Gairebé un 9% dels adolescents a Catalunya creu que podria estar patint un trastorn de la conducta alimentària (TCA), segons les dades de l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB). És el doble que abans de la pandèmia, quan la xifra era d’un 4,5%. Un 47% de les noies i un 21% dels nois asseguren que volen aprimar-se, xifres que revelen una preocupant insatisfacció amb el propi cos. Com és possible?

La doctora Irene Subiza (Barcelona, 1994), especialista en trastorns de la conducta alimentària (TCA), explica que aquests trastorns són “una situació de salut mental en què la persona ha alterat la relació amb el menjar, l’autoestima i la seva imatge corporal, cosa que pot posar en risc la seva salut”. Subiza és membre de l’equip de Desconect@, un programa terapèutic per a adolescents que aborda problemàtiques com l’addicció a les noves tecnologies o els trastorns de conducta i que funciona com un institut amb grups de secundària i batxillerat.

També assenyala que l’adolescència és una etapa especialment crítica: “Els canvis corporals, les exigències socials i la baixa autoestima fan que la pressió per tenir un determinat cos es converteixi en el desencadenant d’una primera dieta, que és el principal factor de risc per iniciar un TCA”.

“Els trastorns alimentaris afecten no només el menjar, sinó també l’autoestima, l’escola i les relacions. La recuperació exigeix un acompanyament integral amb família, escola i teràpia”

Darrere les estadístiques hi ha joves amb nom i històries molt diferents. La Malu, alumna de Batxillerat del programa, viu sota una forta pressió acadèmica i arrossega la preocupació per una situació econòmica familiar que no li ha permès escollir els estudis que realment li agradaven, segons les notes dels especialistes de l’equip de Desconect@.

En les últimes setmanes ella i la seva família expliquen que s’han notat certes millores en la seva relació amb el menjar. Ja no ha tingut episodis d’afartaments, però les proves mèdiques indiquen que encara té el ferro baix i que per tant la recuperació no està del tot consolidada.

L’evolució és prou positiva, però la jove continua tenint dificultats per organitzar-se i mantenir la motivació. Des de l’inici de curs el programa en fa un seguiment constant a través de la seva tutora i s’ha intentat parlar amb la família en diverses ocasions, però sense resposta. Mentrestant, la Malu ha començat a plantejar-se opcions formatives com alguns cicles de formació professional i ha enviat currículums, tot i que encara no ha tingut sort.

La Sofia, una altre jove del programa, ha après a cuidar millor la seva imatge corporal gràcies a la teràpia, però encara tendeix a mesurar la seva autoestima en funció de l’opinió dels nois del seu entorn, també d’acord amb les anotacions dels professionals del programa Desconect@. En el seu cas, l’acompanyament se centra a ajudar-la a interpretar millor les situacions socials i a construir relacions més sanes i equilibrades.

En Lluc, un alumne amb un expedient acadèmic excel·lent, admet que se sent cansat i irritable. L’equip posa l’accent en la necessitat de reduir l’ús de pantalles, limitant-les a un màxim de quatre hores al dia, i de mantenir rutines saludables. Ha faltat diversos dies tant a l’Hospital de Dia com a classe i a casa els seus pares observen que li costa prendre iniciativa i compartir temps amb la família.

Cada cas és diferent, però tots tenen en comú la necessitat d’un acompanyament global que tingui en compte el malestar emocional, la situació familiar i l’entorn educatiu.

Les xarxes socials tenen “clars i foscos”, exposa Subiza. Moltes adolescents amb baixa autoestima corporal consumeixen continguts que reforcen ideals de bellesa irreals, però també hi ha col·lectius que promouen l’antigordofòbia i el body positive, oferint alternatives i veus més diverses. La clau, segons els experts, és l’alfabetització mediàtica: aprendre a detectar els missatges que transmeten la publicitat i les xarxes i buscar continguts que ajudin a construir una relació més sana amb el cos.

Un estudi conjunt de la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) alerta que els adolescents catalans que fan un ús intensiu d’Instagram i TikTok se senten més pressionats per la seva imatge i perceben un impacte negatiu en el seu benestar psicològic. Aquest efecte és especialment marcat en les noies, que se senten més observades i pressionades pel que publiquen i per com les veuen els altres usuaris.

