Arnau Sabater (Barcelona, 1998), conegut com a Sneaky Flex, és un dels membres de Flashy Ice Cream, una banda de Sabadell que s’ha convertit en un dels grups més destacats de la nova escena urbana catalana. El trio ha sabut combinar el trap, el pop i el reggaeton amb una identitat pròpia, fent bandera del català en un gènere dominat pel castellà.

Les seves lletres barregen vivències personals, reivindicació social i festa i el grup s’ha consolidat com una de les propostes més innovadores del panorama musical actual. Però en un moment en què la música urbana viu una certa saturació i molts artistes aposten per fórmules similars, ara es troben davant un nou repte: reinventar-se. “El repte és trobar un so que sorprengui la gent, que sigui Flashy, però que trenqui una mica amb el que hem fet fins ara. Volem trobar un nou so a Catalunya, tornar a innovar. Veiem que la música urbana s’ha saturat una mica, hi ha molts artistes fent coses molt semblants. Nosaltres volem separar-nos una mica i buscar un camí nou”, explica Sabater.

Com recordes els inicis de Flashy Ice Cream?
Nosaltres vam començar com un hobbie, per passar-nos-ho bé fent música. De fet, jo gravava amb el Dax (productor): el Pol no el coneixia. De cop el Dax va conèixer el Pol en una festa d’aniversari i em va dir: “Tu, podríeu fer música junts”. Ho vam provar i ens va molar. Al cap de tres mesos de conèixer-nos el Pol em va dir: “Anem un mes a Londres a fer música, a conèixer una mica la cultura d’allà i a buscar-nos la vida”. Jo estava fent un any sabàtic. Vam anar-hi, vam estar un mes gravant i improvisant pel carrer i quan vam tornar ja vam començar de debò. Tenim una connexió especial amb Londres.

Quan vau començar us imaginàveu que podíeu arribar a ser uns referents de la música urbana?
No, que va. De fet, vam dir: “Si el primer tema que fem arriba a més de mil visites ens tatuem la cara”. Ho dèiem de broma perquè ho vèiem com una cosa molt improbable. Ho fèiem per nosaltres i ja està.

“Vam començar com un hobbie. Vam dir que si el primer tema arribaba a més de mil visites ens tatuaríem la cara perquè ho vèiem com una cosa molt improbable”

Quin paper juga Sabadell en la vostra identitat com a grup?
Jo crec que molt. Ha influït molt tant en Flashy com en 31 FAM, en Santa Salut i en molts altres artistes de Sabadell, tot i que alguns potser no han acabat funcionant. Es veu reflectit en els nostres temes, en la nostra manera de ser, de parlar, en tot.

Què t’inspira a l’hora d’escriure les lletres? Parles de vivències personals, del que veus o tires més de la imaginació?
Sobretot de sentiments i vivències personals. Parlem molt d’amor, de desamor, de festa, de coses que ens passen en el dia a dia. De tant en tant fem alguna cançó més reivindicativa, com Llàgrimes de Sang, per l’1 d’Octubre. No en pengem gaires, però seguirem fent-ne. De fet, fa poc el Pol va gravar un tema que es diu Vents, sobre els preus abusius dels lloguers.

Heu trobat problemes per fer cançons d’aquest estil?
No, no gaires. Però sí tenim una anècdota: en un concert, fa uns anys, vam fer un discurs reivindicatiu contra els abusos policials i a favor de la llibertat de Catalunya. Era a Roses. Un dels regidors de l’Ajuntament, no sé si de Vox o del PP, va sentir el discurs i ens va criticar en el ple municipal. Va ser curiós, però més enllà d’això no ens ha generat problemes seriosos. No ha passat res.

Quina importància té que les vostres lletres siguin en català en un gènere on predominen el castellà i l’anglès?
Fem música en català perquè és com ens expressem en el nostre dia a dia. Si visqués a Sevilla o a Mèxic segurament faria cançons en castellà o anglès. Però jo he nascut i crescut aquí i em surt natural fer-ho en català. No em tanco a res: potser algun dia faig una cançó en anglès o en castellà, però mentre visqui a Catalunya i formi part d’aquest país continuaré fent música en català.

