neutre, està dissenyada d’una manera determinada i amb una lògica que no era la inevitable, sinó la que es va optar al seu moment.

La hiperinformació i la hipercomunicació no injecten cap llum a la foscor

Rebem informació no contrastada

Estem tothora informats, en quantitat i intensitat. Rebem constantment nous inputs d’actualitat sense els quals ja no sabríem viure. Ens hem convertit en addictes, en autèntics ionquis de nova informació. L’allau constant de novetats, d’informacions funciona també com un mètode de desinformació eficaç. Ens resulta difícil distingir allò que és realment important del que resulta merament anecdòtic, i és estrany que alguna cosa ens commogui més enllà del lapse de temps en què rebem una nova informació que desplaça l’atenció de l’anterior. La majoria de la informació que rebem no està elaborada ni, encara menys, contrastada. No hi ha periodistes al darrere. Pot ser resultat d’accions voluntaristes o de pura mala fe. La distinció entre el que és veraç, explicat i fonamentat del que obeeix purament a rumors o xafarderies és molt tènue i sovint es confon. Com més informació es posa en marxa, més intricat es fa el món. La hiperinformació i la hipercomunicació no injecten cap llum a la foscor.

Internet i participació social

Hi ha qui considera internet el sistema que ha democratitzat definitivament la possibilitat de participació social. És cert que és un instrument que facilita interactuar, però la percepció de ser tremendament participatius, d’estar a cada moment on cal tenir alguna cosa de falsari. Ni els nostres “m’agrada” incidiran gaire en la realitat, ni penjant alguns comentaris a webs, tampoc. Som un més entre la multitud, i tret que optem per la major de les grolleries, la nostra aportació caurà molt fàcilment en l’oblit, si és que hi ha algú s’ha pres la molèstia de llegir-la. Hi ha molt d’efecte mirall a Internet. Creiem que participem perquè ens veiem reflectits a la xarxa, hi som, però la nostra petjada acostuma a ser minúscula i encara més escassa continuïtat. En participar, sovint ho fem justament per a nosaltres mateixos, per demostrar digitalment que existim.

El filòsof Byung-Chul Han, ha destacat la manca de distància, d’espai propi i de reflexió que ens provoca aquesta societat en la qual estem sempre exposats a l’aparador, sempre actuant, en una mena de “panòptic digital”. El rusc virtual està poblat d’individus sols i atrafegats a la recerca d’una individualitat. L’espai virtual no és l’espai públic, és l’espai de l’espectacle. Potser és el politòleg John Gray qui hagi definit millor l’individu perdut entre tanta tecnologia: “Ens hem vist llançats a un temps en què tot és provisional. Les noves tecnologies alteren diàriament les nostres vides. Les tradicions del passat no es poden recuperar. Alhora, tenim poca idea del que portarà el futur. Estem forçats a viure com si fóssim lliures”. Ens convindria que no passés el que després de la Primera Guerra Mundial assenyala Claudio Magris. No va emergir l’home nou que s’havia previst, sinó una trista figura de gregari, llest per obeir els nous tirans.

Hi ha un canvi de paradigma en unes relacions humanes mediatitzades per les xarxes socials. Byung-Chul Han, considera que gran part de la societat està sumida en un “avorriment profund” que té a veure amb estar hiperinformats i hiperexposats, sense espai íntim, cosa que dona lloc a l’abandonament de la cultura, ja que aquest és un àmbit que requereix “atenció”. Estaríem doncs davant del que tipifica com la “societat del cansament”, on el dopatge és el recurs de resistència. Aquesta societat esgotada seria el resultat del qual el filòsof coreà ha tipificat com la societat de la transparència i la societat de l’exposició. La primera significa: “l’infern del qual és igual”, de la manca de privadesa, de tot sentit del qual és íntim.