La doctora Subiza també explica que “encara circulen falses creences, com pensar que l’anorèxia només afecta persones molt primes o que els nois no ho pateixen”. “Les dades mostren el contrari. Tot i que les noies continuen sent les més afectades perquè representen un 90% dels casos, cada vegada més nois també viuen insatisfacció corporal i trastorns alimentaris”, emfatitza.

Segons Subiza, la prevenció dels trastorns de la conducta alimentària en adolescents passa per detectar a temps senyals d’alerta com fer comentaris negatius sobre el cos, evitar àpats socials o tancar-se en sí mateixos. “És clau comptar amb l’acompanyament familiar i escolar per trencar el silenci i buscar ajuda professional”, afegeix.

A més, defensa que cal fomentar l’educació mediàtica perquè els joves aprenguin a qüestionar els ideals de bellesa imposats. I, finalment, “cal garantir un treball terapèutic multidisciplinari amb nutricionistes, psicòlegs i psiquiatres per restaurar una relació sana amb el menjar i amb el cos”.

La entrada Quan l’alimentació passa a ser una obsessió se publicó primero en iNSiGHTS.

Les veles de les embarcacions representen un problema mediambiental un cop deixen de ser útils per a la navegació perquè són difícils de reciclar. Això es deu al fet que no es fabriquen a partir de diversos materials que els aporten lleugeresa, resistència i durabilitat, però que no se separen amb facilitat.

El que sí que es pot fer és reutilitzar-les i allargar-los la vida destinant-les a altres usos, cosa que representa una oportunitat considerable per reduir la petjada ambiental de la indústria.

El naixement de Midybags 

Així ho fa Marielle Midy amb el seu negoci Midybags, a l’Estartit. Fa divuit anys, va decidir fer un gir a la seva trajectòria professional després d’haver treballat durant gran part de la seva vida com a patrona d’una embarcació. L’any 2006, es va establir com a autònoma i, només dos anys després, ja participava en mercats, oferint peces úniques fetes a mà.  

La seva passió sempre havia estat el patchwork, una tècnica basada en la reutilització i la transformació de materials en comptes de comprar-ne de nous. Amb camises velles dibuixava plantilles, tallava les peces i les cosia per convertir-les en bosses o necessers. Sense adonar-se’n, el que havia començat com una afició es va convertir en un projecte amb un gran rerefons ecològic. 

Tot i fer un gir en el món laboral, no va abandonar del tot aquell món. Va continuar fent tasques de manteniment de veles i es va introduir en la tapisseria per a vaixells. Aquestes activitats la van portar a obrir un petit taller i, amb el temps, a tenir una botiga pròpia on va començar a consolidar la seva proposta de reutilització de materials nàutics, especialment les veles. 

Reaprofitament de veles usades 

Les veles es fabriquen barrejant diversos materials resistents i lleugers, però que són difícils de separar (amb processos cars i poc eficients) i, en conseqüència, difícils de reciclar. Per tant, acaben representant un problema pel mediambient.

Si no es reutilitzen, les veles acaben en abocadors, incineradores o abandonades. Algunes poden contenir productes químics o resines, que contaminen el sòl o l’aigua, així com alliberar gasos tòxics quan es cremen.

Les veles són difícils de reciclar i Midybags les converteix en bosses per allargar la seva vida útil

Davant d’aquesta problemàtica, el projecte Midybags va neixer amb la voluntat d’aportar el seu granet de sorra en la redució del malbaratament d’aquest material, reutilitzant-lo per donar vida a nous productes. Tot i que es tracta d’un gest petit en comparació amb el volum de residus globals que genera la indústria, és una manera efectiva d’evitar que tones de plàstic acabin als abocadors o al mar. 

Cada vela és única i el seu estat depèn de l’ús i el manteniment que ha rebut. Algunes arriben al projecte de l’Estartit gairebé noves, amb un color blanc impecable, mentre que d’altres, per l’exposició constant al mar, es troben en mal estat a causa de la sal i falta de rentatge.  Les veles en millor estat es converteixen en productes més atractius, mentre que les més desgastades s’utilitzen per crear objectes més pràctics.  

Si no es reutilitzen, les veles acaben en abocadors, incinerades o abandonades

Els teixits de les veles poden recuperar el seu color original amb una rentada industrial i, per garantir-ne la durabilitat, es cusen amb fil especial per a veles, molt més resistent que el convencional. 