“Juntament amb altres grups hem aportat el nostre granet de sorra perquè el català no acabi morint i perquè la gent jove el segueixi parlant”

És important que la música urbana catalana mantingui el català viu.
Sí, totalment. Crec que nosaltres i altres grups hem aportat molt perquè el català no acabi morint i perquè la gent jove el segueixi parlant. També perquè es normalitzi fer rave o música urbana en català. Abans era una cosa estranya. Ara està més normalitzat i crec que hi hem aportat el nostre granet de sorra. Estic molt content per això.

Com reaccionava la gent quan veia que cantàveu en català i no en castellà?
Molta gent ens deia: “Canteu en castellà, tindreu més visites”. Però no, això no ens va frenar en cap moment. També ens criticaven dient que el català “no és gaire de carrer” i que no encaixava amb la música urbana. Però vam seguir igual, sense fer-los cas. I de fet quan vam començar a cantar en català ens vam adonar que les cançons ens sortien millor. La veu sonava més natural i vam guanyar qualitat musical. En castellà no ens sortia tan natural.

Quant trigues a escriure una cançó més o menys?
Depèn molt del moment creatiu en què estiguis. Pots tenir-ho tot fet en mitja hora,tant la tornada com els versos, o pots trigar setmanes si no et surt. També depèn del tipus de cançó: si és més rapejada o si la lletra pesa més que la melodia pot sortir més ràpid. Depèn molt de l’estil i del productor amb qui estiguis treballant, però de mitjana en una setmana pots tenir una cançó ben acabada.

Sempre deus tenir la sensació que la podries retocar una mica per millorar-la.
No gaire. Soc perfeccionista, però tampoc massa. No m’agrada donar moltes voltes a les coses. M’agrada molt que quedi reflectida l’essència del moment en què m’ha sortit. Quan intento millorar-ho sovint ja no m’agrada tant. Normalment, la primera versió és la que m’agrada més. Tot i això, és cert que a vegades, quan m’hi esforço més, la cançó guanya. Intento mantenir l’equilibri: retocar una mica, però sense obsessionar-me.

Ara ja deu ser una cosa habitual, però com et sents la primera vegada que sents una canço teva a la ràdio?
Ara ja ho he normalitzat. Tot i així, em fot una mica que a les ràdios no pugui sonar tot el que fem. M’agradaria que sonessin cançons que no sonen. Per exemple, en un tema nostre que es diu Celebro i Bec van tallar totes les parts del Pol. Les ràdios no m’acaben d’agradar gaire. Als Estats Units o a altres llocs hi ha emissores de tots els estils, on sona de tot. Aquí si no és una cançó de pop, una cançó d’amor o una cançó feliç amb un ritme alegre no sona. És molt difícil que soni a la ràdio una balada trista en català. Encara hi ha massa filtres, sobretot a TV3 i a les ràdios. Tot és com dins d’un núvol de sucre. No hi ha cançons que parlin de coses més dures o reals.

Com definiries Flashy Ice Cream?
Crec que som un grup que sempre intenta reinventar-se i créixer amb cada àlbum. Som molt eclèctics: fem temes molt diversos, de molts estils diferents. Fins i tot a mi mateix em sorprèn. Fa poc vam fer un tema de punk-rock que m’ha agradat molt com ha quedat. Ja gairebé no fem rap. Els àlbums ens surten molt diferents entre si, cada tema té la seva personalitat.

Com ha evolucionat la vostra música des que vau començar fins ara?
Vam començar fent música molt més rapera, més trap i reggaeton, més urbana. Ara hem anat més cap al pop. L’últim disc, Sempre Joves, té moltes cançons que podríem considerar pop. De fet, la música urbana ja és el nou pop. Ara, pel nou àlbum, estem tirant més cap al punk i el rock, coses una mica més rudes.

Teniu pensat marxar a algun lloc per inspirar-vos en el nou disc, com vau fer a Londres o a l’Argentina?
No, crec que aquest cop ho farem aquí. Potser farem algun viatge curt, però més per gaudir que no pas per treballar. Els viatges llargs com els de Londres o l’Argentina valen molts diners i ara volem invertir en el nou directe, l’àlbum i la imatge.