Transparència i veritat

No hi ha distància entre les individualitats, i això condueix a la pèrdua del respecte. Transparència i veritat no són coses idèntiques. Una transparència que el sociòleg Alain Badiou creu que també ha envaït l’esfera de les relacions amoroses. Meetic és l’evidència que l’amor es domestica i és positiva com a fórmula de consum i confort. També aquí cal evitar riscos i sorpreses. A la “societat de l’exposició”, cadascú de nosaltres es converteix en mercaderia contínua, el món ja no és cap teatre on es representen accions i sentiments, sinó un mercat on s’exposen, venen i consumeixen intimitats. Amb la transparència i l’exposició, es perd l’esfera pública, ja que la sociabilitat, el que és col·lectiu, requereix una certa distància. A l’eixam digital en què ens trobem immersos, hipercomunicats (sobrecomunicats) i absolutament controlats, la nostra llibertat és tan sols una ficció.

L’home solitari a la pista de bitlles que tipifica el sociòleg nord-americà Robert Putnam és un individu exclòs, que cultiva la neurosi associada a la solitud, encara que pot estar interconnectat i ser molt actiu a les xarxes socials. La prova del nostre aïllament, de la manca de relacions socials i personals espontànies es manifesta en la comercialització de sistemes per “trobar” amics –Facebook va néixer per a això-, i de facilitar-nos contactes amb vista a l’aparellament, on ja ens fan una selecció prèvia per afinitats per estalviar-nos temps. Renunciem ja el fet de descobrir les coses nosaltres mateixos, renunciem el plaer del camí, del descobriment i de la sorpresa, a l’establiment de relacions personals. Odiem la possibilitat de frustració i hem incorporat la por a l’estrany. No hi ha lloc per a la sorpresa.

Aquesta societat d’individus separats ha comportat una pèrdua enorme del capital social, la desaparició de llocs de trobada amb finalitats més o menys definides. La participació en associacions, sindicats, partits o clubs ha disminuït notablement, i l’única cosa que ha augmentat és l’afiliació als gimnasos, els quals no deixen de ser un lloc de trobada de persones que mantenen l’anonimat i la distància. Poca relació s’estableix en un lloc on, justament, es practicarà el culte al cos i a la salut, un àmbit poc donat a sortir d’un mateix i les mateixes obsessions. No és estrany, doncs, que els moviments alternatius, progressistes i crítics, més que l’acció amb uns objectius polítics molt definits, aposten per la recuperació dels espais de sociabilitat.

La societat no hauria de renunciar a portar el timó del seu futur

És una obvietat ressaltar que a partir de la irrupció del que és digital el món, la realitat que ens envolta, està canviant a una velocitat de vertigen. De fet, està mudant el paradigma civilitzatori. El problema no rau especialment a comprendre i utilitzar les possibilitats tecnològiques, sinó sobretot adequar-nos als canvis socials, culturals i mentals que els nous utensilis comporten. La major part de la ciutadania, i especialment les generacions més joves, viuen les novetats tècniques i les noves formes de comportament i de vida que signifiquen, com una dada o un fet donat, sense que es plantegi, la utilitat, la idoneïtat o si realment volem o bé ens compensa el món cap al qual ens porta. S’ha imposat el concepte de surfejar sobre la realitat, més que fer-se preguntes sobre què, per què o la conveniència o el sentit de les noves tecnologies. Al món hiperglobalitzat de ciutadans convertits en consumidors compulsius de la “novetat”, fer-se preguntes fins i tot té connotacions de mal gust. Però, potser la societat no hauria de renunciar a portar el timó del seu futur així com posar el coneixement i la tecnologia al seu servei, més que convertir-se en el seu servidor i esclau.

La entrada Més comunicats, però més aïllats se publicó primero en iNSiGHTS.

L’art de la reflexió ha de ser condició de la nostra humanitat

La pèrdua del paper dels estudis de filosofia a l’ensenyament secundari il·lustra força bé les prioritats “professionalitzadores” i conformadores que s’han acabat imposant en el sistema educatiu. Marina Garcés ens diu: “pensar és aprendre a pensar, perquè pensar és tornar a pensar”. No és un joc de paraules, sinó més aviat l’afirmació que cal convertir l’art de la reflexió en termòmetre i condició de la nostra humanitat. La tendència educativa cap al pragmatisme mercantilista és tant o més present en el nivell dels estudis universitaris. “La universitat hauria de ser plataforma, trampolí i connector entre sabers i mons”, afirma la filòsofa barcelonina, però la deriva actual de les universitats en el mercat global del coneixement tendeix cap el contrari. S’està buidant aquesta institució de les formes d’instrucció més creatives y arriscades, els processos d’elaboració del saber més lliure i alhora més fonamentats, estan fugint de l’acadèmia. La sociòloga Marta Nussbaum en la seva defensa de tot allò que no té “finalitats de lucre”, denuncia un món en el que tota idea de valor queda reduïda al diner, a la producció de riquesa material, fins al punt de fer desaparèixer allò que és realment rellevant: el capital simbòlic. “Capitalisme del coneixement”, segons el catedràtic de la UB Dídac Ramírez, que paradoxalment crea analfabets funcionals subjectes a distraccions fàcils i vulgars que no saben els rudiments fonamentals de la cultura occidental i pels quals el concepte de “clàssics” no té ni tan sols cap sentit.