Veles que no acaben als abocadors

Quan les veles no es reutilitzen ni es reciclen, el seu destí final acostumen a ser els abocadors. En la majoria dels casos, acaben enterrades, ja que no es poden destruir incinerant-les sense provocar un fort impacte ambiental. Amb aquest projecte es vol demostrar que el material de les veles pot tenir una nova utilitat i que se’n poden fabricar productes de llarga durabilitat.

Des de Midybags traslladen que “molts clients encara utilitzen la mateixa bossa de tela de veles que van comprar fa deu anys”. Fet que confirma la missió del projecte: reutilitzar les veles per allargar la seva vida útil, tant com sigui possible. “No es tracta només de reutilitzar, sinó de fer-ho de manera intel·ligent per evitar la cultura de comprar i llençar”, expliquen des de la botiga. 

A banda de les veles més tradicionals, a Midybags també es reutilitzen teixits de veles més modernes fabricades amb materials com el fil de carboni, el Kevlar, el Mylar o el Pentex. Aquestes veles, pensades per a regates i navegació d’alt rendiment, presenten característiques específiques que les fan menys resistents per a la creació de bosses o accessoris quotidians, però molt interessants per a dissenys decoratius. 

Recuperar-ne prop del 80%

El procés de transformació de cada vela comença amb la seva neteja a fons per eliminar la sal i altres impureses acumulades. A continuació, es valoren i seleccionen les parts que es poden aprofitar i es tallen manualment seguint els patrons que Marielle Midy, la impulsora del projecte, ha anat perfeccionant al llarg dels anys. Cada peça resultant és única, ja que les veles mai no presenten les mateixes condicions ni característiques.  

El projecte de l’Estartit aprofita de mitjana un 80% de cada vela

Malgrat tots els esforços, no sempre es pot reciclar el 100% d’una vela. De mitjana, es pot recuperar fins a un 80% del material, mentre que la resta, massa danyada o degradada, es descarta. Tot i això, Midy assegura que intenta “aprofitar-ne el màxim possible”, destinant les parts menys estètiques a productes més funcionals. 

Midybags no és només una proposta comercial, sinó també una filosofia de vida. El projecte no es va dissenyar amb una estratègia empresarial concreta, sinó que ha anat creixent de manera orgànica. Sense estudis formals en costura, la Marielle ha après equivocant-se, adaptant-se a les necessitats i als materials que anava trobant. “Ha estat un procés d’aprenentatge constant, fet amb passió i aprofitant els recursos que tenia a l’abast”, afirma. 

Mirant cap al futur 

Amb el pas dels anys, Midybags ha pogut comprovar com la societat ha anat guanyant consciència sobre la importància del reciclatge; especialment, assegura la impulsora, “entre la clientela estrangera, procedent de països amb una cultura mediambiental més arrelada”. Tot i això, Midy lamenta que projectes com aquest encara siguin una minoria i que la rendibilitat econòmica a la qual han de fer front sigui un repte constant per la seva continuïtat.  

El futur de Midybags està per escriure. Tot i no tenir plans tancats, la seva propietària contempla la possibilitat de crear nous articles decoratius o, fins i tot, petites peces de mobiliari a partir també d’elements reciclats. El projecte aposta per un canvi en el model de consum, que sigui responsable i en el que prevalgui allargar la vida dels objectes.  

La entrada A tota vela per deixar de generar residus se publicó primero en iNSiGHTS.

El 66% de la població dorm amb el telèfon encès a l’habitació i el 75% dels adults utilitzen el telèfon mòbil quan estan amb els seus amics o família. Així ho revela un estudi del Desconect@, un programa terapèutic que tracta joves d’entre 11 i 20 anys, amb principalment addicció a les noves tecnologies, però també trastorns de conducta alimentària o malestar emocional.  

El seu impulsor, Marc Masip, és psicòleg i expert en addicció a les Noves Tecnologies. Ofereix xerrades en centres educatius d’ESO i Batxillerat, tant a l’Estat com a l’estranger. A més, gestiona campaments i compta amb una unitat especialitzada per escolaritzar joves que, a causa de la seva addicció, no poden seguir una formació reglada. Basant-se en tots els aspectes que influeixen directament en el benestar del jove, aquest projecte elabora un tractament exhaustiu centrat en l’àmbit personal i individual, social i familiar de l’adolescent.  