Com valores el paper dels festivals catalans, com el Canet Rock o el Chart Festival, en la projecció d’artistes com vosaltres?
Són una mica màfia. El Canet Rock, per exemple, és el festival d’una discogràfica i només hi entres si estàs amb ells o si ho has rebentat molt, com els 31 FAM en el seu millor moment. No és com a Espanya, on es dona una oportunitat als artistes més emergents. Aquí no: o ets un fenomen o ets de la seva discogràfica. És una llàstima i festivals com el Cruïlla o l’Acústica fan el mateix. Costa molt entrar-hi.

Ara hi ha molts artistes que es fan un nom gràcies a les xarxes socials. Com viviu aquest fenomen?
Té una part molt bona i una part dolenta. És bo perquè pots arribar a ser algú només amb el teu mòbil i un ordinador: fas el tema, el puges a TikTok i pot explotar. Això obre moltes oportunitats. Però també fa que la música es prostitueixi una mica. Hi ha gent que es fa viral només per la imatge o només perquè fa el notes i al final potser la seva
música no aporta gaire. I aquesta gent acaba vivint de la música sense que el contingut sigui bo artísticament.

En aquest sentit què opines d’una artista com BB Trickz?
La veritat és que té 2,3 milions d’oients mensuals, però és sobretot per la imatge. Algú s’està més d’un minut escoltant les seves cançons per gust i no per moda? No ho sé. Hi ha coses que ha fet que m’agraden perquè té certa visió artística i ha fet temes ben parits. Però sense la seva imatge no tindria aquests números. És pura estratègia viral. Fa cançons amb lletres com Yo quiero chingar o Me gusta tragar i això es viralitza. És lamentable, però funciona.

Vau ser dels primers a donar suport a artistes emergents com la Mushkaa. Ho continueu fent?
Sí, i ho seguirem fent. Hi ha uns xavals que es diuen Dani Cic i Izkit: ens molava el que feien i vam fer un tema amb ells. Si hi ha alguna cosa que ens agrada, ens agrada participar-hi i ajudar. Amb la Mushkaa va ser igual: ens vam trobar en una festa, ens va ensenyar un tema i li vam dir: “Fem-ne un junts”. I des d’allà, endavant.

La entrada Sneaky Flex: “Els festivals són una màfia” se publicó primero en iNSiGHTS.

“És un autèntic calvari”, explica una usuària de la línia R3 de Rodalies. La línia que circula des de l’Hospitalet de Llobregat fins a Puigcerdà i la Tor de Querol passant per Vic es troba en un moment crític. El 7 d’octubre va començar un dels talls ferroviaris més llargs de les últimes dècades i la línia estarà setze mesos interrompuda a causa de les obres de desdoblament entre Parets del Vallès i la Garriga. Són unes obres d’una envergadura històrica, ja que afectaran 20.000 usuaris diaris segons alguns mitjans de comunicació.

El desdoblament dels 17 quilòmetres de via única entre Parets del Vallès i la Garriga afecta 15 estacions de tren de la línia. Aquestes obres compten amb un pressupost de 210 milions d’euros i s’executen des d’Adif, l’empresa responsable de la construcció, la gestió i el manteniment de les infraestructures ferroviàries a Espanya. El cap de comunicació de Renfe, Antonio Carmona, afirma que és “una inversió molt important” i que aquesta actuació vol aconseguir “millorar la fiabilitat, la cooperativitat, la puntualitat i la correcta mobilitat dels viatgers”.

Carmona explica que per intentar garantir una bona mobilitat i una bona connexió entre les diferents poblacions es van dur a terme simulacions del servei alternatiu d’autobusos i s’han habilitat 60 autocars que ofereixen 45.000 places diàries entre l’estació de Fabra i Puig de Barcelona i les de Granollers-Canovelles, la Garriga, Centelles i Vic. Teresa Julio, usuària habitual de l’R3, lamenta que els autobusos haurien de fer “trajectes més directes” i no parar en cada poble “perquè si no un trajecte que es pot fer en 40 minuts en cotxe acaben sent dues hores”.