El desplaçament del saber dels currículums educatius s’ha concretat en l’àmbit universitari en dos aspectes fonamentals: L’enfocament professionalitzador i la disminució dels nivells d’exigència. En el primer cas, estem davant d’un autèntic oximorón. El triomf d’un model pragmàtic-utilitarista que sintetitza les doctrines neoliberals en boga, consistent en abandonar la pretensió de dotar de formació àmplia i sòlida als estudiants, de formar ciutadans cultes i lliures, fent una autèntica deserció cultural cap a la sectorialització en escoles professionals i centres d’innovació tecnològica al servei de les empreses i de la indústria. No hauria de ser aquesta la seva funció. Certament, una excessiva nostàlgia d’una universitat “culturalista” d’antany ens retornaria a un plantejament burgès i elitista no desitjable i convertiria a aquesta institució en un mausoleu. Resulta perillós, però potser un risc més assumible que no pas el buidat de contingut, la laminació que com a institució crítica, que és el que hem viscut els darrers anys amb tanta addicció al pragmatisme.

A Europa, els estudis universitaris han disminuït els nivells d’exigència

L’altra dinàmica determinant ha estat el procés de falsa democratització de l’accés a la universitat, amb una obertura cap a nous grups socials que ha convertit les institucions d’educació superior en llocs massificats on han proliferat multitud de nous títols cada vegada més especialitzadors. Universitats obertes a tothom, fins i tot a multitud d’estudiants que no han estat adornats per les competències, ni el talent ni els hàbits d’estudi per incorporar-se a les aules. Disposar de títol universitari entès com a un dret i una exigència més enllà de la capacitat i esforços que haurien de resultar necessaris i imprescindibles. A gairebé tots els països europeus, l’orientació de les universitats ha anat cap a la disminució dels nivells d’exigència. Els indicadors de qualitat penalitzen l’allargament dels estudis i premien elevades taxes d’èxit. Per aconseguir que els estudiants es graduïn en els terminis establerts i per fer més “agradable” l’aprenentatge no es demanen més sacrificis sinó, al contrari, es busca atreure’ls amb la reducció perversa de continguts, eliminant matèries qualificades despectivament de “generalistes” i la transformació de les classes en un joc interactiu superficial basat en la projecció d’imatges i en proporcionar qüestionaris de resposta múltiple, quan no i en nom de les habilitats tecnològiques que es diu se’ls ha de dotar, utilitzar aplicatius que porten a la gamificació.

La saturació informativa actual a través de les possibilitats digitals no significa coneixement, sinó una variant de la intoxicació: la infoxicació. Internet ens pot proporcionar multitud de respostes en el procés d’adquisició de competències i d’instrucció, però per això s’ha de discernir quines preguntes cal plantejar. La segmentació de sabers, l’utilitarisme, el menyspreu per la cultura en un sentit ampli i l’abdicació de l’hàbit de l’esforç en el treball intel·lectual, ens està portant cap a noves formes d’ignorància. Una incultura que pot conviure perfectament amb la disposició d’una titulació universitària. Conèixer, saber, no respon a una acreditació, és una actitud. Hannah Arendt reflexionava sobre el caràcter acumulatiu de la cultura, sobre la importància dels referents clàssics: “El passat no ens porta enrere sinó que ens impulsa endavant i, en contra del que es podria esperar, és el futur el que ens condueix cap al passat”.

Imatge de portada amb llicència CCBY

La entrada Elogi del saber inútil se publicó primero en iNSiGHTS.