Desconect@ és un programa terapèutic que tracta joves d’entre 11 i 20 anys, amb addicció a les noves tecnologies

Amb seu a Barcelona, aquest programa disposa d’un equip de més de 70 professionals amb psicòlegs, educadors, professors, psiquiatres, manteniment, pedagogs, coordinadors, directius, monitors i gossos terapèutics. Javier Feliz és el director d’operacions. Segons explica, les xarxes socials i els videojocs són molt addictius i, en conseqüència, perillosos. A més, els joves hi tenen accés cada vegada més aviat. Segons detalla Feliz, això ha generat usuaris més joves, inexperts i vulnerables, amb un risc més elevat de problemes de salut mental com ansietat, trastorns de l’estat d’ànim, autolesions i en casos més extrems, suïcidis. 

Detectar l’addicció 

Detectar una addicció al mòbil o a les xarxes socials no sempre és fàcil, però hi ha senyals d’alerta clares. Passar massa temps a l’habitació, canvis d’humor sobtats quan es restringeix l’ús del dispositiu o pagaments en línia sense permís són indicadors preocupants. A més, la comunicació incessant per missatges, l’ús del mòbil en hores i llocs inadequats, la manca de diàleg amb la família i una davallada en el rendiment acadèmic poden ser senyals clars d’una dependència digital que cal abordar.  

Un cop es detecta una addició, Desconect@ ofereix una educació lliure de tecnologia i combinada amb teràpia per tractar-la. Ho fa a través de diferents metodologies per ajudar els joves a prendre consciència de la perillositat de fer un mal ús de la tecnologia. Una d’elles és la desconnexió total durant un període determinat per reduir la dependència. Durant aquest temps, els adolescents participen en activitats alternatives com esport, art i teràpia de grup, que els permeten descobrir nous interessos i millorar la seva autoestima. L’objectiu és que l’adolescent redescobreixi interessos i hàbits saludables, recuperant així el control sobre el seu temps i el seu benestar.  

A més, els especialistes treballen estretament amb les famílies per ensenyar-los com establir límits saludables i fomentar una comunicació oberta i efectiva. Per reduir l’ús del mòbil a casa, des de Desconect@ es recomana “establir normes clares, fomentar activitats alternatives i estar atents als canvis d’humor dels joves, ja que poden ser indicadors d’un problema més profund”. També asseguren que és fonamental que els pares i educadors prenguin consciència de la importància de l’educació digital i promoguin un ús responsable de la tecnologia des de la infància. 

Més de 2.000 adolescents atesos 

L’addicció a les noves tecnologies ha evolucionat de manera alarmant des del 2012, quan va arrencar aquest projecte. Des de llavors i fins al juliols del 2024, Desconect@ ha atès 2.104 adolescents. D’aquests, 1.807 joves han superat el tractament, el que representa gairebé el 86% dels pacients. Per evitar recaigudes després del tractament, el programa ofereix un seguiment progressiu amb visites setmanals, quinzenals o mensuals per controlar l’evolució de la persona i assegurar-se que manté un ús saludable de la tecnologia.  

El 86% dels pacients addictes al mòbil que ha atès Desconect@ se n’han sortit després del tractament

I no és fàcil perquè els videojocs han perfeccionat els mecanismes de reforç per mantenir els usuaris enganxats, les xarxes socials han esdevingut més invasives i l’edat d’inici en l’ús del mòbil s’ha reduït considerablement. Aquest escenari ha derivat en un increment de trastorns associats, com la depressió, l’ansietat i problemes greus de salut mental.  

Ús, abús o addicció 

És fonamental diferenciar entre ús, abús i addicció. L’ús és quan el mòbil es fa servir com una eina útil en el dia a dia sense generar dependència. L’abús es dona quan la persona passa més temps del recomanable davant la pantalla, però encara pot controlar-ne l’ús. L’addicció, en canvi, apareix quan la tecnologia domina la vida del pacient, afectant negativament les seves relacions, el seu benestar emocional i les seves responsabilitats quotidianes.  

En una societat hiperconnectada, és fàcil normalitzar comportaments problemàtics, però és important estar atents als senyals d’alerta per evitar que un simple hàbit es converteixi en una dependència perjudicial. Segons dades del programa, els joves consulten el telèfon mòbil cada 7 minuts i el 92% asseguren sentir-se ignorats pels pares, quan aquests estan més pendents del mòbil que dels seus fills.