Julio afegeix que la situació actual l’ha obligat a canviar els seus hàbits: “Ara vinc en cotxe a Vic”. Com a professora de la Universitat de Vic assegura que aquesta situació també afecta els estudiants: “Arriben tard moltes vegades, però no els hi podem dir res perquè no es culpa seva”. També destaca que “la paraula incidència ja forma part del nostre dia a dia” i que hi ha molta desinformació respecte al servei alternatiu i als canvis de trajecte. Reclama “més puntualitat i claredat amb els usuaris”. Carmona demana “disculpes” als usuaris que hagin patit “incidències amb el nostre servei”.

Les obres són imprescindibles per corregir una deficiència històrica de la línia R3: com que la via és única els trens s’han d’esperar a les estacions per creuar-se i aquest fet provoca retards crònics. En aquest sentit Queralt Saurí, una altra usuària habitual de la línia, explica que “molts dies arribàvem tard. 45 minuts, una hora, fins i tot més”. “Són molts, molts, molts retards. Fins i tot ens ha deixat tirats a Centelles o a la Garriga moltes vegades”, afegeix. Espera que aquestes obres comportin “millores reals”, però no hi confia “gaire” perquè “sempre que han intentat fer millones no han sigut molt notables”. “Tot i això espero que aqueses sí que es notin perquè les obres són d’un any i mig gairebé. Necessitem tan sí com no que el tren funcioni bé”, conclou.

L’R3 ara mateix es considera una de les línies més afectades a causa dels retards i dels problemes de la xarxa de Rodalies. “Devem ser una de les línies que tenim menys usuaris i sembla que tot s’hi val i sempre som els últims de la cua”, explica Montse Ayats, de la plataforma Perquè no ens fotin del tren. Aquesta plataforma va néixer l’any 2013, quan a Torelló (Osona) es rumorejava que es treuria el personal de l’estació de tren. Els ciutadans creien que una estació sense personal, com ja havia passat a Manlleu, empitjoraria encara més el servei i van fer un pas endavant. Amb el temps es van adonar que si no treballaven en el conjunt de la línia no s’aconseguiria una millora i la plataforma va créixer més enllà del municipi i de la comarca.

Ayats assenyala que l’R3 és “una línia internacional abandonada”. “Com que és via única si s’espatlla un tren ja t’espatlla la resta”, afirma. La situació és “una suma de despropòsits”. Des de la plataforma reclamen que els horaris siguin complets i reals i que els responsables “es posin les piles” per posar el punt final als retards constants i les incidències que pateixen a diari milers de persones. “Per tenir un bon servei cal començar per la base: definir quin servei volem i preparar la infraestructura perquè funcioni”, destaca. Sense una bona planificació qualsevol millora és “insuficient”, accentua Ayats.

“El tren no és un transport que fem servir per plaer. El fem servir per estudiar, per treballar, per anar al metge i, per tant, ha de funcionar”, conclou.

La entrada “Necessitem tant sí com no que el tren funcioni bé”: els usuaris de l’R3 reclamen solucions se publicó primero en iNSiGHTS.

Quatre anys després del tancament de Can Xicoy —el desembre del 2022—, Torelló es tornava a omplir de llibres i cultura: La Distreta obria les portes al públic i “com una sorpresa” per Berta Arimany, la impulsora d’aquesta iniciativa, també ho feia El Vuk, una altra llibreria. Sovint es diu que és necessari veure altres llocs per obrir la ment i, a la nova llibretera, haver viscut a Girona, una ciutat amb “molt moviment cultural”, la va impulsar a fer el pas.

Entusiasta de la lectura i amb la voluntat de portar novetats culturals a la gent de Torelló, Arimany va materialitzar el projecte en un establiment situat al carrer Mossèn Parassols, on l’aparador de vidre es fusiona amb l’entorn de la capital de la Vall del Ges. El nom de la nova llibreria respon a una banalitat: Arimany és una noia distreta, està convençuda que la lectura és un bon mètode “per distreure’s i evadir-se de la resta del món”.