Es considera que es fa un ús responsable i saludable del mòbil quan s’utilitza un màxim de tres hores diàries

El programa estableix un màxim de tres hores diàries per considerar que es fa un ús responsable i saludable del mòbil. De totes maneres, els especialistes de Desconect@, asseguren que el més important és el que fan els joves quan estan connectats, que no pas el temps que hi dediquen. 

Tot això, condueix a una reflexió inquietant: Qui controla a qui en una societat on la tecnologia ha deixat de ser només una eina per convertir-se en el centre de la vida dels més joves? I no només per aquesta franja d’edat, perquè els adults també es veuen atrapats en aquesta dinàmica. Si el 92% dels joves afirmen sentir-se ignorats pels seus propis pares, potser la veritable addicció és col·lectiva. No es tracta només de desconnectar-se temporalment, sinó de tornar a aprendre a viure sense estar condicionats per una pantalla.  

La entrada Tractaments contra l’addicció a les pantalles per reconnectar se publicó primero en iNSiGHTS.

Mar Suy (Girona, 1999) és una patinadora artística de Girona, que ha estat campiona del món en set ocasions. Recentment, ha decidit retirar-se del patinatge, no per falta de passió, sinó per la pressió econòmica i el desgast que comportava aquest esport. Tot i les medalles, sempre ha pagat per competir. Actualment, està bolcada en la seva professió, el periodisme, i treballa a RAC1. Està convençuda que  la seva carrera esportiva li ha aportat valors com la constància i la perseverança.  

Què és per vostè el patinatge i què ha significat a la seva vida?  

El patinatge és més que un esport, és un estil de vida. Quan competia, passàvem tantes hores juntes que les meves companyes són com una segona família i el pavelló, una segona casa. Des que ho he deixat, sento nostàlgia, com si hagués perdut una part de mi; suposo que és inevitable sentir un petit dol. Afortunadament, després d’un temps, he pogut superar-ho i ara estic molt tranquil·la. Encara vaig a veure campionats i entreno de tant en tant, però hi estic menys implicada. 

Recorda quan va començar a patinar?  

Els primers moments i les sensacions no les recordo gaire bé, però sí com vam començar amb la meva germana. Els meus pares ens portaven a nedar a Girona i al costat de la piscina, hi havia una pista on s’entrenava patinatge. Ens quedàvem fascinades mirant les piruetes que feien les noies que entrenaven i, de seguida, van entendre que volíem fer aquell esport i ens van comprar uns patins senzills per provar-ho.   

Va començar amb el Girona, llavors? O ha passat per algun altre club abans d’arribar-hi?  

Sempre he estat al Girona, tot i que quan vaig començar es deia Girona Club Hoquei. Fa uns quinze anys es va prendre la decisió de canviar-li el nom, i des de llavors es coneix com a Club de Patinatge Artístic (CPA) Girona. El que no ha canviat és la seva essència. 

Amb el CPA Girona han aconseguit penjar-se diverses medalles mundials i arribar a superar el CPA Olot, que ens tenia acostumats a endur-se sempre l’or. Com es fa?  

Darrere de tot això, hi ha hagut molt treball. Sabíem que l’Olot era un dels millors clubs del món, si no el millor. Quan era petita, mirava el xou de l’Olot i desitjava arribar a fer el que feien. Amb el temps i amb molt d’esforç, vam anar millorant. Competir és un sacrifici constant, tant en l’àmbit personal com acadèmic i d’oci, però té recompensa. No és una qüestió de medalles, sinó que la satisfacció més gran és veure que pots competir amb aquelles persones que admiraves i que semblava impossible superar.  

A més, vostè era la capitana d’aquest equip. Com s’hi arriba i com ho ha viscut?  

Realment, va ser una cosa molt senzilla. L’anterior capitana va deixar-ho i com que jo era una de les que ja portava més temps al club, la resta van apostar perquè jo li agafés el relleu. Suposo que va ser perquè sempre he estat extravertida, xerrava amb tothom i m’agradava passar-ho bé, tot i que també sé posar-me seria quan cal.  

Quins han estat els moments més importants que ha viscut sobre els patins?  

Els campionats del món, sens dubte. Guanyar a casa, al Palau Sant Jordi, va ser increïble. No és el mateix guanyar un campionat en un altre lloc, com Argentina, perquè la gent que hi ha al públic no és la mateixa. A casa teníem la família, els amics, i això ho fa molt especial. També recordo amb molta il·lusió el 2015, quan vam fer la coreografia ‘Fent i desfent’, que ens va permetre participar per primera vegada en un campionat d’Europa i un mundial. Aquell xou va significar el salt internacional per al nostre club, un moment molt emocionant.  