La Distreta

La nova llibreria de Torelló es divideix en dos espais. Al principal, s’hi poden trobar llibres de tota mena, agrupats en prestatgeries de fusta que recorden a les llibreries antigues tan mitificades; des d’assaigs fins a novel·la negra, passant per la novel·la juvenil. Sens dubte, a La Distreta hi triomfa la ficció, però la propietària hi troba a faltar “moviment”: “Moltes persones venen amb un títol pensat i es perden l’oportunitat de mirar, remenar i deixar-se recomanar un bon llibre”, explica la llibretera.

“Moltes persones venen amb un títol pensat i es perden l’oportunitat de mirar, remenar i deixar-se recomanar un bon llibre”

Al fons de la llibreria, s’hi entreveu un espai lúdic i ple de colors destinat als lectors més petits, “els lectors del demà”. La sala ofereix una calorosa benvinguda amb un missatge que anima els infants a llegir: ‘Benvinguts, llegiu molt’. Una de les grans apostes de la llibreria és potenciar l’àlbum il·lustrat, que és “un híbrid entre un artefacte artístic i una història literària”. En aquest sentit, Arimany reivindica que “els llibres infantils necessiten ser lúdics”, considerant que “la lectura serveix per evadir-se i passar l’estona”.

La llibretera pescallunes també està convençuda que cal “erradicar els llibres fórmula”, uns quaderns destinats a ensenyar específicament a desenvolupar una acció quotidiana com, per exemple, “fer pipí a la gibrelleta”. Arimany incentiva la lectura des de les primeres etapes de la vida, una pràctica que considera “cal potenciar, perquè cada cop es veu més amenaçada per l’ús de pantalles”. 

La digitalització com a suport

És un fet evident que els adolescents passen cada vegada més hores navegant i interactuant a través de les xarxes socials. Encara que podria semblar un obstacle per adquirir l’hàbit de llegir, Arimany es mostra optimista i afirma que els aparells digitals, “més que ser una competència, acompanyen”. Un exemple destacat per la llibretera són els booktokers, creadors de contingut que fan ressenyes de llibres i en recomanen.

Un altre avantatge de les xarxes socials és la facilitat que ofereixen per promocionar negocis i projectes. En aquest sentit, la propietària de La Distreta considera que la promoció digital “comporta una despesa important de temps”, però reconeix que sempre té “l’Instagram al dia”. Una altra via de difusió de l’establiment és la publicitat al diari de Torelló. Malgrat això, la llibretera creu que el seu projecte es coneix majoritàriament pel “boca-orella”.

“No crec que el format de llibre tradicional estigui amenaçat”

Tots els intents de difusió de La Distreta poden semblar a contracorrent, però Arimany no considera que sigui un moment crític per la forma de llegir tradicional: “No crec que el format de llibre tradicional estigui amenaçat”. Tot i així, creu que “hi ha una sèrie de problemàtiques, com la sobrepublicació”. Segons la responsable de La Distreta, “a Catalunya, es publiquen entre 30.000 i 40.000 títols l’any”, i això li comporta “estrès per haver de compaginar la demanda de novetats amb la de llibres de fons”.

Arimany també es mostra optimista quan parla del públic de les llibreries, que considera “fidel”, tot i que reconeix que “no és excessivament abundant” i està decidida a intentar canviar-ho. La llibretera incentiva la lectura perquè està segura que si l’hàbit de llegir s’incrementés entre els joves, seria possible revertir el baix nivell de comprensió lectora que van presentar els alumnes catalans en les darreres proves de l’informe PISA: “Han fet saltar una mica les alarmes”, alerta, i reivindica que la lectura “no ha de ser un fet individual, sinó transversal”, entre escola i famílies.

“Hi ha maneres molt diferents de llegir, i no totes passen pel llibre físic”

Sovint es considera que, perquè això passi, només hi ha un camí: el de recuperar el llibre en paper, però Arimany rebat aquesta afirmació: “Hi ha maneres molt diferents de llegir, i no totes passen pel llibre físic.” La diversificació més important es va produir amb el “boom del llibre electrònic”. I de les paraules de la llibretera, se sobreentén que aquesta novetat no suposa una amenaça per a les llibreries: “El llibre en paper té tot un punt més romàntic i hi ha moltes persones que prefereixen fullejar-lo, olorar-lo…”. En aquest punt de la conversa, em crida l’atenció l’olor que desprenen les prestatgeries, l’aroma de coneixement divers i nou, que permet a totes les generacions gaudir de la lectura.