I els més difícils?  

El moment més difícil, sense cap dubte, va ser deixar el patinatge. És un canvi de vida. El 2020, gairebé la meitat de l’equip va plegar i tot va canviar de cop. Enfrontar la següent temporada va ser complicat. En algun moment vaig desitjar haver marxat en aquell moment per quedar-me amb el record del 2019, però tot i les dificultats, va acabar sent una experiència positiva. També hi ha hagut altres moments complicats relacionats amb la conciliació del patinatge amb els estudis, que no és fàcil. En alguns casos has de renunciar a anar d’Erasmus o no aconsegueixen entrar a la carrera que vols perquè et falta temps per dedicar als estudis. Afortunadament, no ha estat el meu cas. 

Ha estudiat periodisme i la sentim en antena treballant a RAC1. Per què va escollir aquest camí? Ho havia tingut sempre clar?  

No, la veritat és que vaig començar estudiant odontologia, però em vaig adonar que no m’omplia. Sempre m’ha agradat escriure, així que vaig decidir estudiar periodisme. Quan vaig començar la carrera, estava convençuda que volia treballar a la televisió, però després de fer una assignatura de ràdio, vaig descobrir que m’apassionava i l’objectiu va canviar.  

“Estic intentant fer-me un lloc a RAC1, amb esforç i constància”

Com va entrar a RAC1?  

A la Pompeu, fèiem una assignatura on treballàvem amb mitjans locals, però com que era l’època de la Covid, vaig acabar fent pràctiques a TV Girona, en comptes de a la ràdio com volia. Tampoc vaig poder fer ràdio a les pràctiques de final de grau i em van enviar a treballar a TV3 per La Marató. M’havia quedat aquesta espina clavada i quan vaig començar el màster, de seguida vaig demanar de fer pràctiques a la ràdio. Em van oferir l’oportunitat d’anar a RAC1 i vaig dir que sí immediatament. De seguida, em va semblar molt divertit i estic intentant fer-m’hi un lloc, amb esforç i constància. No tinc contracte fix, però em van cridant.  

Hauria preferit poder dedicar-se plenament al patinatge?  

Sí i no. El patinatge m’apassiona, però em fa una mica de por barrejar hobby amb professió per la possibilitat d’acabar-lo odiant. A més, tenia ganes de descobrir nous mons.  

“Es necessiten ajudes perquè es pugui competir en patinatge sense haver de posar-hi diners”

En altres entrevistes ha comentat que, tot i haver guanyat set medalles mundials, havia de posar diners de la seva butxaca per competir. Com s’entén aquest escenari?  

El patinatge és un esport minoritari, al que no es destinen gaires recursos. Això fa que dedicar-s’hi, sigui car per les famílies. Només amb les malles i els patins, te’n vas sobre els 2.000 euros i aquí s’hi ha de sumar la quota mensual del club, que al CPA Girona és d’uns 50 euros al mes. A més, si competeixes a un nivell alt, s’hi ha de sumar els desplaçaments per Europa o, fins i tot, més lluny. Es necessiten moltes més ajudes.  

De fet, ha destacat en alguna ocasió el mal estat de les instal·lacions municipals on entrena l’equip. 

Sí! Actualment, es patina al pavelló de Palau a Girona, que té goteres i sovint s’ha d’arreglar. A més, la pista es comparteix amb els d’hoquei, que també es troben amb la mateixa situació de manca de recursos. Fer pistes noves és una inversió molt gran, però cal buscar solucions per invertir a millorar les instal·lacions que ja es tenen i buscar altres espais on poder entrenar. Aquesta és una lluita compartida entre diversos clubs de patinatge, com també l’Olot o el Tona, que entrenem molt dur i ens mereixem fer-ho en instal·lacions òptimes.  

“Entrenem molt dur i ens mereixem fer-ho en instal·lacions òptimes, com també passa a l’Olot o al Tona”

En quin moment decideix deixar-ho i per què?  

Compaginar aquesta professió amb altres aspectes de la vida pot ser complicat. Quan feia pràctiques a ‘El món a RAC1’, havia de ser molt d’hora a la redacció i m’hi estava fins al migdia. Després, cap a les cinc de la tarda estudiava el màster a Barcelona i quan acabava, havia de marxar a Girona a entrenar. Era difícil mantenir aquest ritme i al final vaig decidir deixar el patinatge, per centrar-me en la meva vida laboral. 