Les llibreries del futur

A Catalunya (i arreu del món), no només han proliferat nous formats de lectura, sinó també de la llibreria com a establiment. Existeixen les anomenades ‘llibreria-cafeteria’, on és possible beure’s un cafè envoltat de literatura. Des d’un punt de vista més anecdòtic, la llibretera recorda que “quan era petita, ja deia que volia tenir una cafeteria on vingués la gent a recitar poemes”. I, recuperant la seva estada a Girona, fa referència al fet que havia viscut a prop d’aquest format de llibreria, però en el moment d’iniciar el projecte va considerar que era “complicat mantenir l’equilibri, perquè s’acaba prioritzant el cafè i els llibres passen a un segon pla, o a la inversa”.

L’agreujant del desconeixement

Un dels trets de l’interior de la llibreria de Torelló que més crida l’atenció quan es traspassa l’aparador de vidre és la vida vegetal que es confon entre el color de fusta dels prestatges i els llibres. La quantitat considerable de plantes de La Distreta fa de l’espai un lloc acollidor i recorda la necessitat de vetllar pel medi ambient: una tasca social vinculada, en certa manera, al consum de llibres.

Recentment, l’acció d’adquirir un llibre o qualsevol altre objecte per internet s’ha convertit en habitual per moltes persones, malgrat els costos mediambientals que això comporta. Les emissions de CO₂ que generen els mitjans de transport són extremadament perjudicials, així com l’embalatge dels paquets o les condicions laborals que estableixen determinades empreses.

Una de les raons més comunes per avantposar la compra en línia al comerç local és la rapidesa amb la qual es pot disposar del producte. Arimany, però, posa sobre la taula “el tracte personal que permet l’atenció del llibreter”, cosa que resulta impossible si es té en compte únicament la comoditat de la compra en línia. I també la decisió conscient de desplaçar-te a peu a buscar el llibre prop de casa, en comptes d’optar perquè t’arribi des de lluny en un sobre només per tu.

Negoci rendible o ruïna?

Finalment, un dels elements que moltes vegades es contempla a l’hora d’iniciar un negoci és el factor econòmic. La manca d’ostentació decorativa a l’establiment de La Distreta demostra l’aposta que fa la llibreria: prioritza el contingut al contingent. Per Arimany, la qüestió dels diners va passar a un segon pla a l’hora de tirar-se a la piscina. La llibretera argumenta que “no és un projecte per enriquir-se, sinó per viure del que t’agrada i aprendre coses noves”.

Un dels objectius a curt termini de La Distreta, a la qual se li presenta una projecció de futur incerta, és “encarar la dinamització i portar activitats a la llibreria com els conta-contes o alguna presentació”, com argumenta la seva propietària. Arimany també apunta que aquesta ampliació d’activitats s’ha de concebre “tenint en compte la importància de la lectura pel creixement i criança dels més petits”, i conlcou així la conversa, mirant de reüll l’espai infantil que permet somiar i gaudir llegint.

La entrada Tornar a submergir Torelló en la lectura se publicó primero en iNSiGHTS.

El periodista e historiador David Goldblatt recupera esta cita en su brillante ensayo The Age of Football. The Global Game in the Twenty-First Century (2019). Ahora que entre la comunidad científica que estudia la influencia del deporte en la sociedad se está popularizando “la geopolítica del fútbol” –en la que los profesores Simon Chadwick y Paul Widdop están siendo referentes en la literatura anglosajona–, Goldblatt contribuye a ella con una radiografía casi perfecta de la importancia que en lo político y cultural tiene el fútbol en Europa y el mundo.

Una lectura más que interesante antes de un verano donde viviremos, si la pandemia de la COVID-19 nos deja, unos Juegos Olímpicos, una Copa América y, cómo no, una Eurocopa de fútbol. En relación a la creación de esta comunidad cultural que tendría que ser Europa, nos dice Goldblatt, “y como espectáculo televisivo, el fútbol solo ha tenido un competidor: el festival de Eurovisión”.

La crisis existencial del proyecto europeo

Ciertamente, el actual proyecto de la Unión Europea, que pensábamos que nunca podría retroceder, está inmerso en una crisis existencial en la que el debate de las fronteras empieza a retomar fuerza, no solo en lo relativo a cómo se estructura la política exterior y de seguridad común, o la política de vecindad, sino también a la aparición de nuevas fronteras dentro de lo que antes era un espacio de libre circulación: el Brexit es el primer aviso del retroceso que vive el ideal paneuropeo que Robert Schuman imaginó.

Escribe Goldblatt que “el fútbol moderno empezó en 1954 con la fundación de la UEFA, con una administración francesa y con la misma ambición transnacional e ideas que moldeaban la paralela creación del Espacio Económico Europeo”. Pero también el fútbol en Europa ha sido el campo de batalla simbólico donde la Europa westfaliana ha acabado dirimiendo sus grandes diferencias.

El actual proyecto de integración europeo no es el primero, ni será el último que ha vivido la historia: la sociedad europea ha vivido siempre en búsqueda de una identidad, o intentado hacer compatibles múltiples identidades territoriales, desde los tiempos del imperio romano, pasando por las propuestas merovingia y carolingia, hasta la Europa de Napoleón que acabó con el desastre de Waterloo (1815).

La obra del catedrático Chris Wickham El legado de Roma (2014) nos ayuda a entender los primeros proyectos paneuropeos de manera excepcional y multidimensional. En el siglo XX, de la Gran Guerra a los dramas del nazismo y el stalinismo, Europa ha vivido siempre entre la integración o la imposición.

Pero cuando las relaciones entre naciones han dejado la guerra para intentar limar las diferencias a través de las palabras o la gestión de los mercados, entre las nuevas formas de diplomacia pública se ha erigido el deporte como un activo trascendental que permite ordenar las relaciones geopolíticas. El profesor Stuart Murray tiene una monografía seminal al respecto.

En junio de 2006, el periodista Oriol Dotras publicaba un precioso artículo titulado “El día que Van Basten ganó la guerra a Alemania”. El partido más importante de la Eurocopa de 1988 no fue la final, que Holanda ganó a la URSS (2-0), sino aquella semifinal que los de Rinus Michels ganaron a la anfitriona, la RFA, por 1-2 con un gol en el minuto 87 de Marco Van Basten.

Costó cicatrizar la ocupación alemana de los Países Bajos durante la II Guerra Mundial y la final del Mundial de 1974, que la Holanda de Johan Cruyff perdió contra la Mannschaft (la selección alemana), fue un batacazo difícil de olvidar para el imaginario colectivo de los holandeses, un país que no puede competir con la potencia económica ni militar de Alemania, pero sí que se puede convertir en su gran rival deportivo.

En un equipo donde también jugaban Frank Rijkaard, Ronald Koeman o Rudd Gullit, Van Basten cicatrizó heridas de guerra, igual que los alemanes, siempre reticentes a expresar su nacionalismo después del gran horror y consecuente vergüenza nazi, encontraron años después en el Mundial de Alemania de 2006 –que ganó Italia– el momento de su despertar nacional, el espacio ideal para que el deporte pudiera justificar el júbilo público engalanado con banderas tricolor.

Se han publicado múltiples ensayos y artículos científicos que profundizan en la relación entre política, identidad y fútbol en Europa. De Goldblatt a Simon Kuper y su referente Football against the enemy (1994); la brillante crónica de Franklin Foer How Football Explains the World (2004) o, a nivel local, el Atlas de una pasión esférica (2017) que ha escrito el historiador y periodista Toni Padilla.

En ellos, se encuentran múltiples ejemplos de cómo la geopolítica ha configurado el fútbol europeo (¿o viceversa?) e, incluso, los veteranos del periodismo nos han explicado cómo el Mundial del 1994 en Estados Unidos sirvió, por un lado, para que la Bulgaria de Stoichkov y la Rumania de Hagi reivindicasen su necesidad de ser europeas después del tránsito rápido y caótico del comunismo al hipercapitalismo y, por el otro, para enseñar a los estadounidenses que “otro deporte es posible” –haciéndo mío el título del gran éxito de Carles Viñas y Natxo Parra sobre la historia del St. Pauli (2017).