Com va reaccionar el club amb la seva decisió?   

Va ser una decisió més aviat global. Després que marxés la Núria Soler, la coreògrafa que haviem tingut sempre, i la Dèlia, la segona entrenadora, moltes patinadores van decidir deixar-ho. Tot i que va significar un gran canvi per l’equip perquè plegàvem les que més experiència teníem, la resta van decidir seguir.

Va rebre el suport de la família i els amics?  

Sí, sens dubte. Els meus pares em portaven a Barcelona de matinada o em passaven a buscar a les onze de la nit, quan acabaven els entrenaments. Per tant, era un tipus de vida que no només m’afectava a mi. A més, malgrat haver guanyat set medalles mundials, sovint havia de posar diners de la meva pròpia butxaca per poder competir.   

“L’escassetat de competicions i que el practiquen pocs homes fa que els èxits siguin menys visibles”

Per què creu que és un esport amb poca repercussió als mitjans?  

L’escassetat de competicions fa que la celebració dels èxits sigui molt més discreta i menys visible. A més, hi ha el factor de gènere. Els esports que practiquen pocs homes, com el patinatge, sovint reben poca atenció. Aquestes dinàmiques afecten la visibilitat del patinatge artístic i d’altres esports que competeixen per l’atenció. És veritat que els mitjans de comunicació han començat a mostrar més interès per l’esport femení, però encara queda molta feina per fer.   

Què hauria de passar perquè això canviés?   

Crec que seria útil que es fessin més entrevistes amb entrenadores o amb patinadores, per familiaritzar el públic amb aquest món. Si la gent no coneix l’esport, ni els seus protagonistes, és difícil que els pugui interessar. La visibilitat i la cobertura mediàtica són claus per fomentar una major implicació i suport cap al patinatge i altres esports. 

“Falten referents masculins perquè n’hi ha molt pocs i no són visibles”

I com comentava, hi ha pocs nois que s’animin a fer aquest esport.   

Al final, és pels estereotips de gènere i els rols que fixa la societat. Sembla que hi hagi esports per a nois i esports per a noies, però em sembla absurd. A més, en conseqüència, falten referents masculins perquè n’hi ha molt pocs i no són visibles. Per exemple, hi ha un quartet de patinatge artístic format per quatre homes que són campions del món. Els veus patinar i és espectacular. Si tinguessin més visibilitat, crec que això motivaria més nois a endinsar-se en el món del patinatge. 

Creu que si el patinatge sobre rodes fos esport olímpic tot això canviaria? Ho hauria de ser?   

Seria genial que el patinatge sobre rodes fos un esport olímpic, però alhora seria complicat reunir patinadores de tot l’Estat per formar el millor equip i fer una coreografia conjunta. Crec que no hi ha prou esportistes, ni recursos per aconseguir-ho.   

Com ha canviat la seva vida des que va penjar els patins? Se’n penedeix?  

Ara la meva vida és molt més tranquil·la. En el meu temps lliure puc desconnectar, sortir amb amigues, i no sentir que tinc l’obligació d’anar a patinatge. Abans, sempre tenia aquesta responsabilitat amb les meves companyes, i ara gaudeixo d’aquesta llibertat que, sincerament, m’està encantant. 

S’ha plantejat fer d’entrenadora?  

De moment, no em ve de gust. El que realment volia era tenir la llibertat de fer el que volgués cada cap de setmana, sense estar condicionada per res. De totes maneres, no m’he desvinculat del club i gestiono les xarxes del club amb la Dèlia, que havia estat entrenadora. A més, ma germana continua patinant al xou gran del Girona, així que em mantinc a prop del patinatge.    

“Tot i el sacrifici, no canviaria haver patinat pels valors que aprens, la disciplina i les amistats”

Si tirés enrere tornaria a patinar?  

La resposta és clara: Sí. De fet, a vegades fem broma dient que, quan siguem grans i tinguem fills, no els apuntarem a patinatge perquè requereix molts sacrificis. Tot i això, pensant-ho bé, jo sí que els apuntaria. Els valors que aprens, la disciplina, les amistats que fas, tot això és inexplicable i molt valuós. 

La entrada Mar Suy: “Amb set medalles mundials, continuava pagant per patinar” se publicó primero en iNSiGHTS.