La Eurocopa de 2020 –o de 2021 para ser exactos– será la primera que viviremos después de que el Reino Unido haya abandonado la Unión Europea. En la fase de grupos nos espera un interesante Inglaterra contra Escocia.

El partido, sin duda alguna, tendrá una lectura geopolítica en un momento que el gobierno escocés ya ha puesto sobre la mesa un segundo referéndum de independencia amparado en su europeísmo, a la vez que la rivalidad entre las dos naciones no se puede entender sin la trazabilidad que da el análisis histórico. Excelente, por ejemplo, el que hace John E. Elliot en Catalanes y escoceses: unión y discordia (2018): De Stirling a Falkirk hasta la batalla de Bannockburn (1314) para construir el imaginario colectivo escocés y sus mitos nacionales más universalmente conocidos: William Wallace y Robert I Bruce.

Más allá del mito, hoy en día, cuando el Reino Unido se ha separado de la Europa continental y abraza el atlantismo, más peso deportivo ha ganado en la configuración del deporte rey. A la final de la Champions League de 2021 entre Manchester City y Chelsea –que Simon Chadwick radiografió para The Conversation como una disputa entre magnates del “petróleo y el gas”–, se le suma la reivindicación del gobierno de Boris Johnson de hacer del deporte una de las claves de la nueva estrategia de posicionamiento global del Reino Unido post-Brexit y post-pandemia.

Léase, si no, el informe Global Britain in a competitive age: theIntegrated Review of Security, Defence, Development and Foreign Policy (2021) que ha publicado Downing Street y que podría explicar muchas de las presiones que los big six británicos han recibido para abandonar el proyecto de la Superliga europea.

El fútbol, en el argumentario del brexit

De hecho, ya en la campaña del Brexit, el significado cultural que el fútbol tiene en el imaginario colectivo británico y europeo formó parte del argumentario. Publicaba el Daily Mirror en mayo de 2016 que el exprimer ministro Gordon Brown, en su campaña por el Remain, dijo: “La presencia en la UEFA Champions League se ha convertido en el principio del éxito futbolístico: cuando Europa es la cima de la ambición en el fútbol y competimos tan ferozmente para llegar allí, ¿por qué en otras esferas de la vida británica buscamos rechazarla?”.

El viernes 18 de junio, el Inglaterra contra Escocia de esta Eurocopa despertará pasiones y ensalzará mitos nacionales. Veremos titulares que enlazaran, inevitablemente, “fútbol, política e identidad”, parafraseando el título de la última monografía académica editada por James Carr, Daniel Parnell, Paul Widdop, Martin J. Power y Stephen R. Millar.

Pero, curiosamente, esta batalla cultural e identitaria se vivirá en uno de los momentos que más capital norteamericano ha invertido en el fútbol europeo, especialmente británico, y en el momento que los fondos de inversión han empezado a encontrar en el fútbol una industria estable en la que invertir.

Mientras la disneyización del fútbol se vive en los despachos, las grandes competiciones internacionales en Europa continúan teniendo lecturas más próximas a lo cultural; mientras la maximización de los beneficios se ha impuesto como la base de la nueva gestión deportiva (en Estados Unidos o Asia), la Eurocopa continúa siendo el espacio para desplegar banderas, mitos nacionales y expresar un paneuropeísmo común en la diversidad.

Explicarles a los nuevos dueños del deporte global –listados todos ellos en la lista Forbes de los grandes “imperios deportivos”– por qué el fútbol en Europa no se puede entender “como una relación entre blanco y negro” –citando al periodista Ramon Besa–, de ganar o perder, o de ingresar más o menos es simplemente cuestión de querer profundizar en las “nuevas geografías” –apelando al concepto de Joan Nogué– que ha configurado su evolución histórica. El fútbol en Europa es lo más próximo a lo que podríamos considerar un fenómeno glocal.

Xavier Ginesta, Associate professor, Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.

Imagen de portada: Shutterstock / Mark Rademaker

La entrada Una lectura geopolítica de la Eurocopa de fútbol se publicó primero en iNSiGHTS.